NURIA-QUERALT-BERGA, premsa

Publicat a El9nou, divendres 10-7-09

Publicat a Osona Comarca, dijous 9-7-09

Publicat a corrercorrer.com

Publicat a Osonacorre.cat

NURIA-QUERALT-BERGA 09

Cada cursa és diferent, cada cursa et deixa uns records molt seus i que fan que la puguis identificar clarament dins del garbuix de vivències amagatzemades al cervell, un disc dur personal amb una capacitat il·limitada i amb un poderós sistema de classificació basant-se amb diferents paràmetres i un encara millor sistema de "papelera de reciclaje" per esborrar-ne els mals records.

Aquesta edició de la NQ la tindré per sempre classificada com un seguit d'esdeveniments que no deixaven de sorprendre'm, fins i tot un cop acabada la cursa.

La sortida ja em va agafar desprevingut, ja que es feia esglaonada, un per un, amb un lector de codi de barres que havia d'assegurar un temps final real i alliberava de les empentes de les sortides dels anys anteriors. Jo esperant el tret i algú ja era a mig camí de Fontalba.

Pujant al Pas dels lladres, una tempesta brutal va posar a prova a tothom, i molts ho acabarien pagant. Bé, en realitat ho pagarem una mica tots mes aviat o més tard. Aigua a cabassades, llamps i trons i pedra, molta pedra. Una calamarsada de la mida d'un pèsol que et feia mal a la cara si gosaves mirar enlaire i fessis el que fessis, et catigava les cuixes(m'han quedat plenes de petits blaus).

La hipotèrmia estava servida. Tothom hauria d'haver portat un bon impermeable, però no era així. El meu dubte d'última hora entre això o un simple paravent em va fer decantar per aquest, ja que confiava en que n'hi hauria suficient. Vaig passar una estona de fred, molt fred, on les mans havien perdut tota la sensibilitat, però baixant cap a la collada va tornar a sortir el sol, un sol molt tímid, però suficient per recuperar la calor corporal. Entre aquesta estona, i el correr les 13 hores seguents moll, sense tenir fred però moll, m'han portat dos dies després a tenir una galipàndria i un malestar general digne de consideració.

A La Molina un bon avituallament a base d'amanida de patata i gaspatxo, Coll de Pal, Rebost, amanida de pasta, i baixant a Greixer se'm fa de nit.

Ara ja tot sol des de fa una estona, i així fins a Berga, començo a disfrutar d'un puja i baixa constant, dur i molt tècnic, però em trobo bé, molt fort i no m'acollona res.

Alguna perdua de les marques que em fa perdre una mica els nervis, però amb precaució de recular de seguida i refer el camí, mentalment et desgasta una miqueta, però suposa un petit percentatge en el temps final.

Vaig passant controls. Tothom molt amable, oferint-se a ajudar-te. Gent anònima per a mi, o no tant anònima, ja que també li tocava pencar a en Quico Soler i a l'Enric Llonch.

No sé a partir de quin control em diuen que vaig quart. És igual, jo continuu al meu ritme, encara queden com 50 km i forçar pot portar-me a patir o fins i tot a no acabar. Abans de Saldes atrapo al 3er, intenta seguir-me però va petat i jo com una moto.

Baixant cap a Espinalbet se'm fa clar. Ja oloro l'arribada. Em trobo bé, però ja en tinc ganes. Últim control, pujar a Queralt i baixada final cap a Berga.

Travesso l'arribada amb 15 hores i 18 minuts en 3ª posició.

Estic content, no sempre es pot fer un podi en un Ultra d'aquestes característiques, però no valoro tant la posició, que només depèn de si hi ha més o menys gent que corre més que tu, com el fet d'haver acabat en un bon temps una cursa on, per un motiu o altra, sigui la climatologia o el recorregut, hi ha hagut un 75% d'abandonaments. Brutal!

NURIA-QUERAL-BERGA 09

No acostumo a repetir curses, però com diu la paraula, només "no acostumo". Aquest any (el proper dissabte) repeteixo a la Nuria-Queralt-Berga.

En part ho faig perque s'ha modificat el recorregut de 94km per arrodonir-lo i fer que la NQ sigui des d'ara una cursa de muntanya de 100 km i en part perquè entre en Jordi i en Xico, amics de MDS ens hem liat i ja hi tornem a ser. A més, aquest any hi trobaré en Mark Fernandez, també company de fatigues al desert, i al que no he vist de fa més d'un any. En tinc ganes. Hi haurà en Josep Mª Collell, bon amic de Manlleu. També el Paco Robles amb qui he compartit un munt de km preparant la Libyan i a la CBXR, i tindré ocasió de saludar al Karim del Centre excursionista de Xerta, al que conec via bloc però que mai ens em vist les cares i suposo que apart d'aquests hi haurà moltes altres cares conegudes.

Objectiu?

Com sempre, acabar el més dignament possible, acumular km, disfrutar d'una cursa molt de casa i d'un recorregut dur, però molt agradable, millorar si es pot la 9ª plaça ex de l'any passat i com no, disfrutar d'una nit de dissabte de "farra" amb amics.

Això serà el proper dissabte, si no passa res, ja que ahir em vaig fotre una doblada de turmell que pot complicar les coses. Ja veurem!

UN RAM DE FARIGOLA!

Quan no saps que fer, o millor dit quan tens tantes coses que pots fer i no saps per quina decantar-te ( tots sabem que els dies tenen 24 hores, la setmana 7 dies i 1 any és un any...i prou, i que aquest temps s'ha de repartir entre tot el que envolta la teva vida) pots fer varies coses, sempre amb la voluntat de que alguna d'aquestes t'ajudi a escollir el camí correcte, si es que aquest existeix.

Greu error dondelosaya!

