TORNEM AL QUIRÒFAN

La puta Llei de Murphy. 

Vaig esperar a acumular molts dies de bones sensacions corrent per explicar-ho. Molts. Però hauria d'haver esperat com a mínim un dia més. El passat 5 de maig d'aquest 2014, just l'endemà de l'últim post al bloc on explicava totes les meravelles del món sobre la meva evolució, vaig començar a anar una mica coix. I cada cop pitjor. Com si el tractament tingués un any de validesa i a partir del dia 366 passés tot l'efecte, i com una trista carrossa de la Ventafocs, de cop i volta el meu genoll en procés de recuperació es va tornar a convertir en carabassa.

Ha sigut dur acceptar-ho. Molt. Més del que us podeu pensar. I en part ho he pagat amb el meu silenci al bloc i a les xarxes socials ja que el disgust ha sigut de mal pair. Massa il·lusió posada en aquest procés com per acceptar sense protesta que la resposta era no. Però sóc una persona adulta i m'he començat a adonar que fins i tot em puc considerar una persona "afortunada" de no poder córrer tant com voldria quan he aconseguit ser conscient de què malgrat tot, en l'aspecte esportiu, puc córrer una mica miqueta, puc anar amb bici tant com vull (i la feina em permet) puc nedar, puc fer windsurf, i sobretot em queda la que actualment és la meva gran droga: puc volar.

Tot i això, tot i que no va anar massa bé (o gens) el tractament amb cèl·lules mare mesenquimals criogenitzades, tot i la decepció que m'he endut, no penso llençar la tovallola, i aquí em teniu, a una sala d'espera de la Teknon pendent de què em cridin per fer un segon tractament, ara amb cèl·lules mare al·logèniques fresques.

He dubtat molt de tornar-ho a provar. Per diferents motius que ja explicaré amb calma, però he dubtat molt i he estat a punt, molt a punt de dir que no. Però ja em coneixeu. Sóc corredor de fons, acostumat a lluitar i a patir i no vull que em quedi mai la recança que no ho he donat tot en una cursa. 

Sigui la que sigui.

EL GENOLL I LES BONES SENSACIONS

Fa dies que no escric res sobre el genoll. Concretament des del passat novembre. Els primers dies era per no haver trobat cap mena de millora en la meva recuperació, i per tant, sentia o pensava que tot i sortint a córrer regularment no tenia res a explicar. Tot igual? Que explico sense fer-me pesat, o més pesat del que ja em faig de normal? De fet, com que quan em varen fer la intervenció, el passat 9 de maig del 2013, l'empitjorament de sensacions va ser tan gran que no em permetia ni tan sols  poder caminar amb normalitat, quan abans podia (amb dolor però podia) fer una horeta o dues corrent, o més fins i tot si serrava una miqueta les dents, doncs el fet d'haver tornat a aconseguir fer això em suposava una millora important des del maig, si, però una millora zero si miràvem una miqueta, no gaire, més lluny en el temps.

I per tant, em sentia en una via morta, sense cap mena de diferència entre l'abans i l'ara. Com si el que em varen posar al genoll fos l'aigua amb sucre d'un nen quan es queixa de mal de panxa.

Ara, a quatre dies perquè faci un any que les cèl·lules mare estan treballant dins del meu genoll i a tres perquè em facin la primera ressonància amb mesura de cartílag des d'aleshores i que servirà per veure si de veritat això està funcionant o no, si que cal que expliqui que últimament han sigut espectaculars la millora de les sensacions. No sé si fa un mes o més, no en tinc ni idea, i és que precisament per això no ho sé, perquè de mica en mica he anat corrent i gairebé sense dolor. A vegades sense sentir el genoll en absolut. I d'això es tracta, de no sentir-lo, de córrer l'estona que sigui, amb la intensitat que sigui, i el desnivell que sigui i no sentir res. 

O res més que sentir-te bé.

I a partir de dimecres sabré si aquestes sensacions són només fruit de la meva voluntat de sentir que millora o estan basades en un fet científic i real i el meu cartílag s'està regenerant a poc a poc però sense aturador, posant-se a to perquè me'l pugui tornar a carregar corrent hores i hores. I més hores.

LA VIDA A LES TEVES MANS

Em trobava especialment fort.

