I QUE FÀCIL QUE ERA...

La roda del davant, plena de tacs, s’hi acostava perillosament. El corriol era estret i no donava opció de maniobra ni al més hàbil, cosa que no feia al cas. L’impacte era inevitable i només era una qüestió de temps - no gaire a la velocitat que baixava- que el neumàtic partís pel mig l’esponjosa massa de color marronós. El contacte va ser suau però contundent i mil esberles del mus herbívor van sortir disparades en totes direccions, incloent la direcció que menava a la cara, de la qual, producte de la sorpresa i l’escatològica tensió del tou moment, no havia pogut acabar de tancar-ne la boca quan el projectil es va convertir en aliment.
Puaghhhhh!

I és que, apart del mal gust, literalment, que té aquest començament, té collons com se m’ha complicat la vida.

No, ni he de tornar a ser pare ni m’he ficat en política, no seré el nou president de la meva escala, bàsicament perquè no visc en cap escala i ni tan sols podria dir que se m’ha complicat degut a què Carrosseries Tolosa hagi sortit de la crisi i ara tingui molta feina, amb el daltabaix que això em portaria, just ara que ens estem acostumant a treballar a batzegades i a cobrar en tres tipus de pagaments: poc, tard i a vegades mai. Però no, no té a veure amb res de tot això. I centrem-nos en el tema, que aquest bloc, sempre ho he dit encara que no sempre ho sembli, va d’esports, i si pot ser de córrer, i si pot ser de córrer molt i lluny, i ara, per uns moments la neurona del qui l’escriu se n’ha anat a córrer, però "por los cerros de Úbeda", cosa també bastant usual en mi.

Deia, que se m’ha complicat la vida, i és que abans tot era molt més fàcil. Al porta paquets del cotxe, altrament conegut com el maletero, sempre hi portava (de fet encara l’hi porto, tot i no poder-la fer servir... gaire) la roba de córrer i les sabatilles, perquè córrer té el gran avantatge que és com una diarrea, no saps mai on t’enganxaran les ganes, o millor dit l’ocasió, i evidentment cal anar previngut. Tot l’equipament, ocupa el que ocupen unes sabatilles, o dues, una motxilleta o ronyonera, la bossa amb roba i tovallola i una garrafa d’aigua per fer una rentada ràpida, estil gat.

Ara, per portar la bici he de plegar els seients, i a més de la roba i tovallola i l’aigua, fa falta casc, ulleres, guants, camals, manxa, eines, grassa, càmeres de recanvi i no porto l’armari mirall perquè no goso, i evidentment, segons on hagis d’anar, la bici fa lleig a dintre el cotxe, o si has de portar algú al darrera ja no t’hi entra, i sobretot, si deixes el cotxe segons a quin lloc pot ser que et trobis dues bicis i els vidres trencats.

A més, abans si tenia una hora lliure em donava per fer un entrenillo de cinquanta minuts. Ara, l’hora la necessito per muntar la paradeta i posar-me en posició de començar, i sense haver fet res, com que necessito una hora més per tornar-ho tot al seu lloc, a sobre arribo tard. Per tant, millor ja ni ho provo.

Abans, podia decidir sobre la marxa si feia asfalt, camins de carro, corriols, o m’emmerdava més muntanya amunt si convenia passant llocs impossibles grimpant o esgarrinxant-me els braços i en una sola sessió - a vegades llarga, això si- podia alternar terrenys i passar de l’un a l’altra com si res. Ara? Només em faltaria portar les dues bicis... i per canviar de terreny sobre la marxa, una d’elles a coll! Per veure-ho...

Corrent, les curves es feien totes amb un sol gir de peu, lleu flexió de genoll i un senzill impuls amb la cama contrària, i si patinaves, una ma al primer arbre o un petit recolzament al terra amb el cul i ja estava, et tornaves a aixecar, una espolsada i som-hi. Amb la bici, com ja vaig dir al seu moment, ja porto 28 punts al genoll i no he fet més que començar.

