SAFESPORT ID (CAT)

Imagina que t'agrada, què dic t'agrada, imagina que t'apassiona fer esport a l'aire lliure, que et va prendre riscos com ara córrer per muntanya de dia i de nit o pel desert o per la selva, pedalar per penya-segats o encara pitjor, per la AP7 o la C25, nedar per aigües obertes infectades de taurons o per aigues tancades plenes de pixums, saltar amb paracaigudes, fer windsurf, kitesurf o elquesiguisurf un dia de tramuntana potent, esquiar fora pistes, jugar a golf, patinar sobre rius glaçats quan ja no fa tant fred, fer el menú del dia a alguns bars, fer ponting sense mesurar la corda, fumar en una gasolinera, volar amb Ryanair, o en el pitjor dels casos i com a colmo de la perillositat, barallar-te amb la teva sogra. Doncs si, si tu ets dels que els va alguna d'aquestes activitats, necessites urgentment un SAFESPORT ID.

UNA NOVA AVENTURA: EL BLOC BILINGUE (CAT)

Sé que em donarà molta més feina i em prendrà un temps del que a vegades no disposo (potser ara, estant de vacances no en sóc del tot conscient) i és que escriure una entrada al bloc que sovint sembla una tonteria -i tants cops ho és- i que no m'hauria d'ocupar més de deu minuts de la meva vida, normalment em té entretingut un temps indefinit que no sempre és el mateix, però que sol sobrepassar l'hora i puc arribar a haver-ne de fer servir moltes més entre escriure, re-escriure, llegir-ho i modificar-ho, esborrar la típica bajanada que no cal o el paràgraf políticament incorrecte o poc adequat, corregir les faltes d'ortografia, treure les redundàncies i algunes repugnàncies i quan n'hi ha, penjar-hi vídeos o fotos, organitzar-les i maquetar-ho tot una miqueta, donar-hi una última ullada i quan em sembla tot correcte, publicar-ho, mirar com ha quedat, tornar-ho a llegir i llavors encara hi acostumo a detectar alguna cosa que he de modificar, o ves a saber el què m'empesco només pel fet de no fer-ho mai més fàcil del que podria ser. (Ufff, agafo aire...)

REGENERACIÓ DE CARTÍLAG. LA GRAN ESPERANÇA

De fet, la regeneració del cartílag, si és que acaba sent una realitat no és cert que sigui la gran esperança per al meu genoll. És l'única esperança!


Porto mesos de penitència, ja ho sabeu i no vull fer-me (més) pesat insistint en aquest tema. Tot i que la bici i la natació m'han ajudat a fer-ho més suau, el fet de no poder córrer, que és el que a mi m’agrada, ha sigut física i psicològicament dur, molt dur, i tot i que ara feia unes setmanes que, com vaig dir, canviant la manera de córrer havia pogut començar a trotar amb suavitat, ara 30 minuts, ara 40 i arribant a fer algun dia d'una hora, i tot i que jo feia que no i em volia mentalitzar que no era res de res, el cert és que les molèsties i a estones el dolor al genoll no havien acabat de desaparèixer i això, quan el cervell aconseguia parlar més alt que el cor i les ganes, em feia adonar que estava anant enrere o si més no que no anava endavant i que probablement aquest cop hauria de donar la raó als metges que m’havien avisat del final de la meva vida de corredor i a partir d'ara, aquesta, s'hauria de limitar a una horeta suau dia si dia no i les tirades llargues i extenuants, les que et fan sentir fins a l'últim muscle del teu cos i t'espremen fins al límit la pobra i solitària neurona que composa el meu cervell haurien de fer-se amb bicicleta o a l'aigua. No m'ho volia creure però en els pocs moments de claredat mental veia que realment ho tenia cru. Molt cru.


Ara però, s'ha il·luminat el cel davant meu. A vegades no saps d'on venen les coses i el que sembla una casualitat, si mires enrere detingudament t'adones que potser no ho és, que tot té un sentit, que la nostra vida la fan la gent que et vas trobant i a vegades no saps perquè aquesta gent t'obre portes que enmig d'una tempesta deixen pas a un paisatge clar i assolellat. Ara, després d'una cadena de casualitats i d'enllaçar unes persones i unes situacions amb d'altres i altres, he arribat a un equip de metges del Centre Mèdic Teknon, més concretament de l’Institut de Teràpia Regenerativa Tissular (ITRT), capitanejats pel Dr Robert Soler i el Dr Lluís Orozco, qui, gracies als fons de la Investigación Independiente del Ministerio de Sanidad, em faran un tractament basat en un assaig clínic pilot per determinar la viabilitat i seguretat de les NSU (cèl·lules progenitores mesenquimals de medul·la òssia ontòloga expandides amb procediment GNP del IBGM) criopreservades en el tractament de la gonartrosis. (mes info aquí)
Dit d’altra manera, que si el tractament resulta efectiu em regenerarà parcialment o totalment (ja es veurà) el cartílag articular i el menisc danyat, ja que l’objectiu de les cèl·lules mare és copiar els teixits on les injecten.

A la primera visita amb el Dr soler, aquest ja d'entrada no m'ha dit que he de deixar de córrer i això ja és molt. Això justament és el que jo esperava que m’havia de dir un metge que es volgués involucrar amb el meu mal i no el que m’havia trobat fins ara. No em servia de res que un senyor amb molts anys de carrera i molts coneixements del cos humà em digués que havia de deixar de córrer. Això ja m’ho diu la meva mare sense necessitat d’estudiar medicina. Jo esperava que em diguessin que tenia molt mal al genoll, això ja ho sabia, però que podríem fer... podríem intentar... que d’una manera o altra jo podria tornar a córrer. I mai ningú s’havia mullat ni tan sols per intentar-ho. El Dr.Soler no m’assegura l’èxit, no pot, però creu fermament que el remei al meu mal va per aquí, i m’acompanyarà de la ma. A més, i això m’agrada, tot i ser traumatòleg la seva especialitat o millor dit el seu camí cap a la solució dels mals no és la cirurgia, és la regeneració, i a més, és esportista i aventurer. Psicològicament molt més a prop meu que cap altra metge que hagi vist, i això també em dóna seguretat i confiança.


