AHHHH! LA FAMA....

COLL DE BRACONS-QUERALBS

60,25 quilòmetres, 2600m de desnivell positiu, 1914m el punt més alt, 11 hores nonstop, unes 10 en moviment, fred, vent, sol tímid però amb un dia clar, paissatges de somni, neu, gel, 2 entrepans de pernil, 1 de llonganissa, 1 de truita i 1 de butifarra, fruits secs, 2 barretes,3.5 litres d'aigua, 2 coca cola, 2 woll, 1 cafè amb llet, 4 amics, 5 si contem l'assistencia d'en Massa... un dia esplèndid!

Aquest seria un resum ràpid del que va ser aquest diumenge.

Aquest és el tipus de proves on he d'acabar, a on molts volem acabar. Enmig del boom dels Ultra-trails, de les curses cada cop més dures i més llargues, acabarem descobrint que realment un Ultra-trail no ha de ser forçosament organitzat per ningú que no sigui un bon amic, que si el que es porta és l'autosuficiència, doncs perquè no ens ho muntem d'autosuficients i al nostre aire?, perquè no canviem la samarreta tècnica de regal i la medalla per una abraçada a l'arribada, molt més econòmica i infinitament més gratificant, i els avituallaments, en lloc de barretes i plàtans a peu dret i de pressa i corrent, els convertim en una estona de bar, ben entatulats a prop de l'estufa, i quan estem tots, paguem i tornem-hi.

Així doncs, en Josep Artigues, en Ramon Anglada, l'Àngel Codinachs i jo ens varem convertir en els primers Finishers de l'UTBQ que va sortir a les 6 del mati, encara negra nit i amb molt de fred, del Coll de Bracons  i que després de passar per la Font Tornadissa, Siuret, Sta Magadalena, Coll de Canes, St Joan de les abadeses, Portella d'Ogassa, Pardines i el Serrat va acabar a Queralbs gairebé a les 5 de la tarda.

No renego de les curses "oficials" ni de les curses cada cop més llargues, no! ja ho veureu! Però volia reivindicar una miqueta el gaudir plenament de la muntanya perquè si! Sense més pretensions que això: Gaudir!

Fotos d'en Ramon

BILBAO NIGHT MARATHON

Realment és necessari patir com un cabronet durant 42km per menjar-te l'endemà un "chuleton" com una casa de pagès?

La veritat és que no ho crec. Vaja, segur que no! Ho demostren la quantitat de “Euskobarrigones” que entre pintxo i pintxo i amb la canya als dits animaven als esforçats gilipolles que ens varem deixar enredar aquest dissabte al vespre per anar en contra de la sabia naturalesa humana: “No esta la noche hecha para correr por las calles”, vaig sentir que canturrejava, entre el públic, un "pajaru" que portava una concentració d’alcohol per litre de sang molt superior a la recomanable per a moltes coses, fins i tot per a parlar.

Però nosaltres som així de dropos, i quan dic nosaltres vull dir en Ramon, jo i 1500 personatges més,  i a les 8 del vespre estavem a punt de solfa sota la pluja i darrera l’arc de sortida de la ditxosa marató nocturna de Bilbao, una marató que prometia molt pel fet diferencial que li donava el córrer de nit per dins la ciutat, però que va acabar sent una marató pel costat del riu i els poligons industrials, més que no pas urbana.
A favor de la ciutat diré que és la cursa on més ambient popular he vist. La gent es va bolcar totalment a animar-nos, fins i tot amb la pluja que sense ser molt forta no va parar mai d’emprenyar, mentre varem córrer per llocs habitats, la gent animava i cridava com mai enlloc. Per la propera edició s'han de proposar un canvi urgent de recorregut, la ciutat i els corredors s'ho mereixen, i també cal que cuidin millor els avituallaments si volen una "Gran" cursa, ja que a aquelles hores hi ha gana.

Tenia raó el “devorabirras” de torn? No esta feta la nit per córrer? Pluja, molta humitat i una extranya sensació de xafogor, barrejada amb estar desgastant energies a l’hora de sopar havent berenat poc i malament, ja que un pintxo de pernil i xampinyons, un altra de…cullons, no recordo de que era, i una cervesa o dues i un cafè no són, crec jo, la millor dieta pre-marató. Afegit tot això a la falta de quilòmetres per asfalt i  a que tota la tarda ja notava com un cert malestar a la panxa, “lo mezclas todo” i et surt… un fart de patir per a una merda de resultat, bé, no cal ser tant dràstic, per a un resultat discret.

Però no haviem dit que l'important no era el resultat, sinó passar un bon cap de setmana amb amics i els pintxos i el taco de carn de l'endemà?

