TORNEM AL QUIRÒFAN

La puta Llei de Murphy. 

Vaig esperar a acumular molts dies de bones sensacions corrent per explicar-ho. Molts. Però hauria d'haver esperat com a mínim un dia més. El passat 5 de maig d'aquest 2014, just l'endemà de l'últim post al bloc on explicava totes les meravelles del món sobre la meva evolució, vaig començar a anar una mica coix. I cada cop pitjor. Com si el tractament tingués un any de validesa i a partir del dia 366 passés tot l'efecte, i com una trista carrossa de la Ventafocs, de cop i volta el meu genoll en procés de recuperació es va tornar a convertir en carabassa.

Ha sigut dur acceptar-ho. Molt. Més del que us podeu pensar. I en part ho he pagat amb el meu silenci al bloc i a les xarxes socials ja que el disgust ha sigut de mal pair. Massa il·lusió posada en aquest procés com per acceptar sense protesta que la resposta era no. Però sóc una persona adulta i m'he començat a adonar que fins i tot em puc considerar una persona "afortunada" de no poder córrer tant com voldria quan he aconseguit ser conscient de què malgrat tot, en l'aspecte esportiu, puc córrer una mica miqueta, puc anar amb bici tant com vull (i la feina em permet) puc nedar, puc fer windsurf, i sobretot em queda la que actualment és la meva gran droga: puc volar.

Tot i això, tot i que no va anar massa bé (o gens) el tractament amb cèl·lules mare mesenquimals criogenitzades, tot i la decepció que m'he endut, no penso llençar la tovallola, i aquí em teniu, a una sala d'espera de la Teknon pendent de què em cridin per fer un segon tractament, ara amb cèl·lules mare al·logèniques fresques.

He dubtat molt de tornar-ho a provar. Per diferents motius que ja explicaré amb calma, però he dubtat molt i he estat a punt, molt a punt de dir que no. Però ja em coneixeu. Sóc corredor de fons, acostumat a lluitar i a patir i no vull que em quedi mai la recança que no ho he donat tot en una cursa. 

Sigui la que sigui.

EL GENOLL I LES BONES SENSACIONS

Fa dies que no escric res sobre el genoll. Concretament des del passat novembre. Els primers dies era per no haver trobat cap mena de millora en la meva recuperació, i per tant, sentia o pensava que tot i sortint a córrer regularment no tenia res a explicar. Tot igual? Que explico sense fer-me pesat, o més pesat del que ja em faig de normal? De fet, com que quan em varen fer la intervenció, el passat 9 de maig del 2013, l'empitjorament de sensacions va ser tan gran que no em permetia ni tan sols  poder caminar amb normalitat, quan abans podia (amb dolor però podia) fer una horeta o dues corrent, o més fins i tot si serrava una miqueta les dents, doncs el fet d'haver tornat a aconseguir fer això em suposava una millora important des del maig, si, però una millora zero si miràvem una miqueta, no gaire, més lluny en el temps.

I per tant, em sentia en una via morta, sense cap mena de diferència entre l'abans i l'ara. Com si el que em varen posar al genoll fos l'aigua amb sucre d'un nen quan es queixa de mal de panxa.

Ara, a quatre dies perquè faci un any que les cèl·lules mare estan treballant dins del meu genoll i a tres perquè em facin la primera ressonància amb mesura de cartílag des d'aleshores i que servirà per veure si de veritat això està funcionant o no, si que cal que expliqui que últimament han sigut espectaculars la millora de les sensacions. No sé si fa un mes o més, no en tinc ni idea, i és que precisament per això no ho sé, perquè de mica en mica he anat corrent i gairebé sense dolor. A vegades sense sentir el genoll en absolut. I d'això es tracta, de no sentir-lo, de córrer l'estona que sigui, amb la intensitat que sigui, i el desnivell que sigui i no sentir res. 

O res més que sentir-te bé.

I a partir de dimecres sabré si aquestes sensacions són només fruit de la meva voluntat de sentir que millora o estan basades en un fet científic i real i el meu cartílag s'està regenerant a poc a poc però sense aturador, posant-se a to perquè me'l pugui tornar a carregar corrent hores i hores. I més hores.

