CAMÍ DE SANTIAGO, FINS A LA FI DE LA TERRA.(CAT)

Em vaig trobant bé, però el que tant temia després de la pallissa d'ahir, que ja vaig acabar amb el cul una mica adolorit per una mica de llaga que se m'estava fent per la costura o el junt de la badana, s'estava complint. Només de començar, seure al "confortable sillin" era una petita i desagradable tortura, però com que "som i serem" de morro fort i poques llums, aguantant una mica els primers kms, va arribar un punt en què el dolor es va convertir en gana i ja pensava més en l'hora de l'entrepà que no pas en el dolor a la reraguarda...

Avui l'esmorzar no serà de bar i bocata. Un poble sencer, gens petit i cap bar que te'n vulgui fer un. Això és España? Increïble! Ho substituim per una botiga que acaba de posar a sobre el mostrador una empanada de tonyina de 1 metre per 1 metre i una coca cola. El banc al costat de les arcades de la plaça fa de taula improvisada.

EL CAMÍ DE SANTIAGO, SAHAGUN ESTÀ A 200 km (CAT)

Peus a terra, mallot, culot... perdó, és al revés, culot, mallot. Dents i cara netes -aquí l'ordre dels factors no afecta a la higiene- i surto al carrer que encara és fosc. Carrego les alforges... encenc el llum de darrera... connecto el de davant... clavo els peus a les cales... i conscient del què m'espera... sentint-me fort... motivat i amb ganes de menjar-me el món i un munt de km... començo a pedalar......................fins que al cap de 30 metres veig un bar i faig la primera parada del dia. Si aconsegueixo mantenir aquest ritme, potser arribo a Santiago el 2025, però un cafèmllet i un cruasant tendre i deliciós m'ajudaran a tirar un parell d'hores fins que em toquin les 10 a un poble de 3 cases i un bar em paro a menjar-me un bocata de dos pams. O més.

Porto un bon ritme. Avui és diumenge, 9 de setembre i encara fa calor, més de la que em pensava trobar, però evidentment molt menys que la que feia el dia que vaig baixar, a mitjans d'agost, fins a Logroño.

EL CAMÍ DE SANTIAGO. RECOMENCEM-LO (CAT)

Si és que no podia quedar així...

Des que vaig tornar de Logronyo -fa unes tres setmanes- després d'haver fet aquests més o menys 170km del Camí si contem la sortida d'una manera poc habitual de Sant Jean Pied-de-Port (uns 200 en realitat), que tenia clar que tenia un deute pendent amb l'Apòstol, amb la meva bici i amb mi mateix. Aquella primera etapa em va fer recordar el què se sent quan et passes hores sol, pendent només de les teves pròpies sensacions i exigint rendiment al teu cos un km rere l'altre, una pujada després de la d'abans i abans de la següent i veient com respon la teva ment, sempre positiva, al canvi constant de paisatge i a la sorpresa continua que t'ofereix un recorregut completament nou per a mi, desconeixedor total no d'aquesta zona, però si d'aquests camins i dels poblets que travessa, lluny de l'autopista i del pas dels que, amb les presses del dia a dia, es perden -ens perdem- el sabor de l'anar fent de la bici.

EL CAMÍ DE SANTIAGO, DEL PIRINEU A LA RIOJA. (CAT)

El meu Camí de Santiago ja va començar d'una manera poc ortodoxa: Al revés!

Aprofitant un cap de setmana de vacances per la zona de Roncesvalles i allotjats a Aurizberri-Espinal, poble situat a uns 6 km, vaig decidir travessar frontera amb la meva bici de muntanya i entrar a França per visitar un dels pobles on  molta gent que vol fer el Camí comença la seva aventura: Sant Jean Pied-de-Port. Per tant el meu camí particular va començar enfrontant-me cara a cara pels estrets corriols que travessen aquella zona de Pirineu amb una gran quantitat de pelegrins que començaven amb il·lusió, molta empenta i els peus i les forces encara impecables, una ruta que els havia de portar, 800 km més enllà, a Santiago de

GOBI MARCH 2011 (CAT)

Sóc de collons. Quan vaig haver acabat la GOBI MARCH 2011 vaig escriure un reportatge que va sortir publicat a PLANETA RUNNING en castellà i a la Revista MARATHON en català. No la vaig penjar al bloc al mateix moment per allò de guardar el privilegi de l'exclusivitat i agrair el detall de publicar-m'ho a aquestes dues importants revistes del sector i que tant fan pel nostre petit món dels esports sense pilota, però evidentment, amb la idea de publicar-ho aquí més endavant per què quedi a l'abast de qui ho vulgui llegir i no va tenir accés a les edicions en paper. Doncs amb la tonteria me'n vaig oblidar i ja fa més d'un any de la cursa i bastants mesos de la publicació de les dues revistes.

Disculpeu la demora.

Gobi March 2011  

No sé on vaig llegir que al desert del Gobi plovia un cop l'any. Ostres, ja és mala llet. A mi m'ha plogut lo dels pròxims 5.

UNA NOVA AVENTURA: EL BLOC BILINGUE (CAT)

Sé que em donarà molta més feina i em prendrà un temps del que a vegades no disposo (potser ara, estant de vacances no en sóc del tot conscient) i és que escriure una entrada al bloc que sovint sembla una tonteria -i tants cops ho és- i que no m'hauria d'ocupar més de deu minuts de la meva vida, normalment em té entretingut un temps indefinit que no sempre és el mateix, però que sol sobrepassar l'hora i puc arribar a haver-ne de fer servir moltes més entre escriure, re-escriure, llegir-ho i modificar-ho, esborrar la típica bajanada que no cal o el paràgraf políticament incorrecte o poc adequat, corregir les faltes d'ortografia, treure les redundàncies i algunes repugnàncies i quan n'hi ha, penjar-hi vídeos o fotos, organitzar-les i maquetar-ho tot una miqueta, donar-hi una última ullada i quan em sembla tot correcte, publicar-ho, mirar com ha quedat, tornar-ho a llegir i llavors encara hi acostumo a detectar alguna cosa que he de modificar, o ves a saber el què m'empesco només pel fet de no fer-ho mai més fàcil del que podria ser. (Ufff, agafo aire...)

CONCENTRACIÓ...

He vist aquesta foto mil vegades. M'encanta.

El desert, la poca llum d'aquella hora, el cansament acumulat, la brutícia enganxada als braços i les cames fruit d'una caiguda baixant una duna. La mirada perduda, cansada però plena de no sé què; Potser de ganes, d'empenta, d'il·lusió. També de competitivitat. Sóc competitiu, no m'agrada perdre. En sé però no m'agrada gens. Sóc català i això comporta seny i rauxa. Encara que no ho sembli sóc una perfecta barreja d'ambdues reaccions. Sé esprémer la rauxa quan cal, sé fer prevaldre el seny quan és el moment. Em considero un corredor dur perquè el meu cap és dur. Em considero un corredor valent perquè les ganes que hi poso així ho predisposen.

