AH SI, TU TAMBÉ FAS ANYS, NO?

Us explicaré una història que potser no ho és però que podria ser real com la vida mateixa:

Hi havia una vegada un tio alt, guapo, atractiu, intel·ligent i moltes qualitats més que ara no venen al cas que molts anys enrere celebrava el seu aniversari colgat de felicitacions i regals i amb unes farres i disbauxes que us en faríeu creus de què això pogués passar en un país civilitzat.

De cop i volta, però, aquest protagonisme del nostre protagonista (valgui la repugnància) es va acabar. O almenys es va veure molt i molt disminuït.

Tot va començar el dia que ell hauria d'haver estat de farra immensa pel seu vintivuitè aniversari i en lloc d'això se'l va passar sencer a l'hospital, ja que la seva dona li va voler regalar una nena petita. Però qui collons regala nenes petites per l'aniversari a un tio de 28 anys? Regala-li una moto, un viatge, un disc de Boniem! El que sigui, però una nena? Doncs si, curiós si més no, però li varen regalar una nena. I per més colmo, petita. Molt maca, també cal dir-ho, però petita.

 I ell en principi va estar molt content (o ho va fer veure) ja que sempre que et regalen alguna cosa estàs content (o ho has de fer veure), i si és un bitxo petit i preciós que es mou (i no és ni un gat ni un gos ni un tamagotxi), encara més. Els primers problemes varen aparèixer de seguida quan es va adonar que aquella nena (molt maca, tot sigui dit) (i petita) no portava llibre d'instruccions i aquell tio tan guapo, atractiu, etc, etc, va estar a punt d'anar a reclamar i/o tornar-la en garantia quan després de buscar i rebuscar com es feia perquè fes coses xules i espectaculars es va adonar que el que en realitat va començar a fer va ser plorar a les nits i a cagar a tothora una merda que sempre li deien que era d'àngel, i que, potser si que ho era, però feia més tuf que la del gat.

I ho va provar, Déu ho sap que ho va provar, però li van dir que sense el tiquet no li podien acceptar la devolució en garantia, i se la va haver de quedar, a ella, i al gat.

Va passar tot un any i aquell bon noi li va anar agafant el "truquillo" a aquella nena. No feia falta llibre d'instruccions. Era molt espavilada i per si sola cada dia feia més i més coses. Anvelivevol!! diria l'Alcaldessa. L'evolució va ser molt més espectacular del que mai s'hauria imaginat i va estar a punt d'estimar-la i tot, però de sobte va arribar el dia de la farra dels 29 anys i quan s'esperava que un cop passada la novetat, tothom hauria oblidat la nena, que al cap i a la fi només feia un any i això no crec que s'hagi de celebrar (ben mirat ell no recorda haver celebrat el seu primer any) i així doncs, el tornarien a colgar a ell de felicitacions i regals, de festes i farres, i va ser llavors i només llavors quan es va adonar que a partir d'aquell moment ell ja mai més no seria ningú. Les felicitacions, regals i atencions varen ser per aquella cosa petita, ara ja no tant, i molt maca (tot sigui dit) que reia quan li deies alguna cosa, que potser ja deia papa i que ja començava a caminar.

Però que continuava cagant i fent tanta o més pudor que el gat.

A última hora, quan ja l'envaïa la més absoluta depressió i gairebé es donava per vençut, algú va trencar per uns breus moments la màgia que envoltava aquella nena que feia un any i va dir parsimoniosament:

-Ah, i felicitats per a tu també. Era el teu aniversari no, avui?

I els altres van distreure un moment l'atenció dels bolquers cagats amb merda d'àngel d'aquella cosa petita i van exclamar un:

- Ai si, felicitats. -  (no hi varen posar ni un signe "!" a la seva expressió facial o en l'entonació vocal) i varen tornar a bavejar amb aquella cosa petita que t'havia anul·lat com a persona només d'aparèixer. Et vas haver de conscienciar que ja mai més series "en". Ara ja eres i per sempre més "el pare de". I mai més tindries aquella dosi d'inflament d'ego cada 25 de setembre que recordaves de quan eres més jove. Mai més.