• Pots comentar-ho a casa. És clar que ja saps que no et diran que no a res encara que això no els estigui massa bé, i llavors el teu propi subconscient et trairà i t'apareixerà un dimoni bo sobre una espatlla i un dimoni dolent a l'altra. Total, que no aclarim res de res.
• Pots comentar-ho amb els amics de sempre i et diuen el seu parer, però basicament et diuen el que vols que et diguin perquè ja t'en cuides prou de fer la pregunta cap a una sola direcció possible.
• Pots rumiar-ho tot corrent, tot dinant, a la dutxa, llegint i fins i tot somniar-ho. Saps que tu sol no ets imparcial i els vots es declaren nuls.
• I finalment pots enviar un mail a dos amics que viuen lluny, molt lluny i que pateixen una malaltia semblant a la teva i que comenci per un "estoy hecho un lio" i acabi amb un "help" en majúscules, subratllat i amb lletra cursiva i negrita.

El resultat:

Si abans estava liat, ara ja no et dic res. Cada setmana ens creuem un grapat de mails on si les propostes eren difícils de descartar, ara, multiplicades per 1000 al quadrat, ja no et dic res.

Moraleja:

Si un drogadicte es mira un ram de farigola en pot acabar fent una infusió. Si tres drogadictes es miren un ram de farigola se l'acabaran fumant!

Ah! I me n'oblidaba:

• Pots fer un post al bloc amb l'esperança que algú et deixi un comentari que t'aclareixi les idees, però ja saps que digui el que digui no li faràs cas, i de cop i volta comences a pensar realment si aquest bloc és realment un bloc esportiu o tal com et van comentar, necesites un psicòleg i escriure aquí és una terapia temporal mentre no facis el pas definitiu.

I els anys continuen durant un any!

QUESTIÓ DE PROBABILITATS

Ahir em vaig acollonir. Suposo que sense massa motiu, però vaig tenir una certa por, i és que a vegades el cap magnifica la situació i et juga males passades. Esperit de supervivència en diuen.

A les 8 del vespre sortia de casa amb la idea de fer unes 3 hores. Ronyonera amb 2 litres, alguna barreta, paravent impermeable ja que havia caigut molta aigua feia poc i encara queien quatre gotes, el llum frontal i el telèfon.

Anar fent, disfrutant de la barreja d'olors que hi ha al bosc després d'un xàfec com el que hi ha hagut, disfrutant de poder trepitjar un munt de bassals acabats de fer i disfrutant de la fresca que anava desplaçant la xafogor de tot el dia.

1:20 i sóc a les cingleres de sobre Vilanova de Sau, encara és clar però està molt ennuvolat i gairebé s'ensuma la foscor. La vista esplèndida amb aquesta barreja de llums i boires. Glop d'aigua i continuo.

De cop i volta el cel es torna negre, comencen a caure gotes, cada cop més, plou, plou molt, cau un aiguat, està diluviant!. Increible l'aigua que em cau a sobre. És una sensació increible, disfruto com un nen, els camin desapareixen sota l'aigua i corro enmig de rius.

De cop i volta un llamp, un tro. La tormenta elèctrica no em fa cap il·lusió, però se sent lluny. Corrent pel mig d'un bosc, mig a les fosques, i un altra llamp, un tro. Aquest ja devia ser més a prop. No m'agrada gens. El cap comença a rumiar, com és allò, és millor estar sota un arbre? o en un lloc despejat? millor afanyat i cap a casa. Més llamps i trons. Cada cop més a prop. Recordo el que m'ensenyaven al cole, llamp, 1,2,3,4,5 segons i el tro. No sé per quant s'havien de multiplicar els segons, però 5 segons encara és lluny. En cauen molts, molt seguits, llamp,1,2,3,4 i tro. Ostia que s'acosten. Llamp 1,2,3 i tro. Llamp cu-llons,3 i tro. Cada cop més a prop i no m'agrada gens.

Corro a sac, intentant baixar cap a la plana com més ràpid millor.

Corrent al mig dels arbres, els llamps imposen, i el meu cap ja comença a fer suposicions, que si cau un llamp a prop, que si porto alguna cosa que el pot atreure. El telèfon! m'aturo, el trec de la ronyonera i el paro. Que més? Res, no porto res metal·lic. Torno a correr.

M'intento tranqulitzar. Quines probabilitats hi ha de que em caigui un llamp al mig del cap. Poques. Molt poques, suposo que com de que em toqui la loteria, o menys. NOOOOO!!!!, de cop i volta recordo que tinc una butlleta pel sorteig d'aquest vespre de l'Euromillón, una sola aposta de 2 euros (si t'ha de tocar ja n'hi ha prou, diuen) amb opció a un premi insultant. Quan s'ajunten dues coses molt poc probables, la llei de Murphi pot fer que es compleixin totes dues. Ja veig els titulars de la prensa, o encara millor, m'imagino el Matias Prats al seu informatiu d'Antena 3, que els hi van aquest tipus de noticies:

"Y ahora una noticia que les dejará electrizados, sucedió anoche en una zona boscosa de la Cataluña central. Un joven estaba corriendo enmedio del bosque cuando lo sorprendió una tormenta electrica y falleció al caerle un rayo encima. Lo curioso del caso és que 2 horas despues un boleto del Euromillon que el finado tenia en casa resultaba agraciado con 15 millones de euros.

Las hijas lloraban desconsoladas la perdida de su padre, y la apenada viuda, nos abria las puertas de su casa con una botella de cava en la mano y nos deseó una Feliz Navidad. Y es que... como yo digo, si te toca la loteria...que te parta un rayo!".

.

No és conya, tot això i més em va passar pel cap. Finalment, tenia tant poques probabilitats que em passés que vaig arribar a casa després de 25.5km en 2:27. Tampoc m'ha tocat l'Euromillon. Aquest divendres li deu haver caigut un llamp a sobre a un portugués que ara té 15.000.000€.

Que ho disfruti la seva vidua.

