HACE GOCHO MI BALCÓN

Em miro el genoll lleugerament inflamat -fa 10 dies de la infiltració-  i provo d'imaginar què hi està passant a dins. No en tinc ni idea. Em venen al cap les imatges de dibuixos animats on intenten representar l'interior del cos humà i on les cèl·lules bones o glòbuls o bacteris o el que sigui però bons es barallen amb els virus dolents (si, els dolents sempre solen ser virus) i després d'una cruel i enfurismada lluita guanyen. Quina conya tu, als dibuixos els bons sempre guanyen. A la realitat no sempre és tan maco, però el que si que tinc clar és que les cèl·lules mare són poderoses, i bones, i juguen a favor meu, i a més, el cervell els està enviant constantment reforços en forma de motivació, bones vibracions i energia positiva per ajudar-les en la lluita.

Vaja, que no se exactament què està passant dintre meu però si que és cert que des de fa un mes i mig, dia més dia menys, que vaig entrar a quiròfan per extreure'm medul·la òssia que no sé, a partir d'aquell moment em vaig sentir com si m'estiguessin traient una cosa molt meva. I és que era meva, i molt, i era medul·la, que no és qualsevol cosa. No és com quan et tallen el cabell o les ungles, ni tan sols com quan et treuen sang, no, això és més íntim, ve de més endins. I és que ve del moll de l'os. A partir d'allà vaig estar uns dies como cansado, como si m'haguessin tret força. Durant unes hores vaig quedar completament groc (la meva filla em deia Homer) i cansat, molt cansado. Era extraño si més no.

Però sabia que era provisional, que allò que em treien tard o temprano volvería a estar dentro del meu cos. Aquella medul·la òssia, havia d'anar a un laboratori de Valladolid per ser cultivada per conseguir millones y millones de células madre mesenquimals, les que clonen. Aquestes cèl·lules tenen un poder grandiós ja que poden canviar coses del teu interior i regenerar parts danyades. Fins i tot parts que no hauríem ni pogut imaginar que es podrien reparar. I el passat dijous 9 de maig, aquestes cèl·lules van retornar d'aquest viatge al cor de España para ser devueltas a donde correspondían, para ser  reimplantades al meu genoll. Potser és des d'aleshores que em sento diferent, com si m'envaïssin des de dins, com si me hubiesen implantado una especie de Caballo de Troya que partint de dintre del meu cos vulgui anar canviant el què sóc i el què sento.

No es solo la rodilla lo que te vamos a reparar!! - Sento com em diu una veu interna però completament aliena a mi des de dintre meu.

I res, que de mica en mica em vaig sentint diferent, reparat i regenerat, tant  que en cuanto llegue a casa descuelgo del balcón el trapo ese con una estrella en fondo azul y cuelgo la bandera que siento dentro de mi, la de todos, la misma que tiene mi vecino de enfrente. (i que tanta rabia fa, o hacía)

Y mientras tanto, habiendo ya demostrado su capacidad regeneradora y paliativa de defectos internos en el ser humano, (siempre que consideremos humano a un catalán) esperaremos que las células madre sean tan eficaces regenerando mi rodilla como lo han sido con la imagen de mi balcón.

Y me lo miro una y otra vez y pienso:

Rábanos, ahora si que hace gocho mi balcón!

*Aquest post parla de coses serioses però està escrit en clau d'humor, qui s'emprenyi o es senti molest s'hi haurà de posar fulles.

*Este post habla de cosas serias pero está escrito en clave de humor, el que se sienta molesto o ofendido que se apañe.

*Los personajes son reales, cualquier parecido con la ficción es  puta casualidad.

EL DIA D, D DE DEMÀ.

Semblava que no havia d'arribar mai de mai però el dia D ja és aquí. Demà  m'injecten al genoll les cèl·lules mare que durant tot aquest mes han estat cultivant a un laboratori  després que ara fa just 30 dies em traguessin 100 ml de medul·la òssia de la meva esquena.

Si, s'ha fet llarga l'espera des del 5 de gener del 2012, el dia que vaig anar a l'ITRT de la Teknon.  El dia que recordaré sempre per les paraules del Dr. Robert Soler: "I qui t'ha dit que no podràs tornar a córrer?" i que eren les úniques paraules que jo volia sentir d'un metge, lluny de les d'altres que amb el seu "has de deixar de..." o "s'ha acabat el córrer" es quedaven tan amples amb el seu conformisme que no tenia ni tindrà mai res a veure amb el meu.