Així varen anar passant els anys i t'hi vares acabar acostumant. Tampoc era tan greu. Quan arribava aquesta data fatídica i l'havien colgada de petons i de regals, a vegades te'n quedava algun per a tu (de petó vull dir), però ja t'estava bé. Cada dia era una mica més gran i maca. Cada dia superava amb escreix les expecatives que mai hauries posat en ella. Cada dia eres més feliç d'haver perdut la teva gran data a canvi de tenir-la a ella i fins i tot tu mateix vares acabar oblidant a vegades que també era el teu aniversari.

Però arriba el dia que se't fa gran, massa pel teu gust, i els 18 anys ja són aquí. 46 per a tu (encara que això ja no li importa a ningú). I ja hi estàs tan avesat, que avui ja només voldries que la felicitessin a ella. Que gran que és. Que guapa. Avui, que per primera vegada celebrarà els anys una mica lluny de casa, coses de la vida universitària, només penses a felicitar-la a ella.  Perquè si, és una mica lluny, però no tant, i segur que d'alguna manera o altra estarem junts. Com sempre.

Moltes felicitats Júlia.

Ah, i si, i crec que també és el meu aniversari. (encara que només li interessi al gat, que quan caga continua fent la mateixa pudor).

 

 

LA TEORIA DE L'EVOLUCIÓ

Si senyor, ho dic convençut i en veu alta: Definitivament crec en l'evolució (cap a bé) de l'espècie humana.

Bé, us confessaré que veient les qualitats dels meus pares i després veient-me a mi, el desastre de tio que n'ha sortit, m'atreviria a dir que l'afirmació d'abans està molt i molt fora de lloc. Sóc un cas típic de involució. No us cregueu, tampoc m'ajuda gaire veure-us a vosaltres, amats lectors d'aquest bloc, que podent perdre el temps fent mil coses mínimament profitoses com la papiroflèxia, seguir un debat del parlament o llegir l'ABC, decidiu de tant en tant perdre una estoneta aquí amb mi. No diu gaire a favor vostre, no. No us enfadeu però també sou un cas clar i preocupant de recessió evolutiva.

Però no parlem dels elements que anem en contra de les teories de Darwin, centrem-nos amb qui si que les compleix. Avui la meva filla m'ha reconciliat amb el món i amb la teoria de l'evolució.

Té conya que d'un tio com jo, mononeuronal, n'hagi sortit una filla, la Júlia, que afrontarà a partir d'ara una motivant vida universitària havent acabat el Batxillerat amb Matrícula d'honor. Sempre havia sabut que era llesta, intel·ligent, especial, però a vegades cal que algú de fora et digui què tens -els mestres en aquest cas- perquè te n'adonis d'una vegada per totes. Ja ho sabia. Ja ho sé. I n'estic tant i tant orgullós, que quan m'ha trucat aquest matí per donar-me aquesta noticia, tot i que ja més o menys ho sospitava o m'imaginava que podia ser, no he pogut evitar d'emocionar-me i deixar escapar una llàgrima. O dues. Potser m'ha agafat en un dia tonto, que jo sóc molt dur...

Aviat farà 18 anys que, mira quina casualitat, la Júlia va ser el meu regal d'aniversari. Si, va néixer el mateix dia que jo, i això lluny d'una casualitat és un regalàs. A vegades la vida et dóna coses que penses que no et mereixes i ella n'és una d'aquestes. Realment a vegades penso, no, no només ho penso, ho sé i n'estic convençut. No me la mereixo. 

Però em cau la baba i l'estimo molt. Ja ho sap.

FER ANYS EM FA POR...

Fer anys em fa por. Cada cop més. Avui en cauen 45, que ja són molts, i això vol dir que ja poso la directa cap als 50!!!