CORRERCORRER.COM

Us deixo els links a l'entrevista que em va fer l'Anna Comet per a la web corrercorrer.com, un nou espai a la xarxa on consultar qualsevol tema relacionat amb el córrer, des de calendaris, a alimentació, fisioterapia, podologia,etc, i com no, entrevistes a atletes de diferents nivells i disciplines.

Moltes gracies per comtar amb mi.

A més, ha fet el que hauria de fer jo, i que alguna vegada m'han demanat, publicar-la en català i en castellà, però com que el traductor de Google funciona tant bé, i jo sóc tant gandul...

Clicant sobre les imatges accediu a l'entrevista:

en català

en castellano

ELS FORMATGES NO SÓN PER L'ULTRAFONS

Dissabte al migdia. Aparco a Viladrau. Una primera idea de trotar poc més d'una hora i amb 2 bidons de 500ml d'aigua, va acabar amb gairebé 3 horetes triscant pel Montseny, amb una calor de mil dimonis i amb la corresponent llengua arrossegant el terra de sed. Molta sed. Una imprudència poc digne d'una persona que es vol creure experimentada, però es que quan t'encigales i et trobes comode pujant, les hores pasen i "ja que sóc aquí, acabo d'arribar a dalt". Tot i que després s'ha de tornar.

La manca d'hidratació i la soleiada em fan sentir cansat.

Per l'endemà estic convidat a fer una sortideta que em motiva molt. En Ramon Anglada em truca per telèfon quan estic a mig fer i encara no tinc sed i em proposa anar a pujar el Comanegra, el sostre de la Garrotxa, amb en Luigi.

Al vespre un sopar no gens adequat per una dieta d'esportista. Amanida amb tot de coses a dintre, d'aquelles que tant m'agraden. Fins aquí anem bé. I després formatges, molts formatges, dels de posar dins d'un pot hermètic si no vols contaminar tota la casa, vinga formatges amb pa normal, pa d'anous, pa de ceba, pa de panses, i tot això banyat amb un suculent vi negre, que baixa de conya, però que hidrata de pena. Aquí ja no anem tant bé, però que bo que era tot plegat...i és que com diu el refrany "no solo de pasta vive el runner".

És hora d'anar al llit. Em trobo cansat i empatxat, i es que amb els formatges no tinc mida. I una miqueta alegret, amb això si que tinc mida, però puja ràpid. Dormo malament. Els formatges voleien al voltant del meu subconscient, o millor dit, inconscient. Fa calor. Sento les dues, les tres. Després em dec adormir. Les 5:30. No sento el despertador.

Suposo que el cervell a vegades protegeix el cos. Em sentia cansat i no he sentit el despertador. El meu cervell ha bloquejat les orelles? Potser. Però no és excusa. Sóc la persona més puntual que us pugueu imaginar. M'odio a mi mateix per no haver-me llevat, pel que m´he perdut, però sobretot per no haver complert havent quedat. Sé que ells varen disfrutar, o si no llegiu la cronica del que podia haver fet.

Queda pendent per un altra diumenge.

Aquest, però, al meu cos o al meu cervell, és igual ja que solen anar junts, els imposo una penitència de dues hores per la plana amb el ganxo sota el coll. Que n'aprenguin!!

DEMÀ, A LES 8, A MUNTANYA DE LLIBRES.

Recordo, per a qui li pugui interessar (si fa al cas,no dirà gaire a favor de la seva integritat mental) que demà divendres 12 de juny, a les 8 del vespre, a la llibreria de Vic Muntanya de Llibres, faré una miqueta de xerrada-explicada-passe de fotos i videos de la meva experiència a la passada edició de la Libyan Challenge, una prova de 200 km Nonstop per la zona de l'Akakus al desert de Libia.

No cal dir que hi esteu tots convidats i que em faria molta gràcia que vinguéssiu.

Si les previsions d'assistencia es desborden, ens plantejarem traslladar-nos al Palau Sant Jordi o al NouCamp. La direcció es reserva el dret de decidir-ho sobre la marxa.

PUIGMAL, AMIGUES I MARITS SOFERTS

M'en vaig a dormir el dissabte. Si em llevo aviat, i això vol dir molt aviat, me'n vaig a fer el Puigmal i un tros d'Olla de Núria. El tros que pugui, i això depèn de l'hora que sigui l'aviat d'abans, ja que he de ser a dinar a casa, bé a casa els pares, però per mi i per gairebé tothom, casa els pares sempre sera també a casa.

No em llevo lo aviat que hauria volgut, però tant se val. A les 7:10 ja sóc al cotxe i a les 8:15 a Queralbs, ja m'he calçat les Ascend, m'he penjat la motxila i amb un pal a cada ma apunt per començar. Saludo la Mariona i el seu pare, que també venen a fer el Puigmal i la setmana passada em vaig trobar baixant del Matagalls. Ja és casualitat.

I amunt. Tris-tras, "sin prisa pero sin pausa" una hora justa a Nuria, tris-tras, anar fent sense patir però sense encantar-me, guanyant altura mica en mica, començant a trepitjar clapes de neu, parant a abrigar-me quan el vent fa el fred insoportable. M'aturo també a saludar(bé ells m'aturen a mi quan els atrapo prop del cim, i fent conya diuen que fa estona que em veien pujar i que m'esperaven) una colla de marits soferts de Vilafranca, exiliats a la muntanya voluntariament. La seva única alternativa al Puigmal era escoltar les seves dones cantant amb la bona ben oberta i refilant tipus "casal rock"a baix a l'esglesia de Nuria. Amb motivacions així crec que fariem caminar a qui fos!

La meva motivació, però, és molt diferent. Abans de sortir de casa m'he fet una hamburguesa i he agafat una Coca Cola. Tinc gana, però el tracte és que m'ho menjo a dalt. Per això no m'encanto gaire. Els ho explico i ho entenen. 2:21 des que he sortit del cotxe i desembolico l'entrepà. Brutal!

