L'altre dia, en Cyrus va publicar al seu feisbuc aquest teaser de la Transahariana 2010, que és una mica diferent del que ja vaig publicar al seu dia just acabada la cursa. Mirant-lo no he pogut evitar fer memòria, des de la perspectiva del pas del temps, del què va suposar per a mi en aquell moment.
Avui dec estar una mica baix de defenses morals, però he recordat amb una certa enyorança lo extraordinàries que varen ser aquelles més de 50 hores de cursa sense parar. El que vaig arribar a patir, a gaudir, a viure. El que ha canviat en mi des d'aleshores, de la mateixa manera com canvia alguna cosa en tu després de fer el què sigui si això et demana superar-te. La manera com encaro les dificultats, com he après a prémer les dents i a empènyer, a moure endavant la cama que quedava enrere. He recordat que no hi ha límits si no te'ls imposes tu sol.
En resum, m'he entretingut a valorar com sóc des d'aleshores. Ni millor ni pitjor, només diferent. Suposo que aquesta tarda grisa i ennuvolada hi té a veure, però ja em sento una mica millor.
No és la cursa més maca que he fet, ni de bon tros, ni la millor organitzada, ni la més mediàtica. Però quina falta li fa. Em va fer patir com cap.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Transahariana 2010. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Transahariana 2010. Mostrar tots els missatges
31/12/10
UN REPÀS DEL 2010.
Dia 31 de desembre. Dia dels resums anuals, dels programes de zàping amb les millors imatges, les millors anècdotes, les caigudes més gracioses, els desastres més impactants...del resum d'un altra any que ja portem a la "xepa".
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.
Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia 6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.
Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.
Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.
Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!
I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.
Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.
La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.
Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...
Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.
43. I 15 de la Júlia.
Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).
Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.
Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.
Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.
Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...
Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu, també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...
Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.
Us desitjo a tots un millor 2011.
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.
Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia 6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.
Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.
Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.
Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!
I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.
Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.
La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.
Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...
Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.
43. I 15 de la Júlia.
Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).
Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.
Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.
Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.
Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...
Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu, també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...
Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.
Us desitjo a tots un millor 2011.
16/4/10
TRANSAHARIANA, EL DESPRÉS.
Bé. Ja estic. Ja he acabat. Jo si, però la cursa no, i tot i que ara, teoricament, respiro tranquil i només em toca patir per les seqüeles que aquesta bestiesa m'ha deixat als peus, també estic inquiet i nerviós per saber com els va als que encara segueixen en cursa.
En Cyrus anava 3er quan ens varem creuar després del cp7. S'haurà mantingut? Amb la d'hores que fa d'això poden haver passat mil coses. En Marc també anava bé. Haurà pogut aguantar? I l'Antonio i el Victor? Els dos amics mexicans anaven una mica enrera però confio que siguin prou durs de cap com per no defallir i veure'ls aviat. I el Thomas? Varem començar junts però el vaig deixar enrera al cap d'una hora i poc i no n'he sabut res més. A part d'ells, que són els més propers, els que millor coneixo, també em passen pel cap la resta de coneguts, els italians Sergio, Ivan, Gabrielle i Beppe, els francesos Jean Charles, Fred, les nenes del grup Cécile, Isabelle, Stefania, Alicja, i tants d'altres que no anomeno però que tenia a la ment en aquells moments.
Durant el dia anaven arribant amb compta-gotes participants de la cursa curta, bé, si una cursa de 190km es pot considerar curta, amb cara de satisfacció barrejada amb l'empremta del patiment encara molt recent, i 4x4's de l'organització amb abandonaments de la cursa llarga. Cada cop que arribava un cotxe el miràvem amb incertesa. Qui portarà?
En un d'aquests 4x4 va arribar el mexicà Victor Sierra. Una persona fora de sèrie, un bon amic, que va haver d'abandonar al km 200. Que dur arribar fins aquí i que un problema físic t'obligui a abaixar els braços. Però tots som conscients quan comencem una cursa d'aquestes que això pot passar. I si et passa et passa i no és cap vergonya, al contrari, has d'estar orgullós d'haver arribat fins aquí!
El Pasquale i jo ens fotiem cops de cap a la paret! I pensar que haviem estat patint per si ens atrapava el 3er, i passàven les hores i aquest no arribava.
Finalment, al cap de gairebé 11 hores de la meva arribada, creuava la meta i completava el podi l'italià Ivan Zufferly, seguit del Sergio Iannacone, el Gabrielle Bortolotto i el Giuseppe Scotti, després la Alicja Barahona, i a la nit quan estava dintre la tenda intentant dormir, però amb una orella pendent dels moviments al campament vaig sentir que arribava en Marc. Vaig sortir a rebre'l. És un crack.Tot i el cansament que portava a sobre, no havia perdut ni un gram del seu bon humor!
-Xiiiic!!!- em va cridar com sempre. Que dur que ha sigut!
L'arribada del Cyrus, l'endemà al matí, em va emocionar molt més que la meva propia. Ens havien dit que anava tocat i que havia parat a dormir al cp12, que tenia problemes als turmells i que avançava amb dificultat. Em feia patir. Tot i que sé perfectament que és un tio fortíssim de cap, ja ho va demostrar a Líbia, a vegades els dolors articulars es poden fer insoportables, i si era cert el que deien, qualsevol moment podia aribar dalt d'un cotxe. Per sort no va ser així. De cop i volta varem veure un corredor que arribava. Anava lent, però anava avançant. Pas a pas.
Darrera seu tots els altres finishers, inclòs un duríssim Antonio Chalita, l'altra mexica, que també amb llàgrimes als ulls va creuar la linea d'arribada i finalment va tancar la cursa el Hoggan Bernaeert amb 87 hores.
L'endemà, ja a Tamanrasset i després de buidar entre tots l'stock de cerveses d'un hotel i de menjar-hi un bon entrecot, visita turística al zoco de la ciutat i al vespre sopar de gala i entrega de premis.
Pujar al podi en una cursa d'aquest tamany va ser un premi que no em podia ni imaginar quan fa molts mesos vaig fer la inscripció. Podria dir que això justifica l'esforç realitzat i totes les hores d'entrenament, però no. Si alguna cosa ho justifica tot són els records i els amics que m'emporto d'allà.
L'arribada a l'aeroport...increible. La Júlia, la Joana, l'Albert,l'Isabel i en Marc encapçalàven l'expedició de tota la familia que m'esperava i que tot seguit em varen acompanya a fer un dinar d'aquells que costen de païr!
I a l'arribar a casa, un munt més de familia i d'amics (amb l'emoció no vaig fer ni una sola foto, perdoneu-me) que varen voler venir a celebrar amb mi tot això que tants i tants dies he trigat a explicar-vos. Em vareu fer sentir molt afortunat.
Moltes gracies a tothom!
Durant el dia anaven arribant amb compta-gotes participants de la cursa curta, bé, si una cursa de 190km es pot considerar curta, amb cara de satisfacció barrejada amb l'empremta del patiment encara molt recent, i 4x4's de l'organització amb abandonaments de la cursa llarga. Cada cop que arribava un cotxe el miràvem amb incertesa. Qui portarà?
En un d'aquests 4x4 va arribar el mexicà Victor Sierra. Una persona fora de sèrie, un bon amic, que va haver d'abandonar al km 200. Que dur arribar fins aquí i que un problema físic t'obligui a abaixar els braços. Però tots som conscients quan comencem una cursa d'aquestes que això pot passar. I si et passa et passa i no és cap vergonya, al contrari, has d'estar orgullós d'haver arribat fins aquí!
El Pasquale i jo ens fotiem cops de cap a la paret! I pensar que haviem estat patint per si ens atrapava el 3er, i passàven les hores i aquest no arribava.
Finalment, al cap de gairebé 11 hores de la meva arribada, creuava la meta i completava el podi l'italià Ivan Zufferly, seguit del Sergio Iannacone, el Gabrielle Bortolotto i el Giuseppe Scotti, després la Alicja Barahona, i a la nit quan estava dintre la tenda intentant dormir, però amb una orella pendent dels moviments al campament vaig sentir que arribava en Marc. Vaig sortir a rebre'l. És un crack.Tot i el cansament que portava a sobre, no havia perdut ni un gram del seu bon humor!
-Xiiiic!!!- em va cridar com sempre. Que dur que ha sigut!
L'arribada del Cyrus, l'endemà al matí, em va emocionar molt més que la meva propia. Ens havien dit que anava tocat i que havia parat a dormir al cp12, que tenia problemes als turmells i que avançava amb dificultat. Em feia patir. Tot i que sé perfectament que és un tio fortíssim de cap, ja ho va demostrar a Líbia, a vegades els dolors articulars es poden fer insoportables, i si era cert el que deien, qualsevol moment podia aribar dalt d'un cotxe. Per sort no va ser així. De cop i volta varem veure un corredor que arribava. Anava lent, però anava avançant. Pas a pas.
En Cyrus!- vaig cridar- És en Cyrus! Anava coix, molt coix i avançava amb molta dificultat. La seva cara reflexava un patiment extrem i difícil de descriure, però alhora era la cara d'un guanyador, d'una persona que ha oblidat el dolor corporal i ha aconseguit guanyar, perquè en Cyrus va fer els duríssims últims 70 km amb dues tendinitis a sobre els peus i als turmells i amb una fisura per estrés al peroné. Increible! Al creuar la linea d'aribada estava plorant, no sé si de dolor o d'orgull i jo em vaig sorprendre també amb llagrimes als ulls. Segur que eren d'orgull.
Darrera seu tots els altres finishers, inclòs un duríssim Antonio Chalita, l'altra mexica, que també amb llàgrimes als ulls va creuar la linea d'arribada i finalment va tancar la cursa el Hoggan Bernaeert amb 87 hores.
A partir d'aquí, amb la tranquilitat que tothom era a lloc i no hi havia hagut cap problema greu, l'ambient es va relaxar una mica i la sensació era de festa. El Cyril, màxim responsable de l'organització de Raid sahara, alleujat de la responsabilitat que comporta tenir gent escampada pel desert se'l veia tranquil, i tothom es dedicava exclusivament a dues coses: curar les ferides i pensar en la propera cursa. Estem tots malalts!!!!
I a l'arribar a casa, un munt més de familia i d'amics (amb l'emoció no vaig fer ni una sola foto, perdoneu-me) que varen voler venir a celebrar amb mi tot això que tants i tants dies he trigat a explicar-vos. Em vareu fer sentir molt afortunat.