Però no, no us penseu que em fa por fer-me vell. No són els meus anys caient un rere l'altre els que m'espanten. De moment encara no. Potser perquè cada dia que passa em sento millor. Més jove, si més no d'esperit i d'actitud. Més savi, que no vol dir més llest. Més dur, més centrat, més competitiu en tot... Millor; aquesta és la paraula

SANT TORNEM-HI... (CAT)

Per sort o per desgràcia a l'agost no puc fer més d'una setmana de vacances, la meva feina m'obliga a estar sempre a disposició del què pugui ser i colgats de feina i al fer vacances per torns, amb poca gent tot el mes, només em queda per a mi la setmana del 15, que sempre queda tallada per aquest dia festiu i fa que als polígons no hi passi ni l'aire i et permet desconnectar una miqueta i gaudir d'uns dies lliures. Només una setmana, cal aprofitar-la i l'afronto sempre -si no marxem- amb una llarga llista de coses per fer:

4000 METRES I AVALL... (CAT)

Un deute és un deute, i s'ha de pagar.

Suposo que un dia vaig treure el tema pensant que es cagaria de por només de pensar-hi i la realitat va ser que es va super motivar i em va fer prometre que un dia ho faríem.

Li vaig regalar encara no fa un mes aprofitant el dia de Santa Júlia pensant encara que es tiraria enrere i, saps allò de què quedes bé i acabes comprant-li una altra cosa més tranquil·la...

UNA NOVA AVENTURA: EL BLOC BILINGUE (CAT)

Sé que em donarà molta més feina i em prendrà un temps del que a vegades no disposo (potser ara, estant de vacances no en sóc del tot conscient) i és que escriure una entrada al bloc que sovint sembla una tonteria -i tants cops ho és- i que no m'hauria d'ocupar més de deu minuts de la meva vida, normalment em té entretingut un temps indefinit que no sempre és el mateix, però que sol sobrepassar l'hora i puc arribar a haver-ne de fer servir moltes més entre escriure, re-escriure, llegir-ho i modificar-ho, esborrar la típica bajanada que no cal o el paràgraf políticament incorrecte o poc adequat, corregir les faltes d'ortografia, treure les redundàncies i algunes repugnàncies i quan n'hi ha, penjar-hi vídeos o fotos, organitzar-les i maquetar-ho tot una miqueta, donar-hi una última ullada i quan em sembla tot correcte, publicar-ho, mirar com ha quedat, tornar-ho a llegir i llavors encara hi acostumo a detectar alguna cosa que he de modificar, o ves a saber el què m'empesco només pel fet de no fer-ho mai més fàcil del que podria ser. (Ufff, agafo aire...)

QUATREPERQUATRESETZE

Recordo que al 2008, un dia com avui....també parlava de xifres...

EL MEU PARE SURT AL MEU LLIBRE DE TEXT!

Casualitats de la vida. Ser al lloc adequat al moment adequat. Una foto feta a un tio entre milers de fotos fetes a més de 800 tios que corrien com desesperats pel mig d'un desert. Coses que evidentment només passen si no les forces, però que  si passen, tot i que són immenses tonteries, fan una il·lusió enorme.

Tinc una filla amb gairebé 16 anys que avui ha comenat el 1er. de batxillerat, i aquest és el llibre de text d'educació física de 1er de batxillerat de la meva filla i de tots (o gairebé tots) els instituts del país.

I aquesta és la pàgina 13 del llibre, on hi surt a primer pla un tio amb cara d'asfixiat pujant una duna al Marathon des Sables del 2008. I ves per on, la cara d'aquest tio em sona.

Va, i ara a veure qui es el xulo que pot pitejar de sortir al llibre de text de batxillerat dels seus fills?  Eh? EHHHH?????? Va, que ho digui ara o que calli per sempre!

I ara ve quan em deixen un comentari el Rei, el(s) Bush, l'Aznar, el Papa de Roma i altra gent d'aquesta que sempre surten als llibres de text dels seus fills, reclamant el seu protagonisme en aquest bloc. Però a aquests deixeu-los dir. Puto caso!