No sé si eren els nervis que fa dies que arrossego i les ganes de matar-los o quin era el motiu però avui, tot i ser absolutament conscient de què no estic ni de lluny en el meu millor moment de forma, em sentia fort i tant era si pedalava amb molta cadència o tirava de muscle, que les dures pujades de la Trona semblaven menys pronunciades del que sempre són o del que sempre percebo. Em sentia fort, especialment fort, i cada cop que veia un ciclista un tros més endavant m'aixecava del seient i era meu en menys del que em podia imaginar. Potser era només la meva percepció. No ho sé. Qui sap si alguns estats d'ànim ens varien la relació interna de l'espai-temps i tot es relativitza dràsticament i fa que tinguem un delay vital, a favor a vegades, en contra d'altres, que fa que el món es mogui dintre del nostre cervell a una velocitat diferent de la real. 

Potser era això. O potser no. Potser tot era més fàcil i senzillament avui em trobava fort tot i no estant, ni de bon tros, en la meva millor forma. O potser és el que em sembla.

És igual.

Però he arribat a dalt i els pla-i-avall fins a Sant Boi, mirant el terra just dos metres davant la roda, han passat volant, i fins al trencant de Perafita a l'esquerra no me n'he ni adonat, i d'allà en endavant no recordo si pujava o baixava, o potser feia una mica de tot, però tinc clar que anava volant, i em trobava fort, molt fort, i concentrat, i la meva ment en blanc seguia mirant a terra, amb un gust d'esforç a la boca que tenia molt a veure amb els més de 40 km per hora que marcava la bici quan de sobte he tingut com una petita revelació -i tots els que em coneixeu sabeu que no sóc gens ni mica espiritual- i he aixecat la vista del terra i he sigut conscient al mateix temps de tot el bo i dolent que ens pot passar. En un sol moment he sigut capaç de valorar la meravella que és pedalar al migdia amb un sol potent però que no crema, amb la visió d'un Montserrat impactant a la dreta, tot un Pirineu nevat i preciós guardant-me les espatlles i la meva Plana que s'intueix a la meva esquerra, just davant i sota el Cabrerès, estimat i peculiar. I al mateix temps, només he hagut d'aixecar la vista, meravellat per tot això i amb aquella sensació d'estar fort, d'anar ràpid, de ser afortunat pel que sóc i el que tinc, i per la meravellosa sort de tindre ganes de lluitar pel que no tinc però sé que aconseguiré, quan l'he vist. He vist com ha sortit de sobte d'una corba, per ell de dretes, un tot terreny gros, vell i blavós, amb les molles d'un costat completament vençudes per efecte de l'excessiva força centrifuga que li donava un claríssim excés de velocitat i he vist les rodes que rodaven escanyades i de costat fins al punt de sentir clarament com esgarrapaven l'asfalt. I venia cap a mi. I el conductor m'ha mirat. I jo a ell.

I ha passat de llarg. I no ha passat res. No aquesta vegada.

I jo ho tinc clar. Ho he tingut clar des del primer moment. No sé si ell també ha sigut conscient de què per uns instants la meva vida ha estat a les seves mans.

Demà seré jo qui porti el cotxe, també hauria de ser conscient de què pot ser que en algun moment tingui la teva vida a les meves mans.

Tots tenim tard o d'hora la vida d'algú altra a les nostres mans.

AVUI PLOU I TOT FA MANDRA

Avui plou i tot fa mandra. Avui fins i tot córrer li fa mandra a un tio com jo, a qui no n'hi fa mai i que sempre ha pensat que quina nosa l'hi ha de fer si tot el que cau del cel és aigua. Només aigua. Fresca i neta. 

 

Al contrari, a mi m'encanta córrer sota l'aigua, i fins i tot, si no fa fred, m'agrada fer-ho sense res que me'n protegeixi, sentint-me amarat de dalt a baix. I llavors quan s'hi posa més fort, tan fort que t'obliga a anar amb els ulls mig clucs per protegir-los però que a canvi et regala aquella visió esbiaixada i gairebé irreal del camí, aquella estona és màgica. 

I avui em feia mandra.