Hi ha bastant ambient al cim. M'hi passó ben bé un quartet. Fa fred. Em diuen que les carenes estan nevades, hi ha boira. Passo de fer l'Olla i tiro avall pel mateix camí.

A la cota 2500 saludo la Mariona i el seu pare. Porten bon ritme. Les dues fotos que acompanyen aquest post són de la Mariona i d'aquest moment precís, una de quan mirava al Gps l'altura que estavem ( no he quedat massa afavorit, però és el que hi ha) i l'altra quan ja tirava avall.

Vaig baixant rapidet, bé, lo rapidet que puc baixar jo amb els meus 80km, el 1.88 d'alçada i una patositat innata que Déu m'ha donat!

Un tros més avall, bastant més avall, en mig d'un grup em crida la Marta Prat, amb la que he compartit alguns entrenaments pre-Libyan reflexats en aquest bloc, Ronda del Moianès i Pel Montseny. Miro l'hora i tinc temps. Giro cua i amunt altra vegada, anem pujant fent la xerrada, feia temps que no haviem coincidit i entretant jo he fet Libyan i ella Trans115 on va fer podi.

Tot pujant, algú dels que baixa m'identifica com el que fa una estona era a dalt del cim amb ells i no veuen clar el meu estat mental. Els marits soferts també es freguen els ulls abans de dir un " sikues, si! on vas amunt, que t'has deixat algu?" M'han promès una altra hamburguesa els responc. A baix hi ha Wolls, em diuen. Ara baixo, doncs!

Mitja hora( no tinc més temps) i ja gairebé a la cota 2800 una altra vegada, em despedeixo i avall va. És com un "dejavu". Torno a passar els marits soferts, i un munt de gent que ja estan tips de veure'm. Ara si, però, que ja és la definitiva.

A Nuria m'hauria agradat veure 5 o 6 dones soles mirant el cim, preguntant-se com és possible que els marits no hagin arribat a temps de veure-les cantar. Els haurà passar alguna cosa? dirien preocupades. Comenceu a demanar les wolls que ja arriben, els hauria dit jo, ah, i si que els ha passat alguna cosa. Han tocat el cel amb la punta dels dits només de pensar la sort que han tingut que el concert fos als peus de Puigmal. Una muntanya 500 metres més baixa i no cola tanta estona!

Però no, hi havia moltissima gent, però cap dona que semblés preocupada. Ja els deuen coneixer!

Omplo aigua a la font i avall va. Arribo al cotxe gairebé 5 hores després d'haver sortit.

Ara, que millor que arribar a casa sabent que hi haurà una bona "fideuà".

CBXR A TEMPS D'AVENTURA

Avui al vespre al programa del Canal 33, Temps d'aventura, emeten el reportatge que Jordi Fandiño, Francesc Masferrer i Eduard Calvet van realitzar durant els 3 dies que va durar la prova, la primera d'ultrafons per etàpes que es fa a Catalunya.

Han fet una molt bona feina, no només parlant de la prova en si, sinó a més fent una miqueta d'història del que era la Costa Brava i els seus camins de ronda.

Val la pena .



La meva samarreta de SOLGIRONÈS, es va veient tant abans de la sortida com corrent al final de tot del reportatge. Una bona publicitat que espero que recompensi l'esforç que fa aquesta empresa per enviar-me regularment a patir pel desert!


Ja es pot veure per internet, clicant sobre la imatge anterior hi podeu accedir directament.

Disfruteu-lo

TRAUMATITZAT, O A LA PARRA?

Aquest bloc està a la parra (a la puta parra), qui o que el desemparrarà?...

Estic llegint un llibre, que per cert no m'acaba d'agradar, en el que el protagonista és un escriptor que després d'un fet traumàtic es queda bloquejat i no pot escriure. És més, obrir l'ordenador li provoca vòmits i mal rollo d'aquest estil.

No és el meu cas, però podria ser-ho. Jo tampoc escric res, només que a mi em falta el fet traumàtic. Però no cridem el mal temps. Fa temps que no corria amb tant bones sensacions, sense cap traumatisme, ni cap articulació traumatitzada per un constant impacte traumàtic.

A més, jo acostumo a disculpar-me senzillament perquè jo no sóc escriptor.

A lu kanem!

Fa dies que torno a trobar aquelles sensacions que tant ens agraden al que correm. No sabria com definir-les, però et sents lliure, o millor dit, alliberat, còmode en els ritmes alts, et sents volar a les baixades i potent a les pujades, i els plans et permeten exprimir-te sense dolor. Tampoc em fan mal els genolls, ni cap muscle en concret, i tant se val que salti una pedra com que em passi de frenada en un corriol, la meva musculatura és capaç de corregir el moviment amb poder i precisió. Una passada, vaja.

Tot això, que durant tant de temps no hauria estat noticia, ara ho és, ja que després de la Libyan, el procés de recuperació ha estat lent. M'en adono ara, que ja em puc començar a considerar recuperat. Tot el que he fet després, entrenaments, Costa Brava Xtrem, tot ha estat sota una sensació extranya de "quieroynopuedo" i curiosament, tot i que havia arribat a pensar que seria el meu estat natural "a partir de", sortosament no ha estat així, i ara, justament ara, tres mesos després m'en adono.

El que també ara sóc capaç de processar, és que, com podia pensar que el meu cos estaria recuperat en un o dos mesos, després d'una tunda com la que li vaig fotre. Gracies que amb tres ja he recuperat el bon rotllo, i potser, alguna extranya supercompensació transformarà el meu cos en una mica millor i més ben preparat per a aquesta extranya passió que és l'ultrafons.

Ara m'adono que m'he posat a escriure per explicar una mica lo bé que m'he sentit avui, Matagalls amunt i avall, de Collformic a a Sant Marçal passant dos cops pel cim i us he acabat fotent un rotllo de cullons.
Una teràpia per a un pseudo escriptor traumatitzat per no escriure res, si no hi ha massa res per escriure, i quan hi ha alguna cosa a dir ho acaba dient tot menys el que vol dir,

Sighhh!