A MI M'AGRADA EL JAZZ...

A mi m'agrada el jazz...

Amb aquesta afirmació ens va sorprendre a tots la Joana, la meva filla petita. Gairebé 9 anys. El meu passat de músic va ressorgir de cop i volta empès per una munió de vells records (que be que parlo,no?)

A mi també m'agrada el jazz. No tot. La veritat és que tampoc sóc un entès en aquest tema i em passa amb el jazz com amb el vi: només m'agrada el que m'agrada, el que m'entra bé. Que no per força vol dir que sigui el bo.

A mi m'agrada el jazz, va dir convençuda. Havia sentit ploure i li va sonar la paraula. I tant que li agrada el "jazz", la torna boja!
 Però, ai làs!, ella i jo parlàvem d'un "jazz" diferent. Ella es referia a aquell "jazz" que jo no suporto...Però es igual,  per culpa d'aquesta afirmació, jo que sóc un pare abnegat (no se si més ab o més negat), per complaure-la, en aquests moments estic al seu costat, al Palau Sant Jordi de Barcelona veient un concert d'en Jazz-tin Bieber.

Què faig? Ballo?

Sigh!

UN REPÀS DEL 2010.

Dia 31 de desembre. Dia dels resums anuals, dels programes de zàping amb les millors imatges, les millors anècdotes, les caigudes més gracioses, els desastres més impactants...del resum d'un altra any que ja portem a la "xepa".
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.

Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia  6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.

Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.

Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.

Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!

I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.

Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.

La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.

Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...

Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.

43. I 15 de la Júlia.

Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).

Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.

Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.


Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.

Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...

Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu,  també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...

Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.

Us desitjo a tots un millor 2011.

PARANOIES PRE-CURSA

Sembla mentida però potser és cert. La meva dona ja em va dir que era normal, que sempre em passa abans d'una cursa: Porto un refredat de cullons. Mareig, pesantor, malestar, mocs, molts mocs i la cursa a la cantonada. Dema marxem. Comença diumenge. Repasso entrades del bloc d'abans d'altres curses i si que a vegades m'ha passat, però mai tant a sobre de la cursa. Continuaré, però com sempre, optimista de mena i intentaré veure el got mig ple. Només és un refredat, no una grip, i quan arribi al càlid ambient del Brasil i al nerviós entorn dels competidors abans de la cursa, aquesta sensació s'ha de convertir en història i he de sortir a gaudir de tot el que viuré aquests propers dies. Tot serà nou per mi. Tot excepte les ganes de disfrutar i de viure, perquè al cap i a la fi, aquest esport és això: vida!.

Com sempre moltes gràcies a un munt de gent, la familia per devant per la paciència, a la gent de Carrosseries Tolosa, Solgironès, en Marc de Diedre, en Pep de Tapisseria Vallbona, en Marc de Fisiosona el meu àngel de la guarda, a tots els amics d'Ampans, a la gent de la premsa que en parlen i a  tothom que pensarà una miqueta en mi, també s'hi pot incloure.

Vaig tard. Una dutxa i cap a l'aeroport.

Fins molt aviat.

43.

Tants mesos d'entrenament per a la Jungle Marathon, tants esforços esmerçats en una sola cursa, tanta energia invertida, tants km recorreguts, tant, tant, tant, tant de tot....Exercicis de mentalització: se perfectament que ja no sóc un nen, 42 anys pesen, si, però estic preparat per afrontar-ho. Sé que ho portaré bé i que tampoc són tants. Entreno amb ganes. Durant molt de temps i molts km... Però s'ha acabat. El destí és cruel. Tants esforços perquè ara se'n vagi tot a prendre pel sac.

M'acaba de caure a sobre un any més. M'ha esclafat contra el terra. Jo ho havia planejat tot per 42, no per 43!!!Com es pot ser mínimament competitiu si et vas fent vell?

És clar que l'alternativa és pitjor.

Falten 15 dies per la Jungle Marathon, l'afrontaré amb 43 i tremolarà la selva!!!!!