Em pot regenerar el cartílag? Creu que si. Jo també. I no és només el que jo vulgui creure, sinó que, conscient com sóc que en aquestes coses la ment juga un paper tan important com el cos, no només m'ho vull creure: Ho sé. Sé que serà així. Sé que em regenerarà el cartílag i el menisc. I això serà bo per a mi, serà bo per a molt de vosaltres que potser un dia els km us passaran factura com me l’han passada a mi i serà bo per a ells i el seu equip, ja que podran ensenyar al món que un sonat que només anava a curses si feien més de 200 km, després de tot el que ha passat per culpa d'un genoll que no en volia més, ha pogut tornar a córrer, i ho haurà fet amb majúscules, feliç, ple de vida i de felicitat, com un campió, fent la cursa més llarga que ha fet mai. No se quina, però serà la més llarga que hagi fet mai.


El procés serà llarg. Això ja ho sé. De moment sense córrer fins al juny o juliol per fer net del tot de l’edema ossi. Per sort puc mantenir l’activitat física amb la bici -millor si és de carretera ja que hi ha menys impactes- i la natació. Poder pedalar i nedar em servirà per mantenir a ratlla la forma física, el pes i l’estabilitat mental. No m’imaginava tants mesos d’inactivitat absoluta. Després, entrada a quiròfan per extreure medul·la òssia de la cresta ilíaca, un mes per cultivar-la al laboratori i entrada a quiròfan de nou per injectar-la al genoll. Un parell de mesos, més o menys, d’inactivitat total i després, mica en mica començar de nou a pedalar i nedar i al cap d’uns mesos, sense determinar quants, podré anar tornant a la vida normal, i quan dic vida normal, vull dir que podré tornar a córrer. I d’aquí a travessar un desert ja només serà qüestió de temps i voluntat.


Sigui com sigui, el que tinc clar que estic en un punt i seguit o en un punt i apart. No sabria bé com definir-lo. Però mai com a punt i final.

L'OLÍMPIC MANLLEU, MÉS QUE UN CLUB.

Avui he rebut per correu postal, com sempre, 2 nous números de la revista de l'Olímpic Manlleu (a partir d'ara OM, i no confondre amb l'Olimpique de Marseille). 2 números de cop? Perquè? I justament, curiosament diria, els que corresponen, segons diu, als mesos de febrer i març del 2012. Un club avançat donde los haya, si senyor!

Jo en sóc soci de fa anys, des que vaig començar a córrer i és una cosa de la que em sento especialment orgullós.
No és el club més gran de tots els clubs, ni el més mediàtic, no és el que té l'equipament més bonic (això sense cap dubte, per sort no t'obliguen a portar-lo, ni tan sols a comprar-lo), no té grans super estrelles en nòmina, ni instal·lacions on poder entrenar ni té tantes i tantes coses que tenen altres clubs. No té res de tot això, però per a mi, i sé que per molts dels seus socis, l'OM és més que un club. Això si que és més que un club!
Vaig començar la meva etapa de soci pagant 2000 pts/any i crec que és l'única cosa que amb l'entrada de l'euro va baixar de preu, ja que va passar a valdre 12 € que són 1996.63 pts, i a dia d'avui, tants anys després encara és la quota que pago per tenir l'honor de ser-ne soci i per quedar bocabadat de veure com 12€/soci/any donen per editar una revista i enviar-la per correu postal a casa dels socis, per editar un llistat amb les curses que s'acosten i enviar-lo pel mateix camí, per gestionar inscripcions i controlar els resultats de tots els socis i arxivar-los curosament cursa per cursa, temps per temps, posició per posició, enviar-te a casa cada trimestre els km que has competit i on i amb quin temps, i sobretot, destacant per sobre d'això, aquests pocs euros (i molta feina i bona voluntat) donen per organitzar 3 curses gratuïtes cada any. Si, no ho heu llegit malament, he dit gratuïtes, by the face, sense pagar res ni els socis ni cap corredor/a que vingui d'on sigui a participar-hi, i no només acaba aquí la màgia dels 12€/soci/any, a la San Silvestre et regalen una barra de torró  (abans donaven una botella de cava "Falcon Crest", jo encara en guardo una com a record peculiar, ja que no sabria on anar-la a comprar), i al "Córrer per córrer" cada novembre hi ha, pel mateix preu i per a tothom, corredor o no, un esplèndid esmorzar a base de pa amb tomàquet i botifarra, beguda a dojo, vi inclòs i cafè.

Increïble, no? Si, realment increïble. No em posaré ara a discutir sobre el preu pagat i els serveis rebuts d'altres curses. No és el lloc ni el moment ni tan sols l'objectiu d'aquest escrit. Ara i aquí només volia fer públic el que penso de l'OM i tots sabem que quan parlem de l'OM,  i que no s'ofenguin els altres col·laboradors que també tenen mèrit i penquen fort, parlem del seu president de tota la vida, en Josep Costa.

I perquè en parlo ara després de 4 anys de bloc i molts més de soci? Doncs perquè en Costa plega. Ell creu que ha arribat el moment de canviar d'aires i deixa pas a una nova junta que presidirà l'Eduard Arumí (coneixent-lo sé segur que el club queda en tan bones mans com estava i anirem bé) i jo crec que val la pena que li faci un petit i modest homenatge, perquè els reconeixements s'agraeixen més si te'ls fan en vida, i a en Costa n'hi queda molta com a soci de l'OM i com a corredor. Ara, com diu ell a la seva carta de comiat de l'últim butlletí, finalment podrà córrer les curses que ha vist néixer i durant tants anys créixer.