Es feia fosc i treies el frontal de la motxilla i aquí no havia passat res, i ara, ja hi ha llums potents, però... t’imagines tot el que he comentat abans a les fosques? Si ja és perillós anar per les carreteres de dia..
.
Corrent, les pujades es pujaven amb la relació 1:1, un pas i un altre pas, i les baixades amb la mateixa, tal com els plans. Ara, amb la bici, que si plat gros i pinyó petit, o si el del mig o... i és que l’altre dia, enmig d’una conversa entre dos ciclistes on disparaven a discreció tot de números, que si jo porto un 38, 53 i jo 36, 50, i darrere 12, 25, o millor 11, 23, o perquè no 13, 29... i així una estona, i jo, intentant ser sociable i integrar-me a la conversa, en un atac d’il·luminació cerebral i demostrant el meu domini d’aquest esport, només se’m va ocórrer de dir “bingo!”

I és que corrent, tot era tan fàcil com saltar una merda de vaca, immensa a vegades, pastada al mig del corriol. Un salt amb gràcia, demostrant lleugeresa i una increïble coordinació de moviments i la merda quedava enrere com qui deixa enrere infinitat de problemes. Amb la bici, quan aquesta merda es fica davant teu en un estret corriol que estàs brodant amb la teva coneguda poca traça, prou feina tens a no caure de morros per culpa d’aquesta perillosa barreja de velocitat i estretor. Llavors és inevitable passar-li amb les dues rodes per sobre, i és quan passa el que passa al començament d’aquesta extensa reflexió. I passa.

AVUI HE APRÈS...

Avui he après moltes coses. Altres ja les sabia, tot sigui dit, però com que diuen que “nunca te acostarás sin amanecer más temprano” o alguna cosa semblant... avui amb un parell de pajarus de mal agüer, l’Enric Salvans i en Martí Quer,  m’he acostat a la costa del Maresme per pedalar... i pedalar... i pedalar... durant 133 km i gairebé 4 hores, per preparar la Brevet de 200 km que volem fer a principis del mes de març. I és que, sóc un pardillo total en aquest esport, però aprendré ràpid, ho juro.

He après i recordat a parts iguales, i una de les coses que he après que  m’està donant la bici és la novetat. Torno a tenir, a l’espera de poder tornar a córrer,  ganes de fer, de pencar, de suar, fins i tot ganes d’escriure i explicar-ho. Sóc conscient que molts direu que quina importància té tot això, que la bici ja fa anys que es va inventar i fa anys que molts hi aneu, però per a mi, acabat d’arribar a aquest món, la novetat m’implica, em motiva i em fa sentir. M’ha fet aprendre i recordar un munt de coses...

He après que dues setmanes després de tenir la bici es poden fer 133 km amb dos màquines i no morir en l’intent, ans al contrari, em sento bé i sencer, excepte les zones més sensibles, i no parlo de l’ànima.

He après que amb bici de carretera els km passen relativament ràpid, molt ràpid diria jo si els compares a com passen amb btt, i ja no diem si ho comparem a com passen corrent. Ja m’ho imaginava i intuïa, evidentment, però avui ho he comprovat en primera persona.

He après que quan vas darrera d’un altra ciclista fas molta menys força que quan vas davant i això et permet fer molts km amb menys esforç... i no és considerat dòping!

He après a fer relleus, a sentir-me un Indurain...

He recordat que bé que es posa una Coke i unes patates després de 2 hores de tralla i lo bé que es posen després 2 hores de tralla més.

He recordat que la satisfacció després d’un esforç és immensa i no es paga amb peles!

He après que quan a la Plana de Vic estem a sota zero, no a tot arreu estan a sota zero.

He après que la NII està farcida d’estris amb quatre rodes que fan més nosa que servei, però que es veu que estan acostumats a conviure amb gran quantitat de gent pedalant.

He recordat la sensació de premer les dents i avançar ràpid. La sensació de poder, de sentir-me fort i inesgotable.

He après que després de 4 hores de bici les cames no estan ni una quarta part de la meitat de castigades que corrent.

He après que del Masnou a Blanes tampoc hi ha tant.

He après que es pot pujar Maresme amunt sense fer-ho per la sorra de la platja.

He recordat que quan arribes a casa tens una gana que no s’acaba fàcilment, i que si menges bé i ho acompanyes d’un bon cava, la migdiada és un regal.

He après a gaudir, n’estic aprenent dia a dia, d’un altra esport, que no és el meu però que potser ho acabarà sent una miqueta.

He après i recordat  totes aquestes i moltes coses més, però sobretot...després de tants cops de pedal i tanta estona sobre un “sillin” dur com una pedra... he après que els “ous pochê” no són només  una especialitat culinària.

