jaumetolosa.blogspot.com

SCOTT Vs BMC

2012-01-29T23:11:00.001+01:00

Ui, quin problema!!!

Ara resulta que m'he de comprar una bici de carretera i he de triar entre una o una altra. Quin gran problema!!!

Collons, quan només corria la vida era fàcil, senzilla, sense complicacions (La vida esportiva vull dir, és clar, ja que a la feina i al dia a dia les complicacions i les coses rares solen estar a l'ordre del dia). Sabia perfectament, sense provar-me-les quines vambes volia i quina mida havien de ser, depenent de si eren per entrenar, per muntanya, asfalt, curses al desert o per on fos. Sabia ferpectament quina roba m'havia de posar i quin material m'havia d'emportar també depenent de cada situació o entorn. Ho tenia tot controlat fins al punt de fregar el pasotisme en més d'una ocasió, encara que llavors hagués de pagar un cert preu per la meva gens rumiada decisió que a vegades, no gaires afortunadament, no era la més adequada.

El món de la natació tampoc m'està suposant cap trauma, de moment, al menys a nivell de material. Un banyador, un gorro de plàstic i unes ulleres. Tot el que necessito per la piscina. Ja vindrà el mar i amb ell el neoprè i llavors potser sorgiran els dubtes. Però això, que ja vindrà. De moment la cosa és senzilla.

Triar la Btt tampoc va ser gaire difícil. O jo ho vaig fer fàcil. M'he de comprar aquesta? Que quan val? Nooooo(!), amb aquesta ja faig, no? I tant que si. Alumini i rodes de 29". No necessitava saber res més. No se quin canvi porto, ni quina marca de rodes, ni els frens, ni res de res. Pel preu ja ha de ser una bici amb uns mínims, segur, i estic segur que per pedalar muntanya amunt no em cal saber res més que al final de la pujada comença la baixada.

Ah noi! Però es veu que amb la carretera no és el mateix. Aquí la cosa ja és més "pija". Potser l'error ha sigut meu per escoltar les opinions de masses ciclistes. Començant pel: "que si, que te l'has de comprar, i que ja veuré com enganxa, i que no me'n penediré mai", però "que sobretot que sigui de carbono, que el canvi un 105 com a mínim, o si puc un Ultegra o un nosequin, que si una bici aero, canvi electrònic, rodes no sé què i que si això que si allò". Total que m'estan fotent un cap com un timbal. Sense adonar-me'n la meva bici ideal ja valia més que el meu cotxe i mira que curiosament, per menys euros, hi ha unes bicis amb motor que es diuen motos i t'estalvien pedalar...

Al final he acotat la compra, si és que al final la compro. L'hi he posat uns límits. Que un no és ni vol ser professional, ni semblar-ho. Que si, que ja sé que m'enganxaré i que no me'n penediré mai. De moment sé on la compro i això ja és molt. Els de Fanàtik ja em varen vendre l'Scott de Btt i estic content del tracte que em donen i la qualitat que tenen. Bona gent per sobre de tot. He fet una mica més de 50 km amb la BMC Road Racer SL01 que m'han deixat provar. És una bona opció per començar (o un model lleugerament superior). Però haurà de competir amb el meu cor per desbancar una bici que em té completament enamorat. L'Scott Foil 20.

Que he de fer? Que dura és la vida del ciclista novell...S'accepten consells.

NASÍO PAL DEPORTE

2012-01-24T07:50:00.002+01:00

Diu el refrany que "no hay mal que por bien no venga", tot i que està clar que el primer que ho va dir era un gran conformista. O potser era un gran optimista. O un gilipolles que no sabia com justificar una cagada...
Sigui com sigui, en el meu cas el refrany és aplicable al fet que degut a la lesió al genoll he hagut de canviar el xip i al no poder córrer, cosa que feia a diari, he hagut de posar-me a nedar i a pedalar. I això és el que "por bien no venga"? Suposo que si.

M'ha servit, això si, i ara em poso a parlar en serio, per adonar-me de què sóc una màquina de fer esport, una bèstia parda de l'esforç aeròbic, un...no trobo prous adjectius per definir el que sento de mi mateix ara que he pogut comprovar fins a quin punt la meva relació amb les altres disciplines esportives que componen els "tris" pot arribar a ser de potent i seriosa, canyera i competitiva.

Direu: mira que xulo i insuportable que és aquest tio. Si, teniu tota la raó del món, sóc així i m'ho hauré guanyat a pols, però doneu-me una oportunitat d'explicar-me abans de jutjar la meva fanfarroneria.

Al haver de deixar de córrer, (cosa que immediatament va alliberar de molta pressió gent com Gebreselasie, Kilian Jornet i Ahansal depenent de quina fos la superficie en la que jo decidís competir) em vaig comprar finalment una bici de btt com Déu mana (aviat caurà la de carretera) i vaig començar a entrenat a fons sobre les dues rodes. No m'hagués anat malament que en tingués quatre de rodes, ja que al cap de dos mesos (una mica menys i tot) la meva progressió amb la bicicleta va ser tan espectacular que vaig aconseguir els meus primers punts UCI. Bé, si he de ser del tot sincer, no va fer falta la UCI, sinó que varen ser en un cubícul de la zona d'urgències de l'Hospital de Vic, però si que varen ser punts. 28 de ben macos i al genoll bo, per ser exactes. Això se'n diu ser un crack, en el sentit més traumàtic de la paraula...

Però l'evolució més espaterrant ha estat en l'esport que més malament pensava que m'havia d'anar: la natació. Tot i que encara estic pendent de les lliçons que m'ha promès l'Amanda Beard, porto ja tantes piscines amunt i avall que ahir vaig aconseguir trencar i superar tots els meus esquemes de gran esportista. Vaig arribar al súmmum de les proeses, al clímax de les endorfines, a l'èxtasi aeròbic. Ahir vaig aconseguir, per primer cop a la meva vida, nedar una hora... en el temps rècord de 57 minuts.

Tremoleu triatletes, que quan pugui tornar a córrer sus vais a enterar...

REGENERACIÓ DE CARTÍLAG. LA GRAN ESPERANÇA

2012-01-21T22:40:00.004+01:00

De fet, la regeneració del cartílag, si és que acaba sent una realitat no és cert que sigui la gran esperança per al meu genoll. És l'única esperança!

Porto mesos de penitència, ja ho sabeu i no vull fer-me (més) pesat insistint en aquest tema. Tot i que la bici i la natació m'han ajudat a fer-ho més suau, el fet de no poder córrer, que és el que a mi m’agrada, ha sigut física i psicològicament dur, molt dur, i tot i que ara feia unes setmanes que, com vaig dir, canviant la manera de córrer havia pogut començar a trotar amb suavitat, ara 30 minuts, ara 40 i arribant a fer algun dia d'una hora, i tot i que jo feia que no i em volia mentalitzar que no era res de res, el cert és que les molèsties i a estones el dolor al genoll no havien acabat de desaparèixer i això, quan el cervell aconseguia parlar més alt que el cor i les ganes, em feia adonar que estava anant enrere o si més no que no anava endavant i que probablement aquest cop hauria de donar la raó als metges que m’havien avisat del final de la meva vida de corredor i a partir d'ara, aquesta, s'hauria de limitar a una horeta suau dia si dia no i les tirades llargues i extenuants, les que et fan sentir fins a l'últim muscle del teu cos i t'espremen fins al límit la pobra i solitària neurona que composa el meu cervell haurien de fer-se amb bicicleta o a l'aigua. No m'ho volia creure però en els pocs moments de claredat mental veia que realment ho tenia cru. Molt cru.

Ara però, s'ha il·luminat el cel davant meu. A vegades no saps d'on venen les coses i el que sembla una casualitat, si mires enrere detingudament t'adones que potser no ho és, que tot té un sentit, que la nostra vida la fan la gent que et vas trobant i a vegades no saps perquè aquesta gent t'obre portes que enmig d'una tempesta deixen pas a un paisatge clar i assolellat. Ara, després d'una cadena de casualitats i d'enllaçar unes persones i unes situacions amb d'altres i altres, he arribat a un equip de metges del Centre Mèdic Teknon, més concretament de l’Institut de Teràpia Regenerativa Tissular (ITRT), capitanejats pel Dr Robert Soler i el Dr Lluís Orozco, qui, gracies als fons de la Investigación Independiente del Ministerio de Sanidad, em faran un tractament basat en un assaig clínic pilot per determinar la viabilitat i seguretat de les NSU (cèl·lules progenitores mesenquimals de medul·la òssia ontòloga expandides amb procediment GNP del IBGM) criopreservades en el tractament de la gonartrosis. (mes info aquí)
Dit d’altra manera, que si el tractament resulta efectiu em regenerarà parcialment o totalment (ja es veurà) el cartílag articular i el menisc danyat, ja que l’objectiu de les cèl·lules mare és copiar els teixits on les injecten.

A la primera visita amb el Dr soler, aquest ja d'entrada no m'ha dit que he de deixar de córrer i això ja és molt. Això justament és el que jo esperava que m’havia de dir un metge que es volgués involucrar amb el meu mal i no el que m’havia trobat fins ara. No em servia de res que un senyor amb molts anys de carrera i molts coneixements del cos humà em digués que havia de deixar de córrer. Això ja m’ho diu la meva mare sense necessitat d’estudiar medicina. Jo esperava que em diguessin que tenia molt mal al genoll, això ja ho sabia, però que podríem fer... podríem intentar... que d’una manera o altra jo podria tornar a córrer. I mai ningú s’havia mullat ni tan sols per intentar-ho. El Dr.Soler no m’assegura l’èxit, no pot, però creu fermament que el remei al meu mal va per aquí, i m’acompanyarà de la ma. A més, i això m’agrada, tot i ser traumatòleg la seva especialitat o millor dit el seu camí cap a la solució dels mals no és la cirurgia, és la regeneració, i a més, és esportista i aventurer. Psicològicament molt més a prop meu que cap altra metge que hagi vist, i això també em dóna seguretat i confiança.

Em pot regenerar el cartílag? Creu que si. Jo també. I no és només el que jo vulgui creure, sinó que, conscient com sóc que en aquestes coses la ment juga un paper tan important com el cos, no només m'ho vull creure: Ho sé. Sé que serà així. Sé que em regenerarà el cartílag i el menisc. I això serà bo per a mi, serà bo per a molt de vosaltres que potser un dia els km us passaran factura com me l’han passada a mi i serà bo per a ells i el seu equip, ja que podran ensenyar al món que un sonat que només anava a curses si feien més de 200 km, després de tot el que ha passat per culpa d'un genoll que no en volia més, ha pogut tornar a córrer, i ho haurà fet amb majúscules, feliç, ple de vida i de felicitat, com un campió, fent la cursa més llarga que ha fet mai. No se quina, però serà la més llarga que hagi fet mai.

El procés serà llarg. Això ja ho sé. De moment sense córrer fins al juny o juliol per fer net del tot de l’edema ossi. Per sort puc mantenir l’activitat física amb la bici -millor si és de carretera ja que hi ha menys impactes- i la natació. Poder pedalar i nedar em servirà per mantenir a ratlla la forma física, el pes i l’estabilitat mental. No m’imaginava tants mesos d’inactivitat absoluta. Després, entrada a quiròfan per extreure medul·la òssia de la cresta ilíaca, un mes per cultivar-la al laboratori i entrada a quiròfan de nou per injectar-la al genoll. Un parell de mesos, més o menys, d’inactivitat total i després, mica en mica començar de nou a pedalar i nedar i al cap d’uns mesos, sense determinar quants, podré anar tornant a la vida normal, i quan dic vida normal, vull dir que podré tornar a córrer. I d’aquí a travessar un desert ja només serà qüestió de temps i voluntat.

Sigui com sigui, el que tinc clar que estic en un punt i seguit o en un punt i apart. No sabria bé com definir-lo. Però mai com a punt i final.

L'OLÍMPIC MANLLEU, MÉS QUE UN CLUB.

2012-01-19T23:38:00.002+01:00

Avui he rebut per correu postal, com sempre, 2 nous números de la revista de l'Olímpic Manlleu (a partir d'ara OM, i no confondre amb l'Olimpique de Marseille). 2 números de cop? Perquè? I justament, curiosament diria, els que corresponen, segons diu, als mesos de febrer i març del 2012. Un club avançat donde los haya, si senyor!

Jo en sóc soci de fa anys, des que vaig començar a córrer i és una cosa de la que em sento especialment orgullós.
No és el club més gran de tots els clubs, ni el més mediàtic, no és el que té l'equipament més bonic (això sense cap dubte, per sort no t'obliguen a portar-lo, ni tan sols a comprar-lo), no té grans super estrelles en nòmina, ni instal·lacions on poder entrenar ni té tantes i tantes coses que tenen altres clubs. No té res de tot això, però per a mi, i sé que per molts dels seus socis, l'OM és més que un club. Això si que és més que un club!
Vaig començar la meva etapa de soci pagant 2000 pts/any i crec que és l'única cosa que amb l'entrada de l'euro va baixar de preu, ja que va passar a valdre 12 € que són 1996.63 pts, i a dia d'avui, tants anys després encara és la quota que pago per tenir l'honor de ser-ne soci i per quedar bocabadat de veure com 12€/soci/any donen per editar una revista i enviar-la per correu postal a casa dels socis, per editar un llistat amb les curses que s'acosten i enviar-lo pel mateix camí, per gestionar inscripcions i controlar els resultats de tots els socis i arxivar-los curosament cursa per cursa, temps per temps, posició per posició, enviar-te a casa cada trimestre els km que has competit i on i amb quin temps, i sobretot, destacant per sobre d'això, aquests pocs euros (i molta feina i bona voluntat) donen per organitzar 3 curses gratuïtes cada any. Si, no ho heu llegit malament, he dit gratuïtes, by the face, sense pagar res ni els socis ni cap corredor/a que vingui d'on sigui a participar-hi, i no només acaba aquí la màgia dels 12€/soci/any, a la San Silvestre et regalen una barra de torró (abans donaven una botella de cava "Falcon Crest", jo encara en guardo una com a record peculiar, ja que no sabria on anar-la a comprar), i al "Córrer per córrer" cada novembre hi ha, pel mateix preu i per a tothom, corredor o no, un esplèndid esmorzar a base de pa amb tomàquet i botifarra, beguda a dojo, vi inclòs i cafè.

Increïble, no? Si, realment increïble. No em posaré ara a discutir sobre el preu pagat i els serveis rebuts d'altres curses. No és el lloc ni el moment ni tan sols l'objectiu d'aquest escrit. Ara i aquí només volia fer públic el que penso de l'OM i tots sabem que quan parlem de l'OM, i que no s'ofenguin els altres col·laboradors que també tenen mèrit i penquen fort, parlem del seu president de tota la vida, en Josep Costa.

I perquè en parlo ara després de 4 anys de bloc i molts més de soci? Doncs perquè en Costa plega. Ell creu que ha arribat el moment de canviar d'aires i deixa pas a una nova junta que presidirà l'Eduard Arumí (coneixent-lo sé segur que el club queda en tan bones mans com estava i anirem bé) i jo crec que val la pena que li faci un petit i modest homenatge, perquè els reconeixements s'agraeixen més si te'ls fan en vida, i a en Costa n'hi queda molta com a soci de l'OM i com a corredor. Ara, com diu ell a la seva carta de comiat de l'últim butlletí, finalment podrà córrer les curses que ha vist néixer i durant tants anys créixer.

Ara serà un soci més del gran OM, si, però crec que per a tots sempre serà el President.

Moltes gràcies Josep, moltes gràcies per tot.

Jaume Tolosa, soci nº........ (Costa, quin nº de soci sóc????????)

FIRA DE BARCELONA

2012-01-13T13:23:00.002+01:00

Córrer (ara que no puc fer-ho tant com voldria) s'està convertint per a mi en més que el córrer físic i, mira per on, també hi estic trobant el gust.
Després de diferents xerrades a nivell de clubs esportius i de la recent que vaig fer al Foro de RRHH de Foment del treball, aquesta vegada he descarregat tot el meu rotllo i tota la passió que sento pel fet d'avançar ràpid (més o menys) sobre dues potes, davant d'una cinquantena de directius de Fira de Barcelona, un col·lectiu amb una bona colla de corredors populars, maratonians i ironmans que com que són del ram t'obliguen a no dir mentides però també et simplifiquen la feina ja que ells ja saben de què parlo, compartim passió. I amb la resta...també. Avui en dia, tirar endavant qualsevol empresa, organitzar fires en el seu cas, és una cursa d'ultrafons en la qual la motivació diària i l'esperit de superació constant són la clau per sobreviure i poder acabar la cursa.

Molt a gust entre ells, i crec que ells també a gust amb mi. Es va crear una atmosfera agradable i si no hagués estat pel timing implacable, potser encara seriem allà dalequetepego.

JOG STRAP, EL NOU SISTEMA D'HIDRATACIÓ.

2012-01-07T22:46:00.000+01:00

Ho va publicar un bon amic, el Ser13gio, al seu blog, que (poca feina) sempre està a l'avantguarda (que vol dir al lloro) de tots els invents relacionats amb el córrer. Crec que val la pena compartir-ho. Posats a compartir invents, després del iGloves havia de fer ressò del Jog Strap. El futur en la hidratació dels corredors.

NOUS iGLOVES COMPATIBLES AMB iPHONE

2011-12-31T17:51:00.004+01:00

La majoria de grans invents i descobriments de la humanitat són fruit de la casualitat, és a dir, que els que els han inventat o descobert eren uns mindundis que varen tenir un moment d'il·luminació a les seves tristes vides i aquest sol moment els va servir a la majoria per poder passar a la història tot i haver de continuar amb les seves fosques existències i només uns quants varen assolir l'èxit i el reconeixement en vida.

Així doncs, tot i que avui, fruit de la casualitat i per culpa d'una caiguda tonta he descobert la solució per als que tenim un smartphone (telefon puta) per poder contestar una trucada o manipular l' ipod sense arriscar les mans a congelacions severes quan estàs corrent sota zero, no em faig cap il·lusió de passar a la història per aquest fet, ni suposo que m'ajudarà a convertir-me en multimilionari ja que alguna gran companyia em robarà la idea i em quedaré vivint la meva fosca existència per molts anys més...

Els nous iGloves per a iPhone

Així doncs avui, últim dia de l'any he aconseguit, a més d'un invent que canviarà el futur de la humanitat, fer un 10.000 particular per les muntanyes del voltant de casa en una horeta a ritme "coxinero". Un luxe després de tants mesos sense córrer. La millor manera d'acomiadar un any que ha estat el que ha estat i que em dóna forces per enfocar un 2012 que pinta lleig però que sabrem transformar en un any ple de coses bones.

BON ANY NOU A TOTS!!!!!

TORNAR A APRENDRE A CÓRRER

2011-12-23T22:50:00.002+01:00

És molt aviat per dir-ho i suposo que, com sempre, pecaré d'impaciència i precipitació. La meva vida esportiva no acostuma a tenir moltes dosis de saviesa i reflexió i més aviat acostuma a ser una explosió de sentiments i necessitats, i seguint en la mateixa estela em tiro a la piscina de la imprudència i sense esperar-me a que sigui una realitat palpable i demostrable declaro que crec que estic en el bon camí per tornar a córrer, i aquest camí passa per canviar la manera de córrer, per aprendre a córrer.

Risc d'equivocar-me amb aquesta afirmació tan categòrica? Tot.

Perquè ho faig? Potser treballo millor sota una mica de pressió, i dir-ho en veu alta no em deixarà tirar enrere i m'obligarà a esforçar-me i a aconseguir-ho per molt que em costi.

Però ara que ja ho he dit, que ja m'he precipitat, analitzem-ho amb una mica de calma:

Tornar a aprendre a córrer pot ser el remei tan esperat i desesperadament buscat? No ho se. I no només no ho se, sinó que quedarà millor i més ben definit si dic que no en tinc ni la més punyetera idea, però ara com ara qualsevol cosa que em doni una petita esperança per a mi ja val tot el risc que suposa dir qualsevol bajanada.

Te conya que 44 anys després de treure al cap per aquest món ara m'adoni, o em facin adonar, que no sabia córrer. De fet mai ningú me'n ha ensenyat. A qui li ensenyen a córrer? Potser als que van a escoles d'atletisme si, però a la resta dels mortals no ens han ensenyat mai a fer-ho, és una cosa instintiva i quan de petit feia de lladre -o de poli si no podia triar- havia de córrer empaitant els meus amics com un desesperat i més bé o malament ho feia i ningú m'havia dit mai que acabaria lesionat del genoll o de qualsevol altra part del cos per no fer-ho correctament. Ni tan sols aquests últims anys corrent maratons, curses de muntanya i les llarguíssimes curses d'ultrafons al desert o on sigui, ningú mai em va fer adonar que degut a la meva manera de córrer un dia hauria de parar.

I ara he hagut de parar.

Com sabeu els que em coneixeu i els (milions) que seguiu aquest bloc, tot i que ja fa més de 5 mesos que no puc córrer, també sabeu que no m'he quedat del tot quiet esperant un miracle: Bicicleta, natació, metges, fisios, tractaments, pregàries i treballs de mentalització varis han fet que tot i que no noti gaire millora al genoll -una mica si, suposo, però no gaire- almenys he mantingut el meu pes i forma física bastant a ratlla i la musculatura de la cama en bon estat, potser millor que estava i tot, per protegir i posar entre cotonets el meu genoll.
A més, com que suposo que a vegades les coses arriben quan han d'arribar i més falta et fan, després de sentir a parlar molt de la manera de córrer dels Tarahumares, de veure com s'estenia la moda de córrer "descalç" amb els curiosos mal-anomenats "Fivefingers" (suposo que com que són pels peus s'haurien de dir "fivetoes") i de sabatilles que et fan córrer amb les plantes dels peus i sense picar de talons, doncs va, i penso que tot i el meu 1,88m i 82 kg (si, m'he engreixat una mica...) potser ha arribat el moment de provar de córrer sense el tan famós i super-estudiat amortiment de les sabatilles esportives de running, que segons alguns llibres tan mal han fet a tota la nostra estructura corporal.

Realment és culpa de no córrer correctament? O de no fer-ho amb el material adequat? O encara millor, per fer-ho amb material inadequat? Tan malament van les sabatilles de córrer que tantes peles valen i que canvio religiosament cada +- 800 km?

Que hi ha de cert? No ho se. Suposo que com sempre ningú te la veritat absoluta de res i no s'ha de ser extremista sota cap concepte. Ni les sabatilles amb amortiment i control de pronació i estabilitat i tots els avenços tècnics han de ser tant bones com diuen alguns ni tant perjudicials com diuen altres, ni el córrer descalç o només protegit per la sola dels fivefingers ha de ser la solució a tots els mals de la humanitat, però com que com en tot a la vida, la millor opció és sempre la de mirar d'aprofitar la part bona de cada cosa, que segur que hi és, miraré de treure'n el millor per a la meva constitució física, tan particular i tan meva i tan diferent de la teva, i treure'n el màxim profit per intentar arranjar el mal moment pel que estic passant, amb una lesió que no em deixa gaudir de la meva passió.

He començat a córrer a lo Tarahumara i no em fa (gaire) mal el genoll. Després de dues setmanes dia si i dos no, tot i que no he aconseguit encara fer més de 40 minuts ja que ara els bessons són els que es posen a cremar, i tampoc vull precipitar-me fent més estona ni més km - tot vindrà - almenys puc trencar la suor a camallades, i creieu-me, que en aquest moment, poder fer 40 minuts corrent, encara que només siguin 40 minuts, molt lluny de les 40 hores que m'agradaria poder fer, em fa sentir content, optimista i qui sap si potser l'afirmació que feia al principi no era tan agosarada i fruit d'un rampell d'eufòria.

Potser estic al bon camí. Potser aquest nou camí m'ofereix molts i molts km davant meu.

NO SEMPRE S'HA DE CÓRRER

2011-12-16T12:53:00.002+01:00

Interessant reportatge al suplement IDEES+TELETODO de "EL PERIODICO" escrit pel periodista Gaspar Hernàndez sobre la Trobada Anual del Fòrum de Recursos Humans on es varen presentar les conclusions del Brainstorming que havíem fet unes setmanes abans.

UN BOSC AL POL SUD

2011-12-14T15:24:00.001+01:00

Coses del canvi climàtic, suposo, però al Pol Sud, allà on teòricament no hi viuen ni els refredats hi està creixent un Bosc, un Bosch immens i cada dia més gran que en solitari i sense assistència ja està a mig camí d'aconseguir arribar al mateix lloc on avui fa 100 anys va arribar Roald Amunsen, el primer home que trepitjava el grau 90 enmig de tan inhòspita terra.
Aquest animal és l'Albert Bosch, un bon amic amb qui vaig compartir la Jungle Marathon al 2010.
Seguir-lo gracies al seu blog i al Racetracker s'ha convertit en una droga diària. Enviar-li missatges de suport un plaer i una manera de formar part de la seva aventura.

100 anys separen aquestes dues fotos

COM FER UN PAS ENDAVANT?

2011-12-09T18:22:00.001+01:00

Com fer un pas endavant? Aquesta és la qüestió! Com fer un pas endavant quan fas tot el que creus que has de fer, excepte passar pel quiròfan (de moment), i no avances, o ho fas molt poc. Tot el que està a les meves mans és fer els tractaments recomanats, enfortir la musculatura, prendre condroprotectors, pedalar, nedar, i caminar... i si es pot, començar a trotar.

Per pedalar, que és el que m'ha salvat del suïcidi cerebral aquests últims mesos, fins i tot m'he comprat una bici. No és que no en tingués cap de bici... be, si parlem de bici de veritat, no que en tenia cap, o es pot considerar bicicleta una cosa amb rodes del pleistoceno? Doncs ara, amb la meva Scott Scale 29 Elite, que m'han dit que mola molt, m'he convertit en un assidu a les pistes del voltant de casa (i de no tant al voltant), i cremo la meva mala llet pedal amunt, pedal avall. Però sincerament, tot i que també hi disfruto i cada dia més, cert que no és el mateix que córrer... almenys de moment no l'hi he trobat el gust, millor dit el plaer, que li trobo al trescar sobre unes bambes.

Per començar a trotar, en Marc de Diedre, m'ha regalat unes sabatilles amb estètica Shrek: les Hoka One One Mafate. Són estranyes. Fins i tot el nom és estrany, però en realitat no busco un nom maco ni les vull per anar a lligar, el que busco és una sabatilla que redueixi molt l'impacte i que, tot i que encara estic adolorit -suposo que és l'edema ossi o la manca de cartílag o les dues coses juntes el que em provoca el dolor- però penso que quan aquest dolor estigui una mica més controlat, la tremenda amortització que em proporcionarà aquesta sabatilla pot ser primordial per protegir el meu pobre genoll i evitar recaure en aquesta ja tan llarga i carregosa lesió, que sembla que no hagi de tenir fi.