Ara serà un soci més del gran OM, si, però crec que per a tots sempre serà el President.

Moltes gràcies Josep, moltes gràcies per tot.

Jaume Tolosa, soci nº........ (Costa, quin nº de soci sóc????????)

XERRADA A FOMENT DEL TREBALL

Això si que era un repte...
Parlar de la teva passió no sol ser gaire difícil, a més, ara ja ho he fet unes quantes vegades. A sobre, com que normalment el públic sol ser "del ram" dels corredors, o "del FAC" (familiars, amics i coneguts) això vulguis que no ho sol facilitar una miqueta.

En aquests casos sempre parles i t'enorgulleixes de poder explicar que has corregut i vençut a llocs exòtics, inhòspits, durs i extrems i en climes que poden portar els mateixos adjectius i saps quan ho expliques com reaccionarà la gent, o t'ho penses, però quan de cop reps una trucada que et proposa un repte per al qual no has entrenat -o no gaire- o dius que no (que normalment seria el més assenyat) o acabes dient que si (que ja que has demostrat de sobres i mil vegades que el seny no és el teu do...) i com que a un bon amic no li saps dir que no a res, acabes enfrontat a un repte tan gros com haver d'explicar la teva experiència davant d'un grup de caps de RRHH de grans empreses. Un repte que de sortida et fa més por que una pedregada o posats a parlar de córrer, et fa més por que una cursa de 200, 300 o 3000 km seguits!

Però com sempre, quan ets al lloc, davant del repte, veus que les dunes són altes però es poden passar bé, que la sorra és tova però és deliciós trepitjar-la, que les piranyes i els pumes hi són però no et volen a la seva dieta, que els rius que has de travessar al cap i a la fi et refresquen, que la calor amb optimisme no és tan dura i que un rere l'altre els quilòmetres s'acaben fent.

I que res no es dur si et sents ben acollit i t'ho posen tan fàcil com m'ho varen posar a mi.

UN REPÀS DEL 2010.

Dia 31 de desembre. Dia dels resums anuals, dels programes de zàping amb les millors imatges, les millors anècdotes, les caigudes més gracioses, els desastres més impactants...del resum d'un altra any que ja portem a la "xepa".
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.

Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia  6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.

Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.

Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.

Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!

I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.

Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.

La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.

Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...

Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.

43. I 15 de la Júlia.

Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).

Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.

Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.


Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.

Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...

Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu,  també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...

Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.

Us desitjo a tots un millor 2011.

ESCANDALO EN EL ATLETISMO: DE LAS DROGAS A LAS ARMAS

Agencia EFFE, 19 de diciembre de 2010:

Después del escandaloso escandalo de consumo y trafico de drogas dopantes que ha revolucionado la élite del atletismo españññññol y cuando parecía que las aguas se estaban calmando, se destapa un escándalo todavía mas gordo, aunque esta vez no ha sido entre la élite españññññola, ha sido entre la purria del atletismo catalán. 

El guapo, alto, esbelto inteligente, atractivo, listo, rico, emprendedor, amable, atento y muchos adjetivos más, ultrafondista catalán Jaume Tolosa, conocido por sus hazaññññññas aroundeuold, ha dejado el delito cometido por la elite antes mencionada a la altura de una gamberrada de patio de colegio después de haber tenido que ser reducido por un grupo de Mossos d'Esquadra antes de la salida de la EcoMedia Maratón de Vich (Noreste de la península ibérica), al presentarse en la linea de salida con un arma del calibre 22 y pico y gritando como un loco (con clase, eso si):


Aquí, gritando (educadamente) y advirtiendo de su mala leche. Notese la cara de acojone de los corredores...

-A ver quien tiene huevos de ganarme!!! Que estoy hasta el puto gorro de quedar segundo!!!! El que se me ponga delante va a tener dos agujeros en el culo!-  que dignidad, que clase, que nivel, que educación destila...



Aquí , el acusado gritando a pulmón justo antes de disparar

Después de ser detenido (por suerte una de las liebres era Mosso d'Escuadra y cinturón negro de judo y, no sin una dura lucha, logró reducirlo), fue cacheado y se le encontró un alijo de peta-zetas y chuches varias. Aun así, ya que estábamos, se le autorizó a correr los 21.097 m que cumplió en 1:24 y pico, esposado de pies y manos (en condiciones normales habría ganado, seguro).
Después  fue trasladado a las dependencias judiciales para ser interrogado por el juez Grazón, que no se pierde una.



Después de una llave fujit-su, Albert, el Mosso por un día le pisó hasta las orejas

parte del alijo confiscado

Después de 5 minutos y medio tomándole el pulso y declaración, el susodicho juez lo dejo en libertad bajo fianza de 2 euros con la condición de que se duchara urgentemente.

A la salida de las dependéncias, el apuesto atleta declaraba ante nuestros bolígrafos:

-Soy inocente. Ha sido en defensa propia. Es que yo estoy acostumbrado a la paz del ultrafondo, y me dijeron que en las medias maratones la gente salia a matar, que iban con el cuchillo en la boca... Y claro...

El abogado defensor, un ex convicto que se sacó el título en la cárcel y que no llegó a tiempo a la vista ante el juez, declaraba (sin tener claro de que iba todo):

-Mi cliente es inocente, lo que pasa es que comió sin querer un filete de gorrino de la parte justo donde había sido pinchado con algo raro y que compró en la carnicería Bolizantes. Ana, la propietaria ha sido detenida hace poco rato.

La acusación particular pide para el detenido 30 años de cárcel, con 3 comidas al día, Golteuve y Pleiesteishon. El detenido está de acuerdo. Su mujer también.

Por su parte el fiscal pide de 2 a 5 semanas de vacaciones, que ya está hasta el gorro de pringar y no poder ir a Punta Cana.

