tag:blogger.com,1999:blog-89868003375793501702024-03-05T05:53:58.317+01:00jaumetolosa.blogspot.comJaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.comBlogger549125tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-56856371005777980102014-07-17T19:23:00.001+02:002014-07-17T19:23:24.554+02:00TORNEM AL QUIRÒFANLa puta Llei de Murphy. <div><br></div><div>Vaig esperar a acumular molts dies de bones sensacions corrent per explicar-ho. Molts. Però hauria d'haver esperat com a mínim un dia més. El passat 5 de maig d'aquest 2014, just l'endemà de l'últim post al bloc on explicava totes les meravelles del món sobre la meva evolució, vaig començar a anar una mica coix. I cada cop pitjor. Com si el tractament tingués un any de validesa i a partir del dia 366 passés tot l'efecte, i com una trista carrossa de la Ventafocs, de cop i volta el meu genoll en procés de recuperació es va tornar a convertir en carabassa.</div><div><br></div><div>Ha sigut dur acceptar-ho. Molt. Més del que us podeu pensar. I en part ho he pagat amb el meu silenci al bloc i a les xarxes socials ja que el disgust ha sigut de mal pair. Massa il·lusió posada en aquest procés com per acceptar sense protesta que la resposta era no. Però sóc una persona adulta i m'he començat a adonar que fins i tot em puc considerar una persona "afortunada" de no poder córrer tant com voldria quan he aconseguit ser conscient de què malgrat tot, en l'aspecte esportiu, puc córrer una mica miqueta, puc anar amb bici tant com vull (i la feina em permet) puc nedar, puc fer windsurf, i sobretot em queda la que actualment és la meva gran droga: puc volar.</div><div><br></div><div>Tot i això, tot i que no va anar massa bé (o gens) el tractament amb cèl·lules mare mesenquimals criogenitzades, tot i la decepció que m'he endut, no penso llençar la tovallola, i aquí em teniu, a una sala d'espera de la Teknon pendent de què em cridin per fer un segon tractament, ara amb cèl·lules mare al·logèniques fresques.</div><div><br></div><div>He dubtat molt de tornar-ho a provar. Per diferents motius que ja explicaré amb calma, però he dubtat molt i he estat a punt, molt a punt de dir que no. Però ja em coneixeu. Sóc corredor de fons, acostumat a lluitar i a patir i no vull que em quedi mai la recança que no ho he donat tot en una cursa. </div><div><br></div><div>Sigui la que sigui.</div><div><br></div><div><div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiN5HHzAl9EZqQxNySKgOhBGfZOSfOHd5vFfFl8MieqaiqZCBKaUmpZeri3hnP_w4LQsdXDPRAv4TwDxc-L4M-HC01DCkIT8N4_C35hV1pJT-bYs8AzcHJ2slTwFVoizx7zwzbjGiBoHdE/s640/blogger-image--1069405883.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiN5HHzAl9EZqQxNySKgOhBGfZOSfOHd5vFfFl8MieqaiqZCBKaUmpZeri3hnP_w4LQsdXDPRAv4TwDxc-L4M-HC01DCkIT8N4_C35hV1pJT-bYs8AzcHJ2slTwFVoizx7zwzbjGiBoHdE/s640/blogger-image--1069405883.jpg"></a></div><br></div>Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-71580721077118189452014-05-04T19:40:00.000+02:002014-05-04T19:47:25.146+02:00EL GENOLL I LES BONES SENSACIONSFa dies que no escric res sobre el genoll. Concretament des del passat novembre. Els primers dies era per no haver trobat cap mena de millora en la meva recuperació, i per tant, sentia o pensava que tot i sortint a córrer regularment no tenia res a explicar. Tot igual? Que explico sense fer-me pesat, o més pesat del que ja em faig de normal? De fet, com que quan em varen fer la intervenció, el passat 9 de maig del 2013, l'empitjorament de sensacions va ser tan gran que no em permetia ni tan sols poder caminar amb normalitat, quan abans podia (amb dolor però podia) fer una horeta o dues corrent, o més fins i tot si serrava una miqueta les dents, doncs el fet d'haver tornat a aconseguir fer això em suposava una millora important des del maig, si, però una millora zero si miràvem una miqueta, no gaire, més lluny en el temps.<br />
<div>
<br />
I per tant, em sentia en una via morta, sense cap mena de diferència entre l'abans i l'ara. Com si el que em varen posar al genoll fos l'aigua amb sucre d'un nen quan es queixa de mal de panxa.<br />
<br />
Ara, a quatre dies perquè faci un any que les cèl·lules mare estan treballant dins del meu genoll i a tres perquè em facin la primera ressonància amb mesura de cartílag des d'aleshores i que servirà per veure si de veritat això està funcionant o no, si que cal que expliqui que últimament han sigut espectaculars la millora de les sensacions. No sé si fa un mes o més, no en tinc ni idea, i és que precisament per això no ho sé, perquè de mica en mica he anat corrent i gairebé sense dolor. A vegades sense sentir el genoll en absolut. I d'això es tracta, de no sentir-lo, de córrer l'estona que sigui, amb la intensitat que sigui, i el desnivell que sigui i no sentir res. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
O res més que sentir-te bé.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
I a partir de dimecres sabré si aquestes sensacions són només fruit de la meva voluntat de sentir que millora o estan basades en un fet científic i real i el meu cartílag s'està regenerant a poc a poc però sense aturador, posant-se a to perquè me'l pugui tornar a carregar corrent hores i hores. I més hores.</div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-13681717628043915212014-04-05T20:34:00.001+02:002014-04-05T20:39:45.789+02:00LA VIDA A LES TEVES MANS<span style="font-family: inherit;">Em trobava especialment fort.</span><br />
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">No sé si eren els nervis que fa dies que arrossego i les ganes de matar-los o quin era el motiu però avui, tot i ser absolutament conscient de què no estic ni de lluny en el meu millor moment de forma, em sentia fort i tant era si pedalava amb molta cadència o tirava de muscle, que les dures pujades de la Trona semblaven menys pronunciades del que sempre són o del que sempre percebo. Em sentia fort, especialment fort, i cada cop que veia un ciclista un tros més endavant m'aixecava del seient i era meu en menys del que em podia imaginar. Potser era només la meva percepció. No ho sé. Qui sap si alguns estats d'ànim ens varien la relació interna de l'espai-temps i tot es relativitza dràsticament i fa que tinguem un delay vital, a favor a vegades, en contra d'altres, que fa que el món es mogui dintre del nostre cervell a una velocitat diferent de la real. </span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Potser era això. O potser no. Potser tot era més fàcil i senzillament avui em trobava fort tot i no estant, ni de bon tros, en la meva millor forma. O potser és el que em sembla.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">És igual.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Però he arribat a dalt i els pla-i-avall fins a Sant Boi, mirant el terra just dos metres davant la roda, han passat volant, i fins al trencant de Perafita a l'esquerra no me n'he ni adonat, i d'allà en endavant no recordo si pujava o baixava, o potser feia una mica de tot, però tinc clar que anava volant, i em trobava fort, molt fort, i concentrat, i la meva ment en blanc seguia mirant a terra, amb un gust d'esforç a la boca que tenia molt a veure amb els més de 40 km per hora que marcava la bici quan de sobte he tingut com una petita revelació -i tots els que em coneixeu sabeu que no sóc gens ni mica espiritual- i he aixecat la vista del terra i he sigut conscient al mateix temps de tot el bo i dolent que ens pot passar. En un sol moment he sigut capaç de valorar la meravella que és pedalar al migdia amb un sol potent però que no crema, amb la visió d'un Montserrat impactant a la dreta, tot un Pirineu nevat i preciós guardant-me les espatlles i la meva Plana que s'intueix a la meva esquerra, just davant i sota el Cabrerès, estimat i peculiar. I al mateix temps, només he hagut d'aixecar la vista, meravellat per tot això i amb aquella sensació d'estar fort, d'anar ràpid, de ser afortunat pel que sóc i el que tinc, i per la meravellosa sort de tindre ganes de lluitar pel que no tinc però sé que aconseguiré, quan l'he vist. He vist com ha sortit de sobte d'una corba, per ell de dretes, un tot terreny gros, vell i blavós, amb les molles d'un costat completament vençudes per efecte de l'excessiva força centrifuga que li donava un claríssim excés de velocitat i he vist les rodes que rodaven escanyades i de costat fins al punt de sentir clarament com esgarrapaven l'asfalt. I venia cap a mi. I el conductor m'ha mirat. I jo a ell.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">I ha passat de llarg. I no ha passat res. No aquesta vegada.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">I jo ho tinc clar. Ho he tingut clar des del primer moment. No sé si ell també ha sigut conscient de què per uns instants la meva vida ha estat a les seves mans.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Demà seré jo qui porti el cotxe, també hauria de ser conscient de què pot ser que en algun moment tingui la teva vida a les meves mans.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Tots tenim tard o d'hora la vida d'algú altra a les nostres mans.</span></div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-49531249436317341802014-03-30T20:43:00.000+02:002014-03-31T07:47:58.359+02:00AVUI PLOU I TOT FA MANDRA<div>
<span style="font-family: inherit;"><iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="30" mozallowfullscreen="true" src="https://archive.org/embed/RomeoJulietDireStraits" webkitallowfullscreen="true" width="500"></iframe></span><br />
<span style="font-family: inherit;"></span><br />
<span style="font-family: inherit;">Avui plou i tot fa mandra. Avui fins i tot córrer li fa mandra a un tio com jo, a qui no n'hi fa mai i que sempre ha pensat que quina nosa l'hi ha de fer si tot el que cau del cel és aigua. Només aigua. Fresca i neta. </span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span> </div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Al contrari, a mi m'encanta córrer sota l'aigua, i fins i tot, si no fa fred, m'agrada fer-ho sense res que me'n protegeixi, sentint-me amarat de dalt a baix. I llavors quan s'hi posa més fort, tan fort que t'obliga a anar amb els ulls mig clucs per protegir-los però que a canvi et regala aquella visió </span>esbiaixada<span style="font-family: inherit;"> i gairebé irreal del camí, aquella estona és màgica. </span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">I avui em feia mandra.</span></div>