Però m'agrada córrer i al final sempre me l'espolso (la mandra) i em calço les sabatilles i quan porto una bona estona i vaig tan moll que no m'adono ni que ja no em regalima l'aigua de tanta que me'n cau, sempre m'agafa aquella sensació de benestar tan absolutament egoista quan penso que mentre jo corro i sento com les gotes m'exploten a la cara i veig la felicitat dins dels meus ulls hi ha gent que no gosa sortir de casa seva i es limiten a veure la pluja com un enemic sota control mentre sigui darrere els vidres. I em sento important i inabastable. I lliure. I el món és meu. I m'agradaria explicar-ho en tots els idiomes, que m'entengués tothom tal com ho entenc jo. 

I ho faig. 

Mentre corro la meva ment se'n va molt lluny a vegades. Flueix en un món paral·lel al real. El meu cos rep les estrebades i sotragades dels camins i corriols plens de pedres i bardisses mentre la meva consciència abandona l'allotjament segur i tranquil que li dóna la meva pobra i solitària neurona i viatja, planeja, s'explica històries, pensa i parla en diferents llengües absent de mi mateix i de tota la meva extrema racionalitat. És allà que és lliure, que es sent lliure.

I completament en silenci, només amb la fressa de la pluja, les seves petjades i els esbufecs compassats de la seva respiració es troba cantant una cançó de Dire Straits que no sap perquè li posa la pell de gallina. I continua corrent.

 

http://youtu.be/h-3VyQZfUkA

107KM, A RÀDIO MANLLEU

Feia temps que no m'entrevistaven a cap medi. Ni ràdio, ni premsa, i ja no parlem de tele, però diumenge passat, corrent per Cabrera em vaig trobar l'Arnau Mundet i em va enredar per anar el dimarts a Ràdio Manlleu a xerrar una miqueta del meu passat d'ultrafondista al 107KM, programa dedicat al món del córrer que fa juntament amb l'Anna Traveria i la Gisela Francàs. 

Tenint clar que avui dia, en ple tractament per recuperar el genoll, ni corro llargues distàncies, ni tan sols gairebé corro gaire, vull pensar que estaven ben desesperats sense cap altra alternativa per omplir el programa per cridar-me a mi, però ja m'està bé. Assaborir i recordar aquelles èpoques no tan llunyanes però que sembla que són de fa molt de temps on explicava en present i primera persona les meves aventuretes pel món em venia molt de gust, i mira, tot i que parlava en passat, el meu cervell va començar a funcionar en mode futur amb més intensitat que mai. Tornaré. Que ho tingui clar el meu genoll, que la meva neurona ja ho sap. Hi tornaré.

De moment, però, us deixo el podcast per si algú hi vol fer volta.

http://107km.wordpress.com/2014/03/12/1x23-programa-sencer/

UN SELFIE D'ANIVERSARI

La vida a vegades se'ns fa llarga, però en realitat és molt curta i jo sóc dels que penso que el que val la pena (i si pots el que no i tot) s'ha de celebrar. I així doncs, posats a celebrar coses, si la setmana passada celebrava que havia arribat al salt 100, avui celebro que ja fa un any, el 9 de març de 2013, vaig començar el curs AFF (sigles que venen d' Accelerated FreeFall, i que en català correcte, passa'l, volen dir Ai Fill, ets ben Foll) de paracaigudisme.

Sóc de rampells, ja ho sabeu, i tot i que l'estiu abans ja es va encendre la metxa quan vaig venir a Empuriabrava a fer un tàndem amb la meva filla i vaig veure gent que saltava sola -cosa que em va fer demanar que què s'havia de fer per aconseguir-ho- en realitat no tenia pensat fer el curs o demanar més informació fins a l'estiu. Però sóc de rampells, ja us ho he dit. I el divendres 8 de març de 2013 a la tarda, parlant amb un client que també havia fet un tàndem, de la meravellosa experiència que és això de saltar d'un avió, quan li vaig comentar que volia fer el curs a l'estiu em va dir que demanés hora ja que havia sentit a dir que hi havia molta demanda i em podria quedar-me sense places. I així ho vaig fer. Al cap de cinc minuts tenia el telèfon a l'orella i la conversa amb una noia de les oficines d'Skydive Empuriabrava, amb accent de més amunt dels Pirineus, va anar més o menys així:

-Hola, que miri, que jo trucava... que volia demanar info de preus i aixons, per fer el curs de paracaigudisme a l'estiu...