Però tot i això, avui quan he posat aquesta foto a la portada del Facebook, entre d'altres comentaris i molts "M'agrada" un amic ha comentat que era una bona foto precisament perquè se'm veia brut, suat, patint i concentrat. Aquesta és la paraula: concentrat!!

Havia vist aquesta foto mil vegades. M'encanta. Però no havia caigut mai en aquest detall.

Se'm veu concentrat, i realment ho estava. Era la quarta etapa, la prèvia a la llarga, la de més de 80 km. Anava segon de la general i tenia clar que el primer lloc era inabastable. El Damon, australià, anava massa fort. Darrera meu tres candidats molt potents, un danès, un italià i un sud-africà, que volien el meu lloc. Però jo havia defensat la posició fins aleshores i la volia tenir fins al final. Ells ajuntant forces per despenjar-me, atacant des del començament, varen convertir una etapa dura amb sorra per avorrir i temperatures per sobre els 50ºC, en una etapa duríssima. Si, però alhora tàctica. Els vaig seguir sempre de lluny però sense perdre`ls de vista. Fent la meva cursa i no la seva. Com més apretaven, més m'obligaven a prémer les dents, però ho feia sense estressar-me. Sabia que el final d'etapa encara era lluny, molt lluny i per molt que em retallessin el marge de què disposava era suficient. I sabia que l'endemà, a la llarga jo hi tindria molt a dir. També sabia que ells estaven arriscant més que jo, i així, de mica en mica varen anar rebentant. Primer un, després l'altre, i el tercer.

Aquell dia, concentrat en fer les coses bé. Amb seny i rauxa a parts iguals vaig sentenciar la cursa.

Veuré aquesta foto mil vegades més. M'encanta. Però ara ja sé què desprèn.

COSTA BRAVA XTREM, DES DE L'ALTRA BANDA DE LA BARRERA

S'ha acabat una altra edició de la Costa Brava Xtrem Running, la quarta ja, i aquest any tampoc me l'he volgut perdre. Coincidir amb amics, alguns que feia anys que no veia i que vaig coneixer a Sables o a la Transahariana i d'altres que veig regularment però que sempre és agradable retrobar. Aquest cop però, ha estat molt diferent. El meu genoll m'ha obligat a descobrir-la des d'una nova perspectiva, com en diríem en llenguatge torero, des de l'altra costat de la barrera, des del bàndol organitzador.

Ha estat una bona experiència, tant o més cansada que des del lloc del corredor i que a més de servir per passar-ho bé i riure molt, també ha estat una bona manera de valorar més el que ja sempre he valorat: l'esforç que hi aboca la gent que organitza i col·labora en un esdeveniment com aquest perquè uns quants desesperats de menjar km puguem gaudir d'un recorregut -espectacular com sempre- ben marcat, d'uns avituallaments ben assortits i d'una rebuda plena de caliu que compensa tot l'esforç emprat. Aquest any, tot i que la pluja ha volgut enterbolir les sensacions, no ha aconseguit fer-nos perdre el somriure ni les ganes de passar-ho bé.

Els dos primers dies, me'ls vaig passar cotxe amunt i avall, baixant a cales i racons, apareixent a totes bandes del recorregut fins a l'avorriment, tant que alguns dels corredors em varen començar a demanar si jo, com aquell senyor de fa dos mil anys, també era omnipresent. Vaig gaudir del dia, collint els que s'estrompassaven, animant els que defallien i fotent crits als que ja em coneixen. Tota una experiència, si, però que em feia delir de no poder ser allà amb ells, a l'altra costat de la tanca, la que em pertoca per vocació i per devoció, corrent la CBXR, com vaig fer l'any passat, com vaig fer a la 1ª edició i com voldria fer cada any.

Però les coses van com van i les teves pregàries, al final sempre són escoltades, i així doncs, al brieffing de l'staff del dissabte al vespre -mola més dit així que reunió de currantillos- quan jo ja tenia (a més d'un gin tònic a les mans) assumit que aquesta seria la meva feina per l'endemà una altra vegada i estava escoltant distretament el què discutien... que si tu surts d'aquí i tu l'esperes allà i que si tu fas això i tu el relleves quan arribi... de sobte, el meu cervell, la meva pobra i solitària neurona vull dir, va sentir que deien que faltava algú per sortir de Cadaqués i verificar les marques (i remarcar si feia falta) fins al Port de la Selva. El delit era tan gran, les ganes de calçar-me les sabatilles, ni que fos per caminar eren tan immenses, que del meu cor va sortir una ordre que sense ni tan sols ser computada pel cervell, va fer que el meu dit índex s'aixequés de cop i de la meva boca sortissin unes paraules decidides:

-Ja ho faig jo.

Les meves orelles ho varen sentir i a l'acte varen enviar la informació al cervell que va provar de fer-se enrere, però ja era tard. El pecat ja havia fet forat, com deia la padrina.
Així doncs, aprofitant que ja fa tants mesos que faig bondat i alterno la bici amb passejades i trots lleugers i que el genoll està millorant de forma espectacular a l'espera del tractament que m'han de fer, vaig prendre la decisió de fer aquest tram de cursa en versió xino-xano i treure'm l'angunia que em feia veure que cada dia un pilot de gent sortia a córrer i jo no.

Així doncs, a les 6 i poc ja era a Cadaqués. El dia amenaçava pluja però s'aguantava. Començo a trotar, molt suau, i al moment d'enfilar la primera pujada, com si els déus esperessin que deixés l'asfalt per castigar-me, em va caure el cel a sobre. Litres i litres d'aigua freda que, amb la poca llum que proporcionava un dia trist a aquelles hores, no em deixaven veure davant meu res més que un riu desbocat que baixava corriol avall i que reflectia la llanternada dels llamps que queien no molt lluny.
El meu primer pensament, amb el cap amagat dintre l'impermeable, va ser que quina mala sort que plogués, que potser havia estat mala idea canviar la meva feina de cotxe amunt i avall per la de marcador de tram, moll i passant fred, però sortosament, de seguida se'm va ocórrer aixecar la vista de terra i en lloc de mirar-me els peus, començar a mirar cel i deixar que la pluja m'omplís la boca i em tanqués els ulls.
-Mala idea?
Ha estat la millor idea que he tingut en molt de temps. Tornar a recórrer el camí que he fet tantes vegades, però que sempre veig diferent. Tornar a fer les giragonses del corriol que pujant i pujant arriba un punt que es manté a mitja altura i va entrant i sortint dels racons que t'ofereixen les muntanyes. Tornar a veure les vaques que no s'immuten, cansades de veure gent trepitjant casa seva. Tornar a xafar un terra que em delia per xafar des de feia molt de temps.
A mig camí m'he aturat i he contemplat el paisatge emboirat del Parc Natural del Cap de Creus.  No veig el mar però l'intueixo. Em sento la cara freda, com les mans, però em trobo el cor calent que és el que realment importa. Al cap i a la fi, quan hauré arribat al final d'aquella última baixada plena de pedres que se't claven als peus i et fan sentir viu i que et porta al Port de la Selva, la roba seca i un cafè amb llet ben calent a Cal Mariner em resoldran tots els mals.