Ah, i la Júlia 15. Per sort no passa el temps només per mi!!! Felicitats guapíssima!

TRUCADA DES D'ARGÈLIA

Per fí la esperada trucada d'en Jaume.

Fa cosa de 10 minuts ha trucat , ha hagut de pujar una muntanya per poder tenir cobertura, imagineu-vos l'esforç que ha hagut de fer (però és clar, despres de 50 hores corrents ja no li vé d'una muntanyeta oi????).
Diu que tot ha anat perfecte, cap lesió i cap problema de cap tipus, han anat junts amb en Pasquale fins que els hi faltaven 11 km. i li ha vingut un esgotament i s'ha posat a clapar durant mitja horeta i com si res no hagués passat a continuat fins a la meta, tot perquè durant la nit veien una llum al darrera i es pensaven que tenien un corredor darrera seu i han començat a augmentar el ritme ( aixó ja us ho explicarà ell amb detalls i anècdotes que no seran poques!).
Ha quedat sorprès de tot el merder que s'ha muntat al parlar de metges i no actualitzar els ninotets i les classificacions, diu que tot plegat és perquè estan sense cobertura i els organitzadors envien les notícies vía satèl.lit i tot això comporta una mica de caos en la informació.

Bé, coneixent-lo només us puc dir que ja está pensant en la pròxima, está perfecte i diu que només té alguna butllofeta als peus ( us els imagineu? jejeje)

Marta.

42, L'EDAT D'UN MARATONIÀ

Des de fa molts dies, que coi dies! Des de fa molt de temps havia plantejat que el dia que fés 42 anys començaria un any que hauria de ser molt especial per a mi, per a un maratonià.

Avui els faig, els 42, i continuo pensant que aquesta xifra té un gran simbolisme per als que ens agrada córrer. Tots, un moment o altra de la nostra vida hem idealitzat la marató, l'hem vist com una distància a vencer, com un enemic que tant ens pot donar gloria com un patiment extrem.

Per sort o per desgràcia (desgràcia per a les meves ungles vull dir...) la meva etapa de maratonià, o millor dit de "com a molt maratonià" ha quedat enrera. Això no vol dir que no pugui tornar, ja que no tota la vida podré estar fent curses de 100, 150, 200 i més quilometres, i això tampoc vol dir que ja no faci entremig cap més marató, però si que possiblement tots els plans que havia fet i als que hi havia donat tantes i tantes voltes de les coses que havia de fer mentre tingués 42 anys, es a dir, entre avui i fins a l'ahir d'aquí un any (quin lio),han estat modificats.

Durant aquest any havia planejat competir en 42 maratons oficials. Aquest projecte s'autodescarta tot sol al considerar-lo més un repte d'aconseguir euros i vacances per voltar pel món 42 caps de setmana, que no pas un repte esportiu.

El que si que continuu pensant és que si demà em toca la primitiva ho reactivo...tot i que també es convertiria en una contradicció amb la manera que veig avui les coses a nivell competitiu. Cada dia em motiva menys penjar-me un pitrall i sortir a deixar-me els pulmons penjant de la boca i l'àcid lactic sortint per les orelles. Ara estic en una etapa on gaudeixo molt més de les sortides llargues i dures per muntanya, sol o en grup d'amics, sense pressa ni controls de pas, i això en una cursa no puc fer-ho. Tantes vegades m'han dit d'anar a fer una cursa xino xano...però, digue'm raro, si pago una inscripció, em lligo a uns horaris establerts i em penjo un numero al pit, és per competir. Ho sento, de moment sóc així, potser demà penso diferent, però avui per avui...

Després de considerar que 42 maratons oficials era inabastable, l'alternativa era fer-ne el màxim possible d'oficials ( les de Catalunya, algunes per Espanya, sud de França i destinacións de Ryanair...) i la resta fer-les a lo Ricardo Abad, es a dir, gps que certifiqui el quilometratge i bloc per fer-ho públic i "oficial". Ara i aquí no descarto fer-ho així, però ja aviso que si ho faig ho faig i si no que ningú em toqui la pera, i a més si ho faig serà molt més amb control de gps que amb marató oficial.