Doncs "misión cumplida", varem córrer per justificar tot això...però  estic segur que molts d'aquests animadors, sense cap justificant, també es varen fotre un kg de carn d’una tacada!

Bon profit!

MITJA MARATÓ DE RODA

Així de "panxo" acabava la Mitja marató de Roda aquest diumenge passat.
Feia un any que no feia una mitja d'asfalt i potser que en passi un altra fins que hi torni, no ho sé, però tot i que tinc molt clar que no és la meva distància preferida, també em vaig sorprendre, i molt, que sense un entrenament específic per a aquesta distància al final em sortís, corrent sempre per sensacions i sense patir, un temps de 1:25:40, quan tothom diu que el teu temps a Roda pot valdre 2 minuts menys a qualsevol altra mitja.
Queda lluny l'1:17 de fa tant sols 3 o 4 anys, però és que en aquest temps els meus objectius i per tant els meus entrenaments han variat tant que ni jo mateix em crec que hagi passat tant poc temps.
Parlant de la cursa en si, em va sorprendre agradablement que, tot i caure en un pont de bon aprofitar, la participació va ser molt gran i això ajuda a mantenir la bona salut de la Mitja del meu poble.
Un matí amb una temperatura inmillorable per córrer, sense sol, que va acabar sortint al final de tot i amb un ambient sa i net, com es sol respirar en aquestes curses de poble, tant casolanes.

Al final, un bon entrepà de butifarra, que al cap i a la fi és el que varem estar buscant durant 21 km

foto gentilesa de Tatilmo de corredors.cat

MITJA DE RODA

Hi ha coses a les que un mai podrà renunciar.

No m'agrada ser molt definitiu en les meves afirmacions, però poques mitja maratons d'asfalt em deuen quedar per fer. Ja n'he fet moltes. Si de cas quan l'edat m'ompli la cara d'arrugues ( que poètic) i no pugui anar més lluny, hi torni, però crec que no, que llavors em dedicaré a córrer suaument pels voltants del meu poble sense competir i punt.

Apart d'alguna altra mitja que es pugui organitzar a la Plana de Vic, com la que prepara Osona corre pel desembre, o esporadicament alguna sortida amb amics, la única mitja d'asfalt que crec que aniré fent mentre pugui, és la de Roda, la de casa.

Encara recordo quan jo vivia a la Plaça Major, que llavors era el lloc de sortida i arribada de la cursa i pensava que tota aquella colla estaven sonats. Arribaven suats, bruts, extenuats alguns i per a que? Si el màxim que els donaven a la majoria era una mica d'aigua i fruita? Com una cabra! El que no vaig saber apreciar en aquell moment era la felicitat que s'amagava darrera la suor i els esbufecs.

Ara, tants anys després, l'afirmació "estar con una cabra" me l'hauria d'aplicar a mi mateix i encara s'hauria quedat petita. He fet curses que suposen 4, 5 o 10 mitjes seguides (i les que em queden per fer, fins i tot més llargues), carregat com un burro. I perquè? Si al final només et donen aigua i una mica de fruita...a vegades ni això!

Però ja he descobert el perquè. He descobert aquesta felicitat amagada darrera la suor. Perquè això et fa sentir viu. Viu i valent. I perque no volia que el sofà agafés la forma del meu cul i la meva panxa la textura del sofà.

Tot aquest rotllo per dir que diumenge torna la Mitja de Roda, per 26è any consecutiu. La farem.

I per molts anys!

HITLER NO POT CÓRRER A BILBAO

Hi ha gent a la qual t'agrada llegir o bé perquè t'agrada com escriuen, o per que diuen coses interessants o perquè són divertits.

Hi ha blocs d'amics (als quals es pot accedir des dels links del costat d'aquesta pàgina) que compleixen alguna d'aquestes 3 condicions, o l'una o l'altra. Aquests són molts, per no dir tots.

N'hi ha alguns que en compleixen dues. Això ja costa més, però encara en queden molts d'aquests, i sense anomenar-ne cap per no deixar-me'n ni un i que ningú s'ofengui, només destacaré el del Ser13gio, que s'està convertint en un referent en el món ultrafondista ja que combina la publicació de les seves aventures amb noticies de màxima actualitat, amb recerques per internet curioses i proves de material, tot escrit amb un to molt fresc i alhora rigorós que fa que sigui molt fàcil, interessant i amè de llegir.

N'hi ha un però, el del Luís Arribas "Spanjaard" que a més d'estar ben escrit i a vegades dir coses interessants, a més té algun post divertit. No em vaig poder estar de publicar la seva particular organització de la LPMM, la pitjor marató del món, i ara ens surt amb aquest video on per sort, veiem que Hitler no correrà la Marató nocturna de Bilbao. Potser valdrà la pena anar-la a fer.

Disfruteu-lo.

