Foto:Pablo Segura,Haima 9Si entenem per cursa un objectiu per el qual ens preparem durant mesos, i que té una sortida i una arribada, i que a més, si l´acabem ens dona una gran satisfacció, el Marathon des Sables és una cursa.
Si som capaços de viure l´experiència que et brinda més enllà de la competició, t´adones que el MDS és molt més.
La preparació no és sols a nivell físic, ni tan sols afegint-hi la preparació a nivell mental. És gestió de forces, de motivació, elecció del millor material amb el mínim pes possible, decidir el menú de tota una setmana prioritzant la supervivència per sobre d´una dieta saludable i el pès per sobre del gust, i a més si és la primera vegada que hi participes, et trobes amb la sensació que ho fas a cegues i per molt que t´informis i que t´aconsellin, la teva decisió final no té cap garantia de ser l´adecuada o la millor.
El desenvolupament de la cursa vol dir posar el cos i la ment a límits -no diré sobrehumans, no voldria fer-me l´heroi- però si a nivells de patiment dificils d´aconseguir en una altra cursa. Dia rera dia s´acumulen km i mes km (31,5-38-40,5-75.5-42,195-17,5) carregant una motxila de més de 13 kg, travessant grans extenssions de dunes altíssimes, serralades fetes de pedres i sorra amb uns desnivells de més del 25%, rius i llacs assecats on el terra sembla ferm però t´enfonses passa si passa també, extenssions inmensament planes on la vista es perd a la cortina tipus miratge que crea la calor i en les quals una inmensitat de pedres dificilment et deixa posar el peu pla, una calor sofocant que al migdia pot voltar entre 45 i 50 º C només soportable gràcies a la poca humitat ambiental, però que et pot portar rapidament a una deshidratació fulminant, una alimentació no del tot òptima i unes nits fredes en les quals el cansament no et deixa descansar bé i on les pedres del terra, i les tempestes de vent i sorra no hi ajuden gens, són un seguit de variables que sumades fan del MDS un repte diferent, difícil i dur per un costat, però atractiu, emocionant i inmensament gratificant per l´altra.
El fet de poder rebre mails de familiars i amics, que ens imprimien i ens donaven a diari era una balsam extraordinari. És difícil explicar el que sentia en aquells moments, una barreja d´enyorança, alegria, càrrega de piles i de motivació. L´aparició a diferents llocs del recorregut de cares conegudes animant a tots per igual(gracies al periodista Xavier Aldekoa i a la fotografa Cova)era una empenta enorme. Això, juntament amb l´amistat que es crea amb els companys de cursa( sobretot amb els de la Haima 9) on tots som de tots a l´hora de donar un cop de ma, prescindint de l´estatus social, de la conta corrent, de la raça o nacionalitat, i fins i tot evidentment del lloc a la classificació, fan d´aquesta cursa un esdeveniment social que a mi, i crec que a tots els que l´hem viscut, ens ha suposat un canvi radical en la nostra visió de la vida i en la nostra visió del mon.
Realment estic molt content d´haver quedat el 55 de 825 participants, però tal com ens va dir Jorge Aubeso i que ja transcriu Xavier Aldekoa al seu blog: “correr por el desierto es una tonteria, lo realmente importante del Sables no se mide ni en tiempo ni en kilómetros”. Nomes per haver conegut gent així ja ha valgut la pena.
Jaume Tolosa Anglada, dorsal 603 al 23 Marathon des Sables , del 30de març al 5 d´abril del 2008
Si som capaços de viure l´experiència que et brinda més enllà de la competició, t´adones que el MDS és molt més.
La preparació no és sols a nivell físic, ni tan sols afegint-hi la preparació a nivell mental. És gestió de forces, de motivació, elecció del millor material amb el mínim pes possible, decidir el menú de tota una setmana prioritzant la supervivència per sobre d´una dieta saludable i el pès per sobre del gust, i a més si és la primera vegada que hi participes, et trobes amb la sensació que ho fas a cegues i per molt que t´informis i que t´aconsellin, la teva decisió final no té cap garantia de ser l´adecuada o la millor.