Moltes gracies a tothom!
6/4/10
TRANSAHARIANA, FINAL.
Sortim del cp12 amb la moral a tope i les forces al límit. És igual, ens pensem que no ha sortit ningú del Cp11, per tant no tenim el lloc en perill, i a més en 7 km no ens atrapa ningú ni que voli! Ja ens veiem, ara si i possiblement per primer cop, com a guanyadors d'aquesta bestiesa de cursa, i a sobre haurem destrossat el record de 53 hores que l'any passat va posar un belga,Wouter Hammelink, amb un curriculum brutal de curses guanyades al seu país i a França.
Però no tot podia ser tant maco. Passen els 7 km i no veiem cap indici de l'arribada, i 8, i 9, i 13...jo fa estona que m'he quedat sense aigua i començo a flaquejar de veritat. En Pasquale m'espera. Ell es troba molt millor que jo però m'espera. No hem fet cap pacte explícit, pero fa tantes hores que patim de costat que sabem que arribarem de costat, guanyarem la cursa agafats de la ma i ens farem una abraçada. No som rivals, ara ja no. Ara som dos amics que arriben a meta havent compartit molt més que unes hores. Em compartit desert, sed, pedres, calor, gana, son, miratges, m'ha cantat cançons, ens em explicat la nostra vida, conec la seva familia i ell coneix la meva. No ho hem dit en veu alta, però sabem que arribarem junts.
Però passen els km i no arribem enlloc. Tinc sed, molta sed i no em queda aigua, estic esgotat i començo a defallir, abaixo el ritme i ell m'espera.
Mirem el road-book i ens adonem de la gran cagada que hem fet. Del cp12 a meta hi han 27km, 20 fins a un poble i 7 més fins al campament. M'enfonso. N'hem fet 16, els últims 7 o 8 (bastant més d'una hora) sense aigua i començo a tenir problemes greus de deshidratació, i amb aixó m´hi va la salut.
-Tira tu- li dic. És injust que m'esperis. I si ens atrapa el tercer? Almenys un dels dos ha de fer primer.- Ara explicant-ho em sento com el ferit d'una película que li diu a l'altra que es salvi, que èpic!
He comès un greu error no carregant prou aigua i els errors es paguen. En aquell moment em sentia molt orgullós de fins on havia arribat. Si abans de començar em diuen com ha anat la cursa hi firmo allà mateix, amb tot el patiment i tot el que he disfrutat. Ara però, decideixo que no puc, que no he de continuar.
Tinc una molt extranya sensació que no sabria com descriure que em diu que acabaré, i tant que acabaré, però que no vull acabar primer a qualsevol preu. Ell està més fort que jo, i a ell li correspon guanyar, jo seré un digne segon classificat.
Ell diu que no, que no em pot deixar després del que hem passat, i això el fa gran. Comença a idear sistemes per ajudar-me, alguns absolutament inconexes fruit del cansament. Tallarem dues branques i improvitzem una hamaca per arrastrar-te un tros, dorm una mica i continuem, va que arribem al poble i allà comprarem aigua. És igual. Després de 256 km el meu cos està esgotat, però el meu cap està més clar que mai. Sempre s'ha dit "que guanyi el millor" i ja fa molt que en Pasquale ha abaixat el ritme per posar-se al meu. Fa molt que ell podria anar per devant i jo, per la manca d'aigua, l'estic frenant. Així doncs, si hem vingut a una cursa s'ha de saber competir, per guanyar i per perdre, i jo veig clar, ara més que mai, que no mereixo el primer lloc. Ell es troba més fort que jo. Jo vull ser segon. Em mereixo ser segon. I ser-ho m'omplirà de satisfacció perquè em demostraré dues coses molt importants i que he hagut d'arribar fins aquí per demostrar-me:
-La primera, que sóc molt competitiu i m'agrada guanyar com al que més, però avui em demostro que no a qualsevol preu. No vull passar per sobre la meva salut, aquesta cursa, ni cap altra no s'ho val. Tinc clar que el que més m'estimo m'està esperant a casa i elles volen un pare, els hi és igual si és o no és campió d'una cursa al desert.
-La segona és que fent-ho així em sento net, i tot i que extenuat, no he perdut la claredat de cap. En Pasquale, ho he dit i ho repeteixo, és millor que jo. No tinc cap dret de prendre-li ni una mica de protagonisme. Ell passarà a la petita història de les curses d'ultrafons com el campio de la Transahariana 2010. Del segon, possiblement no s'en parli mai més, però jo sabré tota la vida que aquest segon vaig ser jo, i que ho vaig ser per mèrits propis. No hauria estat així si ell m'hagués hagut d'esperar ni un minut més per guanyar junts.
Al final ell tira, i diu que avisarà per que un 4x4 de l'organització em porti aigua.
M'estiro a terra i reposo per fer baixar les meves constants. Descanso mig absent uns 25 minuts. Quan em recupero m'ha passat la sensació de sed i de cansament. Tot i la calor que fa, ben abrigat per evitar el sol, començo a tirar poc a poc per desgastar-me el mínim possible. Al cap d'un km o poc més veig unes obres a la carretera i m'hi acosto. Els demano aigua . D'un camió treuen una garrafa embolicada en un sac negre i greixós i amb el broc del mateix color. L'obren i poso la meva botella sota. En surt un raig transparent. Bec amb avaricia, com un presoner de treballs forçats. Que bona que és. Fins i tot la trobo fresca. Hi afegeixo un sobre de sals que m'hidrataran més rapidament i com si no hagués passat res, començo a trotar i mica en mica arribo al poble. Ara ja només 7 km a meta. Ara si que són 7. 7 i seré finisher de la Transahariana, la cursa més dura que he fet mai.
7 km molt especials que recordaré tota la vida amb una certa complicitat amb mi mateix. Gairebé sempre entreno sol. Venia a aquesta cursa disposat a passar hores i hores tot sol i no va poder ser - i que consti que crec que va ser una sort compartir totes les hores amb un amic com el Pasquale- però ara, afrontar aquests 7 últims km sol em venia de gust. Només jo, la meva motxila, una mica d'aigua i una calor inhumana, pas a pas sobre la sorra d'un oued, envoltat d'unes roques espectaculars, diferents, meves i prou per una estona, sabent que seria un digne segon classificat d'una cursa que moltíssima gent segurament no s'atreviria ni a plantejar-se. Em sentia invencible. M'imaginava l'arribada, plena de la gent que de veritat estimo i m'estima aplaudint-me, cridant el meu nom, plorant amb mi contents perque havia arribat sa i estalvi i després de creuar la linea de l'arribada ens feiem una abraçada molt forta, tant que gairebé la sentia i em feia mal. I això no era un miratge. això era un sentiment, i contra els sentiments no s'hi pot fer res. Ho sentia i aquest sentiment em va empenyer aquests últims km, us volia veure a tots al final de l'esforç.
I en realitat així va ser la meva arribada. Ningú no m'esperava. Dues banderes devant de les tendes i d'un 4x4 anunciaven que havia acabat. Després de tot l'esforç, de 268km, de 6000 metres de desnivell positiu, de patir calor de dia a 50º i fred a la nit a 6º, després de 50 hores i 38 minuts d'un patiment inhumà, ningú. Ni una trista foto per demostrar-ho.
Sort en vaig tenir dels aplaudiments i les abraçades de tots els que ni que sigui per un moment vareu pensar en mi mentre corria i que us vareu alegrar de veure'm creuar la linea d'arribada. De tots els que ereu allà.
Encara que no ho sabessiu, ereu allà amb mi. Moltes gràcies.
Però no tot podia ser tant maco. Passen els 7 km i no veiem cap indici de l'arribada, i 8, i 9, i 13...jo fa estona que m'he quedat sense aigua i començo a flaquejar de veritat. En Pasquale m'espera. Ell es troba molt millor que jo però m'espera. No hem fet cap pacte explícit, pero fa tantes hores que patim de costat que sabem que arribarem de costat, guanyarem la cursa agafats de la ma i ens farem una abraçada. No som rivals, ara ja no. Ara som dos amics que arriben a meta havent compartit molt més que unes hores. Em compartit desert, sed, pedres, calor, gana, son, miratges, m'ha cantat cançons, ens em explicat la nostra vida, conec la seva familia i ell coneix la meva. No ho hem dit en veu alta, però sabem que arribarem junts.
Però passen els km i no arribem enlloc. Tinc sed, molta sed i no em queda aigua, estic esgotat i començo a defallir, abaixo el ritme i ell m'espera.
Mirem el road-book i ens adonem de la gran cagada que hem fet. Del cp12 a meta hi han 27km, 20 fins a un poble i 7 més fins al campament. M'enfonso. N'hem fet 16, els últims 7 o 8 (bastant més d'una hora) sense aigua i començo a tenir problemes greus de deshidratació, i amb aixó m´hi va la salut.
-Tira tu- li dic. És injust que m'esperis. I si ens atrapa el tercer? Almenys un dels dos ha de fer primer.- Ara explicant-ho em sento com el ferit d'una película que li diu a l'altra que es salvi, que èpic!
He comès un greu error no carregant prou aigua i els errors es paguen. En aquell moment em sentia molt orgullós de fins on havia arribat. Si abans de començar em diuen com ha anat la cursa hi firmo allà mateix, amb tot el patiment i tot el que he disfrutat. Ara però, decideixo que no puc, que no he de continuar.
Tinc una molt extranya sensació que no sabria com descriure que em diu que acabaré, i tant que acabaré, però que no vull acabar primer a qualsevol preu. Ell està més fort que jo, i a ell li correspon guanyar, jo seré un digne segon classificat.
