LES GORGUES, UN REGAL AL COSTAT DE CASA

Fa més d'un mes vaig fer una entrada al bloc on deixava sense explicar les sensacions que em van envair corrent per una zona que tant conec i tant m'agrada com les Gorgues. L'endemà vaig escriure el text que hi ha a continuació -havia deixat oberta la possibilitat de fer-ho- i no em demanis perquè no ho vaig arribar a publicar, suposo que tot i ser només quatre ratlles devia ser per falta de temps i així, per una cosa o per l'altra va quedar en un racó, trist i abandonat, i com que sé que "ell mai no ho faria" el desempolsino i ho penjo. Au.
Deia així...

Si en el fons sóc bon nano. Per molt que digueu, tinc un bon cor, i m'he penedit de com vaig acabar l'última entrada al bloc. Diuen que no és bo quedar-se amb coses a dintre, ni que aquestes siguin bones, però ja que havia dit que no us explicaria les sensacions que vaig tenir endinsant-me per les Gorgues, no us diré que és una de les zones més maques per córrer que conec, tampoc us diré que vaig gaudir de gairebé una hora i mitja de pell de gallina, i ni tan sols insinuaré que les sensacions que vaig tenir no són fruit només del poder córrer després de tant de temps, sinó que alguna cosa hi deu tenir a veure el terreny i sobretot el dia i l'hora, entre altres variables.

He entrat mil vegades dintre d'aquest espai tancat. He fet i refet les mateixes mil vegades els seus senders. He fresat un dia rera l'altre amb les meves sabatilles les seves petites pistes. M'ha impactat del primer a l'últim dia haver de travessar els matolls mig ajupit i aixecar el cap quan surts de sobte sobre l'imponent Barra de Ferro. M'ha sobtat sempre la foscor d'alguns racons. M'hi he mullat els peus cada cop que m'he aventurat pel costat de la riera o he tirat seguint la corrent amunt i m'hi he banyat qui sap quants dies, vestit i tot, carregat amb una motxilla quan entrenava la Jungle Marathon d'ara fa 2 anys (uffff, ja fa dos anys!!!). M'he arribat a creure que era allà, al mig de la selva. He sigut capaç d'imaginar-m'hi qui sap què, qui era o on era. I tot i així, cada cop que baixant el primer corriol deixo el Salt del Cabrit a la meva dreta tinc la sensació que entro en un món tancat, misteriós i enigmàtic on sembla que la primavera duri 12 mesos i fa que gaudeixis sempre d'una vegetació exuberant, gairebé selvàtica, dura i agressiva però encantadora, inspiradora i brutalment adictiva.

Definitivament, m'agrada.