Poques hores després una altra edició de la Costa Brava Xtrem es donava per conclosa i amb nota. És una cursa feta amb passió i que és possible gràcies a molta gent que hi posa la part més profunda de la bona voluntat.

Tothom era a Portbou, corredors, organitzadors, familiars. Les cares eren de felicitat absoluta provocada pel cansament absolut. Les de tots. La meva inclosa.

COSTA BRAVA XTREM 2011

El cap de setmana passat més de 300 persones varen córrer per la Costa Brava. Totes elles el divendres de Blanes a Tossa. Unes 180 varen seguir pujant amunt, per arribar diumenge a Portbou.

Moltes vegades, jo el primer, anem a buscar reptes esportius lluny, molt lluny, i just quan fas la Costa Brava Xtrem Running (a partir d'ara CBXR) t'adones que tens una de les millors curses que es fan al món al costat de casa. No, no és partidisme pel fet de ser d'aquí o de conèixer qui ho organitza. Sóc plenament objectiu. Tinc a una hora de casa un paisatge meravellós, amb uns camins espectaculars, amb unes vistes que et treuen l'alè i a sobre, ara fa 3 anys, una colla de somniadors varen inventar-se una cursa per aquest entorn (jo vaig ser a la 1ª edició) que ha anat creixent i polint detalls per convertir-se en un cau de bon ambient on et sents molt ben acollit, super mimat i on tothom es desviu per que recordis aquest cap de setmana d'una manera especial.

La CBXR no és una cursa. Els qui la munten no són una empresa. Els qui la corren no són uns competidors, ni són rivals:
La CBXR és Blanes i els nervis de tothom abans de sortir, és en Josep que el primer dia corria els 25 km i a partir d'aquí donava un cop de ma a fer que tot rutllés, en Josep Mª i en Pepe que no varen poder ser-hi tot el cap de setmana però no es varen perdre una mossegada de cursa, La CBXR és la Maite i en Diego, que acompanyaven al Jose en el seu debut en les etapes, són els jardins que travessem, és la Neus que es desviu per tothom i no perd mai el somriure, són totes les persones que carregaven il·lusió i gots d'aigua als punts de control, és la cala Morisca i un Lloret que viu de dia, és la Lourdes, la que té una luxació a l'espatlla de tant tombar la botella de 2 litres de Coca Cola al meu bidó, la Cati, el Salva i tota la família, són tants d'altres de qui (em sap greu) no se o no recordo el nom, són les pujades verticals abans de Tossa, i Tossa i el seu castell, la CBXR són en Cyrus, en Michel i l'Antonio que varen venir expressament des de Suïssa amb la Lola, que va demostrar que qui vol pot, i ella va poder, i tant si va poder, és en Fabio, en Raül, en Felip i tots els altres "escombra", és la cervesa al vespre, després de sopar parlant de tot i parlant de res, i el trasllat amb bus cap a Sant Feliu, en Valentí i la Roser, l'Albert i l'Isabel que m'esperaven a mig passeig o la Montse i en Ramon que eren els que posaven el camí a primera hora, és Palamós i La Fosca, és l'Albert que celebrava arran de mar que fa un any era al cim del món, és Calella, Llafranc i Tamariu, és en Victor...TV3...CBXR, són el Ricardo i la Ana Isabel, que de Madrid a la Costa Brava no hi ha tant, en Joel i l'Opa, és la pujada després d'Aiguaviva, que no s'acabava i em feia venir son, són L'Olga i el Juan, és en Jaume que no para mai i que amb aquesta ja ha fet les 3 CBXR sempre en la versió hardcore, són la calor i la humitat del segon dia, la gent que ens veu passar entaulats a Sa Tuna amb una paella o un peix fresc a la taula i no entén perquè ho fem, o els de les platges nudistes que tampoc ho entenen, però en boles, és en Josep que tot i la lesió (per marrà) m'esperava a la platja de Pals per donar-me una empenta final, són en Josep i en Marc del Tolosa Team, jajaja, em sento una mica responsable del seu mal de cames, és l'arribada a Torroella amb tanta gent coneguda just abans que es posés a diluviar, és en Nil i la seva càmera de fotos, es llevar-se abans de les 5 per sortir a fer els últims 55 km, és l'Helio que corre molt, potser perquè diuen que és més lleuger que l'aire, és el Bulli a Cala Monjoi que està a punt de tancar portes i encara no hi he anat, són els bascos que han vingut a córrer, un d'ells a guanyar, o els iankis, i de tants altres llocs, és Jòncols i el dropo que hi va intentar sabotejar les marques, és la vista llunyana de Cadaqués, o l'Albert o en Carles amb els seus ànims baixant cap al Port de la Selva, són la Marta i la Quima que no paren, son en Gordon, en Jem i la Pernille que a la Jungle varen deixar-se "enredar" i no se'n han penedit, és en Sergio que cada dia em trucava per saber com havia anat, és el Cap Ras i la platja de Garbet, sens dubte són la Joana i la Teresa, donant aigua abans d'arribar a Colera, aguantant un vent de tramuntana de prop de 100 km/h, són les pizzes a l'arribada de cada etapa, són els que s'han inscrit amb tota la il·lusió i que 135 km després encara la tenen, és la pujada final, que és dura però no tant perquè ja és final i l'olor de Portbou, sigui la que sigui ho fa fàcil, és l'Esteban que s'ha convertit en un bon amic, que va compar tir amb mi molts km quan hauria estat seva una plaça al podi, és la baixada final, és entrar al poble i passar l'arc, són els aplaudiments de tothom, i les abraçades que esborren d'un cop tot el que has patit i només et deixen recordar tot el que has gaudit. És en Xavi qui un dia va somniar que aquesta cursa podria ser un somni.

Són unes classificacions que serveixen per veure que em trobo bé, que vaig per molt bon camí  i que arribaré fort al Gobi.

Són fotos que us podem ensenyar, però que no sabreu valorar si no les aneu a fotografiar vosaltres mateixos amb les vostres retines.

UN REPÀS DEL 2010.

Dia 31 de desembre. Dia dels resums anuals, dels programes de zàping amb les millors imatges, les millors anècdotes, les caigudes més gracioses, els desastres més impactants...del resum d'un altra any que ja portem a la "xepa".
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.

Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia  6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.

Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.

Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.

Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!

I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.

Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.

La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.

Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...

Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.

43. I 15 de la Júlia.

Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).

Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.

Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.


Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.

Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...

Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu,  també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...

Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.

Us desitjo a tots un millor 2011.

JUNGLE MARATHON: LO QUE QUEDA DEL DIA...