107KM, A RÀDIO MANLLEU

Feia temps que no m'entrevistaven a cap medi. Ni ràdio, ni premsa, i ja no parlem de tele, però diumenge passat, corrent per Cabrera em vaig trobar l'Arnau Mundet i em va enredar per anar el dimarts a Ràdio Manlleu a xerrar una miqueta del meu passat d'ultrafondista al 107KM, programa dedicat al món del córrer que fa juntament amb l'Anna Traveria i la Gisela Francàs. 

Tenint clar que avui dia, en ple tractament per recuperar el genoll, ni corro llargues distàncies, ni tan sols gairebé corro gaire, vull pensar que estaven ben desesperats sense cap altra alternativa per omplir el programa per cridar-me a mi, però ja m'està bé. Assaborir i recordar aquelles èpoques no tan llunyanes però que sembla que són de fa molt de temps on explicava en present i primera persona les meves aventuretes pel món em venia molt de gust, i mira, tot i que parlava en passat, el meu cervell va començar a funcionar en mode futur amb més intensitat que mai. Tornaré. Que ho tingui clar el meu genoll, que la meva neurona ja ho sap. Hi tornaré.

De moment, però, us deixo el podcast per si algú hi vol fer volta.

http://107km.wordpress.com/2014/03/12/1x23-programa-sencer/

ANEM MILLORANT, PAS A PAS.

Saps aquella sensació que tens les cames cansades? Que notes els muscles tensos? Si, aquella sensació que tan bon gust et deixa al cervell i que et fa sentir tan i tan bé? M'he despertat de la migdiada i quan m'he anat a posar dret l'he sentida. I és un gust.

El cap de setmana passat aquestes sensacions no varen ser massa bones, i és clar, seguint la Llei de Murphy, just el cap de setmana abans de la meva visita a la Teknon aquest dimecres dia 13. La meva valoració de l'estat en què em trobo davant dels meus metges (i àngels de la guarda) de l'ITRT va ser condicionada per aquestes i varen eclipsar una miqueta les sessions de més o menys bon rotllo que eventualment ja havia tingut les setmanes anteriors. Ahir i avui, tres dies després de l'esmentada visita, les sensacions han sigut molt millors que no havien sigut mai, permetent-me el luxe de ser el primer cop en molt de temps que enllaço 2 entrenaments en dies consecutius i sentint-me tan bé que em costa de creure-m'ho. M'agradaria poder fer la valoració avui, tot i que m'estimo més ser prudent i no dir que estic molt il·lusionat en veu alta...

Ahir una hora i mitja per les Gorgues, provant-me de valent, i avui dues i mitja de magnífica Garrotxa amb el Capi Artigues sota una pluja meravellosa i gaudint dels primers dies de fred suportable, que sumen 4 hores de muntanya on ni les pujades ni les baixades m'han creat dolor, i ni tan sols els temuts plans on el ritme creix i amb ell l'impacte no m'han fet adonar de l'existència del meu genoll.

I és clar, la suma d'aquestes sensacions tan positives i la companyia d'un malalt de la muntanya han fet treballar amb la mateixa intensitat les cames i el cervell. I és que els dies que tinc aquestes sensacions, la meva pobra i solitària neurona no para de barrinar, i tinc tants quilòmetres per endavant que em faltarà vida (o vacances) per fer-los...

Sóc plenament conscient que la propera setmana puc tornar a sentir dolor, però cada dia em sento millor i això és el que compta. Anem millorant, pas a pas.

TORNAR A CASA, ALS MEUS CAMINS.

Sortia de l'hotel, al 46 amb la 8ª, amb la fresca d'aquella hora de mitjans d'octubre en la que el món ja funciona a ple rendiment en una ciutat que no dorm i no deixa, per tant, de funcionar. I sortia buscant el lloc aquell on poder fer la foto de retina on es barreja el verd dels arbres i la immensitat dels gratacels avui, o la pau d'un riu tranquil però majestuós al costat d'una avinguda plena de gom a gom de cotxes seguint el mateix sentit que la corrent demà. 

Feia fresca de sortida, però el meu cos entrava en calor sense adonar-se'n després de trenta passes, dos passos de peatons i tres Starbucks. En aquesta proporció.

Si. He gaudit dels caminets i de l'asfalt del Central Park, més d'un dia, passant ponts, enllaçant entrades i sortides, creuant caminets sense ordre i despreocupant-me del què ha de venir després, a canvi d'ensabonar-me del que tenia en aquell moment sota els peus i davant dels ulls.