PEDALA. TENS FRED? PEDALA

No hi ha res com estar motivat. O ser un bon amic d’un tio motivat.

No aclariré qui és el motivat i qui el pobre amic, però, tot i el fred intens de les últimes setmanes, ja porto quatre sortides amb bici amb en Fèlix amb qui al llarg de la meva vida he compartit hores i hores d’entrenament de sabatilla. Ell ja fa temps que es va passar a la bici i comparteix a un bon nivell els dos esports. Jo sóc nou. I tot i que hi he arribat per obligació, m’hi trobo bé i la motivació i les ganes em supuren per tot arreu.

Sortir a córrer sota zero no costa gaire. Amb la bici de carretera...

Tot i quedar passades les onze del matí, ja vora el migdia (paraula que per si sola desprèn calor) el fred a la Plana de Vic es conservava intens. No sé quants graus sota zero estàvem, però el termòmetre no bullia, segur, i  nosaltres, ben abrigadets, cap a pedalar per les carreteretes estretes on no passa gaire gent i els pendents són més que acceptables. Santa Eulàlia, Fontfreda (glaçada diria jo), l’Estany, Moià. Fins aquí bé. Puja, baixa, puja i baixa. Fred a fora, però a ratlla dintre el cos. De Moià a Collsuspina la carretera plana però cara amunt fa que treballin les cames i la neurona. Carretera pastelosa on n’hi hagin que et manté calent a cops de pedal. La baixada de la Pullosa cap a Vic ha estat una altra cosa. Revolts glaçats, baixada sense tocar massa els pedals per no agafar velocitat. Fred. El cos es refreda. S’aguanta. Però les mans comencen a fer mal, molt mal. Tot i portar uns bons guants jo sempre en pateixo de fred de mans i aquest comença a ser insuportable. Dits encarcarats. Molt fred i aquest s’escampa braç amunt. Tinc fred. Molt fred.

Arribem a baix.
Pedala - em diu en Fèlix- Tens fred? Pedala.
La Plana de Vic, on el fred encara es conservava intens ens permet tornar a pedalar fort. I recuperem la calor i les sensacions que et deixen 3 hores d’esforç.

UN TAST DE VINS

Un corredor, persona sana per definició m’ha portat de vins, cosa poc sana per definició dita així, secament tot i que molt sana si fem cas dels estudis científics quan es pren amb moderació. Una vetllada envoltat de gent, 16 o 17 persones de diferents oficis però amb una cosa en comú el segon dijous de cada mes des de fa... 22 anys: el vi.

7 botelles tapades amb paper d’alumini. Un tast a cegues. Vins de Catalunya, França, Itàlia i Suïssa. Vins que van dels 4 als 50 euros, pinots, chardonais, blancs, negres, vells, joves, afruitats... mil característiques diferents en 750 ml d’un producte amb vida pròpia.

Dissertacions sobre olors, gustos, sensacions, sabors amagats al rerafons de l’evidència de l’origen per als que hi entenen, atreviment de pronosticar l’anyada o la zona de procedència, aventurar-se a dir de quin roure és la bota on ha estat guardat, i fins i tot intuir un trauma en el procés d’elaboració. Mil converses desordenades, solapades una sobre l’altra sense un guió concret, petits grups intercanviables, opinions que pugen i baixen per la taula allargada.

Jo observo i escolto. No tinc massa res a dir. No hi entenc un rave. Miro, oloro, tasto, tanco els ulls i imagino. Provo d’identificar a què té gust, quina olor hi ha darrera del color. No l’encerto i moltes vegades ni l’identifico després de sentir el què en diuen. Per a mi un bon vi és el que m’agrada. Tasto, testo i puntuu amb sinceritat. Si m’agrada molt un 9, si no m’agrada tant vaig baixant, si no m’agrada gens he arribat a posar un 1, contradient agosarat els comentaris dels meus veïns de taula.

Al final la meva teoria preval. Suma de puntuacions. Els dos 9 que he donat són els que han quedat 1er i 2on. L’1 per l’últim.

Com a fi de festa, una copeta d’un vi dolç excel·lent. Pensant-me que l’havia de puntuar l’hi he donat un 10, però aquest estava fora de concurs, era per celebrar el sant de la mestressa del Celler d’Osona. Un Tokaji de prop de 60€ el mig litre, i si, l’hi he donat un 10 sense saber què assaboria.

