COMIAT

Tot, absolutament tot té un principi i un final. Ens estigui bé o no. És llei de vida, i tot en aquesta vida neix, creix, madura amb més o menys estil, envelleix amb més o menys dignitat i mor (amb més o menys gràcia...) Així doncs, com us haureu imaginat, aquest post és un comiat. El meu bloc, pobret ell, que va començar com un experiment a un mes vista del Marathon des Sables 2008 i que havia de morir just després, ha sobreviscut -inexplicablement- 4 anys i gairebé 10 mesos, ja que demà passat, si hi arribés celebraria el seu 58è mes d'existència, però com he dit, la seva vida ha arribat a la fi, i aquest serà el seu últim post. Sempre havia pensat que aquest moment arribaria i pensava que seria dur de pair i per un motiu més o menys important, però mai hauria imaginat que la causa fos la fi del món. Quins collons, tu, tant escriure, tant corregir, tant esprémer la meva pobra i solitària neurona, perquè arribin una colla de Maies i ens ho engeguin tot a dida!! Però bé, si ha de ser així, així serà, que les profecies són molt profecies i sempre venen carregades de raó i suport científic, i a més a més, ben mirat i si t'he de ser sincer, m'estimo més morir a mans d'un camp electromagnètic o per l'impacte al sostre de casa d'un meteorit gegant, que no pas d'una fartanera de marisc en una platja de sorra blanca voltat de brasileres amb uns biquinis petits petits i ballant l'aisieutepego.

Suposo que això últim ha sonat de tot, menys sincer...

Però bé, ara que arriba a la seva fi, com quan qualsevol cosa està apunt d'arribar a la seva fi, te'l mires amb l'atenció que potser li has negat quan més ho necessitava, i ara, justament ara que potser ja és tard, li veus totes les gràcies i recordes amb enyorança els grans moments viscuts amb la seva companyia. Així doncs, no negaré que amb unes quantes llàgrimes amenaçant els meus ulls i per tant la meva duresa i virilitat, avui m'he entretingut llegint alguns dels posts publicats i hi he pogut observar, entre d'altres coses, una gran i marcada evolució, que no vol dir que hagi anat a millor, però evolució al cap i a la fi, des del primer i tímid intent blocaire titulat MARATHON DES SABLES A LA VISTA, on no es pot dir que m'hi matés gaire,  passant pel tercer escrit publicat on ja donava les gràcies a tothom no fos cas que llavors fotés un pet a la cursa i no pogués agrair res de res. Menció especial a l'acudit de la meva filla i que va ser el primer bon dia que em va fer en Xavier Aldekoa -immens periodista de La Vanguardia- quan ens varem conèixer al mig del desert. També vull fer menció a algun post de primer any on ja s'entreveia que aquest bloc no era massa seriós i més aviat un pel friki quan acceptava sense vergonya la meva primera experiència amb el dòping, o parlava descaradament de fets absolutament paranormals.

Repassant les entrades de les curses que he fet al desert o selva, Non stop o per etapes, com que el rotllo donava per molt les vaig anar escrivint per capítols. Em motiva molt en dies de moral baixa llegir-me el post de l'arribada, és com reviure aquells moments que per molts anys que passin no oblidaré mai, perquè són inoblidables. El del Sables, doncs en la línia de blocaire novell i amb poques ganes d'escriure. Brutal el record de dolor i satisfacció que guardo de l'arribada de la Lybian Challenge, excepcional el que sento quan torno a reviure els últims moments de la Transahariana, immensos els últims kms de la Jungle Marathon amb en Xavi, en Cyrus i l'Albert, molt especial pel que suposa per a mi la Costa Brava Xtrem i de "gallina de piel" quan ho recordo l'experiència de la Gobi March, (o en castellano).

Per altra banda, també hi ha uns posts diferents, tant marca de la casa com tots els altres més seriosos, que són, per dir-ho d'alguna manera, més desenfadats i dels quals encara de tant en tant hi ha qui me'n parla. Entrades tan estúpides com la del Pajaron, o frikis com la de la Qüestió de probabilitats, tan especials com poder felicitar l'aniversari de la meva filla el mateix dia que faig anys, d'altres tan celebrades i catxondes com la de la meva detenció per part dels Mossos, i molt especialment, la de la meva Pobra i solitària neurona o la de la tia buena i jamona.

Totes aquestes entrades, les més serioses com les no tant, les més optimistes com les més pausades, les més treballades com les de quatre lletres, totes formen part de la meva historia més recent. Són part i  testimoni dels gairebé cinc últims anys de la meva vida i no negaré que aquests més de 500 posts publicats han nascut perquè m'agrada escriure, ni tampoc puc discutir que fent-ho m'ho he passat molt i molt bé, no amagaré que m'he sorprès de les moltíssimes visites que tenia el bloc, com també a vegades m'ha decebut una miqueta en comparació d'aquestes els pocs comentaris que provocava. No negaré que m'inflo de satisfacció cada cop que algú em comenta que ha llegit el meu bloc i que l'hi ha provocat un somriure o l'ha motivat per sortir a córrer una estona, ja que encara que sigui un sentiment falsejat, això em fa sentir escriptor i, a més, valorat. No cal dir que com a teràpia ha sigut econòmica i altament eficaç. I per damunt de tot vull deixar clar que em sap molt greu aquest comiat, tot i que sabia que tard o d'hora acabaria arribant. 

Tampoc negaré que com tot aquest rotllo de la fi del món pronosticada pels Maies sigui mentida, m'hauré de fotre aquest post al cul i continuaré com a mínim una temporada més fotent-vos el rotllo de tant en tant, mantenint viu aquest bloc, que com ja ha quedat clar, té un punt friki que fa que me l'estimi tant que la seva supervivència està per sobre de moltes coses, entre elles, el disgust que molts de vosaltres haureu experimentat quan heu vist que tot és una broma.
De molt mal gust.