42, L'EDAT D'UN MARATONIÀ

Des de fa molts dies, que coi dies! Des de fa molt de temps havia plantejat que el dia que fés 42 anys començaria un any que hauria de ser molt especial per a mi, per a un maratonià.

Avui els faig, els 42, i continuo pensant que aquesta xifra té un gran simbolisme per als que ens agrada córrer. Tots, un moment o altra de la nostra vida hem idealitzat la marató, l'hem vist com una distància a vencer, com un enemic que tant ens pot donar gloria com un patiment extrem.

Per sort o per desgràcia (desgràcia per a les meves ungles vull dir...) la meva etapa de maratonià, o millor dit de "com a molt maratonià" ha quedat enrera. Això no vol dir que no pugui tornar, ja que no tota la vida podré estar fent curses de 100, 150, 200 i més quilometres, i això tampoc vol dir que ja no faci entremig cap més marató, però si que possiblement tots els plans que havia fet i als que hi havia donat tantes i tantes voltes de les coses que havia de fer mentre tingués 42 anys, es a dir, entre avui i fins a l'ahir d'aquí un any (quin lio),han estat modificats.

Durant aquest any havia planejat competir en 42 maratons oficials. Aquest projecte s'autodescarta tot sol al considerar-lo més un repte d'aconseguir euros i vacances per voltar pel món 42 caps de setmana, que no pas un repte esportiu.

El que si que continuu pensant és que si demà em toca la primitiva ho reactivo...tot i que també es convertiria en una contradicció amb la manera que veig avui les coses a nivell competitiu. Cada dia em motiva menys penjar-me un pitrall i sortir a deixar-me els pulmons penjant de la boca i l'àcid lactic sortint per les orelles. Ara estic en una etapa on gaudeixo molt més de les sortides llargues i dures per muntanya, sol o en grup d'amics, sense pressa ni controls de pas, i això en una cursa no puc fer-ho. Tantes vegades m'han dit d'anar a fer una cursa xino xano...però, digue'm raro, si pago una inscripció, em lligo a uns horaris establerts i em penjo un numero al pit, és per competir. Ho sento, de moment sóc així, potser demà penso diferent, però avui per avui...

Després de considerar que 42 maratons oficials era inabastable, l'alternativa era fer-ne el màxim possible d'oficials ( les de Catalunya, algunes per Espanya, sud de França i destinacións de Ryanair...) i la resta fer-les a lo Ricardo Abad, es a dir, gps que certifiqui el quilometratge i bloc per fer-ho públic i "oficial". Ara i aquí no descarto fer-ho així, però ja aviso que si ho faig ho faig i si no que ningú em toqui la pera, i a més si ho faig serà molt més amb control de gps que amb marató oficial.

Una altra opció, si vols tu no tant glamurosa ni tant seria és fer les maratons a lo Spanjaard, és a dir, una merda de marató!

Una altra alternativa, ja que em motiva molt més l'ultrafons que la marató en si, era fer en competició 1772.19 km, que és el resultat de multiplicar 42.195 (per a qui no ho sàpiga és la distància oficial d'una marató) per 42 ( que, per si no ha quedat clar, són els anys que faig avui). D'aquesta manera si faig una cursa de 200, una de 160, i tres de 100, per posar un exemple, en 5 caps de setmana em carrego l'equivalent a 15 maratons i així acabem abans, jeje!

Una altra alternativa és fer com si aquest any fós com qualsevol altra any, i en lloc de dissertar sobre el numero 42 com a xifra relacionada amb la marató, senzillament afegeixo un número al 41 de l'any passat i tal com vaig escriure, i no m'en oblido pas, també afegeixo un número al 13 de la Júlia que avui en fa 14. Que gran!

Encara queda una altra opció, que és anar obrint ampolles de cava fins que no recordi quina edat faig, ni tant sols si tinc alguna edat concreta, i que oblidi que un dia em va picar el cuc del córrer molts km seguits i així potser en poc temps aconseguiré que la meva familia no em digui que tant prim no estic guapo, aconseguiré una panxeta de felicitat, unes galtones toves, una papadeta que doni gust de tocar i la carn dels braços es rebutirà dins de les samarretes arrapades.

Resumint. No tinc del tot clar que faré i que no faré. El que si tinc clar és que aquest any durarà un any i que cal aprofitar-lo i disfrutar-lo, per tant, alguna cosa faré, i si no, no, i no passarà res de res.

De moment però, 42 i 14.

Júlia, moltíssimes felicitats!!!!