Una altra opció, si vols tu no tant glamurosa ni tant seria és fer les maratons a lo Spanjaard, és a dir, una merda de marató!

Una altra alternativa, ja que em motiva molt més l'ultrafons que la marató en si, era fer en competició 1772.19 km, que és el resultat de multiplicar 42.195 (per a qui no ho sàpiga és la distància oficial d'una marató) per 42 ( que, per si no ha quedat clar, són els anys que faig avui). D'aquesta manera si faig una cursa de 200, una de 160, i tres de 100, per posar un exemple, en 5 caps de setmana em carrego l'equivalent a 15 maratons i així acabem abans, jeje!

Una altra alternativa és fer com si aquest any fós com qualsevol altra any, i en lloc de dissertar sobre el numero 42 com a xifra relacionada amb la marató, senzillament afegeixo un número al 41 de l'any passat i tal com vaig escriure, i no m'en oblido pas, també afegeixo un número al 13 de la Júlia que avui en fa 14. Que gran!

Encara queda una altra opció, que és anar obrint ampolles de cava fins que no recordi quina edat faig, ni tant sols si tinc alguna edat concreta, i que oblidi que un dia em va picar el cuc del córrer molts km seguits i així potser en poc temps aconseguiré que la meva familia no em digui que tant prim no estic guapo, aconseguiré una panxeta de felicitat, unes galtones toves, una papadeta que doni gust de tocar i la carn dels braços es rebutirà dins de les samarretes arrapades.

Resumint. No tinc del tot clar que faré i que no faré. El que si tinc clar és que aquest any durarà un any i que cal aprofitar-lo i disfrutar-lo, per tant, alguna cosa faré, i si no, no, i no passarà res de res.

De moment però, 42 i 14.

Júlia, moltíssimes felicitats!!!!

EL MARROC NO ÉS NOMÉS PER CÓRRER

Aquesta setmana passada he estat al Marroc amb la meva familia, i he descobert que per anar-hi no fa falta córrer hores i hores per la sorra, ni fa falta menjar malament a base de barretes i liofilitzats, ni tampoc dormir a terra bruts i podrits. No. Es pot anar al Marroc com un senyor, dormir en Riads i Kasbashs fantàstics, menjar a base de cous cous i tajins boníssims i gaudir d'un país meravellos i ple de contrastos al costat de casa, tant sols a 2 hores de vol. A més, gràcies als amics de Ryanair, aquest vol ha passat a ser una despesa tonta.
Acompanyats per la Saba a Fes i a partir d'aquí en tot moment per en MohaJapon, patró del país Bereber i lider indiscutible del desert marroquí, i del seu 4x4 hem descobert les gorgues del Todra, del Dades, la ruta de les mil Kashbas, Ait Benahdou, N,kob, la vall del Draa, etc, etc, i com no, l'erg Chebbi, el seu desert al costat del poble on va neixer, Merzouga, una de les meravelles de la natura que cal coneixer.

Hem conegut un Marroc amable, atent i ple de contrastos. Són amables i punyeteros, llestos com la fam i si poden t'enreden. Forma part del tracte.

Hem conegut un Marroc a vegades brut, a vegades net, a vegades meravellós, majestuós, però sempre diferent, molt diferent de la nostra Europa. No dic millor ni pitjor, diferent, i això ha fet que les vacances hagin estat aprofitades i disfrutades.