Serà que tinc bon gust... Però dubto que el torni a paladejar mai més.

MOTIVACIÓ PASSADA PER AIGUA

Començo a trobar-li el gust a la natació. Suposo que no hi ha res com fer les coses, i fer-les amb ganes.

Tot i que sempre he pensat que dins l'aigua sóc poc millor que una pedra, cert que ja fa anys que alterno la natació amb el córrer. Potser des del principi de córrer o millor dit, des de la primera lesió que vaig tenir quan vaig començar, i em vaig adonar que era una bona opció per mantenir un cert nivell aeròbic i no fer patir els genolls. Però aquest exercici compartit, tret de les èpoques lesionat, era molt poc equilibrat ja que normalment anava a la piscina 1 dia a la setmana la setmana que hi anava que només era una cada... bastant espaiades si que eren, si.

Ara, com que fa mesos que córrer no entra dintre els meus plans diaris (ja ho sabeu), i no per falta de ganes (també ho sabeu), les visites a la piscina s’han multiplicat per molt i amb el resultat anunciat: que començo a trobar-li una certa gracia. No massa, tampoc no cal que ens emocionem, però de mica en mica... em va agradant.

Tot i això, encara no he fet el salt qualitatiu que m'han promès que suposaria per a la meva possible addicció final nedar al mar, en un llac o un pantà. Vaja, a qualsevol lloc que no sigui en una piscina on la desconnexió neuronal absoluta només dura el que trigues a tocar la paret per fer el gir i llavors has de tornar a desconnectar fins a la paret de l'altra costat.
Pensava que mai no aconseguiria el switch off  mental en un interval de temps tan curt, però de mica en mica em vaig habituant a aquest medi i a les sensacions que em pot oferir. El que no puc fer  de cap de les maneres és el que fan tants i tants nedadors/es, que és comptar les piscines realitzades. Una, dues, tres, deu, trenta set, quaranta sis... Crec que barrejar la natació amb les matemàtiques m'acabaria tornant boig. M’estimo més no pensar. O pensar en tot sense ser conscient de res. Complicat però deliciós.

Cert és també, que he aconseguit bones estones en les que ni tan sols aquest contacte que us deia amb el límit físic de la piscina m'ha distret del tot de les meves cabòries i m'ha deixat que gaudís sense interrupcions de la sensació de fluïdesa mental, una sensació que només s'aconsegueix quan el teu cos i la teva ment troben un equilibri que els permet funcionar junts i independents alhora, que permet per una banda que el cos es mogui de memòria, sense interrupcions, amb una sincronització fins a un cert punt harmònica (limitada aquesta només per la manca absoluta d'una tècnica depurada) i que la ment, gràcies a aquest automatisme corporal es pugui pagar el luxe de deixar de donar ordres i per tant desvincular-se per un temps completament indeterminat i impossible de quantificar de la càrrega que suposa regir la supervivència en qualsevol medi o situació, sigui corrent per muntanya o en aquest cas avançant metres i metres dins de l'aigua. Un medi que per a mi, almenys fins ara, era tremendament hostil. Més que qualsevol desert.

Però començar a trobar-me a gust a la piscina té un problema greu per a la meva integritat futura. Començo a intuir, lluny del que havia pensat tota la meva vida, que enlloc com aquí a la piscina, seguint fidel la ratlla del fons amunt i avall, es pot arribar un a desvincular de la connexió que us deia del cos i la ment, i la meva ment ja rumia més del que hauria de fer i ja comença a fer plans de futur, plans de què podré fer quan pugui tornar a córrer, i què podré fer si a més de córrer he aconseguit un cert nivell i una certa resistència sobre dues rodes i a dintre l'aigua. És perillosa la meva única neurona quan se la deixa fer. És perillosa justament perquè el meu cos té molt poca personalitat i es deixa portar al "huerto" amb una facilitat espantosa. És perillosa i ho sap. I ja fa dies que li dono voltes a massa coses. Totes estan, per sort, supeditades a "quan pugui tornar a córrer". I d’això també se’n diu motivació. Motivació, motivació en dosis industrials. Això serà imprescindible per curar el xafastre. Per tornar a córrer i fer realitat tot el que la meva neurona ja està maquinant.