<div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Però m'agrada córrer i al final sempre me l'espolso (la mandra) i em calço les sabatilles i quan porto una bona estona i vaig tan moll que no m'adono ni que ja no em regalima l'aigua de tanta que me'n cau, sempre m'agafa aquella sensació de benestar tan absolutament egoista quan penso que mentre jo corro i sento com les gotes m'exploten a la cara i veig la felicitat dins dels meus ulls hi ha gent que no gosa sortir de casa seva i es limiten a veure la pluja com un enemic sota control mentre sigui darrere els vidres. I em sento important i inabastable. I lliure. I el món és meu. I m'agradaria explicar-ho en tots els idiomes, que m'entengués tothom tal com ho entenc jo. </span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">I ho faig. </span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Mentre corro la meva ment se'n va molt lluny a vegades. Flueix en un món paral·lel al real. El meu cos rep les </span>estrebades<span style="font-family: inherit;"> i sotragades dels camins i corriols plens de pedres i bardisses mentre la meva consciència abandona l'allotjament segur i tranquil que li dóna la meva pobra i solitària neurona i viatja, planeja, s'explica històries, pensa i parla en diferents llengües absent de mi mateix i de tota la meva extrema racionalitat. És allà que és lliure, que es sent lliure.</span></div>
</div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">I completament en silenci, només amb la fressa de la pluja, les seves petjades i els esbufecs </span>compassats<span style="font-family: inherit;"> de la seva respiració es troba cantant una cançó de Dire Straits que no sap perquè li posa la pell de gallina. I continua corrent.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"></span><br /></div>
<span style="font-family: inherit;"></span><br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<span style="font-family: inherit;"><a href="http://youtu.be/h-3VyQZfUkA">http://youtu.be/h-3VyQZfUkA</a></span>Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-85630088070028037532014-03-16T20:25:00.000+01:002014-03-16T20:36:04.388+01:00107KM, A RÀDIO MANLLEU<span style="font-family: inherit;">Feia temps que no m'entrevistaven a cap medi. Ni ràdio, ni premsa, i ja no parlem de tele, però diumenge passat, corrent per Cabrera em vaig trobar l'Arnau Mundet i em va enredar per anar el dimarts a Ràdio Manlleu a xerrar una miqueta del meu passat d'ultrafondista al 107KM, programa dedicat al món del córrer que fa juntament amb l'Anna Traveria i la Gisela Francàs. </span><br />
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Tenint clar que avui dia, en ple tractament per recuperar el genoll, ni corro llargues distàncies, ni tan sols gairebé corro gaire, vull pensar que estaven ben desesperats sense cap altra alternativa per omplir el programa per cridar-me a mi, però ja m'està bé. Assaborir i recordar aquelles èpoques no tan llunyanes però que sembla que són de fa molt de temps on explicava en present i primera persona les meves aventuretes pel món em venia molt de gust, i mira, tot i que parlava en passat, el meu cervell va començar a funcionar en mode futur amb més intensitat que mai. Tornaré. Que ho tingui clar el meu genoll, que la meva neurona ja ho sap. Hi tornaré.</span><br />
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">De moment, però, us deixo el podcast per si algú hi vol fer volta.</span></div>
</div>
<div>
<br /></div>
<div>
<a href="http://107km.wordpress.com/2014/03/12/1x23-programa-sencer/">http://107km.wordpress.com/2014/03/12/1x23-programa-sencer/</a><br />
<br /></div>
<div>
<br /></div>
<div>
<div class="separator" style="clear: both;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgsPSp1pG76fGmxbE-SA17gsOcnKoM63PPaleeGytuoJywvIFlf48X-y6QcflN7RdfiA_zqzMw5DHvULGoTP-3sCv6kX-jOQ-menUdiBonylp2KcDF6TOSSowy32_UtAHcZYxdExnD8EY8/s640/blogger-image--2012210550.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgsPSp1pG76fGmxbE-SA17gsOcnKoM63PPaleeGytuoJywvIFlf48X-y6QcflN7RdfiA_zqzMw5DHvULGoTP-3sCv6kX-jOQ-menUdiBonylp2KcDF6TOSSowy32_UtAHcZYxdExnD8EY8/s640/blogger-image--2012210550.jpg" /></a></div>
<br />
<br /></div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-51022151841689502152014-03-08T11:12:00.001+01:002014-03-09T18:23:15.578+01:00UN SELFIE D'ANIVERSARILa vida a vegades se'ns fa llarga, però en realitat és molt curta i jo sóc dels que penso que el que val la pena (i si pots el que no i tot) s'ha de celebrar. I així doncs, posats a celebrar coses, si la setmana passada celebrava que havia arribat al salt 100, avui celebro que ja fa un any, el 9 de març de 2013, vaig començar el curs AFF (sigles que venen d' <b>A</b>ccelerated <b>F</b>ree<b>F</b>all, i que en català correcte, passa'l, volen dir <b>A</b>i <b>F</b>ill, ets ben <b>F</b>oll) de paracaigudisme.<br>
<br>
Sóc de rampells, ja ho sabeu, i tot i que l'estiu abans ja es va encendre la metxa quan vaig venir a Empuriabrava a fer un tàndem amb la meva filla i vaig veure gent que saltava sola -cosa que em va fer demanar que què s'havia de fer per aconseguir-ho- en realitat no tenia pensat fer el curs o demanar més informació fins a l'estiu. Però sóc de rampells, ja us ho he dit. I el divendres 8 de març de 2013 a la tarda, parlant amb un client que també havia fet un tàndem, de la meravellosa experiència que és això de saltar d'un avió, quan li vaig comentar que volia fer el curs a l'estiu em va dir que demanés hora ja que havia sentit a dir que hi havia molta demanda i em podria quedar-me sense places. I així ho vaig fer. Al cap de cinc minuts tenia el telèfon a l'orella i la conversa amb una noia de les oficines d'Skydive Empuriabrava, amb accent de més amunt dels Pirineus, va anar més o menys així:<br>
<br>
-Hola, que miri, que jo trucava... que volia demanar info de preus i aixons, per fer el curs de paracaigudisme a l'estiu...<br>
<br>
-Si, migue, el cugso consta de.....bla, bla, bla, y fale... i tant i tant i tant... y empiesa los magtes y los sabados... y bla, bla, bla -i va ser llavors quan va dir les paraules màgiques (i que curiosament no varen ser "no hay huevos").<br>
<br>
-Y maniana (que era dissabte) empiesa uno a las 9 y queda una plasa....<br>
<br>
Y la meva pobra i solitària neurona va quedar en blanc per uns instants. Bé, va seguir en blanc com sempre, i li vaig demanar:<br>
<br>
-Te lo puedo confirmar en un ratito?<br>
<br>
I em va dir que si, que no creia pas que a aquella hora de la tarda de divendres hi hagués cap més capullo que volgués començar un curs de tirar-se al buit i jugar-se la pell. I pagant. Bé, no ho va dir així amb aquestes mateixes paraules, però entremig d'aquell accent guiri es podia sobreentendre que ho pensava.<br>
<br>
I així, com que sóc de rampells, l'endemà al matí, 9 de març, va començar tot. Amb el Pibe d'instructor, un dia complet de teòrica on sembla que et vulguin fer desdir de la teva mala idea ja que tot el curs es basa en "què fer en cas de...." i fins ara, que ja n'he fet 103.<br>
<br>
Tot el que he fet pel camí, o <a href="http://jaumetolosa.blogspot.com.es/search/label/salts" target="_blank"><span style="color: red;">ho he escrit</span></a>, o ho tinc ben gaurdat a la memòria. He publicat poc sobre aquest món, cert, (tot i que algú deu pensar que ja ho he fet massa) però paraula que ho tinc ben guardat. Marca prou com per no oblidar-ho.<br>
<br>
I així doncs, celebrem-ho. I què millor avui en dia que fer-ho a la moda amb un "Selfie" d'altura!!<br>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvFru71raafhorZRv092ALWUFsPqCuAJBvFc10kLytUh6XbDKo6PUnAUaBRtPzIlj_RmTvYA4lG673sjfN-CzlOebYMgIeBUe2I_xppkNKKq7IswD3rygb5quh3syYSautOtUhxGMHko8/s1600/selfie2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvFru71raafhorZRv092ALWUFsPqCuAJBvFc10kLytUh6XbDKo6PUnAUaBRtPzIlj_RmTvYA4lG673sjfN-CzlOebYMgIeBUe2I_xppkNKKq7IswD3rygb5quh3syYSautOtUhxGMHko8/s1600/selfie2.jpg" height="470" width="640"></a></div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-82778336644934556682014-03-04T20:14:00.004+01:002014-03-05T15:53:42.873+01:00EL SALT 100<span style="font-family: inherit;">Feia 100 salts que esperava aquest moment. El salt 100. I de tant esperar, sembla que no sigui res ara mateix. De fet no m'ha costat massa arribar aquí, però recordo que ara encara no fa un any, quan vaig fer el curs AFF de paracaigudisme, que parlaves amb gent que en tenia 70 i et semblava que parlaves amb super experts de la matèria, i els que en tenien més de 100 ja eren l'hòstia. Així doncs, a partir d'ara jo ja sóc l'hòstia? No, ni de bon tros. Vist des de dintre i amb la </span>perspectiva<span style="font-family: inherit;"> cada cop menys </span>esbiaixada<span style="font-family: inherit;"> m'adono que, com a tots els esports on la tècnica té un paper molt important, al paracaigudisme no n'aprens amb un centenar de salts ni amb dos. Ni amb mil segurament. N'aprens sempre i mai en saps prou, perquè saber-ne vol dir gaudir, volar, desplaçar-te a voluntat i relaxar-te a més de 200 per hora i com tot, això sempre serà millorable, però sobretot, aprendre'n vol dir seguretat, i d'això segur que mai se'n sap prou en un esport on els errors tenen segona oportunitat, però no tercera, i es disposa de pocs segons per no cagar-la. Això sí que és aprendre'n. Aquí sí que cal aprendre'n.</span><br />
<br />
<span style="font-family: inherit;"></span><br />
<span style="font-family: inherit;"><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFQxfMQGsLH6Hnyp8SYmplnxofp5Tc15oUAYL3ZZBE5kXW-ptZDKNVG7s4mSz-nZhiXVFz9UHScAsto_FYSRWZ_KxCeweB5PwUlkUQuOTR5hH80TVmEEpGmT_a_WdKV1KhASZpoWkP6Z0/s1600/100+4.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFQxfMQGsLH6Hnyp8SYmplnxofp5Tc15oUAYL3ZZBE5kXW-ptZDKNVG7s4mSz-nZhiXVFz9UHScAsto_FYSRWZ_KxCeweB5PwUlkUQuOTR5hH80TVmEEpGmT_a_WdKV1KhASZpoWkP6Z0/s1600/100+4.jpg" height="372" width="640" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Selfie</td></tr>
</tbody></table>
</span><br />
<div>
Però no ens posem seriosos que estem de celebració, i el dissabte passat, dia 1 de març, després de treballar de 7 a 11, córrer una mica més d'una hora per l'Alta Garrotxa per espolsar-me els nervis, i menjar-me una amanida al bar de l'aeròdrom, amb la companyia de la Carla, el Pàtrick i l'Èric,després d'un salt 99 amb sortida de la Beech ben digne de penjar a "videos de primera" i de resar perquè el vent no ens corqués el dia, vam poder pujar a la Pilatus al voltant de les 4 de la tarda i a prop de 14.000 peus d'alçada ens vàrem deixar caure al buit. No té més. No va ser el millor salt del món ni tan sols el millor que he fet, ni que cap de nosaltres hem fet, però va ser el meu salt 100. I no m'ha costat arribar-hi, tot i que semblava lluny.</div>
<div>