Hem conegut un Marroc en ple Ramadan, amb tot l'encant que això pot suposar i amb tots els inconvenients que ens ha suposat. Un pais ajagut tot el dia per tolerar tant bé com es pugui la gana i la sed. No entraré a valorar que en penso, però crec que Déu, sigui quin sigui, deu valorar les persones per com tracten les altres persones, no crec que les valori per si resen deu cops al dia o si es martiritzen o si passen una gana i una sed insoportables en dies de calor. No vol dir que no haguem estat ben atesos, normalment l'amabilitat amb que ens ha rebut tothom i el servei que ens han donat ha estat d'un 10, parlo només de moments concrets i de la impresió general del pais, un pais que necesita anar endevant i que la religió mateixa li posa pals a les rodes. Crec que els falten un parell de generacions, o potser més per adonar-se de moltes coses...
Un Marroc que ens ha fet coincidir a tots en una cosa: Tornarem, segur! i tornarem a contractar en Moha, seguríssim!!

MILERS DE GRÀCIES

Si em poso a donar gràcies, n'hauria de donar tantes i a tanta gent que faltaria temps i espai i no resoldria el constant problema d'oblidar-me algú.
Acabo d'arribar a casa, cansat del viatge més que de la cursa, i després d'una rebuda de tota la familia, propia i política, a l'aeroport i després de fer molts petons a les meves nenes( a totes) i abans de posar-me a dormir, m'he conectat a internet després d'una setmana "aillat" de la xarxa i he passat pel facebook i pel bloc i m'ha sobrepassat la quantitat de missatges d'empenta i de felicitació, que sumats als mails que vaig rebre a Libia a través de la organització de la cursa, a les trucades per telèfon i els sms fan que em senti una persona mil vegades feliç, i fa que això sol ja justifiqui les hores de sacrifici i patiment als entrenaments i a la cursa.

Així doncs, moltes gracies a tots, i us prometo una crònica de la cursa. El que no us prometo és quan la tindré a punt, ja que demà m'hauré de posar al dia de la feina, i suposo que serà dur tornar a sentir la paraula "crisis" després d'una setmana on gairebé l'havia oblidat.

Tambien agradecer a la cantidad de gente de fuera de Catalunya que me ha empujado con sus mensajes. Disculpad i entended que me explico mejor en Catalan. Os agradezco enormemente el esfuerzo que supone para vosotros el seguir un poco las peripecias de este blog.
Muchisimas gracias.

A PUNT DE MARXA!!

Marxo avui cap a Líbia, a 3 dies de la cursa.

Tot preparat. Falta posar-ho a la maleta.

Tots els dubtes sobre el que cal emportar-se passen a segon terme, ja no cal donar-hi més voltes, el que he decidit faré. Assumiré els meus errors i intentaré que no siguin buits i aprendre d'ells.

A la part esportiva, ja hi posaran el preu la sorra, el sol i els km.

He acabat ara fa un moment un post on s'explica com seguir la cursa en directe i com enviar mails de suport.
Aquest, però, es publicarà automaticament demà, per no solapar aquest, que vull que sigui un agraiment molt sincer a tots els que en un moment o altra m'heu fet costat. Costa molt a tots nivells, econòmic, familiar, laboral... marxar a fer una cursa d'aquest tipus, molt més del que a vegades ens podem imaginar, i per tant les paraules es queden curtes per dir el que sento ara, a poca estona de marxar cap a l'aeroport.

No em queda gaire temps per escriure,tampoc no cal, just acomiadar-me de tots amb un fins molt aviat i un moltes gràcies molt sincer.

Jaume.

COM CANALLA!!!!

guerra de neu

Tot i que la nevada va caure just a l´últim vespre de les vacances, avui al migdia, li hem robat una estoneta al dinar per fer una petita guerra de boles de neu i donar vida a un nou personatge a la familia.

El nou fitxatge

Hem disfrutat tots com canalla , la de 13, la de 6 el de 41 i la de 38, o ja cal dir 39. De demà en un any ja serà una quarentona. Moltes felicitats!

TORNEM A LA DURA I PUNYETERA REALITAT

La part bona del que "tot lo bò s´acaba", és que tot lo dolent també. A part d´això no se veure-li res més de bo a que s´acabin les vacances.


Després de disfrutar d´uns dies a Cuba, a tutiplen i tot pagat per TRIUMPH I SLOGGI (una miqueta més de publi), com ja havia dit, ara toca fer-ne cinc cèntims per diferenciar els diferents tipus de turisme que em pogut assaborir.