A l'arribada una mica de menjar calent. (No massa, tot cal dir-ho després del que hem pagat d'inscripció). Cerveses a càrrec nostre.
Després de portar-nos a un hotel de Santarem per passar per la dutxa i treure'ns de sobre l'olor a puma (ara m'explico perquè no ens atacava cap animal, els fèiem por...) i vestir-nos de carrer, ens posen dins un mini bus i ens porten a un restaurant als afores amb menjar i birres fresques (les birres a càrrec nostre, és clar).
Un cop tips, entrega de premis. Unes fotos que ho demostrin. Comiat. A dormir i l'endemà a les 6 am cap a l'aeroport. Un altre comiat. Molts del que han compartit la setmana amb nosaltres desapareixeran per sempre de les nostres vides, altres no, i es que avui dia, amb les noves eines de comunicació el món és cada dia més petit, de la mida del mur del feisbuc.



JUNGLE.CAT & SHIRLEY



2ons classificats

A partir d'aquí la censura m'obliga a no publicar res més, només dir que uns problemes de coordinació aeronaútica ens varen tenir a l'Albert, en Cyrus i a mi, juntament amb un anglès, en Michael Coates, 3 dies abandonats a la nostra sort a Rio do Janeiro. Que dur!
Però si varem superar la selva, superarem això, sens dubte! Que valents que som!!!!



Feiem cara d'haver estat abandonats, no?

Al final però, varem arribar a casa. Com sempre. On sinó!

JUNGLE MARATHON: SURVIVOR

Últim dia, última etapa. Nerviós? Neguitós? No pas! Últim dia i m'adormo.
L'organització va decidir que l'etapa sortiria més aviat que cap altra, més que res per donar temps a tothom a arribar a una hora prudent a la línia d'arribada (molts han quedat molt "tocats" de peus i cames de l'etapa llarga i caminen amb molta dificultat). Tothom a mig esmorzar i el nen somniant amb ves a saber que...
Cada dia jo em llevava i no hi havia gairebé ningú voltant pel campament. Ja em va estranyar doncs, obrir un ull i veure tot i ser negre nit encara, ja hi havia tot de llumetes que es bellugaven i un pilot de veus que emetien sons semblants a una conversa en diferents idiomes.
-Hòstia!!!!! Quina hora és????- Surto esverat de l'hamaca, em poso les xancletes...el cor accelerat...Falta 1 hora per la sortida. 1 miserable hora!!!! Merda!!!!
-Però si jo necessito temps! He de (i en aquest ordre) fer-me el caputxino, he de cagar (ho sento), he de menjar-me el muesly amb xocolata liofilitzat que ja començo a avorrir, m'he de rentar les dents, m'he de lligar el turmell, vestir-me desfer l'hamaca, posar tot dins la motxilla, omplir bidons, entremig de tot hauria de mirar de respirar i tot això necessito fer-ho amb calma, sense estresssssssss!!!!!!!
Veig l'Albert, en Xavi i en Cyrus que ja fa estona que volten i els foto la bronca per no haver-me despertat. Ho sento, des d'aquí els demano disculpes. Està clar que ells no es varen ni fixar en que enmig del batibull hi havia un dropo que encara dormia, però en aquell moment, el dropo en qüestió, veia que el procés diari de 2 hores de durada l'havia de fer amb la meitat de temps.

Després de tot l'estrès i de maleir-me els ossos mil vegades a l'hora en punt menys 1 minut jo anava, encara amb les pulsacions a les orelles i l'esmorzar a mig coll, a posar-me sota la pancarta de sortida.

-Retràs de 15 minuts- ens diuen. "Dilei" en diuen ells. Di lei és l'hòstia que el hauria fotut! I es que no se qui encara s'estava "pentinant" o no se que collons li passava, i es clar, l'hem d'esperar. No em van pas esperar a mi a la 3a etapa quan encara no era ben bé l'hora i jo buidava la bufeta! No sóc pas d'emprenyar-me per ximpleries, però si s'havia d'endarrerir la sortida ho podien avisar una estona abans i ens relaxàvem tots.
Asseguts a terra varem deixar passar els minuts, xerrant alegrement un cop passada l'emprenyada i desitjant-nos el millor. Queden poques hores per fer realitat un somni. Tant lluny ho veiem fa...quan fa que va començar aquesta bogeria? Només fa 7 dies, però han estat tan intensos que sembla que faci 7 anys que estem al mig de la selva. La gent que fa tot just 10 dies no coneixíem avui són bons amics o bons veïns d'hamaca. Les seves cares ens són tan o més familiars que la del que viu al poble 4 cases més enllà de la nostra des de fa un munt d'anys.
Arriba l'hora.

5...abraçades, 4... petons, 3...cops a l'espatlla, 2...rialles, 1...fins ara amics, GOOOOO! marica l'últim!!!!!!!

Platja, platja, rierols petits que desemboquen al riu, més platja. En Xavi i jo mantenint un ritme constant, alt fins i tot tenint en compte el tipus de terreny. En Cyrus tranquil, l'Albert conscient que ha d'apretar si vol assegurar la 6a posició. Tothom amb el cap a l'arribada.

Arribem al Cp1, km 8.5, molt abans del que havíem calculat. No estarem anant massa ràpid? Només són 32 km, si,  però ull, que 32 km són 32 km, i de sorra i portem un cansament acumulat...i de seguida surt el sol, i comença a pujar...i amb ell puja la temperatura...i la humitat...sort que el tenim a l'esquena...

Però és igual, estem tant i tant motivats que arribem al Cp2 amb la punta del, i continuem apretant i no perdem de vista ni un moment a l'Andrew que avui, cada cop que es gira ens veu a nosaltres i apreta i és igual, no ens perd de vista i no el perdem de vista, i en Xavi i jo parlem, i riem i ens veiem arribant, i en fem broma, recordem moments viscuts i parlem dels que encara hem de viure i tot i això encara apretem més, i arribem al Cp3 i ara si que ja només ens queden 9 km fins a Alter-do Chao, i apretem més, les cames poden, el cor pot, els pulmons poden i el cervell sap que si tot això està de la seva banda ell ho domina tot.

Cada cop fa més calor, el riu sempre a la nostra esquerra, creuem riuets que alimenten el gran Tapajos, aprofitem per remullar la gorra i baixar una miqueta la temperatura del cos, apretem més i cada cop som més a prop de l'Andrew que fa estona que ha atrapat un brasiler, i de cop i volta, després d'un colze del riu veiem les cabanes de la platja d'Alter-do-Chao. Ens emocionem i apretem encara més, som indestructibles, i més, i el nostre ritme sembla més el d'un corredor de mitja marató que no pas el d'uns tios que porten gairebé 220 km a través de la selva, atrapem l'Andrew i el brasiler, l'Andrew fa mala cara, va petat, tot i això ens felicitem mútuament doncs ja gairebé som a meta, deu quedar poc més d'un km per acabar aquest somni i alhora malson de la Jungle Marathon. Els deixem enrere. Anem primers. Guanyarem l'etapa final!