XERRADA LIBYAN CHALLENGE 09

El proper divendres 12 de juny a les 8 del vespre, a Muntanya de Llibres, llibreria de Vic especialitzada en muntanya i viatges, responsables de que jo acabés comprant-me un gps Magellan per fer una cursa patrocinada per Garmin (vindria a ser com passejar-te amb una Pepsi per la fàbrica de Coca Cola), faig una explicada de la meva experiència a la Libyan Challenge 09 que va tenir lloc a finals del passat mes de febrer a la zona de l'Akakus, al sud de Líbia, capital Gadafi,

roda de premsa a Muntanya de llibres abans de la cursa

Estic preparant una presentació amb fotos i videos grabats per mi mateix durant la cursa, i a més ja he rebut(una mica abans que la resta de participants per poder tenir-la per aquest dia) el video oficial de la cursa. Són 27 minuts d'imatges espectaculars que em fan posar la pell de gallina i em transporten al desert una altra vegada.

No cal dir que hi esteu tots convidats, i que em faria molta il·lusió que hi vinguéssiu.

OSON@ CORRE

Aquest és el mail que he rebut de Victor Vilalta referent a una associació de corredors/es que es crea a Osona. Diu clarament que en fem difusió, doncs jo, ni curt ni peressós, aquí us l'enganxo.

Estimats Amics,

Després de uns dies per acabar de aclarir una mica el tema del nom del futur projecte, s’han recollit molts suggeriments .
Com que es molt difícil decidir un nom que agradi a tothom. Després de donar-hi diferents voltes i mes voltes

S’ha decidit que:
Ha de ser un nom que defineixi una mica la situació i la activitat que es fà
Hi ha molta gent que no li agraden les paraules estrangeres ( Trotter, running, run etc.)
No pot ser solament de una població, ja que els que no son de Vic no s’hi senten prou representats

Per tant hem decidit que el nom sigui

OSON@ CORRE
Tal com ha definit amb molta precisió la Cristina Gutiérrez: es Clar, Català i explícit.

M’agradaria fer una mica de resum del que es va parlar a la reunió de l’alberg, i com es vol enfocar el tema.

Es una iniciativa de amics amants del córrer, la salut, la natura i ens agrada fer amics.

Està enfocat a corredors de qualsevol especialitat, des de corredors de pista, corredors de ruta de 5kms, 10 kms, mitja marató, marató, ultra-marató, curses d’orientació, curses de muntanya, duatlons, triatlons , i també corredors que no s’han plantejat mai fer cap cursa, però corren per salut o simplement perquè els hi agrada.

Acceptem gent de qualsevol nivell de forma física, i també de qualsevol edat major de 16 anys. Precisament es una iniciativa encarada a atletes populars i anònims a fi d’orientar-los per fer correctament aquesta activitat.
El sistema de informació girarà al voltant del Blog d’internet osonacorre.cat, Blog que es donarà d’alta expressament per aquesta activitat. També estarà lligat al canal web de notícies i salut corrercorrer.com de caire mes generalista i encarat a notícies del mon del running en general.

En el blog es publicaran informacions de interès referents al mon del corredor, des de articles referents a fisioteràpia, podologia, quiromassatge, psicologia esportiva, esport i natura, consells d’alimentació per corredors, higiene i salut, i també es recolliran informacions sobre curses de tot tipus , resultats, etc.
(tothom qui vulgui podrà participar i donar la opinió en el blog)

Intentarem coordinar sortides a diferents curses,(qui vulgui)

Intentarem 2 o 3 dies per setmana quedar per anar a córrer junts, com a punt de sortida a les pistes d’atletisme Josep Mª Pallàs (qui vulgui)

Es farà assessorament d’entrenaments enfocat a la especialitat de cadascú (qui vulgui). Qui vulgui un entrenador personal també se li pot buscar (això va a càrrec apart, nosaltres solament posarem en contacte atleta i entrenador). En el blog hi hauran publicats taules d’entrenaments per a diferents especialitats.

Intentarem fer sortides a curses a l’estranger (exemple: Marató de Londres,o Rotterdam, o París, Boston, o lo que a la gent li faci gràcia) intentarem coordinar-ho, buscar sistema de transport , estada, dorsals etc.
Sortides a curses tipus Behobia- San Sebastian, San Silvestre Madrid. ( lo que demaneu).

Es buscarà gaudir de descomptes especials en diferents comerços, roba d’esport, alimentació per atletes etc.

Hi es benvingut atletes de qualsevol equip, es un grup integrador, i el que es vol es compartir informació i experiències.

Per donar a conèixer aquest projecte a tothom: Premsa, corredors, i a la societat osonenca farem una

RODA DE PREMSA
S’ha escollit un lloc realment emblemàtic com es el TEMPLE ROMÀ DE VIC per donar a conèixer la iniciativa, Us hi esperem a tots...
Acte Roda de premsa
Data Dimarts, 26 de maig de 2009
Hora 20 hores
Lloc Temple Romà de Vic


La data d’arrencada de OSON@ Corre, està prevista per el dia de la CURSA DE LA POLICIA D’OSONA, que es farà el dia 31 de maig, i que sortirà de Manlleu i arribarà a Vic.
Creiem que es un bon lloc per donar inici al grup.
Si voleu, quan us apunteu per a la cursa en l’apartat Club: Ho podeu fer amb el nom de OSONA CORRE
Estem preparant una samarreta commemorativa que dirà “ JO VAIG PARTICIPAR A LA PRIMERA CURSA DE OSONA CORRE”
Podeu encarregar la vostra, rebotant aquest e-mail.
Si et fas soci de Osona corre abans de la cursa de la Policia et regalem la samarreta commemorativa.