Ell diu que no, que no em pot deixar després del que hem passat, i això el fa gran. Comença a idear sistemes per ajudar-me, alguns absolutament inconexes fruit del cansament. Tallarem dues branques i improvitzem una hamaca per arrastrar-te un tros, dorm una mica i continuem, va que arribem al poble i allà comprarem aigua. És igual. Després de 256 km el meu cos està esgotat, però el meu cap està més clar que mai. Sempre s'ha dit "que guanyi el millor" i ja fa molt que en Pasquale ha abaixat el ritme per posar-se al meu. Fa molt que ell podria anar per devant i jo, per la manca d'aigua, l'estic frenant. Així doncs, si hem vingut a una cursa s'ha de saber competir, per guanyar i per perdre, i jo veig clar, ara més que mai, que no mereixo el primer lloc. Ell es troba més fort que jo. Jo vull ser segon. Em mereixo ser segon. I ser-ho m'omplirà de satisfacció perquè em demostraré dues coses molt importants i que he hagut d'arribar fins aquí per demostrar-me:
-La primera, que sóc molt competitiu i m'agrada guanyar com al que més, però avui em demostro que no a qualsevol preu. No vull passar per sobre la meva salut, aquesta cursa, ni cap altra no s'ho val. Tinc clar que el que més m'estimo m'està esperant a casa i elles volen un pare, els hi és igual si és o no és campió d'una cursa al desert.
-La segona és que fent-ho així em sento net, i tot i que extenuat, no he perdut la claredat de cap. En Pasquale, ho he dit i ho repeteixo, és millor que jo. No tinc cap dret de prendre-li ni una mica de protagonisme. Ell passarà a la petita història de les curses d'ultrafons com el campio de la Transahariana 2010. Del segon, possiblement no s'en parli mai més, però jo sabré tota la vida que aquest segon vaig ser jo, i que ho vaig ser per mèrits propis. No hauria estat així si ell m'hagués hagut d'esperar ni un minut més per guanyar junts.
Al final ell tira, i diu que avisarà per que un 4x4 de l'organització em porti aigua.
M'estiro a terra i reposo per fer baixar les meves constants. Descanso mig absent uns 25 minuts. Quan em recupero m'ha passat la sensació de sed i de cansament. Tot i la calor que fa, ben abrigat per evitar el sol, començo a tirar poc a poc per desgastar-me el mínim possible. Al cap d'un km o poc més veig unes obres a la carretera i m'hi acosto. Els demano aigua . D'un camió treuen una garrafa embolicada en un sac negre i greixós i amb el broc del mateix color. L'obren i poso la meva botella sota. En surt un raig transparent. Bec amb avaricia, com un presoner de treballs forçats. Que bona que és. Fins i tot la trobo fresca. Hi afegeixo un sobre de sals que m'hidrataran més rapidament i com si no hagués passat res, començo a trotar i mica en mica arribo al poble. Ara ja només 7 km a meta. Ara si que són 7. 7 i seré finisher de la Transahariana, la cursa més dura que he fet mai.
7 km molt especials que recordaré tota la vida amb una certa complicitat amb mi mateix. Gairebé sempre entreno sol. Venia a aquesta cursa disposat a passar hores i hores tot sol i no va poder ser - i que consti que crec que va ser una sort compartir totes les hores amb un amic com el Pasquale- però ara, afrontar aquests 7 últims km sol em venia de gust. Només jo, la meva motxila, una mica d'aigua i una calor inhumana, pas a pas sobre la sorra d'un oued, envoltat d'unes roques espectaculars, diferents, meves i prou per una estona, sabent que seria un digne segon classificat d'una cursa que moltíssima gent segurament no s'atreviria ni a plantejar-se. Em sentia invencible. M'imaginava l'arribada, plena de la gent que de veritat estimo i m'estima aplaudint-me, cridant el meu nom, plorant amb mi contents perque havia arribat sa i estalvi i després de creuar la linea de l'arribada ens feiem una abraçada molt forta, tant que gairebé la sentia i em feia mal. I això no era un miratge. això era un sentiment, i contra els sentiments no s'hi pot fer res. Ho sentia i aquest sentiment em va empenyer aquests últims km, us volia veure a tots al final de l'esforç.
I en realitat així va ser la meva arribada. Ningú no m'esperava. Dues banderes devant de les tendes i d'un 4x4 anunciaven que havia acabat. Després de tot l'esforç, de 268km, de 6000 metres de desnivell positiu, de patir calor de dia a 50º i fred a la nit a 6º, després de 50 hores i 38 minuts d'un patiment inhumà, ningú. Ni una trista foto per demostrar-ho.
Sort en vaig tenir dels aplaudiments i les abraçades de tots els que ni que sigui per un moment vareu pensar en mi mentre corria i que us vareu alegrar de veure'm creuar la linea d'arribada. De tots els que ereu allà.
Encara que no ho sabessiu, ereu allà amb mi. Moltes gràcies.
5/4/10
TRANSAHARIANA, QUE LLARGA ES FA LA 2ª NIT. CP10-CP12
Aviso que a partir d'ara i fins al final no hi ha cap foto que demostri que el que explico és cert. haureu de fer un acte de fè i confiar en mi.
Del cp10 al cp11, que el nostre bon amic dels dàtils ens havia dit que eren 6 km, no recordo quants en varen passar, però van ser molts, moltíssims, tants que tot i mirant el road-book ens va donar la sensació que tant malament no podia estar i varem estar una bona estona dubtant entre recular i buscar el cp11, ja que segur que l'haviem passat sense veure'l, que devia estar a prop de la pista que seguiem però poc iluminat i que ens l'haviem saltat. A punt varem estar de recular, però de tant en tant veiem darrera nostre, molt lluny, però no prou per relaxar-nos un llum que ens perseguia. Finalment en Pasquale va dir que s'estimava més que ens penalitzéssin per saltar-nos un cp que recular 5 0 6 km que suposava córrer 10 o 12 km anar i tornar, i que era el que ens haviem passat d'on teoricament el road-book situava el cp.
-Que absurd que serà perdre la cursa per una desqualificació com aquesta- ens repetiem una i altra vegada.
-Quant ens poden penalitzar, 1 hora, 2? Doncs va, a córrer fort per veure si podem mantenir la 1ª posició tot i la penalització, tot i que per dintre et queda la sensació que encara que guanyem, la victòria quedarà deslluida, com si per no trobar un cp haguéssim fet trampa.
A aquelles hores potser portavem 7 o més hores al tercer, i encara no hi haviem arribat al cp11. Ens estàvem taladrant el cap i la moral de la manera més estupida que et puguis imaginar. De lo primer no en varem ser conscients fins al final, lo segon no ens va costar gaire de solucionar. Al cap de poc arribàvem a un control de pas, el maleït cp11! Quin alleujament, tornàvem a anar primers i sense penalització!
Aquí hauria tocat menjar i refer-se bé, i ho haurìem fet si no hagués estat pel cullons de llum que anava venint. En Pasquale ja s'havia assegut a terra per menjar quan jo veig el ditxós llum.
-Pasquale, hem de continuar, tenim el llum al darrera.
-No està pas gaire a prop- diu el responsable del cp
-Que vols dir?
-Quan us he vist a vosaltres, més o menys al mateix lloc que està, heu tardat 45 minuts a arribar, més o menys.
- És igual, anem! Estem al km 224. Encara falta massa com per relaxar-nos. 45 minuts no són res.
Menjem un parell de barretes o no recordo el que, bevem, omplim botelles i a córrer.
Que fort que està en Pasquale. Comença a córrer a un ritme que a mi m'està castigant, però li aguanto com puc. Em repeteixo una i altra vegada que anem primers i que hi hem anat massa km com per deixar que ens ho prenguin, i correm i correm. El record que tinc d'aquest tram és de molta sorra i poca pedra, però tot i que això és bo per els meus peus, és realment molt dur mantenir el ritme que portem quan els peus no toquen un terra dur i s'enfonsen a la sorra.
Arribem a un poblet. Faig una espècie de parèntesi per comentar que tot i que portem gps per seguretat, tot el recorregut està molt ben marcat amb unes fletxes que a la nit són reflectants i es veuen de lluny amb la llum del frontal, però a més a més, alguna vegada durant la nit ens em trobat algun llum químic, cyalums en diuen, (d' aquells que a les festes majors venen com a collarets) per indicar millor el camí. Doncs quan veiem el poble, les finestres petites de les cases d'on surt llum i que nosaltres veiem de costat ens fa l'efecte que són aquests Cyalums, i sense adonar-nos deixem la pista que passa per la dreta del poble i hi entrem seguint les falses pistes dels llums.Quan arribem al poble ens adonem de l'error, no són cyalums, però de bon començament no som conscients que el que em fet ha estat deixar la pista bona, sinó que pensem que hem de creuar el poble. I el creuem. De dalt a baix, de dreta a esquerra, anem corrent pels carrerons i no trobem cap marca. De cop i volta i quan començàvem a desesperar, nerviosos per la llum que ens seguia (fa estona que no la veiem, però sabem que és allà, com els dolents en una pelicula de por) i per quedar-nos bloquejats tant tontament, veiem una dona escombrant el carrer. Ens hi acostem poc a poc per no donar-li cap ensurt i li demano en francès per on podem recuperar la pista. I li demano un i altra cop, amb tota educació i la dona no ens fa cas. En veu baixa comentem amb en Pasquale, que quina mala educació, que ni ens saludi. Poc a poc ens hi anem acostant i quan som al seu costat veiem que estem parlant amb un espantaocells. Vàrem començar a riure com bojos. Imagineu un poble petit d'Algèria, al mig del desert, amb els carrers de sorra, a les 2 o les 3 de la matinada...que hi fa una dona escombrant la sorra del carrer? Sembla absurd, i ho és. Per això ens en varem riure de nosaltres mateixos durant molta estona.
El que calia ara era recuperar el camí, així que varem recular fins a fora el poble, i seguint les ordres del road-book i les marques del gps varem recuperar el camí.
Cada cop som més a prop del final. és igual que estiguem cansats, baldats diria jo. Cada passa que fem ens acosta al final, a l'esperat final. Però abans em d'arribar al cp12, l'últim abans de meta.
El cp 12 costa de trobar, però arriba. Per variar està a dalt de tot d'una pujada que mata. Quants metres de desnivell devem portar? Segons l'organització n'hi ha 3000 de positius, però jo aposto per el doble, i no m'equivocaré de gaire.
Només d'arribar-hi demanem si saben quan fa que el tercer classificat ha sortit del cp11.
-No ens han notificat que ningú de la cursa llarga hagi sortit del cp11.
-Podeu verificar-ho?
El noi agafa la radio i intenta parlar amb algú, o ho fa veure, i ens diu que no li contesten.
Que fem, ens tranquilitzem o continuem corrent. Jo a aquestes altures vaig bastant més tocat que el Pasquale i m'aniria bé tranquilitzar-me una mica i menjar.
-De fet, només us falten 7 km fins a meta- ens diuen.