EL MARROC NO ÉS NOMÉS PER CÓRRER

Aquesta setmana passada he estat al Marroc amb la meva familia, i he descobert que per anar-hi no fa falta córrer hores i hores per la sorra, ni fa falta menjar malament a base de barretes i liofilitzats, ni tampoc dormir a terra bruts i podrits. No. Es pot anar al Marroc com un senyor, dormir en Riads i Kasbashs fantàstics, menjar a base de cous cous i tajins boníssims i gaudir d'un país meravellos i ple de contrastos al costat de casa, tant sols a 2 hores de vol. A més, gràcies als amics de Ryanair, aquest vol ha passat a ser una despesa tonta.
Acompanyats per la Saba a Fes i a partir d'aquí en tot moment per en MohaJapon, patró del país Bereber i lider indiscutible del desert marroquí, i del seu 4x4 hem descobert les gorgues del Todra, del Dades, la ruta de les mil Kashbas, Ait Benahdou, N,kob, la vall del Draa, etc, etc, i com no, l'erg Chebbi, el seu desert al costat del poble on va neixer, Merzouga, una de les meravelles de la natura que cal coneixer.

Hem conegut un Marroc amable, atent i ple de contrastos. Són amables i punyeteros, llestos com la fam i si poden t'enreden. Forma part del tracte.

Hem conegut un Marroc a vegades brut, a vegades net, a vegades meravellós, majestuós, però sempre diferent, molt diferent de la nostra Europa. No dic millor ni pitjor, diferent, i això ha fet que les vacances hagin estat aprofitades i disfrutades.

Hem conegut un Marroc en ple Ramadan, amb tot l'encant que això pot suposar i amb tots els inconvenients que ens ha suposat. Un pais ajagut tot el dia per tolerar tant bé com es pugui la gana i la sed. No entraré a valorar que en penso, però crec que Déu, sigui quin sigui, deu valorar les persones per com tracten les altres persones, no crec que les valori per si resen deu cops al dia o si es martiritzen o si passen una gana i una sed insoportables en dies de calor. No vol dir que no haguem estat ben atesos, normalment l'amabilitat amb que ens ha rebut tothom i el servei que ens han donat ha estat d'un 10, parlo només de moments concrets i de la impresió general del pais, un pais que necesita anar endevant i que la religió mateixa li posa pals a les rodes. Crec que els falten un parell de generacions, o potser més per adonar-se de moltes coses...
Un Marroc que ens ha fet coincidir a tots en una cosa: Tornarem, segur! i tornarem a contractar en Moha, seguríssim!!

STOPANDGO!

Les vacances són necessaries en tots els ambits.

Tant a la feina com a tot el que t'agrada fer i fas amb insistència, en el meu cas el córrer i una miqueta també el mantenir un bloc, fer un "stopandgo" et recarrega les piles, t'omple de nova il·lusió i en el cas del running dóna una tregua als muscles i a les articulacions.

Quan no compleixes amb la suposada obligació de les vacances en qualsevol dels àmbits, alguna cosa t'acaba recordant que no has fet el que tocava. No vaig parar voluntàriament després de la Nuria-Queralt i he hagut de parar per pebrots posant en perill tota la nova temporada.


Fa anys que arrossego lleus problemes de cartíleg i tot i que gairebé no ho recordava, les fortes baixades de la NQ "a saco" s'han encarregat de fer-me'n memòria.


Gairebé 2 mesos després, crec que la lesió es pot donar per superada. Començo a fer entrenaments sense dolor i cada cop una miqueta més llargs i amb una mica de desnivell. Ara, fent una demostració "d'inteligència suprema", en lloc de buscar-me un objectiu a llarg plaç, aquest el situo abans de final d'any i dur, molt dur. Un cop feta la inscripció, si arriba el cas, ja en faré cinc cèntims (ull als traductors automàtics, això vol dir que ja ho explicaré).


Imprudència? Als catalans, a vegades per sobre del seny ens hi passa la il·lusió. Aquí en diem la rauxa!


D'aquí a una setmana m'en vaig de vacances al Marroc amb la familia. Sempre diuen que si, que el desert deu ser molt maco... Ara ho veuran.

En tornant... tocarà decidir el futur inmediat dels meus genolls.

SUPERATLETES

El programa d'avui ja està penjat i per tant ja es pot veure a la web de Temps d'Aventura.

SUPERATLETES

El dijous vinent, dia 30 de juliol a les 22:05, i sota el títol de "Superatletes", s'emetrà a Temps d'Aventura el reportatge que em varen fer sobre la meva participació a la Libyan.

Al costat del meu, s'emetran també els d'un bons amics. Seguint el que diu l'anunci del programa, el d'Alaska és en Salvador Ribot, el de Namibia en Xesc Teres, el dels deu ironmans, l'Ochoa (que no tinc la sort de coneixer) i els dels 200km Nonstop pel sahara, un servidor.