Però per sobre de tot, per fer aquest primer pas endavant, el primer pas - valgui la redundància- és creure que el pots fer, i no només aquest, sinó molts d'altres. Veure't creuant una nova meta havent acabat una altra cursa, tenir un nou repte al sac. Potser per aquest motiu dic ara públicament que hi tornaré, que costarà però hi tornaré desafiant els veredictes mèdics que diuen tot el contrari. Hi tornaré perquè vull tornar-hi, perquè em mereixo tornar-hi. Perquè demà ja fa 5 mesos que no puc córrer i tot i que algun dia ho intento, normalment el dolor em fa aturar al cap de poc, són pocs els dies que el dolor em permet fer una sessió suau de més de 20 minuts i perdoneu si em faig pesat parlant tant del mateix tema, però dir-ho en veu alta deu ser per a mi una espècie de teràpia que m'obliga a tirar endavant i anar clavant la banya quan això se'm fa una muntanya tan gran que no em deixa veure més enllà.

Fer un pas endavant. Com es pot fer? Primer de tot no tirant la tovallola. No ho he fet mai... no ho faré ara. Avui comença un de milions de pasos.

EL CALENDARI D'AMPANS

2011-12-07T07:31:00.002+01:00

Ja fa temps que sóc AMIC D'AMPANS, i que corro amb el seu logo per fer-ho saber, i si vull fer-ho saber és senzillament perquè me'n sento orgullós. No sóc el més famós dels Amics d'Ampans, ni el més mediàtic, ni el més ràpid, ni el més guapo (tampoc el més lleig), però sé que els nanos d'Ampans em valoren pel que he fet i és una gran satisfacció quan m'hi deixo caure, per feina bastant sovint, i em reconeixen i saluden.

Se'ls pot ajudar de moltes maneres. Una pot ser comprant el calendari que han editat. En Guardiola ja el te...si, d'acord, al final he traït un dels principis d'aquest blog i he hagut de parlar d'alguna cosa relacionada amb el futbol, però m'ho perdono ja que és per una bona raó.
Ah, i també elaboren a la seva finca Urpina un vi boníssim...i no està renyit amb l'esport ni és doping...i està en venda... i jo ja me l'he demanat... i no us el deixaré tastar si no m'ho demaneu molt i molt be!

Pep Guardiola i el calendari d'Ampans

Així es va fer el calendari d'Ampans

XERRADA A FANATIK

2011-12-05T08:30:00.003+01:00

Sessió de "coaxing esportiu" i taula rodona divendres al vespre a Fanatik, a càrrec de Xavi Borràs i amb la participació de Joan Torné, Albert Ebri, Pep Cabanes i jo mateix.

Qualsevol iniciativa per promoure una mica el nostre esport val la pena valorar-la i agrair-la.

FORO RRHH

2011-12-02T17:41:00.001+01:00

Gran vetllada ahir al Foro de RRHH per presentar el treball realitzat a partir del "Brainstorming" que varem fer el passat 11 d'octubre a Foment del Treball i que varen desenvolupar basant-se amb les meves experiències en les curses d'ultrafons. Un treball utilitzant el paral·lelisme evident que hi ha entre l'esforç que suposa aquest tipus d'esport i la delicada situació actual de les empreses desenvolupat amb molt de rigor i acompanyat d'una taula rodona moderada pel periodista Gaspar Hernandez.

PLANETA RUNNING

2011-11-30T08:36:00.001+01:00

Content, molt content i orgullós amb la publicació al nº d'aquest desembre d'aquest article de la meva última cursa, la Gobi March a la revista PLANETA RUNNING, sens dubte una revista de referència del món atlètic. Un espai a la portada i 4 pàgines a "todocolor".

Contento, muy contento y orgulloso con la publicación en el nº de diciembre de este artículo de mi última carrera, la Gobi March, en la revista PLANETA RUNNING, sin duda una revista de referencia en el mudo atlético. Un espacio en portada y 4 páginas a todo color.

ANGLÈS PER A CANSATS, LLIÇÓ 1

2011-11-18T07:53:00.004+01:00

Quan estàs cansat, preferiblement molt cansat i cuit de calor al mig d'un desert, preferiblement el del Gobi i et demanen no saps què en un dubtós anglès versió USA, ja que estàs cansat i per no gaires hòsties, tu respondràs en un correcte anglès versió catalana un convençut "YA" i et quedaràs tan ample i podràs continuar corrent com si res.

Video de l'Organització en "jaig cualiti"

METADONA DEL MONTSENY

2011-11-07T07:46:00.000+01:00

Uff, per fi. Diumenge i sona el despertador a les 5 i poc. Plou. Llàstima. Una marató de muntanya amb el terra moll pot ser molt divertida, però plovent queda tot deslluït. Desllueix la feina dels organitzadors, pren vistes als corredors i emprenya els seguidors, amics i familiars que volen veure els seus herois enfrontant-se als desnivells.

Però bé, no ens queixarem ara. La roba és a punt, la bossa amb la de recanvi també. Alguna cosa a la panxa i a fora alguna altra. Cotxe i passant pel Collformic a les 7 i poc a Sant Esteve de Palautordera.

Molta gent, molts amics (no els diré tots que no acabaria), molts que se que hi estan inscrits però que la pluja els haurà fet quedar al llit -ells s'ho perden- nervis tontos, els normals abans d'una cursa d'aquesta mida que et pot tenir un munt d'hores trescant, que et mullarà sense descans, que et glaçarà dalt els colls i els cims, que t'enfangarà fins dintre les ungles, però que et reviurà l'ànima, que justificarà tots els problemes de la setmana passada i algun de la vinent. Tot el que se sent davant d'una cursa que promet, molt a prop de casa, al Montseny.

Tothom a la línia de sortida. Desitjos d'ànims, de sort, d'ara ens veiem...3...2...1....va!!! Tothom surt trotant i llavors m'adono que jo no. Aquest cop no. Encara no.

Em limito a delir-me, a fer caminant un trosset molt petit des de Sant Bernat per animar-los. Una petita dosi de metadona per a un addicte que tornarà a caure, no sé quan, però que algun dia tornarà a fotres un munt de dosis de muntanya pura, de km de vida!

DIEDRE O L'ATRACCIÓ D'UN BON APARADOR

2011-10-22T08:13:00.000+02:00

Una tia buena passeja pel carrer de Gurb de Vic. Pels que no ho coneguin, aclariré que Vic és una ciutat situada a uns 8 km de Roda de Ter. Fet aquest aclariment continuem amb la jamona que passeja pel carrer de Gurb, direcció Mil·lenari. Va per l'acera del costat dret, ja que, tot i que a aquella hora no hi ha gaire trànsit, està bona però és molt responsable. Camina altiva i segura d'ella mateixa perquè està molt bona (no se si us ho he dit) i ho sap. Creua el carrer del Nexus (un té una edat i aquell, es digui com es digui, sempre serà el carrer del Nexus) i ara passa distretament per davant d'una botiga dedicada al trail running - jo encara diria més, per davant de la millor botiga dedicada al trail running del carrer de Gurb de Vic, a prop de Roda- i sense mirar l'aparador, ja que ella està bona i jamona i fa molt esport i per això està bona i jamona, però no sol practicar el trail running, continua endavant mentre se sent el martelleig segur i constant dels talons de pam de les seves sabates sobre l'acera. Dues passes després de la botiga s'adona que alguna cosa la fa aturar en sec -i si se n'adona és perquè justament s'ha atura't en sec, ja que està molt bona i super jamona però sap distingir entre aturar-se i aturar-se en sec- i sense perdre la compostura, això mai, un sisè sentit la fa recular fins davant de l'aparador. Primerament es pensa que no és res més que la típica atracció que sent una dona (sigui o no guapa i jamona) per un aparador d'una botiga, però un cop allà, veu que no, que hi ha alguna cosa més que l'ha fet recular. Hi ha alguna imatge que ha entrat molt a fons en el seu subconscient i la reté a dos dits del vidre mirant cap a dintre amb una barreja de curiositat i estupefacció:

Darrera l'aparador hi ha un maniquí que, com tots els maniquís, està buenorro i va vestit amb roba de córrer i motxilla, i just al costat hi ha una foto d'un tio també buenorro vestit amb la mateixa roba i motxilla, a la línia d'arribada d'una cursa superjevi, o ho sembla ja que de fons es veu un paisatge desèrtic i això sempre vol dir calor i duresa. Per la pancarta diria, sense por d'equivocar-me, que es tracta d'una cursa al Gobi i que el tio està content d'acabar-la ja que aixeca els braços sense manies, arriscant perillosament la seva integritat al deixar les aixelles al descobert. Ha de ser un tio valent i dur. Molt dur. I la tia bona pensa que a més a més està buenorro. I tot i que se'l veu brut i cansat, s'endevina que està feliç. I buenorro (no se si també ho havia dit).

La tia buena i jamona mira una i altra vegada del maniquí a la foto del tio buenorro i de la foto al maniquí i intenta descobrir què és el qui o què l'ha fet recular, si l'un o l'altre. No sap si intenta descobrir qui està més buenorro, o què és el que l'ha impactat tant. Mirant d'un a l'altre comprova que són idèntics: la mateixa samarreta, els mateixos pantalons, el mateix tipus atlètic, les sabatilles, la motxilla, fins i tot el tapping en forma Y del genoll el porten igual. Però el que la fa estar segura que és el mateix tio és un petit o gran detall: a sobre les espatlles el maniquí no té cap. Cert, ara ja n'està segura.

La tia buena i jamona se sent tan atreta pel buenorro, per tots dos vaja, que sense saber com, entra a la botiga disposada a gastar. Darrera el mostrador hi ha un pelut amb un buff al cap i trastejant per allà un Terrier, els dos responsables (juasjuas) de la botiga. Hi ha més clients per atendre però tots dos (els responsables....) de cop passen d'ells i flipats per la tia buena li demanen què vol, que en què la poden ajudar. Ella se sent molt ben atesa, i és que allà sempre atenen molt bé a tothom, però si ets una tia bona i jamona molt millor, i al final es compra sabatilles, malles i motxilles, com les que porten el buenorro de la foto i el maniquí i gairebé segur que per culpa d'aquests dos (no pel pelut i el Terrier, si no pels buenorros) ara que té un bon equipament, s'aficionarà al trail running, que per si no us ho he dit, és la manera molona, actual i cool de dir "córrer per muntanya", i a partir d'aquí farà tant més esport que encara estarà més bona i jamona. I el tio buenorro, allà quiet com un maniquí...o com un gilipolles, depèn de com es miri.

Coses d'un bon aparador.

XERRADA A FOMENT DEL TREBALL

2011-10-13T21:20:00.001+02:00

Això si que era un repte...
Parlar de la teva passió no sol ser gaire difícil, a més, ara ja ho he fet unes quantes vegades. A sobre, com que normalment el públic sol ser "del ram" dels corredors, o "del FAC" (familiars, amics i coneguts) això vulguis que no ho sol facilitar una miqueta.

En aquests casos sempre parles i t'enorgulleixes de poder explicar que has corregut i vençut a llocs exòtics, inhòspits, durs i extrems i en climes que poden portar els mateixos adjectius i saps quan ho expliques com reaccionarà la gent, o t'ho penses, però quan de cop reps una trucada que et proposa un repte per al qual no has entrenat -o no gaire- o dius que no (que normalment seria el més assenyat) o acabes dient que si (que ja que has demostrat de sobres i mil vegades que el seny no és el teu do...) i com que a un bon amic no li saps dir que no a res, acabes enfrontat a un repte tan gros com haver d'explicar la teva experiència davant d'un grup de caps de RRHH de grans empreses. Un repte que de sortida et fa més por que una pedregada o posats a parlar de córrer, et fa més por que una cursa de 200, 300 o 3000 km seguits!

Però com sempre, quan ets al lloc, davant del repte, veus que les dunes són altes però es poden passar bé, que la sorra és tova però és deliciós trepitjar-la, que les piranyes i els pumes hi són però no et volen a la seva dieta, que els rius que has de travessar al cap i a la fi et refresquen, que la calor amb optimisme no és tan dura i que un rere l'altre els quilòmetres s'acaben fent.

I que res no es dur si et sents ben acollit i t'ho posen tan fàcil com m'ho varen posar a mi.

REVISTA MARATHON

2011-10-08T07:56:00.003+02:00

Obres la revista Marathon del mes de setembre i a la pàgina 20 et veus arribant a meta de la teva última cursa a doble pàgina, com els bons. Gires fulla i tornes a ser tu, i així fins a veure que dediquen 8 pagines "a todo color" al teu immens, apassionant i alhora superminoritari esport.

Content de la petita contribució a explicar que no som "frikis", que som atletes de llarga durada, que córrer 200 o 300 km no és una malaltia sinó una passió, que com a la vida, el poder de la constància de la nostra lluita, la d'un pas rere un altre va molt més enllà de la fogonada d'un curt esprint.

Moltes gràcies a la gent de la revista Marathon.

Avui, enmig del fosc túnel d'una llarga lesió, això ha estat com una alenada d'aire nou. M'ha recorda't què se sent, per si mai ho hagués oblidat...

Tinc moltes ganes de tornar a córrer. Ho faré.

QUATREPERQUATRESETZE

2011-09-25T03:15:00.000+02:00

Recordo que al 2008, un dia com avui....també parlava de xifres...

MAMA, MAMA, PORQUE PAPA MATOOOO AL PREEEEEEGONEEEEEEROOO...

2011-09-20T09:17:00.002+02:00

El reconeixement i l'agraïment són una cosa poc freqüent als nostres dies. De fet, tampoc els busco, però sempre és agradable que al teu poble et reconeguin els esforços i més quan el merit més gran que t'atribueixes és senzillament el d'haver corregut deserts i selves arreu del món dient en veu alta que ets d'allà, de Roda de Ter.

Però es pot saber a què ve això? Ah si, que al meu poble han decidit que aquest any sigui un veí en la seva vessant d'esportista, un corredor de moltes hores el qui faci el pregó i per tant doni el punt de sortida de la Festa Major 2011. Cert que la primera impressió va ser d'incomoditat. No m'hi veia. Però ara em fa fins i tot una certa gràcia. Mira que he arribat a ser i a fer coses diferents a la meva vida, canalla, estudiant, escolà, jugador d'hoquei, cantant de coral, monitor, pianista de grups de tot tipus, soldat, treballador, amic, organitzador, empresari, viatger, juerguista, corredor, corredor més lluny encara, pare, escriptor aficionat... i quantes coses més em deuen quedar per fer? Però encara no havia sigut mai pregoner!

Em ve al cap un acudit!

Doncs, si, s'accepten acudits i conyes, mofes i escarnis. El pregoner d'aquest any no té escampats fills pel veïnat, suposo, per tant no cal que el mateu, però si ho heu de fer, que sigui abans de dijous al vespre i almenys us estalvieu el rotllo que us ha de fotre!

Se hace saber............que per a mi és tot un honor!!!!!

EL MEU PARE SURT AL MEU LLIBRE DE TEXT!

2011-09-12T18:49:00.000+02:00

Casualitats de la vida. Ser al lloc adequat al moment adequat. Una foto feta a un tio entre milers de fotos fetes a més de 800 tios que corrien com desesperats pel mig d'un desert. Coses que evidentment només passen si no les forces, però que si passen, tot i que són immenses tonteries, fan una il·lusió enorme.

Tinc una filla amb gairebé 16 anys que avui ha comenat el 1er. de batxillerat, i aquest és el llibre de text d'educació física de 1er de batxillerat de la meva filla i de tots (o gairebé tots) els instituts del país.

I aquesta és la pàgina 13 del llibre, on hi surt a primer pla un tio amb cara d'asfixiat pujant una duna al Marathon des Sables del 2008. I ves per on, la cara d'aquest tio em sona.

Va, i ara a veure qui es el xulo que pot pitejar de sortir al llibre de text de batxillerat dels seus fills? Eh? EHHHH?????? Va, que ho digui ara o que calli per sempre!

I ara ve quan em deixen un comentari el Rei, el(s) Bush, l'Aznar, el Papa de Roma i altra gent d'aquesta que sempre surten als llibres de text dels seus fills, reclamant el seu protagonisme en aquest bloc. Però a aquests deixeu-los dir. Puto caso!

FA 30 DIES QUE FA 30 DIES...

2011-09-10T10:28:00.000+02:00

En Serrat va fer servir, per dir que tenia 40 anys un petit truc tant senzill com dir que "fa vint anys que tinc vint anys", potser perquè contar-ho per parts no es fa tant gros. És el mateix truc que fem servir en les curses d'ultrafons, quan mirem de punt de control a punt de control, cada 15 o 20 km normalment, en lloc de mirar la fi de la cursa a vegades a més de 200 o 300 km.

Doncs bé, seguint la tàctica, fa 30 dies que fa 30 dies que no puc córrer. I això cada vegada és més dur...i la panxeta cada dia és més tova!

Puc anar amb bici amb molta precaució i sense forçar i puc nedar. Puc fer una vida gairebé normal a l'espera de la cada cop més segura operació de genoll (dilluns vinent sabré gairebé segur que s'haurà de fer), però no puc córrer que és el que realment m'agrada. I això és dur, molt dur...i els muscles cada cop més tous!

I el bloc, (apart de que he actualitzat una mica el recull de premsa de la Gobi March) com que a nivell esportiu no tinc massa res per dir-hi, ja que no és plan de fer-lo servir només per plorar, doncs està "aletargat", pacient, i a l'espera d'engegar, confio que no molt lluny en el temps una nova temporada, on la lesió quedi com un malson llunyà i en la qual ja somnio amb aquesta i l'altra cursa, però on bàsicament, el que realment vull i necessito és tant senzill con un diumenge d'aquests poder-me llevar de fosc i deixar el cotxe a Queralbs per recuperar-lo brut i suat al cap de 5, 6 o 10 horetes.

Si, brut i suat però amb un somriure d'orella a orella.

30 DIES SENSE CÓRRER.

2011-08-10T09:26:00.002+02:00

Quan et trobes bé i no et fa mal res (res que no sigui el dolor normal del dia a dia carregat de quilòmetres) no saps la sort que tens. És un do, una sort, un regal de la vida, i moltes vegades no ho apreciem. Ho considerem "la normalitat" i com a tal no ens plantegem mai que som uns afortunats. La "normalitat" no és noticia. Ni tant sols ens adonem que hi ha gent que no pot córrer perquè la seva "sort" l'ha posat en una cadira de rodes, o li ha "regalat" qualsevol altra incapacitat, o la vida l'ha situat en un lloc on la lluita pel dia a dia no li deixa ni tant sols plantejar-se l'esport com a mitjà de vida, com a desestressant. Què li expliques a qui la gana, la guerra, el dolor social i la mort l'acompanya quan es lleva cada dia?

Foto: David Fajula

Però no vull analitzar el món, ni posar-me a filosofar, ni res semblant.

Senzillament passa que fa un mes que no puc córrer. I això és dur, molt dur. Se m'està fent absolutament insuportable i ni la piscina ni la poca bici que he pogut fer aquests últims dies no em treuen la mala llet. Quan veig tants amics que cada dia poden sortir a córrer una estoneta i el cap de setmana es regalen un Cavalls, o un Carros, o qualsevol sortida per muntanya, i es plantegen quin serà el proper Ultra, penso a dins meu que la "seva normalitat" és perfecte. Em fan una certa enveja. Però a mi ara mateix em toca viure una altra realitat. El meu genoll em fa la vida impossible...(???) La vida impossible? Quina expressió més gruixuda i fora de lloc. No en tinc cap dret. No, no és cert. El meu genoll es queixa però jo encara camino, i quan es curi (que confio que es curarà amb o sense operació) podré tornar a pujar muntanyes i a mig camí menjar-me un bon entrepà de pernil, i quan acabi una cervesa fresca i un bon àpat. I podré tornar a córrer deserts, aquí sense la cervesa... Podré tornar a la "meva normalitat" que és de luxe, que tants voldrien tenir-la. Segur que la "meva normalitat", per molt dolenta que em sembli ara mateix, és l'enveja de molts.

Si, fa un més que no puc córrer i això em fa posar de mala llet, però ben mirat, no tinc cap dret de queixar-me.

QUAN TOT PINTA XUNGO, FINS I TOT EL GENOLL

2011-07-29T20:00:00.005+02:00

Les sales d'espera dels hospitals, les clíniques o les mútues són incòmodes. Gairebé depriments. 7 cadires un pel desgastades. Quants culs hi hauran reposat? Homes lletjos, dones lletges, homes lletjos, dones guapes...i ara el meu, a la cadira que fa 6, o a la que fa 2. Sempre tot és depèn de com es mira.

Tinc una lesió al genoll. No se per quan temps en tinc, ni tan sols sé encara ben bé que hi tinc, però veient el que diu la ressonància magnètica, tot i que no hi entenc gaire res, no sóc gaire optimista. Pinta xungo.

Tinc una cursa al cap que es corre cap a finals d'any. És molt llarga, molt dura i m'han parlat molt malament de l'organització, però m'és igual. Per mi és un repte que ja fa anys que tinc clavat entre cella i cella i sempre per una cosa o per l'altra no hi he pogut anar. Però tinc clar que un dia la faré...tot i que aquest any cada dia ho veig més difícil.

Jaume Tolosa? -Em crida la infermera.

Deixo la sala d'espera depriment i entro en una habitació pitjor.

A veure aquest genoll...-Em diu el metge- Treu-te els pantalons i posa't aquí!

Collons!!!! Ja comencem malament!

CANAL TARONJA TV

2011-07-09T09:12:00.000+02:00

Entrevista feta per David Dediós per als informatius del Canal Taronja el 7/7/2011

GUAPO, FAMÓS I MEDIÀTIC (¿?)

2011-07-07T16:45:00.004+02:00

Avui al vespre totes les meves fans ( si, si, totes dues) estaran d'enhorabona.

L'aquí mediàtic i "apuesto" corredor d'ultrafons que escriu aquestes línies sortira no a una, no, sinó a dues TV alhora. A les 20:00 i a les 21:30 al Canal Taronja (entrevistat per David Dediós) (quan ho pengin a la seva web ho publicaré) i a les 22:10, al canal Esports 3, on re-emeten el programa que l'equip de Temps d'Aventura va preparar sobre la participació del Cyrus, l'Albert, en Xavi i jo mateix a la passada Jungle Marathon.
(Recuerdo a los que viven después del Ebro, al norte de los Pirineos o allende los mares que se puede ver en la web)
(Recordo a la gent d'aquí que el programa es re-emet varis dies més a Esports 3 i els dissabtes al migdia a TV3)

TV3 - Temps d'aventura - Jungle Marathon por TV3

Doncs res, que quan un és guapo, famós, mediàtic i sobretot, més xulo que un vuit, doncs passa això, que hi ha dies que surt a la tele més que en Messi i la Esteban junts. Perquè avui, potser si que sortiré més a la tele que ells...o no.

És igual. Per a les meves fans (si, si, totes. Totes dues) jo sóc més guapo, famós i mediàtic.

GOBI MARCH 2011.PUNT I FINAL... PERÒ ARA COMENÇA.

2011-07-06T22:44:00.000+02:00

Cal ser just.

De la mateixa manera que vaig catalogar l'etapa llarga, la 5ª, com la cosa més lletja i avorrida mai feta per mi, he de ser just i dir que la 6ª i última va ser la millor etapa que he corregut mai, i el final d'etapa més maco que he fet mai. Un 10.

Dit això, no m'estendré més ja que "en breve" començaré a escriure els meus acostumats rotllos patateros de la cursa. Aquelles cròniques llargues i pesades que alguns valents teniu els sants collons de llegir, i alguns fins i tot dieu que us agraden. O es que no ho llegiu i dieu que us agraden directament? També n'hi deu haver algun...

Acostumo a acompanyar els rotllos amb fotos per fer-ho més amè. Doncs aquest cop, no se com m'ho faré, ja que un xino malparit, que també n'hi ha, em va birlar la càmera de fotos mentre jo i els meus companys Ramon i Julio passejàvem tranquil·lament per Urumqi (pronunciïs Urumuxi). Penso jo, i perquè no em fotia el passaport i amb la tonteria em passava un parell de setmanes més fent turisme, i no pas tornar de seguida i a currar. Occidentals que som uns occidentals!(de merda, afegiria) Ens pensem que el temps el fem córrer nosaltres i en aquests països veus que el temps pot córrer en diferents velocitats paral·leles, i que no passa res. Que en realitat no passa res. Sigh!

Així doncs, els rotllos vindran quan vinguin, com sempre. Amb la de peles que cobro per mantenir aquest bloc, només em falta que a sobre em pressioni. Què us acabo de dir sobre el pas del temps? Doncs això!

Bé, només comentar el que ja sabeu, suposo, que finalment vaig acabar segon. Que m'ho vaig passar molt bé. Que aquestes curses tenen això, que pateixes com un cabron (que deu ser molt el que pateixen els cabrons) però que després, poc després, oblides tot el dolor i només queda un regust molt dolç. El gust de què malgrat la duresa del traçat, malgrat la duresa que suposa córrer en aquelles condicions de temperatura, cansament i càrrega a l'esquena, has pogut sortir-te amb la teva i ja tens una medalla de finisher més a la col·lecció, i a més, el que més importa és que has vist uns llocs que difícilment veuràs mai més però que ja tens gravats a la memòria i sobretot, el fet que tens molts nous amics, Ramon, Julio, Hernan, Sergio, Alex, Natalia, Damon, Aline, Dianette, Gian, Dirk, Paolo, Jennifer, Sam....i molts d'altres, amb qui has compartit tot això, amb qui has compartit una sopa o un tros de pernil quan tot el que tens per compartir és una sopa o un tros de pernil.

Aquestes curses són una droga, i ho són per això. Fa encara no quatre dies que he acabat...i crec que ja necesito una altra dosis

GOBI MARCH 2011, THE LONG MARCH

2011-07-01T04:58:00.002+02:00

Poc original el titol que li donen a la 5a etapa, la llarga marcha! I tant llarga.

No us fotare cap rotllo ja que he de guardar feina per quan torni, pero resumint-ho, ha estat una etapa molt dura per molts motius:

Molt dura per la calor extrema, hem passat els 50 graus i a sobre amb una humitat considerable, cosa que feia que haguessim d'estar molt alerta amb les deshidratacions i la refrigeracio corporal. Dur, molt dur. He patit com feia temps que no feia (o es que perdem la memoria...?).

Molt dura per aburriment ja que sens dubte ha sigut l'etapa mes lletja i aburrida que he fet mai. Nomes ha tingut l'encant de que durant la mateixa hem passat per el segon lloc mes baix de la terra. Es a dir, estavem a no se quants metres sota el nivell del mar (uns 190), i per unes ruines d'un temple que m'ha agradat molt de veure, pero no crec que justifiqui que hagis de fer 80 km per carreteres llargues i aburrides, moltes sobre asfalt. No es la meva idea de desert.

L'unica manera que tenia per afrontar aquestes rectes amb aquesta motxilla i aquesta calor infernal era pensant o en no pensar. O desconectar la neurona o pensar en vosaltres. Em va venir al cap que estava apunt d'emetres el reportatge del Temps d'Aventura sobre la Jungle Marathon, i vaig trobar a faltar al Xavi compartint km al meu costat, a l'Albert explicant acudits i foten gresca i sobretot al Cyrus que si no hagues estat per una punyetera lesio de la qual el van operar fa 3 setmanes tambe hagues estat aqui al Gobi amb mi. En aquests moments em van empenyer molt.