En Xavi i jo estem exultants, cada cop veiem el poble més a prop,passem aquell embarcador tant curiós i tant alt, passem el lloc on varem agafar el "Natureza" per anar riu amunt, pugem la platja corrent, posseïts per tota la força del món. Ens veu el tio del xiringuito de la platja, el que ens va servir no se quantes cerveses fa dies i corre cap a dintre i de cop comença a sonar el "We are the champions" de Queen a tota pastilla. Ens eixorda, però no és pas a les orelles on arriba més fort, és al racó del cor on es guarden les emocions. Se m'omplen els ulls de llàgrimes. Vull dissimular. Jo no acostumo a emocionar-me mai quan acabo una cursa. Me'ls frego com si m'hagués entrat sorra però és impossible, gairebé no fa vent, i me'n hauria d'haver entrat molta per justificar tanta humitat. És igual, no cal dissimular, miro en Xavi i ell també s'esforça per mantenir-se fred. Hem patit, hem lluitat, ens hem ajudat l'un a l'altre, hem viscut una setmana intensa colze a colze. No cal dissimular.

Arribem al final de la platja, cridem, no sé què cridem però cridem, pugem les escales, som-hi,  a l'esquerra, ara a la dreta, xoquem les mans, ens agafem per les espatlles,la plaça, la gent, aplaudiments, ens mirem de reüll mentre correm a tot drap, la pancarta, la creuem, les llàgrimes no em deixen veure res amb claredat, però tampoc cal, les imatges ja les enregistra el meu cor.
S'ha acabat.




foto: Martin Paldan

foto: Martin Paldan

Ens abracem plorant com bledes i sense dir-nos res, no podem, ens felicitem mútuament.
3:07 avui. 35:28 en total, per fer 220 km. Gens malament.
La Shirley ens penja la medalla, quin tros de medalla, i comença el show mediàtic. Fotos i més fotos, ara cap aquí, ara cap allà, i els nois del poble que com que hem arribat els primers (ells no saben que a la general som segons) es volen fer fotos amb nosaltres, i suats i bruts com anem s'ens abracen per sortir ben enganxats a la pantalla del seu telèfon amb uns europeus que gaudeixen corrent i patint. Estan bojos aquests romans!

I arriba l'Andrew, el campió, immens campió de la Jungle Marathon. Va petat. L'abracem. Avui ha patit però mereix el meu màxim respecte. És un gran corredor, un gran competidor i a més  un tio molt humil i molt agradable.

Ens donen gots de Pepsi fresca! Increïble! Ens donen un gelat amb un gust etern, com diria algú que jo conec!
Arriba la Neus, la dona d'en Xavi, que ens ha anat veient des de la barcassa maldant per arribar abans que nosaltres. Simpàtica com sempre, exultant com tots!

Passat tot aquest enrenou anem cap a la platja a esperar l'Albert i el Cyrus. Arriben un parell de corredors. Un altra. De cop veiem l'Albert que emboca la platja. És l'Albert!!!! Va sol? I en Cyrus?
-VAAAAA!!! Albert!!!!!! Ets una puta màquina de córrer!!!!!! VAAAAAAA!!!
I encara que és lluny ens escolta i aixeca els braços, i se'm tornen a negar els ulls. Que collons em passa? Dec estar baix de defenses, segur...
I el tornem a cridar, i ell apreta i ara corre sempre amb els braços enlaire, i arriba i puja les escales i ens abracem just un moment ja que ha pencat molt per assegurar-se la 6a posició i ha d'acabar d'arribar. Fa l'última corba i creua l'arribada. És un crack!

Ara tornem a la platja. En Cyrus no arriba. Ara un, ara l'altra veiem com arriba la gent. Tothom està petat però tothom destil·la felicitat. Aquell és es Cyrus? No, també va blau però no és ell. No és el seu estil de córrer. L'espera es fa llarga. No són molts minuts però no passen... Ara si, ara si que és ell!
-Cyruuuuuuussssssss!!!!!VAAAAAAAAAA!!!!! Ets una punyetera màquina de córrer- Faig servir la mateixa tàctica d'animació que he fet servir amb l'Albert, però és que no trobo millors paraules per definir el que sento en aquells moments.
VAAAAAAAA!!!!! Que ja ho tens!!!!!Ets una puta màquina de córrerrrrrrr!!!!-repeteixo. Ara ja no se si ploro, si ric o que faig, però crido, cridem tots vaja, esgotant la poca veu que ens queda.
-VAAAAAAAAA!!!! Cyrus!!!!!!- I arriba al final de la platja. Va cansat, se li veu a la cara, però desprèn felicitat, energia. Em mira i em diu gràcies. A mi? Si a mi. Ja que ell, que te fòbia a les papallones- si  ho heu sentit bé, quan veu una papallona li entra pànic. Els caimans li fan fins i tot gracia però no pot amb les papallones- si no hagués estat per la meva insistència no hauria vingut mai a la Jungle Marathon, i ara és a 100 metres d'acabar-la i de fer-ho en un excel·lent 5è lloc de la general.
Esquerra, ara dreta, pujadeta fins a la plaça i ja està. Ara si que si!

Hem vingut quatre coneguts a la selva i en marxem quatre amics. Hem passat una setmana de cine. No puc explicar-ho per més que ho intenti. Ha sigut tan intens que no cal ni intentar escriure-ho. És absolutament impossible.

Ara, tots quatre amb la medalla de fang al coll, el quatre membres de l'equip Jungle.cat, guanyadors per equips de la Jungle Marathon 2010, ens fem una foto com la que ens varem fer fa mesos quan ens varem trobar a Blanes. Era una premonició? Realment esperàvem repetir la foto sota la pancarta d'arribada? Esperar-ho si, però tots érem conscients que podia passar qualsevol cosa que ho impossibilités. Però no, ara érem allà, quiets mentre les càmeres de foto disparaven sense parar contra les nostres cares de felicitat, de triomf, de gent capaç de tenir un somni i fer-lo realitat.

Un crit de no se què em va sortir de dintre.





Albert Bosch, Cyrus Parvine, Xavi Marina i Jaume Tolosa.
Equip JUNGLE.CAT, guanyadors de la Jungle Marathon 2010

JUNGLE MARATHON. EL DIA DE DESCANS

6è dia de cursa, 9è dia a la selva i pels que varem acabar l'etapa en un dia, dia de descans. I merescut descans.
Després de la pallissa d'ahir vaig dormir com un tronc. En Cyrus i l'Albert varen arribar 2 hores i 54 minuts després que nosaltres i varen penjar la seva hamaca i com no, també cap a dormir. Demà ja ens veuríem. Tothom estava baldat i és que 90 km en les condicions en què els vàrem fer no són cap ximpleria.
L'endemà el campament es va anar despertant per torns. No hi havia toc de pito! No hi havia etapa. Quin regal. Estàvem acampats (ara ho vèiem) en una platja al costat del riu Tapajos, però podries dir que eres a la platja d'un petit mar. Preciós. Des de dins l'hamaca es veia preciós. Quan vaig sortir encara es veia més bonic...fins que em va mossegar la primera formiga i em va recordar on era. Les punyeteres formigues que volien fer-me servir de sopar ahir al vespre, ara reclamaven l'esmorzar. Em vaig untar els peus amb gairebé tot el poc repel·lent que em quedava i es va haver acabat el problema.