M'afalaga i fins i tot em "sunroja" que m'anomenin Superatleta. Mai m'he ni tant sols plantejat la possibilitat de ser anomenat així. La definició més exacte, però potser politicament incorrecte, seria "Atletes sonats", o "tios com una putacabra", però deixem-ho amb superatletes que muda més.

Ens veiem dijous al vespre al Canal 33, o pels de fora per internet.

AIXÒ I ALLÒ I EL DE MÉS ENLLÀ

Fa uns quinze dies que no publico res al bloc, i no és pas que no tingui res a dir. Bé, potser si que no tinc res a dir, almenys que sigui interessant. O potser no tinc temps. o una barreja de diferents factors.

Ara però, he de fer temps fins a quarts d'onze, que he d'anar a buscar la meva filla gran, la Júlia (avui és el seu sant) al camp de futbol. Avui no juga ella, ahir les van eliminar després de fer una lligueta poc regular però molt respectable tenint en comte que no havien jugat mai a futbol. Avui juguen els "nens" i els toca fer d'espectadores. No m'hi ha volgut, jeje.

Així doncs, tinc una horeta per fer un resum d'aquests últims dies.

El dimarts després de la Nuria-Queralt-Berga vaig agafar una passa d'aquelles de la panxa i em vaig estar tota la setmana buidant-me per dalt i per baix (ecssss) i vaig arribar al cap de setmana tant dèbil que el pes de la roba no em deixava aixecar. Una setmana sense córrer.

El dissabte, aprofitant el meu enfonsament físic, i just després d'assabentar-me per el 9tv que a Muntanya de Llibres havien convocat un concurs literari eròtic de narracions curtes(maxim 4 pàgines de lletra verdana cos 10 i 1,5 interlineat) que havia de tenir relació amb la montanya o els viatge, vaig començar a rumiar i vaig acabar escribint un relat erótico-muntanyenc que em vaig pulir entre aquella tarda i el diumenge al matí.

Després de passar per la ITV, és a dir, revisió i aprovació de la Marta i l'Eli, el vaig deixar reposar fins dilluns, que m'el vaig tornar a llegir i com que no estava del tot malament vaig decidir presentar-lo, esperonat pels 400 euros de premi. Evidentment sota pseudònim, que no revelaré sota cap concepte, a no ser que ho facin des del concurs.

El divendres 24 sabrem el veredicte, però ja adelanto que res de res ja que s'hi han presentat 47 relats, alguns de moltissima qualitat (m'ho ha xivat un ocellet), i no és el cas del meu, suposo. Ja es veurà.

El dimecres, que ja em trobava millor vaig anar al gimnàs per començar a posar-me en marxa, però les sensacions no van ser bones. El dijous al vespre a córrer tranqil amb en Pep en Ramon i en Toni, caminant molts cops i amb mal rotllo general, no amb ells sino amb les meves sensacions físiques, i el divendres la putadeta que tant feia que no em visitava i que un dia o altra havia de tornar. La lesió. Vaig acabar caminant per culpa del genoll, i tot i que ja tenia bastant clar de què anava, després de visitar en Marc Codina, el meu fisio, ja sé oficialment que el cartíleg, ara del genoll esquerra, em tindra parat uns quants dies.

Espero que no molts, ja que avui ja m'enfilo per les parets (és un dir), i el que em queda...

Ui, dos quarts d'onze, ara torno!

NURIA-QUERALT-BERGA, premsa

Publicat a El9nou, divendres 10-7-09

Publicat a Osona Comarca, dijous 9-7-09

Publicat a corrercorrer.com

Publicat a Osonacorre.cat

NURIA-QUERALT-BERGA 09

Cada cursa és diferent, cada cursa et deixa uns records molt seus i que fan que la puguis identificar clarament dins del garbuix de vivències amagatzemades al cervell, un disc dur personal amb una capacitat il·limitada i amb un poderós sistema de classificació basant-se amb diferents paràmetres i un encara millor sistema de "papelera de reciclaje" per esborrar-ne els mals records.

Aquesta edició de la NQ la tindré per sempre classificada com un seguit d'esdeveniments que no deixaven de sorprendre'm, fins i tot un cop acabada la cursa.

La sortida ja em va agafar desprevingut, ja que es feia esglaonada, un per un, amb un lector de codi de barres que havia d'assegurar un temps final real i alliberava de les empentes de les sortides dels anys anteriors. Jo esperant el tret i algú ja era a mig camí de Fontalba.

Pujant al Pas dels lladres, una tempesta brutal va posar a prova a tothom, i molts ho acabarien pagant. Bé, en realitat ho pagarem una mica tots mes aviat o més tard. Aigua a cabassades, llamps i trons i pedra, molta pedra. Una calamarsada de la mida d'un pèsol que et feia mal a la cara si gosaves mirar enlaire i fessis el que fessis, et catigava les cuixes(m'han quedat plenes de petits blaus).