Pero be, despres de patir bastant pero controlant tota l'estona la meva posicio a la cursa, el primer es inabastable a la general i ahir tambe va guanyar i la meva feina era controolar els del darrera, i aixi ho vaig fer, doncs aixo, que si no passa res a l'ultima etapa de dema (avui tenim descans ja que encara va arribant gent) ja soc el virtual 2on classificat de la Gobi Marh 2011. Com diu la meva filla, i potser ja amb rao despres del segon lloc a Transahariana 2010 i el segon JUngle Marathon 20101, soc un segundon!

Pero ja m'esta be. Quan vaig veure el curriculum de molts dels que hi havia en cursa hagues signat un top 5. He fet una cursa valenta i crec que inteligent, atacant quan havia de fer-ho i reservant-me quan calia. Les vostres empentes segur que tambe hi tenen a veure.

Res, me'n vaig a jaure, que estic fins al gorro de sol. Crec que en tinc suficient per als proxims.....20 anys?

Petons i abracades a tots!!!!

Ah, aquest ja es l'ultim mail que envio, o sigui que ja podeu respirar tranquils fins que torni a ser a la terra del pa amb tomaquet! Tinc gana!!!!!! Tinc sed!!! Vull alguna cosa fresca!!!!!

Jaume Tolosa, el segundon de turno, desert del Gobi

JUNGLE MARATHON A TEMPS D'AVENTURA

2011-06-30T08:00:00.031+02:00

Avui al vespre, al canal ESPORTS 3 de Televisió de Catalunya, s'emetrà un reportatge sobre la passada edició de la JUNGLE MARATHON, on varem prendre-hi part quatre catalans, en Cyrus Parvine, l'Albert Bosch, en Xavi Marina i jo mateix, i que com recordareu, (perquè ho recordeu, no?) varem guanyar per equips, gracies a unes excelents posicions individuals de tots quatre.

El reportatge barreja imatges del càmera oficial de la cursa, Cosmo Cardozo, amb l'entrevista que ens varen fer als jardins de TV3 l'equip de Temps d'Aventura

A hores d'ara, quan es publiqui automàticament aquest post, si tot va com hauria d'anar, jo estic corrent l'etapa Nonstop de la Gobi March. Una bona manera de recordar la Jungle, diferent però, de la manera com la podreu recordar vosaltres veien el programa. Preneu-vos una cerveseta fresca a la meva salud.

Deixo el LINK per qui no ho pugui veure a la tele que ho pugui mirar a la web.

FW: GOBI MARCH 2011, 4a ETAPA

2011-06-29T21:35:00.001+02:00

From: blogs@racingtheplanet.com
To: jaume15.gobi@blogger.com
CC: juliatolosa@yahoo.es; martadedins@hotmail.com; roser@tolosa.cat
Subject: GOBI MARCH 2011, 4a ETAPA
Date: Wed, 29 Jun 2011 08:00:15 -0400

Per comencar, ahir vaig oblidar de dir que avui ens traslladaven 3 hores en bus per anar a la sortida de la 4a etapa. O sigui que a les 3 de la matinada peus a terra i al bus. A mig cami "pinxasu". Mentre esperem que canviin la roda, que es ben be una feina de xinos, aprofitem per estirar les cames al costat d'una carretera molt poc transitada.

Finalment arribem a la sortida, un erg de dunes espectacular davant nostra. 3,2,1...Gooooooo!, Comencem a correr per le dunes i al cap de poc verifico el que ja sabia: els ergs de dunes son, per mi, un dels paisatges mes macos i espectaculars que es poden veure. Pero anem a la cursa. L'italia Paolo, que va tercer a la general va per mi i surt amb l'australia i el danes a tota llet. El recorregut, tot i ser precios, es durissim i jo no puc seguir el seu ritme de cap de les maneres, pero patint com un cabronet, aconsegueixo que al menys no em perdin mai de vista. Abans d'arribar al CP1 comencen a caure gotes. Ara ja no som a la muntanya, ara si que no toca que plogui, pero s'agraeix, ja que la calor es mante una mica tolerable.

Arribem al CP1 i ells a lo seu. El ritme es altissim i jo ja fa estona que pateixo un pel massa, pero penso que si em deixen, pot tenir una pujada de moral i jo una baixada i recuperar-me el que li porto. A mes, dema a la llarga, de 80 km, necessito portar-li el maxim de diferencia per anar minimament tranquil. Al final, sobre el km 20, just abans del CP2 ha claudicat i ha comencat a caminar. L'he atrapat i despres de caminar una estona al seu costat, per refer-me, jo he continuat tirant.

La meva cursa respecte el primer no se com acabara, pero ho tinc fotut.Pero si deixo el 3er enrrera, i els altres mes, asseguro el 2on lloc, que veient el ferro que hi ha, abans de sortir hauria firmat un podi amb els ulls tancats.

Despres del Cp 2 ha sortit definitivcament els sol, i la cursa ha canviat de color. La temperatura ha arribat a ser insoportable, i a mes amb forca humitat, el que fa que la deshidratacio sigui molt mes facil. Amb la cursa controlada, he anat fent relaxat, potser massa, pero conscient que el que reservi avui, ho tindre dema a la llarga. Al Cp 3 m'atrapa el danes i sortim tots dos a pas tranquil. Nomes 7 km a meta per un terra de sorra tova que no ens deixa correr, i a mes, la calor ens fa ser prudents, ja que com he dit, ens sembla que ens estiguin cremant amb foc.

Al cap de 2 km perdem les marques. No pot ser, si fins aqui estava molt ben marcat. Donem volte i volte i les marques ni hi son. Han desaparegut. Desesperats i sense saber que fer o cap on anar, ens atrapen els perseguidors, en Dirk, el Paolo i un japones que tambe va bastant fort. Finalment trobem les marques i en Dirk comenca a correr com un boig, i jo, quin remei, el segueixo. Els altres es queden. Al final em despenja, i es que va com posseit i arriba a meta 1 minut davant meu. Tan gran ha estat el seu esforc, que nomes creuar la meta es desmaia, col.lapsat per la calor i l,esforc, i els metges, de bolit per reanimar-lo. Jo arribo i ja reacciona, pero no te bona pinta. Crec que s'ha passat. Retallar uns minuts no val arribar a aquest punt.

Jo em trobo cansat, pero be i despres de revisar-me la motxilla, que porti tot el material obligatori, arriba el danes. I un altra que cau rodo! Avui el dia es extremadament dur i durant la tarda, quan han anat arribant gent, molts han hagut de ser atesos i molts han abandonat per deshidratacions severes.

Avui he arribat 3er, amb 5:23, a un minut del 2on i a uns 20 del primer. Continuo 2on a la general. En Ramon i el Julio han arribat com jabatos el 15 i 16, i remuntaran molt a la classificacio.

A la tarda ajaguts a la tenda hem passat mes calor que un pollastre a l'ast, pero ara ja esta refrescant una miqueta, tot i que encara fa calor.

En un mail m'han dit que no es va publicar al bloc el mail d'ahir, espero que ja s'hagi solucionat, i que a mes es publiqui aquest i tot.

Dema l'etapa de 80 km. Alla es decidira tot. Espero que entre la bruixa i les vostres empentes podre, com a minim, mantenir la 2ona posicio.

Us envio molts petons. Moltes gracies pels mails, son tots molt i molt ben rebuts, pero avui vull agrair sobretot a la meva Joana, que me n'ha enviat un de molt maco.

Jaume Tolosa, acalorado estoy, desert del Gobi

GOBI MARCH 2011, 4a ETAPA

2011-06-29T14:00:00.000+02:00

Avui he arribat 3er, amb 5:23, a un minut del 2on i a uns 20 del primer. Continuo 2on a la general. En Ramon i el Julio han arribat com jabatos el 15 i 16, i remuntaran molt a la classificacio.

A la tarda ajaguts a la tenda hem passat mes calor que un pollastre a l'ast, pero ara ja esta refrescant una miqueta, tot i que encara fa calor.

En un mail m'han dit que no es va publicar al bloc el mail d'ahir, espero que ja s'hagi solucionat, i que a mes es publiqui aquest i tot.

Dema l'etapa de 80 km. Alla es decidira tot. Espero que entre la bruixa i les vostres empentes podre, com a minim, mantenir la 2ona posicio.

Us envio molts petons. Moltes gracies pels mails, son tots molt i molt ben rebuts, pero avui vull agrair sobretot a la meva Joana, que me n'ha enviat un de molt maco.

Jaume Tolosa, acalorado estoy, desert del Gobi

FW: GOBI MARCH 2011, 3a ETAPA

2011-06-29T12:30:00.001+02:00

From: blogs@racingtheplanet.com
To: jaume15.gobi@blogguer.com
CC: juliatolosa@yahoo.es; martadedins@hotmail.com; roser@tolosa.cat
Subject: GOBI MARCH 2011, 3a ETAPA
Date: Tue, 28 Jun 2011 09:22:20 +0800

Necessito una bruixa!

No sera que no apreto I que no faig els possibles per atrapar el de davant, fins I tot posant una mica en risc el defensar el lloc, ja que els del darrera venen forts, sobretot l'italia Paolo Barghini, pero l'australia va fort I com no aconegueixi que una bruixa li ompli la motxilla de pedres, no tinc dallonsis d'agafar-lo. I amb les pedres, no ho se.

Primer de tot agrair la infinitat de mails que he rebut avui. De veritat que son un balsam. Moltes gracies a tots I molts petons a totes, inclosa la que volta per Anglaterra!

Pero estic aqui per explicar-vos com va aixo, no? Doncs som-hi.

Ahir a la tarda, quan finalment va sortir el sol varem descobrir un entorn spectacular. Estavem acampats sobre uns acantilats altissims sobre la llera d'un riu I voltats de muntanyes, no sabria descriure com eren, pero si que es cert que la majoria de muntanyes d'aqui son suaus, dolces fins I tot amb uns perfils molt relaxants.

Quan es va tornar a amagar va baixar la temperature de manera que sopar aviat I cap a la tenda a dormir. A la tenda, ara que hi penso, som dos Catalans, en Ramon I jo, un gallec divertidissim, el Julio, I una 3 australians (2 I una) I 3 Nord americans (2 I una). Tenim l'honor de compartir tenda el segon homes de la general, jo, la primera dona de la general I el que va arribar ultim a la primera etapa. Tant ultim que el van desqualificar per temps. Una bona barreja.

Avui ens hem llevat com sempre a les 6 am, per vosaltres les 12 de la nit (recordeu que aqui al Gobi anem 6 hores endavant), esmorzar I despres del briefing a correr.

Despres de baixar per un canyo, 5 km per la llera del riu que veiem a sota. Pedres I mes pedres que et demanaven molta concentracio per no trencar-te res I despres 10 km de pujada. Si, tal com dic. 10 km de pujada sense cap repla per refer-te. Tota l'estona entre muntanyes, pero la part de dalt no arribava mai de mai. La pujada era sostinguda I permetia caminar I correr alternativament. Aqui anava 4ar, prudent I reservant les forces per quan es pugues correr. Aquest moment ha arribat. Quan hem fet el capdamunt del coll, llavors mes de 10 km de baixada a saco, i alla he anat despenjant ara un ara l'altra.

Mica en mica el paissatge ha anat canviant, I les muntanyes dolces I verdes s'han convertit en grans esplanades voltades de Gobi. Grans esplanades per correr, on el sol crema de manera incredible I on desconectar la neurona es pot convertir en el teu millor aliat. Correr I correr sense pensar, I quan el cos diu prou pensar en la gent que m'estima I que m'esta empenyent des d'on sigui. (pensar en una cervesa fresca tambe ajuda pero dir-ho, potser queda politicament incorrecte)

Paso el 3er CP, km 38, I ja nomes 6,5km a meta. Va, que ja esta, aquesta distancia amb aquestes esplanades….i un collo. Ara tornem a empreyar-ho! Altra cop puja per aqui, baixa per alla, cansat com vaig I amb el sol apretant de valent, cremat com una mala cosa, aquests km es converteixen en un castig. Pero apreto les dents, no vull que m'atrapi ningu. Finalment arribo a un petit poble, tambe ple de xinos, on hi ha l'arribada, en segona posicio despres de carregar-me els 44,5 km n 4:28.

En aquest poble, excepcionalment, en lloc de dormir en tendes, domirem a cases particulars dels habitants (xinos tots) Nomes arribar, m'han acompanyat a la casa que ens correspon als de la tenda 15, la meva. Molt curios. El pati ple de polis d'uniforme jugant a cartes (balaja xina suposo), les dones cuinant al costat, I la nostra habitacio es tota la seva casa, armari ple de fotos del casement inclos, I tele de 24 polsades made in xina. Les dones estan fent pasta, pero nosaltres estem en autosuficiencia, per tant, agafo aigua calenta I em preparo els meus propis spaguettis bolonyesa liofilitzats, que saben a lo que saben!

Em vaig a banyar a un riuet, em refresco I em netejo, I a esperar la resta que mica en mica van arribant. Avui en Ramon I en Julio arriben junts, tambe amb un argenti afincat a Orlando (usa) molt ben parit, l'Hernan Garcia, amb un molt bon temps.

Ara estic aqui patint calor per escriure aquestes lineas…I es que us ho mereixeu, ja que si vosaltres escriviu mails, jo us ho tornare amb historietes des del Gobi!

Dema, 37 km de dunes. Ens han dit que ens preparem a patir calor. La zona on ens foten, sobretot dema passat pot arribar a supercar els 50 graus. Be, mirem la part positiva, ahir deia que enyorava el sol, no? Doncs em foto! Despres de la dosis d'avui I el que m'espera, potser no torno a prendre el sol en 2 anys!

Be, fins molt aviat. Continuem en Carrera, que es que importa I em sento millor que ahir. Una mica mes cansat, cert, pero millor!!!

Jaume Tolosa, torrat de calor en un poble de xinos ple de xinos, al mig del desert del Gobi.

GOBIMARCH 2011, SEGONA ETAPA

2011-06-27T11:28:00.000+02:00

Amb les cames encara adolorides pero amb ganes de sortir em llevo i comenca el ritual de preparatius. Miro fora la tenda i tot i ser de dia (aqui es fa clar molt aviat i fosc molt i molt tard) no es veu res de res ja que hi ha una boira molt espesa. Jo que vinc al Gobi a passar calor i a veure el sol, i em volen fer sentir com a casa. Amb boira.

-La sortida es retrasa mitja hora, fins a les 8:30- ens diuen, per la boira, pero ja puntualitzaen que no sortirem fins que es vegin les muntanyes, per tant, ja suposem que sera mes de mitja hora. Al cap de poc ja ens diuen que a les 9. A les 8 i poc, veient que la cosa no canvia, ja ens diuen que no sortirem fins a les 12 del migdia i que varien el recorregut, per no haver de passar per els cims les muntanyes.

Per mes inri, es posa a ploure...Vaig llegir a algun lloc que al Gobi plovia una vegada cada any. Te collons que sigui avui! La veritat es que al desert que passarem a partir de la 4 etapa es possible que sigui aixi, pero aqui a les muntanyes es veu bastant verd, i hi ha rierols, per tant, suposem que deu ploure bastant mes...

Com que plou i a mes fa un fred que pela i tenim 4 hores per la sortida, ens tornem a ficar a dintre el sac i a dormir, que es gratis, i es l'unica cosa que se'ns acut que podem fer en aquestes condicions. A les 11 tornem a menjar una miqueta i comencem a preparar-nos de nou.

11:30, brieffing. Ens diuen que han retallat l'etapa i al no fer tota la zona del massis muntanyos anirem fins al final per carretera. NOOOOOOO!!!!! 21 km de carretera! No es bo per al meu genoll, ni per les meves possibilitats ja que els meus pricipals rivals son molt joves i per tant rapids en aquestes distancies, pero be, aixi es i aixi s'haura de fer.

Donen la sortida i despres de 3 km de baixada per prats de muntanya i pistes de terra sortim a una carretera asfaltada que planeja. El primer ja fa estona que l'he perdut de vista i el segon i tercer els veig pero em porten un bon tros. Els meus quadriceps pateixen la duresa de l'asfalt i del ritme exigent que ens hem marcat, afegit al pes de la motxilla. La sort es que continua fent fred i cauen quatre gotes que ens van refrigerant.

5 km despres deixem l'asfalt, gracies! pero seguim per una pista molt compactada i dura que no ens fa millorar molt les sensacions. Es un constant puja i baixa per tobogants suaus que ens permet aguantar el ritme. Travessem un riu, no fos cas que no ens haguessim mullat prou els peus, i comencem a pujar de nou. Aqui em va millor. Apretant les dents aconsegueixo atrapar gairebe als de davant (exceptuant el primer que va per un altra llibre) i arribo a meta en 1:38 en tercera posicio, agafat de la ma de l'italia Paolo Barghini i el danes Jimmi Olsen, nomes a 20 segons del 2on, i a 8 minuts del primer. Per tant la classificacio general continuara un dia mes invariable, pero no tinc gens de bones sensacions a les cames. L'etapa d'avui m'ha castigat i ho ha fet sobre el castic que ja portava a sobre. Sort que ha sigut poca estona...

Dema 44 km. A veure com responen les cames. El cap respondra be, ja que tot i que no hem rebut els mails d'avui, tinc els dels ultims dies i tot i que se que n'heu enviat molts mes de moment amb aquells ja tiro endavant el que faci falta!

Trobo a faltar a molta gent, trobo a faltar el pa amb tomaquet i trobo a faltar el sol. No m'hauria pensat mai dir aixo al desert del Gobi.

Jaume Tolosa, moll con un anec, desert del Gobi.

GOBI MARCH 2011, 1 ETAPA

2011-06-26T10:53:00.000+02:00

Be, una mica mes cansat que ahir, pero continuo sense accents...

He dormit bastant malament, pero no m'he posat nervios, i sense adonar-m'en ha sigut l'hora de sortir. Preparatius, els de sempre, i ja sota la pancarta, zri, txu, uan (sembla xino pero es ingles), GOOOOOO!!!!!!!

Fa calor, pero una colla de gent sembla que no li importi i surten fletxats. Jo, al meu aire al costat del que penso que pot ser el guanyador de la cursa, el sudafrica Dirk Cloete, i darrera d'un Danes que sembla molt fort. Els altres no sabem qui son, pero suposem que un d'ells deu ser l'australia Damon Goerke que tambe es un dels grans candidats a guanyar.

La cursa comneca pujant, i pujant, sense molt desnivell pero va pujant, i al cap de 10 km encara puja. Es increible com pot ser que en 12 o 13 km no hagem fet ni una baixada. De cop i volta, s'acaba la pujada sostinguda i comenca el festival de muntanya. Una pujada tipus Pas dels lladres ho comenca a trencar tot, pero es el terreny que en principi m'ha d'anar millor, i aixi es, comenco a pujar amb els meus bastons i ara un ara l'altra es van quedant. Arribo a dalt sol. Ja nomes tinc dos pajarus davant, dos australians, un d'ells Damon, i comenco a baixar, prudent, pero quan arribo al pla em poso a correr i a correr, per sota 4 el km, carregat i amb aquesta calor em fa sentir be i fort pero despres em dono conta que ha sigut un error de novato. Agafo el segon, i evidentment, al ritme que vaig, el passo. Vaig tant concentrat seguin un cami que no m'adono que les marques el deixen i comencen a pujar muntanya amunt. Sento uns crits i de cop desperto i veig que no veig cap marca. A recular. Sense perdre res, potser perdo 5 o 6 minuts, pero fan un mal... torno a anar darrera el segon, es a dir, tercer, i sento els quadriceps bullint. Dos errors de pardillo en poca estona. He d'estar al lloro si no vull tenir problemes. Continuo enganxat amb aquest, Henry es diu, i quan em vaig sentint recuperat, i el pendent torna a anar amunt el torno a deixar i despres de 4:05 arribo al campament.

Segon (la meva filla riura...), he arribat segon a 5 minuts del primer, pero penso que he cremat mes del que hauria hagut de fer. Em sento molt cansat, em fa mal un quadriceps i el 1er es veu molt sencer. No li penso dir res dels meus mals, ofcourse, ja que ell ha de sentir la meva pressio darrera. Es l'unica opcio que tinc per fer-lo petar. Provocar un error seu, pero mirant de no cometre'n cap mes jo. I es que el 3er el tinc molt a prop, i el 4 i el 5 tampoc massa lluny.

Queda molta cursa, gairebe tota, i he d'anar amb molt de seny.

Ara estem acampats en una esplanada voltats de muntanyes a 2172 m (hem sortit de 1500, i hem fet uns 1800m+), i dema ens esperen 41km amb un regal de sortida ja que hem de pujar un cim de 2600 i despre seguir cap a la marato, amb un sol que crema la consciencia i una motxilla que encara pesa mes del que voldria.

El genoll aguanta molt be. Aguantara la resta del cos? Dema ho sabrem.

Puntualitzar, que l'etapa comencara a les 8, que seran les vostres 2 de la matinada, no les 2 de la tarda com per error havia dit.

Jaume Tolosa, una mica mes cansat que ahir i menos que dema, desert del Gobi.

**********IMPORTANT NOTICE**********
Please do NOT reply to this email. Please visit the event website at www.4deserts.com to send a message to any competitor, volunteer or staff.
*********************************************

GOBI MARCH 2011. A PUNT DE SORTIR.

2011-06-25T13:38:00.000+02:00

Hostia, no hi ha accents al teclat d'aquest portatil. Perdoneu-me doncs les faltes.

Despres d'un viatge molt tranquil, arribem a Urumqi i ens allotgem a l'hotel faifstars que sera la seu de la cursa abans i despres d'aquesta. He viatjat amb en Ramon. Alla ens trobem en Julio, gallec i de seguida comencem a coneixer gent nova amb qui ens tocara conviure durant 1 setmana sense rs mes que el que portem a sobre. Bona gent. No parlare dels rivals a tenir en compte, que n'hi ha, i mes dels que em pensava, sino d'un que m'ha fet especial il.lusio. A les croniques de la jungle marathon parlava d'un japones que cada dia es suicidava, en Suzuki, doncs va i me'l trobo aqui. Haura escarmentat? Morira de nou? Ho sabrem aviat.

Amb una calor infernal hem sortit, despres de les verificacions, cap al camp 1.Parada a mig cami per anar a una festa amb balls tipics sota un sol de por...maco. Despres de 3 hores arribem a lloc. Estem al costat d'un petit poble ple de xinos acampats sota uns arbres al peu d'unes muntanys altes del cagar amb els cims ben nevats (Us prometo fotos a la tornada) Dema, ens en hi anem. Les hem de travessar. Ens esperen 34 km amb bastant desnivell (m'he deixat el road-book a la tenda i no penso anar-lo a buscar, per tant us deixo amb lo de bastant desnivell), molta calor i una motxilla que pesa menys del que em pensava, 7'8 kg sense aigua, pero que pesa mes del que voldria haver de portar per aqeusts pendents.

No se com m'anira. No penso en el genoll, ni li vull donar la opcio de fotre'm, pero en aquetes condicions, el mes minim contratemps pot ser un problema, el provoqui el genoll, la panxa, el sol, o la neurona. No, aquesta no, la neurona es com el millor dels desodorants, no m'abandona mai. Dema comen....on es la c trencada?...bueno, comenca la Gobi March i tinc un mono de correr que no em parara ningu. Neurona Power!!!!

I com que se que molts estareu empenyent, encara em pararan menys.

Ha sigut una informacio de Jaume Tolosa....portatil sense accents ni ces trencades.....desert del Gobi.

GOBI MARCH, SEGUIMENT DE LA CURSA

2011-06-24T08:00:00.003+02:00

Com a cursa ben assentada i consolidada dintre del món de l'ultrafons, la Gobi March té una web molt correcte i des d'on es pot accedir a una bona quantitat d'informació referent a la cursa, al seguiment del dia a dia dels participants i des d'on es poden enviar mails que els corredors podrem llegir a diari. Com sempre agraïr per endavant els molts mails de suport que rebré on m'ajudareu a sortir dia a dia i a passar les nits.

Aquest missatge s'ha de publicar automàticament el dia 24 de juny mentre jo ja seré a la Xina, o estaré volant cap allà. Estaré com sempre entre nerviós, ansiós, cagat i il·lusionat. M'espera una nova experiència que no se com acabarà, però se que comença amb força i ganes de viure la vida i disfrutar-ho a fons.

Poso doncs, els links directes per a un fàcil seguiment de la cursa: (A la columna del costat ja hi ha un link que porta directe a les classificacions, i d'allà a qualsevol lloc de la web)

*LA WEB*

*CLASSIFICACIONS*

*REBRE INFO PER MAIL DEL DESENVOLUPAMENT DE LA CURSA (en anglès)*

*ENVIAR MAILS ALS CORREDORS*

GOBI MARCH 2011, HA ARRIBAT L'HORA

2011-06-23T05:50:00.000+02:00

Doncs si, ha arribat l'hora. Sempre acaba arribant.

Fa mesos, quan dubtava de si inscriure'm o no, ho veia lluny, però ja sabia que com sempre arribaria l'hora de marxar i que com comença a ser habitual m'enganxaria l'última setmana amb tot per fer i tot mig penjat. Aquest cop, però, m'he superat a mi mateix. Tot a última hora, con dos "cohone". Però també s'ha de dir, que al final tot està a punt. Fins i tot el genoll, que tant m'ha fet patir aquestes setmanes sembla que vol col·laborar amb la causa.

I es que ja me'n vaig. I me'n vaig convençut de que tot anirà bé. De tant repetir-m'ho sembla que estigui fent un treball de coco, un exercici de convenciment mental, i potser ho és. Positiu, sempre positiu (VanGaal dixit?). Però és cert. Ho crec de debò, ja que he fet els deures. He entrenat fort i a consciència. He cuidat tant com he pogut mil detalls, l'alimentació, el meu pes, el pes de la motxilla... i molts d'altres detalls que són, si cap més importants, ja hi ha qui s'ha cuida't de cuidar-los per mi. Sempre ho he dit: sóc molt afortunat de ser on sóc i fer el que faig i sobretot amb qui ho faig i qui m'envolta.

Avui més que mai.

Me'n vaig al Gobi. Marxo tranquil. Se que ho deixo tot en bones mans. I sobretot, se que molts sereu amb mi.

Moltes gràcies.

GOBI MARCH 2011. GENT.

2011-06-19T12:50:00.000+02:00

Va bé quan la web de la cursa que tens davant et dona informació referent al que et trobaràs, tipus de terreny, temperatures...

També m'agrada investigar, quan hi ha llista d'inscrits, amb "qui" et trobaràs. Veus qui poden ser els favorits, i a més, a vegades, descobreixes coses curioses.

Feia dies que feia el xafarder per la llista d'inscrits per veure si coneixia algun corredor o si per Google o Facebook li endevinava les possibilitats, però per sorpresa meva, ha sigut la mateixa organització, com si m'haguessin llegit les intencions, qui ens ha enviat a tots els participants un mail, on diu clarament qui són els corredors que haurien de disputar-se el podi. Hi ha ferro.