-Si, migue, el cugso consta de.....bla, bla, bla, y fale... i tant i tant i tant... y empiesa los magtes y los sabados... y bla, bla, bla -i va ser llavors quan va dir les paraules màgiques (i que curiosament no varen ser "no hay huevos").

-Y maniana (que era dissabte) empiesa uno a las 9  y queda una plasa....

Y la meva pobra i solitària neurona va quedar en blanc per uns instants. Bé, va seguir en blanc com sempre, i li vaig demanar:

-Te lo puedo confirmar en un ratito?

I em va dir que si, que no creia pas que a aquella hora de la tarda de divendres hi hagués cap més capullo que volgués començar un curs de tirar-se al buit i jugar-se la pell. I pagant. Bé, no ho va dir així amb aquestes mateixes paraules, però entremig d'aquell accent guiri es podia sobreentendre que ho pensava.

I així, com que sóc de rampells, l'endemà al matí, 9 de març, va començar tot. Amb el Pibe d'instructor, un dia complet de teòrica on sembla que et vulguin fer desdir de la teva mala idea ja que tot el curs es basa en "què fer en cas de...." i fins ara, que ja n'he fet 103.

Tot el que he fet pel camí, o ho he escrit, o ho tinc ben gaurdat a la memòria. He publicat poc sobre aquest món, cert, (tot i que algú deu pensar que ja ho he fet massa) però paraula que ho tinc ben guardat. Marca prou com per no oblidar-ho.

I així doncs, celebrem-ho. I què millor avui en dia que fer-ho a la moda amb un "Selfie" d'altura!!

EL SALT 100

Feia 100 salts que esperava aquest moment. El salt 100. I de tant esperar, sembla que no sigui res ara mateix. De fet no m'ha costat massa arribar aquí, però recordo que ara encara no fa un any, quan vaig fer el curs AFF de paracaigudisme, que parlaves amb gent que en tenia 70 i et semblava que parlaves amb super experts de la matèria, i els que en tenien més de 100 ja eren l'hòstia.  Així doncs, a partir d'ara jo ja sóc l'hòstia? No, ni de bon tros. Vist des de dintre i amb la perspectiva cada cop menys esbiaixada m'adono que, com a tots els esports on la tècnica té un paper molt important, al paracaigudisme no n'aprens amb un centenar de salts ni amb dos. Ni amb mil segurament. N'aprens sempre i mai en saps prou, perquè saber-ne vol dir gaudir, volar, desplaçar-te a voluntat i relaxar-te a més de 200 per hora i com tot, això sempre serà millorable, però sobretot, aprendre'n vol dir seguretat, i d'això segur que mai se'n sap prou en un esport on els errors tenen segona oportunitat, però no tercera, i es disposa de pocs segons per no cagar-la. Això sí que és aprendre'n. Aquí sí que cal aprendre'n.

Selfie

Però no ens posem seriosos que estem de celebració, i el dissabte passat, dia 1 de març, després de treballar de 7 a 11, córrer una mica més d'una hora per l'Alta Garrotxa per espolsar-me els nervis, i menjar-me una amanida al bar de l'aeròdrom, amb la companyia de la Carla, el Pàtrick i l'Èric,després d'un salt 99 amb sortida de la Beech ben digne de penjar a "videos de primera" i de resar perquè el vent no ens corqués el dia, vam poder pujar a la Pilatus al voltant de les 4 de la tarda i a prop de 14.000 peus d'alçada ens vàrem deixar caure al buit. No té més. No va ser el millor salt del món ni tan sols el millor que he fet, ni que cap de nosaltres hem fet, però va ser el meu salt 100. I no m'ha costat arribar-hi, tot i que semblava lluny.

I després el vam regar amb una caixa de cerveses a repartir entre tots els que hi érem. Tradicions d'un esport que celebra qualsevol cosa que suposi estar allà, a terra, després d'haver estat allà, al cel.