Ha passat gairebé un any i mig i el que encara falta per què pugui tornar a fer kms i més kms amb normalitat, amb aquella normalitat de què no et fa mal res, més enllà de què et fa mal tot de la pallissa que t'estàs fotent. Però sempre he sentit a dir que el bo es fa esperar. I que hi ha per a mi de més bo a dia d'avui que poder tornar a córrer? Que em perdoni tothom que m'envolta i que ningú es senti menystingut, però a dia d'avui (i sempre), no hi ha res millor que allò que no tens, i el que ara mateix no tinc és la possibilitat de fer molts i molts, centenars de  kms corrent. Això és el que em falta. Això és el que vull.

Demà m'injecten les cèl·lules mare al meu genoll. Les que han de clonar el meu cartílag.
Demà comença la meva recuperació.
Demà és el dia aquell que semblava que no havia d'arribar mai de mai però que per sort ja és aquí.
Demà tota la meva esperança raurà a les mans d'un metge que després de les decepcions que em vaig endur a mans d'altres, em va donar esperança i futur.
Demà possiblement sigui un dels dies més feliços de la meva vida esportiva.
Demà. Demà. Demà.

Comptar els segons fa que el temps passi més lent. No vull pensar-hi. No vull ser-ne conscient. Que el temps passi com vulgui però que passi.

Demà comença la meva tornada a l'ultrafons. Us voleu creure que si no fos que sóc tan xulo em posaria a plorar?

VALVANERADA, 25 ANYS DESPRÉS.

El 30 d'abril del 1988, ja fa algun dia, vaig fer la meva primera prova d'ultrafons: La XI Valvanerada. Una caminada super popular a la Rioja que va de Logroño al Santuari de Valvanera. 63 km amb un desnivell força important al final i que ja al 88 va reunir més de 1800 participants. Entre ells hi era jo fent equip amb amics de mili. No recordo quantes hores varem fer, ni la roba ni les sabatilles que vaig utilitzar tot i que poc adequades segur que ho eren, ni tampoc recordo gaires detalls per poder explicar exceptuant que varem riure molt, que els avituallaments no els varem fer de productes isotònics precisament, que varem patir una miqueta força, que varem arribar a Valvanera corrent els últims km de pujada perquè caminant no podíem ni bellugar-nos i que les agulletes es varen instal·lar a la totalitat de la musculatura del meu cos i em varen durar no sé quants dies. Mai a la vida he tingut tant dolor muscular. Mai. Però si, estic content de poder explicar que ja fa 25 anys de la meva primera prova ultra.

Aquest cap de setmana he estat per la Rioja. Una colla d'aquells que varem fer la "puta mili" a la base d'helicòpters d'Agoncillo ens hem reunit per comprovar la destrossa que els anys han fet a les cares d'uns, als cabells d'uns altres i també a les panxes panxes i papades d'uns quants més. Però tot i que  no tenia cap intenció d'escriure res sobre això aquí al bloc, ja que ha sigut un cap de setmana intens però molt i molt poc esportiu (no valen les moltes sessions de "levantamiento de vidrio en barra fija" i de "tiro al pincho"), el fet d'haver coincidit amb la XXXVI edició de la Valvanerada ha fet que, apart de recordar entre tots els que érem mil i una anècdotes viscudes durant aquell any de la nostra vida i que pel vostre bé no explicaré, jo particularment tingués un bombardeig de records d'aquella nit i una sensació molt especial quan veia a passar els milers de participants d'aquesta edició de la caminada. No sé si em vaig emocionar, diria que no, però ara, al tren de tornada cap a casa, m'he sentit afortunat d'haver pogut ser-hi present i que la meva tornada a la base tingués aquesta recompensa en forma de record d'una prova que, sense saber-ho, suposaria el començament d'una cosa que s'ha convertit en més que una afició o un esport, en una manera d'entendre la vida.

LLIÇÓ 1, NO BARALLAR-SE AMB EL VENT.

-"Oíme bien flaco, en este salto hacé lo que querás! Pero disfruta. Sonrie."