-Com??? 7 km? i prou?
Ens fa tanta il·lusió sentir aquestes paraules que ni tant sols ens molestem a verificar-ho al road-book. És possible que hagin posat un cp tant a prop de meta? Però si segons el gps estem al km 240? N'haurien de faltar uns 20! Però han estat tots els cp tant fora de lloc que si aquests ens asseguren que és a 7 km pot ser cert. És més, estic tant cansat que em vull creure que és cert, el meu cervell no vol, ara que ens han dit això, ni pensar que no pugui ser cert. 7 km i s'acaba el córrer, 7 km i descansar, i dormir. Som-hi.
Aquí, sense saber-ho encara, s'acaba la meva cursa. Agafo poca aigua, no menjo res i sortim com fletxes amb tota la il·lusió del món. 7 miserables km i la pau! Quin error tant gran!
Encara és fosc però es fara de dia molt aviat, potser quan arribem a meta?
Que poc trigaré a adonar-me del meu gran error!
Del cp10 al cp11, que el nostre bon amic dels dàtils ens havia dit que eren 6 km, no recordo quants en varen passar, però van ser molts, moltíssims, tants que tot i mirant el road-book ens va donar la sensació que tant malament no podia estar i varem estar una bona estona dubtant entre recular i buscar el cp11, ja que segur que l'haviem passat sense veure'l, que devia estar a prop de la pista que seguiem però poc iluminat i que ens l'haviem saltat. A punt varem estar de recular, però de tant en tant veiem darrera nostre, molt lluny, però no prou per relaxar-nos un llum que ens perseguia. Finalment en Pasquale va dir que s'estimava més que ens penalitzéssin per saltar-nos un cp que recular 5 0 6 km que suposava córrer 10 o 12 km anar i tornar, i que era el que ens haviem passat d'on teoricament el road-book situava el cp.
-Que absurd que serà perdre la cursa per una desqualificació com aquesta- ens repetiem una i altra vegada.
-Quant ens poden penalitzar, 1 hora, 2? Doncs va, a córrer fort per veure si podem mantenir la 1ª posició tot i la penalització, tot i que per dintre et queda la sensació que encara que guanyem, la victòria quedarà deslluida, com si per no trobar un cp haguéssim fet trampa.
A aquelles hores potser portavem 7 o més hores al tercer, i encara no hi haviem arribat al cp11. Ens estàvem taladrant el cap i la moral de la manera més estupida que et puguis imaginar. De lo primer no en varem ser conscients fins al final, lo segon no ens va costar gaire de solucionar. Al cap de poc arribàvem a un control de pas, el maleït cp11! Quin alleujament, tornàvem a anar primers i sense penalització!
Aquí hauria tocat menjar i refer-se bé, i ho haurìem fet si no hagués estat pel cullons de llum que anava venint. En Pasquale ja s'havia assegut a terra per menjar quan jo veig el ditxós llum.
-Pasquale, hem de continuar, tenim el llum al darrera.
-No està pas gaire a prop- diu el responsable del cp
-Que vols dir?
-Quan us he vist a vosaltres, més o menys al mateix lloc que està, heu tardat 45 minuts a arribar, més o menys.
- És igual, anem! Estem al km 224. Encara falta massa com per relaxar-nos. 45 minuts no són res.
Menjem un parell de barretes o no recordo el que, bevem, omplim botelles i a córrer.
Que fort que està en Pasquale. Comença a córrer a un ritme que a mi m'està castigant, però li aguanto com puc. Em repeteixo una i altra vegada que anem primers i que hi hem anat massa km com per deixar que ens ho prenguin, i correm i correm. El record que tinc d'aquest tram és de molta sorra i poca pedra, però tot i que això és bo per els meus peus, és realment molt dur mantenir el ritme que portem quan els peus no toquen un terra dur i s'enfonsen a la sorra.
Arribem a un poblet. Faig una espècie de parèntesi per comentar que tot i que portem gps per seguretat, tot el recorregut està molt ben marcat amb unes fletxes que a la nit són reflectants i es veuen de lluny amb la llum del frontal, però a més a més, alguna vegada durant la nit ens em trobat algun llum químic, cyalums en diuen, (d' aquells que a les festes majors venen com a collarets) per indicar millor el camí. Doncs quan veiem el poble, les finestres petites de les cases d'on surt llum i que nosaltres veiem de costat ens fa l'efecte que són aquests Cyalums, i sense adonar-nos deixem la pista que passa per la dreta del poble i hi entrem seguint les falses pistes dels llums.Quan arribem al poble ens adonem de l'error, no són cyalums, però de bon començament no som conscients que el que em fet ha estat deixar la pista bona, sinó que pensem que hem de creuar el poble. I el creuem. De dalt a baix, de dreta a esquerra, anem corrent pels carrerons i no trobem cap marca. De cop i volta i quan començàvem a desesperar, nerviosos per la llum que ens seguia (fa estona que no la veiem, però sabem que és allà, com els dolents en una pelicula de por) i per quedar-nos bloquejats tant tontament, veiem una dona escombrant el carrer. Ens hi acostem poc a poc per no donar-li cap ensurt i li demano en francès per on podem recuperar la pista. I li demano un i altra cop, amb tota educació i la dona no ens fa cas. En veu baixa comentem amb en Pasquale, que quina mala educació, que ni ens saludi. Poc a poc ens hi anem acostant i quan som al seu costat veiem que estem parlant amb un espantaocells. Vàrem començar a riure com bojos. Imagineu un poble petit d'Algèria, al mig del desert, amb els carrers de sorra, a les 2 o les 3 de la matinada...que hi fa una dona escombrant la sorra del carrer? Sembla absurd, i ho és. Per això ens en varem riure de nosaltres mateixos durant molta estona.
El que calia ara era recuperar el camí, així que varem recular fins a fora el poble, i seguint les ordres del road-book i les marques del gps varem recuperar el camí.
Cada cop som més a prop del final. és igual que estiguem cansats, baldats diria jo. Cada passa que fem ens acosta al final, a l'esperat final. Però abans em d'arribar al cp12, l'últim abans de meta.
El cp 12 costa de trobar, però arriba. Per variar està a dalt de tot d'una pujada que mata. Quants metres de desnivell devem portar? Segons l'organització n'hi ha 3000 de positius, però jo aposto per el doble, i no m'equivocaré de gaire.
Només d'arribar-hi demanem si saben quan fa que el tercer classificat ha sortit del cp11.
-No ens han notificat que ningú de la cursa llarga hagi sortit del cp11.
-Podeu verificar-ho?
El noi agafa la radio i intenta parlar amb algú, o ho fa veure, i ens diu que no li contesten.
Que fem, ens tranquilitzem o continuem corrent. Jo a aquestes altures vaig bastant més tocat que el Pasquale i m'aniria bé tranquilitzar-me una mica i menjar.
-De fet, només us falten 7 km fins a meta- ens diuen.
-Com??? 7 km? i prou?
Ens fa tanta il·lusió sentir aquestes paraules que ni tant sols ens molestem a verificar-ho al road-book. És possible que hagin posat un cp tant a prop de meta? Però si segons el gps estem al km 240? N'haurien de faltar uns 20! Però han estat tots els cp tant fora de lloc que si aquests ens asseguren que és a 7 km pot ser cert. És més, estic tant cansat que em vull creure que és cert, el meu cervell no vol, ara que ens han dit això, ni pensar que no pugui ser cert. 7 km i s'acaba el córrer, 7 km i descansar, i dormir. Som-hi.
Aquí, sense saber-ho encara, s'acaba la meva cursa. Agafo poca aigua, no menjo res i sortim com fletxes amb tota la il·lusió del món. 7 miserables km i la pau! Quin error tant gran!
Encara és fosc però es fara de dia molt aviat, potser quan arribem a meta?
Que poc trigaré a adonar-me del meu gran error!
4/4/10
TRANSAHARIANA, COMENÇA LA 2ª NIT. CP9-CP10
Doncs si, només de sortir del cp9 ja ens comencem a adonar de per on "aniran els tiros", tot i que com he dit, no ens ho podem ni imaginar encara.
Comencem a pujar una pista llarguíssima i amb molta pendent que ens ha de portar a una especie de poblet de quatre cases on hi ha el conegut Hermitage del pare Charles de Foucault, punt més alt de la cursa a 2648m.
Quan estem a punt d'arribar a dalt comencen els nostres problemes, que al cap i a la fi ens els creem nosaltres mateixos i que ara amb la ment freda ens fa riure i ens adonem de lo tontos que varem ser:
Veiem 2 corredors començant la pujada i ens comencem a menjar el cap de si són 2 perseguidors, el tercer i quart de la cursa. Però, tant lents hem anat des que hem creuat en Cyrus i el Sergio, com per tenir-los a tocar? No, queda clar que no pòden ser ells, però en aquell moment amb el cervell més preocupat de mantenir el cos en moviment que de pensar amb claredat, no ho varem veure així i aquí va començar una cursa de velocitat que ens va portar, per un costat a fer una despesa d'energies brutal i innecessaria (a cop d'ull, en aquell moment els deviem portar 5 o 6 hores d'avantatge i els que pujaven eren corredors de la cursa curta, però no se'ns va ocorrer pensar en aquesta possibilitat, absurd però cert) però per altra banda, va ser clau perque trituréssim el rècord de la cursa i a més em va servir per veure fins a quin punt el cos, amb una bona motivació pot arribar a treure forces d'on dubto que en puguin quedar gaires. Som al km 200 i comencem a apretar el ritme com si acabessim de començar. Brutal.
La baixada a l'altra costat de l' Ermitage és un pedregar que t'impedeix posar els peus plans en cap moment, i a més no s'acaba mai, avall, avall. No ho havia comentat, però jo porto unes quantes butllofes als peus ja des del primer dia, degut a que les meves sabatilles no eren les adequades per a aquestes temperatures ( que no esperàvem) i fins que amb un ganivet no les vaig obrir una mica de sobre, em van fer bullir els peus per poca transpiració. Tot i haver-me-les curat i embolicat i que en condicions normals no em molesten, ara, baixant aquests pedregars me les trobo totes i he d'apretar les dents a cada pas per seguir el ritme que posa en Pasquale, que va molt fort i ara es troba millor que no s'ha trobat en tota la cursa. Aquí es demostra un bon ultrafondista, s'ha de poder córrer després del 200 com després del 20, o millor, i en Pasquale ho és de bo. Paraula.