Suponemos que este caso acabará como todos los casos de este estilo. Juez, fiscal, letrados y detenido se irán a tomas unas copichuelas y a hacerse unas rayitas y tan amigos. Los de la prensa están invitados, faltaría más. Wikileaks abstenerse.

Fotos David Fajula (www.davidfajula.com) Esto es verdad!

CÓRRER X CÓRRER. I ARA UN 10.000?

Tallem l'emissió de les cròniques de la Jungle Marathon per uns breus instants per informar-vos que el sota-signant, Jaume Tolosa, tot i la prohibició expressa per part del seu cervell (petit, espès i bastant inútil),  les insistents queixes de les seves cames (llargues, primes i bastant inútils també a dia d'avui), i l'absoluta disconformitat del seu cor i els seus pulmons, i sense fer cas de que la seva religió també li prohibeix fer curses ràpides, doncs com deia, malgrat tot això va i s'inscriu al Córrer x córrer de Manlleu. L'inconscient aquest s'inscriu a un 10.000. Animal! Què hi fas en un 10.000?

-Home -contesta ell- feia molts anys que no la feia i com que els de l'Olímpic Manlleu són tan bona gent i jo en sóc soci de fa tants anys, doncs hi he volgut anar a fer pilot, a col·laborar una miqueta.

Però no només hi va, sinó que el nano comença tranquil, conscient que no és al seu lloc, però es va trobant bé, i va apretant, i ara avança a un conegut i el saluda i tira, i passen els km i apreta més, i arriba a l'avituallament, i com que està acostumat a parar a beure, para i beu tranquil, i el tornen a passar uns quants, i torna a arrencar i aquest 10.000 a més de tenir molts trams de terra té unes pujades que deu-ni-do, però el nano es troba bé i les puja sense abaixar el ritme, i ara n'avança uns altres i també hi parla uns moments, però encara tira més i mira el seu gps i s'espanta: El nano va a 3.30 minuts el km! Feia anys que no veia aquest ritme al seu gps! I això l'anima, i encara apreta més i fa un km a 3:28 i això que corre sobre terra, i com qui no vol la cosa ja arriba al final i no va gens forçat i acaba, tot i haver sortit molt tranquil, amb un temps de 37:54.

Des d'aquest humil bloc, escrit per ell mateix (però que això no ho desmereixi), el volem felicitar efusivament.

En Sergio Fernandez va dir, fa pocs dies després de córrer una mitja marató, que es passava a la velocitat. Que tremolin ell i que tremoli en Bekele que ara hi vinc jo. Que tremoli també en Bolt. I l'Alonso!

Amb 1 vot a favor, cap en contra ni cap abstenció, m'autoproclamo el nou rei de la velocitat!

Ah, i la cursa? Un 10 en tots els aspectes. Ben organitzada, ben marcada (10.01km al gps) gratuïta i amb un entrepà de botifarra al final i amb tant beure com volies. Récord de participació un altra any. I no m'estranya en absolut!

XXVII MITJA MARATÓ DE RODA

El proper diumenge 10 d'octubre es correrà la XXVII Mitja Marató de Roda de Ter.

Ferran Sarri i Melcior Mauri "mano a mano"

És l'única cursa que cada any repeteixo i que només em permeto el luxe de perdre'm en cas de lesió. És la cursa de casa i per mantenir-la no només cal l'esforç dels organitzadors i col·laboradors, també cal que els corredors ens hi apuntem. Sobretot els de casa.



Aquest any me la saltaré i no per lesió. Em sap greu i és cert que quan em vaig inscriure a la Jungle no vaig adonar-me que les dates coincidien. Evidentment, suposo que m'hi hauria inscrit igualment ja que tenia aquesta cursa entre cella i cella i a tossut no hi ha qui em guanyi. El cas, però, és que aquest any me la perdré. Amb el canvi horari, jo calculo que jo començaré la primera etapa de la Jungle Marathon quan a Roda s'estiguin entregant els premis o sortejant els regals...a qui li tocarà aquest any el viatge? A mi no, es clar. De fet a mi no em tocaria ni que hi fos...si hi participés la meva mare se l'enduria ella cada any, segur!

Aquest any doncs, em limitaré a ser-hi d'esperit.

Molta sort a en Gregori i tot l'equip organitzador: Feu molt bona feina.

Molta sort a tots els amics que la correreu: Va, que el 21 és poc després del Bac...

Molta sort a en Tomàs Molina: Dóna'ls-hi un dia frescot però amb un bon solet.

MARATÓ DE MUNTANYA EME DEL VOLTREGANÈS

Diumenge passat es va fer la 1ª edició de la Marató de muntanya EME del voltreganès.

Sóc poc propens a fer gaires curses durant l'any, vaja, exceptuant la mitja de Roda, dubto que se'm vegi en cap altra si no és per algun motiu molt concret com va ser el cas de diumenge passat, que vaig acompanyar a un amic andorrà, en Josep Cancelos, en el seu debut en marató. Si, he dit en marató i no en marató de muntanya, i es que el "molt animal" es va saltar el típic protocol de fer una marató convencional abans de fer el salt a la muntanya i el típic protocol de fer una mitja de muntanya abans de fer el salt a la marató. Però els corredors ja les tenim aquestes coses...

Però anem a la cursa. Matí fresc, molt fresc. Fins i tot ratllant el fred, però que ens varem fer passar de seguida que varem començar a enfilar cap a Sant Martí Xic i ens va començar a tocar el sol, que després d'una setmana de pluges agraíem de tot cor. Ja de bon principi el seny ens va fer quedar enrere i assegurar que en Josep s'endugués unes bones sensacions de la distància i no pas un record agònic i d'haver patit en lloc d'haver disfrutat, i es que la muntanya te això, que la competitivitat pot quedar en un segon pla i aprofitar per gaudir d'unes vistes precioses i un recorregut formidable.