Amb aquestes paraules m'acomiadava, ja fa prop d'un mes, el Pibe, el meu instructor de caiguda lliure (que com que sou molt espavilats haureu endevinat és Argentí), abans de l'últim salt del curs. Sonrie! Disfruta! Ala!!! I avall a més de 200 per hora. Doncs si, no hi ha cap més secret, gaudir del moment, d'un minut super intens on no tens cap més preocupació, perquè en aquell moment a la teva vida no hi ha lloc absolutament per a res més, que volar, deixar-te caure. Gaudir al màxim, aquest és l'objectiu primer i més important del vol en caiguda lliure.

Jo, paradigma de paracaigudista novell, preparat per encarar el meu setè salt en solitari, en aquell moment i escoltant aquelles paraules dites a 4000 metres d'altura i amb la porta de l'avioneta oberta de bat a bat, vaig pensar:

-Va! M'he de lluir. Sortiré d'esquena, faré una voltereta enrere, després una altra, i ara així i després aixà i el de més enllà, i quan sigui l'hora obriré la campana i...

I no vaig fer res de res del que havia dit de fer. I és que sembla una bajanada, però volar és prou difícil al començament, almenys fins que no fas el "clic" i aprens a relaxar-te i a caure sense barallar-te amb el vent. Si, sembla absurd, però és veritat. Ara, al cap d'uns quants salts més sol del tot, és a dir, sense l'instructor i per tant sense imatges de vídeo per poder-ho recordar i compartir, no he après a fer res més que a relaxar-me, a respirar a fons mentre el terra s'acosta a una velocitat vertiginosa, a veure unes vistes espectaculars de la badia de Roses, els aiguamolls, les planes empordaneses, el Cap de Creus i el perfil de la Costa Brava, la Serra de Verdera, el Pirineu nevat... i mira, aprenent una cosa tant simple, senzilla i aparentment absurda, he començat a dominar a voluntat els moviments del meu cos. He començat a volar.

I ja l'he parida al pal. Una altra droga dura a la meva col·lecció d'addiccions...

TANT TEMPS D'ESPERA...

No sé... si em demanes quina és la meva millor virtut, diria que... mmmmm....  fa estona que hi dono voltes i més voltes i no en trobo cap, però després de buscar i rebuscar i entestat a no deixar aquesta pregunta sense resposta, canvio l'enunciat de la mateixa i no diré quina penso que és la meva millor virtut com si n'hagués de tenir més d'una i em limitaré a dir, tot i que no és massa elegant dir coses bones d'un mateix, que si de cas en tinc alguna, sens dubte és la tossuderia.

A veure, aquesta paraula per si mateixa no sona massa a virtut, ser tossut pot no ser bo, però segons com, ben canalitzada, la tossuderia pot ser un do, un regal que fa que no et rendeixis per res, que fa que siguis capaç de clavar les ungles a on sigui fins que esgarrapant mica en mica d'allà on no se'n esperava res en surti el què vols. Mai abans. Mai enrere.

Bé, virtut o defecte, sigui el que sigui, després de tant temps d'espera avui em comencen el famós i tantes vegades citat en aquest bloc tractament al genoll.

Recordo com si fes tota una vida -curiosament tinc la sensació que és una cosa molt i molt més llunyana del que és en realitat- quan després de participar, ja lesionat, a la Gobi March al mes de juny-juliol del passat 2011 (Ja de bon començament volia deixar clar que la prudència i la intel·ligència no eren a la meva llista de virtuts) vaig començar una processó per diferents i reconeguts traumatòlegs que un a un i sense massa tacte en alguna ocasió, em varen provar de fer creure que el meu genoll era irrecuperable, que mai més tornaria a córrer més enllà de fer una horeta suau tres dies a la setmana. No m'ho vaig voler creure. No m'ho podia creure. Qui eren ells per dir que ja no podria tornar a córrer hores i hores? Qui eren ells per decidir el meu futur esportiu? Negar-me això és negar-me més que el simple fet de poder fer esport, és decidir per mi una cosa que no els pertoca. I així doncs, tossut com sóc, tossut com mai, no vaig parar fins que algú em va dir que hi havia una esperança, una possibilitat: les cèl·lules mare.