A partir d'ara les pujades seràn dures, molt dures, però les pujarem un al costat de l'altra. les baixades però, seràn una autèntica tortura per els meus peus, dures i tècnicament complicades per les pedres que hi arriba a haver, i tenin en comte els meus turmells, sort de decidir fer la cursa amb bastons, sinó, ara estaria amb el peu enlaire curant una trencadissa que no em vull ni imaginar.
S'ens fa fosc. Frontal al cap i continuem. Al ritme que em portat des de la baixada, és impossible que ens segueixi ningú, i ens tornem a relaxar una miqueta. Això fa que, acumulat amb el cansament, ens vingui ja només de començar aquesta segona nit -no són ni les 9 del vespre- una crisi de son increible. En Pasquale comença a cantar per mantenir-se despert i potser és una tàctica per torturar-me a mi! AHHHHHH!!!!! Li dic sense manies:
-Nano, que malament que cantes!- Cantant i xerrant aconsseguim passar una estona, però la son cada cop apreta més. A la meitat d'una pujada, quan començo a fer més tortes que un borratxo, decidim parar a dormir.
-5 minuts- diu en Pasquale.
Primer m'estiro jo, allà mateix sobre les pedres del camí, de costat sense ni tant sols treure'm la motxilla. Que bé que s'hi està. Val més una bona son que un bon llit. Quan crec que començava a desconectar el cervell em toca amb el peu i m'aixeco. El seu torn. 5 minuts de rellotge i tornem-hi, tornem a córrer.
La son serà durant molta estona el rival a batre, i no només ara, sinó que serà un problema que anirà venint i marxant tota la nit. Ho explico ara i destacant la lletra per que quedi clar que això no va aquí. Bé, si que va aquí, volia dir que no va només aquí, és una situació que es repetirà varies vegades al llarg de la nit, i us asseguro que no sabria exactament en quins moments encabir-ho, ni valdria la pena anar repetint sobre el mateix tema un i altra cop. La son, doncs, serà un gran problema al llarg de la nit.
En Pasquale porta a sobre una gran experiència en aquest tema, ha fet varies curses nonstop tant i més llargues que aquesta- es guanyador de la trans 555, més de 600km nonstop- i a més és farmaceútic, i quan li toca guardia s'ha de passar alguna nit en blanc. Jo no. Afronto per primera vegada una segona nit en blanc, i absolutament cansat.
El més curiós de tot, és que batallant contra això, intentant mantenir els ulls oberts quan el cervell demana una trègua i quan els ulls estan esgotats completament de veure només el que il·lumina el llum frontal, una rodona al devant teu que trontolla i es belluga, durant hores i hores, de cop i volta començo a tenir al·lucinacions. Si, tal com sona i no m'en amago. No he begut alcohol, no m'he pres cap estupefaent. És una droga completament natural provocada pel cansament, la son i l'efecte òptic de la rotllana del llum, i no són imatges vagues i difuses, no. Us asseguro que les pedres i els arbrets es transformaven en formacions complexes, no en color sino en tons grisosos, del color de les pedres i els arbres que anavem creuant, però realment complexes. Recordo una plaça d'un poble amb els edificis i un grup de gent parlant, unes cases amb els balcons plens de torratxes de les que hi penjaven flors, grups de gossos, i vaques i moltes altres. Increible, de veritat. Jo em deia a mi mateix,
-Jaume, ets un tio adult, minimament intel·ligent, saps perfectament que són visions- i em refregava els ulls.
Però les formes, les figures, les situacions encara eren allà, eren reals, monocromàtiques però reals.
Recordo especialment una estona que corriem per una llengua de sorra molt llarga i que ens va permetre tancar els ulls en moviment, només obrint-los de tant en tant per assegurar que anavem sobre el bon camí. Vaig arribar a un estat de relax tant gran que estic convençut que dormia a 7 o 8 km per hora. Increible. Quan al cap d'una estona, el cervell va retornar a la realitat, com quan et despertes d'una migdiada al sofà, vaig obrir els ulls i va ser el summum del "xute", totes les pedres eren coses, hi havia moviments i jo era conscient que era un miratge, però alhora era, i sóc, totalment conscient de que jo ho he viscut.
Qui vulgui que s'ho cregui, qui no que pensi el que vulgui. No culparé a ningú. Jo en el vostre cas no se que pensaria, però crec que només per aquests moments ja ha valgut la pena patir totes les hores que la son em va torturar.
Arribem al cp10. No és més que un 4x4 aparcat vora la pista, amb un home dintre amb qui mantenim una conversa molt curiosa que intentaré descriure més o menys ( i traduida al català):
-Bona nit "monsieur", ens podeu dir si el 3º classificat ha sortit fa molt del cp9?
-Mireu, per quí han passat uns quants que fan la cursa curta, son en tal i tal i tal...
-Bé, però el tercer de la cursa llarga, sap si va gaire a prop nostra?
-I crec que els que han passat son tots de la curta, vosaltres sou els primers de la llarga...
-Si ja ho sabem, el que volem saber és si el tercer...
-El proper control és a 6 km, ja que el 10, que sóc jo, es itinerant i l'altra, que no és el 10 sino que es fix és a només...
-Però, podem saber si ens persegueixen??????????
-Veniu, aquí darrera tinc l'aigua, voleu dàtils? Només tinc dàtils. Molt bons...
-Moltes gràcies Monsieur, si són molt bons els dàtils.
I així és com, varem haver de tornar a córrer estressats per si de cas, amb la certesa, de que teniem el cp11 a prop ( allà potser ens aclariran alguna cosa) i que els dàtils són bons. Home, amb això li dono la raó. Que bons que eren, i això ens ho va dir sense demanar-li.
Comencem a pujar una pista llarguíssima i amb molta pendent que ens ha de portar a una especie de poblet de quatre cases on hi ha el conegut Hermitage del pare Charles de Foucault, punt més alt de la cursa a 2648m.
Veiem 2 corredors començant la pujada i ens comencem a menjar el cap de si són 2 perseguidors, el tercer i quart de la cursa. Però, tant lents hem anat des que hem creuat en Cyrus i el Sergio, com per tenir-los a tocar? No, queda clar que no pòden ser ells, però en aquell moment amb el cervell més preocupat de mantenir el cos en moviment que de pensar amb claredat, no ho varem veure així i aquí va començar una cursa de velocitat que ens va portar, per un costat a fer una despesa d'energies brutal i innecessaria (a cop d'ull, en aquell moment els deviem portar 5 o 6 hores d'avantatge i els que pujaven eren corredors de la cursa curta, però no se'ns va ocorrer pensar en aquesta possibilitat, absurd però cert) però per altra banda, va ser clau perque trituréssim el rècord de la cursa i a més em va servir per veure fins a quin punt el cos, amb una bona motivació pot arribar a treure forces d'on dubto que en puguin quedar gaires. Som al km 200 i comencem a apretar el ritme com si acabessim de començar. Brutal.
La baixada a l'altra costat de l' Ermitage és un pedregar que t'impedeix posar els peus plans en cap moment, i a més no s'acaba mai, avall, avall. No ho havia comentat, però jo porto unes quantes butllofes als peus ja des del primer dia, degut a que les meves sabatilles no eren les adequades per a aquestes temperatures ( que no esperàvem) i fins que amb un ganivet no les vaig obrir una mica de sobre, em van fer bullir els peus per poca transpiració. Tot i haver-me-les curat i embolicat i que en condicions normals no em molesten, ara, baixant aquests pedregars me les trobo totes i he d'apretar les dents a cada pas per seguir el ritme que posa en Pasquale, que va molt fort i ara es troba millor que no s'ha trobat en tota la cursa. Aquí es demostra un bon ultrafondista, s'ha de poder córrer després del 200 com després del 20, o millor, i en Pasquale ho és de bo. Paraula.
A partir d'ara les pujades seràn dures, molt dures, però les pujarem un al costat de l'altra. les baixades però, seràn una autèntica tortura per els meus peus, dures i tècnicament complicades per les pedres que hi arriba a haver, i tenin en comte els meus turmells, sort de decidir fer la cursa amb bastons, sinó, ara estaria amb el peu enlaire curant una trencadissa que no em vull ni imaginar.
-Nano, que malament que cantes!- Cantant i xerrant aconsseguim passar una estona, però la son cada cop apreta més. A la meitat d'una pujada, quan començo a fer més tortes que un borratxo, decidim parar a dormir.
-5 minuts- diu en Pasquale.
Primer m'estiro jo, allà mateix sobre les pedres del camí, de costat sense ni tant sols treure'm la motxilla. Que bé que s'hi està. Val més una bona son que un bon llit. Quan crec que començava a desconectar el cervell em toca amb el peu i m'aixeco. El seu torn. 5 minuts de rellotge i tornem-hi, tornem a córrer.
La son serà durant molta estona el rival a batre, i no només ara, sinó que serà un problema que anirà venint i marxant tota la nit. Ho explico ara i destacant la lletra per que quedi clar que això no va aquí. Bé, si que va aquí, volia dir que no va només aquí, és una situació que es repetirà varies vegades al llarg de la nit, i us asseguro que no sabria exactament en quins moments encabir-ho, ni valdria la pena anar repetint sobre el mateix tema un i altra cop. La son, doncs, serà un gran problema al llarg de la nit.
En Pasquale porta a sobre una gran experiència en aquest tema, ha fet varies curses nonstop tant i més llargues que aquesta- es guanyador de la trans 555, més de 600km nonstop- i a més és farmaceútic, i quan li toca guardia s'ha de passar alguna nit en blanc. Jo no. Afronto per primera vegada una segona nit en blanc, i absolutament cansat.
El més curiós de tot, és que batallant contra això, intentant mantenir els ulls oberts quan el cervell demana una trègua i quan els ulls estan esgotats completament de veure només el que il·lumina el llum frontal, una rodona al devant teu que trontolla i es belluga, durant hores i hores, de cop i volta començo a tenir al·lucinacions. Si, tal com sona i no m'en amago. No he begut alcohol, no m'he pres cap estupefaent. És una droga completament natural provocada pel cansament, la son i l'efecte òptic de la rotllana del llum, i no són imatges vagues i difuses, no. Us asseguro que les pedres i els arbrets es transformaven en formacions complexes, no en color sino en tons grisosos, del color de les pedres i els arbres que anavem creuant, però realment complexes. Recordo una plaça d'un poble amb els edificis i un grup de gent parlant, unes cases amb els balcons plens de torratxes de les que hi penjaven flors, grups de gossos, i vaques i moltes altres. Increible, de veritat. Jo em deia a mi mateix,
-Jaume, ets un tio adult, minimament intel·ligent, saps perfectament que són visions- i em refregava els ulls.