Pilatus

I ara, després de totes les sensacions subjectives, vull fer un petit repàs de què han sigut aquests 100 salts en números:

He fet més de 400.000 metres de desnivell positiu, i evidentment els mateixos de negatiu. 
He estat caient al buit uns 6.000 segons, que són uns 100 minuts, o una mica més d'una hora i mitja. 
He fet 100 vegades el que mai hauria imaginat, enlairar-me amb un avió i no aterrar-hi. 
Dels 100 salts 12 han sigut a Alp i 88 a Empuriabrava (m'agradaria, no cal dir-ho, saltar a altres llocs, però temps al temps). 
Des del salt 59,  quan ja disposo d'un l'altímetre que enregistra les dades dels salts, puc saber que la vegada que he saltat més amunt (respecte del terra) ho he fet de 14.480 peus (salt 87) i la vegada que ho he fet més alt, evidentment ha sigut a Alp (salt 93), que he saltat a 13.020 peus del terra però uns 1000 metres o aproximadament 3300 peus més amunt que els altres en relació al nivell del mar. 
La vegada que he tingut obert el paracaigudes més baix ha sigut a 2330 peus (salt 92) i quan l'he obert més alt ha sigut durant un Hop & pop del curs de vol amb campana, a 5870 peus (salt 71). 
Vaig començar saltant amb un paracaigudes de 240 peus quadrats i he anat baixant fins al de 170 que faig servir ara. 
La velocitat màxima que he agafat han sigut 272 km/h (salt 75). 
La caiguda lliure més llarga m'ha durat 66 segons (salt 86). 
He utilitzat 6 avions diferents.
He tingut dos twist lines, un de tant petit que ni cal contemplar-lo (salt 91)i l'altra de dos parells de collons (salt 24). Tots dos a Alp. 
He fet 28 salts amb gent (inclosos tàndems, el curs AFF i el títol A) i per tant 72 tot sol. 
No deixa de ser curiós que fins al salt 62 a Empuriabrava (salt 67 en total) no vaig haver de fer un tràfic de nord.

He aterrat 4 cops fora de la zona establerta, però sense cap problema. 
No he comptat els cops de cul, però també n'hi ha hagut. Més d'un...

Companys de caiguda

foto: Carla Taboada

Tot això han sigut aquests 100 salts, 100 moments de viure la vida diferents al què mai m'havia imaginat. 100 dosis de droga dura. I jo, pobre de mi, que em pensava que arribar als 100 salts suposaria una alliberació, que ja hauria arribat on havia d'arribar i aquí em quedaria, m'adono que no, que he de seguir saltant i és que ara estic realment incòmode, ja que no m'agraden gens els números rodons i per tant ja friso per fer el 101, que l'hauré de deixar ràpid perquè no suporto els capicues, i quan en tingui 102 el problema serà que odio a mort els números parells i aniré a buscar el 103, tot i que em crea mal rotllo ja que és una marca de conyac barat, i al 104 no m'hi podré quedar si no vull pensar sempre en el servei d'informació de telefònica a part que torna a ser parell i m'hauré d'afanyar a passar de puntetes pel salt 105 que té una rima massa fàcil, i segur que a cada xifra li trobarem un motiu a un altre per no suportar-lo. I amb l'excusa, aviat seran 200 i algun dia 1000. 

I llavors sí que farem una festa. I estarem vius. I ens sentirem vius si fem el què ens agrada,

I hi haurà birres. Pago jo.

EXPERT EN NUTRICIÓ

Avui m'he despertat abans que sonés el despertador. Ja em passa sovint. A vegades molt abans, hores abans. Hi ha dies que aprofito per desesperar-me amb la mala llet que em fa agafar, i uns altres m'hi resigno i faig una passada pel Twiter i fins i tot, si és molt abans de l'hora, em dona temps per fer repàs de Twiter, Instagram, Linkedin, Facebook, mirar el mail i xafardejar si estan desperts una bona quantitat dels meus contactes del WathsApp.

Però no és d'això que volia parlar. Mentre sentia a tocar les 3 o les 4, no ho recordo i tant se val, m'ha cridat l'atenció llegir un twit que deia que s'ha descobert que els antioxidants poden accelerar l'aparició de tumors. Ho diuen ara, quins collons, després de què ens haguessin dit (o almenys jo ho he escoltat milions, que dic milions, cents de vegades) que aquests eren tan i tan bons per endarrerir o frenar l'envelliment cel·lular i per tant per per fer-nos semblar i sentir més joves molt més temps.

