EL GRAND SLAM

Avui fa un mes que em varen implantar les cèl·lules mare al genoll. Podria celebrar-ho ja que hi ha vegades que celebrem coses més absurdes, però tot i que mai he estat tant a prop de tornar a la guerra com ara, no crec que encara sigui suficient motiu de celebració.

Aquest mes s'ha fet llarg. Han sigut quatre setmanes amb els seus respectius caps de setmana d'absoluta inactivitat, tret d'aquesta última en la que m'he permès la petita llicència d'anar cada dia a nedar una mica amb el suro entre cames per no moure-les, i tot i que no ha sigut molt, ha servit per fer-me passar una mica la mala llet i carregar-me els muscles de les espatlles, gens acostumats a moure's tant sovint. Tot un mes així està sent dur, però és el preu a pagar i ho porto relativament bé. La motivació pel resultat final és alta, i això hi ajuda, sense cap mena de dubte, però segurament deu ser inevitable que quan estàs en una situació com la meva suposo que intentes veure senyals a tot arreu (encara que no hi siguin) i avui, digueu-me il·lús, veient la final de Roland Garros he tingut una revelació, un flash, una mostra del què serà el meu futur no molt llunyà:

En Rafa Nadal ha estat capaç de sobreposar-se a una preocupant lesió al genoll i tornar a la competició al màxim nivell guanyant el seu vuitè Roland Garros.

I aquí surt la meva vena positiva i com si estigués llegint un llibre d'auto ajuda i superació personal he pensat: Si ho ha fet ell no puc fer-ho jo?

I tant que si!!! Jo no seré menys. Aconseguiré superar la meva lesió al genoll i l'any que ve, o com a molt l'altre, el meu primer torneig del Grand Slam.