De mica en mica tothom va anar sortint del niu. Tot eren felicitacions, abraçades, sentiments d'alegria i explicades de les aventures del dia abans. Encara ara recordo molt bé molts detalls de l'etapa llarga, però en aquell moment, quan tothom es refregava les lleganyes mentre es prenia l'esmorzar els records eren tan vius i tan intensos que amb una sola boca no en teníem prou per explicar-ho tot i amb dues orelles no arribàvem a escoltar tot el que els nostres amics tenien per explicar. No se si sóc capaç de transmetre la sensació d'aquells moments, segur que no, però imagineu-vos a vosaltres mateixos un dia que hagueu estat exultants per qualsevol cosa que us hagi colpit molt intensament i que a més estiguéssiu voltats de gent amb la mateixa càrrega emocional. Doncs això multiplicat per mil...i encara no havíem acabat la Jungle. Encara quedaven 32 km de platja, travessar uns quants rius. Encara quedava el millor, arribar a Alter-do-Chao com a finishers...però prou, estic fent el que un català sap que no ha de fer mai..."No es pot dir blat, fins que és al sac i ben lligat".
Collons, si començo a posar frases d'aquest estil al bloc vol dir que m'estic fent gran? Ja xoxejo?

La resta del dia el varem consumir entre anar veient com encara arribaven corredors, banyar-nos al riu, jeure a l'hamaca, curar-nos els peus els uns als altres (bé, en Cyrus als altres. Això li passa per ser farmacèutic, el més semblant a un veterinari que teníem a ma) parlar amb els altres corredors i menjar el poc que ens quedava, i és que varem apostar fort pel poc pes de la motxilla i avui, últim dia d'autosuficiència (demà només havíem de preveure l'esmorzar) venia just com no ens havíem de menjar les ungles, les que no ens havien caigut, es clar...

No ens feia mal res, o gairebé res. Estàvem tots quatre en suficients bones condicions per afrontar l'última etapa. En Xavi i jo teníem assegurada la 2ª posició. En Cyrus gairebé es podia dir que acabaria 5è i l'Albert, si apretava una miqueta podia acabar 6è sense problemes. I sens dubte, primers per equips.
Però això seria demà.
Briefing al vespre, encara no se perquè ja que ningú estava per escoltar-lo, i a dormir. Abans però ens va venir a acomiadar una taràntula XXL. Poc li va durar i ens va durar l'alegria. Un dels "matxete man" en va fer dues meitats perfectes davant la nostra perplexitat. No feia falta, ningú corria perill, però la mentalitat de qui disposa d'una arma acostuma a ser destructiva. Perdoneu, però algú ho havia de dir! 

La nostra última nit a l'hamaca. És una cosa que encara que no us ho cregueu trobaré a faltar, i quan m'estiri a una hamaca a qualsevol altra lloc del món, estic segur que un flashback d'aquests dies em passarà per davant dels ulls i em deliré per tornar-hi, però encara que no ho faci, encara que mai més torni a dormir en una hamaca al mig de la selva, això ja ho he viscut i ningú m'ho podrà prendre.

JUNGLE MARATHON. ETAPA 5: LA DE 90 KM!

Havíem anat a dormir amb l'advertiment de possibles robatoris per part de la població indígena. Varem deixar motxilla i bambes juntes sota la responsabilitat i la vigilància de l'organització. Dues noies només hi varen deixar la motxilla. L'endemà no tenien sabatilles per córrer. T'ho poden fotre tot, i tot té més o menys solució, però les bambes...Al final varen sortir de no se on, val més no saber-ho.

L'etapa començava travessant un riu, no fos cas que poguéssim anar uns quants km secs. Aquest ens van dir que feia uns 400 metres. Jo sóc molt dolent mesurant rius, sempre ha sigut la meva assignatura pendent, però si que és cert que era molt més ample que el d'ahir.

3,2,1,GOOOO..... 90 km de selva i calor per endavant i com cada dia la sortida a "marica l'últim". Empentes per agafar-se a la corda de seguretat, que la veritat era de gran ajuda per travessar el riu, ja que t'emportaves molts cops, però avançaves ràpid i sense cansar-te tant. Sortir del riu ja va ser el primer obstacle. La vora era un fangueig terrible i se't clavava la sabatilla al fons, i quan et destalonaves, a més d'haver de vigilar de no perdre-la, aquesta s'omplia de fang. 90 km per fer i comencem castigant els peus...

De seguida el guió de cada dia. Primer l'Andrew, segons en Xavi i jo al nostre aire? No, i ara. Se'ns ha escapat el japonès kamikaze, com no, i darrera nostre els més o menys 70 corredors que quedaven en cursa, entre ells en Cyrus i l'Albert, que avui tenien l'oportunitat d'escalar i consolidar la seva posició. Avui es veurà qui és dur i qui no, i ells ho són.

foto: Martin Paldan

foto:Martin Paldan

Els primers Cp estan molt junts de km, però no tant junts de temps. 4,5 km per arribar al primer i 5,5 més per al segon, però el terreny continua sent selva, amb els seus desnivells, els seus troncs caiguts que havíem de passar o per dalt o per baix, amb els seus riuets i swamps, i com no amb els seus animalons, i la calor, sobretot la calor i la humitat que ens obliguen a beure constantment per mantenir el cos hidratat. Avui contarem quanta aigua bevem, i serà molta. Entre aquests controls, a més de la que bevem al cp, carreguem 1,5 litres per trajecte i fem just. A partir del 2 decidim omplir els 4 bidons (2.5litres).
Arribem al cp3. Allà trobem el Suzuki. Ha tornat a explotar i aquest cop sembla més mort que viu. Com una puta cabra!