M'ho havien de fer el passat juny, ja ho sabeu, i del juny al setembre, després l'octubre i així mes a mes varem saltar al 2013. Més d'una vegada vaig pensar que em donaven llargues i que mai arribaria el dia, però vaig treure la tossuderia altra cop i convençut que aquest era el millor camí, l'únic camí,  vaig seguir pas a pas tot el protocol que se m'havia demanat i ara, aquest dimarts 9 d'abril del 2013, a les 9 del matí, ja fa més de mitja horeta que m'espero que m'ingressin a la Teknon per començar a córrer una altra cursa al desert, o la muntanya, o a la selva o on sigui.

Avui em fan l'extracció de la medul·la òssia. Tota cursa comença amb un primer pas. El d'avui és important.

SI-US-PLAU, POSA'T EL CASC.

Recordeu aquesta campanya de la tele?

Sóc molt dolent valorant el pas del temps i ara mateix no sabria dir si l'esmentada campanya de conscienciació és de fa molt o poc, però aquest detall tampoc té molta importància ara mateix, ja que on vull anar a parar és que després de tants i tants kms corrent amb la meva "melena" a l'aire, la lesió al genoll em va obligar a canviar d'esport i vaig començar a fotre canya amb bici i em vaig veure obligat a posar-me un casc. Vaig continuar nedant, amb més intensitat que abans i com sempre, obligat  a fer-ho amb casc (bé, allà en diuen gorro). Finalment i necessitat de més emocions vaig començar amb el paracaigudes, i és clar, amb casc si o si.

Curiosament però:

Nedant al mar em va picar una medusa a l'espatlla. Potser sense el gorro m'hauria picat al cap, potser si, però em va picar a l'espatlla.

Amb la bici de muntanya em vaig fotre de morros i vaig acabar amb 28 punts de sutura al genoll bo. Potser si que sense el casc hauria rebut del cap i tot, però els punts van anar a parar tots al genoll.

I avui, saltant amb paracaigudes, equipat amb un casc tipus "hormiga atómica", un mal càlcul al moment del "flare" (que és com en diuen allà de la frenada final just abans de tocar terra), acompanyat d'una ventada inoportuna a l'últim moment ha acabat amb el meu cul botant i rebotant al terra de la zona d'aterratge.

Ja entenc que sigui obligatori el casc. Però a partir d'ara saltaré amb dos pantalons de bici. Els més "encoixinadets" que trobi.


POR FAVOR, PONTE EL CASCO!!


Recordais esta campaña de la tele?

Soy muy malo valorando el paso del tiempo y ahora mismo no sabría decir si dicha campaña de concienciación es de hace mucho o poco, pero este detalle tampoco tiene mucha importancia ahora mismo, ya que donde quiero ir a parar es que después de tantos y tantos kms corriendo con mi "melena" al aire, la lesión en la rodilla me obligó a cambiar de deporte y empecé a meter caña en bici y me vi obligado a ponerme un casco. Continué nadando, con más intensidad que antes y como siempre, obligado a hacerlo con casco (bueno, allí lo llaman gorro). Finalmente y necesitado de más emociones empecé con el paracaídas, y claro, con casco si o si.

Curiosamente pero:

Nadando en el mar me picó una medusa en el hombro. Quizás sin el gorro me habría picado en la cabeza, tal vez si, pero me picó en el hombro.

Con la bici de montaña me caí de bruces y acabé con 28 puntos de sutura en la rodilla buena. Quizás si que sin el casco me habría golpeadoen la cabeza, si, pero los puntos fueron a parar todos en la rodilla.

Y hoy, saltando en paracaídas, equipado con un casco tipo "hormiga atómica", un mal cálculo en el momento del "flare" (que es como llaman allí a la frenada final justo antes de tocar tierra), acompañado de un viento inoportuno en el último momento ha acabado con mi culo botando y rebotando en el suelo de la zona de aterrizaje.

Ya entiendo que sea obligatorio el casco. Pero a partir de ahora saltaré con dos pantalones de bici. Los más "acolchaditos" que encuentre.

ELS BURROS VOLEN?

Si, després de buscar una resposta mínimament coherent a tan brillant pregunta, he arribat a la conclusió que si, que els burros poden volar. I sense que ho digui La Vanguàrdia. Això no vol dir que tots els burros volin, que sou molts els que esteu amb els peus a terra, ni que tots els que volen siguin burros, no fos cas que ara algú se m'enfadés. Però si, algun n'hi ha.