La hipotèrmia estava servida. Tothom hauria d'haver portat un bon impermeable, però no era així. El meu dubte d'última hora entre això o un simple paravent em va fer decantar per aquest, ja que confiava en que n'hi hauria suficient. Vaig passar una estona de fred, molt fred, on les mans havien perdut tota la sensibilitat, però baixant cap a la collada va tornar a sortir el sol, un sol molt tímid, però suficient per recuperar la calor corporal. Entre aquesta estona, i el correr les 13 hores seguents moll, sense tenir fred però moll, m'han portat dos dies després a tenir una galipàndria i un malestar general digne de consideració.

A La Molina un bon avituallament a base d'amanida de patata i gaspatxo, Coll de Pal, Rebost, amanida de pasta, i baixant a Greixer se'm fa de nit.

Ara ja tot sol des de fa una estona, i així fins a Berga, començo a disfrutar d'un puja i baixa constant, dur i molt tècnic, però em trobo bé, molt fort i no m'acollona res.

Alguna perdua de les marques que em fa perdre una mica els nervis, però amb precaució de recular de seguida i refer el camí, mentalment et desgasta una miqueta, però suposa un petit percentatge en el temps final.

Vaig passant controls. Tothom molt amable, oferint-se a ajudar-te. Gent anònima per a mi, o no tant anònima, ja que també li tocava pencar a en Quico Soler i a l'Enric Llonch.

No sé a partir de quin control em diuen que vaig quart. És igual, jo continuu al meu ritme, encara queden com 50 km i forçar pot portar-me a patir o fins i tot a no acabar. Abans de Saldes atrapo al 3er, intenta seguir-me però va petat i jo com una moto.

Baixant cap a Espinalbet se'm fa clar. Ja oloro l'arribada. Em trobo bé, però ja en tinc ganes. Últim control, pujar a Queralt i baixada final cap a Berga.

Travesso l'arribada amb 15 hores i 18 minuts en 3ª posició.

Estic content, no sempre es pot fer un podi en un Ultra d'aquestes característiques, però no valoro tant la posició, que només depèn de si hi ha més o menys gent que corre més que tu, com el fet d'haver acabat en un bon temps una cursa on, per un motiu o altra, sigui la climatologia o el recorregut, hi ha hagut un 75% d'abandonaments. Brutal!

NURIA-QUERAL-BERGA 09

No acostumo a repetir curses, però com diu la paraula, només "no acostumo". Aquest any (el proper dissabte) repeteixo a la Nuria-Queralt-Berga.

En part ho faig perque s'ha modificat el recorregut de 94km per arrodonir-lo i fer que la NQ sigui des d'ara una cursa de muntanya de 100 km i en part perquè entre en Jordi i en Xico, amics de MDS ens hem liat i ja hi tornem a ser. A més, aquest any hi trobaré en Mark Fernandez, també company de fatigues al desert, i al que no he vist de fa més d'un any. En tinc ganes. Hi haurà en Josep Mª Collell, bon amic de Manlleu. També el Paco Robles amb qui he compartit un munt de km preparant la Libyan i a la CBXR, i tindré ocasió de saludar al Karim del Centre excursionista de Xerta, al que conec via bloc però que mai ens em vist les cares i suposo que apart d'aquests hi haurà moltes altres cares conegudes.

Objectiu?

Com sempre, acabar el més dignament possible, acumular km, disfrutar d'una cursa molt de casa i d'un recorregut dur, però molt agradable, millorar si es pot la 9ª plaça ex de l'any passat i com no, disfrutar d'una nit de dissabte de "farra" amb amics.

Això serà el proper dissabte, si no passa res, ja que ahir em vaig fotre una doblada de turmell que pot complicar les coses. Ja veurem!

UN RAM DE FARIGOLA!

Quan no saps que fer, o millor dit quan tens tantes coses que pots fer i no saps per quina decantar-te ( tots sabem que els dies tenen 24 hores, la setmana 7 dies i 1 any és un any...i prou, i que aquest temps s'ha de repartir entre tot el que envolta la teva vida) pots fer varies coses, sempre amb la voluntat de que alguna d'aquestes t'ajudi a escollir el camí correcte, si es que aquest existeix.

Greu error dondelosaya!

• Pots comentar-ho a casa. És clar que ja saps que no et diran que no a res encara que això no els estigui massa bé, i llavors el teu propi subconscient et trairà i t'apareixerà un dimoni bo sobre una espatlla i un dimoni dolent a l'altra. Total, que no aclarim res de res.
• Pots comentar-ho amb els amics de sempre i et diuen el seu parer, però basicament et diuen el que vols que et diguin perquè ja t'en cuides prou de fer la pregunta cap a una sola direcció possible.
• Pots rumiar-ho tot corrent, tot dinant, a la dutxa, llegint i fins i tot somniar-ho. Saps que tu sol no ets imparcial i els vots es declaren nuls.
• I finalment pots enviar un mail a dos amics que viuen lluny, molt lluny i que pateixen una malaltia semblant a la teva i que comenci per un "estoy hecho un lio" i acabi amb un "help" en majúscules, subratllat i amb lletra cursiva i negrita.