La cursa, molt i molt ben marcada ( alguns trossos excessivament ben marcada) va anar passant amb tranquil·litat, control a control, km a km i com no,pujada a pujada , i en Josep, tot i que cada cop acusava més els km a les cames, aguantava el tipus amb molta categoria i suposo que el fet d'anar xerrant i distraient el cansament l'ajudava a anar avançant i com qui diu sense adonar-nos-en, amb poques empentes varem ser de tornada a Sant Hipòlit on ara ens esperaven les respectives famílies. Aquest cop la classificació el de menys. Prova superada i amb gana per anar a fer tots junts un bon dinar.

Com que soc partidari de dir el bo i no tant bo de les curses, cal dir que després de reconèixer que és de les curses millor marcades que he fet mai i amb uns avituallaments molt i molt dignes, amb una sensació de cursa entre família i sentint-nos molt bes tractats, també he de dir que no estava gens ben mesurada. A mida que anàvem veient cartells anunciant els km, veiem que cada cop diferien més del que marcava el nostre gps (tots dos en portàvem), i al final en lloc de 42'195 en varem fer 38'100. Així doncs, queda el dubte de si puc incloure-la a la llista de les meves maratons. Fa uns anys enrere aquest problema no hi hauria estat. 42 km al sac. Però avui en dia la tecnologia al canell ens dóna massa informació. El que no entenc és perquè no utilitzen aquesta informació per mesurar-la i marcar-la. L'any vinent estic segur que ho milloraran, i es que a la primera edició de qualsevol cosa se li ha de donar un marge de confiança. Aquest cop els hi donarem un marge d'uns 4 km.

MITJA MARATÓ DE RODA

Així de "panxo" acabava la Mitja marató de Roda aquest diumenge passat.
Feia un any que no feia una mitja d'asfalt i potser que en passi un altra fins que hi torni, no ho sé, però tot i que tinc molt clar que no és la meva distància preferida, també em vaig sorprendre, i molt, que sense un entrenament específic per a aquesta distància al final em sortís, corrent sempre per sensacions i sense patir, un temps de 1:25:40, quan tothom diu que el teu temps a Roda pot valdre 2 minuts menys a qualsevol altra mitja.
Queda lluny l'1:17 de fa tant sols 3 o 4 anys, però és que en aquest temps els meus objectius i per tant els meus entrenaments han variat tant que ni jo mateix em crec que hagi passat tant poc temps.
Parlant de la cursa en si, em va sorprendre agradablement que, tot i caure en un pont de bon aprofitar, la participació va ser molt gran i això ajuda a mantenir la bona salut de la Mitja del meu poble.
Un matí amb una temperatura inmillorable per córrer, sense sol, que va acabar sortint al final de tot i amb un ambient sa i net, com es sol respirar en aquestes curses de poble, tant casolanes.

Al final, un bon entrepà de butifarra, que al cap i a la fi és el que varem estar buscant durant 21 km

foto gentilesa de Tatilmo de corredors.cat

MITJA DE RODA

Hi ha coses a les que un mai podrà renunciar.

No m'agrada ser molt definitiu en les meves afirmacions, però poques mitja maratons d'asfalt em deuen quedar per fer. Ja n'he fet moltes. Si de cas quan l'edat m'ompli la cara d'arrugues ( que poètic) i no pugui anar més lluny, hi torni, però crec que no, que llavors em dedicaré a córrer suaument pels voltants del meu poble sense competir i punt.

Apart d'alguna altra mitja que es pugui organitzar a la Plana de Vic, com la que prepara Osona corre pel desembre, o esporadicament alguna sortida amb amics, la única mitja d'asfalt que crec que aniré fent mentre pugui, és la de Roda, la de casa.

Encara recordo quan jo vivia a la Plaça Major, que llavors era el lloc de sortida i arribada de la cursa i pensava que tota aquella colla estaven sonats. Arribaven suats, bruts, extenuats alguns i per a que? Si el màxim que els donaven a la majoria era una mica d'aigua i fruita? Com una cabra! El que no vaig saber apreciar en aquell moment era la felicitat que s'amagava darrera la suor i els esbufecs.

Ara, tants anys després, l'afirmació "estar con una cabra" me l'hauria d'aplicar a mi mateix i encara s'hauria quedat petita. He fet curses que suposen 4, 5 o 10 mitjes seguides (i les que em queden per fer, fins i tot més llargues), carregat com un burro. I perquè? Si al final només et donen aigua i una mica de fruita...a vegades ni això!

Però ja he descobert el perquè. He descobert aquesta felicitat amagada darrera la suor. Perquè això et fa sentir viu. Viu i valent. I perque no volia que el sofà agafés la forma del meu cul i la meva panxa la textura del sofà.

Tot aquest rotllo per dir que diumenge torna la Mitja de Roda, per 26è any consecutiu. La farem.

I per molts anys!

OSON@ CORRE

Aquest és el mail que he rebut de Victor Vilalta referent a una associació de corredors/es que es crea a Osona. Diu clarament que en fem difusió, doncs jo, ni curt ni peressós, aquí us l'enganxo.

Estimats Amics,

Després de uns dies per acabar de aclarir una mica el tema del nom del futur projecte, s’han recollit molts suggeriments .
Com que es molt difícil decidir un nom que agradi a tothom. Després de donar-hi diferents voltes i mes voltes

S’ha decidit que:
Ha de ser un nom que defineixi una mica la situació i la activitat que es fà
Hi ha molta gent que no li agraden les paraules estrangeres ( Trotter, running, run etc.)
No pot ser solament de una població, ja que els que no son de Vic no s’hi senten prou representats

Per tant hem decidit que el nom sigui

OSON@ CORRE
Tal com ha definit amb molta precisió la Cristina Gutiérrez: es Clar, Català i explícit.