He gaudit de la vorera del riu Hudson, pensant que ben muntat ho tenen aquests habitants del món vertical per fer esport mentre em creuava amb noies àgils, gossos passejats per tot tipus de gent, ciclistes concentrats i panxuts voluntariosos, al mateix temps que pensava que potser estava forçant el meu genoll més del compte, que potser avui hauria tocat repòs a falta d'una bici.

He gaudit, no puc negar-ho, de la novetat, del lloc, de l'aire, i m'hi ha ajudat el fet de sorpendre'm a cada moment i a cada pas d'una ciutat que m'ha impactat, que ha sobrepassat amb escreix les expectatives que m'havia generat. He gaudit de tot això, i molt.

I si, tot el que vulgueu, però avui he fet una horeta suau, sense cap més soroll que la meva respiració i les fulles trepitjades pel bosc de Salou, entre Roda i Fussimanya, i m'he esgarrinxat les cames, he picat amb la punta del peu una pedra que m'ha fet maleir en veu molt alta, m'he enfangat passant vora el riu, i no m'he trobat a ningú a qui poder saludar, i ha sigut genial. Brutal diria.

I també ho he gaudit. I molt. Molt més. I ja fa molts anys que ho faig i no me'n canso.

UN RESUM RÀPID PER POSAR-ME AL DIA

Fem memòria:

Demà fa 5 mesos que vaig entrar a quiròfan per extreure la medul·la òssia que després de ser cultivada durant un mes al laboratori i convertir-la en 40 milions de cèl·lules mare mesenquimals em varen implantar, demà fa 4 mesos, al meu estimat i malmès genoll esquerre.

Diuen els experts que aquestes cèl·lules s'han passat 3 mesos identificant-se, bàsicament per saber què han de ser a partir d'ara, buscant un nou sentit a la seva vida. Vaja, que durant 3 mesos he tingut 40 milions de "Ni Ni's" al genoll. 40 milions de sers vius que no feien ni una cosa ni l'altra, ja que no sabien ben bé ni tan sols què eren. No us sona d'alguna cosa? El meu genoll és com Espanya en petit. No sé quina part d'Europa em deu quedar a l'altura dels pebrots...

I ara, que ja estem al quart mes de "Ninisme", teòricament ja hauria d'haver-ni una bona part que s'haurien d'haver "activat" i estar empleades en la transformació i creació de nou cartílag. Serà cert? Confiem que si. També sabem que serà lent. El més fotut de tot és que tinc la sensació que estic pitjor ara que abans del tractament, i això em preocupa. Clar que moltes vegades per arreglar una cosa s'ha d'acabar d'espatllar, però amb el temps que feia que esperava el tractament, només amb no passar-me de la ratlla, havia aconseguit córrer forces hores per pla o muntanya sense pràcticament gens de dolor i ara si parlem de córrer, no puc ni amb 5 minuts sense haver de prémer les dents, i arribar a fer 20 minuts és una prova de voluntat i ganes. Sort que els recorreguts amb desnivell i tècnics, on no puc córrer tant, em van millor i així, avui he pogut fer una bona volta per la Garrotxa amb en Josep Artigas sortint de Sant Privat de'n Bas, pujant pels Matxos fins a Santa Magdalena, el Puig de Llops, Puigsacalm i baixar per les Olletes.

  Puigsacalm amb Josep artigas

De mica en mica, tot i que el dolor (encara que sigui amb diferents intensitats) estigui present a cada pas, em vaig trobant millor i això m'alegra el dia i em fa ser optimista de cara al futur. Avui, baixant un tram en silenci, gaudint, concentrat en no pensar absolutament en res i oblidant-me per uns instants del meu dolor m'he "despertat" planificant el què faré d'aquí a un temps no molt llunyà i m'he vist en un desert encara sense nom passant calor, sed, gana, brut i suat i amb butllofes als peus. Genial! Moments de felicitat que vull que tornin i que sé que tornaran.

Si, ja sé que també tinc la bici, la natació i sobretot els salts, que em tenen ben enganxat. Però avui he recordat el què se sent corrent. Res comparable.

UNA TEMPORADA MÉS

Aquesta vegada m'he passat. I molt.