 I és que pobre de mi, que quan podia córrer era dels de prémer les dents muntanya amunt, patint com un burro, traient la llengua per guanyar unes posicions just per veure com després, a les baixades, gran, gros i terrandòs com sóc, els rivals em treien la llengua despectivament mentre em passaven, vaig decidir que ja n'hi havia prou i que volia baixar més ràpid que ningú. I quan vull una cosa...

Així doncs a dia d'avui, ni Kilians Jornets, ni Antons Krupickas (o com s'escrigui), ni Miquels Heras, ni Nils Gurts, ni Sebastians Chaigneaus, ni ningú. M'atreviria a dir que ni Usains Bolts. He sigut jo. Si jo. El merda de tio aquest que té el genoll fotut (tot i que per no gaire temps) qui ha baixat d'una mica més amunt de 4000m fins als 1500m, en 50 segons.

 Trampa? No... vaja, no gaire...

 Dòping? La sobreproducció d'adrenalina compta?

 Ajudes externes? Només la de la gravetat.

 I si, alguns burros volen, o ho intenten, i de mica en mica en van aprenent...

JA TINC DATES PEL TRACTAMENT

Avui estic content, i quan estic content se'm nota a la cara. Això no vol dir, ni molt menys, que la meva cara avui sigui ni millor ni més maca que ahir, sinó que continua sent igual de mal fotuda i difícil de mirar (potser si que em faria falta que el tractament fos per la cara) Però es nota contenta.

I perquè estic content? Que perquè estic molt i molt content? Doncs perquè si una cosa no anava bé a la meva vida era, vaja és, el meu genoll i amb ell el tractament que tant i tant he esperat i que mai no arribava ni tenia data i que anava passant d'un mes a l'altre, i a l'altre. Doncs estic content perquè finalment ja té dia i hora i aquesta, a més a més, és molt i molt propera:

9 d'abril l'extracció de la medul·la òssia i el 9 de maig la implantació de les cèl·lules mare cultivades al meu estimat genoll esquerre.

Què vol dir això? Senzillament, que a partir d'ara ja puc començar a planificar el meu futur com a corredor de curses d'ultrafons. I davant de la pregunta: Aquest tractament funcionarà? La resposta és clara i contundent: I tant que funcionarà. I és que en tinc tantes ganes! No us podeu imaginar el què suposa estar durant gairebé 2 anys sense poder córrer tot el que hauria volgut córrer. Ningú s'ho pot imaginar. Ni tan sols la gent més propera a mi, la que m'ha hagut de suportar tot aquest temps, no es pot arribar a imaginar fins a quin punt les ganes de córrer i d'anar a no sé quin desert o quina muntanya m'han anat consumint per dintre. Sort, si, que almenys la bici m'ha servit de metadona, la natació de porret, i de tant en tant m'he fotut dosis petites de droga dura a peu. Però només dosis petites.

I això ja cansa, ja tinc ganes de curar aquest genoll, i aquestes ganes ja són el primer pas de la meva segura recuperació. L'altra pas l'hi posaran els metges i l'equip de l'ITRT amb el Dr Robert Soler i el Dr Lluís Orozco al capdavant. Tinc tota la confiança en ells i també en la meva força de voluntat.

Sóc un ionki sense cura i no em conformo amb aquestes petites dosis. Vull droga dura, de la de veritat, la que s'injecta al cos a base d'hores i hores, de molts i molts quilòmetres, de passar gana i son, fred i calor, de tenir butllofes als peus i contractures a l'ànima i tot i això continuar corrent. Ho vull i ho tindré.

Ara si. Aviat. Molt aviat.



YA TENGO FECHAS PARA EL TRATAMIENTO

Hoy estoy contento, y cuando estoy feliz se me nota en la cara. Esto no quiere decir, ni mucho menos, que mi cara hoy sea ni mejor ni más bonita que ayer, sino que sigue siendo igual de fea y difícil de mirar (quizás si que me haría falta que el tratamiento fuera en la cara) pero se nota contenta.