M’agradaria fer una mica de resum del que es va parlar a la reunió de l’alberg, i com es vol enfocar el tema.

Es una iniciativa de amics amants del córrer, la salut, la natura i ens agrada fer amics.

Està enfocat a corredors de qualsevol especialitat, des de corredors de pista, corredors de ruta de 5kms, 10 kms, mitja marató, marató, ultra-marató, curses d’orientació, curses de muntanya, duatlons, triatlons , i també corredors que no s’han plantejat mai fer cap cursa, però corren per salut o simplement perquè els hi agrada.

Acceptem gent de qualsevol nivell de forma física, i també de qualsevol edat major de 16 anys. Precisament es una iniciativa encarada a atletes populars i anònims a fi d’orientar-los per fer correctament aquesta activitat.
El sistema de informació girarà al voltant del Blog d’internet osonacorre.cat, Blog que es donarà d’alta expressament per aquesta activitat. També estarà lligat al canal web de notícies i salut corrercorrer.com de caire mes generalista i encarat a notícies del mon del running en general.

En el blog es publicaran informacions de interès referents al mon del corredor, des de articles referents a fisioteràpia, podologia, quiromassatge, psicologia esportiva, esport i natura, consells d’alimentació per corredors, higiene i salut, i també es recolliran informacions sobre curses de tot tipus , resultats, etc.
(tothom qui vulgui podrà participar i donar la opinió en el blog)

Intentarem coordinar sortides a diferents curses,(qui vulgui)

Intentarem 2 o 3 dies per setmana quedar per anar a córrer junts, com a punt de sortida a les pistes d’atletisme Josep Mª Pallàs (qui vulgui)

Es farà assessorament d’entrenaments enfocat a la especialitat de cadascú (qui vulgui). Qui vulgui un entrenador personal també se li pot buscar (això va a càrrec apart, nosaltres solament posarem en contacte atleta i entrenador). En el blog hi hauran publicats taules d’entrenaments per a diferents especialitats.

Intentarem fer sortides a curses a l’estranger (exemple: Marató de Londres,o Rotterdam, o París, Boston, o lo que a la gent li faci gràcia) intentarem coordinar-ho, buscar sistema de transport , estada, dorsals etc.
Sortides a curses tipus Behobia- San Sebastian, San Silvestre Madrid. ( lo que demaneu).

Es buscarà gaudir de descomptes especials en diferents comerços, roba d’esport, alimentació per atletes etc.

Hi es benvingut atletes de qualsevol equip, es un grup integrador, i el que es vol es compartir informació i experiències.

Per donar a conèixer aquest projecte a tothom: Premsa, corredors, i a la societat osonenca farem una

RODA DE PREMSA
S’ha escollit un lloc realment emblemàtic com es el TEMPLE ROMÀ DE VIC per donar a conèixer la iniciativa, Us hi esperem a tots...
Acte Roda de premsa
Data Dimarts, 26 de maig de 2009
Hora 20 hores
Lloc Temple Romà de Vic


La data d’arrencada de OSON@ Corre, està prevista per el dia de la CURSA DE LA POLICIA D’OSONA, que es farà el dia 31 de maig, i que sortirà de Manlleu i arribarà a Vic.
Creiem que es un bon lloc per donar inici al grup.
Si voleu, quan us apunteu per a la cursa en l’apartat Club: Ho podeu fer amb el nom de OSONA CORRE
Estem preparant una samarreta commemorativa que dirà “ JO VAIG PARTICIPAR A LA PRIMERA CURSA DE OSONA CORRE”
Podeu encarregar la vostra, rebotant aquest e-mail.
Si et fas soci de Osona corre abans de la cursa de la Policia et regalem la samarreta commemorativa.


En Breu us enviarem un e-mail amb el formulari i preus per poder apuntar-vos a OSON@ CORRE


Digueu-nos si vindreu a la roda de premsa ( es per tenir apunt les pastes i el cava, je je)

Sisplau reboteu aquest e-mail i doneu a conèixer a tothom qui creieu que pot estar interessat en aquesta iniciativa


Gracies a tots
ATENTAMENT
Victor Vilalta

4ª CURSA ENTRE PONTS DE RODA DE TER

"sortida de la cursa de l´any passat"

És només la 4ª edició, però està quallant com una de les curses a fer per aquestes dates, i a marcar al calendari per no oblidar-la.

Va bé per fer baixar els turrons i el cava, i a més els seus 5km fan que sigui assequible per gent que no córre habitualment i que amb l'excusa de la festa, de que es pot fer disfressat, de que quedem amb una colla per fer-la o per el motiu que sigui, s'anima a calçar-se les sabatilles i sortir a donar voltes pel poble, dues voltes per ser més exactes.

No hi ha gaires cues per les inscripcions ni per recollir el pitrall, i per tant hi podriem arribar amb el temps just, però la majoria hi arribem una hora abans. És un dia de retrobaments amb gent que no veus en tot l´any, o de fa molts anys, ja que molts rodencs que viuen fora aprofiten les dates per venir a veure la familia com és el cas d´el Xinès de Roda, en Dani o en Joan i la seva dona, vinguts de Bcn que també comencen a enganxar-se a aquesta droga. És un dia per veure el debut en "competició" de molta gent que practica esport i no competeix, com la Jus i la seva colla d'entrenament de l´Atlètic Vic, de l´Irene, l'entrenadora de bàsquet de la Júlia, o tants i tants amics de la plana que no veig a cap altra competició, més que res perquè jo no faig practicament cap més competició.

Avui doncs, tot i la pluja-neu i el fred intens, molta gent i molt caliu en una bona matinal, distesa i agradable, que evidentment he hagut d'allargar ja que 5 km " saben a poco, muy poco".

Tant bon punt tingui fotos i classificacions les penjo!!