No és excusa, o no hauria de ser-ho, que la meva baixada d'activitat física provocada, a parts no iguals però de percentatge indefinible, pel tractament al genoll, la punyetera mandra i l'acumulació de feina (que per diferents motius estic patint. Ara parlo de la feina i no pas de la mandra), hagin provocat un silenci al bloc com mai. Havia tingut algun moment "delicat", però mai havia passat tant de temps entre un escrit i un altre. Ni molt menys! I ara, 2 dies abans de què faci 3 mesos des de l'última publicació, i després de valorar molt seriosament si el deixava morir d'inanició o no, he decidit que no, que m'agrada tenir aquesta vàlvula d'escapament, que aviat podré començar a córrer més estona i qui sap, potser algun dia torno a tenir una cursa o travessa maca per fer, i en conseqüència,  una experiència nova per explicar. Sense oblidar tota la resta d'esports que he anat trobant pel camí de la lesió i que, tot i que penso que el meu esport encara és el córrer, també m'omplen o si més no m'ajuden a desintoxicar-me dels nervis del dia a dia i a cremar torrons.

Sempre he pensat que el bloc tindria una data de caducitat, és evident que la tindrà, però m'agradaria que fos pensada, valorada i avisada, no com ara que de cop i volta vaig deixar d'escriure sense més ni més. Aquest bloc m'ha donat molt, més del que a vegades em penso i entre altres coses, és una molt bona teràpia per a mi.

Si més no, la necessito una temporada més.

EL GRAND SLAM

Avui fa un mes que em varen implantar les cèl·lules mare al genoll. Podria celebrar-ho ja que hi ha vegades que celebrem coses més absurdes, però tot i que mai he estat tant a prop de tornar a la guerra com ara, no crec que encara sigui suficient motiu de celebració.

Aquest mes s'ha fet llarg. Han sigut quatre setmanes amb els seus respectius caps de setmana d'absoluta inactivitat, tret d'aquesta última en la que m'he permès la petita llicència d'anar cada dia a nedar una mica amb el suro entre cames per no moure-les, i tot i que no ha sigut molt, ha servit per fer-me passar una mica la mala llet i carregar-me els muscles de les espatlles, gens acostumats a moure's tant sovint. Tot un mes així està sent dur, però és el preu a pagar i ho porto relativament bé. La motivació pel resultat final és alta, i això hi ajuda, sense cap mena de dubte, però segurament deu ser inevitable que quan estàs en una situació com la meva suposo que intentes veure senyals a tot arreu (encara que no hi siguin) i avui, digueu-me il·lús, veient la final de Roland Garros he tingut una revelació, un flash, una mostra del què serà el meu futur no molt llunyà:

En Rafa Nadal ha estat capaç de sobreposar-se a una preocupant lesió al genoll i tornar a la competició al màxim nivell guanyant el seu vuitè Roland Garros.

I aquí surt la meva vena positiva i com si estigués llegint un llibre d'auto ajuda i superació personal he pensat: Si ho ha fet ell no puc fer-ho jo?

I tant que si!!! Jo no seré menys. Aconseguiré superar la meva lesió al genoll i l'any que ve, o com a molt l'altre, el meu primer torneig del Grand Slam.

LA TEORIA DELS VASOS COMUNICANTS

Molt científic m'estic tornant. Però només ho sembla, tranquils.

Després de l'acceptació del meu últim post sobre la teoria de l'evolució i fent servir la tàctica que utilitzen grups de música, pintors, escriptors i altres artistes en general de què si una cosa funciona no surtis d'aquí (sinó com s'explica la monotonia sonora i creativa de Jarabe de Palo o Manel entre d'altres, la constant innovació dels guionistes de Rocky per posar un exemple, o les infinitats de publicacions que han aparegut últimament on només surten vampirs glamurosos o dones calentes sotmeses a tios rics, guapos i amb tendències sados) he decidit explotar aquesta via i seguir pel dolç camí de l'èxit i abordar i desenvolupar una altra teoria de sobres coneguda per tots vosaltres: La teoria del vasos comunicants.

Com que sé que sou espavilats, encara que l'altre dia us digués que posava en dubte que hagueu evolucionat endavant, no farà falta entrar en detalls molt profunds i tècnics sobre això dels vasos comunicants ja que tots sabeu allò de què quan dos recipients estan connectats per la part inferior tot el líquid que posem en un es desplaça cap a l'altra fins que s'anivellen, i només us explicaré el que tan complicada teoria té a veure la meva situació actual.