No vull barrejar les matemàtiques i l'esport. Ja ho he dit. Però el meu cap comença a planejar unes xifres que fan por...

SCOTT Vs BMC

Ui, quin problema!!!

Ara resulta que m'he de comprar una bici de carretera i he de triar entre una o una altra. Quin gran problema!!!

Collons, quan només corria la vida era fàcil, senzilla, sense complicacions (La vida esportiva vull dir, és clar, ja que a la feina i al dia a dia les complicacions i les coses rares solen estar a l'ordre del dia). Sabia perfectament, sense provar-me-les quines vambes volia i quina mida havien de ser, depenent de si eren per entrenar, per muntanya, asfalt, curses al desert o per on fos. Sabia ferpectament quina roba m'havia de posar i quin material m'havia d'emportar també depenent de cada situació o entorn. Ho tenia tot controlat fins al punt de fregar el pasotisme en més d'una ocasió, encara que llavors hagués de pagar un cert preu per la meva gens rumiada decisió que a vegades, no gaires afortunadament, no era la més adequada.

El món de la natació tampoc m'està suposant cap trauma, de moment, al menys a nivell de material. Un banyador, un gorro de plàstic i unes ulleres. Tot el que necessito per la piscina. Ja vindrà el mar i amb  ell el neoprè i llavors potser sorgiran els dubtes. Però això, que ja vindrà. De moment la cosa és senzilla.

Triar la Btt tampoc va ser gaire difícil. O jo ho vaig fer fàcil. M'he de comprar aquesta? Que quan val? Nooooo(!), amb aquesta ja faig, no? I tant que si. Alumini i rodes de 29". No necessitava saber res més. No se quin canvi porto, ni quina marca de rodes, ni els frens, ni res de res. Pel preu ja ha de ser una bici amb uns mínims, segur, i estic segur que per pedalar muntanya amunt no em cal saber res més que al final de la pujada comença la baixada.

Ah noi! Però es veu que amb la carretera no és el mateix. Aquí la cosa ja és més "pija". Potser l'error ha sigut meu per escoltar les opinions de masses ciclistes. Començant pel: "que si, que te l'has de comprar, i que ja veuré com enganxa, i que no me'n penediré mai", però "que sobretot que sigui de carbono, que el canvi un 105 com a mínim, o si puc un Ultegra o un nosequin, que si una bici aero, canvi electrònic, rodes no sé què i que si això que si allò". Total que m'estan fotent un cap com un timbal. Sense adonar-me'n la meva bici ideal ja valia més que el meu cotxe i mira que curiosament, per menys euros, hi ha unes bicis amb motor que es diuen motos i t'estalvien pedalar...

Al final he acotat la compra, si és que al final la compro. L'hi he posat uns límits. Que un no és ni vol ser professional, ni semblar-ho. Que si, que ja sé que m'enganxaré i que no me'n penediré mai. De moment sé on la compro i això ja és molt. Els de Fanàtik ja em varen vendre l'Scott de Btt i estic content del tracte que em donen i la qualitat que tenen. Bona gent per sobre de tot. He fet una mica més de 50 km amb la BMC Road Racer SL01 que m'han deixat provar. És una bona opció per començar (o un model lleugerament superior). Però haurà de competir amb el meu cor per desbancar una bici que em té completament enamorat. L'Scott Foil 20.

Que he de fer? Que dura és la vida del ciclista novell...S'accepten consells.

NASÍO PAL DEPORTE

Diu el refrany que "no hay mal que por bien no venga", tot i que està clar que el primer que ho va dir era un gran conformista. O potser era un gran optimista. O un gilipolles que no sabia com justificar una cagada...
Sigui com sigui, en el meu cas el refrany és aplicable al fet que degut a la lesió al genoll he hagut de canviar el xip i al no poder córrer, cosa que feia a diari, he hagut de posar-me a nedar i a pedalar. I això és el que "por bien no venga"? Suposo que si.

M'ha servit, això si, i ara em poso a parlar en serio, per adonar-me de què sóc una màquina de fer esport, una bèstia parda de l'esforç aeròbic, un...no trobo prous adjectius per definir el que sento de mi mateix ara que he pogut comprovar fins a quin punt la meva relació amb les altres disciplines esportives que componen els "tris" pot arribar a ser de potent i seriosa, canyera i competitiva.