Però les formes, les figures, les situacions encara eren allà, eren reals, monocromàtiques però reals.
Recordo especialment una estona que corriem per una llengua de sorra molt llarga i que ens va permetre tancar els ulls en moviment, només obrint-los de tant en tant per assegurar que anavem sobre el bon camí. Vaig arribar a un estat de relax tant gran que estic convençut que dormia a 7 o 8 km per hora. Increible. Quan al cap d'una estona, el cervell va retornar a la realitat, com quan et despertes d'una migdiada al sofà, vaig obrir els ulls i va ser el summum del "xute", totes les pedres eren coses, hi havia moviments i jo era conscient que era un miratge, però alhora era, i sóc, totalment conscient de que jo ho he viscut.
Qui vulgui que s'ho cregui, qui no que pensi el que vulgui. No culparé a ningú. Jo en el vostre cas no se que pensaria, però crec que només per aquests moments ja ha valgut la pena patir totes les hores que la son em va torturar.
Arribem al cp10. No és més que un 4x4 aparcat vora la pista, amb un home dintre amb qui mantenim una conversa molt curiosa que intentaré descriure més o menys ( i traduida al català):
-Bona nit "monsieur", ens podeu dir si el 3º classificat ha sortit fa molt del cp9?
-Mireu, per quí han passat uns quants que fan la cursa curta, son en tal i tal i tal...
-Bé, però el tercer de la cursa llarga, sap si va gaire a prop nostra?
-I crec que els que han passat son tots de la curta, vosaltres sou els primers de la llarga...
-Si ja ho sabem, el que volem saber és si el tercer...
-El proper control és a 6 km, ja que el 10, que sóc jo, es itinerant i l'altra, que no és el 10 sino que es fix és a només...
-Però, podem saber si ens persegueixen??????????
-Veniu, aquí darrera tinc l'aigua, voleu dàtils? Només tinc dàtils. Molt bons...
-Moltes gràcies Monsieur, si són molt bons els dàtils.
I així és com, varem haver de tornar a córrer estressats per si de cas, amb la certesa, de que teniem el cp11 a prop ( allà potser ens aclariran alguna cosa) i que els dàtils són bons. Home, amb això li dono la raó. Que bons que eren, i això ens ho va dir sense demanar-li.
3/4/10
TRANSAHARIANA, 2º DIA, DEL CP7 AL CP9
Abans de sortir cap al cp8, que es el mateix que el cp6, ens diuen que segons els han dit (molta precisió no sembla que hi pugui haver...) fa molta estona que un grup ha deixat el cp5. Com que del 5 al 6 hi ha només 13km, suposem que potser ja van camí del 7 i comencem a fer les nostres càbales. Que si ens els creuarem aquí, que si allà, que si 2 hores, que si 3, i la discussió ens serveix per fer una aposta. Són les 10 del matí, si ens els creuem entre les 12 i 12:30 en Pasquale em deu una cervesa. Si és entre les 12:30 i les 13, li dec jo. Abans de 2 hores no passa res, i si és més de 3 hores -que voldrà dir que els en portem unes 6 de ventatge o més, ja que han d'arribar al 7 i tornar on som- ens inflarem de cerveses i després ja pagarà el que quedi dret, jajaja!!!
Fa molta calor, i el camí només puja i puja. Tant haviem baixat?11:55 estem a punt de les 2 hores des del cp7, començarà l'aposta. NOOOOO! veiem un corredor al fons, el que va 3er...el creuem a les 11:58.
La mala noticia és que per 2 minuts m'ha fet perdre la cervesaaaaaaa!!!!
La molt bona noticia es que és en Cyrus!!!!
Quina il·lusió tant gran que sigui ell el tercer. Haviem estat especulant entre si seria el Sergio Iannacone, el Pep Mayolas, o algun altra dels que anaven devant quan ens varem destacar, però no, era en Cyrus, i se'l veia molt be, molt sencer. Ens fem una abraçada, ens desitjem tota la sort i seguim.
Al cap de 10 minuts ens creuem el Sergio. Tant aprop del Cyrus i amb tants km per devant... suposem que es treuran la pell. Darrera seu un francès, després l'Ivan Zufferly i abans del cp en Marc fernandez.
Arribem al cp8, no sense patir una pujada inhumana sota una calor infernal que ens fa pujar pas a pas, algun tros gairebé amb les mans a terra. No se si realment és tant dura, o és que l'acumulació de km a les cames ens comença a castigar. Me la miro bé i arribo a la conclusió que una mica tot, però la pujada és realment salvatge. A dalt menjem. Dubtavem entre menjar aquí o arribar al cp9, que com he dit estava molt a prop, uns 13km, però no val la pena jugar-se-la. Ens assentem a terra, treiem la teca i a omplir la panxa. Amb aquestes que arriben dos italians més, el Gabrielle i el Beppe. Si no fos perquè sèns ha colat un francès pel mig, la cursa seria un mano-mano entre catalans i italians, el pa-amb-tomaquet contra la pizza...a questes altures de cursa, km 180, ja només parlem de bon menjar i de cervesa fresca, com l'enyorem!
Continuem cap al cp9. Aquest està situat devant de l'Assekrem, i com que a l'anada hi em passat de fosc, ara volem arribar-hi de dia per veure-ho bé ja que ens han dit que és el lloc més espectacular de tot el recorregut.No se que tal serà, però el camí per arribar-hi realment val la pena, les montanyes que passem tenen unes formes peculiars que fa que les anem comentant embadalits. Un grup montanyós em recorda Montserrat en petit, o també una zona del Marroc que en deien "dits de mono".
Anem creuant, de tant en tant, altres corredors, que afronten l'anada d'aquest bucle que nosaltres estem acabant. Realment hem anat molt forts, i ara anem molt relaxats. Fa molta estona que anem a un ritme molt comode, massa comode? ens estem deixant prendre tros pels perseguidors? De moment ni ens ho plantejem, però potser més endevant ens haurem d'estressar!
Quan la temperatura comença a caure, i deprés de pujar un altra cop unes pujades increiblement dures i llargues que ens fan patir de valent ja que sembla que no s'acabin mai, i puja i cada cop més dret, i una curva i el cp no es veu, i una altra curva, i una pujada més dreta, i torna-hi, finalment però, aconseguim arribar al cp9. És el cp més gran de tots. Allà trobo en Pep. Feia estona que li deia al Pasquale que m'extranyava que no l'haguéssim creuat. Ara descobreixo el perquè. Ha hagut d'abandonar per problemes de rampes a partir del km 45 tot i que patint molt havia arribat fins aquí, (km 120 com a cp5, km 195 ara per nosaltres). Això si que em sap greu ja que sé quina il·lusió tenia, com tots, de poder lluitar contra aquesta ditxosa cursa, dura del cagar, però que tantes ganes ens hi havia fet posar durant mesos i mesos d'entrenaments, després de tantes hores i tants km.
Tot i que encara va coix i les cames li fan mal, es desviu per nosaltres dos, preparant-nos l'aigua calenta amb una sopa, omplint-nos els bidons, animant-nos...moltes gracies Pep.
Un altra cop amb la panxa plena (dic de prendre un cafè, però al final no ho faig. Com el trobaré a faltar a les pròximes hores!) penso quina sort que varem parar a menjar també a l'anterior cp. Ara m'adono del que ens ha costat arribar aquí. Ens fem unes fotos amb les muntanyes de l'Assekrem al darrera i sortim per menjar-nos els 70 km que ens falten. No sé perquè, em dona la impressió que ja ho tenim al sac, que ara ja només deu venir tot cara avall, 3000 m de desnivell + ja els hem fet, o gairebé i ara tot serà, o hauria de ser senzill. Greu error. Realment ara comença la cursa. Hem d'afrontar la segona nit, i el recorregut que queda és, sens dubte, la part més dura de tota la cursa. Una autèntica salvatjada que en aquest moment ni tant sols ens podem imaginar.
Encara tenim més d'una hora fins que se`ns faci fosc i volem adelantar el màxim de tros possible. Som-hi!
1/4/10
TRANSAHARIANA, LA PRIMERA NIT
Sortir del Cp4 en 2ª posició va ser com un alliberament, i no en vaig ser conscient fins llavors. Mentre anava primer tenia la pressió de veure el Pasquale al darrera, cada cop més a prop, i jo amb un baixón - diriem que "el baixón" que tinc sempre al voltant del km 70- que m'impedia fer més que intentar aguantar un ritme, que ni en aquelles condicions es pot considerar decent. Així doncs, després de l'avituallament on em vaig menjar un sobre liofilitzat de pasta milanesa, un altra de iogurt amb fruit vermells, i on sobretot, vaig beure moltíssim, ben abrigat,ja que la temperatura havia baixat molt, vaig sortir a disfrutar la nit sense més pressió que la de mirar de mantenir el segón lloc, ja que donava per segur que el Pasquale era inabastable.
Però arribo al cp5 i ell encara era allà. Una agradable sorpresa
-Fa 10 minuts que ha arribat- em diuen.
-Ep! Això vol dir que no només no m'ha tret temps, sinó que sóc jo que n'hi he retallat!
Ell surt i jo ho faig 10 minuts més tard. No em vull agobiar intentant retallar minuts en lloc d'aprofitar per menjar i rehidratar-me bé.
Ara mateix, molts dies després i amb la comoditat del meu sofa i amb el portàtil a la falda, recordo vagament les hores d'aquesta primera nit com si haguéssin passat mecanicament, minut rera minut, però em queda una sensació de pau, d'alliberament, d'harmonia amb mi mateix, de trobar-me molt bé i haver disfrutat de cada passa que feia, tot sol al mig del desert, sense ningú que entorpís els meus pensaments ni que contaminés les meves sensacions. Només jo, el meu llum i molts km per devant.
