I és que pobre de mi, que quan podia córrer era dels de prémer les dents muntanya amunt, patint com un burro, traient la llengua per guanyar unes posicions just per veure com després, a les baixades, gran, gros i terrandòs com sóc, els rivals em treien la llengua despectivament mentre em passaven, vaig decidir que ja n'hi havia prou i que volia baixar més ràpid que ningú. I quan vull una cosa...
Així doncs a dia d'avui, ni Kilians Jornets, ni Antons Krupickas (o com s'escrigui), ni Miquels Heras, ni Nils Gurts, ni Sebastians Chaigneaus, ni ningú. M'atreviria a dir que ni Usains Bolts. He sigut jo. Si jo. El merda de tio aquest que té el genoll fotut (tot i que per no gaire temps) qui ha baixat d'una mica més amunt de 4000m fins als 1500m, en 50 segons.
Trampa? No... vaja, no gaire...
Dòping? La sobreproducció d'adrenalina compta?
Ajudes externes? Només la de la gravetat.
I si, alguns burros volen, o ho intenten, i de mica en mica en van aprenent...
2 comentaris:
Wala! Cóm he flipat. El proper cop que et vegi, hi ha interrogatori ;
hahahaa, quan vulguis Pau!!!!!
Publica un comentari a l'entrada