El resultat:

Si abans estava liat, ara ja no et dic res. Cada setmana ens creuem un grapat de mails on si les propostes eren difícils de descartar, ara, multiplicades per 1000 al quadrat, ja no et dic res.

Moraleja:

Si un drogadicte es mira un ram de farigola en pot acabar fent una infusió. Si tres drogadictes es miren un ram de farigola se l'acabaran fumant!

Ah! I me n'oblidaba:

• Pots fer un post al bloc amb l'esperança que algú et deixi un comentari que t'aclareixi les idees, però ja saps que digui el que digui no li faràs cas, i de cop i volta comences a pensar realment si aquest bloc és realment un bloc esportiu o tal com et van comentar, necesites un psicòleg i escriure aquí és una terapia temporal mentre no facis el pas definitiu.

I els anys continuen durant un any!

QUESTIÓ DE PROBABILITATS

Ahir em vaig acollonir. Suposo que sense massa motiu, però vaig tenir una certa por, i és que a vegades el cap magnifica la situació i et juga males passades. Esperit de supervivència en diuen.

A les 8 del vespre sortia de casa amb la idea de fer unes 3 hores. Ronyonera amb 2 litres, alguna barreta, paravent impermeable ja que havia caigut molta aigua feia poc i encara queien quatre gotes, el llum frontal i el telèfon.

Anar fent, disfrutant de la barreja d'olors que hi ha al bosc després d'un xàfec com el que hi ha hagut, disfrutant de poder trepitjar un munt de bassals acabats de fer i disfrutant de la fresca que anava desplaçant la xafogor de tot el dia.

1:20 i sóc a les cingleres de sobre Vilanova de Sau, encara és clar però està molt ennuvolat i gairebé s'ensuma la foscor. La vista esplèndida amb aquesta barreja de llums i boires. Glop d'aigua i continuo.

De cop i volta el cel es torna negre, comencen a caure gotes, cada cop més, plou, plou molt, cau un aiguat, està diluviant!. Increible l'aigua que em cau a sobre. És una sensació increible, disfruto com un nen, els camin desapareixen sota l'aigua i corro enmig de rius.

De cop i volta un llamp, un tro. La tormenta elèctrica no em fa cap il·lusió, però se sent lluny. Corrent pel mig d'un bosc, mig a les fosques, i un altra llamp, un tro. Aquest ja devia ser més a prop. No m'agrada gens. El cap comença a rumiar, com és allò, és millor estar sota un arbre? o en un lloc despejat? millor afanyat i cap a casa. Més llamps i trons. Cada cop més a prop. Recordo el que m'ensenyaven al cole, llamp, 1,2,3,4,5 segons i el tro. No sé per quant s'havien de multiplicar els segons, però 5 segons encara és lluny. En cauen molts, molt seguits, llamp,1,2,3,4 i tro. Ostia que s'acosten. Llamp 1,2,3 i tro. Llamp cu-llons,3 i tro. Cada cop més a prop i no m'agrada gens.

Corro a sac, intentant baixar cap a la plana com més ràpid millor.

Corrent al mig dels arbres, els llamps imposen, i el meu cap ja comença a fer suposicions, que si cau un llamp a prop, que si porto alguna cosa que el pot atreure. El telèfon! m'aturo, el trec de la ronyonera i el paro. Que més? Res, no porto res metal·lic. Torno a correr.

M'intento tranqulitzar. Quines probabilitats hi ha de que em caigui un llamp al mig del cap. Poques. Molt poques, suposo que com de que em toqui la loteria, o menys. NOOOOO!!!!, de cop i volta recordo que tinc una butlleta pel sorteig d'aquest vespre de l'Euromillón, una sola aposta de 2 euros (si t'ha de tocar ja n'hi ha prou, diuen) amb opció a un premi insultant. Quan s'ajunten dues coses molt poc probables, la llei de Murphi pot fer que es compleixin totes dues. Ja veig els titulars de la prensa, o encara millor, m'imagino el Matias Prats al seu informatiu d'Antena 3, que els hi van aquest tipus de noticies:

"Y ahora una noticia que les dejará electrizados, sucedió anoche en una zona boscosa de la Cataluña central. Un joven estaba corriendo enmedio del bosque cuando lo sorprendió una tormenta electrica y falleció al caerle un rayo encima. Lo curioso del caso és que 2 horas despues un boleto del Euromillon que el finado tenia en casa resultaba agraciado con 15 millones de euros.