I després el vam regar amb una caixa de cerveses a repartir entre tots els que hi érem. Tradicions d'un esport que celebra qualsevol cosa que suposi estar allà, a terra, després d'haver estat allà, al cel.<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg1UzaqVqhHUnHS30acTXYIfk4LB3oYyN2Ketwh5p91wz3Dge5alW-qn2C1DFdVeLyvOul-4bcMwnXXcsb_Dd8CSK6Y4izVgM1CgCDscdAhHNFNeQwVh3ZYrlSz2oUvjAtvVi25blWJNAw/s1600/100+5.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg1UzaqVqhHUnHS30acTXYIfk4LB3oYyN2Ketwh5p91wz3Dge5alW-qn2C1DFdVeLyvOul-4bcMwnXXcsb_Dd8CSK6Y4izVgM1CgCDscdAhHNFNeQwVh3ZYrlSz2oUvjAtvVi25blWJNAw/s1600/100+5.jpg" height="472" width="640" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Pilatus</td></tr>
</tbody></table>
I ara, després de totes les sensacions subjectives, vull fer un petit repàs de què han sigut aquests 100 salts en números:</div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"></span><br />
<span style="font-family: inherit;"></span><br /></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">He fet més de 400.000 metres de desnivell positiu, i evidentment els mateixos de negatiu. </span><br />
<span style="font-family: inherit;">He estat caient al </span>buit<span style="font-family: inherit;"> uns 6.000 segons, que són uns 100 minuts, o una mica més d'una hora i mitja. </span><br />
<span style="font-family: inherit;">He fet 100 vegades el que mai hauria imaginat, enlairar-me amb un avió i no aterrar-hi. </span><br />
<span style="font-family: inherit;">Dels 100 salts 12 han sigut a Alp i 88 a Empuriabrava (m'agradaria, no cal dir-ho, saltar a altres llocs, però temps al temps). </span><br />
<span style="font-family: inherit;">Des del salt 59, quan ja disposo d'un </span>l'altímetre<span style="font-family: inherit;"> que enregistra les dades dels salts, puc saber que la vegada que he saltat més amunt (respecte del terra) ho he fet de 14.480 peus (salt 87) i la vegada que ho he fet més alt, evidentment ha sigut a Alp (salt 93), que he saltat a 13.020 peus del terra però uns 1000 metres o aproximadament 3300 peus més amunt que els altres en relació al nivell del mar. </span><br />
<span style="font-family: inherit;">La vegada que he tingut obert el paracaigudes més baix ha sigut a 2330 peus (salt 92) i quan l'he obert més alt ha sigut durant un Hop & pop del curs de vol amb campana, a 5870 peus (salt 71). </span><br />
<span style="font-family: inherit;">Vaig començar saltant amb un paracaigudes de 240 peus quadrats i he anat baixant fins al de 170 que faig servir ara. </span><br />
<span style="font-family: inherit;">La velocitat màxima que he agafat han sigut 272 km/h (salt 75). </span><br />
<span style="font-family: inherit;">La caiguda lliure més llarga m'ha durat 66 segons (salt 86). </span><br />
He utilitzat 6 avions diferents.<br />
<span style="font-family: inherit;">He tingut dos twist lines, un de tant petit que ni cal contemplar-lo (salt 91)i l'altra de dos parells de collons (salt 24). Tots dos a Alp. </span><br />
<span style="font-family: inherit;">He fet 28 salts amb gent (inclosos tàndems, el curs AFF i el títol A) i per tant 72 tot sol. </span><br />
<span style="font-family: inherit;">No deixa de ser curiós que fins al salt 62 a Empuriabrava (salt 67 en total) no vaig haver de fer un tràfic de nord.</span></div>
<div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">He aterrat 4 cops fora de la zona establerta, però sense cap problema. </span><br />
<span style="font-family: inherit;">No he comptat els cops de cul, però també n'hi ha hagut. Més d'un...</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;"></span><br />
<span style="font-family: inherit;"></span><br /></div>
<div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiLrHGVlgxcM__7QdEEMZ_AbxMiiVVQMA9mWB5QMtSOkNtCV8IevmjPHqLokvqEiNCc5QaqMTC6odiEhiT0ExsIQz9EuMYM4PQgQuwdQud8K9mgj-OszG-HgXk9oakHDU98z5B8z6k-JaQ/s1600/100+1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiLrHGVlgxcM__7QdEEMZ_AbxMiiVVQMA9mWB5QMtSOkNtCV8IevmjPHqLokvqEiNCc5QaqMTC6odiEhiT0ExsIQz9EuMYM4PQgQuwdQud8K9mgj-OszG-HgXk9oakHDU98z5B8z6k-JaQ/s1600/100+1.jpg" height="456" width="640" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Companys de caiguda</td></tr>
</tbody></table>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEijj8S4zxSdSH9syWuU-MtdwbtPvhAl9uvOjc-KWs3N1uZ0C3_20fvs3QCaFJpQ-vSC7rtW55pmGFoY4NqODUOx8PSwl-7_7e7TU-5Kc1KQcAJZAeeEvhsdBsIqQirfA88pf1XfwSz_2hE/s1600/jaume6.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEijj8S4zxSdSH9syWuU-MtdwbtPvhAl9uvOjc-KWs3N1uZ0C3_20fvs3QCaFJpQ-vSC7rtW55pmGFoY4NqODUOx8PSwl-7_7e7TU-5Kc1KQcAJZAeeEvhsdBsIqQirfA88pf1XfwSz_2hE/s1600/jaume6.jpg" height="366" width="640" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">foto: Carla Taboada</td></tr>
</tbody></table>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Tot això han sigut aquests 100 salts, 100 moments de viure la vida diferents al què mai m'havia imaginat. 100 dosis de droga dura. I jo, pobre de mi, que em pensava que arribar als 100 salts suposaria una alliberació, que ja hauria arribat on havia d'arribar i aquí em quedaria, m'adono que no, que he de seguir saltant i és que ara estic realment incòmode, ja que no m'agraden gens els números rodons i per tant ja friso per fer el 101, que l'hauré de deixar ràpid perquè no suporto els capicues, i quan en tingui 102 el problema serà que </span>odio<span style="font-family: inherit;"> a mort els números parells i aniré a buscar el 103, tot i que em crea mal rotllo ja que és una marca de conyac barat, i al 104 no m'hi podré quedar si no vull pensar sempre en el servei d'informació de telefònica a part que torna a ser parell i m'hauré d'afanyar a passar de puntetes pel salt 105 que té una rima massa fàcil, i segur que a cada xifra li trobarem un motiu a un altre per no </span>suportar<span style="font-family: inherit;">-lo. I amb l'excusa, aviat seran 200 i algun dia 1000. </span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">I llavors sí que farem una festa. I estarem vius. I ens sentirem vius si fem el què ens agrada,</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
I hi haurà birres. Pago jo.</div>
</div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-77918467517058478212014-02-22T11:08:00.001+01:002014-02-22T11:08:55.931+01:00EXPERT EN NUTRICIÓAvui m'he despertat abans que sonés el despertador. Ja em passa sovint. A vegades molt abans, hores abans. Hi ha dies que aprofito per desesperar-me amb la mala llet que em fa agafar, i uns altres m'hi resigno i faig una passada pel Twiter i fins i tot, si és molt abans de l'hora, em dona temps per fer repàs de Twiter, Instagram, Linkedin, Facebook, mirar el mail i xafardejar si estan desperts una bona quantitat dels meus contactes del WathsApp.<br />
<br />
Però no és d'això que volia parlar. Mentre sentia a tocar les 3 o les 4, no ho recordo i tant se val, m'ha cridat l'atenció llegir un twit que deia que s'ha descobert que els antioxidants poden accelerar l'aparició de tumors. Ho diuen ara, quins collons, després de què ens haguessin dit (o almenys jo ho he escoltat milions, que dic milions, cents de vegades) que aquests eren tan i tan bons per endarrerir o frenar l'envelliment cel·lular i per tant per per fer-nos semblar i sentir més joves molt més temps.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj2Kc0TCWaF-XBI34mzM0XOWoeQuyerBoPhXPB2ORAhTzZnomzJ41sp2B1kJwGjF0otcA4w05IfXql4zR0DfYuyLbzOgDzVJ1eDcp1DyF0v6OGhMZvo0Zl5P7vq31uhhaP7Oh_JHBRZJ0A/s1600/IMG_5017.PNG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj2Kc0TCWaF-XBI34mzM0XOWoeQuyerBoPhXPB2ORAhTzZnomzJ41sp2B1kJwGjF0otcA4w05IfXql4zR0DfYuyLbzOgDzVJ1eDcp1DyF0v6OGhMZvo0Zl5P7vq31uhhaP7Oh_JHBRZJ0A/s1600/IMG_5017.PNG" height="400" width="225" /></a></div>
<br />
No se si és cert o no, ni si tenen raó els d'aquest estudi o els del altres estudis on eren tan meravellosos, i no m'ha preocupat especialment perquè jo n'hagi pres, ja que de fet no crec que ho hagi fet (si més no a voluntat) perquè sóc de no prendre'm massa res, però em preocupa que porto tota una vida escoltant que el que avui és boníssim demà fa mal. I a l'inrevés. Que si l'oli d'oliva si, que si l'oli d'oliva no. Que si una copeta de vi és bona o que si ens ha de matar, que si el pa és font de vida i després és diabòlic i algun dia torna a ser bo, que si els bolets, la farina, no diguem de la llet i els làctics, que si la carn vermella, la xocolata, els aliments congelats, o la cervesa, o l'omega 3 o les mil i una coses que ens acabem fotent a la boca al llarg de la nostra vida que tan aviat són miraculoses com ens han de fotre al calaix en quatre dies.<br />
<br />
Conclusió? Molt senzill. No ens hem de creure res.<br />
<br />
La meva teoria d'expert en nutrició, avalada per molts anys de mastegar de tot i d'haver arribat a moments d'èxtasi sublim així com també a certs moments de fàstic escabrós, és que no hi ha res del tot bo, ni res del tot dolent. Que la millor via és menjar variat i amb moderació. Però de tot. I sobretot, fer molt de cas del què et demana el teu propi cos. Quan et ve de gust un entrecot com un piano és el teu organisme el que et diu que deixis estar la patata i col, i aquell dia, creu-me i que el tros de carn surti a banda i banda del plat.<br />
<br />
El nostre cos irracional és més intel·ligent que el nostre cervell (en el meu cas, amb una pobra i solitària neurona és ben cert) i l'hem d'escoltar. Però és clar, com que som mediterranis i el nostre lema és el de "feta la llei, feta la trampa" no s'hi val a dir que et demana tot el dia foie fresc i gambes de Palamós. El teu cos és més savi que el teu cervell, però les neurones dels que t'envolten no son tontes.<br />
<br />
I és així com passo algunes de les meves matinades, perdent el temps en aquestes divagacions, convertint-me en expert en gairebé tot, llegint i rient amb les burricades que pengeu a les xarxes o mirant la foscor del sostre sense pensar en res. Llavors, quan sona la primera de les dues alarmes, deixo el telèfon a la tauleta, em giro de costat, tanco els ulls i m'adormo aquells deu minuts que la separen de la segona.<br />
<br />
Són els millors deu minuts del dia.Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-72263116253154680712014-02-11T20:45:00.000+01:002014-02-11T20:55:19.899+01:00I UN MINUT PER ENDAVANTBon dia estimats oients, són les dotze i vint-i-sis minuts i els jugadors estan escalfant a la gespa, concentrats, nerviosos (?) no, nerviosos no, bé, algun potser si que ho està una miqueta, i és que al partit d'avui els va la pell. De fet, aquest és un esport en què a cada minut de joc els va la pell i per això, tot i que la gent els considera temeraris, en realitat quan ho vius des de dins, t'adones de què són gent conscient d'on són i de què fan i no només es centren i concentren ara que el matx està a punt de començar sinó que saben molt bé que tècnicament tot comença quan es lleven i preparen el seu material i que segueix fins ara que s'han equipat amb cura de no deixar-se res i de què tot estigui al seu lloc.<br />