Bé, com tots sabeu el nostre cos està internament comunicat tot amb tot i les ordres de funcionament es desplacen a la velocitat de la llum. El meu, encara que a poc a poc per la manca de neurones que fa que les ordres es desplacin a la velocitat de la llum a les fosques, no n'és una excepció. I aquestes últimes setmanes d'intens no fer res o fer ben poc, he pogut experimentar curiosament que tot el líquid que es va formar al genoll i el va fer inflar de mala manera, al estar moltes i moltes hores en posició horitzontal i en mode "activitat física off", aquest líquid que inflava el genoll s'ha anat desplaçant per complir amb l'esmentada teoria i com més hores m'estic així i més vasos de voll comunico al meu organisme menys inflat està el genoll i més s'infla la zona abdominal, tant que gràcies a la física i a la teoria dels collons aquesta ja començo a lluir una gens menyspreable panxeta.

Com duri gaire aquesta situació i ara que ve l'estiu, al moment que em tiri a la piscina començarem a veure els devastadors efectes d'aquesta teoria i n'experimentarem una altra al veure com marxa l'aigua per dalt per complir amb el Principi d'Arquímedes, aquell que diu allò de què tot cos i més si està gras i panxut desplaça una quantitat de líquid equivalent a lo gros i xixós que està i fa vessar piscines com qui no vol la cosa amb una facilitat d'espant.

Tants anys d'anar a cole sense entendre res d'aquestes coses i resulta que hauria estat molt més fàcil aprovar els exàmens si el meu profe hagués estat fotut d'un genoll i ens hagués fet veure com tot això tant i tant complicat es pot aplicar sense dificultat al dia a dia de les persones.

Estaré molt content si avui he abocat una mica de llum a la també foscor de les vostres neurones.

PRIMERES PETITES COMPLICACIONS

Realment va començar bé, massa bé diria jo.

El dijous 9 em varen fer la implantació de les cèl·lules mare al genoll i tret d'una molt lleugera inflamació local i una certa tibantor de la pell tot anava sobre rodes, tant, que el metge, veient que jo estava muscularment fort, almenys bastant més que una persona sedentària, em va donar permís per començar a fer bicicleta estàtica -poca estona i sense resistència- i natació, a més de provar de deixar les crosses per caminar.

No sé si per una cosa o per l'altra, o si és que he caminat potser una mica més del que hauria d'haver fet, però el dijous tenia un genoll inflamat com una mala cosa, tant que el metge em va voler veure divendres al matí. Realment un cop inspeccionat, el Dr. Soler em va tranquil·litzar molt i li va treure molta importància. No s'hauria d'haver inflat, cert, però al no ser per culpa d'una infecció, només cal tornar al repòs més absolut i esperar que es reabsorbeixi tot aquest líquid. El més important de tot és que diu que el tractament no queda en absolut compromès i que no perjudicarà la seva eficàcia.

Així doncs, ara mateix, mentre uns amics corren a Zegama, altres fan la Travessa del Montseny, molts senzillament gaudeixen de la muntanya sense més i tots fan el què volen, jo aquí, estirat al sofà, admirant amb enveja el sol preciós que fa, tip de pelis i feisbucs, amb l'únic consol que m'ofereix una Voll,  només espero que tota aquesta tortura que suposa la inactivitat total almenys serveixi per realment recuperar el genoll i la llibertat de poder fer aviat tot el què vulgui sense condicionants físics.

Quants anys feia que no em passava un diumenge al sofà? Mil? Aquest ja és el tercer consecutiu...

HACE GOCHO MI BALCÓN

Em miro el genoll lleugerament inflamat -fa 10 dies de la infiltració-  i provo d'imaginar què hi està passant a dins. No en tinc ni idea. Em venen al cap les imatges de dibuixos animats on intenten representar l'interior del cos humà i on les cèl·lules bones o glòbuls o bacteris o el que sigui però bons es barallen amb els virus dolents (si, els dolents sempre solen ser virus) i després d'una cruel i enfurismada lluita guanyen. Quina conya tu, als dibuixos els bons sempre guanyen. A la realitat no sempre és tan maco, però el que si que tinc clar és que les cèl·lules mare són poderoses, i bones, i juguen a favor meu, i a més, el cervell els està enviant constantment reforços en forma de motivació, bones vibracions i energia positiva per ajudar-les en la lluita.