En Breu us enviarem un e-mail amb el formulari i preus per poder apuntar-vos a OSON@ CORRE


Digueu-nos si vindreu a la roda de premsa ( es per tenir apunt les pastes i el cava, je je)

Sisplau reboteu aquest e-mail i doneu a conèixer a tothom qui creieu que pot estar interessat en aquesta iniciativa


Gracies a tots
ATENTAMENT
Victor Vilalta

JUANMA, CAMÍ DE SANTIAGO

Ahir dia 7 va començar el particular repte que s'ha marcat el meu amic de Sables Juan Manuel Medina, conegut en el món atlètic com a Piltrafas.

Com ja havia publicat anteriorment, es tracta de completar el camino de Santiago en 10 etapes d'aproximadament 80 km i amb finalitats benèfiques, ja que a través de la seva WEB es poden comprar els km que realitza o les ciutats per on passa, sempre a favor de diferents organitzacions benèfiques infantils.

.

La meva intenció era estar amb ell a l'etapa de demà dissabte, per la zona de La Rioja, però el fet d'haver-hi d'anar sol per questions familia-laborals, m'obligaria a fer 80km d'anada i 80 de tornada per recuperar el cotxe, o que el seu cotxe d'assitència em tornés, amb el trasbals que això els suposaria.

.

Si algú vol anar a fer un tomb per La Rioja, que ho digui ràpid, que marxem avui al vespre!!

A la seva web hi anirà penjant dia a dia una crònica de les diferents etàpes. De moment ja es pot llegir la d'ahir, ara que deu estar ja a mitja segona etapa.

.

Ja porta molts km venuts, però encara en queden molts per vendre...i per córrer.

.

Molta sort

LIBYAN CHALLENGE, RODA DE TER

Una mica tard per la meva part, pero entre que sóc una mica deixat, que se'm va mullar la revista i que tenia "publemes" d'escaner...

Entrevista que em va fer la Montse Verdaguer per al Roda de Ter del més de març, sobre la meva participació a la Libyan 09.

COSTA BRAVA XTREM, PORT DE LA SELVA-PORTBOU

Quan s'organitza una prova de l'envergadura d'aquesta per primera vegada, el normal seria que hi haguessin molts errors. No hi han sigut. Continuu dient que les ganes i la il·lusió que hi van posar des de Tahoo Team i tota la familia Marina van fer que tot es solucionés abans gairebé de passar.

Possiblement al final de la segona etapa hi va haver, per mi, l'única errada una miqueta important. Jo vaig acabar abans de la 1 del migdia, i com que havia d'esperar a que s'omplís un bus per anar cap a Roses, vaig tenir més d'una hora d'espera amb un avituallament ple, però només de donuts i kit-kats. Vaig dubtar d'anar a menjar a algun restaurant, però vaig pensar que a l'hotel o als voltants, podria menjar alguna cosa, dutxat i amb tota la colla. Quan vam arribar a l'hotel, prop de les 4 de la tarda, i després de dutxar-nos ens van dir que no ens podien fer ni un entrepà, i com que estavem lluny de la ciutat, no teniem cap alternativa. Al final ens van baixar amb bus i "dinàvem" un entrepà gairebé a les 7. El sopar era a partir de les 8, però la gana és la gana i no us imagineu com apretava...

Al final vàrem sopar a les nou, que també li vam fer mal, acompanyat del Massa i la colla de Madrid, Caño, Goyo, Xaro i Bea, i envoltats a les altres taules de la resta del grup, és clar.

Mentre sopavem ens van notificar que degut a la pluja, que ja començava a caure, i per motius de seguretat als penyasegats, l'etapa de l'endemà quedaria retallada, de 80 a 28km per l'xtrem i de 40 a 20km per a la Challenge. Una llàstima. Ens perderem Cadaqués i el Cap de Creus, però hem de confiar que és el millor, i és molt normal que una organització no vulgui prendre riscos quan té al seu càrrec tanta gent i de tots nivells.

També vàren aprofitar aquell vespre per donar medalles i diplomes, així a l'endemà la gent de fora podrà anar marxant sense esperar la cerimonia pertinent. Un per un, i segons ordre d'inscripció, i per tant de dorsal, vàrem passar a recollir el que se suposa que l'endemà ens guanyariem,. Molts aplaudiments, molt bon rotllo, molt bon ambient.

L'endemà, esmorçar i cap al Port de la Selva. Abans de la sortida foto de grup i som-hi.

La presència d'un càmera a 50m fa que el Caño surti disparat. Passarà a la posteritat i als llibres d'historia com el 1er classificat dels primers 50 metres de la 3ª etapa, i la resta passarem la resta del dia amb mal de coll dels crits d'ànim que li vàrem dedicar!!

Un cop tothom situat al seu lloc, i es que curiosament s'acaba formant cada dia més o menys el mateix grup, és hora de tornar a disfrutar de la Costa Brava, ara en el seu màxim exponent, i fent honor al nom. Dia gris, vent, onades emprenyades, pluja, puja i baixa, sorra, pedres i pobles de pescadors. Brava.

Veig com s'escapen altra cop els dos osonencs, aquest cop acompanyats d'Esteban "Bulderban". Nosaltres, a un bon ritme, però a la nostra. Les cales es succeeixen, els corriols les ajunten passant per uns paissatges que la grisor del dia, acompanyat de la fina pluja que cau, els fa semblar feréstecs i agresius. Això és la Costa Brava. M'encanta!

La sorpresa la tinc quan arribo al control de pas de Colera. Anem primers. De moment em sembla que ens prenen el pel. Però no, els tres escapats no han arribat. S'ha acabat la pau. La pressió s'apodera de la meva ment i la competitivitat torna a sortir a flor de pell. Tal com ens ho diuen ja arriba l'Esteban. S'han perdut en un tram. Amb el mosqueig que povoca fer un tros de més i perdre el cap de la cursa, surt llançat muntanya amunt. Jo darrera d'ell. Deuen faltar 7 o 8 km, i dintre meu penso que avui toca arribar primer. O això, o almenys haurà de suar.