Però tornem a la cursa.Aquest cop potser si que em treurà temps, penso. Doncs no, abans d'arribar al Cp6 ja veig el seu llum devant meu, aquest tram fins al control és una pujada trencadora que sembla que no s'acabi mai, però em trobo fort, molt fort i poc a poc l'atrapo, i arribo al control just darrera seu.-Semblem el gat i la rata, és absurd que ens anem picant, que et sembla si continuem junts?- em proposa.
-Per mi bé- li contesto.
Penso interiorment que ara vaig més fort que ell i per això em diu d'anar junts, però també se que és un tio molt experimentat i fort i que al km 125 és absurd que comencem una guerra, ens anirà bé anar junts.
Amb tot això que he explicat tant ràpid, mitja horeta més tard de sortir del cp6 ja s'ens fa clar. He passat la primera nit molt comodament ( és un dir, es clar) i comença a sortir el sol i per tant comença a apretar la calor un altra cop.
Anem xerrant i ens anem pulint els km amb una certa comoditat. Està clar que no com al principi, però encara ens trobem forts i no ens adonem que el recorregut és un continu puja i baixa, ja que ens anem posant al dia de la vida i miracles de l'altra, sempre en anglès. Que no seria més fàcil ell en italià i jo en català o castellà? Segur que ens entendriem, perè no sé perque ell ha començat a parlar-me en anglès, i com que els dimarts jo vaig a clase de conversa d'anglès, i avui és dimarts, doncs mira que bé, que he canviat en Darren per en Pasquale i no només una horeta, no! Hores i hores de pràctica! ( i gratis).
Un liofilitzat de muesly amb xocolata i un bon capuccino nescafé, i després 70 grams de pernil ibèric es pot considerar un esmorzar de luxe en aquestes condicions, bé aquest pernil és un luxe en qualsevol condició!
Estem tips? Va, som-hi. Ens espera la segona meitat de cursa i el segon dia que ens ha de portar a la temuda segona nit!
30/3/10
TRANSAHARIANA, COMENÇA LA FESTA!
L'emoció de les sortides et pot empenyer de tal manera que pots no ser conscient del que et queda per devant. La cursa va sortir molt llançada, però jo vaig decidir fer la meva. El meu objectiu és acabar, i això vol dir anar sempre al meu ritme, aixó doncs, al cap de poca estona ja havia perdut de vista el cap de cursa format per 2 italians, Sergio i Pasquale i 2 catalans, en Marc i en Pep i jo compartint els primers km amb un dels a priori favorits juntament amb el Pasquale i el Pep Mayolas, l'ex ciclista professional belga Thomas Renuart, a partir d'ara un bon amic.
Al migdia una calor asfixiant, 50ºC, acompanyat d'una humitat més alta del que estic acostumat a trobar en aquests llocs, va començar a provocar estralls entre la gent. Deixo enrera en Thomas, adelanto en Marc que ha hagut d'afluixar el ritme,, igual que en Pep i els 2 italians.
Quan atrapo aquests, veig en Pasquale molt tocat i em comenta que s'ha quedat sense aigua i que abandona. No m'ho penso dos cops i li dono una de les meves botelles d'aigua sense fer cas la dita de " al enemigo, ni agua", aquí no hi ha enemics, i si la cursa perd el principal favorit, la posició final, sigui la que sigui queda descafeinada sens dubte. L'altra italià també va just d'aigua i n´hi dono una miqueta, pensant que el Cp2 és relativament a prop. El cp, però, com anirem comprovant d'ara endevant, no és al lloc que li correspon ni molt menys i quan hi arribem, 3 km més lluny del que tocava, jo també començo a tenir problemes amb la manca d'aigua, que per sort no són greus. Arribem el Sergio i jo, als pocs minuts Pasquale i quan jo estava a punt de sortir de nou, ja amb la panxa plena, arriba en Pep.
Sortir en primera posició és una sensació extranya. Sé perfectament que encara falta molt, moltíssim, uns 220 km, però vaig primer i em trobo molt bé i molt motivat.
Al cap de poc m'atrapa un 4x4 de l'organització amb un càmera a dins. En segueix, m'adelanta, em filma i fotografia de tots costats i fins i tot m'entrevista. Em costa de creure, però és a mi! al lider provisional d'una cursa d'ultrafons al desert. La motivació pels núvols, i les sensacions encara millors!
L'altíssima calor però, fa que hagui de beure molt més del previst i abans del Cp3 em començo a adonar que no em sobrarà l'aigua. Reso per que el Cp estigui bén situat al km 62, però no hi confio massa. 63, 64, tinc sed i no arriba, 65, 66, m'estic emprenyant per moments amb el road-book i el qui la fotut, però no serveix de res, el cp no arriba. Finalment al 67 veig el cp. Realment començava a tenir por. Bec aigua i coca cola calenta fins a fartar-me'n. Estiro una mica i endevant. Proper cp al km 90, 90? No ho crec, a partir d'ara em miraré el road-book amb una certa prespectiva i desconfiança. Comencem bé.
Quan començava a fer-se fosc m'atrapa el Pasquale. Anem una estoneta de costat, però jo passo per un mal moment, un petit sotrac potser degut a la insuficient hidratació i sento sintomes de rampes, que no s'acaben de produir, però que em preoucupen. Li comento i li demano sal, un remei ràpid contra aquestes. No en té, però llavors ens passen uns 4x4 de l'exèrcit Algerià i ell els atura i després de presenciar un estrany procediment de cadena de comandament ens donen un grapat de sal comuna i aigua. Si hi ha sed, al desert val tot, així ens ho va fer saber el Cyril durant el briefing.
El Pasquale tira i jo arribo al Cp4 15 minuts més tard que ell, ja negra nit. Està menjant estirat al terra. Jo faré el mateix. Cal agafar forces per afrontar la primera nit en marxa, i cal beure fort, ja que tots dos estem tocats i al més mínim moviment en falç ens agafen rampes a les cuixes. Ja estem així abans del km 100? Que ens pot passar amb 160km més per devant? Ell ha parat una hora, està a punt i tira. Jo ho faré 15 minuts més tard.
Podriem tirar de tòpics, "Tenim tota la nit per endevant", "La nit és jove!" jajaja, qui es va treure de la maniga aquestes beneiteries? Si aquesta tot just és la primera!!!!!
Canyaaaaaaaaa!!!
29/3/10
TRANSAHARIANA, EL VIATGE.
La Transahariana va començar, com totes les curses que suposen una certa envergadura, fa molts mesos. Entrenaments, preparatius, revisions mèdiques, hores i hores d'entrenament invisible, mental i de conscienciació de que no hi ha res impossible...si realment es vol. Tota aquesta part, però ja és passat i alguna cosa n'ha quedat escrita, la resta és a la meva memòria i aquí es quedarà per sempre com una de les èpoques de la meva vida que disfruto especialment. Potser per això m'agrada fer curses extremes, perquè disfruto tant o més preparant-les com després a la competició.
Sigui com sigui, el dissabte 13 de març agafava el tren a Vic, a Sants em recollia en Pep Mayolas i familia per acabar d'arribar a l'aeroport. Un cop sols, aquí varem tenir realment la sensació que començava l'aventura i ja no hi havia marxa enrera.
Al migdia erem a París. Em va fer molta il·lusió retrobar el Cyrus, el Marc i coneixer al Juan Carlos Pradas i a tota la gent amb qui compartiria una setmana molt intensa. Com uneix una setmana així, una setmana sense més del que portes a sobre en un lloc on tot i no tenir gaire res tens molt més del que tenen ells...
Verificacions de material, de certificats mèdics, i un petit passeig fins a un petit rierol que sortia del no res. Curiós.
Al migdia erem a París. Em va fer molta il·lusió retrobar el Cyrus, el Marc i coneixer al Juan Carlos Pradas i a tota la gent amb qui compartiria una setmana molt intensa. Com uneix una setmana així, una setmana sense més del que portes a sobre en un lloc on tot i no tenir gaire res tens molt més del que tenen ells...
Al vespre vol cap a Tamanrasset, tràmits d'aduana i després 4x4 fins al campament on hi arribem vora les 5 de la matinada. Son? una mica, pero per un costat la novetat ens mantenia desperts i per altra banda el saber que erem a 48 hores de començar una cursa que ens tindria 2 nits sense dormir, i ja estavem acumulant son, ens neguitejava i alhora estressava una miqueta. Només arribar, tenda i a dormir, haviem de dormir el màxim d'hores possible.
3. En varem poder dormir 3 com a màxim. A les 8 el sol ja cremava de mala manera i no hi havia qui dormís sota la tenda. Al llarg del dia la temperatura va arribar a ser asfixiant i ens avisava de quines condicions ens trobariem a partir de l'endemà.
Verificacions de material, de certificats mèdics, i un petit passeig fins a un petit rierol que sortia del no res. Curiós.
Briefing, sopar i dormir. La motxila a punt, ja havia d'estar decidit tot el que portariem a sobre, com el que deixariem en una bossa al CP 5 i 9. Si, tot això decidit, però ara a dormir, i demà començarien les autèntiques desicions, les que es prenen sobre el terreny a cada pas, decidir quin ritme portar a cada moment, decidir quan parar, quanta aigua carregar, on, com afrontar la nit, i la calor, i els dolors que aniran apareixent, i com gestionar el cansament i la son. En realitat tot el que fins ara havia decidit no era res. A dormir, que demà começa tot. TOT.
28/3/10
TASTET DEL VIDEO DE LA TRANSAHARIANA
Transahariana 2010 from COREDGE Prod on Vimeo.
Una petita idea del que serà el video que desde terra i aire va gravar Yann Romansonn durant el desenvolupament de la Transahariana..
24/3/10
TRANSAHARIANA 2010, ACLARIMENTS I AGRAIMENTS.
Fa dies que he acabat la cursa més dura que he fet mai. Fa més d'una setmana, i tot i que he intentat mil cops començar a escriure tot el que guardo al cap i a les retines, no puc. Massa coses juntes que necessito dies per ordenar i assimilar.
Potser començo la casa per la teulada, però necessito fer un parell de coses abans d'escriure la crònica de la cursa.
La primera, enviar un record per en Fidel Martí, amb qui vaig compartir un Marathon des Sables molt especial per mi, ja que va ser el meu debut al desert i a la ultradistància i que vaig viure amb una intensitat que dificiment podré tornar a viure en cap altra prova. Ell em va ensenyar a ser feliç a qualsevol lloc, i a llençar lluny els problemes amb el seu etern " Que se jodan". Fidel, siguis on siguis, descansa en pau i saps perfectament que serem molts els que estarem al teu costat a la propera sortida del Marathon des sables d'aquest any, i de cada any.