Dintre els que la organització coneix pel fet que ja han corregut altres curses de "Racing the Planet"(RTP), empresa organitzadora del circuit 4deserts, del qual forma part la Gobi March, destaquen a Paolo Barghini, Italià, guanyador de la "Sahara Race 2009" a Egipte i 2on a "The last desert" a l'Antàrtida 2010. L'australià Damon Goerke, 4art a "Atacama Crossing 2009" a Xile i que jo he vist que va fer el 21 al Marathon des Sables 2008. Poca broma. I l'alemany Rafael (alemany?) Fuchsgruber (si, alemany) 3er al "Sahara race 2010".

Llavors parla dels que no han corregut mai amb RTP (100 de 152 participants) però que tenen uns quants km a les cames i també a tenir en ment, i en aquest apartat parla de mi i del que per mi hauria de ser el guanyador d'aquesta cursa, el sudafricà Dirk J. Cloete, que entrena amb el guanyador de moltes d'aquestes curses Ryan Sandes i que després de investigar via "google" al seu historial, he vist que li haurien d'anar molt malament les coses per no endur-se aquesta edició de la Gobi March. Després d'investigar els altres, la meva porra posaria en segona posició a l'australià i la tercera i últim lloc al podi, hauria de ser un joc d'hòsties entre els altres. Això suposant que no hi hagi ningú més amb ganes de gresca i que no hagi estat detectat pels nostres serveis d'espionatge...

A part d'això, i després de quedar-me sense la ja habitual companyia de'n Cyrus, a qui trobaré molt a faltar i que finalment no pot venir ja que el varen operar d'un genoll fa uns dies (et recuperaràs més ràpid del que et penses) doncs finalment quedem en cursa dos catalans, en Ramon Casals, de Sabadell i que fa just 2 mesos ha acabat el Marathon des Sables i amb qui no ens coneixíem fins fa unes setmanes, però com que ens queden moltes hores d'estar junts segur que esdevindrà un bon amic, i un gallec, de Ribadeo, Julio Antolin, amb qui no ens coneixem, però que també es un tema que solucionarem en pocs dies.

Com a curiositats comentar que hi ha 152 inscrits, que venen de 39 paisos diferents. D'aquests, 34 resideixen a Hong Kong i només 11 a Xina.

Això s'acosta ja molt perillosament. Tinc ganes ja de que sigui dijous i posar rumb a Xina. Tinc ganes de que sigui diumenge. D'això si que en tinc ganes. Començar a córrer i posar a prova tot l'entrenament fet, i que malgrat l'enrenou del genoll, si aquest aguanta, tot el que he "patit" i entrenat, haurà de sortir i espero tornar a casa ben aviat amb una altra medalla de finisher penjada al coll.

Gobi March 2011. Falten 7 dies per començar.

UNA POBRA I SOLITÀRIA NEURONA

2011-06-16T23:39:00.001+02:00

Em dec estar tornant boig.

Fa dies que estic posant la meva pobreta neurona en situacions límit. No és que em posi a mi mateix en situacions de perill i que això obligui a la pobra i solitària neurona a activar totes les alarmes de supervivència, no és pas això, sinó més aviat tot el contrari. Estic posant la meva pobra i solitària neurona en una situació extrema d'estrès per avorriment.

Algú ha provat mai de fer hores i hores d'aquarunning? Algú ha intentat mai entrenar una cursa de 250 km a la piscina? Qui va ser el cabronet que va inventar això de l'aquarunning? Més hauria valgut que li fotessin una pallissa i llavors amb la cara inflada d'hòsties li podríem haver dit :

-"Què? Divertit això de córrer a la piscina, eh? Ara amunt, ara avall, 2 minuts cap a un costat i 2 minuts cap a l'altra, va que ja portes molta estona, si!!! Molta estona?...Això és el que et sembla, burricàs! Només portes 8 minuts... valent, que ets un valent...va, que ja veuràs quin entrenament més maco! Va collons, continua, no t'adormis!!!"

Però com que a la vida s'ha de ser positiu, siguem positius. Tampoc és tant, tant, tant avorrit. Una mica si, però amb imaginació es pot superar. Ahir mateix tota l'estona d'aquarunning em va servir per fer-me dins la meva ment ocupada per una pobra i solitària neurona, una espècie de programa televisiu, barreja de "corasón corasón" i "El diario de Patricia".

Quan arribo estan tots els carrils doblats, algun triplicat. De cop i volta el 3 queda lliure ja que marxen dos de cop. Són parella. Que maco, eh? Juntets a la piscina, que romànic! Quan es divorciïn hauran de discutir qui es queda l'abonament...

Au, el carril 3 per a mi sol. El xurro llarg sota les costelles i començo a córrer dintre l'aigua sense tocar de peus a terra. Semblo gilipolles. Molt gilipolles. I la gent em veu i segurament ho pensa. O no pensa? Els homes segur que no em veuen ja que com que estan nedant, la seva única neurona està enfeinada coordinant els moviments de crol i no poden estar pel dropo del carril 3... Les dones si que em veuen. Dec ser el centre d'atenció de tota la piscina, ja que a aquesta hora, curiós, la majoria de nedadors no són nedadors. Són nedadores.

Jo a lo meu, zig zag zig zag, movent els braços i les cames al més pur estil...no sabria dir quin estil, però movent-los.

Al carril 1 sempre hi ha les iaies. No neden gaire. Bé, la veritat és que no neden, però xerren...Una porta el gorro que sembla més de dutxa que de piscina i unes arracades d'or que en surten per sota, grans com dues mandarines. Si es deixa de la corxera se'n va al fons. O no, ja que porta unes boies que li compensen de sobres el pes auricular.

Al carril 2 si que hi ha un tio que també s'acaba de quedar sol. Neda bé. O m'ho sembla.

Al 4 dues noies, amigues suposo. 2 piscines i xerrada, 2 piscines i xerrada.

5, 6 i 7, sense res ni ningú que cridi massa l'atenció, fins que una marxa i...collons....i jo corrent com un tonto i aquesta a uns metres meus....

Res, jo a lo meu, pim pam, swim, swam...

El carril 8 també és curiós. Una família equilibrada. 100 kg de dona, 50 kg de mascle i un nen de 25. Per tant podríem dir que dos nens fan un pare i fan falta dos pares per...millor callo.

Ara arriba una altra parella. Tots els carrils estan doblats menys el 2 del tio que neda bé i el 3 del gilipolles que fa veure que corre. Qui nedarà amb qui? Aviat queda clar i sense gaires paraules.
"Jo que sóc un tio i nedo fort"- pensa interiorment ell- "em posaré amb el tio que neda bé i serem els cracks de la piscina...i tu, que ets una dona, ves amb el gilipolles aquest que no sap que per córrer hi ha camins.

I jo, fent un treball més mental que físic, encaixo les crítiques de tothom, que ningú les diu però se que hi són, i continuo corrent dins l'aigua com un dropo conscient que és la millor manera per mantenir un cert grau de forma de cara a la Gobi March, i mentrestant, la meva pobre i solitària neurona, avorrida i fastiguejada ja de veure el panorama dels altres carrils es desconnecta de nou i un altra cop amb la ment en blanc...........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

HA TORNAT A SORTIR EL SOL

2011-06-13T19:10:00.002+02:00

Calor, si. Ja comença a fer calor. Aquest matí m'he socarrimat el front a la platja de Castelldefels i tot dinant, a l'ombra, la samarreta abrigava massa. Si, ja comença a fer calor però encara s'aguanta.

De cop i volta el cel s'ha enfosquit com si ja s'acabés el dia. Són les 5 de la tarda i poc més i sembla de nit. La veritat és que ja no fa tanta calor.

Estic a fora el jardí, sota el porxo, fent el xafarder pel feisbuc i ha començat a ploure. De cop i volta el cel ha caigut sobre tot el meu petit país en forma d'aigua i pedra. El meu voltant s'ha col·lapsat incapaç d'admetre tant de material en tan poca estona. Ja no fa tanta calor. El termòmetre ha baixat a 15ºC.

He anat a dins a buscar un jersei i m'he canviat la calça curta per un xandall. També m'he calçat.

El cel continua descarregant litres i litres i ja no fa gens de calor...

Per curiositat he mirat la temperatura a hores d'ara a la "Turpin Basin" la zona de Xina on diuen que hauré de córrer 250 km just d'aquí a 14 dies. 42º C.

No està gens malament per l'hora que és, tot i que no tinc ni idea de quina hora és allà ara mateix. Suposo també, que d'aquí a 15 dies encara apretarà més la calor. Ens han dit que passarem de 50ºC. No està gens malament tampoc.

42ºC. El contrast em fa venir un calfred.

Per sort ha deixat de ploure. El terra és completament blanc de la pedra, però ha tornat a sortir el sol. No fa fred, tampoc fa calor.

Però ha tornat a sortir el sol.

HIDROHIBRID EM FA COSTAT AL GOBI

2011-06-12T08:37:00.003+02:00

És curiós que a vegades descobreixes coses que no sabies de la manera més insospitada, i el descobriment d'HidroHibrid ha estat una d'elles. Com pot ser que estiguem contaminant tant el planeta i consumint tants litres innecessaris de petroli quan hi ha un sistema que incorporat a qualsevol motor redueix increïblement tant una cosa com l'altra?

Si de veritat us interessa, doneu un cop d'ull a la web d'HidroHibrid i valoreu-ho vosaltres mateixos. Les xifres canten: Fins a un 20% d'estalvi de combustible i 0% d'emissions de CO.

Doncs, tot i que el meu esport ja no contamina (exceptuant els trasllats...), potser per això l'associació pren més pes, i finalment hem arribat a un acord per què HidroHibrid estigui al meu costat en aquesta edició de la GOBI MARCH, que està ja tant i tant a prop.

Vull agrair també a SOLGIRONÈS el recolzament que m'ha donat durant tants anys, i que sé que em continuarà donant fent que no desaparegui completament de la meva vida d'esportista ni tant sols en aquest any en que ballem per separat. Mai seran incompatibles una empresa dedicada a l'energia solar i una que intenta que contaminem menys.
Moltes gràcies a totes dues.

LA CAMINADA D'AMPANS

2011-05-28T11:34:00.003+02:00

pels voltants d'Ampans pot ser un niu de sorpreses. No només vaig descobrir que a Santpedor hi ha uns aiguamolls, no ho hauria dit mai, sinó que vaig descobrir, o millor, vaig redescobrir el valor que tenen moltes persones per tirar endavant i moltes d'altres per empenye'ls.

La volta dintre la zona asfaltada pels de les cadires de rodes, o els 4km d'anar i tornar fins als aiguamolls per a uns quants, o els 8 del recorregut gran per a uns altres, poden suposar uns reptes tant grans i importants com per als que ens agrada l'ultrafons ens pot suposar tenir uns 200 km al davant: La il·lusió, l'empenta, la lluita i finalment la sensació de triomf van envair per unes hores una petita zona del Bages.

Estic content d'haver-hi pogut aportar alguna cosa. Molt content.

COSTA BRAVA XTREM 2011

2011-05-21T18:38:00.002+02:00

El cap de setmana passat més de 300 persones varen córrer per la Costa Brava. Totes elles el divendres de Blanes a Tossa. Unes 180 varen seguir pujant amunt, per arribar diumenge a Portbou.

Moltes vegades, jo el primer, anem a buscar reptes esportius lluny, molt lluny, i just quan fas la Costa Brava Xtrem Running (a partir d'ara CBXR) t'adones que tens una de les millors curses que es fan al món al costat de casa. No, no és partidisme pel fet de ser d'aquí o de conèixer qui ho organitza. Sóc plenament objectiu. Tinc a una hora de casa un paisatge meravellós, amb uns camins espectaculars, amb unes vistes que et treuen l'alè i a sobre, ara fa 3 anys, una colla de somniadors varen inventar-se una cursa per aquest entorn (jo vaig ser a la 1ª edició) que ha anat creixent i polint detalls per convertir-se en un cau de bon ambient on et sents molt ben acollit, super mimat i on tothom es desviu per que recordis aquest cap de setmana d'una manera especial.

La CBXR no és una cursa. Els qui la munten no són una empresa. Els qui la corren no són uns competidors, ni són rivals:

La CBXR és Blanes i els nervis de tothom abans de sortir, és en Josep que el primer dia corria els 25 km i a partir d'aquí donava un cop de ma a fer que tot rutllés, en Josep Mª i en Pepe que no varen poder ser-hi tot el cap de setmana però no es varen perdre una mossegada de cursa, La CBXR és la Maite i en Diego, que acompanyaven al Jose en el seu debut en les etapes, són els jardins que travessem, és la Neus que es desviu per tothom i no perd mai el somriure, són totes les persones que carregaven il·lusió i gots d'aigua als punts de control, és la cala Morisca i un Lloret que viu de dia, és la Lourdes, la que té una luxació a l'espatlla de tant tombar la botella de 2 litres de Coca Cola al meu bidó, la Cati, el Salva i tota la família, són tants d'altres de qui (em sap greu) no se o no recordo el nom, són les pujades verticals abans de Tossa, i Tossa i el seu castell, la CBXR són en Cyrus, en Michel i l'Antonio que varen venir expressament des de Suïssa amb la Lola, que va demostrar que qui vol pot, i ella va poder, i tant si va poder, és en Fabio, en Raül, en Felip i tots els altres "escombra", és la cervesa al vespre, després de sopar parlant de tot i parlant de res, i el trasllat amb bus cap a Sant Feliu, en Valentí i la Roser, l'Albert i l'Isabel que m'esperaven a mig passeig o la Montse i en Ramon que eren els que posaven el camí a primera hora, és Palamós i La Fosca, és l'Albert que celebrava arran de mar que fa un any era al cim del món, és Calella, Llafranc i Tamariu, és en Victor...TV3...CBXR, són el Ricardo i la Ana Isabel, que de Madrid a la Costa Brava no hi ha tant, en Joel i l'Opa, és la pujada després d'Aiguaviva, que no s'acabava i em feia venir son, són L'Olga i el Juan, és en Jaume que no para mai i que amb aquesta ja ha fet les 3 CBXR sempre en la versió hardcore, són la calor i la humitat del segon dia, la gent que ens veu passar entaulats a Sa Tuna amb una paella o un peix fresc a la taula i no entén perquè ho fem, o els de les platges nudistes que tampoc ho entenen, però en boles, és en Josep que tot i la lesió (per marrà) m'esperava a la platja de Pals per donar-me una empenta final, són en Josep i en Marc del Tolosa Team, jajaja, em sento una mica responsable del seu mal de cames, és l'arribada a Torroella amb tanta gent coneguda just abans que es posés a diluviar, és en Nil i la seva càmera de fotos, es llevar-se abans de les 5 per sortir a fer els últims 55 km, és l'Helio que corre molt, potser perquè diuen que és més lleuger que l'aire, és el Bulli a Cala Monjoi que està a punt de tancar portes i encara no hi he anat, són els bascos que han vingut a córrer, un d'ells a guanyar, o els iankis, i de tants altres llocs, és Jòncols i el dropo que hi va intentar sabotejar les marques, és la vista llunyana de Cadaqués, o l'Albert o en Carles amb els seus ànims baixant cap al Port de la Selva, són la Marta i la Quima que no paren, son en Gordon, en Jem i la Pernille que a la Jungle varen deixar-se "enredar" i no se'n han penedit, és en Sergio que cada dia em trucava per saber com havia anat, és el Cap Ras i la platja de Garbet, sens dubte són la Joana i la Teresa, donant aigua abans d'arribar a Colera, aguantant un vent de tramuntana de prop de 100 km/h, són les pizzes a l'arribada de cada etapa, són els que s'han inscrit amb tota la il·lusió i que 135 km després encara la tenen, és la pujada final, que és dura però no tant perquè ja és final i l'olor de Portbou, sigui la que sigui ho fa fàcil, és l'Esteban que s'ha convertit en un bon amic, que va compar tir amb mi molts km quan hauria estat seva una plaça al podi, és la baixada final, és entrar al poble i passar l'arc, són els aplaudiments de tothom, i les abraçades que esborren d'un cop tot el que has patit i només et deixen recordar tot el que has gaudit. És en Xavi qui un dia va somniar que aquesta cursa podria ser un somni.

Són unes classificacions que serveixen per veure que em trobo bé, que vaig per molt bon camí i que arribaré fort al Gobi.

Són fotos que us podem ensenyar, però que no sabreu valorar si no les aneu a fotografiar vosaltres mateixos amb les vostres retines.

AH, I TAMBÉ EL PENTINAT...

2011-05-05T15:22:00.000+02:00

GOBI MARCH 2011

2011-04-20T19:54:00.001+02:00

Doncs si, la droga és la droga, i ja en necessitem una nova dosis. El proper mes de juny, a finals, me'n vaig al desert del Gobi, Xina, a córrer la Gobi March.

No hi vaig sol. M'acompanyarà en Cyrus (qui si no?). Després de l'anulació de la Libyan Challenge per motius polítics i de no poder córrer el Marathon des Sables per motius personals, les dues curses on ell estava inscrit, ha decidit venir al Gobi amb mi. És curiós que des que ens varem conèixer a Líbia el febrer del 2009 i si comptem que d'aquí a 3 setmanes ens trobarem a una altra gran cursa, la Costa Brava Xtrem, la del Gobi serà la cinquena megacursa que compartim, després de Libyan 2009, Transahariana 2010 i Jungle Marathon 2010. (Tot i que no se si comptar el Marathon des Sables 2008, on també varem coincidir, però sense saber-ho) Un bon amic, i un luxe tenir-lo al costat.

La Gobi March és una cursa organitzada per "Racing the Planet", empresa dels Usa, i que forma part del circuit dels 4deserts, juntament amb la cursa d'Atacama, la d'Egipte i la de l'Antàrtida. Resumint-la, és una cursa de 250 km en 6 etapes i autosuficiència alimentària i si hem de fer cas als vídeos d'edicions anteriors és una barreja de cursa de desert amb cursa de muntanya, on es solapen les etapes de dunes i sorra amb les de pedres i grans desnivells. A veure que hi trobarem...patirem, sens dubte, però la veritat és que en tinc ganes, moltes ganes, i això ho val tot, convençut que com sempre, la satisfacció seguirà la fórmula matemàtica a la que estem acostumats, i que diu que sempre és mil vegades superior al sofriment empleat, i que com més gran és aquest més gran és la xifra per a la que es multiplica el resultat.

Com dirien els Terés, això és "Pura vida"

CAP DE SETMANA DE COSTA BRAVA XTREM

2011-04-16T10:02:00.001+02:00

D'això se'n diu anar tard.

El cap de setmana passat va ser un bon cap de setmana a nivell d'entrenament i de bon rotllo. Coincidint amb un entrenament oficial de la Costa Brava Xtrem per reconèixer el terreny amb l'Artigas i la Montse Sisteré (amb S), varem aprofitar per fer amb amics les que seran la 2ª i 3ª etapa, dissabte i diumenge.

El dissabte però, per qüestions d'horari, en Josep Cancelos i jo varem sortir una horeta i mitja abans que el grup. El motiu? En Josep havia de ser relativament aviat a Barcelona per recollir el pitrall per l'endemà córrer la cursa dels bombers. Curiosa manera, si més no, de preparar un 10.000 d'asfalt...fent un 45.000 de muntanya vora el mar just el dia abans. Jo estic malament del terrat, ho admeto, però sempre consola veure que hi ha qui està...bé, deixem-ho.

Molta calor. Moltíssima calor, i un recorregut gens fàcil entre Sant Feliu i Sa Tuna que ens varem carregar amb tranquil·litat en gairebé 7 hores, parant a fer un maxibocata a Palamós (a la salut d'en Cyrus...). El final espectacular: bany a la cala de Sa Tuna i un dinar a peu de sorra dels de llepar-se els dits, acompanyats de la seva família. Per tornar-hi!

Tarda-nit a l'hotel amb tot el grup CBXR, de luxe, i l'endemà a les 6 peus a terra i cap a Roses per començar a les 7:30 l'última etapa fins a Portbou. Un bon grup, capitanejats per en Xavi Marina, i seguint les ordres, la Montse Sisteré, en Fabio, en Felip, en Raül i els "nens" del grup, en Josep Vilardell i en Marc Collell. Ens faltava l'Artigas que (es veu que també és humà) es va lesionar el dissabte i ara li tocarà fer bondat uns quants dies(ànims Pep). Les assistències de la Neus, el Salva i la resta de l'equip ens varen simplificar molt els avituallaments, i al final, les Pepsis i els Vichys de la Teresa Ramiro (moltes gràcies) a Colera ens varen permetre acabar d'arribar a Portbou contents, cansats evidentment, però molt contents i amb la sensació de la feina feta. Quina cursa que tenim al costat de casa!!!!
Un bon dinar i cap a casa.
Quan vulgueu hi podem tornar. Bé, d'aquí a un mes hi tornarem a ser, llavors en cursa i apretant les dents...

fotos:Xavi Marina
I que collons hi feia en Sarri en direcció contraria just després de Llançà? Potser un llibre que titularem "Donde está Sarry?"

A MI M'AGRADA EL JAZZ...

2011-04-06T20:01:00.046+02:00

A mi m'agrada el jazz...

Amb aquesta afirmació ens va sorprendre a tots la Joana, la meva filla petita. Gairebé 9 anys. El meu passat de músic va ressorgir de cop i volta empès per una munió de vells records (que be que parlo,no?)

A mi també m'agrada el jazz. No tot. La veritat és que tampoc sóc un entès en aquest tema i em passa amb el jazz com amb el vi: només m'agrada el que m'agrada, el que m'entra bé. Que no per força vol dir que sigui el bo.

A mi m'agrada el jazz, va dir convençuda. Havia sentit ploure i li va sonar la paraula. I tant que li agrada el "jazz", la torna boja!
Però, ai làs!, ella i jo parlàvem d'un "jazz" diferent. Ella es referia a aquell "jazz" que jo no suporto...Però es igual, per culpa d'aquesta afirmació, jo que sóc un pare abnegat (no se si més ab o més negat), per complaure-la, en aquests moments estic al seu costat, al Palau Sant Jordi de Barcelona veient un concert d'en Jazz-tin Bieber.

Què faig? Ballo?

Sigh!

QUE SE JODAN!

2011-04-03T22:12:00.002+02:00

Caricatura made in Javi Subias

Diuen que abans o després tothom acaba rebent el que es mereix. Més de 300 persones avui hem donat a en Fidel el que es mereixia i ho hem fet com ell ho hauria volgut, donant voltes a l'estany de Banyoles. I molts dels que no hi eren, hi haurien volgut ser. Segur. Avui, que justament es donava el tret de sortida d'una altra edició de la seva Marathon des Sables.

Jo estava corrent la Transahariana al desert del Hoggar, Argèlia, quan en Fidel va morir. Ell estava preparant el seu desè Marathon des Sables. L'alegria del triomf sobre la distància i la duresa de la cursa es va esvair de cop quan en Carlos Marquez em va trucar, poques hores després d'acabar i em va donar la trista noticia. Coses així t'obren la ment, t'inviten a pensar més enllà del que estàs acostumat a fer. La vida és curta. L'hem de viure i aprofitar-la, i si pot ser, morir molt tard...però per que no fent una cosa que t'agrada. Quin regal!

Tothom està d'acord en que ell ho mereixia.

Tothom està d'acord en cridar un QUE SE JODAN! ben fort.

ERA...UN DIA ESPLÈNDID...

2011-04-02T23:34:00.001+02:00

Dissabte. 6:30 peus a terra, com cada dissabte. El dia ideal per posar papers en ordre. Migdia. Cotxe fins a les Gorgues.Unhoraquaranta per un paisatge esplèndid, un dia esplèndid amb un sol esplèndid, a un ritme...diguem que esplèndid, més que res per no variar d'adjectiu.
Pot millorar el dia? I tant. Visita d'un vell amic del MDS, el Javi Subias amb la seva família i un amic. Demà tenim l'homenatge a en Fidel Martí a Banyoles. Calçotada per dinar. A Sant Feliuet per pair. Una volta per Vic. Catedral inclosa. Ells cap a Girona, ja ens veurem demà.

Les 7 del vespre. Plaça de Roda plena de gent. Que passa? Que celebren? Marató de donacions de sang. Marató? M'hi apunto, sigui del que sigui. Sempre he pensat que la donació de sang és un acte egoista, la millor manera per poder desprendre't de sang vella i que el cos es cuidi de renovar-la, i com a egoista que sóc, sempre que he pogut n'he donat.
Preguntes de rigor: Et drogues? Tens alguna malaltia? Vas amb dones diferents cada dia? No, no, no, (que més voldria), no, no, no a tot. Has estat en algun país de risc els últims 6 mesos? Ep, si. Això si. En fa 4 que era al bell mig de la selva de l'Amazones.
-No, tu no pots donar sang, estàs de quarantena fins d'aquí a dos mesos, però si vols ens pots ajudar.
Per un moment m'he vist netejant la sala, recollint bosses de sang o repartint sucs de préssec. Però no, l'ajuda consisteix en que em treguin sang igualment, menys quantitat, i que la puguin analitzar, al haver estat en zona de risc de malària, per no he entès ben be quina finalitat.

Aquest és el cabron que em va matar...diuen.

-D'acord. Hi estic d'acord.

-Doncs ja pots passar. Un de malària!- Ha cridat el metge.

...

...
...
Roda és un poble petit. Molts han sentit el metge dient aquesta frase. Als pobles petits les veus corren ràpid, i les malalties encara més, i s'agreugen a velocitats de vèrtic.

- Heu sentit que en Tolosa té la malària?
-Si ja es veia a venir, que fent aquestes curses per aquests llocs...com havia d'acabar sinó?
-No, si li donen quatre dies. No se'n sortirà pas...
-M'han dit que...ja ha traspassat...pobre noi, i amb dues nenes...
-Era bon nano...

Era! Han dit era!
I quan parlen de tu en passat...és que ja formes part del passat.

Les 23:30...És tard. Descansi en pau.

LA JUNGLE A TEMPS D'AVENTURA

2011-04-01T11:59:00.001+02:00

Tot és questió de Temps.
Quan vaig rebre les imatges de la Jungle Marathon, realitzades i cedides amablement per Cosmo Cardozo, Temps d'Aventura ja havia acabat la temporada i deixat pas al Temps de Neu. Va quedar, però, el compromís i l'interés per fer-ne un bon reportatge.

Aquest dimarts, doncs, varem quedar l'Albert en Xavi i jo (ens va faltar en Cyrus) a les instal·lacions de TV3 amb en Narcís Noguera, realitzador del programa i varem grabar un a un les nostres impresions i records de la cursa, i suposo ho editaran i que ho solaparan damunt les imatges que he comentat abans.

Molt agradable, retrobar-nos un cop més, tot i que vam trobar a faltar, i molt, al Cyrus (ell grabarà un altra dia)
Molt agradable el tracte de la gent del Temps d'Aventura.

Moltes ganes de que comenci la seva nova temporada i veure'ns al nou canal d'Esports 3.

TORNEM-HI...