<div>
<br /></div>
<div>
-Twin Other 8, boarding intersection, please, boarding intersection Twin Other 8!!- s'escolta per la megafonia de l'aeròdrom.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Estem a punt. Esperant.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
L'avió aterra, entra a la zona d'embarcament i després de fer un gir, tots els paracaigudistes es preparen per pujar. Qui més experiència té de tots els que van al vol organitza l'ordre de sortida, i per tant, aquesta serà a l'invers de l'ordre d'entrada: tàndems? grups? solo? Freefly? Belly? how many jumps? Altura d'obertura? Tot compta. Tot s'ha de tenir en compte per garantir la màxima seguretat de tots.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Asseguts a la incòmoda banqueta, atapeïts com sardines, cascs posats, cinturons de seguretat, estrebada i un munt de ferro que s'enlaira enmig d'un soroll de motor cansat però infal·lible (així ho espero).</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Anirem pujant donant voltes per sobre d'uns paisatges meravellosos i seguirem unes rutines imprescindibles: 1000 feet, cascs fora i cinturons descordats. 4000 feet, mirades de complicitat, si, també nervioses, estómacs petits, pulsacions a les temples.7000 feet, adrenalina que comença a filtrar-se dintre de les venes i et dóna aquella sensació que només saps quan te l'has injectada alguna vegada, comentaris que creuen l'aeronau i es perden ofegats pel soroll dels motors, 10000 feet, el pilot canta 2 minuts per la sortida, ulleres a lloc, casc posat, últimes comprovacions de què tot és al seu lloc, altímetre, bola d'obertura, anelles de seguretat. 11000 feet, xoc de mans entre nosaltres, uns xocs de mans especials, suaus, sense força però amb empenta, amb sensació de transmissió de força, desitjos de sort, "good jump" i ens veiem a terra. 13000 feet, llum taronja, s'obre la porta i entra el vent i se t'emporta els nervis, el soroll canvia de cop i volta però no el sents, concentració màxima. Llum verda, surt el primer i veus com van desapareixent els que salten davant teu i encara te'n fas creus de la velocitat amb què els perds de vista, avall, gaudint.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
I et toca...<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj4Y2d4D-bw5a8e84vgxzIJz4AxAoBejlAoytnXS5qYlg3MAG-XxpNlwViIj9v75oR6CgLIaDGHwizS0P5CiIM5cJbuvQ-0K4gm5v1BCYaJyb2ySl9g8lSVtRb8smuYQSR8CEYGl8Yrp-g/s1600/2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj4Y2d4D-bw5a8e84vgxzIJz4AxAoBejlAoytnXS5qYlg3MAG-XxpNlwViIj9v75oR6CgLIaDGHwizS0P5CiIM5cJbuvQ-0K4gm5v1BCYaJyb2ySl9g8lSVtRb8smuYQSR8CEYGl8Yrp-g/s1600/2.jpg" height="360" width="640" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgij0QgnW-Zfy7QvDpYeQr-XY3-f8fphohYhWbDC2RZfgf2zBR3Fs9MdmNvjEvSVVtXDWbSqO12s7UYE43vEAG8smmzEkKPRXI6OE4ytkeh_x9bgtRKdXYA-q1iCrk56voW-i97d5qVnk4/s1600/19.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgij0QgnW-Zfy7QvDpYeQr-XY3-f8fphohYhWbDC2RZfgf2zBR3Fs9MdmNvjEvSVVtXDWbSqO12s7UYE43vEAG8smmzEkKPRXI6OE4ytkeh_x9bgtRKdXYA-q1iCrk56voW-i97d5qVnk4/s1600/19.jpg" height="294" width="640" /></a></div>
<br /></div>
<div>
<br /></div>
<div>
Milions de persones pagarien per no ser al teu lloc en aquell moment i tu no ho canviaries per res del món. Tens el terra a 4000 metres i un minut per sentir-te com un ocell. O com una pedra. Un minut per provar de controlar els teus 80 kg caient a més de 200 km per hora. Un minut per aprendre a no lluitar amb l'aire, per lliscar, per fluir lliure a través d'ell. Un minut que justifica moltes coses, que no es fa ni curt ni llarg, i que equival a tota una vida, intensa, amb riscos i decisions per prendre. Un minut que és difícil d'explicar de la mateixa manera que sempre m'ha sigut difícil que algú que no corre entengui el què se sent quan portes 10, 20, 30 o 50 hores seguides damunt les vambes corrent per la muntanya o un desert, passant gana i set, calor i fred, cansat i brut, destrossat però feliç, realitzat, satisfet de tu mateix. I això no té preu.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
No, no estic boig, ni per una cosa ni per l'altra. M'agrada la vida i la vull viure fent el què m'agrada. No és culpa meva que m'agradi fer coses que potser a algú li costin d'entendre, tal com jo no entenc la manera de viure de molts altres. O potser sí. Potser tots som culpables del nostre passat i responsables del nostre futur. Per aquest motiu, ja cal que cuidem el present.</div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-25719577449164480912014-02-11T20:17:00.000+01:002014-02-11T20:17:27.998+01:00GAIREBÉ EM FA VERGONYASento una certa sensació de vergonya cada dia que passa i recordo amb enyorança el que he gaudit escrivint el bloc. Realment ho he passat bé i en sóc conscient. Havia arribat a tenir una quantitat de lectors diaris més gran del que mai hauria imaginat i per culpa de la inactivitat en aquest espai, gairebé els he perdut tots. Només una vintena de visites diàries es mantenen fermes i m'avergonyeixen, ja que ni tant sols una d'aquestes és meva. És ben trist que hi ha dies que ni tan sols recordo que existeix.<br />
<br />
No és excusa ni la feina ni els maldecaps, no em vull emparar en el fet de no poder córrer tot el que voldria i no tenir cap objectiu clar davant dels ulls per justificar-me a mi mateix el fet d'haver-lo abandonat. No puc córrer tant, però puc fer-ho, i espero que cada dia més. Tinc la bici, la natació i sobretot el paracaigudisme, la meva nova droga (i dura). Tinc coses per explicar i vull fer-ho, ni que sigui per mi mateix, ja que no sabeu com m'agrada, de tant en tant, tirar enrere en el temps i rellegir un dels 539 posts publicats (i 566 escrits) des que un dia de principis del 2008 vaig decidir començar a escriure un bloc que havia de tenir una durada d'un mes o dos, just el temps que faltava per marxar cap a córrer el Marathon des Sables i explicar alguna cosa a la tornada.<br />
<br />
Em sentia molt afalagat cada cop que algú de vosaltres em felicitava pels meus texts, quan em dèieu que us havien fet riure, o fins i tot quan a algú m'havia arribat a confessar que li havia fet caure una llagrimeta. M'agradava quan senzillament acceptàveu que passàveu regularment per aquí. I m'agradava, assegut a la taula de la cuina, amb una Voll al costat, dilapidar hores i hores fent memòria per no perdre-la.<br />
<br />
Va, tornem-ho a provar. Publico aquest petit escrit i començo a fer un resum d'aquests gairebé 3 mesos d'inactivitat. O potser no, el passat ja ha passat i el què cal és mirar endavant i fotre-hi canya.<br />
<br />
Som-hi.Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-63345035942884175552013-11-17T20:19:00.001+01:002013-11-18T07:26:27.509+01:00ANEM MILLORANT, PAS A PAS.<div>
<span style="font-family: inherit;">Saps aquella sensació que tens les cames cansades? Que notes els muscles tensos? Si, aquella sensació que tan bon gust et deixa al cervell i que et fa sentir tan i tan bé? M'he despertat de la migdiada i quan m'he anat a posar dret l'he sentida. I és un gust.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">El cap de setmana passat aquestes sensacions no varen ser massa bones, i és clar, seguint la Llei de Murphy, just el cap de setmana abans de la meva visita a la Teknon aquest dimecres dia 13. La meva valoració de l'estat en què em trobo davant dels meus metges (i àngels de la guarda) de l'ITRT va ser condicionada per aquestes i varen eclipsar una miqueta les sessions de més o menys bon rotllo que eventualment ja havia tingut les setmanes anteriors. Ahir i avui, tres dies després de l'esmentada visita, les sensacions han sigut molt millors que no havien sigut mai, permetent-me el luxe de ser el primer cop en molt de temps que enllaço 2 entrenaments en dies consecutius i sentint-me tan bé que em costa de creure-m'ho. M'agradaria poder fer la valoració avui, tot i que m'estimo més ser prudent i no dir que estic molt il·lusionat en veu alta...</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Ahir una hora i mitja per les Gorgues, provant-me de valent, i avui dues i mitja de magnífica Garrotxa amb el Capi Artigues sota una pluja meravellosa i gaudint dels primers dies de fred suportable, que sumen 4 hores de muntanya on ni les pujades ni les baixades m'han creat dolor, i ni tan sols els temuts plans on el ritme creix i amb ell l'impacte no m'han fet adonar de l'existència del meu genoll.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">I és clar, la suma d'aquestes sensacions tan positives i la companyia d'un malalt de la muntanya han fet treballar amb la mateixa intensitat les cames i el cervell. I és que els dies que tinc aquestes sensacions, la meva pobra i solitària neurona no para de barrinar, i tinc tants quilòmetres per endavant que em faltarà vida (o vacances) per fer-los...</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Sóc plenament conscient que la propera setmana puc tornar a sentir dolor, però cada dia em sento millor i això és el que compta. Anem millorant, pas a pas.</span></div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-18804400643867405522013-11-01T22:21:00.000+01:002013-11-01T22:21:04.897+01:00VIDES PLENES DE VIDAUn dia a Empuriabrava vaig veure una iaiona amb mono de paracaigudista. Era petitoneta i tenia un somriure d'orella a orella, això ho recordo com si fos ara. A vegades, a gent que ve a saltar amb tàndem (un salt enganxat a un instructor on no t'has de preocupar de res més que de gaudir-ho) els donen mono si no van prou ben equipats (noies que venen amb faldilleta, per exemple) i vaig pensar: "mira quina iaia més arriada que s'atreveix amb un tàndem des de 4000 metres". La meva sorpresa va ser quan me la vaig trobar a l'avioneta amb el seu paracaigudes a l'esquena.<br />
Avui m'ha acabat de robar el cor amb aquest vídeo.<br />
<br />
<div>
Vides plenes de vida, això és el que hem de perseguir tots.<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="472" src="//www.youtube.com/embed/iGvX1bHKBJY" width="630"></iframe></div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-55602092080560110582013-10-31T07:51:00.000+01:002013-10-31T15:03:04.042+01:00COSES QUE FAIG UN DIA DE CADA DIALlevar-me ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, obrir la llum abans que els ulls, un pipi i alguna cosa més seriosa, respirar, veure com es fa clar i també com es torna a fer fosc, vestir-me, conduir el cotxe amunt i avall, un cafè amb llet (no queda clar que sigui molt relàxing), treballar, cordar-me les sabates, rentar-me les dents després de cada àpat, una passada ràpida al FB, dir bon dia, i bona tarda, i cap al tard bona nit, caminar, menjar-me un entrepà que es converteix en el millor àpat del dia, mirar el cel, pensar, córrer una miqueta o nedar o pedalar, dinar, berenar i sopar, escriure, llegir o estudiar, visitar el Fb i un repàs al Twiter o l'Instagram, dutxar-me, una cervesa fresqueta, somriure, tancar els ulls, somniar...<br />