Y porque estoy contento? Que porque estoy muy, muy contento? Pues porque si algo no iba bien en mi vida era, vaya es, mi rodilla y el tratamiento que tanto y tanto he esperado y que nunca llegaba ni tenía fecha y que iba pasando de un mes a otro, y al otro. Pues estoy contento porque finalmente ya tiene fecha y hora y ésta, además, es muy, muy cercana:
9 de abril la extracción de la médula ósea y el 9 de mayo la implantación de las células madre cultivadas a mi querida rodilla izquierda.

¿Qué quiere decir esto? Sencillamente, que a partir de ahora ya puedo empezar a planificar mi futuro como corredor de carreras de ultrafondo. Y ante la pregunta: Este tratamiento funcionará? La respuesta es clara y contundente: Por supuesto que funcionará. Y es que tengo tantas ganas! No os podéis imaginar lo que supone estar durante casi 2 años sin poder correr todo lo que hubiera querido. Nadie se lo puede imaginar. Ni siquiera la gente más cercana a mí, la que me ha tenido que soportar todo este tiempo, no puede llegar a imaginar hasta qué punto las ganas de correr y de ir a no sé qué desierto o qué montaña me han ido consumiendo por dentro. Suerte, si, que al menos la bici me ha servido de metadona, la natación de porrito, y de vez en cuando me he metido dosis pequeñas de droga dura a pie. Pero sólo dosis pequeñas.
Y esto ya cansa, ya tengo ganas de curar esa rodilla, y estas ganas ya son el primer paso de mi segura recuperación. El otro paso lo pondrán los médicos y el equipo de la ITRT con el Dr. Robert Soler y el Dr. Luis Orozco al frente. Tengo toda la confianza en ellos y también en mi fuerza de voluntad.

Soy un ionki perdido y no me conformo con estas pequeñas dosis. Quiero droga dura, de la de verdad, la que se inyecta en el cuerpo a base de horas y horas, de muchos y muchos kilómetros, de pasar hambre y sueño, frío y calor, de tener ampollas en los pies y contracturas en el alma y sin embargo seguir corriendo. Lo quiero y lo tendré.
Ahora sí. Pronto. Muy pronto.

TORNEM-HI (?)

Diuen que si no tens res interessant per explicar, millor que callis.

Diuen també, que si jo hagués seguit aquesta frase lapidària al peu de la lletra aquest bloc no existiria i per efecte papallona la meva vida seria diferent ja que tot hauria anat per altres camins i en conseqüència també seria diferent la vida de tots vosaltres i la de la resta del món. Mireu si n'és d'important aquesta merda de bloc!

Per tant, tot i la llarga temporada d'inactivitat provocada per diversos motius, (mandra? desmotivació per no poder competir ni fer tirades llargues? molta feina? poques ganes?...) i que ha anat d'un pel com no provoca la mort per inanició del bloc, he arribat a la conclusió després d'una intensa reunió amb mi mateix, que no vull deixar morir del tot aquest espai al que ja he dedicat tantes hores i que tant m'ha servit de teràpia i del què tant i tant he après.

Si, torno a tenir molt per explicar: esports nous que em motiven d'una manera difícil de definir amb paraules i  que aviat donaran per deixar volar la imaginació (mai millor dit) i escriure sobre ells i sobretot, el tractament del genoll a tocar (espero i suposo) amb el que això suposa de poder començar a fer plans i marcar-me objectius de veritat.

Així doncs, em sap greu per vosaltres, però tornaré a penjar algun post regularment. De moment però, em fa gracia reempendre l'activitat amb un video que vaig penjar al bloc avui fa 5 anys, que aviat és dit, on les meves filles -5 anys més petites, és clar- plenament involucrades i compromeses amb la meva imminent participació al Marathon des Sables 2008 ens explicaven de què anava la prova.

A mi m'ha emocionat i alhora m'ha fet riure recuperar aquesta perla. Que guapes que eren (i són). Només per disposar de moments com aquest, la feina que em suposa fer el bloc queda sobradament justificada i em motiva per seguir un temps més -no sé quant- donant-vos la llauna.

Ho sento.

VOLVAMOS (?)

Dicen que si no tienes nada interesante que contar, mejor que te calles.

Dicen también, que si yo hubiera seguido esta frase lapidaria al pie de la letra este blog no existiría y por efecto mariposa mi vida sería diferente ya que todo habría ido por otros caminos y en consecuencia también sería diferente la vida de todos vosotros y la del resto del mundo. Mirad hasta que punto es importante esta mierda de blog!

