S'ha acabat una altra edició de la Costa Brava Xtrem Running, la quarta ja, i aquest any tampoc me l'he volgut perdre. Coincidir amb amics, alguns que feia anys que no veia i que vaig coneixer a Sables o a la Transahariana i d'altres que veig regularment però que sempre és agradable retrobar. Aquest cop però, ha estat molt diferent. El meu genoll m'ha obligat a descobrir-la des d'una nova perspectiva, com en diríem en llenguatge torero, des de l'altra costat de la barrera, des del bàndol organitzador.
Ha estat una bona experiència, tant o més cansada que des del lloc del corredor i que a més de servir per passar-ho bé i riure molt, també ha estat una bona manera de valorar més el que ja sempre he valorat: l'esforç que hi aboca la gent que organitza i col·labora en un esdeveniment com aquest perquè uns quants desesperats de menjar km puguem gaudir d'un recorregut -espectacular com sempre- ben marcat, d'uns avituallaments ben assortits i d'una rebuda plena de caliu que compensa tot l'esforç emprat. Aquest any, tot i que la pluja ha volgut enterbolir les sensacions, no ha aconseguit fer-nos perdre el somriure ni les ganes de passar-ho bé.
Els dos primers dies, me'ls vaig passar cotxe amunt i avall, baixant a cales i racons, apareixent a totes bandes del recorregut fins a l'avorriment, tant que alguns dels corredors em varen començar a demanar si jo, com aquell senyor de fa dos mil anys, també era omnipresent. Vaig gaudir del dia, collint els que s'estrompassaven, animant els que defallien i fotent crits als que ja em coneixen. Tota una experiència, si, però que em feia delir de no poder ser allà amb ells, a l'altra costat de la tanca, la que em pertoca per vocació i per devoció, corrent la CBXR, com vaig
fer l'any passat, com vaig fer a
la 1ª edició i com voldria fer cada any.
Però les coses van com van i les teves pregàries, al final sempre són escoltades, i així doncs, al brieffing de l'staff del dissabte al vespre -mola més dit així que reunió de currantillos- quan jo ja tenia (a més d'un gin tònic a les mans) assumit que aquesta seria la meva feina per l'endemà una altra vegada i estava escoltant distretament el què discutien... que si tu surts d'aquí i tu l'esperes allà i que si tu fas això i tu el relleves quan arribi... de sobte, el meu cervell, la meva pobra i solitària neurona vull dir, va sentir que deien que faltava algú per sortir de Cadaqués i verificar les marques (i remarcar si feia falta) fins al Port de la Selva. El delit era tan gran, les ganes de calçar-me les sabatilles, ni que fos per caminar eren tan immenses, que del meu cor va sortir una ordre que sense ni tan sols ser computada pel cervell, va fer que el meu dit índex s'aixequés de cop i de la meva boca sortissin unes paraules decidides:
-Ja ho faig jo.
Les meves orelles ho varen sentir i a l'acte varen enviar la informació al cervell que va provar de fer-se enrere, però ja era tard. El pecat ja havia fet forat, com deia la padrina.
Així doncs, aprofitant que ja fa tants mesos que faig bondat i alterno la bici amb passejades i trots lleugers i que el genoll està millorant de forma espectacular a l'espera del tractament que m'han de fer, vaig prendre la decisió de fer aquest tram de cursa en versió xino-xano i treure'm l'angunia que em feia veure que cada dia un pilot de gent sortia a córrer i jo no.
Així doncs, a les 6 i poc ja era a Cadaqués. El dia amenaçava pluja però s'aguantava. Començo a trotar, molt suau, i al moment d'enfilar la primera pujada, com si els déus esperessin que deixés l'asfalt per castigar-me, em va caure el cel a sobre. Litres i litres d'aigua freda que, amb la poca llum que proporcionava un dia trist a aquelles hores, no em deixaven veure davant meu res més que un riu desbocat que baixava corriol avall i que reflectia la llanternada dels llamps que queien no molt lluny.
El meu primer pensament, amb el cap amagat dintre l'impermeable, va ser que quina mala sort que plogués, que potser havia estat mala idea canviar la meva feina de cotxe amunt i avall per la de marcador de tram, moll i passant fred, però sortosament, de seguida se'm va ocórrer aixecar la vista de terra i en lloc de mirar-me els peus, començar a mirar cel i deixar que la pluja m'omplís la boca i em tanqués els ulls.
-Mala idea?
Ha estat la millor idea que he tingut en molt de temps. Tornar a recórrer el camí que he fet tantes vegades, però que sempre veig diferent. Tornar a fer les giragonses del corriol que pujant i pujant arriba un punt que es manté a mitja altura i va entrant i sortint dels racons que t'ofereixen les muntanyes. Tornar a veure les vaques que no s'immuten, cansades de veure gent trepitjant casa seva. Tornar a xafar un terra que em delia per xafar des de feia molt de temps.
A mig camí m'he aturat i he contemplat el paisatge emboirat del Parc Natural del Cap de Creus. No veig el mar però l'intueixo. Em sento la cara freda, com les mans, però em trobo el cor calent que és el que realment importa. Al cap i a la fi, quan hauré arribat al final d'aquella última baixada plena de pedres que se't claven als peus i et fan sentir viu i que et porta al Port de la Selva, la roba seca i un cafè amb llet ben calent a Cal Mariner em resoldran tots els mals.
Poques hores després una altra edició de la Costa Brava Xtrem es donava per conclosa i amb nota. És una cursa feta amb passió i que és possible gràcies a molta gent que hi posa la part més profunda de la bona voluntat.
Tothom era a Portbou, corredors, organitzadors, familiars. Les cares eren de felicitat absoluta provocada pel cansament absolut. Les de tots. La meva inclosa.
Entrades