<br />
Ah, i des de fa molts anys, descarregar religiosament el podcast de La Competència. Felicitats per l'Ondas. Sou els millors!!<br />
<br />
Molt i molt fan d'Òscar Andreu, Òscar Dalmau, Natza Ferrer, Oriol de Balanzó, Tomàs Fuentes, Victor Oller, Mohamed-Jordi, Angelines, Jep, Ramón i Mossen Papiol, JeanPol Desgrava, Giorgio Pappardelle, etc, etc, etc.<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglESjqtdGxREea0T8Gk7HyDOUdzM1r-JLa0AJYnGryZ4VAQ_WTcDliCGEnjQHj07JRwSaCtzSAuytMFTTO5WLVqaFTJlDaPEsDhZv4T-ShiXW22fXLjjJv96NiyoZu0M3-nosmomuL2Qk/s1600/Oscar-Dalmau-i-Oscar-Andreu_La-competencia-de-RAC1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="368" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglESjqtdGxREea0T8Gk7HyDOUdzM1r-JLa0AJYnGryZ4VAQ_WTcDliCGEnjQHj07JRwSaCtzSAuytMFTTO5WLVqaFTJlDaPEsDhZv4T-ShiXW22fXLjjJv96NiyoZu0M3-nosmomuL2Qk/s640/Oscar-Dalmau-i-Oscar-Andreu_La-competencia-de-RAC1.jpg" width="640" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"></td></tr>
</tbody></table>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-63519876590724847582013-10-29T07:33:00.003+01:002013-10-29T10:12:32.763+01:00JUGUEM ALS ESPIETES?Hi havia una vegada un senyor negre, però no gaire, que vivia en una casa blanca, i quan un senyor és negre però no gaire i a més a més resulta que viu en una casa blanca no li podem dir ben bé negre i per això mateix no sabria si dir-li senyor Gris. Si, bona idea, a partir d'ara, per no dir-li el seu nom i mantenir-lo en l'anonimat, li direm senyor Gris a aquest senyor que és negre però no gaire (i que viu en una casa blanca). El què passa és que aquest senyor Gris és un espieta. Si. I dels grossos. A més a més, m'han dit que ho té molt ben muntat, perquè és gris de no ser gaire negre i viure on viu, però es veu que de fet de gris en té poc i és més puta que les gallines i espia a tots els seus amics.<br />
<br />
A mi, en el fons em fa gràcia veure com aquests nens i nenes grans s'espien.<br />
<br />
Aquí, no gaire lluny de casa, també hi ha hagut temporades que s'ha dit que si tu ets un espieta i que si l'altre també, però com que els senyors i senyores d'aquí no són en absolut negres però no gaire, sinó que són ben blancs i si alguna cosa tenen grisa és la personalitat i el caràcter, però sobretot l'expedient acadèmic i la capacitat intel·lectual, el fet que s'espiin entre ells els enfada i es fan morros i es xiven als nens grans de la classe que són els que fan de jutges i fan veure que són independents i tenen poder de decisió, però com que els nens espietes els donen el berenar o una bossa de xuxes, aquests altres fan com si res i al final no saps qui ha espiat o no i tot queda en un no res, i als de la classe dels més petits ens queda una cara de tontos que fa por.<br />
<br />
Però tornem al senyor Gris, perquè resulta que aquest senyor ha espiat a una senyora que és senyora però podria ser senyor perquè vesteix molt malament, sense gràcia i que no sap combinar res amb res, es pentina raro i a més parla d'una manera que fa por. D'ara en endavant per situar-nos li direm Senyor/a. Doncs això, que aquesta Senyor/a s'ha enfadat molt perquè el senyor Gris l'ha espiat. I sembla que s'ha enfadat de veritat perquè aquesta Senyor/a també és molt important i mana molt. Potser no tant com el senyor gris, que aquest mana a tot el barri, però al bloc de veïns potser si que és la que mana més, i com que el senyor Gris resulta que havia espiat a tots els veïns de l'escala, i fins i tot als del bloc del costat, doncs els nens grans de casa nostre (bé, de casa de moment, ja que tot i que no ens deixen, nosaltres ja n'estem tips de viure de lloguer en una habitació d'aquesta casa i volem un piset petit però de propietat), doncs aquests sospitaven que ells també havien estat espiats pel senyor Gris.<br />
<br />
<div>
Però llavors va sortir el senyor que mana a casa, que és un senyor que si no es tenyís el cabell seria tant gris per fora com ho és per dins sense necessitat de "ser negre però no gaire" i va dir que a ell no l'havien espiat, o que no li constava, de la mateixa manera que un dia va parlar de filets de plastilina quan el mar moria enmig d'una plaga negra o un altre dia d'unes NO fuites radioactives quan al voltant d'allà tot en rebia els efectes de la contaminació, etc etc, perquè sempre la caga, per ser excessivament gris per dintre i per fora. I és clar, quan un és tan clarivident (o mentider) en tot, era fàcil endevinar que al cap i a la fi un dia o altra sortiria que encara que ell digués que no, en realitat el senyor Gris també l'havia espiat a ell. I aquí és quan el senyor gris de dintre i de fora (si no es tenyís) es va fer l'ofès.<br />
<br />
Però tots sabem que el que realment li hauria sabut greu al senyor gris de veritat per dintre i per fora (si no es tenyís) és que el senyor Gris que és negre però no gaire hagués espiat a la senyor/a i a tots els altres veïns de l'escala i dels blocs del costat i que a ell no. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
I tot fent-se l'enfadat, se'n va anar a dormir més feliç que mai, més gris que mai, i tan mal tenyit com sempre. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
THE END<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjM6njHvc14TfcILSbFhgBf2U7qqiXv4h0Q0TasK2a5uq-FrpJ3afSM3YoWjEW2HG5RLC8H9vIuFpS9_UFFilplGW5DTTwOOdoStaJu-oey2fWPLmAwK_7VjR2eSHnIxVJXPCYlzteEjDI/s1600/obama-espia.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="420" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjM6njHvc14TfcILSbFhgBf2U7qqiXv4h0Q0TasK2a5uq-FrpJ3afSM3YoWjEW2HG5RLC8H9vIuFpS9_UFFilplGW5DTTwOOdoStaJu-oey2fWPLmAwK_7VjR2eSHnIxVJXPCYlzteEjDI/s640/obama-espia.jpg" width="640" /></a></div>
<br /></div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-82835951912425887182013-10-20T00:16:00.002+02:002013-10-20T00:17:08.785+02:00TORNAR A CASA, ALS MEUS CAMINS.<div>
<span style="font-family: inherit;">Sortia de l'hotel, al 46 amb la 8ª, amb la fresca d'aquella hora de mitjans d'octubre en la que el món ja funciona a ple rendiment en una ciutat que no dorm i no deixa, per tant, de funcionar. I sortia buscant el lloc aquell on poder fer la foto de retina on es barreja el verd dels arbres i la immensitat dels gratacels avui, o la pau d'un riu tranquil però majestuós al costat d'una avinguda plena de gom a gom de cotxes seguint el mateix sentit que la corrent demà. </span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">Feia fresca de sortida, però el meu cos entrava en calor sense adonar-se'n després de trenta passes, dos passos de peatons i tres Starbucks. En aquesta proporció.</span></div>
<div>
<div class="separator" style="clear: both;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhpzg7U_gYALYDShUkr8xNvUBCiPYtfIztC67d0op_jeaDwMEFKnh5uDzJuz1JYyGk3mI4L3wYM134WZfdU169IfOSO8xbJzjCRJjE_KDUGsUG05QxjxE_u_jQGvcXV7yaLraLDnQVKkh0/s640/blogger-image--1345962521.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhpzg7U_gYALYDShUkr8xNvUBCiPYtfIztC67d0op_jeaDwMEFKnh5uDzJuz1JYyGk3mI4L3wYM134WZfdU169IfOSO8xbJzjCRJjE_KDUGsUG05QxjxE_u_jQGvcXV7yaLraLDnQVKkh0/s640/blogger-image--1345962521.jpg" /></span></a></div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<span style="font-family: inherit;">Si. He gaudit dels caminets i de l'asfalt del Central Park, més d'un dia, passant ponts, enllaçant entrades i sortides, creuant caminets sense ordre i despreocupant-me del què ha de venir després, a canvi d'ensabonar-me del que tenia en aquell moment sota els peus i davant dels ulls.</span><br />
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">He gaudit de la vorera del riu Hudson, pensant que ben muntat ho tenen aquests habitants del món vertical per fer esport mentre em creuava amb noies àgils, gossos passejats per tot tipus de gent, ciclistes concentrats i panxuts voluntariosos, al mateix temps que pensava que potser estava forçant el meu genoll més del compte, que potser avui hauria tocat repòs a falta d'una bici.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">He gaudit, no puc negar-ho, de la novetat, del lloc, de l'aire, i m'hi ha ajudat el fet de sorpendre'm a cada moment i a cada pas d'una ciutat que m'ha impactat, que ha sobrepassat amb escreix les expectatives que m'havia generat. He gaudit de tot això, i molt.</span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">I si, tot el que vulgueu, però avui he fet una horeta suau, sense cap més soroll que la meva respiració i les fulles trepitjades pel bosc de Salou, entre Roda i Fussimanya, i m'he esgarrinxat les cames, he picat amb la punta del peu una pedra que m'ha fet maleir en veu molt alta, m'he enfangat passant vora el riu, i no m'he trobat a ningú a qui poder saludar, i ha sigut genial. Brutal diria.</span><br />
<div>
</div>
</div>
<div>
<span style="font-family: inherit;">I també ho he gaudit. I molt. Molt més. I ja fa molts anys que ho faig i no me'n canso.</span><br />
<div class="separator" style="clear: both;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSSSgHDqgjyUWYHFZ9Z0PEBDNkX_m4qN6dj8Z5b3PTAPIHYYYHCRkYI9-GYzrNJfKeJ6wEnr8wVwhMVoU8B9hxRwP-R0fuV4myyAx6IXmLiaXoXsfySAGgunc55GSv9tIBNBzrStFhQrw/s640/blogger-image-416749047.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSSSgHDqgjyUWYHFZ9Z0PEBDNkX_m4qN6dj8Z5b3PTAPIHYYYHCRkYI9-GYzrNJfKeJ6wEnr8wVwhMVoU8B9hxRwP-R0fuV4myyAx6IXmLiaXoXsfySAGgunc55GSv9tIBNBzrStFhQrw/s640/blogger-image-416749047.jpg" /></span></a></div>
<br /></div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-50517418689434008782013-09-25T07:17:00.001+02:002013-09-25T09:42:48.339+02:00AH SI, TU TAMBÉ FAS ANYS, NO?Us explicaré una història que potser no ho és però que podria ser real com la vida mateixa:<br />
<br />
Hi havia una vegada un tio alt, guapo, atractiu, intel·ligent i moltes qualitats més que ara no venen al cas que molts anys enrere celebrava el seu aniversari colgat de felicitacions i regals i amb unes farres i disbauxes que us en faríeu creus de què això pogués passar en un país civilitzat.<br />
<br />
De cop i volta, però, aquest protagonisme del nostre protagonista (valgui la repugnància) es va acabar. O almenys es va veure molt i molt disminuït. <br />
<br />
Tot va començar el dia que ell hauria d'haver estat de farra immensa pel seu vintivuitè aniversari i en lloc d'això se'l va passar sencer a l'hospital, ja que la seva dona li va voler regalar una nena petita. Però qui collons regala nenes petites per l'aniversari a un tio de 28 anys? Regala-li una moto, un viatge, un disc de Boniem! El que sigui, però una nena? Doncs si, curiós si més no, però li varen regalar una nena. I per més colmo, petita. Molt maca, també cal dir-ho, però petita.<br />