Direu: mira que xulo i insuportable que és aquest tio. Si, teniu tota la raó del món, sóc així i m'ho hauré guanyat a pols,  però doneu-me una oportunitat d'explicar-me abans de jutjar la meva fanfarroneria.

Al haver de deixar de córrer, (cosa que immediatament va alliberar de molta pressió gent com Gebreselasie, Kilian Jornet i Ahansal depenent de quina fos la superficie en la que jo decidís competir) em vaig comprar finalment una bici de btt com Déu mana (aviat caurà la de carretera) i vaig començar a entrenat a fons sobre les dues rodes. No m'hagués anat malament que en tingués quatre de rodes, ja que al cap de dos mesos (una mica menys i tot) la meva progressió amb la bicicleta va ser tan espectacular que vaig aconseguir els meus primers punts UCI. Bé, si he de ser del tot sincer, no va fer falta la UCI, sinó que varen ser en un cubícul de la zona d'urgències de l'Hospital de Vic, però si que varen ser punts. 28 de ben macos i al genoll bo, per ser exactes. Això se'n diu ser un crack, en el sentit més traumàtic de la paraula...

Però l'evolució més espaterrant ha estat en l'esport que més malament pensava que m'havia d'anar: la natació. Tot i que encara estic pendent de les lliçons que m'ha promès l'Amanda Beard, porto ja tantes piscines amunt i avall que ahir vaig aconseguir trencar i superar tots els meus esquemes de gran esportista. Vaig arribar al súmmum de les proeses, al clímax de les endorfines, a l'èxtasi aeròbic. Ahir vaig aconseguir, per primer cop a la meva vida, nedar una hora... en el temps rècord de 57 minuts.

Tremoleu triatletes, que quan pugui tornar a córrer sus vais a enterar...

REGENERACIÓ DE CARTÍLAG. LA GRAN ESPERANÇA

De fet, la regeneració del cartílag, si és que acaba sent una realitat no és cert que sigui la gran esperança per al meu genoll. És l'única esperança!


Porto mesos de penitència, ja ho sabeu i no vull fer-me (més) pesat insistint en aquest tema. Tot i que la bici i la natació m'han ajudat a fer-ho més suau, el fet de no poder córrer, que és el que a mi m’agrada, ha sigut física i psicològicament dur, molt dur, i tot i que ara feia unes setmanes que, com vaig dir, canviant la manera de córrer havia pogut començar a trotar amb suavitat, ara 30 minuts, ara 40 i arribant a fer algun dia d'una hora, i tot i que jo feia que no i em volia mentalitzar que no era res de res, el cert és que les molèsties i a estones el dolor al genoll no havien acabat de desaparèixer i això, quan el cervell aconseguia parlar més alt que el cor i les ganes, em feia adonar que estava anant enrere o si més no que no anava endavant i que probablement aquest cop hauria de donar la raó als metges que m’havien avisat del final de la meva vida de corredor i a partir d'ara, aquesta, s'hauria de limitar a una horeta suau dia si dia no i les tirades llargues i extenuants, les que et fan sentir fins a l'últim muscle del teu cos i t'espremen fins al límit la pobra i solitària neurona que composa el meu cervell haurien de fer-se amb bicicleta o a l'aigua. No m'ho volia creure però en els pocs moments de claredat mental veia que realment ho tenia cru. Molt cru.


Ara però, s'ha il·luminat el cel davant meu. A vegades no saps d'on venen les coses i el que sembla una casualitat, si mires enrere detingudament t'adones que potser no ho és, que tot té un sentit, que la nostra vida la fan la gent que et vas trobant i a vegades no saps perquè aquesta gent t'obre portes que enmig d'una tempesta deixen pas a un paisatge clar i assolellat. Ara, després d'una cadena de casualitats i d'enllaçar unes persones i unes situacions amb d'altres i altres, he arribat a un equip de metges del Centre Mèdic Teknon, més concretament de l’Institut de Teràpia Regenerativa Tissular (ITRT), capitanejats pel Dr Robert Soler i el Dr Lluís Orozco, qui, gracies als fons de la Investigación Independiente del Ministerio de Sanidad, em faran un tractament basat en un assaig clínic pilot per determinar la viabilitat i seguretat de les NSU (cèl·lules progenitores mesenquimals de medul·la òssia ontòloga expandides amb procediment GNP del IBGM) criopreservades en el tractament de la gonartrosis. (mes info aquí)
Dit d’altra manera, que si el tractament resulta efectiu em regenerarà parcialment o totalment (ja es veurà) el cartílag articular i el menisc danyat, ja que l’objectiu de les cèl·lules mare és copiar els teixits on les injecten.

