BARÇAGEDDON

Tantes vegades ens han bombardejat, sobretot els americans, amb pel·lícules de catàstrofes, on només uns quants supervivents de tot el món vagarejaven arrossegant els peus per carrers desolats, edificis buits i a mig enderrocar i on moments abans una massa de gent corria estressada cap a una mort segura i sense remei, trepitjant-se els uns als altres, intentant ser els primers a ser evacuats, els primers a posar-se davant de la màquina que els havia de treure del lloc, o jo que sé la infinitat de situacions perilloses que ens han fet viure o veure. Només el bo, l'starring, el guapo vaja, anava en direcció contraria disposat a afrontar els mil i un perills.

Ahir, poc després de les 8 del vespre jo entrava a la piscina de Manlleu conscienciat a compartir carril com a mínim amb una persona més, preu a pagar per anar-hi a aquella hora tan poc intempestiva, quan vaig estar a punt de ser atropellat per una marea humana que anava en direcció als vestidors.

-Que pasa Mike? Donde está el ciclón, el tifón, el terremoto, la invasión alienigena, o lo que sea que collons passi?- vaig preguntar intranquil per anar contra corrent a l’entrada d’un lloc tan potencialment perillós com una piscina de 25 m de 8 carrils.

-Corre Jou (vete a tu pueblo)! Salvate ahora que puedes! Hazlo sin mi!- m’imaginava la massa de gent cridant.

Tothom fugint de l'aigua cap a veure el partit del Barça amb el Chelsea, però jo, valent i agosarat com sóc, vaig seguir endavant i en arribar a la vora de la piscina vaig poder contemplar l’esfereïdor paisatge de tenir 8 carrils per a mi sol.

Llavors de mica en mica, algun dels supervivents varen anar arribant, arrossegant els peus i ocupant els altres carrils, no tots, però fins i tot a la piscina petita s’hi varen ajuntar un grup de dones fent aquagym, o alguna cosa semblant. I és que la vida continua.

Si, hi ha vida després de la catàstrofe, que ho va ser.