Agrair a Carrosseries Tolosa el donar-me una certa flexibilitat per adaptar els entrenaments.
Agrair a Diedre per aconsellar-me i ajudar-mer a triar el millor material.
Agrair a Tapisseria Vallbona a tunejar la motxila per adaptar-la al meu gust.
Agrair a en Massa el manteniment del bloc.
Agrair a la organització de la cursa amb Cyril al capdavant el preparar una ruta tant dura i tant fascinant al mateix temps
Agrair a tots els companys que em varen acompanyar durant una setmana, alguns ja els coneixia, altres són nous a la meva vida, però amb tots ells formem una gran familia a la qual em sento molt ben integrat i acollit.
I es que el món que m'envolta és meravellós. He tingut la sort de ser sempre al lloc i el moment adequat, però el que és més important, amb la gent adequada!
Potser començo la casa per la teulada, però necessito fer un parell de coses abans d'escriure la crònica de la cursa.
La primera, enviar un record per en Fidel Martí, amb qui vaig compartir un Marathon des Sables molt especial per mi, ja que va ser el meu debut al desert i a la ultradistància i que vaig viure amb una intensitat que dificiment podré tornar a viure en cap altra prova. Ell em va ensenyar a ser feliç a qualsevol lloc, i a llençar lluny els problemes amb el seu etern " Que se jodan". Fidel, siguis on siguis, descansa en pau i saps perfectament que serem molts els que estarem al teu costat a la propera sortida del Marathon des sables d'aquest any, i de cada any.
La segona aclarir que no vaig tenir cap problema greu, ni tant sols em van haver de venir a buscar els metges, ni vaig estar mai en perill, tirat al mig del desert amb els voltors fent cercles a sobre el meu cap. Senzillament, per un error dels integrants de l'últim Cp (control de pas) i una gran cagada meva de no verificar-ho amb el Road-book, on ens van dir que quedaven 7 km a meta, quan en realitat eren 27, 20 fins a un poblet i després 7 a meta, no vaig omplir prou aigua ni vaig menjar res i al cap de molts km, al 256, a només 11 del final, quan començava a tenir síntomes clars i severs de deshidratació que em podien portar, en cas de seguir a aquell ritme, greus problemes de salut, vaig ser prou inteligent per decidir que era el moment de parar i no arriscar. És dur, després d'anar al capdevant d'una cursa durant gairebé 200km no poder-la guanyar, però estic content d'haver comprovat en una situació extrema, que tot i que sóc molt competitiu, la meva ambició no arriba tant enllà com per posar la meva salut en perill. A casa m'esperen, i sé perfectament que les meves filles prefereixen tenir un pare abans que un campió.
He volgut aclarar això abans que res, ja que n'he sentit a dir de tots colors.
I finalment agrair.
Agrair i molt a la meva familia, a tota la familia, la inmensa paciència que han tingut durant els mesos d'entrenament específic per a aquesta bestiesa.
Agrair als amics que han volgut compartir amb mi km i km d'entrenaments al ritme que jo he volgut, per els llocs que jo he cregut convenient, a les hores que jo he decidit.
Agrair també a tots els altres amics que, tot i no ser corredors, m'han recolçat amb tot el que ha fet falta, i m'han empengut minut a minut durant les 50 hores de cursa.
Agrair a Solgironès el fer-me costat incondicionalment, sense posar-me traves en res ni enlloc.Agrair a Carrosseries Tolosa el donar-me una certa flexibilitat per adaptar els entrenaments.
Agrair a Diedre per aconsellar-me i ajudar-mer a triar el millor material.
Agrair a Tapisseria Vallbona a tunejar la motxila per adaptar-la al meu gust.
Agrair a en Massa el manteniment del bloc.
Agrair a la organització de la cursa amb Cyril al capdavant el preparar una ruta tant dura i tant fascinant al mateix temps
Agrair a tots els companys que em varen acompanyar durant una setmana, alguns ja els coneixia, altres són nous a la meva vida, però amb tots ells formem una gran familia a la qual em sento molt ben integrat i acollit.
I es que el món que m'envolta és meravellós. He tingut la sort de ser sempre al lloc i el moment adequat, però el que és més important, amb la gent adequada!
19/3/10
En Jaume a "el periódico"
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=697227&idseccio_PK=1011&h
Us poso l'enllaç a on surt l'aticle que parla d'en Jaume i la seva brillant 2ona posició a la Transahariana pel Hoggar.
17/3/10
TRUCADA DES D'ARGÈLIA
Per fí la esperada trucada d'en Jaume.
Fa cosa de 10 minuts ha trucat , ha hagut de pujar una muntanya per poder tenir cobertura, imagineu-vos l'esforç que ha hagut de fer (però és clar, despres de 50 hores corrents ja no li vé d'una muntanyeta oi????).
Diu que tot ha anat perfecte, cap lesió i cap problema de cap tipus, han anat junts amb en Pasquale fins que els hi faltaven 11 km. i li ha vingut un esgotament i s'ha posat a clapar durant mitja horeta i com si res no hagués passat a continuat fins a la meta, tot perquè durant la nit veien una llum al darrera i es pensaven que tenien un corredor darrera seu i han començat a augmentar el ritme ( aixó ja us ho explicarà ell amb detalls i anècdotes que no seran poques!).
Ha quedat sorprès de tot el merder que s'ha muntat al parlar de metges i no actualitzar els ninotets i les classificacions, diu que tot plegat és perquè estan sense cobertura i els organitzadors envien les notícies vía satèl.lit i tot això comporta una mica de caos en la informació.
Bé, coneixent-lo només us puc dir que ja está pensant en la pròxima, está perfecte i diu que només té alguna butllofeta als peus ( us els imagineu? jejeje)
Marta.
Fa cosa de 10 minuts ha trucat , ha hagut de pujar una muntanya per poder tenir cobertura, imagineu-vos l'esforç que ha hagut de fer (però és clar, despres de 50 hores corrents ja no li vé d'una muntanyeta oi????).
Diu que tot ha anat perfecte, cap lesió i cap problema de cap tipus, han anat junts amb en Pasquale fins que els hi faltaven 11 km. i li ha vingut un esgotament i s'ha posat a clapar durant mitja horeta i com si res no hagués passat a continuat fins a la meta, tot perquè durant la nit veien una llum al darrera i es pensaven que tenien un corredor darrera seu i han començat a augmentar el ritme ( aixó ja us ho explicarà ell amb detalls i anècdotes que no seran poques!).
Ha quedat sorprès de tot el merder que s'ha muntat al parlar de metges i no actualitzar els ninotets i les classificacions, diu que tot plegat és perquè estan sense cobertura i els organitzadors envien les notícies vía satèl.lit i tot això comporta una mica de caos en la informació.
Bé, coneixent-lo només us puc dir que ja está pensant en la pròxima, está perfecte i diu que només té alguna butllofeta als peus ( us els imagineu? jejeje)
Marta.
Victòria!!!!!!!!!!!!!!!!
Finalment en Jaume ha entrat segon darrera del Pasquale
Ha patit un defalliment,però res preocupant
Les premiers coureurs ont franchi la ligne d'arrivée dans la nuit. Le grand vainqueur est Pasquale Brandi sur le 260 km. Jaume est actuellement en compagnie d'une équipe médicale ; il n'est plus en grande forme, et a laché quelques kilomètres avant l'arrivée finale. Ces deux coureurs ont réalisé un exploit incroyable , mettant une pression phénoménal sur les coureurs et l'organisation ! Valérie Levai et Karim Sasse sont aussi les grands gagnants du 190 km. Une belle leçon de solidarité puisque ces deux participants ont fait toute la course ensemble se soutenant à chaque épreuve et s'encourageant dans les moments difficiles ! La suite des résultats dans la journée.
Jaume Tolosa a franchi la ligne d'arrivée à 10h39 ce matin. Après un bon coup de fatigue, il a terminé ce bel exploit. Tout va bien pour lui, que personne que s'inquiète. Il a fait une course formidable, defiant le monde de la course et les terres algériennes ! Un grand bravo à Jaume !
Thomas Renuart, Cecile bertin, et Isabelle Robert ont franchi la ligne d'arrivée tous
Arribant al C.P. 11
Si veieu que el ninotet no avança i les dades no s'actualitzen,premeu F5 al vostre ordinador.
Ara fa estona que els ninots no es mouen,suposem que han parat a fer una becaina .
Vinga va no us hi encanteu que això ho heu d'acabar aquest matí i com ens vas dir fer de 46 a 48 hores....
16/3/10
S'acosta el final
De moment comencen i bé la segona nit,tos dos juns en Jaume i en Pasquale,que a hores d'ara ja es deuen haver explicat vida i miracles...
Han passat el km. 186 i s'encaminen decidits a la victòria final van directes cap al C.P. 10
A 20H en France : Jaume et Pasquale ont passé le CP9 et se dirige actuellement vers le CP10, ils sont en pleine forme ! Laurent Blanckaert a abandonné ainsi que Georges Inacio au CP5. Ivan et Cyrus continuent de suivre la tête de la course et sont attendus pour bientôt au CP8. Une nuit qui s'annonce encore mouvementée pour nos coureurs et pour l'organisation !
2ona nit
S'acosta el capvespre a Argèlia allà és la mateixa hora que aquí,però per la situació de latitud,es fa fosc més aviat.
En Jaume i en Pasquale continuen encapçalan la cursa i arribant al C.P. 9 .
Molta sort i molts ànims!!!!!!!!!!!!!!!!
C.P. 7
El nostre Jaume i en Pasquale Brandi han passat junts per el C.P.7 amb 24,50 h.,ja els hi queda menys per acabar,només uns 110 km. de res,juo,juo,juo...
Continua al capdavant
Aquest vailet s'ho pren a pit això de córrer......i mira que el vaig avisar....,que allò és molt llarg,que cal parar a descansar i dormir ni que siguin unes horetes....
Ell i el Pasquale Brandi van destacats al devant....els separen uns 15' i estan a punt d'arribar al C.P.6/8(és d'anada i tornada),després han de pujar a l'ermita del Pare Foucault i tornar.....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Subscriu-te a
Entrades
Comentaris