<br />
I ell en principi va estar molt content (o ho va fer veure) ja que sempre que et regalen alguna cosa estàs content (o ho has de fer veure), i si és un bitxo petit i preciós que es mou (i no és ni un gat ni un gos ni un tamagotxi), encara més. Els primers problemes varen aparèixer de seguida quan es va adonar que aquella nena (molt maca, tot sigui dit) (i petita) no portava llibre d'instruccions i aquell tio tan guapo, atractiu, etc, etc, va estar a punt d'anar a reclamar i/o tornar-la en garantia quan després de buscar i rebuscar com es feia perquè fes coses xules i espectaculars es va adonar que el que en realitat va començar a fer va ser plorar a les nits i a cagar a tothora una merda que sempre li deien que era d'àngel, i que, potser si que ho era, però feia més tuf que la del gat.<br />
<br />
I ho va provar, Déu ho sap que ho va provar, però li van dir que sense el tiquet no li podien acceptar la devolució en garantia, i se la va haver de quedar, a ella, i al gat.<br />
<br />
Va passar tot un any i aquell bon noi li va anar agafant el "truquillo" a aquella nena. No feia falta llibre d'instruccions. Era molt espavilada i per si sola cada dia feia més i més coses. <em>Anvelivevol!! diria l'Alcaldessa.</em> L'evolució va ser molt més espectacular del que mai s'hauria imaginat i va estar a punt d'estimar-la i tot, però de sobte va arribar el dia de la farra dels 29 anys i quan s'esperava que un cop passada la novetat, tothom hauria oblidat la nena, que al cap i a la fi només feia un any i això no crec que s'hagi de celebrar (ben mirat ell no recorda haver celebrat el seu primer any) i així doncs, el tornarien a colgar a ell de felicitacions i regals, de festes i farres, i va ser llavors i només llavors quan es va adonar que a partir d'aquell moment ell ja mai més no seria ningú. Les felicitacions, regals i atencions varen ser per aquella cosa petita, ara ja no tant, i molt maca (tot sigui dit) que reia quan li deies alguna cosa, que potser ja deia papa i que ja començava a caminar.<br />
<div>
Però que continuava cagant i fent tanta o més pudor que el gat. <br />
<br />
A última hora, quan ja l'envaïa la més absoluta depressió i gairebé es donava per vençut, algú va trencar per uns breus moments la màgia que envoltava aquella nena que feia un any i va dir parsimoniosament:<br />
<br />
-Ah, i felicitats per a tu també. Era el teu aniversari no, avui? <br />
<br />
I els altres van distreure un moment l'atenció dels bolquers cagats amb merda d'àngel d'aquella cosa petita i van exclamar un: <br />
<br />
- Ai si, felicitats. - (no hi varen posar ni un signe "!" a la seva expressió facial o en l'entonació vocal) i varen tornar a bavejar amb aquella cosa petita que t'havia anul·lat com a persona només d'aparèixer. Et vas haver de conscienciar que ja mai més series "en". Ara ja eres i per sempre més "el pare de". I mai més tindries aquella dosi d'inflament d'ego cada 25 de setembre que recordaves de quan eres més jove. Mai més.<br />
<br />
Així varen anar passant els anys i t'hi vares acabar acostumant. Tampoc era tan greu. Quan arribava aquesta data fatídica i l'havien colgada de petons i de regals, a vegades te'n quedava algun per a tu (de petó vull dir), però ja t'estava bé. Cada dia era una mica més gran i maca. Cada dia superava amb escreix les expecatives que mai hauries posat en ella. Cada dia eres més feliç d'haver perdut la teva gran data a canvi de tenir-la a ella i fins i tot tu mateix vares acabar oblidant a vegades que també era el teu aniversari. <br />
<br />
Però arriba el dia que se't fa gran, massa pel teu gust, i els 18 anys ja són aquí. 46 per a tu (encara que això ja no li importa a ningú). I ja hi estàs tan avesat, que avui ja només voldries que la felicitessin a ella. Que gran que és. Que guapa. Avui, que per primera vegada celebrarà els anys una mica lluny de casa, coses de la vida universitària, només penses a felicitar-la a ella. Perquè si, és una mica lluny, però no tant, i segur que d'alguna manera o altra estarem junts. Com sempre.<br />
<br />
Moltes felicitats Júlia. <br />
<br />
Ah, i si, i crec que també és el meu aniversari. (encara que només li interessi al gat, que quan caga continua fent la mateixa pudor).<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYtMxCpFTzYU6jUk_c-FfpEf82oiRqCA0vyKcAHVWqI0axfDbPURT0Y0J3WaCs4_TqeNGB7gVFhC_sO-2PIjy7-Ly669jem_WhsE95D0RQCD9AtIVaAHOSb98gFoPSeHaqcTijbp6aFc8/s1600/1375319_10202097741793201_1001705942_n%255B2%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYtMxCpFTzYU6jUk_c-FfpEf82oiRqCA0vyKcAHVWqI0axfDbPURT0Y0J3WaCs4_TqeNGB7gVFhC_sO-2PIjy7-Ly669jem_WhsE95D0RQCD9AtIVaAHOSb98gFoPSeHaqcTijbp6aFc8/s640/1375319_10202097741793201_1001705942_n%255B2%255D.jpg" width="640" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
</div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-44611019234138148802013-09-08T23:14:00.000+02:002013-09-08T23:23:19.114+02:00UN RESUM RÀPID PER POSAR-ME AL DIAFem memòria:<br />
<br />
Demà fa 5 mesos que vaig entrar a quiròfan per extreure la medul·la òssia que després de ser cultivada durant un mes al laboratori i convertir-la en 40 milions de cèl·lules mare mesenquimals em varen implantar, demà fa 4 mesos, al meu estimat i malmès genoll esquerre.<br />
<br />
Diuen els experts que aquestes cèl·lules s'han passat 3 mesos identificant-se, bàsicament per saber què han de ser a partir d'ara, buscant un nou sentit a la seva vida. Vaja, que durant 3 mesos he tingut 40 milions de "Ni Ni's" al genoll. 40 milions de sers vius que no feien ni una cosa ni l'altra, ja que no sabien ben bé ni tan sols què eren. No us sona d'alguna cosa? El meu genoll és com Espanya en petit. No sé quina part d'Europa em deu quedar a l'altura dels pebrots...<br />
<br />
I ara, que ja estem al quart mes de "Ninisme", teòricament ja hauria d'haver-ni una bona part que s'haurien d'haver "activat" i estar empleades en la transformació i creació de nou cartílag. Serà cert? Confiem que si. També sabem que serà lent. El més fotut de tot és que tinc la sensació que estic pitjor ara que abans del tractament, i això em preocupa. Clar que moltes vegades per arreglar una cosa s'ha d'acabar d'espatllar, però amb el temps que feia que esperava el tractament, només amb no passar-me de la ratlla, havia aconseguit córrer forces hores per pla o muntanya sense pràcticament gens de dolor i ara si parlem de córrer, no puc ni amb 5 minuts sense haver de prémer les dents, i arribar a fer 20 minuts és una prova de voluntat i ganes. Sort que els recorreguts amb desnivell i tècnics, on no puc córrer tant, em van millor i així, avui he pogut fer una bona volta per la Garrotxa amb en Josep Artigas sortint de Sant Privat de'n Bas, pujant pels Matxos fins a Santa Magdalena, el Puig de Llops, Puigsacalm i baixar per les Olletes.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhWNysQllaEA6RiTrc2qHwsZzaLwW4tBgiH0ALtVMw57XkJGQ0JZdb1Y8BEm5TqL0br3bnPcmfwruzigmutEcvsWJGW25wdxzPCcrP0GuMvzgZTvtPBRn6TkxEoFqzMvNuEzCNmxRbY-SQ/s640/blogger-image-2047963683.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhWNysQllaEA6RiTrc2qHwsZzaLwW4tBgiH0ALtVMw57XkJGQ0JZdb1Y8BEm5TqL0br3bnPcmfwruzigmutEcvsWJGW25wdxzPCcrP0GuMvzgZTvtPBRn6TkxEoFqzMvNuEzCNmxRbY-SQ/s640/blogger-image-2047963683.jpg" width="640" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"> Puigsacalm amb Josep artigas</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<div>
De mica en mica, tot i que el dolor (encara que sigui amb diferents intensitats) estigui present a cada pas, em vaig trobant millor i això m'alegra el dia i em fa ser optimista de cara al futur. Avui, baixant un tram en silenci, gaudint, concentrat en no pensar absolutament en res i oblidant-me per uns instants del meu dolor m'he "despertat" planificant el què faré d'aquí a un temps no molt llunyà i m'he vist en un desert encara sense nom passant calor, sed, gana, brut i suat i amb butllofes als peus. Genial! Moments de felicitat que vull que tornin i que sé que tornaran.<br />
<br />
Si, ja sé que també tinc la bici, la natació i sobretot els salts, que em tenen ben enganxat. Però avui he recordat el què se sent corrent. Res comparable.<br />
<br />
<br /></div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-83690471841639300732013-09-07T07:35:00.000+02:002013-09-07T07:35:19.949+02:00UNA TEMPORADA MÉSAquesta vegada m'he passat. I molt.<br />
<br />
No és excusa, o no hauria de ser-ho, que la meva baixada d'activitat física provocada, a parts no iguals però de percentatge indefinible, pel tractament al genoll, la punyetera mandra i l'acumulació de feina (que per diferents motius estic patint. Ara parlo de la feina i no pas de la mandra), hagin provocat un silenci al bloc com mai. Havia tingut algun moment "delicat", però mai havia passat tant de temps entre un escrit i un altre. Ni molt menys! I ara, 2 dies abans de què faci 3 mesos des de l'última publicació, i després de valorar molt seriosament si el deixava morir d'inanició o no, he decidit que no, que m'agrada tenir aquesta vàlvula d'escapament, que aviat podré començar a córrer més estona i qui sap, potser algun dia torno a tenir una cursa o travessa maca per fer, i en conseqüència, una experiència nova per explicar. Sense oblidar tota la resta d'esports que he anat trobant pel camí de la lesió i que, tot i que penso que el meu esport encara és el córrer, també m'omplen o si més no m'ajuden a desintoxicar-me dels nervis del dia a dia i a cremar torrons.<br />
<br />
Sempre he pensat que el bloc tindria una data de caducitat, és evident que la tindrà, però m'agradaria que fos pensada, valorada i avisada, no com ara que de cop i volta vaig deixar d'escriure sense més ni més. Aquest bloc m'ha donat molt, més del que a vegades em penso i entre altres coses, és una molt bona teràpia per a mi.<br />
<br />
Si més no, la necessito una temporada més.<br />
<br />
<br />
<br />Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-7458288149740585122013-06-09T19:11:00.002+02:002013-06-09T19:17:57.301+02:00EL GRAND SLAMAvui fa un mes que em varen implantar les cèl·lules mare al genoll. Podria celebrar-ho ja que hi ha vegades que celebrem coses més absurdes, però tot i que mai he estat tant a prop de tornar a la guerra com ara, no crec que encara sigui suficient motiu de celebració.<br />
<br />