Comencem a pujar la muntanya, i les pulsacions pujen amb la mateixa proporció del desnivell que té aquesta. És igual. Em vé al cap la Marató de Genk, o els últims km de Libia, on la motivació converteix el cansament en força renovada.

Al cap d'un moment ja ens atrapen el Gabriel i l'Armand, i tots quatre apretem les dents pujant, ens llencem a sac als plans i ens juguem els turmells baixant, bé, ells es veuen molt segurs baixant, jo ja sé que és la meva pitjor arma, però avui no em puc permetre que s'escapin.

Finalment Portbou. Sé segur que si haguessin volgut jo no hauria tingut res a pelar. Jo no tinc el punt de velocitat que tenen ells, tots especialistes en curses de muntanya "curtes"i jo un diesel que l'última vegada que va fer un sprint... no ho recordo. Però no, varem entrar a Portbou tots junts, varem arribar vora el mar tots junts, i davant de l'arc d'arribada varem agafar-nos les mans i les varem aixecar, TOTS JUNTS!!!

Allà, les meves nenes, juntament amb la Teresa i en Joan, uns Rodencs de Colera!

COSTA BRAVA XTREM, ST.FELIU-TAMARIU

Després d'una etapa dura com la que acabavem de fer, podries somniar amb un bon hotel, amb spa si pot ser per poder-te relaxar, i després un bon sopar amb bona companyia. Doncs tal dit tal fet. Hotel amb aquestes característiques i sopar amb tot el grup. Després passi de fotos del dia i a dormir, que l'endemà a les 6, peus a terra i tornem-hi.

Amb el Josep Massaguer "Massa" ja havia compartit sortides d'entrenament, km de dia, km de nit, cafès, coca coles i arrossets, ja només faltava compartir habitació. Espero que no ronqui, però de fet tant me fa, ja que a ràpid agafant el son no hi ha qui em guanyi. Si de cas, pel seu bé, espero que jo no ronqui. Crec que no.

A l'esmorçar de l'endemà comparteixo taula amb un mític de les curses de fons i de muntanya, el madrileny Antonio Abad, "Cañoroto" i la Xaro. De Madrid, però bona gent, jeje.

Bus i cap a sant Feliu de Guixols.

Només d'arribar una forta abraçada amb en salvador Ribot, company de Sables, i que tot i la proximitat geogràfica, feia un any que no veia. Prendrà part a aquesta 2ª etapa de la CBXR, tot i no estar inscrit, però amb ganes de fer-me costat, a mi i a un munt de gent que coneix, pel fet de ser d'allà mateix.

Sortida, escales dretes com una paret, i ull, que queden un munt de km. Paciència.

Paciència? i un culló de mico. M'enganxo als que seràn els guanyadors de la cursa, dos osonencs que duen un ritme psicòpata, l'Armand i el Gabriel Crosas i un grupet de 2 o 3 més. Al cap d'una estona m'adono que aquella cursa no va amb mi, que jo sóc més diesel i aquell ritme em pot acabar passant factura, i els deixo anar mica en mica. Molta culpa també la té el genoll dret que ja fa dies que em molesta i aquests desnivells (els d'ahir sobretot) no li han anat gaire bé i ara es queixa.

Passo Platja d'Aro a pocs metres d'aquests, i abans d'arribar a Calonge, m'ajunto amb el que serà la meva parella de ball durant molts km, el Josep Pera. Anem tirant, xerrant, explicant-nos les vides, i els nostres mals, coses de corredors! Una secta amb els nostres propis problemes i les mateixes averies.Passat Palamós ens atrapa un grupet, i ens hi afegim. Anem fent un estira i arronsa tots plegats, però el grup es manté km rera km.

Les vistes i els racons continuen sent excepcionals. Arribar a Calella té un encant especial. a part de la bellesa del poble i l'entorn, fa estona que ´m'he quedat sense aigua i necessito repostar. A l'avituallament em trobo, per enèssima vegada amb els amics de Tv3. Omplo aigua, menjo trossets de donuts, fruita, em trec la sorra dels peus i tornem-hi.

Ja fa estona que tot el camí és nou per a mí. Arribar a Llafranc, un plaer només trencat per la noticia de que hem de pujar al Far de Sant Sebastià per asfalt i baixar per l'altra costat per arribar a Tamariu, aquest cop per caminets.

Ens acostavem a les 4 hores i anavem discutint si les veuriem caure, o arribariem abans. Hi havia opinions de tota mena, però cada minut que queia, amb els desnivells que ens trobavem, veiem més difícil poder-ho aconseguir.

Quan ja oloravem l'arribada, amb el grupet ben compacte, i just devien faltar 1 o 2 km ens atrapa com un llamp un de Saragossa, i això fa mal. Encara que no vagis a competir, quan falta tant poc, que et foti un que no has vist en tot el dia et fa sortir la vena competitiva i tots vam canviar el pas, però el cansament va fer mal a tot el grup i els vam acabar deixant. Jo, que em trobava bé i molt cómode em vaig enganxar darrera el "maño" i després de fer un darrer km de vèrtic, varem entrar com dos llamps a la platja de Tamariu amb 3:59, i al lloc 6 i 7 de la classificació.

Ja en tenim una altra al sac.

Al cap d'un moment arribava la resta del grupet i ho varem celebrar bevent-nos un iso-tònic amb l'aigua del Mediterrani fins més amunt dels genolls. Amb alguna onada, l'aigua va arribar fins i tot al termostat!!

COSTA BRAVA XTREM, DE BLANES A TOSSA

Arriba, com sempre arriba, el dia D.