2011-03-13T20:29:00.093+01:00

Uf, quan una cosa la vas deixant, cada cop fa més mandra tornar-la a agafar. La feina, la falta d'objectius(esportius) a molt curt termini, o si més no, els objectius poc clars i definits, han fet que hagi abandonat el bloc com mai no ho havia fet. I com deia, cada dia que passa costa una miqueta més tornar-s'hi a agafar. Normalment, en èpoques de molta activitat blocaire, cada dia vius o veus mil coses sobre les quals en faries un post. Moltes les acabo escrivint. No totes s'acaben publicant. Moltes perquè no tenen res a veure amb l'esport, i aquest bloc va d'això i no vull confondre a ningú, ni tant sols a mi mateix. Moltes per políticament incorrectes. Puc ser molt irreverent i capullo si m'ho proposo, però ningú n'ha de fer res i no hi ha pitjor censura que la que es fa un mateix. Moltes perquè no valen res...per aquest motiu potser tampoc hauria de publicar les que acaben sortint a la llum. Però en èpoques de sequera...no trobes res a dir, i llavors acabes no dient res. Algú pensarà que millor així...

Però bé, avui he decidit reprendre la meva "sub-vida" d'escriptor no remunerat sobre la meva "sub-vida" d'esportista no remunerat i per això escric (i llegeixo, i rellegeixo) aquest post. I esborro això i potser no cal anar per aquí o hi falta això o allò. És difícil. Però ho intentaré. Som-hi.

Des que vaig acabar la Jungle Marathon, l'última cursa "grossa" que he fet, he anat entrenant. No massa, però no he parat mai. M'agrada. Per això no paro, però no he fet aquells entrenaments tant exigents i tant llargs que precedeixen una cursa "grossa". El temps fa el costum i m'he anat adaptant a "lhoradiaria". Quin gust. una horeta, poc més algun dia, i a casa. Una dutxa i una birra. Algun dia m'he passat i he arribat a les dues. Fins i tot alguna vegada a les tres. No gaire sovint.

Mantinc el pes (be, potser hauria de perdre uns quilets) i la forma, tot i que millorable com sempre, no l'he deixat decaure del tot. Em fa mal alguna cosa, i a qui no?, però res preocupant. Ahir em vaig fer uns anàlisis de sang i d'orina. No, no m'he de controlar el dòping. El dia que els macarrons "marquin" seré culpable. Mentrestant no. M'els faig perquè l'única cosa que em preocupa és que tinc la sensació que tinc els tendons tensats, i algun muscle també. Parlo dels isquiotibials, bàsicament. Com que amb estiraments i massatges (de'n Marc, el meu fisio) no ho solucionem, he pensat que potser tinc dèficit d'alguna cosa: minerals, vitamines, aminoàcids...la manca de neurones ja m'han assegurat no hi te res a veure. En absolut.

Això a nivell físic.

A nivell...a un altra nivell, com que la crisis no la solucionarem aquest any encara, com que el món continuarà girant passi el que passi, ara miro el futur més immediat amb ganes de gresca. Va. Som-hi?

Fa prop d'un mes que em vaig inscriure a la Costa Brava Xtrem. Tota la culpa la te el seu promotor, en Xavi, que després de passar un munt d'hores al meu costat pel mig de la selva em va convèncer per tornar-la a fer. No li va costar gaire. Quin tros de cursa tenim al costat de casa...

Fa dues setmanes vaig fer un entrenament per la Garrotxa amb els reis de la Garrotxa, capitanejats per l'Artigas. 5 hores. Ritme assequible. Paisatge esplèndid. Dinar final, sense ensaladilla russa...

Des d'aquell dia, entreno més fort, més dies, més estona i amb molta més intensitat.

Dimarts, entrevista per la propera temporada de Temps d'Aventura. Això també motiva.

Veig molts amics liats en curses que em fan dentetes. A la Cape Epic aquesta mateixa setmana, al Marathon des Sables la vinent, a la Titan Desert, Ultra trail d'Andorra, UTMB, Outback Race, i altres. Em plantejo molt seriosament què faré a curt termini. Que hi ha després de la Costa Brava? No crec massa en les etapes...però hi ha llocs que cal veure, i corrent és una bona excusa per fer-ho, sigui com sigui.

La propera setmana serà decisiva. Si més no, per prendre una decisió.

Ara, però, me'n vaig a córrer.

LIBYAN CHALLENGE SUSPESA...UNA ALTRA VEGADA

2011-02-19T10:09:00.000+01:00

Sembla que hagin trepitjat merda. Bé, no es que ho sembli, estic segur que ho han fet. L'any passat la Libyan Challenge es va suspendre a 3 dies de marxar cap allà per culpa de la "pataleta" de l'impresentable de'n Gaddafi, que va prohibir l'entrada als seus dominis de tots els països de l'espai Schenguen. Això va ser una autèntica putada per a organitzadors, corredors i Libis, que amb la visita de la cursa tenien uns ingressos extra molt importants per a ells. Merda de política.

Semblava mentida que una cosa així pogués tornar a passar, però les revoltes de Tunis i Egipte s'han escampat com la pólvora i ja fa uns dies que Líbia esta sacsejada per merders cada cop més greus i la situació ha desembocat en l'anul·lació de la cursa ahir al vespre, mentre els que anaven a competir-hi -entre ells bons amics, Cyrus Parvine, Sergio Fernandez, Xavi Marina i molts d'altres amb qui he coincidit en altres curses- estaven dormint a París, a punt per agafar l'avió cap a Gath aquest matí.

I espera't, que al març hi ha la Transahariana a Algèria, i després el Marathon des Sables al Marroc, per posar uns exemples de curses que perillen si la situació no s'estabilitza ràpidament.

Quedarà la Libyan Challenge tocada de mort? Espero que no. És una cursa increïble, preciosa i molt ben organitzada. Quan la vaig acabar, el 2009, vaig prometre que un dia o altra la tornaria a fer. Si em poso a la pell de l'organitzador, que en aquests moments és a Líbia amb la major part del seu staff i amb tot el material, entendré que llenci la tovallola, però tot i que se que no llegirà això, si que li voldria demanar que no es rendeixi, que l'any 2012 hi torni, que val la pena.
Jo vull tornar a fer la Libyan Challenge. Molts volem tornar a fer -la. Si-et-plau Jean Marc, no et rendeixis.

VIDÈNCIA FUTBOLÍSTICA A 1 ANY VISTA

2011-02-11T12:56:00.001+01:00

No parlo mai de fungol, la meva religió no m'ho permet. Ni tant sols em considero del Barça, o com a mínim, no gaire, només una mica. Sóc de la raça anomenada "torrabosses", que si estic amb gent del Madrid puc ser molt del Barça i a l'inrevés.
Però avui, i sense que serveixi de precedent, m'he trobat amb aquesta foto meva al control del km 70 (mes o menys) de la passada Transahariana (ara fa un any) i no m'he pogut estar de penjar-la al blog, ja que per un moment m'ha semblat veure-hi (salvant les diferències, no gaires) en Piqué el dia de l'últim partit contra el Madritz.

Si es que ja es veia a venir...

I espera't que en tinc una que saludo a dues mans...

MAKIS A LA JUNGLE, JUNGLE.CAT A LA SELVA.

2011-02-05T16:22:00.001+01:00

Divendres 4 de febrer de 2011.

Un grup de Makis es reuneix clandestinament al tranquil poble de Sils. Tenen una màxima que sempre compleixen: Un Maki mai no abandona...però es pren el seu temps.

Avui, però..avui és diferent. Avui han d'aguantar el rotllo de dos sonats acabats d'arribar de la selva, i no ens referim a la comarca, que no tindria mèrit, els Makis de Sils viuen tot l'any a la selva i no per aixo treuen pit, volem dir de la selva salvatge de l'Amazones. Avui han d'aguantar gairebé dues hores de xerrameca de les peripècies de quatre sonats esquivant serps, caimans i pumes, patint calor, sed i gana, deshidratacions severes, butllofes als peus, corrent per aquells frondosos boscos com ho feien els seus avantpassats per lluitar contra la dictadura, contra la repressió.
Però varen aguantar, i tant si varen aguantar, i després es varen refer amb coca amb tomàquet i embotit i birres, moltes birres. Molt grans Makis!

A l'acabar, els dos infiltrats varen agafar els sarró makisuficient que els varen oferir i varen tornar a les muntanyes...bé, ben mirat, un va tornar a la costa i l'altra a la plana.

AMB EL CUL A L'AIRE

2011-01-15T09:53:00.000+01:00

No era cap secret ja que al meu voltant tothom ho sabia, però no ho havia publicat ja que encara no estava oficialment inscrit, però del 26 al 31 de març havia de córrer la Rock&Ice Ultra, una cursa de 225 km per la zona de Yellowknife, al Canada, a -30ºC, en autosuficiència i estirant un trineu amb el necessari per viure durant la cursa. Després de deserts de sorra i la selva amazònica em motivava molt el canvi de xip al fred.

Gairebé tot lligat, gairebé tot apunt, però l'organitzador no em responia els mails que jo li enviava on li demanava que m'aclarís un punt que no quedava clar a la web. Finalment vaig decidir trucar-lo per telèfon i la seva resposta va ser tant senzilla com "es que anul·larem la cursa". Ja l'any passat, que ja me l'havia mirada, la van anular amb l'excusa de la crisi. Val. S'accepta. Però si decideixes tornar-la a arrancar has d'estar convençut de tirar-la endavant, ja que molta gent, jo inclòs, quan decideixen invertir euros, vacances i entrenaments en una cursa d'aquesta magnitud ho fan seriosament i no es mereixen que a dos mesos de la cursa et diguin que, ups, ho sentim però l'anul·lem. I si ja hagués comprat molt de material? De que em serviria a mi una jaqueta per -30º? Per anar a Palamós? I unes sabatilles no se com? Per ballar claqué? I si ja hagués comprat el bitllet d'avió? I si mil coses més? Hi havia molts europeus oficialment inscrits que potser s'han trobat amb això.
Ara publiquen a la web el que jo ja sabia, cursa anul·lada. Diuen que tornaran tots els $ de la inscripció, íntegrament. Només faltaria!

Ara ja no sóc a temps d'inscriure'm ni de preparar la Libyan Challenge (falta un mes) on hi haurà molts amics i que hauria estat la opció triada si no hagués apostat per anar a passar fred. Segurament tampoc sóc a temps d'inscriure'm pel Marathon des Sables, on també hi corren molts amics i on vaig deixar molt marge de millora a la classificació, i això també motiva.
Que faig? On vaig? Ai las! Quin desesperu!!!!
El que dic. Amb el cul a l'aire...i amb aquest fred.

AMB ELS MEUS AMICS D'AMPANS

2011-01-11T20:16:00.002+01:00

Després de l'empenta que em varen donar mentre era a la Jungle Marathon no podia passar sense tornar-los a veure per explicar com m'havia anat. El millor públic que mai he tingut s'ho mereixia.
Si a la presentació havien estat atents i motivats ara, amb la medalla al coll i les fotos de la cursa, ja no cal ni dir-ho.
Per rematar-ho em varen obsequiar amb una pancarta que em donava la benvinguda, una foto per recordar-ho i la seva amistat. Per sempre!

UN REPÀS DEL 2010.

2010-12-31T15:32:00.002+01:00

Dia 31 de desembre. Dia dels resums anuals, dels programes de zàping amb les millors imatges, les millors anècdotes, les caigudes més gracioses, els desastres més impactants...del resum d'un altra any que ja portem a la "xepa".
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.

Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia 6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.

Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.

Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.

Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!

I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.

Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.

La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.

Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...

Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.

43. I 15 de la Júlia.

Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).

Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.

Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.

Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.

Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...

Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu, també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...

Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.

Us desitjo a tots un millor 2011.

EL9TV, TEMPS AFEGIT.

2010-12-24T15:48:00.003+01:00

Entrevista a EL9TV al programa "TEMPS AFEGIT" grabat just abans de marxar cap a la Jungle i emès el 4 d'octubre (ja era hora direu...doncs si, ja era hora). La meva entrevista a partir del minut 21:45 (s'hi pot accedir directament arrastrant el cursor)

El recull de premsa es pot trobar integre a la pestanya que hi ha a dalt "PREMSA JUNGLE", tot i que encara hi falten coses que vaig penjant mica en mica...

ESCANDALO EN EL ATLETISMO: DE LAS DROGAS A LAS ARMAS

2010-12-19T20:05:00.002+01:00

Agencia EFFE:

Después del escandaloso escandalo de consumo y trafico de drogas dopantes que ha revolucionado la élite del atletismo españññññol y cuando parecía que las aguas se estaban calmando, se destapa un escándalo todavía mas gordo, aunque esta vez no ha sido entre la élite españññññola, ha sido entre la purria del atletismo catalán.

El guapo, alto, esbelto inteligente, atractivo, listo, rico, emprendedor, amable, atento y muchos adjetivos más, ultrafondista catalán Jaume Tolosa, conocido por sus hazaññññññas aroundeuold, ha dejado el delito cometido por la elite antes mencionada a la altura de una gamberrada de patio de colegio después de haber tenido que ser reducido por un grupo de Mossos d'Esquadra antes de la salida de la EcoMedia Maratón de Vich (Noreste de la península ibérica), al presentarse en la linea de salida con un arma del calibre 22 y pico y gritando como un loco (con clase, eso si):

Aquí, gritando (educadamente) y advirtiendo de su mala leche. Notese la cara de acojone de los corredores...

-A ver quien tiene huevos de ganarme!!! Que estoy hasta el puto gorro de quedar segundo!!!! El que se me ponga delante va a tener dos agujeros en el culo!- que dignidad, que clase, que nivel, que educación destila...

Aquí , el acusado gritando a pulmón justo antes de disparar

Después de ser detenido (por suerte una de las liebres era Mosso d'Escuadra y cinturón negro de judo y, no sin una dura lucha, logró reducirlo), fue cacheado y se le encontró un alijo de peta-zetas y chuches varias. Aun así, ya que estábamos, se le autorizó a correr los 21.097 m que cumplió en 1:24 y pico, esposado de pies y manos (en condiciones normales habría ganado, seguro).
Después fue trasladado a las dependencias judiciales para ser interrogado por el juez Grazón, que no se pierde una.

Después de una llave fujit-su, Albert, el Mosso por un día le pisó hasta las orejas

parte del alijo confiscado

Después de 5 minutos y medio tomándole el pulso y declaración, el susodicho juez lo dejo en libertad bajo fianza de 2 euros con la condición de que se duchara urgentemente.

A la salida de las dependéncias, el apuesto atleta declaraba ante nuestros bolígrafos:

-Soy inocente. Ha sido en defensa propia. Es que yo estoy acostumbrado a la paz del ultrafondo, y me dijeron que en las medias maratones la gente salia a matar, que iban con el cuchillo en la boca... Y claro...

El abogado defensor, un ex convicto que se sacó el título en la cárcel y que no llegó a tiempo a la vista ante el juez, declaraba (sin tener claro de que iba todo):

-Mi cliente es inocente, lo que pasa es que comió sin querer un filete de gorrino de la parte justo donde había sido pinchado con algo raro y que compró en la carnicería Bolizantes. Ana, la propietaria ha sido detenida hace poco rato.

La acusación particular pide para el detenido 30 años de cárcel, con 3 comidas al día, Golteuve y Pleiesteishon. El detenido está de acuerdo. Su mujer también.

Por su parte el fiscal pide de 2 a 5 semanas de vacaciones, que ya está hasta el gorro de pringar y no poder ir a Punta Cana.

Suponemos que este caso acabará como todos los casos de este estilo. Juez, fiscal, letrados y detenido se irán a tomas unas copichuelas y a hacerse unas rayitas y tan amigos. Los de la prensa están invitados, faltaría más. Wikileaks abstenerse.

Fotos David Fajula (www.davidfajula.com) Esto es verdad!

TOT GIRA A CATALUNYA RÀDIO.

2010-12-18T09:14:00.001+01:00

Després del totxo que he escrit sobre la meva experiència a la Jungle Marathon i que m'ha suposat més hores davant l'ordenador que no pas en cursa (no es que sigui ràpid corrent, sóc lent escrivint) començo a passar llista a les aparicions als medis sobre aquesta cursa. Per no carregar d'entrades el bloc obro una pàgina, hi haurà una pestanya a dalt, on publicaré tot el que pugui recopilar de les aparicions als medis relacionats amb aquesta o altres curses. Al bloc, però, hi continuaré penjant de tant en tant alguna de les entrevistes que per un motiu o altra "pesin" una miqueta.

Començo amb una entrevista que em varen fer a Catalunya ràdio, al "Tot Gira". Encara des del Brasil vaig rebre un missatge de l'Isaac Vilalta, coordinador del programa, on em convidava a prendre-hi part. Qui li diu que no? Emissora gran i programa 100% d'esports. Qui diu que no?

L'entrevista va desprendre bon rotllo des del primer moment, el mateix que es respirava dins la redacció i l'estudi de l'emissora. Molt emotiu l'ambient que es vivia per la jubilació del Martí Trilla, el "torturaven" constantment amb petites sorpreses de comiat que no feien més que fer-li omplir els ulls de llàgrimes, com l'entrada a mitja entrevista d'una cunya on el seu fill parlava d'ell.

Deixo els crèdits del programa. Moltes gràcies a tots, vaig passar una gran tarda!

Edició i presentació: Marc Negre
Coordinació: Isaac Vilalta
Redacció: Xevi Soler, Ernest Macià, Francesc Garriga, Xavier Palau, Damià Aguilar, Oriol Rodríguez, Josep Maria Batllori, Rosa Gordillo i Martí Trilla, amb el suport de tota la redacció del departament d'Esports
Producció: Elisabeth Espuny i Ricard Isidro
Tècnica de directe: Matilde Seoane
Servei d'oients: Laia Claret
Internet: Lluca Rullan

ESCOLTAR TOT GIRA, CATALUNYA RÀDIO, 30/10/2010

JUNGLE MARATHON: LO QUE QUEDA DEL DIA...

2010-12-11T22:52:00.000+01:00

A l'arribada una mica de menjar calent. (No massa, tot cal dir-ho després del que hem pagat d'inscripció). Cerveses a càrrec nostre.
Després de portar-nos a un hotel de Santarem per passar per la dutxa i treure'ns de sobre l'olor a puma (ara m'explico perquè no ens atacava cap animal, els fèiem por...) i vestir-nos de carrer, ens posen dins un mini bus i ens porten a un restaurant als afores amb menjar i birres fresques (les birres a càrrec nostre, és clar).
Un cop tips, entrega de premis. Unes fotos que ho demostrin. Comiat. A dormir i l'endemà a les 6 am cap a l'aeroport. Un altre comiat. Molts del que han compartit la setmana amb nosaltres desapareixeran per sempre de les nostres vides, altres no, i es que avui dia, amb les noves eines de comunicació el món és cada dia més petit, de la mida del mur del feisbuc.

JUNGLE.CAT & SHIRLEY

2ons classificats

A partir d'aquí la censura m'obliga a no publicar res més, només dir que uns problemes de coordinació aeronaútica ens varen tenir a l'Albert, en Cyrus i a mi, juntament amb un anglès, en Michael Coates, 3 dies abandonats a la nostra sort a Rio do Janeiro. Que dur!
Però si varem superar la selva, superarem això, sens dubte! Que valents que som!!!!

Feiem cara d'haver estat abandonats, no?

Al final però, varem arribar a casa. Com sempre. On sinó!

JUNGLE MARATHON: SURVIVOR

2010-12-04T11:30:00.005+01:00

Últim dia, última etapa. Nerviós? Neguitós? No pas! Últim dia i m'adormo.
L'organització va decidir que l'etapa sortiria més aviat que cap altra, més que res per donar temps a tothom a arribar a una hora prudent a la línia d'arribada (molts han quedat molt "tocats" de peus i cames de l'etapa llarga i caminen amb molta dificultat). Tothom a mig esmorzar i el nen somniant amb ves a saber que...
Cada dia jo em llevava i no hi havia gairebé ningú voltant pel campament. Ja em va estranyar doncs, obrir un ull i veure tot i ser negre nit encara, ja hi havia tot de llumetes que es bellugaven i un pilot de veus que emetien sons semblants a una conversa en diferents idiomes.
-Hòstia!!!!! Quina hora és????- Surto esverat de l'hamaca, em poso les xancletes...el cor accelerat...Falta 1 hora per la sortida. 1 miserable hora!!!! Merda!!!!
-Però si jo necessito temps! He de (i en aquest ordre) fer-me el caputxino, he de cagar (ho sento), he de menjar-me el muesly amb xocolata liofilitzat que ja començo a avorrir, m'he de rentar les dents, m'he de lligar el turmell, vestir-me desfer l'hamaca, posar tot dins la motxilla, omplir bidons, entremig de tot hauria de mirar de respirar i tot això necessito fer-ho amb calma, sense estresssssssss!!!!!!!
Veig l'Albert, en Xavi i en Cyrus que ja fa estona que volten i els foto la bronca per no haver-me despertat. Ho sento, des d'aquí els demano disculpes. Està clar que ells no es varen ni fixar en que enmig del batibull hi havia un dropo que encara dormia, però en aquell moment, el dropo en qüestió, veia que el procés diari de 2 hores de durada l'havia de fer amb la meitat de temps.

Després de tot l'estrès i de maleir-me els ossos mil vegades a l'hora en punt menys 1 minut jo anava, encara amb les pulsacions a les orelles i l'esmorzar a mig coll, a posar-me sota la pancarta de sortida.

-Retràs de 15 minuts- ens diuen. "Dilei" en diuen ells. Di lei és l'hòstia que el hauria fotut! I es que no se qui encara s'estava "pentinant" o no se que collons li passava, i es clar, l'hem d'esperar. No em van pas esperar a mi a la 3a etapa quan encara no era ben bé l'hora i jo buidava la bufeta! No sóc pas d'emprenyar-me per ximpleries, però si s'havia d'endarrerir la sortida ho podien avisar una estona abans i ens relaxàvem tots.
Asseguts a terra varem deixar passar els minuts, xerrant alegrement un cop passada l'emprenyada i desitjant-nos el millor. Queden poques hores per fer realitat un somni. Tant lluny ho veiem fa...quan fa que va començar aquesta bogeria? Només fa 7 dies, però han estat tan intensos que sembla que faci 7 anys que estem al mig de la selva. La gent que fa tot just 10 dies no coneixíem avui són bons amics o bons veïns d'hamaca. Les seves cares ens són tan o més familiars que la del que viu al poble 4 cases més enllà de la nostra des de fa un munt d'anys.
Arriba l'hora.

5...abraçades, 4... petons, 3...cops a l'espatlla, 2...rialles, 1...fins ara amics, GOOOOO! marica l'últim!!!!!!!

Platja, platja, rierols petits que desemboquen al riu, més platja. En Xavi i jo mantenint un ritme constant, alt fins i tot tenint en compte el tipus de terreny. En Cyrus tranquil, l'Albert conscient que ha d'apretar si vol assegurar la 6a posició. Tothom amb el cap a l'arribada.

Arribem al Cp1, km 8.5, molt abans del que havíem calculat. No estarem anant massa ràpid? Només són 32 km, si, però ull, que 32 km són 32 km, i de sorra i portem un cansament acumulat...i de seguida surt el sol, i comença a pujar...i amb ell puja la temperatura...i la humitat...sort que el tenim a l'esquena...

Però és igual, estem tant i tant motivats que arribem al Cp2 amb la punta del, i continuem apretant i no perdem de vista ni un moment a l'Andrew que avui, cada cop que es gira ens veu a nosaltres i apreta i és igual, no ens perd de vista i no el perdem de vista, i en Xavi i jo parlem, i riem i ens veiem arribant, i en fem broma, recordem moments viscuts i parlem dels que encara hem de viure i tot i això encara apretem més, i arribem al Cp3 i ara si que ja només ens queden 9 km fins a Alter-do Chao, i apretem més, les cames poden, el cor pot, els pulmons poden i el cervell sap que si tot això està de la seva banda ell ho domina tot.

Cada cop fa més calor, el riu sempre a la nostra esquerra, creuem riuets que alimenten el gran Tapajos, aprofitem per remullar la gorra i baixar una miqueta la temperatura del cos, apretem més i cada cop som més a prop de l'Andrew que fa estona que ha atrapat un brasiler, i de cop i volta, després d'un colze del riu veiem les cabanes de la platja d'Alter-do-Chao. Ens emocionem i apretem encara més, som indestructibles, i més, i el nostre ritme sembla més el d'un corredor de mitja marató que no pas el d'uns tios que porten gairebé 220 km a través de la selva, atrapem l'Andrew i el brasiler, l'Andrew fa mala cara, va petat, tot i això ens felicitem mútuament doncs ja gairebé som a meta, deu quedar poc més d'un km per acabar aquest somni i alhora malson de la Jungle Marathon. Els deixem enrere. Anem primers. Guanyarem l'etapa final!

En Xavi i jo estem exultants, cada cop veiem el poble més a prop,passem aquell embarcador tant curiós i tant alt, passem el lloc on varem agafar el "Natureza" per anar riu amunt, pugem la platja corrent, posseïts per tota la força del món. Ens veu el tio del xiringuito de la platja, el que ens va servir no se quantes cerveses fa dies i corre cap a dintre i de cop comença a sonar el "We are the champions" de Queen a tota pastilla. Ens eixorda, però no és pas a les orelles on arriba més fort, és al racó del cor on es guarden les emocions. Se m'omplen els ulls de llàgrimes. Vull dissimular. Jo no acostumo a emocionar-me mai quan acabo una cursa. Me'ls frego com si m'hagués entrat sorra però és impossible, gairebé no fa vent, i me'n hauria d'haver entrat molta per justificar tanta humitat. És igual, no cal dissimular, miro en Xavi i ell també s'esforça per mantenir-se fred. Hem patit, hem lluitat, ens hem ajudat l'un a l'altre, hem viscut una setmana intensa colze a colze. No cal dissimular.

Arribem al final de la platja, cridem, no sé què cridem però cridem, pugem les escales, som-hi, a l'esquerra, ara a la dreta, xoquem les mans, ens agafem per les espatlles,la plaça, la gent, aplaudiments, ens mirem de reüll mentre correm a tot drap, la pancarta, la creuem, les llàgrimes no em deixen veure res amb claredat, però tampoc cal, les imatges ja les enregistra el meu cor.
S'ha acabat.

foto: Martin Paldan

Ens abracem plorant com bledes i sense dir-nos res, no podem, ens felicitem mútuament.
3:07 avui. 35:28 en total, per fer 220 km. Gens malament.
La Shirley ens penja la medalla, quin tros de medalla, i comença el show mediàtic. Fotos i més fotos, ara cap aquí, ara cap allà, i els nois del poble que com que hem arribat els primers (ells no saben que a la general som segons) es volen fer fotos amb nosaltres, i suats i bruts com anem s'ens abracen per sortir ben enganxats a la pantalla del seu telèfon amb uns europeus que gaudeixen corrent i patint. Estan bojos aquests romans!

I arriba l'Andrew, el campió, immens campió de la Jungle Marathon. Va petat. L'abracem. Avui ha patit però mereix el meu màxim respecte. És un gran corredor, un gran competidor i a més un tio molt humil i molt agradable.

Ens donen gots de Pepsi fresca! Increïble! Ens donen un gelat amb un gust etern, com diria algú que jo conec!
Arriba la Neus, la dona d'en Xavi, que ens ha anat veient des de la barcassa maldant per arribar abans que nosaltres. Simpàtica com sempre, exultant com tots!