Vaja, que no se exactament què està passant dintre meu però si que és cert que des de fa un mes i mig, dia més dia menys, que vaig entrar a quiròfan per extreure'm medul·la òssia que no sé, a partir d'aquell moment em vaig sentir com si m'estiguessin traient una cosa molt meva. I és que era meva, i molt, i era medul·la, que no és qualsevol cosa. No és com quan et tallen el cabell o les ungles, ni tan sols com quan et treuen sang, no, això és més íntim, ve de més endins. I és que ve del moll de l'os. A partir d'allà vaig estar uns dies como cansado, como si m'haguessin tret força. Durant unes hores vaig quedar completament groc (la meva filla em deia Homer) i cansat, molt cansado. Era extraño si més no.

Però sabia que era provisional, que allò que em treien tard o temprano volvería a estar dentro del meu cos. Aquella medul·la òssia, havia d'anar a un laboratori de Valladolid per ser cultivada per conseguir millones y millones de células madre mesenquimals, les que clonen. Aquestes cèl·lules tenen un poder grandiós ja que poden canviar coses del teu interior i regenerar parts danyades. Fins i tot parts que no hauríem ni pogut imaginar que es podrien reparar. I el passat dijous 9 de maig, aquestes cèl·lules van retornar d'aquest viatge al cor de España para ser devueltas a donde correspondían, para ser  reimplantades al meu genoll. Potser és des d'aleshores que em sento diferent, com si m'envaïssin des de dins, com si me hubiesen implantado una especie de Caballo de Troya que partint de dintre del meu cos vulgui anar canviant el què sóc i el què sento.

No es solo la rodilla lo que te vamos a reparar!! - Sento com em diu una veu interna però completament aliena a mi des de dintre meu.

I res, que de mica en mica em vaig sentint diferent, reparat i regenerat, tant  que en cuanto llegue a casa descuelgo del balcón el trapo ese con una estrella en fondo azul y cuelgo la bandera que siento dentro de mi, la de todos, la misma que tiene mi vecino de enfrente. (i que tanta rabia fa, o hacía)

Y mientras tanto, habiendo ya demostrado su capacidad regeneradora y paliativa de defectos internos en el ser humano, (siempre que consideremos humano a un catalán) esperaremos que las células madre sean tan eficaces regenerando mi rodilla como lo han sido con la imagen de mi balcón.

Y me lo miro una y otra vez y pienso:

Rábanos, ahora si que hace gocho mi balcón!

*Aquest post parla de coses serioses però està escrit en clau d'humor, qui s'emprenyi o es senti molest s'hi haurà de posar fulles.

*Este post habla de cosas serias pero está escrito en clave de humor, el que se sienta molesto o ofendido que se apañe.

*Los personajes son reales, cualquier parecido con la ficción es  puta casualidad.

EL DIA D, D DE DEMÀ.

Semblava que no havia d'arribar mai de mai però el dia D ja és aquí. Demà  m'injecten al genoll les cèl·lules mare que durant tot aquest mes han estat cultivant a un laboratori  després que ara fa just 30 dies em traguessin 100 ml de medul·la òssia de la meva esquena.

Si, s'ha fet llarga l'espera des del 5 de gener del 2012, el dia que vaig anar a l'ITRT de la Teknon.  El dia que recordaré sempre per les paraules del Dr. Robert Soler: "I qui t'ha dit que no podràs tornar a córrer?" i que eren les úniques paraules que jo volia sentir d'un metge, lluny de les d'altres que amb el seu "has de deixar de..." o "s'ha acabat el córrer" es quedaven tan amples amb el seu conformisme que no tenia ni tindrà mai res a veure amb el meu.

Ha passat gairebé un any i mig i el que encara falta per què pugui tornar a fer kms i més kms amb normalitat, amb aquella normalitat de què no et fa mal res, més enllà de què et fa mal tot de la pallissa que t'estàs fotent. Però sempre he sentit a dir que el bo es fa esperar. I que hi ha per a mi de més bo a dia d'avui que poder tornar a córrer? Que em perdoni tothom que m'envolta i que ningú es senti menystingut, però a dia d'avui (i sempre), no hi ha res millor que allò que no tens, i el que ara mateix no tinc és la possibilitat de fer molts i molts, centenars de  kms corrent. Això és el que em falta. Això és el que vull.

Demà m'injecten les cèl·lules mare al meu genoll. Les que han de clonar el meu cartílag.
Demà comença la meva recuperació.
Demà és el dia aquell que semblava que no havia d'arribar mai de mai però que per sort ja és aquí.
Demà tota la meva esperança raurà a les mans d'un metge que després de les decepcions que em vaig endur a mans d'altres, em va donar esperança i futur.
Demà possiblement sigui un dels dies més feliços de la meva vida esportiva.
Demà. Demà. Demà.