LPMM, LA PEOR MARATÓN DEL MUNDO

El món està ple de reptes estrafalaris. Molt destacable, però la "LPMM" , també coneguda com a "La peor maraton del mundo", obra del cervell dubtosament centrat del Luis Arribas, alias Spanjaard.

Aquesta proposta va apareixer publicada al seu blog fa uns dies i s´ha guanyat la meva admiració per sempre, i li vull demostrar posant un link aquí al costat amb el seu nom però que porti a una pàgina porca.

Una persona capaç de muntar una prova així es mereix això i molt més, i jo em sento inmensament feliç de saber que el podré coneixer en persona i competir contra ell (tot i que em deixaré guanyar, faltaria más) el dia 20 de desembre a les 6 hores nocturnes de corredors.cat (però això ja sera un altre post).

Aquí deixo el reglament de la prova, a disputar-se ves a saber quan, si es que es fa, per si a algú li interessa anar-hi, o no...

La Peor Maratón del Mundo (LPMM)
CAMBIO: SABADO 10/01/2009. A las 15.00h. INSCRIBETE AHORA O HAZ LO QUE TE DE LA GANA.
Imaginemos todo lo malo de una carrera mal medida, o esa media maratón con un circuito horrendo, esa pesadilla de llegar a un lugar de salida o de punto de encuentro difícil de memorizar, inaccesible a los familiares. También podemos acordarnos de las carreras donde la bolsa del corredor parece de pitorreo, los avituallamientos de esa prueba mal colocados y surtidos a medias. O la página web de tal maratón donde no funcionan las inscripciones en línea, el calendario bailón de algunos eventos que se cancelan y confirman y desconfirman. La organización voluntariosa pero descoordinada, líos con los dorsales… O todo junto. No sé si se podría empeorar, pero sí se puede poner todo junto. Voy a organizar la peor maratón del mundo. (LPMM). The Worst MArathon in the World, para pedantes y extranjeros. Detalles a considerar (llamadlo reglamento si lo deseáis):

3. Circuito mal medido. Siempre a peor, LPMM tenderá a tener un par de kilómetros más. Ni google earth ni GPS. No habrá kilómetros medidos, sólo la organización los conocerá y de manera muy aproximada. Se dotará al recorrido de peculiaridades contrarias al gusto del corredor habitual. Incluso al buen gusto.

1. Los avituallamientos estarán colocados de manera sumamente inconveniente. No habrá agua ni bebidas isotónicas. Es posible que a última hora se cambie todo y tengáis que llevar todo a la espalda. Algún avituallamiento se deberá hacer en establecimientos comerciales o de restauración fijados secretamente.

5. Habrá un dorsal único, obligatorio y -a ser posible- que induzca a confusión. Deberá despertar verguenza ajena a organizadores y corredores. Descárgatelo aquí por la cara.

3. Las clasificaciones de LPMM no saldrán ni bien cuadradas, ni por tiempos netos o brutos, posiblemente sí en internet pero a destiempo y en un formato complejo de entender. Si así sucediera, habría que convocar una porra/votación para determinar el ganador.

4. La carrera será gratuita, pero no por vocación ni persiguiendo causas solidarias. LPMM será así por propia dejadez. Los fondos necesarios para mal cuidar de los corredores saldrán de donde la providencia disponga. Será obligatorio llevar dinero suelto porque habrá que tomar el transporte público para enlazar algún punto que otro del infame recorrido.

5(sí, de nuevo). Fecha y lugar: 10 de Enero, metro La Granja (Línea 10 Norte) de Madrid. A las 3 de la tarde, para pillaros recien comidos, y coger todo el caos del Sabado tarde en la city, Madrid que, por fin y en su afán olímpico, ya podrá presumir de algo: tendrá la peor maratón del planeta. LPMM coincidirá con el mayor número de maratones y atractivas pruebas del país. Carecerá de permisos por no ser ni una prueba deportiva organizada, ni estar sustentada por organismo alguno. Quizá algún microorganismo.

6. El carácter eminentemente macarra de LPMM hace que servidor de ustedes haga caso omiso a cuantos comentarios, recomendaciones o quejas. Si hubiera cuestiones por empeorar, se organizaría lo más rápido posible una segunda edición, con el objeto de acallar sus críticas. Es más, incumplimos consciente y sistemáticamente el mandato de la RAE sobre el masculino de la palabra ‘maratón’.

7. Lo no ideado en estos 6 puntos anteriores será dejado (a) a la discreccionalidad del organizador o (b) de la mano de Dios. Por no tener, no habría ni inscritos. ¿O sí?

25ª MITJA MARATÓ DE RODA DE TER

Les curses, per als que del córrer ne´m fet una passió, són com la vida mateixa.

M´explico.

Moltes les tries com tries els amics. I les tries perquè tenen alguna cosa que les diferencia i les fa úniques i així les estimes. Com als amics.

Altres són com la familia. Te les imposen. Són allà. I te les pots estimar o no, però et toquen, és inevitable.

.

Jo tinc moltes curses amigues, moltes, però la Mitja Marató de Roda és la meva familia.

Jo sóc de Roda de tota la vida ( o era Roda de Ter??). Sóc d´un poble sense mases encants però que m´estimo com qualsevol estima el seu. Amb les coses bones i les dolentes.

Així doncs, aquesta mitja és la meva ( i la de molts) i no volem que es perdi, tot i que sabem que perilla.

.

Avui no toca parlar de com m´ha anat, de si he patit més o menys ni del temps que he fet (adelanto que ha estat un temps mediocre, però que esperaveu en una cursa de 21 km d´un tio que entrena per fer-ne una de 190 i a més refredat com una sopa) ni de si és una mitja dura, si té un grapat de tobogans i una recta que no s´acaba mai i unes pujades i baixades que et maten les cames.

No.

.

Avui toca parlar de que és la única mitja que ens queda a Osona, que s´ha demostrat que està viva i atreu a molta gent i que és un punt de retrobament social de molts dels corredors de la zona.