Passat tot aquest enrenou anem cap a la platja a esperar l'Albert i el Cyrus. Arriben un parell de corredors. Un altra. De cop veiem l'Albert que emboca la platja. És l'Albert!!!! Va sol? I en Cyrus?
-VAAAAA!!! Albert!!!!!! Ets una puta màquina de córrer!!!!!! VAAAAAAA!!!
I encara que és lluny ens escolta i aixeca els braços, i se'm tornen a negar els ulls. Que collons em passa? Dec estar baix de defenses, segur...
I el tornem a cridar, i ell apreta i ara corre sempre amb els braços enlaire, i arriba i puja les escales i ens abracem just un moment ja que ha pencat molt per assegurar-se la 6a posició i ha d'acabar d'arribar. Fa l'última corba i creua l'arribada. És un crack!

Ara tornem a la platja. En Cyrus no arriba. Ara un, ara l'altra veiem com arriba la gent. Tothom està petat però tothom destil·la felicitat. Aquell és es Cyrus? No, també va blau però no és ell. No és el seu estil de córrer. L'espera es fa llarga. No són molts minuts però no passen... Ara si, ara si que és ell!
-Cyruuuuuuussssssss!!!!!VAAAAAAAAAA!!!!! Ets una punyetera màquina de córrer- Faig servir la mateixa tàctica d'animació que he fet servir amb l'Albert, però és que no trobo millors paraules per definir el que sento en aquells moments.
VAAAAAAAA!!!!! Que ja ho tens!!!!!Ets una puta màquina de córrerrrrrrr!!!!-repeteixo. Ara ja no se si ploro, si ric o que faig, però crido, cridem tots vaja, esgotant la poca veu que ens queda.
-VAAAAAAAAA!!!! Cyrus!!!!!!- I arriba al final de la platja. Va cansat, se li veu a la cara, però desprèn felicitat, energia. Em mira i em diu gràcies. A mi? Si a mi. Ja que ell, que te fòbia a les papallones- si ho heu sentit bé, quan veu una papallona li entra pànic. Els caimans li fan fins i tot gracia però no pot amb les papallones- si no hagués estat per la meva insistència no hauria vingut mai a la Jungle Marathon, i ara és a 100 metres d'acabar-la i de fer-ho en un excel·lent 5è lloc de la general.
Esquerra, ara dreta, pujadeta fins a la plaça i ja està. Ara si que si!

Hem vingut quatre coneguts a la selva i en marxem quatre amics. Hem passat una setmana de cine. No puc explicar-ho per més que ho intenti. Ha sigut tan intens que no cal ni intentar escriure-ho. És absolutament impossible.

Ara, tots quatre amb la medalla de fang al coll, el quatre membres de l'equip Jungle.cat, guanyadors per equips de la Jungle Marathon 2010, ens fem una foto com la que ens varem fer fa mesos quan ens varem trobar a Blanes. Era una premonició? Realment esperàvem repetir la foto sota la pancarta d'arribada? Esperar-ho si, però tots érem conscients que podia passar qualsevol cosa que ho impossibilités. Però no, ara érem allà, quiets mentre les càmeres de foto disparaven sense parar contra les nostres cares de felicitat, de triomf, de gent capaç de tenir un somni i fer-lo realitat.

Un crit de no se què em va sortir de dintre.

Albert Bosch, Cyrus Parvine, Xavi Marina i Jaume Tolosa.
Equip JUNGLE.CAT, guanyadors de la Jungle Marathon 2010

JUNGLE MARATHON. EL DIA DE DESCANS

2010-12-02T22:22:00.002+01:00

6è dia de cursa, 9è dia a la selva i pels que varem acabar l'etapa en un dia, dia de descans. I merescut descans.
Després de la pallissa d'ahir vaig dormir com un tronc. En Cyrus i l'Albert varen arribar 2 hores i 54 minuts després que nosaltres i varen penjar la seva hamaca i com no, també cap a dormir. Demà ja ens veuríem. Tothom estava baldat i és que 90 km en les condicions en què els vàrem fer no són cap ximpleria.
L'endemà el campament es va anar despertant per torns. No hi havia toc de pito! No hi havia etapa. Quin regal. Estàvem acampats (ara ho vèiem) en una platja al costat del riu Tapajos, però podries dir que eres a la platja d'un petit mar. Preciós. Des de dins l'hamaca es veia preciós. Quan vaig sortir encara es veia més bonic...fins que em va mossegar la primera formiga i em va recordar on era. Les punyeteres formigues que volien fer-me servir de sopar ahir al vespre, ara reclamaven l'esmorzar. Em vaig untar els peus amb gairebé tot el poc repel·lent que em quedava i es va haver acabat el problema.

De mica en mica tothom va anar sortint del niu. Tot eren felicitacions, abraçades, sentiments d'alegria i explicades de les aventures del dia abans. Encara ara recordo molt bé molts detalls de l'etapa llarga, però en aquell moment, quan tothom es refregava les lleganyes mentre es prenia l'esmorzar els records eren tan vius i tan intensos que amb una sola boca no en teníem prou per explicar-ho tot i amb dues orelles no arribàvem a escoltar tot el que els nostres amics tenien per explicar. No se si sóc capaç de transmetre la sensació d'aquells moments, segur que no, però imagineu-vos a vosaltres mateixos un dia que hagueu estat exultants per qualsevol cosa que us hagi colpit molt intensament i que a més estiguéssiu voltats de gent amb la mateixa càrrega emocional. Doncs això multiplicat per mil...i encara no havíem acabat la Jungle. Encara quedaven 32 km de platja, travessar uns quants rius. Encara quedava el millor, arribar a Alter-do-Chao com a finishers...però prou, estic fent el que un català sap que no ha de fer mai..."No es pot dir blat, fins que és al sac i ben lligat".
Collons, si començo a posar frases d'aquest estil al bloc vol dir que m'estic fent gran? Ja xoxejo?

La resta del dia el varem consumir entre anar veient com encara arribaven corredors, banyar-nos al riu, jeure a l'hamaca, curar-nos els peus els uns als altres (bé, en Cyrus als altres. Això li passa per ser farmacèutic, el més semblant a un veterinari que teníem a ma) parlar amb els altres corredors i menjar el poc que ens quedava, i és que varem apostar fort pel poc pes de la motxilla i avui, últim dia d'autosuficiència (demà només havíem de preveure l'esmorzar) venia just com no ens havíem de menjar les ungles, les que no ens havien caigut, es clar...

No ens feia mal res, o gairebé res. Estàvem tots quatre en suficients bones condicions per afrontar l'última etapa. En Xavi i jo teníem assegurada la 2ª posició. En Cyrus gairebé es podia dir que acabaria 5è i l'Albert, si apretava una miqueta podia acabar 6è sense problemes. I sens dubte, primers per equips.
Però això seria demà.
Briefing al vespre, encara no se perquè ja que ningú estava per escoltar-lo, i a dormir. Abans però ens va venir a acomiadar una taràntula XXL. Poc li va durar i ens va durar l'alegria. Un dels "matxete man" en va fer dues meitats perfectes davant la nostra perplexitat. No feia falta, ningú corria perill, però la mentalitat de qui disposa d'una arma acostuma a ser destructiva. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

La nostra última nit a l'hamaca. És una cosa que encara que no us ho cregueu trobaré a faltar, i quan m'estiri a una hamaca a qualsevol altra lloc del món, estic segur que un flashback d'aquests dies em passarà per davant dels ulls i em deliré per tornar-hi, però encara que no ho faci, encara que mai més torni a dormir en una hamaca al mig de la selva, això ja ho he viscut i ningú m'ho podrà prendre.

JUNGLE MARATHON. ETAPA 5: LA DE 90 KM!

2010-11-28T20:28:00.001+01:00

Havíem anat a dormir amb l'advertiment de possibles robatoris per part de la població indígena. Varem deixar motxilla i bambes juntes sota la responsabilitat i la vigilància de l'organització. Dues noies només hi varen deixar la motxilla. L'endemà no tenien sabatilles per córrer. T'ho poden fotre tot, i tot té més o menys solució, però les bambes...Al final varen sortir de no se on, val més no saber-ho.

L'etapa començava travessant un riu, no fos cas que poguéssim anar uns quants km secs. Aquest ens van dir que feia uns 400 metres. Jo sóc molt dolent mesurant rius, sempre ha sigut la meva assignatura pendent, però si que és cert que era molt més ample que el d'ahir.

3,2,1,GOOOO..... 90 km de selva i calor per endavant i com cada dia la sortida a "marica l'últim". Empentes per agafar-se a la corda de seguretat, que la veritat era de gran ajuda per travessar el riu, ja que t'emportaves molts cops, però avançaves ràpid i sense cansar-te tant. Sortir del riu ja va ser el primer obstacle. La vora era un fangueig terrible i se't clavava la sabatilla al fons, i quan et destalonaves, a més d'haver de vigilar de no perdre-la, aquesta s'omplia de fang. 90 km per fer i comencem castigant els peus...

De seguida el guió de cada dia. Primer l'Andrew, segons en Xavi i jo al nostre aire? No, i ara. Se'ns ha escapat el japonès kamikaze, com no, i darrera nostre els més o menys 70 corredors que quedaven en cursa, entre ells en Cyrus i l'Albert, que avui tenien l'oportunitat d'escalar i consolidar la seva posició. Avui es veurà qui és dur i qui no, i ells ho són.

foto: Martin Paldan

foto:Martin Paldan

Els primers Cp estan molt junts de km, però no tant junts de temps. 4,5 km per arribar al primer i 5,5 més per al segon, però el terreny continua sent selva, amb els seus desnivells, els seus troncs caiguts que havíem de passar o per dalt o per baix, amb els seus riuets i swamps, i com no amb els seus animalons, i la calor, sobretot la calor i la humitat que ens obliguen a beure constantment per mantenir el cos hidratat. Avui contarem quanta aigua bevem, i serà molta. Entre aquests controls, a més de la que bevem al cp, carreguem 1,5 litres per trajecte i fem just. A partir del 2 decidim omplir els 4 bidons (2.5litres).
Arribem al cp3. Allà trobem el Suzuki. Ha tornat a explotar i aquest cop sembla més mort que viu. Com una puta cabra!

Del Cp3 al Cp4 hi ha més de 12 km. Aquí si que cal omplir bé d'aigua, tant els bidons com el "buche", es a dir beure molt i molt abans de sortir. Comencem a tirar i com que la calor i la humitat ja són insuportables, bevem cada pocs minuts, gairebé com si tinguéssim una molla al braç que ens obliga a aixecar el bidó. Varem beure tant que de cop i volta ens adonem que tant al Xavi com a mi només ens queda un cul de bidó. L'haurem de fer allargar, ja que no sabem si falta molt o poc. Suposem que poc, però...
De cop, veiem un home caminant per la selva. No sabem si és de l'organització o si "passava por allí".
-Bongia amigu! Shabe vosh si el puntu du cuntrol eshta muitu lejush?- Li demanem amb el nostre impecable portugesh.
-Maish u menush a treinta minutinhus- ens contesta, sense dubtar ni un moment.
-Pro treinta minutush caminandu o curriendu?- repliquem
-Unush treinta minutush- ens repeteix sense aclarir res més.
-Muitu obrigadu- Li diem. No es pot perdre mai l'educació.
Bah, 30 minuts seus, amb el temps que fa que correm, al nostre ritme deuen ser 10 o 12. Ja ens podem acabar l'aigua que ja arribem.
10 o 12????? i 15, i 20, i 25, i més de trenta minuts després encara no veiem el Cp. Començàvem a estar una mica desesperats però ens animàvem pensant que ja no podia faltar gaire.
De cop, just després d'una baixada d'aquelles de perdre les ungles, al costat d'un riu veiem un home de l'organització armat amb una escopeta. Era l'encarregat de controlar que tothom travessés el riu sense problemes. Jo vaig pensar que tenia pinta de tot menys de saber nedar. Aleshores l'escopeta perquè era? Per si t'ofegaves rematar-te d'un tret i almenys no paties? Ah, era per si venia un caiman. Aleshores ja em quedo més tranquil, ja que no me l'imagino nerviós i apuntant al caiman que tinc a un metre de les meves cames. Val més no pensar-hi. Travessem el riu, sense cap incident, i l'home continuava sense moure ni una cella.
-Bongia amigu, el cuntrol eshta arriba de la shubida?- i es que darrera l'home hi havia una pujada gairebé vertical.
I ara ve quan ens mata, i no pas amb l'escopeta.
-NO, el cuntrolu eshta a unos 30 minutush!
Però que passa aquí? Que aquest tio no enten el portugès o què?
- Pero amigu? No le preguntamush cuantu tiempu aguanta ushted sin mover ni un ceja? Le preguntamush quantu queda para el cuntrolu? Donde tiene aguinha!!!- El primer tros de la frase és ficció, s'enten.
-Puesh, un pocu mash de 30 minutush- ens torna a contestar el tio!
Ens mirem amb en Xavi i no sabíem si riure o plorar. Feia estona que teníem sensació de sed, i això és el pitjor que ens pot passar, i ara haver de tirar mitja hora més, o més! Qui sap. El sentit comú ens diu que no pot ser, portem molta estona corrent, i no hem pas anat lents, tot i que el terreny ha sigut complicat. Però és clar, com pots estar segur de res quan la relació espai-temps queda tant distorsionada per les sensacions.
Una altra opció és agafar aigua del riu i tirar-hi les pastilles que tenim per potabilitzar-la, però tarden 30 minuts a ser efectives, per tant, val més anar tirant i esperar que el soci vagi equivocat. Em ve a la ment el problema que vaig tenir per la falta d'aigua al km 256 de la Transahariana el passat més de març, però miro de canviar de tema de seguida. Sense pensar-hi dues vegades, comencem a pujar la muntanya que tenim davant, agafant-nos als arbres com podem i empassant saliva, una mica espessa després de tanta estona sense beure.
No portàvem ni 10 minuts que en Xavi, tot un boy-scout, diu.
-Oloro fum. Al Cp4 han dit que hi hauria aigua calenta. deu ser a prop.
Acabar de dir això i escoltem la veu de la Neus que ens crida. Salvats!!!!

A que no sabeu que varem fer només d'arribar? Beure com afamats. I encara una mica més. I mengem una barreta i tornem a beure. I prenem unes pastilles de sal, i tornem a beure. Ens acomiadem de tothom, i tornem a beure, ens acomiadem especialment de la Neus (sobretot en Xavi, es clar) a qui ja no veurem fins demà, ja que en aquest control, qui no hi arribi abans de les 15:30 quedarà tallat i no podrà continuar fins que es torni a fer de dia, ja que el tros que ve ara és considerat "Dark zone", es a dir, perillós a partir d'una certa hora ja que hi habiten molts pumes, i al vespre tenen gana. Els que es quedin aquí estaran voltats de tios amb fusell i matxet. Tota una experiència també.
Tot i que ens han dit que el proper cp és a 11 km, però que a mig camí hi ha un punt d'avituallament d'aigua, omplim tots els bidons. No ens la volem tornar a jugar. Gat escaldat...I tal dit tal fet, quan arribem a aquest punt ja gairebé no ens torna a quedar aigua. És un punt de control curiós, al costat d'una cabana al mig de la selva, una dona pendent de donar-nos aigua i el seu home pendent de dormir estiregassat a sobre dels bidons d'aigua.
A partir d'aquí la selva ja es comença a aplanar i a aclarir. Ja devem estar a punt de deixar-la enrere. Ja ens havien dit que aquesta etapa tenia dues parts, uns primers 40-45 km de selva i la resta de pistes, pobles i platges. Encara som dins la selva però el terreny és molt més pla i fàcil. Això ens permet anar lleugers. Tan lleugers anem, m'atreviria a dir que anàvem molt ràpid, en silenci i completament concentrats quan davant nostre varen esclatar uns crits terribles, ferotges, altíssims de volum. Vaig frenar en sec, tant que en Xavi em va envestir per darrera. Se'm varem posar les pulsacions a mil i em notava el cor a la boca.
-Que ha sigut això?
Per un moment em vaig pensar que sortiria alguna especie de monstre cridaner i se'ns menjaria.
Els crits, sense parar ni baixar el volum, varen començar a pujar cap amunt, cap a dalt dels arbres. Després de l'espant inicial, ens varem posar a riure suposo que per treure la tremolor de les cames.
-Devien ser un manat de monos. Que monos! Que cabrons!
I varem continuar corrent. Crec que ens mereixíem un espant com aquest. Havíem travessat un pilot de km de selva sense patir, sense por, i ens mereixíem que ni que fos per un moment alguna cosa ens fes cagar a les calces.

Sortim a una pista ampla i polsosa. Costa de poder córrer. De seguida arribem a un poble, una baixada al final, i el Cp5. El sol està alt i pica molt. Molt. Teníem ganes de sortir de la selva i poder fer dues passes seguides sense entrebancs, però ara que estem en una pista, és tant flonja que no podem ni córrer i el sol crema tant que enyorem estar dins la selva, a cobert d'aquest sol que ens socarrima la pell.

-Mengem?- Jo ja tinc gana i en Xavi també, però optem per fotre dues mossegades a un fuet que treu en Xavi i continuar fins al cp6. Carreguem d'aigua els bidons i la panxa i som-hi.
Ara la pista travessa aquesta petita comunitat i en un puja i baixa constant (més puja que baixa) anem passant altres comunitats de veïns. El sol ens trenca el cap. Jo em poso les ulleres de sol ja que em fa molt mal als ulls. I bevem i correm, i bevem i caminem i arribem al cp6.
Aquí ens donen aigua fresca. Glaçada!!! Mentre posem aigua calenta al sobre de puré liofilitzat ens delectem amb aquest luxe que a casa tant poc apreciem, però que aquí, després de tants dies de beure aigua calenta, és com si ens donessin la millor beguda del món.

(Collons, ara he agafat sed.Vaig a la nevera a agafar una woll, amb el vostre permís)

Ens mengem el puré a l'ombra d'una cabana. Que bo que està...ja diuen que val més una bona gana... Estirem una mica i toca tornar-hi. Tornar a sortir a cremar-se una estoneta més.

Al final del poble deixem la pista i agafem un corriol. Mira millor, penso. segur que serà més dur i podrem córrer més be. Ni dur ni hòsties! Tou i cara amunt! Però que no hi ha baixades en aquest collons de país? I puja, i puja,i a mitja pujada, un altra punt d'aigua, i puja i puja, i després tornem a entrar en una zona boscosa, però almenys és plana i tot i la calor, almenys no ens toca el sol i podem córrer. Ho aprofitem i anem com motos. De cop i volta un somni es fa realitat. Comença a ploure. Primer molt suaument, però al cap de poc cau un xàfec de conya. Ja és el que ens faltava, una tempesta salvatge. Quin Gust, quin plaer...Quina putada!!!! S'acaba el corriol aquest i tornem a sortir a una pista polsosa. ara però, l'aigua l'ha convertit en fangosa i enganxosa degut a la alta quantitat de terra argilosa. És terrible. Els peus ens queden enganxats a terra i el fang enganxat a la sola. Les bambes pesen un quilo, i com que fa tantes hores que portem els peus molls i els tenim tant tous, cada cop que aixeco la bamba i el peu es separa de la plantilla és com si m'arranquessin la pell de la planta. Quin mal. Paro i em cordo més fort els cordons i sembla que hi trobo remei.
Cp7. Una espècie de cobert al costat del camí amb tothom apilotat dins per amagar-se de la pluja. Fem un stop&go ràpid, omplim bidons i tornem-hi. Encara falta molt. No podem parar. Tenim ganes d'arribar.
Para de ploure i el terra s'eixuga mica en mica. Es pot córrer bé, i ara miraculosament trobem molta baixada. Ho aprofitem. Anem bé, fent la xerrada còmodament, i animant-nos l'un a l'altra, tot i que no ens fa falta, ja que estem super motivats i tot i que cansats amb ganes de tirar endavant i arribar com més aviat millor.
On deuen ser l'Albert i en Cyrus? Com els va? L'Albert anava tocat de peus, i en Cyrus en tenia un una mica inflat. Suposem que van bé, són durs.
Al final d'una llarga baixada arribem al Cp8. Està caient el dia i la temperatura, més després de la pluja és bastant suportable. La humitat, però, altíssima. Des d'aquí a meta tenim una mitja marató.14,5 al Cp9 i 9 al final. No res!
Deixem el cp, situat a la plaça d'un poble, i entrem a la platja. La llum, el lloc, el cansament suposo, una suma de factors que fan que ens quedem un moment parats admirant la bellesa del lloc. Quin regal.
A partir d'aquí alternem platja amb pistes i corriols pedregosos, que són una autèntica tortura pels nostres peus.

Al cap de poc decidim encendre el frontal i penjar-nos les barretes lluminoses (obligatòries). A partir d'aquí el camí ha d'estar senyalitzat també amb barretes d'aquestes i tal com arribem a una altra platja, ja fosc veiem que els que les posaven encara anaven fent. Els anàvem atrapant i ells estressats posant llumetes al llarg del camí.
Quan no érem a la platja érem en un caminet pedregós que pujava i baixava constantment i els km no passaven ni a cops. Pels nostres càlculs no podia faltar gaire pel cp, però ja havíem demostrat al matí que no érem gaire bons calculant. Ens tornem a quedar sense aigua i el Cp no arriba. Unes llums. Ja hi som. I un colló! És una família acampada. Els demanem si saben si queda molt lluny el nostre punt d'aigua, el cp, i ens contesten que aigua a 300 metres. I tant. A 300 metres hi ha un riu de collons, que hem de travessar nedant a les fosques, però aigua de beure enlloc. Continuem, va, que no pot faltar gaire. Tornem a sortir a la platja i la tornem a deixar, i al cap de força estona arribem a un poblet. Una escola a l'aire lliure al costat del camí. Els estudiants, tots d'uniforme, ens miren amb cara de compassió. estan bojos aquests europeus, deuen pensar, i ells continuen estudiant, torn nocturn. Anem passant poble i el cp enlloc. Ara si, allà n'hi ha un amb la samarreta de l'organització.
-És el Cp?
- Ah, si, si...
Si o el veiem nosaltres passem de llarg i el tio a la parra!
Trec un sobre de llangonissa i li fotem canya. Que bona que és, que bé que se'ns posa!

9 km i a dormir. gairebé no ens ho creiem.
Anem trotant a un bon ritme. La pista és polsosa i tova, però tenim tantes ganes d'arribar que ni ho notem. Ara ja no te importància si ens desgastem més o menys. Aviat podrem estirar-nos i reposar els peus, que estan tant tous que em fan un mal terrible cada cop que no trepitjo pla, que és a cada pas.
Tal com comencem a córrer ens acompanya un tio amb la bici, i després s'hi afegeix un nano d'uns 16 o 17 anys corrent. Corren darrera nostre, sense gosar avançar-nos ni posar-se de costat. Nosaltres intentem donar-los-hi conversa però es queden sempre a segon pla. Parem a pixar, i paren, arrenquem i ens segueixen, nosaltres amb els nostres potents frontals i ells a les fosques. La nit és completament negra. No hi ha gens de lluna.
-Falta mucho para el campamento?
-10 minutus para deixar la pishta. despuésh 2 km pro la playa crushando riush.
Va ja hi som.
Deixem la pista i tal com ens havien avisat hem de fer una baixada que fa patir els peus de valent. Arribem a la platja. El terra és de sorra tova però ja res no ens pot aturar. Travessem un riu amb dos pams d'aigua i continuem per la sorra, i un altra riu i som-hi i ja veiem les llums i va, que si apretem una mica baixem de les 15 hores, i va Xavi, i va Jaume, i va que ja hi som, i finalment, després de 14 hores i 54 minuts aixequem els braços i travessem la línia d'arribada de la 5º etapa de la Jungle Marathon.

Ens abracem feliços. S'ha acabat. Demà tenim descans i podrem curar els peus, que suposem que estan rebentats.
A les fosques busquem dos arbres per estendre l'hamaca, Ens ajuden dos brasilers. No es veu res. Em descalço. No hi ha cap lloc per poder netejar els peus. Després de tot el que em fet i ens hem de descalçar sobre la sorra i netejar-nos com podem. Els peus semblen dues figues, però estan bé. Han sobreviscut. Camino descalç per la sorra per eixugar-los però em mosseguen les formigues. Estic fins als collons de tot. Menjo una mica, em desinfecto les petites butllofes i a l'hamaca. En Xavi ja hi es. Voldria esperar despert en Cyrus i l'Albert però m'adormo. No puc fer-hi res. Estic content. Ja gairebé som finishers, només ens quedaran 32 km de platja. Això està fet. Suposo que amb un somriure als llavis, però no puc més i m'adormo.

JUNGLE MARATHON. ETAPA 4: UN PUR TRÀMIT

2010-11-20T11:04:00.001+01:00

No em va costar gens adormir-me. La 3a etapa m'havia deixat cansat, i tot i que havia tingut tota la tarda per reposar, i ho havia aprofitat, la veritat és que després del brieffing i de sopar una miqueta em vaig ficar dins l'hamaca i no recordo haver tancat els ulls.

Tampoc em va costar llevar-me. Si anàvem a dormir entre les 9 i les 10, és molt normal que a les 4 i poc jo ja obrís els ulls. Escarmentat amb la sortida d'ahir, vaig anar fent tranquil·lament però sense oblidar que abans de l'hora havia de ser a la sortida, que aquest cop era a uns 200 metres del campament, just a la vora d'un riu que, evidentment, havíem de travessar nedant. Bon començament.

Supermegapuntuals a la sortida. Estaven posant cordes de seguretat de costat a costat del riu i no se que coi els passava que encara no estava i ens varen avisar que la sortida s'endarreria uns 15 minuts. A pixar, si, però sense perdre de vista el personal. Gat escaldat...Al final es va endarrerir mitja hora.

Finalment 3,2,1,Goooooo!! Una baixada de 25 m i de cap al riu. Tothom te pressa, cops de colze, de peu, un ventall de batzegades de por. Sortim i ens ajuntem amb en Xavi i un grupet de 4 o 5 entre els que hi ha el super-kamikaze Suzuki. Ja petarà, pensem, i tot i que avui no ens segueix gaire estona, va petar. Aquest tio no aprèn ni que el matin.

Al cap de poca estona ja anem en xavi i jo sols. L'Andrew davant, al seu aire, i la resta a darrera.

Avui només són 24 km, i ens han dit que no són complicats, per això ens permetem la llicència d'anar una mica més picats, però com que tenim bastant difícil atrapar el primer, optem per ser "conservadors" i no desgastar-nos massa i conservar forces per demà que ens espera l'etapa de 90 km. No hi volem pensar massa però sabem perfectament que la de demà serà la que ho decidirà tot, fins al punt que una punxada del primer pot suposar la nostra oportunitat, però una punxada nostra seria l'oportunitat de molt altres, i això ho hem de tenir clar.