A la primera visita amb el Dr soler, aquest ja d'entrada no m'ha dit que he de deixar de córrer i això ja és molt. Això justament és el que jo esperava que m’havia de dir un metge que es volgués involucrar amb el meu mal i no el que m’havia trobat fins ara. No em servia de res que un senyor amb molts anys de carrera i molts coneixements del cos humà em digués que havia de deixar de córrer. Això ja m’ho diu la meva mare sense necessitat d’estudiar medicina. Jo esperava que em diguessin que tenia molt mal al genoll, això ja ho sabia, però que podríem fer... podríem intentar... que d’una manera o altra jo podria tornar a córrer. I mai ningú s’havia mullat ni tan sols per intentar-ho. El Dr.Soler no m’assegura l’èxit, no pot, però creu fermament que el remei al meu mal va per aquí, i m’acompanyarà de la ma. A més, i això m’agrada, tot i ser traumatòleg la seva especialitat o millor dit el seu camí cap a la solució dels mals no és la cirurgia, és la regeneració, i a més, és esportista i aventurer. Psicològicament molt més a prop meu que cap altra metge que hagi vist, i això també em dóna seguretat i confiança.


Em pot regenerar el cartílag? Creu que si. Jo també. I no és només el que jo vulgui creure, sinó que, conscient com sóc que en aquestes coses la ment juga un paper tan important com el cos, no només m'ho vull creure: Ho sé. Sé que serà així. Sé que em regenerarà el cartílag i el menisc. I això serà bo per a mi, serà bo per a molt de vosaltres que potser un dia els km us passaran factura com me l’han passada a mi i serà bo per a ells i el seu equip, ja que podran ensenyar al món que un sonat que només anava a curses si feien més de 200 km, després de tot el que ha passat per culpa d'un genoll que no en volia més, ha pogut tornar a córrer, i ho haurà fet amb majúscules, feliç, ple de vida i de felicitat, com un campió, fent la cursa més llarga que ha fet mai. No se quina, però serà la més llarga que hagi fet mai.


El procés serà llarg. Això ja ho sé. De moment sense córrer fins al juny o juliol per fer net del tot de l’edema ossi. Per sort puc mantenir l’activitat física amb la bici -millor si és de carretera ja que hi ha menys impactes- i la natació. Poder pedalar i nedar em servirà per mantenir a ratlla la forma física, el pes i l’estabilitat mental. No m’imaginava tants mesos d’inactivitat absoluta. Després, entrada a quiròfan per extreure medul·la òssia de la cresta ilíaca, un mes per cultivar-la al laboratori i entrada a quiròfan de nou per injectar-la al genoll. Un parell de mesos, més o menys, d’inactivitat total i després, mica en mica començar de nou a pedalar i nedar i al cap d’uns mesos, sense determinar quants, podré anar tornant a la vida normal, i quan dic vida normal, vull dir que podré tornar a córrer. I d’aquí a travessar un desert ja només serà qüestió de temps i voluntat.


Sigui com sigui, el que tinc clar que estic en un punt i seguit o en un punt i apart. No sabria bé com definir-lo. Però mai com a punt i final.

L'OLÍMPIC MANLLEU, MÉS QUE UN CLUB.

Avui he rebut per correu postal, com sempre, 2 nous números de la revista de l'Olímpic Manlleu (a partir d'ara OM, i no confondre amb l'Olimpique de Marseille). 2 números de cop? Perquè? I justament, curiosament diria, els que corresponen, segons diu, als mesos de febrer i març del 2012. Un club avançat donde los haya, si senyor!