Abans de les 2 del migdia ja estic passant verificació del material. Després d'aparcar el cotxe, als voltants de la sortida em trobo, asseguts al bar (però fent el cafè i prou) en Paco Robles, Massa, Yves, Xesc i Jaume Terés, Albert, i un munt de gent més que està preparada per començar la cursa.

Per mi i per molts, el pessigolleig pre-cursa ja està superat, i més quan anem a disfrutar sense pressió, però en l'ambient general es respira el nerviosisme del que, tot i que no és la primera vegada que s'enfronta a una cursa, potser si que és la seva primera de muntanya després d'haver fet alguna San Silvestre i poca cosa més i ara tenen per devant 25km amb molt de desnivell, o per molts, asseguraria que per la majoria de la Challenge, és la seva primera experiència per etapes. És maco aquest ambient tens i distès alhora.

Saludem al Jordi i al Francesc de Temps d'Aventura, amb els que vaig estar precisament dimecres passat, i que avui i demà seràn els nostres "àngels de la guarda", ja que ens els anirem trobant al llarg del recorregut, sempre amb la càmera a coll, un somriure a la cara i unes paraules d'ànim per a tots. Bona gent.

A les 3 "briefing", on un Xavi Marina emocionat, ens explica que aquesta cursa és la culminació d'un somni que ha portat dins durant molt de temps. Quin somni, poder realitzar un somni!

I finalment sortida.

Primer de tot xino-xano anar fent, que ens han promès duresa i això passa factura. Com sempre, jo a la meva, sense casar-me amb ningu, una estona amb en Xesc, molta estona amb el Xavi i un grup de 5 o 6, i finalment, com m'agrada, els últims 10 km tot solet, al meu aire, i gaudint d'unes vistes espectaculars i patint unes pujades i baixades verticals brutals.

Ara, quatre dies després, intento fer memòria de tota l'etapa i m'adono que no la recordo, o la recordo molt vagament, una pujada per aquí, una cova per allà, corriols, puja i baixa, cops de cul, mar, platja, sorra, pins i pedres.

O l'edat em fa perdre la memòria o senzillament em vaig abstreure de tal manera, que sols puc dir que vaig disfrutar com un nen, i que entrar a Tossa per darrera del Castell és un regal, quan portes 24km que t'han costat 2:40. Quasi res!!

Llavors, ja només un últim km pel passeig, davant del mar.

COSTA BRAVA XTREM, L'ABANS...

N'estic convençut. Si els membres de Tahoo Team volen, tenen una mina als dits, i molt m'hauria d'equivocar per assegurar que dintre d'uns anys, la Costa Brava Xtrem Running serà un referent als calendaris ultres, i em sentiré molt orgullós d'haver-ne format part des del seu naixement. Humilment vull sentir-me part d'una història que també forma part, ja des d'ara mateix, de la meva propia història.

Fa mesos em vaig enterar de la celebració d'aquesta cursa. De cop vaig posar una xinxeta al calendari. Mola!

Cuantes vegades he entrenat per el camí de ronda entre Sant Feliu de Guixols i Calonge?

Perquè no començar molt abans i continuar fins molt després?

Es proposen 3 traçats, el primer de 20 km, oblidat.

El segon, de 20+40+40, està bé, però també oblidat.

El que m'atreu i que decideixo que faré és el tercer, l'Xtrem, la nineta dels ulls per un ultrafondista català:20+100+80km amb uns desnivells brutals, però amb un decorat encisador i super motivant! Aquesta serà la meva, sens dubte.


Primer desencís. La prova es fa a mitjans de març. Hauré acabat d'arribar de Libia. Impossible.

No sé per quin motiu, un canvi de dates fins a finals d'abril la torna a posar a la llista de "curses a no faltar", sempre i quant estigui bén recuperat. Petits problemes articulars, tendinosos i de peus em fan dubtar fins a últim moment de poder-la fer. Les ganes hi són totes, però el cap em fa rumiar:

• Si m'hi apunto i acabo de fer-ho petar tot em maleiré el ossos mil vegades.

• Si m'apunto a la curta (bé, de fet 100km és curta només comparada amb la de 200) no hauré fet la CBxtrem.

• Si no m'hi apunto, encara que sigui a la de 100, hauré deixat passar l'oportunitat de viure des del començament una cursa que promet, i molt!
  

Finalment em decideixo i faig la inscripció. 100km seràn suficients, i més tenint en comte els desnivells que ens diuen que hi haurà.

De fet, segons els organitzadors, puc cambiar d'idea fins a últim moment. Això em fa por. Sóc fàcil de convencer. De personalitat maleable. Em fa pànic que tota la colla que conec de l'xtrem em puguin fer girar el cap. Hauré de ser dur, i no deixar-me endur per el cant de les sirenes. Arggg!! Sirenes? La imatge dels dos Terés, del Xavi Marina i el Paco Robles amb sostens i cua de peix em torna a la realitat!! No hi haurà sirenes, faré la curta!

TV3,TEMPS D'AVENTURA

Avui hem tornat a tenir un dia mediàtic!! i de gama alta!!
M'he passat el dia amb un equip de TV3, més concretament de Temps d'aventura, el Jordi Fandinyo, el Jesús Luzón i el Francesc Masferrer.

Com no podia ser d'altra manera, compromís i professionalitat absoluta amb la seva feina. Preses i preses dels mateixos plans, des de diferents llocs, buscant la millor llum i els millors paissatges, hores i hores per aconseguir uns minuts de reportatge, i on no només jo he suat la cansalada corrent amunt i avall.

Hem començat a Carrosseries Tolosa, que és on començo jo gairebé tots els meus dies (anirà bé una mica de publicitat a la tele en aquests temps de crisis, punyetera crisis) i després em anat cap als Munts i la zona que tant m'agrada per entrenar i per on passo tant sovint, les cingleres de Sau.

El lloc, preciós! Tinc ganes de veure el resultat. Me l'imagino.