Tot i que tenien raó quan ens deien que l'etapa d'avui era més ràpida, la prova és que la varem fer amb una hora menys que la segona que tenia exactament els mateixos km, tampoc és que no fos complicada. Continuàvem dins la selva, sense tant desnivell potser, però la quantitat d'arbres caiguts i d'obstacles a passar es mantenia, com també es mantenia el risc de lesió per torçada de turmell, ja que com he dit, la quantitat de forats al terra on abans hi havia arbres, ara plens de fulles que els tapen, feien perillar constantment la meva, i la de tots, integritat física, i molestaven la meva estabilitat mental (si es que ha existit mai) ja que continuava corrent repetint-me la paraula "turmell" per dins per no perdre la concentració ni un sol moment. Esgotador.

De cop i volta, quan més concentrats anàvem, en Xavi posa un peu damunt d'un tronc i tal com el salta es gira i aixeca els braços i em fa parar. Nyiiiiiicccc, poso el servo-freno i xerricant les bambes (es sobreentén que anàvem molt i molt ràpid, no?) aconsegueixo aturar els meus 1,88 m d'altura i 80 kg de pes (amb la motxilla cap a 90). Que passa???? S'ha quedat blanc com la cera. Sobre el tronc, estirada de punta a punta hi ha una serp. No la va trepitjar de miracle ja que devia medir uns 30 metres i feia al voltant de 50 cm de diàmetre, *, gairebé era més grossa que el mateix tronc on estava...Be, potser era una mica més petita, però si no li fotem salsa l'aventura queda descafeïnada. Amb molt de compte, i desplaçant-me una mica cap a la dreta vaig aconseguir passar el tronc sense ser atacat, ni mossegat, ni engolit, ni tan sols insultat i gracies a l'heroïcitat d'en Xavi, avui puc escriure aquestes ratlles. Gracies Xavi.
*nota de l'autor: la serp devia medir poc més d'un metre i de diàmetre...diguem que he vist butifarres més grosses...

Sigui com sigui, varem acabar l'etapa en 3:20, en segona posició com cada dia i després de posar l'hamaca (vigilant com cada dia cap a on aniria el sol per assegurar ombra a la tarda) varem esperar en Cyrus i l'Albert, que van arribar, dins un grup de 5, en 3:56 i ens varem anar a banyar i a netejar la roba al riu.

El poblat on estem és preciós. M'han agradat molts dels llocs que hem vist però avui estem acampats dins d'una postal. Veig com es pon es sol, es fa fosc. No hi ha prou diners al món per comprar-me aquesta imatge.

Brieffing. Ens avisen que haurem de deixar les motxilles agrupades per garantir que no ens desaparegui res. Realment és necessari? No en fan un gra massa? Millor ho fem, ells sabran perquè ho diuen. Deixo dins l'hamaca el que necessito per passar la nit i la resta, motxilla i sabatilles, ho porto al punt indicat.

Sopar i bona nit. Demà ens toca la llarga. Portem 4 etapes de 6, però només portem fets 98 km de 220. No som absolutament enlloc. Demà 90. Demà s'acabarà de decidir tot. És l'única opció d'atrapar l'Andrew. També és pràcticament l'única opció de que ens atrapin...o de no acabar. Però no cal pensar-hi. Optimista com sóc m'adormo pensant en altres coses. La gent que estimo em passa pel cap. Tanco els ulls. Les 2. Em pixo. Surto de l'hamaca i alleujo la bufeta. Hi torno, i fins demà.

CÓRRER X CÓRRER. I ARA UN 10.000?

2010-11-14T13:31:00.002+01:00

Tallem l'emissió de les cròniques de la Jungle Marathon per uns breus instants per informar-vos que el sota-signant, Jaume Tolosa, tot i la prohibició expressa per part del seu cervell (petit, espès i bastant inútil), les insistents queixes de les seves cames (llargues, primes i bastant inútils també a dia d'avui), i l'absoluta disconformitat del seu cor i els seus pulmons, i sense fer cas de que la seva religió també li prohibeix fer curses ràpides, doncs com deia, malgrat tot això va i s'inscriu al Córrer x córrer de Manlleu. L'inconscient aquest s'inscriu a un 10.000. Animal! Què hi fas en un 10.000?

-Home -contesta ell- feia molts anys que no la feia i com que els de l'Olímpic Manlleu són tan bona gent i jo en sóc soci de fa tants anys, doncs hi he volgut anar a fer pilot, a col·laborar una miqueta.

Però no només hi va, sinó que el nano comença tranquil, conscient que no és al seu lloc, però es va trobant bé, i va apretant, i ara avança a un conegut i el saluda i tira, i passen els km i apreta més, i arriba a l'avituallament, i com que està acostumat a parar a beure, para i beu tranquil, i el tornen a passar uns quants, i torna a arrencar i aquest 10.000 a més de tenir molts trams de terra té unes pujades que deu-ni-do, però el nano es troba bé i les puja sense abaixar el ritme, i ara n'avança uns altres i també hi parla uns moments, però encara tira més i mira el seu gps i s'espanta: El nano va a 3.30 minuts el km! Feia anys que no veia aquest ritme al seu gps! I això l'anima, i encara apreta més i fa un km a 3:28 i això que corre sobre terra, i com qui no vol la cosa ja arriba al final i no va gens forçat i acaba, tot i haver sortit molt tranquil, amb un temps de 37:54.

Des d'aquest humil bloc, escrit per ell mateix (però que això no ho desmereixi), el volem felicitar efusivament.

En Sergio Fernandez va dir, fa pocs dies després de córrer una mitja marató, que es passava a la velocitat. Que tremolin ell i que tremoli en Bekele que ara hi vinc jo. Que tremoli també en Bolt. I l'Alonso!

Amb 1 vot a favor, cap en contra ni cap abstenció, m'autoproclamo el nou rei de la velocitat!

Ah, i la cursa? Un 10 en tots els aspectes. Ben organitzada, ben marcada (10.01km al gps) gratuïta i amb un entrepà de botifarra al final i amb tant beure com volies. Récord de participació un altra any. I no m'estranya en absolut!

JUNGLE MARATHON. ETAPA 3, AIXÒ ES COMENÇA A ENDURIR.

2010-11-12T14:59:00.003+01:00

Al brieffing ens varem presentar la 3ª etapa com una barreja del desnivell de la 1ª amb les dificultats de terreny (swamps inclosos) de la 2ª i amés molt més llarga, ja que aquesta te 32 km. Resumint, que serà dura de collons si o si! Caldrà anar relaxat i no cremar-ho tot de bones a primeres...
I un ou! Seré gilipolles!!!
El matí es lleva com sempre. Encara és fosc quan el campament comença a moure's. Jo sóc dels primers de llevar-me com cada dia, ja que necessito el meu temps per dur a terme tot un protocol que inclou el compliment de totes les obligacions físiques pre-cursa sense provocar-me cap mena d'estrès psíquic. És a dir, que m'agrada anar tranquil.

Tot a punt, amb tot el temps del món, sense presses, sense agobiar-me i quan gairebé és l'hora m'estic pixant. No m'he fixat que la sortida no és al costat del campament sinó una mica més amunt. De cop i volta la jefa Shirley crida: faif, for, zri, xu, uan...i jo a mig pixar! Però quins collons! No han avisat!!!!! Em llevo el primer i m'enganxen amb la pixera al ventre, mai millor dit!!!!
A mig espolsar corro cap a la sortida però gairebé ha sortit tothom i el camí de seguida s'estreny i no en passen dos de costat. Em maleeixo els ossos. Avanço com puc ara un ara l'altra -plis, zenkiu, plis, zenkiu, a no, que aquest és brasiler, obrigado- Estressat com una mona vaig avançant posicions, però ni rastre d'en Xavi ni de l'Andrew, ni del Yousef ni del kamikaze (un japonès que sortia cada dia com una moto, a més es deia Suzuki (o es diu encara si no ha palmat) fins que explotava, li enxufaven suero, li penalitzaven 2 hores i arribava com podia...i l'endemà igual).

Al cap de molta estona i d'apretar molt el ritme aconsegueixo atrapar en Xavi i el Palestí que van junt amb un brasiler de la regió de Para. Respiro fons, però l'energia que he cremat per dropo la trobaré a faltar més endavant, segur.

Va bé perquè el ritme que porta aquest grupet és "lent". Em va bé per recuperar però de seguida ens mirem amb en Xavi i decidim que els deixem, hem d'anar al nostre ritme i evidentment és molt més ràpid que aquell.
CP1, 15 minuts de neutralització, bevem, omplim, mengem i fora. La selva continua castigant-nos amb uns desnivells brutals, calor inhumana, humitat altíssima i una punyetera cursa d'obstacles. Si el recorregut no puja o baixa o no has de travessar rius o swamps és un "camí" farcit d'arbres caiguts. Ni Eternal running ni hòsties, això si que és una punyetera cursa d'obstacles!

Vaig tranquil, massa, i de cop em torno a cargolar el turmell! Déu quin mal! Aquest cop ha estat fort! És igual, camino coixejant i al cap d'una estona ja no el sento, però m'obligo a tornar a repetir-me la paraula "turmell" constantment a dins del cap per estar concentrat en aquesta part del meu cos. Això com vaig dir, m'obliga a estar pendent de tot i no em deixa desconectar de la manera que a mi m'agrada quan corro. La sensació que aconsegueixo al desert de separar cos i ànima (mentre el cos s'esforça i es castiga, l'ànima s'evadeix i em relaxa) aquí no la puc aconseguir de cap manera si he d'estar tota l'estona focalitzant la meva atenció en un fet concret, però sembla que va bé ja que tot i la dificultat del terreny avancem ràpid i sense més entrebancs...

Abans d'arribar al CP2 un altra grup de swamps, del que sortim completament enfangats. Cap problema, mes enllà travessem un riuet i nets com una patena. Quin equilibri que et dona la selva, ara t'emmerdo, ara et netejo. Llastima que l'ara t'asseco no arriba fins a final d'etapa i els peus cada cop estan més i més tous...i aquest és el veritable enemic de molts. Jo de moment només tinc una petita butllofeta al costat del dit gros del peu dret. El que va més fotut és l'Albert, però encara ho portem bastant be tots quatre.

Després del CP2, al capdamunt d'una pujada molt dura anem en Xavi jo i un local i de cop ens desapareixen les marques. Finalment en veiem una en un caminet. L'agafem però només hi ha la marca de l'entrada del camí. Fem més de 500 metres i no trobem cap més marca. Anem endavant i enrere, ens posem nerviosos. Fa molta calor, l'aigua no ens sobra i estem perdent el temps i les forces. Ens atrapen el Palestí i un anglès. Finalment, sentim el brasiler que ens crida. Ha trobat les marques: algú n'ha fet desaparèixer unes quantes...

No se si per el desgast de la sortida o per l'excessiva concentració deguda a les doblades de peu o per l'episodi de les marques, però abans del CP3 em començo a trobar molt calent. La temperatura corporal m'ha pujat excessivament i sense adonar-m'en i em sento una miqueta marejat i tot. La temperatura ambient, evidentment, no ajuda gens a millorar les meves sensacions. Que he fet malament? Possiblement amb tot l'estres tant d'una cosa com de l'altra no he dosificat bé les sals amb l'aigua ingerida. No n'he parlat d'aquest tema, però és vital calcular bé les sals que et prens, sigui en forma de begudes isotòniques en pols per barrejar a l'aigua, com en forma de pastilles de sal pura, per compensar la gran quantitat de litres d'aigua que bevem i la gran quantitat de sals que perdem a través de la suor. Si descompensem l'equilibri de sals del cos poden venir rampes, marejos, pujades de temperatura...l'única avantatge, és que si tens poca sal al cos et converteixes en un menjar soso pels jaguars i els caimans. Sempre hi ha un costat positiu a totes les coses...

Vaig tou. Em prenc dues pastilles de sal de cop i per sort, al cap d'un moment arribem a un altra riu. Ens hi tirem de cap i ens quedem dos o tres minuts surant dins l'aigua, desafiant les piranyes, però en surto com nou, amb la temperatura al seu lloc, torno a tirar com si no hagués passat res...bé, no esta sent el meu millor dia, però anem fent km amb una certa "soltura".

foto: Martin Paldan

Cp3. Bec molt. Moltíssim. Prenc sals i continuem. És una pista ràpida, tant que ens passem de llarg una marca i tornem a estar perduts uns quants minuts...un altra boicot? No, ara ha estat una badada nostra. Recuperem el camí.

Cp4. Hi ha la Neus animant-nos com sempre. El final d'etapa és a prop, ens diu, molt a prop, poc més de 3 km. Doncs som-hi. Cansat i una mica tocat altra vegada, però animat per en Xavi que ara va millor que jo afrontem aquest últim tros fora de la selva, cap a la platja del riu, sota un sol que trenca la closca però que ja no pot amb nosaltres. Arribem com cada dia en 2ª posició, entrem junts, ens abracem i comença el ritual de cada dia, però amb una petita sorpresa: Hem acabat en un petit poble, i hi ha una dutxa comunitària, AMB SABÓ!!!!
Uahhhh! Estic net, "huelo a perlan"!!! He pogut rentar la roba i tot! Fins i tot el dinar te millor gust, potser perquè no te el regust de les mans brutes d'altres dies...

No han passat 10 minuts que arriba en Cyrus. Ha anat com una moto. L'Albert va un pel més endarrerit, suposo que els peus els castiguen, però arriba molt be. És un tio dur.
Una altra etapa al pot. Dóna molta tranquil·litat veure com altres van caient, sigui per deshidratacions, per problemes de peus, per que el cap no els deixa seguir, o pel que sigui, i que nosaltres som cada dia a la linea d'arribada i en molt bones condicions físiques i immillorables condicions psíquiques.Tots quatre. A més, estem arrasant a la classificació per equips. Que més volem? Doncs menjar, reposar, riure molt, aprofitar el que queda del dia per adonar-nos que som uns privilegiats que estan al mig de la selva gaudint d'un somni que mica en mica es va fent realitat. Ja hem superat 3 de les 6 etapes. Ja hem fet uns 70 dels 220 km de la cursa. Encara no som enlloc, cert, però mai havíem estat tant lluny i alhora tant aprop del final.

Al fons la dutxa del poble, davant l'avi de la cursa, un japonès de 70 anys

Briefing i sopar. Ens reparteixen mails. Els imprimeixen i ens els donen. És el segon dia que en rebem. Jo en tinc un feix. Puc dir orgullós que sóc el que més en rep...i amb molta diferència. També cal dir, que la meva mare ha estat a punt d'acabar amb el paper del Brasil. També n'hi ha de la resta de la família, d'Ampans i de molts altres amics. Moltes gràcies a tots. La veritat es que quan estàs cansat, rebre una dosis tant grans d'estimulant és una sensació brutal! Moltíssimes gràcies a tots, de veritat.

Es fa fosc, Com cada dia a la selva també es fa fosc. El campament anirà quedant en silenci i a la selva començara a una hora o una altra la gresca, la "animal's party" que ens recorda que encara que no els veiem, ells són allà, viuen allà. Som nosaltres que estem fora de lloc. De pas. Demà deixarem aquest poblet i continuarem creuant la selva.

JUNGLE MARATHON. ETAPA 2: 23,85 Km

2010-11-06T20:16:00.002+01:00

4 hores i 25 minuts de la meva vida invertits en pujar, baixar, nedar, travessar pantans fangosos, gaudir com un nen i gravar a la meva memòria un seguit d'imatges que m'han d'acompanyar tota la vida.

La primera etapa de selva, com ja vaig dir, em va decebre una miqueta. No és que no fossin macos els llocs per on varem passar, però tenia la sensació que corria per un bosc, no per la selva, la gran massa forestal que ens venen a les pel·lícules. No li vaig trobar cap al·licient que no fos el competir en unes condicions de calor i humitat molt dures, dins un bosc amb molts obstacles, molt desnivell, molts animals -encara que no es deixin veure se que hi són- i com que a sobre en Xavi i jo varem acabar en segon lloc de la general, doncs tot plegat ja feia que em conformés.

La segona etapa ja va ser diferent.

Varem sortir tranquils, però amb un "tranquil" molt relatiu. El primer dia estàvem convençuts que no ens menjaríem un "rosco" (permeteu-me la traducció directa del castellà) ja que des de la sortida de Alter-do-Chao només veiem tios super forts per tot arreu i ens havíem auto-mentalitzat que ens fotrien un bany, també dit "un rapapolvo". Després de quedar en segona posició el primer dia, el normal era que al segon ja sortíssim amb aquella petita pressió de intentar mantenir aquest lloc.
-És fàcil que algun d'aquests hagi sortit a dosificar a l'etapa de 15 km on les diferències no poden ser molt altes i a partir d'avui comenci a fotre guerra de veritat.
Per altra banda no només ens miràvem el darrera.
-El primer ens ha tret 15 minuts, qui sap si ha anat forçat? Qui sap si el podem fotre nosaltres a la segona?.
Ni una cosa ni l'altra. El segon dia, com he dit, tot i començar tranquils ja varem anar de seguida per feina, potser un pel massa i tot, i després de compartir una estona amb en Youseff, un Palestí afincat a Dinamarca, en Xavi i jo ja varem posar la directa i varem començar a posar clares les coses a tothom:
-Senyors, avui, 2ª etapa, no volem que ningú dels que ahir van quedar per darrera nostre ens toqui les pilotes.- De la mateixa manera que l'Andrew Bock ens les posava clares a nosaltres:
-Xavi i Jaume, catalanets que veniu darrera, a mi no hi ha qui m'atrapi, almenys avui!
I es que com corre el nano. S'ha de dir a favor nostre, però també diu molt a favor d'ell, que l'Andrew va deixar feina i família dos mesos abans de la cursa i es va traslladar de Colorado a Florida per entrenar en condicions de calor i humitat semblants a les de la selva. La aclimatació (no confondre amb climatització) és un punt molt important per afrontar aquesta cursa i ell va apostar fort, molt fort per guanyar-la. I de moment li anava molt i molt bé. Això se'n diu tenir un somni i forçar les coses per fer-lo realitat, sense esperar que la sort et vingui a buscar.

Tot i això, nosaltres anàvem fent i de cop i volta, crack! Tot i portar el tape al turmell, com que amb els passos d'aigua la bena s'estova, cargolada al turmell i guarrasso al terra. Anava tot massa bé! La maledicció dels meus turmells es fa realitat. Crec honestament que amb l'entrenament que portava i les ganes que li tenia a la cursa, l'única cosa que em podia deixar fora era una lesió greu i una torçada de turmell amb el pes que portava a l'esquena es podia convertir en un bon motiu per no poder continuar. Tot i així, adolorit però apretant les dents continuo endavant, li dic al Xavi que passi ell una estona davant per no haver de mirar les marques i poder-me concentrar mirant el terra i continuem.
Primer CP. Hi trobem la Lou, la metge guapa, rosseta ella i quan em veu que em vaig per fer un tape nou al turmell aprofitant els 15 minuts de neutralització, s'ofereix a fer-m'ho ella. S'haurà enamorat de mi? Segur! Tape fet, motxilla a sobre, i temps, som-hi de nou. El control es al costat d'un riuet. El travessem i fresquets i amb el tape moll un altra cop continuem.

La selva es cada cop més selva. Els desnivells no són tan besties com els d'ahir, però l'ambient és més fosc i profund. No sabria com explicar-ho, però és més "selva". De cop i volta arribem al que estàvem buscant i d'on tantes fotos havíem vist: els "swamps", pantans d'aigua estancada, podrida, fangosa, entre muntanyes plenes de vegetació, on gairebé no entrava ni la llum del dia, i que crec que era el que més ganes tenia de travessar. Dins els rius sabem que hi ha piranyes i caimans, a la selva jaguars, serps... però que hi ha dintre els swamps? Qui ho sap? Però és igual, això és la Jungle Marathon, tirar-te dintre d'un lloc brut i podrit infectat de garrapates i sangoneres i sortir-ne...llavors al campament ja farem net del que sigui, si cal!

Penjo un seguit d'imatges espectaculars d'un fotògraf Danès que seguia la cursa, en Martin Paldan. Moltes gràcies Martin!

foto: Martin Paldan

foto:Martin Paldan

Foto: Martin Paldan

D'aquí a meta ja tot m'era igual. La imatge dels swamps la tindré tota la vida amb mi. No em vull fer pesat redundant en aquest fet, en el fet de guardar imatges dins la memòria, però és d'això del que va la vida, de omplir-la de records.

Poc després una altra doblada de turmell. El terreny és complicat, estem tota l'estona saltant troncs, esquivant arrels immenses, pujant muntanyes, baixant-les, i amb un terra ple de fulles i forats. Em fa mal el turmell, he de vigilar de no tornar-hi, ja que això em pot deixar fora. Corro concentrat, repetint-me interiorment "turmell, turmell" això no em deixa córrer relaxat com a mi m'agrada, però a la que em despisto...i de cop i volta torno a pensar en tot i en res i CRACK! Una altra cargolada de turmell. No deixo ni que se'm refredi, coixejant continuo caminant, en Xavi es preocupa per mi, però li dic que tiri, que no pari, no podem parar... continuo repetint-me "turmell, turmell..." mil vegades dins el meu cap, ja arribem, ja veiem un petit poble, la canalla ens ve a rebre, som a meta, l'arribada de la 2ona etapa. Continuem segons. L'Andrew ja fa 10 minuts que ha arribat.

Final 2ª etapa

Muntem la hamaca, avui miro la brúixola per veure cap on anirà el sol, ja que ahir, tot i poder triar lloc, la vaig fotre on va tocar el sol tota la tarda. Hi ha uns pals a la plaça del poble. La col·loco al costat dels brasilers de la zona ( que ja han arribat, però ells fan una cursa apart, ja ho explicaré amb calma) segur que estarem bé. I si, estem bé del sol, però quilsvaparir...no callen ni quels matin!.

Al cap de poc més de mitja hora arriba en Martín, des d'ara un bon amic xilè, i poc després en Cyrus i l'Albert. Estem arrasant a la classificació individual i per tant a la d'equips, però el més important, és que després de 2 dies tots estem encara en cursa i en bones condicions.

La tarda passa relaxada. Més o menys com la d'ahir, amb l'afegit d'un petit ruixat de 10 minuts que ens obliga a muntar el toldo a la hamaca, però sense més novetats. Tothom curant les ferides de guerra, menjar i reposar. La Neus com cada dia, un sac de paciència i bona voluntat, preocupant-se per tothom. El turmell no em fa mal. Em preocupa que al segon dia ja me l'hagi torçat tres cops, però sóc optimista. Sempre sóc optimista i fins ara m'ha anat prou bé.
Briefing al vespre abans d'anar a dormir per explicar el què ens trobarem demà. Però això...serà demà.

JUNGLE MARATHON. ETAPA 1, 15,4 km

2010-11-01T10:20:00.001+01:00

Ha arribat l'hora de la veritat. De fet, tot i que sempre es veu lluny, sempre acaba arribant. Ens llevem que encara és fosc. Nervis? Qui te nervis! Que aixequi el dit!. No se si definir-los com a nervis, però tothom està molt excitat, com sempre abans d'una cursa, sigui la mitja de no se on o sigui la 1ª etapa de la Jungle. Esmorçar (jo fidel a mi mateix, capuccino nescafe i muesly amb xocolata), evacuar (millor m'estalvio els detalls...), vestir-se amb la roba "Solgironès design 2010", tape al turmell dret, injinji, sabatilles, desfer l'hamaca, tot dins la motxilla, omplir bidons...el ritual de sempre, com l'enyorava. Competeixo tant pocs cops per any, que aquests moments se'm fan intensos.

Sentim la Shirley (la jefa de la cursa) que crida: 10 minuts per la sortida! Falten 10 minuts justos per les 7 del matí. Serem puntuals?
Anem tots cap a la sortida, cap a sota la pancarta. Abraçades, petons, desitjos de bona sort, fotos somrient, més abraçades, més desitjos de retrobar-nos al final d'etapa. Hi serem tots? Davant d'una cursa d'aquestes no ho saps mai (en Cyrus és el que ens fa patir més ja que saltant del vaixell es va fer mal al peu i el té inflat) però confiem plenament en nosaltres. Sabem que som forts, físicament i de coco. O una lesió greu o no ens para ni Déu!

5...4...3...2...1...........GOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!

La gent surt a fondo. Ja em se aquesta cançó. Jo al meu ritme, en Xavi al meu costat. Que corrin, ja vindran. 500 metres i travessem el primer riuet, aquell que varem fer servir ahir a la tarda per refrescar-nos de la calor, ara ens mulla els peus per primer cop i comença a posar a proba els peus, ben protegits pels meus Injinji, els meus mitjons de dits, que juntament amb l'entreno que he fet als peus, m'han de protegir de butllofes i encetats.

Just després del riu entrem a la selva. Les ganes que tenia d'aquest moment. Aquests primers km em deceben una miqueta. Bé, decepció no és la paraula exacta, ja que què em pensava? Què deu ser la selva si no un bosc. Estem corrent per un bosc, ni més ni menys. Bé, acabem d'entrar-hi, donem-li temps, però de moment és un bosc, tirant a espès, amb molt desnivell, moltes fulles a terra, arbres caiguts...però un bosc.

Amb aquests pensaments arribem al cp1. 15 minuts de neutralització. aquesta norma se l'ha inventada la organització per evitar que la gent amb les presses de la cursa no s'aturi mai a refrescar-se i a beure bé i pensen que evitaran molts problemes de deshidratació i hipertèrmia. Al final d'etapa es veurà que ha estat una bona mesura, ja que no s'haurà d'evacuar a ningú, no com anys anteriors on els problemes se'ls acumulaven. 15 minuts, però es fan llargs. Va! tornem-hi Xavi, pim,pam, altra cop cap a dins la selva. Ara ja sembla que la cosa s'emprenya més. Ritme, còmode, avançant gent i sense adonar-nos-en ja som al cp2, on avui hi ha la Neus. Aquest si que és un lloc maco. El Cp està al costat d'un riuet d'aigua clara que hem de travessar, i 15 minuts més de parada obligatòria. Omplim bidons, mengem una barreta i...de cap a l'aigua. Aprofitem el temps per baixar la temperatura, que ja comença a ser molt alta. Aquest cop els minuts ens passen ràpid. Ens pengem la motxilla i tornem-hi. Un continu de saltar arbres caiguts, de passar per sota d'altres, de pujar uns desnivells brutals i de baixar unes baixades de por.

De cop i volta em trobo una pessigada terrible al coll, una mica darrera l'orella esquerra, crido i al mateix temps caic a terra del mal, em poso la ma al lloc i noto que agafo algun bitxo, al mateix temps em sento una altra pessigada molt forta a l'espatlla, m'aixeco com puc i crido a en Xavi, que em va seguint a pocs metres, "corre xavi, corre, abelles!!!! però el que tinc a la ma i que llenço amb ràbia al terra no és una abella, és un bitxo molt més gros i negre, intento treure'm l'altra però no hi arribo, en Xavi me'l treu. Ell tampoc sap que és, però la pessigada que m'han fotut, sobretot la del coll em fa mal i alhora em preocupa. Em farà alguna reacció? Què collons m'ha pessigat? Quina quantitat de verí m'ha fotut dintre? Això em pot comprometre la cursa i em començo a menjar el cap.