Del Cp3 al Cp4 hi ha més de 12 km. Aquí si que cal omplir bé d'aigua, tant els bidons com el "buche", es a dir beure molt i molt abans de sortir. Comencem a tirar i com que la calor i la humitat ja són insuportables, bevem cada pocs minuts, gairebé com si tinguéssim una molla al braç que ens obliga a aixecar el bidó. Varem beure tant que de cop i volta ens adonem que tant al Xavi com a mi només ens queda un cul de bidó. L'haurem de fer allargar, ja que no sabem si falta molt o poc. Suposem que poc, però...
De cop, veiem un home caminant per la selva. No sabem si és de l'organització o si "passava por allí".
-Bongia amigu! Shabe vosh si el puntu du cuntrol eshta muitu lejush?- Li demanem amb el nostre impecable portugesh.
-Maish u menush a treinta minutinhus- ens contesta, sense dubtar ni un moment.
-Pro treinta minutush caminandu o curriendu?- repliquem
-Unush treinta minutush- ens repeteix sense aclarir res més.
-Muitu obrigadu- Li diem. No es pot perdre mai l'educació.
Bah, 30 minuts seus, amb el temps que fa que correm, al nostre ritme deuen ser 10 o 12. Ja ens podem acabar l'aigua que ja arribem.
10 o 12????? i 15, i 20, i 25, i més de trenta minuts després encara no veiem el Cp. Començàvem a estar una mica desesperats però ens animàvem pensant que ja no podia faltar gaire.
De cop, just després d'una baixada d'aquelles de perdre les ungles, al costat d'un riu veiem un home de l'organització armat amb una escopeta. Era l'encarregat de controlar que tothom travessés el riu sense problemes. Jo vaig pensar que tenia pinta de tot menys de saber nedar. Aleshores l'escopeta perquè era? Per si t'ofegaves rematar-te d'un tret i almenys no paties? Ah, era per si venia un caiman. Aleshores ja em quedo més tranquil, ja que no me l'imagino nerviós i apuntant al caiman que tinc a un metre de les meves cames. Val més no pensar-hi. Travessem el riu, sense cap incident, i l'home continuava sense moure ni una cella.
-Bongia amigu, el cuntrol eshta arriba de la shubida?- i es que darrera l'home hi havia una pujada gairebé vertical.
I ara ve quan ens mata, i no pas amb l'escopeta.
-NO, el cuntrolu eshta a unos 30 minutush!
Però que passa aquí? Que aquest tio no enten el portugès o què?
- Pero amigu? No le preguntamush cuantu tiempu aguanta ushted sin mover ni un ceja? Le preguntamush quantu queda para el cuntrolu? Donde tiene aguinha!!!- El primer tros de la frase és ficció, s'enten.
-Puesh, un pocu mash de 30 minutush- ens torna a contestar el tio!
Ens mirem amb en Xavi i no sabíem si riure o plorar. Feia estona que teníem sensació de sed, i això és el pitjor que ens pot passar, i ara haver de tirar mitja hora més, o més! Qui sap. El sentit comú ens diu que no pot ser, portem molta estona corrent, i no hem pas anat lents, tot i que el terreny ha sigut complicat. Però és clar, com pots estar segur de res quan la relació espai-temps queda tant distorsionada per les sensacions.
Una altra opció és agafar aigua del riu i tirar-hi les pastilles que tenim per potabilitzar-la, però tarden 30 minuts a ser efectives, per tant, val més anar tirant i esperar que el soci vagi equivocat. Em ve a la ment el problema que vaig tenir per la falta d'aigua al km 256 de la Transahariana el passat més de març, però miro de canviar de tema de seguida. Sense pensar-hi dues vegades, comencem a pujar la muntanya que tenim davant, agafant-nos als arbres com podem i empassant saliva, una mica espessa després de tanta estona sense beure.
No portàvem ni 10 minuts que en Xavi, tot un boy-scout, diu.
-Oloro fum. Al Cp4 han dit que hi hauria aigua calenta. deu ser a prop.
Acabar de dir això i escoltem la veu de la Neus que ens crida. Salvats!!!!

A que no sabeu que varem fer només d'arribar? Beure com afamats. I encara una mica més. I mengem una barreta i tornem a beure. I prenem unes pastilles de sal, i tornem a beure. Ens acomiadem de tothom, i tornem a beure, ens acomiadem especialment de la Neus (sobretot en Xavi, es clar) a qui ja no veurem fins demà, ja que en aquest control, qui no hi arribi abans de les 15:30 quedarà tallat i no podrà continuar fins que es torni a fer de dia, ja que el tros que ve ara és considerat "Dark zone", es a dir, perillós a partir d'una certa hora ja que hi habiten molts pumes, i al vespre tenen gana. Els que es quedin aquí estaran voltats de tios amb fusell i matxet. Tota una experiència també.
Tot i que ens han dit que el proper cp és a 11 km, però que a mig camí hi ha un punt d'avituallament d'aigua, omplim tots els bidons. No ens la volem tornar a jugar. Gat escaldat...I tal dit tal fet, quan arribem a aquest punt ja gairebé no ens torna a quedar aigua. És un punt de control curiós, al costat d'una cabana al mig de la selva, una dona pendent de donar-nos aigua i el seu home pendent de dormir estiregassat a sobre dels bidons d'aigua.
A partir d'aquí la selva ja es comença a aplanar i a aclarir. Ja devem estar a punt de deixar-la enrere. Ja ens havien dit que aquesta etapa tenia dues parts, uns primers 40-45 km de selva i la resta de pistes, pobles i platges. Encara som dins la selva però el terreny és molt més pla i fàcil. Això ens permet anar lleugers. Tan lleugers anem, m'atreviria a dir que anàvem molt ràpid, en silenci i completament concentrats quan davant nostre varen esclatar uns crits terribles, ferotges, altíssims de volum. Vaig frenar en sec, tant que en Xavi em va envestir per darrera. Se'm varem posar les pulsacions a mil i em notava el cor a la boca.
-Que ha sigut això?
Per un moment em vaig pensar que sortiria alguna especie de monstre cridaner i se'ns menjaria.
Els crits, sense parar ni baixar el volum, varen començar a pujar cap amunt, cap a dalt dels arbres. Després de l'espant inicial, ens varem posar a riure suposo que per treure la tremolor de les cames.
-Devien ser un manat de monos. Que monos! Que cabrons!
I varem continuar corrent. Crec que ens mereixíem un espant com aquest. Havíem travessat un pilot de km de selva sense patir, sense por, i ens mereixíem que ni que fos per un moment alguna cosa ens fes cagar a les calces.

Sortim a una pista ampla i polsosa. Costa de poder córrer. De seguida arribem a un poble, una baixada al final, i el Cp5. El sol està alt i pica molt. Molt. Teníem ganes de sortir de la selva i poder fer dues passes seguides sense entrebancs, però ara que estem en una pista, és tant flonja que no podem ni córrer i el sol crema tant que enyorem estar dins la selva, a cobert d'aquest sol que ens socarrima la pell.

-Mengem?- Jo ja tinc gana i en Xavi també, però optem per fotre dues mossegades a un fuet que treu en Xavi i continuar fins al cp6. Carreguem d'aigua els bidons i la panxa i som-hi.
Ara la pista travessa aquesta petita comunitat i en un puja i baixa constant (més puja que baixa) anem passant altres comunitats de veïns. El sol ens trenca el cap. Jo em poso les ulleres de sol ja que em fa molt mal als ulls. I bevem i correm, i bevem i caminem i arribem al cp6.
Aquí ens donen aigua fresca. Glaçada!!! Mentre posem aigua calenta al sobre de puré liofilitzat ens delectem amb aquest luxe que a casa tant poc apreciem, però que aquí, després de tants dies de beure aigua calenta, és com si ens donessin la millor beguda del món.