• Turisme de relax, és a dir, mojito, tumbona, platja, piscina...no és el que acostumem a fer però ja que hi erem i sobrava alguna horeta...

• Turisme d´inmersió social. Visita d´un país aprofundint en la mesura del possible en coneixer la manera de viure dels habitants, i per això hem tingut la sort de compartir hores amb la Carmita i en Jose Antonio, sobretot aquest últim que ens va passajar per l´Habana tot un dia amb el seu Ford del 56, increiblement ben conservat .








• Turisme gastronòmic, és a dir menjar molt, bé i beure molt i millor....


• Turisme Pijo. Triumph no només ens va pagar el viatge. A més vam disfrutar d´una jornada de catamaran i platja de postal a Cayo Blanco, un sopar a la preciosa Casa Du Pont, adornat amb l´obligatorietat de vestir absolutament de blanc...


• Turisme esportiu. Del grup de 160 persones que erem al viatge, sóc sens dubte el que millor coneix tota la península de Varadero. La vaig córrer per carretera, caminets, platja amunt i platja avall tant com vaig poder, incloent la sortida de l´ultim dia, just abans de marxar que vaig anar a veure la sortida del sol a la punta d´aquesta península i vaig acabar amb un bany a la platja amb l´única companyia d´uns pescadors un tros enllà i la remor de les onades. La cagada és que vaig anar sempre sense càmara de fotos. Només queda constància de l´snorkel.


• Turisme d´aventura. Fer un viatge de Varadero a Trinidad, passant per Cienfuegos, 5 persones dins d´un Hyundai Atos, una d´elles el xofer, l´Alberto, un cubà punyetero com ningú, sens dubte fruit de la necesitat, esquivant forats a l´asfalt, gent caminant, carros amb cavall, motos, bicis, altres cotxes a tota llet, camions destartalats, cabres, gossos, controls policials, i tot el que us pogueu imaginar que es pot haver d´esquivar, i moltes coses que no us ho podeu ni imaginar, i si a sobre hi afegiu pluja, i que quan es va fer de nit la major part dels elements a esquivar no porten llums, doncs teniu una jornada més intensa i vibrant que cap partida de la Play o que qualsevol esport d´aventura.


• Turisme frustant. L´últim dia, passejant per l´Habana, devant del capitoli entregaven els pitralls del Marató de l´Habana, que s´ha de celebrar demá dia 16. Per 2 dies, 2, no cal donar-hi més voltes, però és frustant.

El resum de tot plegat, però, és que hauriem de viatjar més (tot i que no em puc queixar) i que no hi ha cap lloc al món que no mereixi el nostre interés i una petita part de la nostra vida a la terra, així doncs, a partir d´avui començarem a planejar el proper destí, si la crisis no ho impedeix, es clar.

PROPERS ENTRENAMENTS A CUBA

Demà al matí me´n vaig a Cuba.

Fa ràbia oi ?? jeje.

Ah! i tot pagat per Triumph i Sloggi ( una miqueta de propaganda d´agraiment), un proveedor de Dedins, la botiga de la Marta.

Encara fa més ràbia, no??

Doncs com que quan vareu anar de vacances vosaltres em vaig haver d´aguantar jo, ara "ajo y agua".

Amb la Marta, l´Eli i en Carles compartiré molts mojitos, mojitos, mojitos i també alguns mojitos.

Prometo també buscar hores per córrer, nedar, gimnàs, bici, windsurf, snorkel,.....................i això segur que acompanyat de´n Carles, mentre l´Eli i la Marta tirades en una tumbona es prenen, possiblement, algun mojito.

Quan tornem la penitència serà obligatòria i dura, molt dura...

La part dolenta del tema, bé, dolenta no però fot una miqueta, és que tornem el divendres 14 i el 16 és el Marhabana, la marató de l´Habana.

Que mala sueeeeeeeeeerte!!!