Aquest mes s'ha fet llarg. Han sigut quatre setmanes amb els seus respectius caps de setmana d'absoluta inactivitat, tret d'aquesta última en la que m'he permès la petita llicència d'anar cada dia a nedar una mica amb el suro entre cames per no moure-les, i tot i que no ha sigut molt, ha servit per fer-me passar una mica la mala llet i carregar-me els muscles de les espatlles, gens acostumats a moure's tant sovint. Tot un mes així està sent dur, però és el preu a pagar i ho porto relativament bé. La motivació pel resultat final és alta, i això hi ajuda, sense cap mena de dubte, però segurament deu ser inevitable que quan estàs en una situació com la meva suposo que intentes veure senyals a tot arreu (encara que no hi siguin) i avui, digueu-me il·lús, veient la final de Roland Garros he tingut una revelació, un flash, una mostra del què serà el meu futur no molt llunyà:<br />
<br />
En Rafa Nadal ha estat capaç de sobreposar-se a una preocupant lesió al genoll i tornar a la competició al màxim nivell guanyant el seu vuitè Roland Garros. <br />
<br />
I aquí surt la meva vena positiva i com si estigués llegint un llibre d'auto ajuda i superació personal he pensat: Si ho ha fet ell no puc fer-ho jo? <br />
<br />
I tant que si!!! Jo no seré menys. Aconseguiré superar la meva lesió al genoll i l'any que ve, o com a molt l'altre, el meu primer torneig del Grand Slam.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-yqWKJcMsrcY/UbS2x2uDBRI/AAAAAAAADFU/2YhNzt3fVWs/s1600/image.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="396" src="http://4.bp.blogspot.com/-yqWKJcMsrcY/UbS2x2uDBRI/AAAAAAAADFU/2YhNzt3fVWs/s640/image.jpg" width="640" /></a></div>
<br />Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-90218217304549397562013-06-02T19:11:00.001+02:002013-06-05T23:11:23.330+02:00LA TEORIA DELS VASOS COMUNICANTSMolt científic m'estic tornant. Però només ho sembla, tranquils.<br />
<br />
Després de l'acceptació del meu últim post sobre la teoria de l'evolució i fent servir la tàctica que utilitzen grups de música, pintors, escriptors i altres artistes en general de què si una cosa funciona no surtis d'aquí (sinó com s'explica la monotonia sonora i creativa de Jarabe de Palo o Manel entre d'altres, la constant innovació dels guionistes de Rocky per posar un exemple, o les infinitats de publicacions que han aparegut últimament on només surten vampirs glamurosos o dones calentes sotmeses a tios rics, guapos i amb tendències sados) he decidit explotar aquesta via i seguir pel dolç camí de l'èxit i abordar i desenvolupar una altra teoria de sobres coneguda per tots vosaltres: La teoria del vasos comunicants.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-A1ldD6JDc6U/Uat-gtT60SI/AAAAAAAADEk/MwZZw6xWtlg/s1600/image.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="http://4.bp.blogspot.com/-A1ldD6JDc6U/Uat-gtT60SI/AAAAAAAADEk/MwZZw6xWtlg/s1600/image.jpg" /></a></div>
<br />
Com que sé que sou espavilats, encara que l'altre dia us digués que posava en dubte que hagueu evolucionat endavant, no farà falta entrar en detalls molt profunds i tècnics sobre això dels vasos comunicants ja que tots sabeu allò de què quan dos recipients estan connectats per la part inferior tot el líquid que posem en un es desplaça cap a l'altra fins que s'anivellen, i només us explicaré el que tan complicada teoria té a veure la meva situació actual.<br />
<span style="text-align: center;"><br /></span>
<span style="text-align: center;">Bé, com tots sabeu el nostre cos està internament comunicat tot amb tot i les ordres de funcionament es desplacen a la velocitat de la llum. El meu, encara que a poc a poc per la manca de neurones que fa que les ordres es desplacin a la velocitat de la llum a les fosques, no n'és una excepció. I aquestes últimes setmanes d'intens no fer res o fer ben poc, he pogut experimentar curiosament que tot el líquid que es va formar al genoll i el va fer inflar de mala manera, al estar moltes i moltes hores en posició horitzontal i en mode "activitat física off", aquest líquid que inflava el genoll s'ha anat desplaçant per complir amb l'esmentada teoria i com més hores m'estic així i més vasos de voll comunico al meu organisme menys inflat està el genoll i més s'infla la zona abdominal, tant que gràcies a la física i a la teoria dels collons aquesta ja començo a lluir una gens menyspreable panxeta.</span><br />
<br />
Com duri gaire aquesta situació i ara que ve l'estiu, al moment que em tiri a la piscina començarem a veure els devastadors efectes d'aquesta teoria i n'experimentarem una altra al veure com marxa l'aigua per dalt per complir amb el Principi d'Arquímedes, aquell que diu allò de què tot cos i més si està gras i panxut desplaça una quantitat de líquid equivalent a lo gros i xixós que està i fa vessar piscines com qui no vol la cosa amb una facilitat d'espant.<br />
<br />
Tants anys d'anar a cole sense entendre res d'aquestes coses i resulta que hauria estat molt més fàcil aprovar els exàmens si el meu profe hagués estat fotut d'un genoll i ens hagués fet veure com tot això tant i tant complicat es pot aplicar sense dificultat al dia a dia de les persones. <br />
<br />
Estaré molt content si avui he abocat una mica de llum a la també foscor de les vostres neurones.<br />
<br />Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-23506737672709435142013-05-29T23:21:00.000+02:002013-05-30T09:05:22.537+02:00LA TEORIA DE L'EVOLUCIÓ<span style="font-family: inherit;">Si senyor, ho dic convençut i en veu alta: Definitivament crec en l'evolució (cap a bé) de l'espècie humana.</span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvzslMhj0PcX5rPHw9W-p1uyKDZ8jFQEJEDSaC1kk-HqBjR_6sNKR4Wj3_E1dRejrQly1iwWzrIYuipQAGSw0zaw8urFQ2XeMDPL8HWlQxbRpN8sfUS46XjIXFj7yA8RlobT_J3n65XN0/s1600/image.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvzslMhj0PcX5rPHw9W-p1uyKDZ8jFQEJEDSaC1kk-HqBjR_6sNKR4Wj3_E1dRejrQly1iwWzrIYuipQAGSw0zaw8urFQ2XeMDPL8HWlQxbRpN8sfUS46XjIXFj7yA8RlobT_J3n65XN0/s400/image.jpg" width="287" /></a></div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Bé, us confessaré que veient les qualitats dels meus pares i després veient-me a mi, el desastre de tio que n'ha sortit, m'atreviria a dir que l'afirmació d'abans està molt i molt fora de lloc. Sóc un cas típic de involució. No us cregueu, tampoc m'ajuda gaire veure-us a vosaltres, amats lectors d'aquest bloc, que podent perdre el temps fent mil coses mínimament profitoses com la papiroflèxia, seguir un debat del parlament o llegir l'ABC, decidiu de tant en tant perdre una estoneta aquí amb mi. No diu gaire a favor vostre, no. No us enfadeu però també sou un cas clar i preocupant de recessió evolutiva.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Però no parlem dels elements que anem en contra de les teories de Darwin, centrem-nos amb qui si que les compleix. Avui la meva filla m'ha reconciliat amb el món i amb la teoria de l'evolució. </span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Té conya que d'un tio com jo, mononeuronal, n'hagi sortit una filla, la Júlia, que afrontarà a partir d'ara una motivant vida universitària havent acabat el Batxillerat amb Matrícula d'honor. Sempre havia sabut que era llesta, intel·ligent, especial, però a vegades cal que algú de fora et digui què tens -els mestres en aquest cas- perquè te n'adonis d'una vegada per totes. Ja ho sabia. Ja ho sé. I n'estic tant i tant orgullós, que quan m'ha trucat aquest matí per donar-me aquesta noticia, tot i que ja més o menys ho sospitava o m'imaginava que podia ser, no he pogut evitar d'emocionar-me i deixar escapar una llàgrima. O dues. Potser m'ha agafat en un dia tonto, que jo sóc molt dur...</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Aviat farà 18 anys que, mira quina casualitat, la Júlia va ser el meu regal d'aniversari. Si, va néixer el mateix dia que jo, i això lluny d'una casualitat és un regalàs. A vegades la vida et dóna coses que penses que no et mereixes i ella n'és una d'aquestes. Realment a vegades penso, no, no només ho penso, ho sé i n'estic convençut. No me la mereixo. </span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">Però em cau la baba i l'estimo molt. Ja ho sap.</span>Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-49312051316152794822013-05-26T12:47:00.000+02:002013-05-26T12:47:15.274+02:00PRIMERES PETITES COMPLICACIONSRealment va començar bé, massa bé diria jo.<br />
<br />
El dijous 9 em varen fer la implantació de les cèl·lules mare al genoll i tret d'una molt lleugera inflamació local i una certa tibantor de la pell tot anava sobre rodes, tant, que el metge, veient que jo estava muscularment fort, almenys bastant més que una persona sedentària, em va donar permís per començar a fer bicicleta estàtica -poca estona i sense resistència- i natació, a més de provar de deixar les crosses per caminar.<br />
<br />
No sé si per una cosa o per l'altra, o si és que he caminat potser una mica més del que hauria d'haver fet, però el dijous tenia un genoll inflamat com una mala cosa, tant que el metge em va voler veure divendres al matí. Realment un cop inspeccionat, el Dr. Soler em va tranquil·litzar molt i li va treure molta importància. No s'hauria d'haver inflat, cert, però al no ser per culpa d'una infecció, només cal tornar al repòs més absolut i esperar que es reabsorbeixi tot aquest líquid. El més important de tot és que diu que el tractament no queda en absolut compromès i que no perjudicarà la seva eficàcia.<br />
<br />
Així doncs, ara mateix, mentre uns amics corren a Zegama, altres fan la Travessa del Montseny, molts senzillament gaudeixen de la muntanya sense més i tots fan el què volen, jo aquí, estirat al sofà, admirant amb enveja el sol preciós que fa, tip de pelis i feisbucs, amb l'únic consol que m'ofereix una Voll, només espero que tota aquesta tortura que suposa la inactivitat total almenys serveixi per realment recuperar el genoll i la llibertat de poder fer aviat tot el què vulgui sense condicionants físics.<br />
<br />
Quants anys feia que no em passava un diumenge al sofà? Mil? Aquest ja és el tercer consecutiu...<br />
<br />
<br />Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-36540413750871892022013-05-20T09:10:00.000+02:002013-05-20T09:18:02.998+02:00HACE GOCHO MI BALCÓNEm miro el genoll lleugerament inflamat -fa 10 dies de la infiltració- i provo d'imaginar què hi està passant a dins. No en tinc ni idea. Em venen al cap les imatges de dibuixos animats on intenten representar l'interior del cos humà i on les cèl·lules bones o glòbuls o bacteris o el que sigui però bons es barallen amb els virus dolents (si, els dolents sempre solen ser virus) i després d'una cruel i enfurismada lluita guanyen. Quina conya tu, als dibuixos els bons sempre guanyen. A la realitat no sempre és tan maco, però el que si que tinc clar és que les cèl·lules mare són poderoses, i bones, i juguen a favor meu, i a més, el cervell els està enviant constantment reforços en forma de motivació, bones vibracions i energia positiva per ajudar-les en la lluita.<br />