No se si és cert o no, ni si tenen raó els d'aquest estudi o els del altres estudis on eren tan meravellosos, i no m'ha preocupat especialment perquè jo n'hagi pres, ja que de fet no crec que ho hagi fet (si més no a voluntat) perquè sóc de no prendre'm massa res, però em preocupa que porto tota una vida escoltant que el que avui és boníssim demà fa mal. I a l'inrevés. Que si l'oli d'oliva si, que si l'oli d'oliva no. Que si una copeta de vi és bona o que si ens ha de matar, que si el pa és font de vida i després és diabòlic i algun dia torna a ser bo, que si els bolets, la farina, no diguem de la llet i els làctics, que si la carn vermella, la xocolata, els aliments congelats, o la cervesa, o l'omega 3 o les mil i una coses que ens acabem fotent a la boca al llarg de la nostra vida que tan aviat són miraculoses com ens han de fotre al calaix en quatre dies.

Conclusió? Molt senzill. No ens hem de creure res.

La meva teoria d'expert en nutrició, avalada per molts anys de mastegar de tot i d'haver arribat a moments d'èxtasi sublim així com també a certs moments de fàstic escabrós, és que no hi ha res del tot bo, ni res del tot dolent. Que la millor via és menjar variat i amb moderació. Però de tot. I sobretot, fer molt de cas del què et demana el teu propi cos. Quan et ve de gust un entrecot com un piano és el teu organisme el que et diu que deixis estar la patata i col, i aquell dia, creu-me i que el tros de carn surti a banda i banda del plat.

El nostre cos irracional és més intel·ligent que el nostre cervell (en el meu cas, amb una pobra i solitària neurona és ben cert) i l'hem d'escoltar. Però és clar, com que som mediterranis i el nostre lema és el de "feta la llei, feta la trampa" no s'hi val a dir que et demana tot el dia foie fresc i gambes de Palamós. El teu cos és més savi que el teu cervell, però les neurones dels que t'envolten no son tontes.

I és així com passo algunes de les meves matinades, perdent el temps en aquestes divagacions, convertint-me en expert en gairebé tot, llegint i rient amb les burricades que pengeu a les xarxes o mirant la foscor del sostre sense pensar en res. Llavors, quan sona la primera de les dues alarmes, deixo el telèfon a la tauleta, em giro de costat, tanco els ulls i m'adormo aquells deu minuts que la separen de la segona.

Són els millors deu minuts del dia.

I UN MINUT PER ENDAVANT

Bon dia estimats oients, són les dotze i vint-i-sis minuts i els jugadors estan escalfant a la gespa, concentrats, nerviosos  (?) no, nerviosos no, bé, algun potser si que ho està una miqueta, i és que al partit d'avui els va la pell. De fet, aquest és un esport en què a cada minut de joc els va la pell i per això, tot i que la gent els considera temeraris, en realitat quan ho vius des de dins, t'adones de què són gent conscient d'on són i de què fan i no només es centren i concentren ara que el matx està a punt de començar sinó que saben molt bé que  tècnicament tot comença quan es lleven i preparen el seu material i que segueix fins ara que s'han equipat amb cura de no deixar-se res i de què tot estigui al seu lloc.

-Twin Other 8, boarding intersection, please, boarding intersection Twin Other 8!!- s'escolta per la megafonia de l'aeròdrom.

Estem a punt. Esperant.

L'avió aterra, entra a la zona d'embarcament i després de fer un gir, tots els paracaigudistes es preparen per pujar. Qui més experiència té de tots els que van al vol organitza l'ordre de sortida, i per tant, aquesta serà a l'invers de l'ordre d'entrada: tàndems? grups? solo? Freefly? Belly? how many jumps? Altura d'obertura? Tot compta. Tot s'ha de tenir en compte per garantir la màxima seguretat de tots.

Asseguts a la incòmoda banqueta, atapeïts com sardines, cascs posats, cinturons de seguretat, estrebada i un munt de ferro que s'enlaira enmig d'un soroll de motor cansat però infal·lible (així ho espero).