Jo en sóc soci de fa anys, des que vaig començar a córrer i és una cosa de la que em sento especialment orgullós.
No és el club més gran de tots els clubs, ni el més mediàtic, no és el que té l'equipament més bonic (això sense cap dubte, per sort no t'obliguen a portar-lo, ni tan sols a comprar-lo), no té grans super estrelles en nòmina, ni instal·lacions on poder entrenar ni té tantes i tantes coses que tenen altres clubs. No té res de tot això, però per a mi, i sé que per molts dels seus socis, l'OM és més que un club. Això si que és més que un club!
Vaig començar la meva etapa de soci pagant 2000 pts/any i crec que és l'única cosa que amb l'entrada de l'euro va baixar de preu, ja que va passar a valdre 12 € que són 1996.63 pts, i a dia d'avui, tants anys després encara és la quota que pago per tenir l'honor de ser-ne soci i per quedar bocabadat de veure com 12€/soci/any donen per editar una revista i enviar-la per correu postal a casa dels socis, per editar un llistat amb les curses que s'acosten i enviar-lo pel mateix camí, per gestionar inscripcions i controlar els resultats de tots els socis i arxivar-los curosament cursa per cursa, temps per temps, posició per posició, enviar-te a casa cada trimestre els km que has competit i on i amb quin temps, i sobretot, destacant per sobre d'això, aquests pocs euros (i molta feina i bona voluntat) donen per organitzar 3 curses gratuïtes cada any. Si, no ho heu llegit malament, he dit gratuïtes, by the face, sense pagar res ni els socis ni cap corredor/a que vingui d'on sigui a participar-hi, i no només acaba aquí la màgia dels 12€/soci/any, a la San Silvestre et regalen una barra de torró  (abans donaven una botella de cava "Falcon Crest", jo encara en guardo una com a record peculiar, ja que no sabria on anar-la a comprar), i al "Córrer per córrer" cada novembre hi ha, pel mateix preu i per a tothom, corredor o no, un esplèndid esmorzar a base de pa amb tomàquet i botifarra, beguda a dojo, vi inclòs i cafè.

Increïble, no? Si, realment increïble. No em posaré ara a discutir sobre el preu pagat i els serveis rebuts d'altres curses. No és el lloc ni el moment ni tan sols l'objectiu d'aquest escrit. Ara i aquí només volia fer públic el que penso de l'OM i tots sabem que quan parlem de l'OM,  i que no s'ofenguin els altres col·laboradors que també tenen mèrit i penquen fort, parlem del seu president de tota la vida, en Josep Costa.

I perquè en parlo ara després de 4 anys de bloc i molts més de soci? Doncs perquè en Costa plega. Ell creu que ha arribat el moment de canviar d'aires i deixa pas a una nova junta que presidirà l'Eduard Arumí (coneixent-lo sé segur que el club queda en tan bones mans com estava i anirem bé) i jo crec que val la pena que li faci un petit i modest homenatge, perquè els reconeixements s'agraeixen més si te'ls fan en vida, i a en Costa n'hi queda molta com a soci de l'OM i com a corredor. Ara, com diu ell a la seva carta de comiat de l'últim butlletí, finalment podrà córrer les curses que ha vist néixer i durant tants anys créixer.

Ara serà un soci més del gran OM, si, però crec que per a tots sempre serà el President.

Moltes gràcies Josep, moltes gràcies per tot.

Jaume Tolosa, soci nº........ (Costa, quin nº de soci sóc????????)

FIRA DE BARCELONA

Córrer (ara que no puc fer-ho tant com voldria) s'està convertint per a mi en més que el córrer físic  i, mira per on, també hi estic trobant el gust.
Després de diferents xerrades a nivell de clubs esportius i de la recent que vaig fer al Foro de  RRHH de Foment del treball, aquesta vegada he descarregat tot el meu rotllo i tota la passió que sento pel fet d'avançar ràpid (més o menys) sobre dues potes, davant d'una cinquantena de directius de Fira de Barcelona, un col·lectiu amb una bona colla de corredors populars, maratonians i ironmans que com que són del  ram t'obliguen a no dir mentides però també et simplifiquen la feina ja que ells ja saben de què parlo, compartim passió. I amb la resta...també. Avui en dia, tirar endavant qualsevol empresa, organitzar fires en el seu cas, és una cursa d'ultrafons en la qual la motivació diària i l'esperit de superació constant són la clau per sobreviure i poder acabar la cursa.

Molt a gust entre ells, i crec que ells també a gust amb mi. Es va crear una atmosfera agradable i si no hagués estat pel timing implacable, potser encara seriem allà dalequetepego.