El desenvolupament de la cursa vol dir posar el cos i la ment a límits -no diré sobrehumans, no voldria fer-me l´heroi- però si a nivells de patiment dificils d´aconseguir en una altra cursa. Dia rera dia s´acumulen km i mes km (31,5-38-40,5-75.5-42,195-17,5) carregant una motxila de més de 13 kg, travessant grans extenssions de dunes altíssimes, serralades fetes de pedres i sorra amb uns desnivells de més del 25%, rius i llacs assecats on el terra sembla ferm però t´enfonses passa si passa també, extenssions inmensament planes on la vista es perd a la cortina tipus miratge que crea la calor i en les quals una inmensitat de pedres dificilment et deixa posar el peu pla, una calor sofocant que al migdia pot voltar entre 45 i 50 º C només soportable gràcies a la poca humitat ambiental, però que et pot portar rapidament a una deshidratació fulminant, una alimentació no del tot òptima i unes nits fredes en les quals el cansament no et deixa descansar bé i on les pedres del terra, i les tempestes de vent i sorra no hi ajuden gens, són un seguit de variables que sumades fan del MDS un repte diferent, difícil i dur per un costat, però atractiu, emocionant i inmensament gratificant per l´altra.
El fet de poder rebre mails de familiars i amics, que ens imprimien i ens donaven a diari era una balsam extraordinari. És difícil explicar el que sentia en aquells moments, una barreja d´enyorança, alegria, càrrega de piles i de motivació. L´aparició a diferents llocs del recorregut de cares conegudes animant a tots per igual(gracies al periodista Xavier Aldekoa i a la fotografa Cova)era una empenta enorme. Això, juntament amb l´amistat que es crea amb els companys de cursa( sobretot amb els de la Haima 9) on tots som de tots a l´hora de donar un cop de ma, prescindint de l´estatus social, de la conta corrent, de la raça o nacionalitat, i fins i tot evidentment del lloc a la classificació, fan d´aquesta cursa un esdeveniment social que a mi, i crec que a tots els que l´hem viscut, ens ha suposat un canvi radical en la nostra visió de la vida i en la nostra visió del mon.
Realment estic molt content d´haver quedat el 55 de 825 participants, però tal com ens va dir Jorge Aubeso i que ja transcriu Xavier Aldekoa al seu blog: “correr por el desierto es una tonteria, lo realmente importante del Sables no se mide ni en tiempo ni en kilómetros”. Nomes per haver conegut gent així ja ha valgut la pena.
Jaume Tolosa Anglada, dorsal 603 al 23 Marathon des Sables , del 30de març al 5 d´abril del 2008
Entrades
3 comentaris:
Hola Makina, molt bona la reflexio, i jo estic convençut que tots els participans que han fet el Sables en un moment o altre de la cursa si que han fet esforços sobrehumans, segur que tots els participants heu arribat al limit en algun moment i d'una forma o un altre heu tirat cap endavant, aixo es el que fa especials a totes les makines que heu fet el sables, i tu a sobre ens has deixat a tots sense paraules amb aquesta pocició.
Felicitats i a per la proxima (ja he vist que tens molts admiradors).
Carme, Carla e Ignasi
Només tinc paraules de felicitació!!! I jo que dinant a Roda a casa l'altre dia deia os3 mira en Luis Enrique corrent com un home boix pel desert. I salta ma mare i em diu... en Luis Enrique res de res comparat al que ha fet en Tolosa, i jo: quin Tolosa?? I em diu.. coi en Jaume... Me n'he enterat tard. Però et felicito, ara ja sé on trobar-te i seguir les teves "gestes" (la Mirens m'ha donat el bloc)
Un petó
Marta Carol
Ens ha agradat la teva reflexió del que ha representat per tú la MDS. i el que n'has tret, el pare i jo, estem molt contents i alhora orgullosos de com i del que ens estas transmeten, igual que tú, suposo que de diferent manera, veiem molt important la marató però principalment el tracte humà que hi has trobat.
Publica un comentari a l'entrada