<br />
Vaja, que no se exactament què està passant dintre meu però si que és cert que des de fa un mes i mig, dia més dia menys, que vaig entrar a quiròfan per extreure'm medul·la òssia que no sé, a partir d'aquell moment em vaig sentir com si m'estiguessin traient una cosa molt meva. I és que era meva, i molt, i era medul·la, que no és qualsevol cosa. No és com quan et tallen el cabell o les ungles, ni tan sols com quan et treuen sang, no, això és més íntim, ve de més endins. I és que ve del moll de l'os. A partir d'allà vaig estar uns dies <i><b>como cansado, como </b></i>si m'haguessin tret força. Durant unes hores vaig quedar completament groc (la meva filla em deia Homer) i cansat, molt <i><b>cansado. Era extraño </b></i>si més no.<br />
<div>
<br /></div>
<div>
Però sabia que era provisional, que allò que em treien tard o <i>t<b>emprano volvería a estar dentro</b> </i>del meu cos. Aquella medul·la òssia, havia d'anar a un laboratori de Valladolid per ser cultivada per <i style="font-weight: bold;">conseguir millones y millones de células madre </i>mesenquimals, les que clonen. Aquestes cèl·lules tenen un poder grandiós ja que poden canviar coses del teu interior i regenerar parts danyades. Fins i tot parts que no hauríem ni pogut imaginar que es podrien reparar. I el passat dijous 9 de maig, aquestes cèl·lules van retornar d'aquest viatge al cor <b><i>de España para ser devueltas a donde correspondían, para ser </i></b> reimplantades al meu genoll. Potser és des d'aleshores que em sento diferent, com si m'envaïssin des de dins, com si <i style="font-weight: bold;">me hubiesen implantado una especie de Caballo de Troya que</i> partint de dintre del meu cos vulgui anar canviant el què sóc i el què sento.<br />
<i style="font-weight: bold;"><br /></i>
<i style="font-weight: bold;">No es solo la rodilla lo que te vamos a reparar!! </i>- Sento com em diu una veu interna però completament aliena a mi des de dintre meu.<br />
<br />
I res, que de mica en mica em vaig sentint diferent, reparat i regenerat, tant <i style="font-weight: bold;">que en cuanto llegue a casa descuelgo del balcón el trapo ese con una estrella en fondo azul y cuelgo la bandera que siento dentro de mi, la de todos, la misma que tiene mi vecino de enfrente. </i>(i que tanta rabia fa, <b><i>o hacía)</i></b><br />
<b><i><br /></i></b>
<b><i>Y mientras tanto, habiendo ya demostrado su capacidad regeneradora y paliativa de defectos internos en el ser humano, (siempre que consideremos humano a un catalán) esperaremos que las células madre sean tan eficaces regenerando mi rodilla como lo han sido con la imagen de mi balcón.</i></b><br />
<b><i><br /></i></b>
<b><i>Y me lo miro una y otra vez y pienso:</i></b><br />
<b><i><br /></i></b>
<b><i>Rábanos, ahora si que hace gocho mi balcón!</i></b><br />
<b><i><br /></i></b>
<br />
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(175, 192, 227, 0.230469); -webkit-composition-frame-color: rgba(77, 128, 180, 0.230469); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.296875);">
<i><span style="font-size: x-small;">*Aquest post parla de coses serioses però està escrit en clau d'humor, qui s'emprenyi o es senti molest s'hi haurà de posar fulles.</span></i></div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(175, 192, 227, 0.230469); -webkit-composition-frame-color: rgba(77, 128, 180, 0.230469); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.296875);">
<i><span style="font-size: x-small;">*Este post habla de cosas serias pero está escrito en clave de humor, el que se sienta molesto o ofendido que se apañe.</span></i></div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(175, 192, 227, 0.230469); -webkit-composition-frame-color: rgba(77, 128, 180, 0.230469); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.296875);">
<i><span style="font-size: x-small;"><br /></span></i></div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(175, 192, 227, 0.230469); -webkit-composition-frame-color: rgba(77, 128, 180, 0.230469); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.296875);">
<i><span style="font-size: x-small;">*Los personajes son reales, cualquier parecido con la ficción es puta casualidad</span></i>.</div>
<br />
<br /></div>
Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-15234089990333797382013-05-08T15:16:00.000+02:002013-05-08T15:16:16.508+02:00EL DIA D, D DE DEMÀ.Semblava que no havia d'arribar mai de mai però el dia D ja és aquí. Demà m'injecten al genoll les cèl·lules mare que durant tot aquest mes han estat cultivant a un laboratori després que ara fa just 30 dies em traguessin 100 ml de medul·la òssia de la meva esquena.<br />
<br />
Si, s'ha fet llarga l'espera des del 5 de gener del 2012, el dia que vaig anar a l'ITRT de la Teknon. El dia que recordaré sempre per les paraules del Dr. Robert Soler: "I qui t'ha dit que no podràs tornar a córrer?" i que eren les úniques paraules que jo volia sentir d'un metge, lluny de les d'altres que amb el seu "has de deixar de..." o "s'ha acabat el córrer" es quedaven tan amples amb el seu conformisme que no tenia ni tindrà mai res a veure amb el meu. <br />
<br />
Ha passat gairebé un any i mig i el que encara falta per què pugui tornar a fer kms i més kms amb normalitat, amb aquella normalitat de què no et fa mal res, més enllà de què et fa mal tot de la pallissa que t'estàs fotent. Però sempre he sentit a dir que el bo es fa esperar. I que hi ha per a mi de més bo a dia d'avui que poder tornar a córrer? Que em perdoni tothom que m'envolta i que ningú es senti menystingut, però a dia d'avui (i sempre), no hi ha res millor que allò que no tens, i el que ara mateix no tinc és la possibilitat de fer molts i molts, centenars de kms corrent. Això és el que em falta. Això és el que vull.<br />
<br />
Demà m'injecten les cèl·lules mare al meu genoll. Les que han de clonar el meu cartílag.<br />
Demà comença la meva recuperació.<br />
Demà és el dia aquell que semblava que no havia d'arribar mai de mai però que per sort ja és aquí.<br />
Demà tota la meva esperança raurà a les mans d'un metge que després de les decepcions que em vaig endur a mans d'altres, em va donar esperança i futur.<br />
Demà possiblement sigui un dels dies més feliços de la meva vida esportiva.<br />
Demà. Demà. Demà.<br />
<br />
Comptar els segons fa que el temps passi més lent. No vull pensar-hi. No vull ser-ne conscient. Que el temps passi com vulgui però que passi.<br />
<br />
Demà comença la meva tornada a l'ultrafons. Us voleu creure que si no fos que sóc tan xulo em posaria a plorar?Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-8986800337579350170.post-33108438188945418052013-04-28T13:03:00.001+02:002013-04-28T19:39:35.814+02:00VALVANERADA, 25 ANYS DESPRÉS.El 30 d'abril del 1988, ja fa algun dia, vaig fer la meva primera prova d'ultrafons: La XI Valvanerada. Una caminada super popular a la Rioja que va de Logroño al Santuari de Valvanera. 63 km amb un desnivell força important al final i que ja al 88 va reunir més de 1800 participants. Entre ells hi era jo fent equip amb amics de mili. No recordo quantes hores varem fer, ni la roba ni les sabatilles que vaig utilitzar tot i que poc adequades segur que ho eren, ni tampoc recordo gaires detalls per poder explicar exceptuant que varem riure molt, que els avituallaments no els varem fer de productes isotònics precisament, que varem patir una miqueta força, que varem arribar a Valvanera corrent els últims km de pujada perquè caminant no podíem ni bellugar-nos i que les agulletes es varen instal·lar a la totalitat de la musculatura del meu cos i em varen durar no sé quants dies. Mai a la vida he tingut tant dolor muscular. Mai. Però si, estic content de poder explicar que ja fa 25 anys de la meva primera prova ultra.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-uTmRaCbdsI8/UXzYTIukjOI/AAAAAAAADAk/hLZsqb2S_Ec/s1600/image.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="338" src="http://3.bp.blogspot.com/-uTmRaCbdsI8/UXzYTIukjOI/AAAAAAAADAk/hLZsqb2S_Ec/s640/image.jpg" width="640" /></a></div>
<br />
<br />
Aquest cap de setmana he estat per la Rioja. Una colla d'aquells que varem fer la "puta mili" a la base d'helicòpters d'Agoncillo ens hem reunit per comprovar la destrossa que els anys han fet a les cares d'uns, als cabells d'uns altres i també a les panxes panxes i papades d'uns quants més. <span style="-webkit-composition-fill-color: rgba(175, 192, 227, 0.230469); -webkit-composition-frame-color: rgba(77, 128, 180, 0.230469); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969);">Però tot i que no tenia cap intenció d'escriure res sobre això aquí al bloc, ja que ha sigut un cap de setmana intens però molt i molt poc esportiu (no valen les moltes sessions de "levantamiento de vidrio en barra fija" i de "tiro al pincho"), el fet d'haver coincidit amb la XXXVI edició de la Valvanerada ha fet que, apart de recordar entre tots els que érem mil i una anècdotes viscudes durant aquell any de la nostra vida i que pel vostre bé no explicaré, jo particularment tingués un bombardeig de records d'aquella nit i una sensació molt especial quan veia a passar els milers de participants d'aquesta edició de la caminada. No sé si em vaig emocionar, diria que no, però ara, al tren de tornada cap a casa, m'he sentit afortunat d'haver pogut ser-hi present i que la meva tornada a la base tingués aquesta recompensa en forma de record d'una prova que, sense saber-ho, suposaria el començament d'una cosa que s'ha convertit en més que una afició o un esport, en una manera d'entendre la vida.</span><br />
<span style="-webkit-composition-fill-color: rgba(175, 192, 227, 0.230469); -webkit-composition-frame-color: rgba(77, 128, 180, 0.230469); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969);"><br />
</span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-mNFEyMrwYcg/UXzYTB8ZqUI/AAAAAAAADAo/aXTWo1i_2xQ/s1600/image.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="http://3.bp.blogspot.com/-mNFEyMrwYcg/UXzYTB8ZqUI/AAAAAAAADAo/aXTWo1i_2xQ/s320/image.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<span style="-webkit-composition-fill-color: rgba(175, 192, 227, 0.230469); -webkit-composition-frame-color: rgba(77, 128, 180, 0.230469); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969);"><br />
</span><span style="-webkit-composition-fill-color: rgba(175, 192, 227, 0.230469); -webkit-composition-frame-color: rgba(77, 128, 180, 0.230469); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969);"><br />
</span>Jaume Tolosahttp://www.blogger.com/profile/15554071110371681636noreply@blogger.com0