.

Aquí aprofitem per saludar-nos, explicar-nos el que no podem dir-nos la resta de l´any, (sobretot parlo per mi que no em prodigo en gaires curses, al menys de les considerades "normals")amb l´Albert,en David, en Manel, Santi, Dani, Berto, Costa, Jep, Ramon, Oscar etc... no acabaria mai .

.

Aqui aprofitem per retrobar gent que havies conegut en un context ben diferent i que han caigut de morros en aquest món com jo, com l´Enric Corder (del Tri na amb ginebra al Tri atló).

.

Aquí aprofitem per que vinguin a dinar a casa aquells amics que sense viure massa lluny (Garraf) com l´Ignasi, la Carme i la Carla , no troben mai el moment, i correr es converteix en l´excusa perfecte.

.

Aquí aprofitem per coneixer cara a cara a gent amb la que mantenim contacte virtual a través del bloc. Ahir vaig coneixer per fi l´Ironxevi, un exemple a seguir, amb 51 maratons a les cames i infinitat de mitjes, de triatlons i altres curses, i a la Trimariona que el grip no la va deixar ser a la sortida però que ens va venir a veure pedalant a l´arribada, i em vaig quedar amb les ganes de saludar a l´Abuelo i altres correcats.

.

Aquí aprofitem per iniciar en aquest vici a gent que estima l´esport però necesitava una empenta i una cursa que fós l´excusa. Ahir és van estrenar com a runners en cursa en Santi , l´Albert i en Marcel . Ahir els vam injectar la primera dosis d´una droga molt dura.

.

Aquí, si us hi fixeu hi passa tota una vida paral·lela a la vida real.

Reunir en uns metres i una estona a tanta gent amb un objectiu tant noble i net com lluitar contra si mateix i el seu propi esforç no es pot perdre.

.

Moltes gracies a tota la gent que treballa durant molts mesos per poder tirar endevant la cursa

.

Ahir celebravem els 25 anys . N´hi desitjo 25 més.... i espero ser-hi.

ÚLTIM AVIS PER LA MITJA DE RODA

Doncs això , que el dimecres 8 d´octubre, demà, s´acaba el termini (o plas) per inscriure`s a la Mitja Marató de Roda, probablement una de les millors mitjes que es celebren a la Plana de Vic, i a més, com ja sabreu, amb la recompensa final d´un entrepà de buti espectacular regat amb cocacola a saco i un final de festa amb sortejos i tot ( "gafes" abstenir-se).

No és la mitja més plana de Catalunya, això ja us ho asseguro, tot i que el fet de ser a la Plana de Vic pot confondre, però si que s´hi respira un molt bon ambient, està organitzada amb molt de carinyo i com ja sabeu, aquest any celebra la 25ª edició. Només per aquest fet es mereix que tothom que pugui s´hi apunti, a la mitja o als 10km, ja que una cursa amb aquesta solera costa de trobar i més en un poble tant petit com Roda.

Els que estigueu indecisos o els que ho tingueu clar però no sabeu com, podeu fer la inscripció i el pagament des d´aquí, i automaticament ja us adjudicaran un nº de pitrall.

A mi m´ha tocat el 42. Quin numero podria ser millor? Bé aquest any hauria preferit el 190...

BTT CASES NOVES

El club BTT Cases Noves organitza per el proper 27 de setembre a les 4 de la tarda les "Segones 2 hores de resistència de les Masies de Roda"

Tots els que estigueu interessats en participar-hi trobareu més informació a la WEB del club.

A part d´obsequis per a tothom els més màquines opten a premi en metàl·lic. Així va començar l´Amstrong a guanyar-se la vida amb la bici...

MITJA MARATÓ DE RODA

Arribo a la feina, obro el correu i me´n arriba un de´n Gregori Dominguez, el president de la Comissió Atlètica Roda.

És la propaganda de la Mitja de Roda que es celebrarà el proper 12 d´octubre. Són 3 arxius escanejats de les 3 pàgines del tríptic.

Fins aquí res més. Com jo l´haurà rebut un munt de gent amb ganes de córrer i els que no l´hagin rebut el trobaran a botigues de Roda, a botigues d´esports de tota la provincia o els el donaran a altres curses.

La sorpresa arriba quan obro l´arxiu que correspon a la portada i veig que al costat de les grans lletres anunciant el 25è. aniversari de la prova, amb una foto de la sortida de la primera edició i una altra de la última , hi ha un requadre ( bé, recuadre no que és rodó però no sé com dir-ne, re-rodo-dre?) doncs això, un requadre amb una foto meva al Sables i envoltat del text " Jaume Tolosa 55è a la Marathon des Sables 2008").

Ai! aviam si em posaré tonto! És absurd però se m´ha posat la pell de gallina per un moment. Sempre és agradable que et reconèguin l´esforç, i més a casa.

Així doncs, aquest any tampoc em puc perdre la Mitja Marató de Roda, possiblement una de les millors del món. De fet des de que córro només les lesions m´han impedit participar-hi, ja sigui a la Mitja o als 10km i des de fa 2 anys és l´unica prova de menys de 42km que faig sense falta.

Ah!! I MOLTES FELICITATS PER 25 ANYS DE CURSES i prometo ser a la linea de sortida quan celebreu, bé, quan celebrem els 50.

CLASSIFICACIONS CURSA CANTONIGROS

Quina sorpresa quan veig les classificacions de la cursa de Cantonigròs a EL9NOU de dilluns, i tot i que cert que vaig adelantar a molta gent del km 5 al final, com que vaig sortir molt "tranki", no em pensava ni molt menys haver quedat el 7.

El 8 en David, cuñaoooooo!!!!.

En Ramon el 26, en Ligero l´11 i en Jesus el 106. Això entre molts d´altres coneguts.