Anirem pujant donant voltes per sobre d'uns paisatges meravellosos i seguirem unes rutines imprescindibles: 1000 feet, cascs fora i cinturons descordats. 4000 feet, mirades de complicitat, si, també nervioses, estómacs petits, pulsacions a les temples.7000 feet,  adrenalina que comença a filtrar-se dintre de les venes i et dóna aquella sensació que només saps quan te l'has injectada alguna vegada, comentaris que creuen l'aeronau i es perden ofegats pel soroll dels motors, 10000 feet, el pilot canta 2 minuts per la sortida, ulleres a lloc, casc posat, últimes comprovacions de què tot és al seu lloc, altímetre, bola d'obertura, anelles de seguretat. 11000 feet, xoc de mans entre nosaltres, uns xocs de mans especials, suaus, sense força però amb empenta, amb sensació de transmissió de força, desitjos de sort, "good jump" i ens veiem a terra. 13000 feet, llum taronja, s'obre la porta i entra el vent i se t'emporta els nervis, el soroll canvia de cop i volta però no el sents, concentració màxima. Llum verda, surt el primer i veus com van desapareixent els que salten davant teu i encara te'n fas creus de la velocitat amb què els perds de vista, avall, gaudint.

I et toca...

Milions de persones pagarien per no ser al teu lloc en aquell moment i tu no ho canviaries per res del món. Tens el terra a 4000 metres i un minut per sentir-te com un ocell. O com una pedra. Un minut per provar de controlar els teus 80 kg caient a més de 200 km per hora. Un minut per aprendre a no lluitar amb l'aire, per lliscar, per fluir lliure a través d'ell. Un minut que justifica moltes coses, que no es fa ni curt ni llarg, i que equival a tota una vida, intensa, amb riscos i decisions per prendre. Un minut que és difícil d'explicar de la mateixa manera que sempre m'ha sigut difícil que algú que no corre entengui el què se sent quan portes 10, 20, 30 o 50 hores seguides damunt les vambes corrent per la muntanya o un desert, passant gana i set, calor i fred, cansat i brut, destrossat però feliç, realitzat, satisfet de tu mateix. I això no té preu.

No, no estic boig, ni per una cosa ni per l'altra. M'agrada la vida i la vull viure fent el què m'agrada. No és culpa meva que m'agradi fer coses que potser a algú li costin d'entendre, tal com jo no entenc la manera de viure de molts altres. O potser sí. Potser tots som culpables del nostre passat i responsables del nostre futur. Per aquest motiu, ja cal que cuidem el present.

GAIREBÉ EM FA VERGONYA

Sento una certa sensació de vergonya cada dia que passa i recordo amb enyorança el que he gaudit escrivint el bloc. Realment ho he passat bé i en sóc conscient. Havia arribat a tenir una quantitat de lectors diaris més gran del que mai hauria imaginat i per culpa de la inactivitat en aquest espai, gairebé els he perdut tots. Només una vintena de visites diàries es mantenen fermes i m'avergonyeixen, ja que ni tant sols una d'aquestes és meva. És ben trist que hi ha dies que ni tan sols recordo que existeix.

No és excusa ni la feina ni els maldecaps, no em vull emparar en el fet de no poder córrer tot el que voldria i no tenir cap objectiu clar davant dels ulls per justificar-me a mi mateix el fet d'haver-lo abandonat. No puc córrer tant, però puc fer-ho, i espero que cada dia més. Tinc la bici, la natació i sobretot el paracaigudisme, la meva nova droga (i dura). Tinc coses per explicar i vull fer-ho, ni que sigui per mi mateix, ja que no sabeu com m'agrada, de tant en tant, tirar enrere en el temps i rellegir un dels 539  posts publicats (i 566 escrits) des que un dia de principis del 2008 vaig decidir començar a escriure un bloc que havia de tenir una durada d'un mes o dos, just el temps que faltava per marxar cap a córrer el Marathon des Sables i explicar alguna cosa a la tornada.

Em sentia molt afalagat cada cop que algú de vosaltres em felicitava pels meus texts, quan em dèieu que us havien fet riure, o fins i tot quan a algú m'havia arribat a confessar que li havia fet caure una llagrimeta. M'agradava quan senzillament acceptàveu que passàveu regularment per aquí. I m'agradava, assegut a la taula de la cuina, amb una Voll al costat, dilapidar hores i hores fent memòria per no perdre-la.

Va, tornem-ho a provar. Publico aquest petit escrit i començo a fer un resum d'aquests gairebé 3 mesos d'inactivitat. O potser no, el passat ja ha passat i el què cal és mirar endavant i fotre-hi canya.

Som-hi.