Las hijas lloraban desconsoladas la perdida de su padre, y la apenada viuda, nos abria las puertas de su casa con una botella de cava en la mano y nos deseó una Feliz Navidad. Y es que... como yo digo, si te toca la loteria...que te parta un rayo!".

.

No és conya, tot això i més em va passar pel cap. Finalment, tenia tant poques probabilitats que em passés que vaig arribar a casa després de 25.5km en 2:27. Tampoc m'ha tocat l'Euromillon. Aquest divendres li deu haver caigut un llamp a sobre a un portugués que ara té 15.000.000€.

Que ho disfruti la seva vidua.

CORRERCORRER.COM

Us deixo els links a l'entrevista que em va fer l'Anna Comet per a la web corrercorrer.com, un nou espai a la xarxa on consultar qualsevol tema relacionat amb el córrer, des de calendaris, a alimentació, fisioterapia, podologia,etc, i com no, entrevistes a atletes de diferents nivells i disciplines.

Moltes gracies per comtar amb mi.

A més, ha fet el que hauria de fer jo, i que alguna vegada m'han demanat, publicar-la en català i en castellà, però com que el traductor de Google funciona tant bé, i jo sóc tant gandul...

Clicant sobre les imatges accediu a l'entrevista:

en català

en castellano

ELS FORMATGES NO SÓN PER L'ULTRAFONS

Dissabte al migdia. Aparco a Viladrau. Una primera idea de trotar poc més d'una hora i amb 2 bidons de 500ml d'aigua, va acabar amb gairebé 3 horetes triscant pel Montseny, amb una calor de mil dimonis i amb la corresponent llengua arrossegant el terra de sed. Molta sed. Una imprudència poc digne d'una persona que es vol creure experimentada, però es que quan t'encigales i et trobes comode pujant, les hores pasen i "ja que sóc aquí, acabo d'arribar a dalt". Tot i que després s'ha de tornar.

La manca d'hidratació i la soleiada em fan sentir cansat.

Per l'endemà estic convidat a fer una sortideta que em motiva molt. En Ramon Anglada em truca per telèfon quan estic a mig fer i encara no tinc sed i em proposa anar a pujar el Comanegra, el sostre de la Garrotxa, amb en Luigi.

Al vespre un sopar no gens adequat per una dieta d'esportista. Amanida amb tot de coses a dintre, d'aquelles que tant m'agraden. Fins aquí anem bé. I després formatges, molts formatges, dels de posar dins d'un pot hermètic si no vols contaminar tota la casa, vinga formatges amb pa normal, pa d'anous, pa de ceba, pa de panses, i tot això banyat amb un suculent vi negre, que baixa de conya, però que hidrata de pena. Aquí ja no anem tant bé, però que bo que era tot plegat...i és que com diu el refrany "no solo de pasta vive el runner".

És hora d'anar al llit. Em trobo cansat i empatxat, i es que amb els formatges no tinc mida. I una miqueta alegret, amb això si que tinc mida, però puja ràpid. Dormo malament. Els formatges voleien al voltant del meu subconscient, o millor dit, inconscient. Fa calor. Sento les dues, les tres. Després em dec adormir. Les 5:30. No sento el despertador.

Suposo que el cervell a vegades protegeix el cos. Em sentia cansat i no he sentit el despertador. El meu cervell ha bloquejat les orelles? Potser. Però no és excusa. Sóc la persona més puntual que us pugueu imaginar. M'odio a mi mateix per no haver-me llevat, pel que m´he perdut, però sobretot per no haver complert havent quedat. Sé que ells varen disfrutar, o si no llegiu la cronica del que podia haver fet.

Queda pendent per un altra diumenge.

Aquest, però, al meu cos o al meu cervell, és igual ja que solen anar junts, els imposo una penitència de dues hores per la plana amb el ganxo sota el coll. Que n'aprenguin!!

DEMÀ, A LES 8, A MUNTANYA DE LLIBRES.

Recordo, per a qui li pugui interessar (si fa al cas,no dirà gaire a favor de la seva integritat mental) que demà divendres 12 de juny, a les 8 del vespre, a la llibreria de Vic Muntanya de Llibres, faré una miqueta de xerrada-explicada-passe de fotos i videos de la meva experiència a la passada edició de la Libyan Challenge, una prova de 200 km Nonstop per la zona de l'Akakus al desert de Libia.

No cal dir que hi esteu tots convidats i que em faria molta gràcia que vinguéssiu.

Si les previsions d'assistencia es desborden, ens plantejarem traslladar-nos al Palau Sant Jordi o al NouCamp. La direcció es reserva el dret de decidir-ho sobre la marxa.