(Collons, ara he agafat sed.Vaig a la nevera a agafar una woll, amb el vostre permís)


Ens mengem el puré a l'ombra d'una cabana. Que bo que està...ja diuen que val més una bona gana... Estirem una mica i toca tornar-hi. Tornar a sortir a cremar-se una estoneta més.

Al final del poble deixem la pista i agafem un corriol. Mira millor, penso. segur que serà més dur i podrem córrer més be. Ni dur ni hòsties! Tou i cara amunt! Però que no hi ha baixades en aquest collons de país? I puja, i puja,i a mitja pujada, un altra punt d'aigua, i puja i puja, i després tornem a entrar en una zona boscosa, però almenys és plana i tot i la calor, almenys no ens toca el sol i podem córrer. Ho aprofitem i anem com motos. De cop i volta un somni es fa realitat. Comença a ploure. Primer molt suaument, però al cap de poc cau un xàfec de conya. Ja és el que ens faltava, una tempesta salvatge. Quin Gust, quin plaer...Quina putada!!!! S'acaba el corriol aquest i tornem a sortir a una pista polsosa. ara però, l'aigua l'ha convertit en fangosa i enganxosa degut a la alta quantitat de terra argilosa. És terrible. Els peus ens queden enganxats a terra i el fang enganxat a la sola. Les bambes pesen un quilo, i com que fa tantes hores que portem els peus molls i els tenim tant tous, cada cop que aixeco la bamba i el peu es separa de la plantilla és com si m'arranquessin la pell de la planta. Quin mal. Paro i em cordo més fort els cordons i sembla que hi trobo remei.
Cp7. Una espècie de cobert al costat del camí amb tothom apilotat dins per amagar-se de la pluja. Fem un stop&go ràpid, omplim bidons i tornem-hi. Encara falta molt. No podem parar. Tenim ganes d'arribar.
Para de ploure i el terra s'eixuga mica en mica. Es pot córrer bé, i ara miraculosament trobem molta baixada. Ho aprofitem. Anem bé, fent la xerrada còmodament, i animant-nos l'un a l'altra, tot i que no ens fa falta, ja que estem super motivats i tot i que cansats amb ganes de tirar endavant i arribar com més aviat millor.
On deuen ser l'Albert i en Cyrus? Com els va? L'Albert anava tocat de peus, i en Cyrus en tenia un una mica inflat. Suposem que van bé, són durs.
Al final d'una llarga baixada arribem al Cp8. Està caient el dia i la temperatura, més després de la pluja és bastant suportable. La humitat, però, altíssima. Des d'aquí a meta tenim una mitja marató.14,5 al Cp9 i 9 al final. No res!
Deixem el cp, situat a la plaça d'un poble, i entrem a la platja. La llum, el lloc, el cansament suposo, una suma de factors que fan que ens quedem un moment parats admirant la bellesa del lloc. Quin regal.
A partir d'aquí alternem platja amb pistes i corriols pedregosos, que són una autèntica tortura pels nostres peus.

Al cap de poc decidim encendre el frontal i penjar-nos les barretes lluminoses (obligatòries). A partir d'aquí el camí ha d'estar senyalitzat també amb barretes d'aquestes i tal com arribem a una altra platja, ja fosc veiem que els que les posaven encara anaven fent. Els anàvem atrapant i ells estressats posant llumetes al llarg del camí.
Quan no érem a la platja érem en un caminet pedregós que pujava i baixava constantment i els km no passaven ni a cops. Pels nostres càlculs no podia faltar gaire pel cp, però ja havíem demostrat al matí que no érem gaire bons calculant. Ens tornem a quedar sense aigua i el Cp no arriba. Unes llums. Ja hi som. I un colló! És una família acampada. Els demanem si saben si queda molt lluny el nostre punt d'aigua, el cp, i ens contesten que aigua a 300 metres. I tant. A 300 metres hi ha un riu de collons, que hem de travessar nedant a les fosques, però aigua de beure enlloc. Continuem, va, que no pot faltar gaire. Tornem a sortir a la platja i la tornem a deixar, i al cap de força estona arribem a un poblet. Una escola a l'aire lliure al costat del camí. Els estudiants, tots d'uniforme, ens miren amb cara de compassió. estan bojos aquests europeus, deuen pensar, i ells continuen estudiant, torn nocturn. Anem passant poble i el cp enlloc. Ara si, allà n'hi ha un amb la samarreta de l'organització.
-És el Cp?
- Ah, si, si...
Si o el veiem nosaltres passem de llarg i el tio a la parra!
Trec un sobre de llangonissa i li fotem canya. Que bona que és, que bé que se'ns posa!

9 km i a dormir. gairebé no ens ho creiem.
Anem trotant a un bon ritme. La pista és polsosa i tova, però tenim tantes ganes d'arribar que ni ho notem. Ara ja no te importància si ens desgastem més o menys. Aviat podrem estirar-nos i reposar els peus, que estan tant tous que em fan un mal terrible cada cop que no trepitjo pla, que és a cada pas.
Tal com comencem a córrer ens acompanya un tio amb la bici, i després s'hi afegeix un nano d'uns 16 o 17 anys corrent. Corren darrera nostre, sense gosar avançar-nos ni posar-se de costat. Nosaltres intentem donar-los-hi conversa però es queden sempre a segon pla. Parem a pixar, i paren, arrenquem i ens segueixen, nosaltres amb els nostres potents frontals i ells a les fosques. La nit és completament negra. No hi ha gens de lluna.
-Falta mucho para el campamento?
-10 minutus para deixar la pishta. despuésh 2 km pro la playa crushando riush.
Va ja hi som.
Deixem la pista i tal com ens havien avisat hem de fer una baixada que fa patir els peus de valent. Arribem a la  platja. El terra és de sorra tova però ja res no ens pot aturar. Travessem un riu amb dos pams d'aigua i continuem per la sorra, i un altra riu i som-hi i ja veiem les llums i va, que si apretem una mica baixem de les 15 hores, i va Xavi, i va Jaume, i va que ja hi som, i finalment, després de 14 hores i 54 minuts aixequem els braços i travessem la línia d'arribada de la 5º etapa de la Jungle Marathon.

Ens abracem feliços. S'ha acabat. Demà tenim descans i podrem curar els peus, que suposem que estan rebentats.
A les fosques busquem dos arbres per estendre l'hamaca, Ens ajuden dos brasilers. No es veu res. Em descalço. No hi ha cap lloc per poder netejar els peus. Després de tot el que em fet i ens hem de descalçar sobre la sorra i netejar-nos com podem. Els peus semblen dues figues, però estan bé. Han sobreviscut. Camino descalç per la sorra per eixugar-los però em mosseguen les formigues. Estic fins als collons de tot. Menjo una mica, em desinfecto les petites butllofes i a l'hamaca. En Xavi ja hi es. Voldria esperar despert en Cyrus i l'Albert però m'adormo. No puc fer-hi res. Estic content. Ja gairebé som finishers, només ens quedaran 32 km de platja. Això està fet. Suposo que amb un somriure als llavis, però no puc més i m'adormo.