Por lo tanto, a pesar de la larga temporada de inactividad provocada por diversos motivos, ( Pereza? Desmotivación por no poder competir ni hacer tiradas largas? Mucho trabajo? Pocas ganas? ...) y que no ha provocado la muerte por inanición del blog de milagro, he llegado a la conclusión tras una intensa reunión conmigo mismo, que no quiero dejar morir del todo este espacio al que ya he dedicado tantas horas y que tanto me ha servido de terapia y del que tanto y tanto he aprendido.

Si, vuelvo a tener mucho para contar: deportes nuevos que me motivan de una manera difícil de definir con palabras y que pronto darán para dejar volar la imaginación (nunca mejor dicho) y escribir sobre ellos y principalmente el tratamiento de la rodilla a la vuelta de la esquina (espero y supongo) con lo que ello supone de poder empezar a hacer planes y marcarme objetivos de verdad.

Así pues, lo siento por vosotros, pero volveré a colgar algún post regularmente. De momento me hace gracia reemprender la actividad con un vídeo que colgué en el blog hoy hace 5 años, casi nada, donde mis hijas -5 años más pequeñas, claro- plenamente involucradas y comprometidas con mi inminente participación en el Marathon des Sables 2008 nos explicaban de qué iba la prueba.

A mí me ha emocionado ya la vez me ha hecho reír recuperar esta perla. Que guapas que eran (y son). Sólo por disponer de momentos como éste, el trabajo que me supone hacer el blog queda sobradamente justificada y me motiva para seguir un tiempo más-no sé cuánto- dando la lata.

Lo siento.

MARRAKESH MARATHON 2013

Que dur ser a Marrakesh i sabent que demà fan la Marató de la ciutat, on uns 6000 corredors es veuran les cares amb la coneguda distància dels 42.195m, no poder-la córrer.

He dubtat fins a últim moment de fer la inscripció. Poc a poc segurament podria acabar-la ja que el que realment em fa mal és l'impacte i fent les passes curtes i amb molt de compte possiblement arribaria al final i tindria una altra medalla per treure la pols. Sens dubte no faria el meu millor temps, possiblement ho faria amb una hora més del que podria fer-la amb la meva camallada normal, però m'hauria agradat molt la sensació de tornar a ser a una sortida, i com no, a una arribada.

Però què en puc treure apart d'una medalla i aquestes sensacions?

Sens dubte l'asfalt, per molt que tingui precaució amb la trepitjada, és dur i 42 km són molts. Mal comptades, a passa per metre, suposa fer-ne unes 42.000 de les quals 21.000 se les emporta el genoll fotut. Això segur que no em fa cap bé al genoll i només pot agreujar la lesió i a més a més de potser haver de parar en sec una bona temporada ara que puc sortir a córrer un parell de dies per setmana, posar en perill el tractament que mai arriba però que potser que sigui molt aviat. I posant en perill el tractament poso en perill el que més desitjo i que no és precisament fer 42 km d'asfalt, sino fer-ne 200, 300, 400, 600, 1000 km, els que siguin, però que siguin molts. Aquest és l'objectiu. Jo ja fa temps que vaig deixar de ser maratonià. Tinc mentalitat i voluntat d'ultramaratonià, d'ultrafondista. Malalt del tot per aquest esport. Així em sento, i això em fa feliç.

Per tant i que no serveixi de precedent, faig servir una mica del poc seny i sentit comú que tinc i mossegant-me les ungles veuré com passen corrent pel meu costat mentre em prenc un deliciós te a la menta a la seva salut. I a la meva. I a la vostra.

I ja tornaré a venir al Marroc a córrer però no serà per una marató, sinó per moltes de seguides i no serà per trepitjar l'asfalt d'una ciutat, sinó que serà per un lloc on la sorra i les pedres em castigaran els peus i em faran saltar més d'una ungla, on el sol em cremarà la consciència i la pell que quedi al descobert, i on l'aigua que porti als bidons estarà tan calenta que beure-me-la per fer baixar la pols del coll serà un plaer semblant en aquell moment al que tindré dies després a l'assaborir una cervesa ben fresca.

Dit així no us ho creureu però... com ho enyoro.