3er Cp, hi ha un metge, li ensenyo la picada que ja està inflamadissima i em diu que tranquil, que no sembla greu. Però la picada la porto jo. 15 minuts. un últim esforç i meta. Després d'una baixada bastant maca, ja veiem la platja del riu Tapajos. Pancarta d'arribada. Primera etapa al pot. 3:55, menys els 45 minuts de parada obligatòria, temps real 3:10. Molta estona per 15,5 km, però la veritat és que hem pencat de valent. No ens hem pas encantat gaire, realment el recorregut a estat dur i la calor intensa, però som a lloc, i sorpresa, som segons, darrera d'un americà, l'Andrew, que ens ha tret 17 minuts. En xavi i jo ens abracem, passem el control de motxilla i anem a penjar l'hamaca, camviar-nos la roba i a esperar en Cyrus i l'Albert, que arriben junts amb 4:02.

La tarda al campament té un gust especial. Ara si que hi som. Vora el riu, però dins la selva. L'espai que ocupa la nostra hamaca entre dos arbres delimita les nostres posessions.Tenim el que tenim dins la motxilla, ni més ni menys. Aquesta és la gràcia de les curses per etapes en autosuficiència, que tens per viure el que portes a sobre, i els del costat també. Això ens fa igual de rics i igual de pobres, sigui quin sigui el gruix del compte corrent de cadascú, tots vivim amb molt poc. Això també crea uns vincles d'amistat que no es poden viure al voltant d'una taula parada. Anem bruts, estem cansats, no tenim ni gaire menjar, ni el que tenim és gaire bo, un cura els peus d'un altra, i aquest l'ajuda a penjar l'hamaca, tots per a un i un per a tots, un lema molt senzill però a vegades molt utòpic. Aquestes curses enganxen per molts motius. Aquest ne's un.

Primera etapa al sac per a l'equip Jungle.cat. cada dia serà un examen, el d'avui l'hem aprovat amb nota. Tenim tot el dia per reposar i parlar amb uns i altres. Tenim tot el dia per preparar l'examen de demà, que ja sabem que serà més dur. També sabem que podem fer-ho.

Aviat serà fosc. Sopar i dormir. De nit em tornen a despertar els crits de la selva. En podem dir la "Happy hour" ja que no dura pas més d'una hora, però la fressa és eixordadora.
Em sento viu. M'adormo feliç, penso en els de casa.

Penjo video de baixa qualitat de la 1ª etapa, però molt bona l'aparició de'n Cyrus amb un "Visca Catalunya" que ha donat la volta al món!!!!!

JUNGLE MARATHON: CAP A TERRES SALVATGES

2010-10-30T22:56:00.021+02:00

Aprofito el títol del llibre de Jon Krakauer que justament estava llegint quan vaig marxar cap a Brasil i que em va acompanyar a l'avió i als dies pre i post cursa, per titular la primera de les cròniques que estic escrivint sobre la meva participació a la Jungle Marathon. Home, més adequat no podia ser, i aquest cop si que aprofito el do de l'oportunitat.

Doncs si, el passat 5 d'octubre agafava l'avió al Prat per anar, via Lisboa i juntament amb l'Albert i un Cyrus, cap a Recife (Brasil). Allà fèiem nit i l'endemà un puja i baixa del cel esgotador: Recife-Fortaleza-Sao Luiz- Belen- Santarem. Aquí amb un bus d'època cap a Alter do Chao, que és també el final de la cursa, petit poble, relativament turístic i amb unes vistes sobre el riu Tapajos precioses. L'endemà pujàvem a la barcassa que ens havia de portar uns 200 km riu amunt, que ens havia de portar CAP A TERRES SALVATGES!

Penjar l'hamaca a la coberta de la barcassa ja tenia regust d'aventura. Ja era una cosa diferent. Mai a cap cursa havia viscut això, ni jo ni molts del que érem allà, i estàvem tant excitats que semblàvem nens davant qualsevol de les novetats d'una vida que ho te tot per endavant. Nosaltres també ho teníem tot per endavant, al menys, tot el que havia de ser la nostra vida en els propers dies, una experiència tremenda dintre la selva. La idea ja acollona, la barca era el medi per arribar-hi.
Amb unes hores de retràs, això és la selva, sortim ja negra nit riu amunt. Estem cansats. Dormim a l'hamaca. Demà ens despertem quan ja està sortint el sol, pugem a dalt i respirem a fons el vent que ens pica a la cara. Nervis? Una barreja d'il·lusió i nervis. No arribem mai, però es igual, el viatge s'ho val. No volem arribar, o si, si, volem començar la cursa però alhora estem tant bé que no sabem què si i què no volem.

El sol puja i apreta. Parada a una de les ribes del riu, que en aquest punt deu fer uns 10 km de costat a costat, i la gent comença a saltar a l'aigua. Hora del pati! Nosaltres saltem de dalt de tot. Com canalla. És igual tenir 32 o 43 o 50 anys, tots saltem des de dalt, de tant amunt com podem. Amb la calor trencada, tornem a pujar a la barca i altra cop riu amunt.

No se quantes hores després arribem al campament!. Baixem i pengem les hamaques en uns coberts de fusta a peu de platja, a les portes de la selva, una selva que es presenta davant nostra espessa i inexpugnable. Un luxe vist el que suposo que ens esperarà després. Verificacions (a nosaltres ens controla el material la Neus, la voluntària de l'organització més simpàtica de totes, i de llarg) controls metges i un regal de Cyrus:

-Heu estat mai a la selva? Heu menjat mai una raclette de formatge? Heu menjat mai una raclette de formatge a la selva? Nosaltres si, els Jungle.cat si que ho hem fet!

L'endemà xerrades de seguretat, sobre quines plantes punxen o són verinoses i que fer si et trobes davant d'una serp o un jaguar. Molt útil (?).

Es fa fosc...Abans de que torni a ser de dia ens haurem de llevar, esmorzar, treure la hamaca i posar-ho tot dins la motxilla per començar a córrer. Ara però, dintre la hamaca es crea un microclima absolutament personal. Concentració. Algú ronca. A part d'això domina el silenci. M'adormo. A les 3 i poc em desperto, he begut massa aigua i s'ha de treure. Em sorprèn que el silenci que hi havia quan m'he adormit s'ha canviat per uns crits bestials. Els sorolls que se senten a a selva són esfereïdors, és increïble, com si es barallessin milers d'animals tots contra tots. Mitja horeta després, sense cap explicació el silenci torna a dominar el campament. Tot s'ha calmat. Dormir. Somniar. Recordo perfectament el meu somni.

JUNGLE MARATHON ACABADA, ARA TOCA ESCRIURE.

2010-10-23T22:01:00.000+02:00

Si senyor, tant que semblava que havia de costar de passar, la Jungle Marathon ja és història. L'he acabada, l'hem acabada i amb nota alta. Ara toca escriure tot el que he viscut, que és molt. Que intensos han estat aquests dies. Com un any concentrat en uns quants dies, una setmanes amb vida pròpia, a fondo!

Cada dia, acabada l'etapa, jo prenia una bona estona del descans necessari per escriure un mail explicant, molt per sobre i sense entrar a valorar aspectes subjectius, el que havia estat l'etapa del dia. L'enviava a la meva filla i ella tenia una llista de reenviament i l'havia de penjar al bloc. Deixant de banda que la organització ens va fotre les peles per a aquest servei (45€ per 10 mails) i que no va servir per gairebé res ja que a casa no els varen rebre tots fins a dos dies abans d'acabar, però aquest és un tema en el qual no vull aprofundir, al menys de moment. A on volia anar, es que en més d'un mail vaig prometre que un cop acabada la cursa, sense presses, faria una crònica explicant tot el que a mi ha estat aquesta experiència.

Ara estic fent aquest esborrany i recopilant dades que no vull que es perdin dins el magatzem de la memòria i que el pas del temps no canvii la percepció d'aquestes dades que són en si mateixes els fets matemàtics, com el temps empleat a cada etapa, els litres d'aigua beguts, els cops que em vaig torçar el turmell, les mossegades de formigues...i que com he dit són dades que per res han de canviar. El que si que ajuda i molt deixant passar uns dies és en fer una redacció sentida dels fets, mirar-ho tot des d'una perspectiva del temps ajuda a que la calentura del moment no et faci caure en triomfalismes ni pessimismes ni en cap dels "ismes" que es poden clavar dins el cervell i capgirar alguns elements. Només el pas dels dies i la perspectiva que això et proporciona et pot permetre fer una redacció pausada i sincera i amb tots els elements que bullen dins el meu cap una mica ordenats.

Home, vols dir que això és cert del tot? dirà algú. Potser no, potser escriure en calent és millor. Potser si. Potser no. No ho se, però com que vaig de cul i necessito aquest temps per posar al dia moltes coses, sobretot de feina, em prenc aquesta llicència i em deixo algun dia, tants pocs com pugui, per explicar-vos el que he viscut aquestes últimes setmanes, que ha estat molt intens, molt!

Així doncs, aquí assegut a la platja d'Ipanema, a Rio do Janeiro, deixeu-me que m'acabi la cervesa mentre acabo aquest esborrany. Quan arribi a casa ho passaré en net i ho publicaré. Mica en mica aniré escrivint la resta.

No se si us agradarà. Seré sincer, és tot el que puc prometre.

Jaume Tolosa, platja d'Ipanema, 19 d'octubre de 2010

Finisher

2010-10-17T12:00:00.000+02:00

En Jaume ja ha acabat la Jungle Marathon. Ja és finisher i a més ha quedat 2n! Juntament amb en Xavi, que han fet tota la cursa junts i també ha quedat 2n. En Cyrus ha quedat 4t i l'Albert 5è.
Com a equip, en teoria haurien d'haver quedat primers, però un equip els ha avançat, i creiem que són els Brasilenys que van apart.

Ahir va trucar i va dir que estava molt bé, que havia set una cursa espectacular i realment molt dura, però que va disfrutar moltíssim.

ETAPA 4 - 24 KM

2010-10-15T15:17:00.001+02:00

Avui ha sigut una etapa ràpida, o bastant ràpida. 24 km que ens hem carregat en 3:19 i com sempre en 2a posició en Xavi i Jo darrera el yankee dels cull...

A la sortida, mitja hora més tard del compte, un sprint de 50 metres i de cap al riu, que en condicions normals havia de fer uns 200 m o més pero que aquest any, com que hi ha poca aigua (canvi climàtic?) no arribava a 100, per tant, al cansament acumulat li afegim una bona remullada ja de bon principi i després ens tornem a fotre dintre la selva i tornem-hi que no ha estat res. Poc desnivell, pero un recorregut ple d'obstacles, arbres caiguts que haviem de saltar, altres passar-los per sota arrastrant-nos per terra i el més perillós, els forats que molts d'aquests arbres caiguts deixen a terra i que tapen les fulles, i que si hi fiques el peu l'has cagat: 3 cops m'he torcat el turmell, però per sort res greu i continuu fort, de fet continuem forts tots 4, en Xavi i jo controlant el segon lloc i en Cyrus i l'Albert lluitant per ficar-se em un top 10.

Demà la llarga. Ens esperen 90 km que seran molt i molt durs, ja que no em puc imaginar córrer 90 km amb les condicions en que hem estat corrrent fins ara, pero ho haurem de fer i sense queixar-nos. O sigui que demà no podré escriure mail, ja que calculo que arribarem molt tard (si no passa res) i amb ganes de reposar i prou, per tant ja us ho explicaré demà passat que tenim el dia de descans, o per acabar l'etapa els que els hagin tallat, ja que no permetran que ningú passi la nit a la selva i el que no hagi arribat a no sé quina hora a no se quin cp (vaig ben informat, de fet aqui va tot així) ens ho diran d'aquí una estona al briefing, haura de dormir al cp i continuar l'endemà.

Tot el dia ens estan filmant i fent fotos, no sé si surto en cap a la web o al canal de youtube de la cursa, si no és així no patiu, que quan torni penjaré unes fotos que són per veure-les, i és que avui mateix hem acabat l'etapa em um poblat petitó a la riba del riu que demà haurem de travessar, molt pobre, com es de suposar em un poblat de 3 cases al mig de la selva, però que té un paisatge de postal.

A veure si no tenim cap lesió inoportuna ni cap problema i demà passat us puc dir que estem a una etapa de ser SURVIVORS DE LA JUNGLE MARATHON, però ara a descansar, que dema toca gresca de la bona.

Jaume

Etapa 32.5 km

2010-10-15T15:01:00.001+02:00

Avui no ha estat una etapa molt llarga, però se m'hi ha fet. Ja ens varen avisar que la d'avui era una suma de la duresa en desnivell del primer dia i la duresa del tipus de terreny fangós i pantanós del segon i amb 35 km en lloc dels 15 o els 25 dels altres dies. Tot i que hem sortit més conservadors, se'ns ha fet llarga i ampla, amb una calor asfixiant que impedia que el cos es refrigerés de cap de les maneres, per tant agraïem quan haviem de nedar, encara que fossin rius petits, ja que ens hi refeiem una estoneta per abaixar la temperatura corporal.

No se com va anant la classificació per darrera nostra, ja que aqui a la selva les coses van al seu ritme, però el de Colorado, l'Andrew continua primer i "sin nadie que le tosa", en Xavi i jo al segon lloc, i avui en Cyrus ha acabat darrera nostra en 4t lloc i l'Albert 7è o 8è. Per tant, el que si que tenim clar és que el Jungle.cat team està arrassant!

Demà ens toca una etapa teoricament més senzilla que comença amb el primer creuament de riu Gros, uns 350 metres, però com que estem acumulant molt cansament i la calor va de mal em pitjor, de senzilla res de res, pero si que més curta, uns 23 km de "res" que seran el proleg de la non stop de 90 km de demà passat...acollonit només de pensar-hi! Però anem pas a pas que això es menja així, dia a dia, km a km.

Sense voler fer-me pesat, moltes gracies pels mails que he anat rebent, de les meves filles i la Marta, dels meus pares i germans, i de molts amics, entre ells el meus amics d'Ampans. Sé que tots penseu amb mi i m'empenyeu de valent. Moltes gràcies!!!!

Jaume.

ETAPA 2 - 25,5 KM

2010-10-14T23:01:00.001+02:00

Avui em vist la Selva. No és que ahir no la veiéssim, no, pero si he de ser sincer, ahir, exceptuant algun trosset concret, la resta era un bosc, si vols tu amb els arbres molt alts i molt espès pero um bosc, al cap i a la fi. Avui hem flipat. Hem hagut de travessar uns fangars d'aigua estancada i pudent que ens arribava a la cintura, hem travessat rius nedant(no gaire amples encara) pero que serveixen per anar fent boca del que ens trobarem, ens hem trobat lLa primera serp a mig camí (pero ja hi havia qui la treia, un brasiler d'aquests que les agafen com qui agafa um gatet), hem pujat una pendent brutal agafant nos a les arrels d'un arbre, tota l'estona les arrels del mateix arbre, brutal!!! I tot aixo acompanyat d'ua calor i uma humitrat que trenca. Per fer-vos una idea, em um tram de 3,5 km entre cp2 i cp3 m'he begut 1,5 litres i he arribat al cp amb sed...i de les 6:30 a les 12: 40, (el temps oficial s'ha de descontar 45 minuts de parada obligatoria als cp's), doncs em aquestes 5:10 hores m'he begut prop de 12 litres ... casi na!!!

Quan arribi ja m'explicare més em escriure, perquè amb aquest portatil no li van la meitat de les coses i les altres no les trobo jo. A més tinc ganes de reposar, que dema toca tornar-hi, i serà uma etapa molt dura. Avisats estem.

Moltes gracies pels mails de suport que envieu, ja m'ha comentat la meva filla que molts els deixeu a la web de la www.jungle.cat, sapigueu que els agraeixo moltissim, pero aquest no m'arriben, només arriben els de la pag oficial de la cursa, www.junglemarathon.com

Ara, mentre estic escrivint aixo, vé em Cyrus i em posa els cascos on esta sonant "El meu avi". Se m'ha posat la pell de gallina, i mira que no m'agraden gens les habaneras, però m'ha enganxat d'imprevist.

Pel que fa a La cursa en si, avui hem tornat a anar tot el cami junts amb em Xavi i hem entrat altra cop 2ons darrera El yankee que no afuixa ni que l'ataqui um jaguar, i l'Albert i em Cyrus també han anat junts i han arribar els 11ens. La jungle.cat, de moment em primera posició, i dos dels seus i membres al podi, pero no es pot cantar victòria, ja que queda moltissima cursa i pot passar de tot, ja que amb el terreny que trepitgem, una cargolada de campionat et deixa fora, i avui ja me n'he fet un parell, pero que m'han deixat seguir.

Va, deixo El PC lliure i vaig a jaure. Moltes gracies a tothom per l'interès i fins aviat!!!!!!!

Enllaç amb el bloc del Sergio

2010-10-13T17:22:00.001+02:00

Us deixo un enllaç amb el bloc del ser13gio des de on mitjançant un link els hi podeu enviar missatges d'ànim,que de ben segur agrairan!!

http://ser13gio.blogspot.com/2010/10/jungle-marathon-2010-etapa-2-welcome-to.html

Mantenint posicions

2010-10-13T05:47:00.001+02:00

Sembla que després de la segona etapa es mantenen les posicions

Jaume i Javier van 2on i 3er respectivament a 27' del primer

Cyrus i Albert van 10è i 11è però ja a 2h5' del cap davant

sort i força a la selva

Primera etapa

2010-10-12T12:20:00.000+02:00

Ja tenim al Jaume i al Xavi als primers llocs:

http://www.junglemarathon.com/2010_en.php?id=C0_122_31

Seguiment en directe

2010-10-08T16:48:00.001+02:00

Ja han habilitat el lloc per fer el seguiment en directe de la prova i és:

http://albertbosch.racetracker.es/rtjungle/index.php

COM SEGUIR LA JUNGLE DES DEL SOFÀ

2010-10-08T08:00:00.079+02:00

Ara per mi és diumenge 3 d'octubre, em falta una setmana per començar la Jungle Marathon, però com que marxem dimarts cap a la selva deixo escrit un seguit d'opcions per poder seguir la Jungle des del sofà de casa amb una cervesa als dits ( la cervesa és opcional, però altament recomanada). Això es publicarà el divendres 8 a les 8 del matí.
Molts ho estareu llegint entre feines des de l'oficina...lleig. Així va el país!
Altres ho fareu en hores de lleure...lleig. Podríeu aprofitar-les millor, no pas llegint això!
Per molts d'altres hi haurà una suma de les dues possibilitats anteriors: ho estareu llegint des de l'oficina convertida en una zona de lleure remunerada des de fa temps. Sense comentaris...

Alucanem! ( Alokevamos).

PRIMER I PRINCIPAL: Des de la web de la cursa es poden enviar mails de suport als corredors. Sembla una tonteria però són realment balsàmics. Recordo els que rebia al Marathon des Sables i la reacció que provocaven era comparable a la reacció d'un "Gran Hermano" quan un altra es tirava un pet: pels de punta i llagrimeta als ulls. Feu-ho, plis!

MANTENIMENT DEL BLOC:
Diuen que tindrem accés a escriure mails. Quan estiguin tots escrits portaran el portàtil a no se on ni com i des d'allà els enviaran. No se quin delay portarà aquest procés, però intentaré anar explicant dia a dia com em trobo i com em va.
Per altra banda el meu amic Massa hi anirà penjant notícies fresques que es vagin sabent a través de la web de la cursa, del blog del Sergio (segur que millor actualitzat que la web oficial) o vés a saber d'on ho traurà...però és de fiar. Els de la Bisbal sempre són de fiar!!!

RACE-TRACKER:
Per gentilesa de Race-Tracker els 4 catalans portarem un localitzador GPS anomenat SPOT i que permetrà, seguint un link que serà a la web de l'equip www.jungle.cat, seguir la nostra posició en temps real sobre el Google earth. Una passada, sempre i quant des de casa no vegin que 3 travessen un riu nedant i un s'en va riu amunt i riu avall...en aquest cas suposarem que està dins la boca d'un caiman!

WEB OFICIAL:
Tenint en comte que no és la millor web de cursa que he vist, no se que podrem esperar de l'actualització d'aquesta, però per si hi voleu anar a donar un cop d'ull, el link és el mateix que us he posat per l'enviament de mails. Aprofiteu que hi passeu per animar-nos!

Doncs res, a esperar el diumenge i que tot ens vagi de cara a tots quatre i tornem sent finishers de la Jungle i amb totes les parts del cos sense mossegar (exceptuant les ungles, però això ja depèn de cadascú).

Gracies per tot i som-hi!!!

A PUNT DE GUERRA

2010-10-07T21:38:00.001+02:00

Després de 3 dies de viatge ja gairebé som a lloc. De fet ara estem a Alter do Chao, que és una espècie de paradís sino fos per la calor i la humitat que hem de suportar. És un poble petit, que deu viure del turisme intern del Brasil, tot i que ara només veus pel carrer els habitants del poble, no gaires, i corredors de la Jungle Marathon, tampoc no gaires, ja que a la prova internacional (hi ha una versió paral·lela per als habitants de la zona) no arribarem a 100, crec. Encara ens falta un dia de camí i aquest és el que més ens motiva, ja que en questió de poques hores ens han d'embarcar en una barcassa que ens ha de pujar més de 200 km riu Tapajos amunt, un riu d'aigua clara que una mica més avall, a l'altura de Santarem xoca contra l'amazonas, riu d'aigues de color marró, i continuen de costat sense barrejar les aigues. És un fenòmen curiós, si més no. Suposo que el riu s'anirà estrenyent, però ara mateix és una sensació increïble tenir un riu al teu davant i no veure l'altra riba. És increïble.
El lloc és absolutament paradisíac, però sufocant. Hem anat a córrer 40 minuts sense pes i els cos ens bullia. La sensació tèrmica és brutal, però no serà això el que ens acollonirà, no, si les bèsties són a proporció de les que hem estat veient fins ara, iguanes, llagardaixos, formigues...els caimans han de medir com un camió, com a mínim...Ara potser m'he passat, però quan tens molta temperatura al cos pot delirar, no? Doncs permeteu-me aquesta petita llicència.

Ara doncs, a esperar que el diumenge comenci la guerra i comencem a recórrer aquesta selva que tant hem somniat els últims mesos.

Ara trucare a casa, a l'hora que és ja hi tindré a tothom i será l'última comunicació possible fins al dia 16 a la tarda, nit per vosaltres. No patiu que estaré bé, estarem bé, ja que tenim moltes ganes de sortir d'aquí amb la samarreta de Finisher, que en aquesta cursa no és tal, a la Jungle Marathon la samarreta pels que acaben diu "SURVIVOR".

Així doncs, fins el 16. Moltes gràcies a tots per empènyer des de casa.

CAP A LA SELVAAAAAAA!!!!!

Aterrar

2010-10-05T18:45:00.001+02:00

Aterrar al Brasil....,com si fos una feina fàcil....i a més amb un sac de mocs que els hi arriba l'element,no si jo no el deixaria passar de l'oficina d'inmigració,per extranger contaminant,juo,juo,juo.

Jaume que ho disfrutis força i compte amb les caipirinhes i molt especialment amb les garotas.......

PARANOIES PRE-CURSA

2010-10-05T06:31:00.000+02:00

Sembla mentida però potser és cert. La meva dona ja em va dir que era normal, que sempre em passa abans d'una cursa: Porto un refredat de cullons. Mareig, pesantor, malestar, mocs, molts mocs i la cursa a la cantonada. Dema marxem. Comença diumenge. Repasso entrades del bloc d'abans d'altres curses i si que a vegades m'ha passat, però mai tant a sobre de la cursa. Continuaré, però com sempre, optimista de mena i intentaré veure el got mig ple. Només és un refredat, no una grip, i quan arribi al càlid ambient del Brasil i al nerviós entorn dels competidors abans de la cursa, aquesta sensació s'ha de convertir en història i he de sortir a gaudir de tot el que viuré aquests propers dies. Tot serà nou per mi. Tot excepte les ganes de disfrutar i de viure, perquè al cap i a la fi, aquest esport és això: vida!.

Com sempre moltes gràcies a un munt de gent, la familia per devant per la paciència, a la gent de Carrosseries Tolosa, Solgironès, en Marc de Diedre, en Pep de Tapisseria Vallbona, en Marc de Fisiosona el meu àngel de la guarda, a tots els amics d'Ampans, a la gent de la premsa que en parlen i a tothom que pensarà una miqueta en mi, també s'hi pot incloure.

Vaig tard. Una dutxa i cap a l'aeroport.

Fins molt aviat.

XXVII MITJA MARATÓ DE RODA

2010-10-03T22:34:00.005+02:00

El proper diumenge 10 d'octubre es correrà la XXVII Mitja Marató de Roda de Ter.

Ferran Sarri i Melcior Mauri "mano a mano"

És l'única cursa que cada any repeteixo i que només em permeto el luxe de perdre'm en cas de lesió. És la cursa de casa i per mantenir-la no només cal l'esforç dels organitzadors i col·laboradors, també cal que els corredors ens hi apuntem. Sobretot els de casa.

Aquest any me la saltaré i no per lesió. Em sap greu i és cert que quan em vaig inscriure a la Jungle no vaig adonar-me que les dates coincidien. Evidentment, suposo que m'hi hauria inscrit igualment ja que tenia aquesta cursa entre cella i cella i a tossut no hi ha qui em guanyi. El cas, però, és que aquest any me la perdré. Amb el canvi horari, jo calculo que jo començaré la primera etapa de la Jungle Marathon quan a Roda s'estiguin entregant els premis o sortejant els regals...a qui li tocarà aquest any el viatge? A mi no, es clar. De fet a mi no em tocaria ni que hi fos...si hi participés la meva mare se l'enduria ella cada any, segur!

Aquest any doncs, em limitaré a ser-hi d'esperit.

Molta sort a en Gregori i tot l'equip organitzador: Feu molt bona feina.

Molta sort a tots els amics que la correreu: Va, que el 21 és poc després del Bac...

Molta sort a en Tomàs Molina: Dóna'ls-hi un dia frescot però amb un bon solet.

VIA LLIURE, A RAC1.

2010-10-03T00:09:00.003+02:00

Avui a Rac1 al Via lliure, he conegut la Marta, la Cristina, el Víctor i que em perdoni la resta de l'equip però no se el seu nom. Són nomes noms, si, però tenen uns cognoms que per els que escoltem la ràdio a diari pesen pel sol fet d'haver-los escoltat infinitat de vegades. A vegades aquest pes pot crear una distància insalvable entre ells, i els mortals: els convidats anònims. A vegades potser si, avui no. Tot l'equip del Via Lliure desborda simpatia i al moment m'he oblidat del micro i em donava la impressió que estava explicant les meves coses davant d'una colla d'amics en una llarga sobretaula.
Bé, potser ara m'he passat...l'entrevista ha sigut a quarts de 2 del migdia i tenia tanta gana que patia perquè el so dels meus budells no s'acoplés pel micro, o sigui que res de sensació de sobretaula, però que m'han fet sentir bé i relaxat, això ho juro...pels caimans que em trobaré a la Jungle!

Es pot sentir l'entrevista a http://rac1.org/a-la-carta/

13:00

02-10-2010 Dissabte

VIA LLIURE

23,31 MB

descarregar

a partir del minut 28.