Comptar els segons fa que el temps passi més lent. No vull pensar-hi. No vull ser-ne conscient. Que el temps passi com vulgui però que passi.

Demà comença la meva tornada a l'ultrafons. Us voleu creure que si no fos que sóc tan xulo em posaria a plorar?

TANT TEMPS D'ESPERA...

No sé... si em demanes quina és la meva millor virtut, diria que... mmmmm....  fa estona que hi dono voltes i més voltes i no en trobo cap, però després de buscar i rebuscar i entestat a no deixar aquesta pregunta sense resposta, canvio l'enunciat de la mateixa i no diré quina penso que és la meva millor virtut com si n'hagués de tenir més d'una i em limitaré a dir, tot i que no és massa elegant dir coses bones d'un mateix, que si de cas en tinc alguna, sens dubte és la tossuderia.

A veure, aquesta paraula per si mateixa no sona massa a virtut, ser tossut pot no ser bo, però segons com, ben canalitzada, la tossuderia pot ser un do, un regal que fa que no et rendeixis per res, que fa que siguis capaç de clavar les ungles a on sigui fins que esgarrapant mica en mica d'allà on no se'n esperava res en surti el què vols. Mai abans. Mai enrere.

Bé, virtut o defecte, sigui el que sigui, després de tant temps d'espera avui em comencen el famós i tantes vegades citat en aquest bloc tractament al genoll.

Recordo com si fes tota una vida -curiosament tinc la sensació que és una cosa molt i molt més llunyana del que és en realitat- quan després de participar, ja lesionat, a la Gobi March al mes de juny-juliol del passat 2011 (Ja de bon començament volia deixar clar que la prudència i la intel·ligència no eren a la meva llista de virtuts) vaig començar una processó per diferents i reconeguts traumatòlegs que un a un i sense massa tacte en alguna ocasió, em varen provar de fer creure que el meu genoll era irrecuperable, que mai més tornaria a córrer més enllà de fer una horeta suau tres dies a la setmana. No m'ho vaig voler creure. No m'ho podia creure. Qui eren ells per dir que ja no podria tornar a córrer hores i hores? Qui eren ells per decidir el meu futur esportiu? Negar-me això és negar-me més que el simple fet de poder fer esport, és decidir per mi una cosa que no els pertoca. I així doncs, tossut com sóc, tossut com mai, no vaig parar fins que algú em va dir que hi havia una esperança, una possibilitat: les cèl·lules mare.

M'ho havien de fer el passat juny, ja ho sabeu, i del juny al setembre, després l'octubre i així mes a mes varem saltar al 2013. Més d'una vegada vaig pensar que em donaven llargues i que mai arribaria el dia, però vaig treure la tossuderia altra cop i convençut que aquest era el millor camí, l'únic camí,  vaig seguir pas a pas tot el protocol que se m'havia demanat i ara, aquest dimarts 9 d'abril del 2013, a les 9 del matí, ja fa més de mitja horeta que m'espero que m'ingressin a la Teknon per començar a córrer una altra cursa al desert, o la muntanya, o a la selva o on sigui.

Avui em fan l'extracció de la medul·la òssia. Tota cursa comença amb un primer pas. El d'avui és important.

JA TINC DATES PEL TRACTAMENT

Avui estic content, i quan estic content se'm nota a la cara. Això no vol dir, ni molt menys, que la meva cara avui sigui ni millor ni més maca que ahir, sinó que continua sent igual de mal fotuda i difícil de mirar (potser si que em faria falta que el tractament fos per la cara) Però es nota contenta.

I perquè estic content? Que perquè estic molt i molt content? Doncs perquè si una cosa no anava bé a la meva vida era, vaja és, el meu genoll i amb ell el tractament que tant i tant he esperat i que mai no arribava ni tenia data i que anava passant d'un mes a l'altre, i a l'altre. Doncs estic content perquè finalment ja té dia i hora i aquesta, a més a més, és molt i molt propera:

9 d'abril l'extracció de la medul·la òssia i el 9 de maig la implantació de les cèl·lules mare cultivades al meu estimat genoll esquerre.

Què vol dir això? Senzillament, que a partir d'ara ja puc començar a planificar el meu futur com a corredor de curses d'ultrafons. I davant de la pregunta: Aquest tractament funcionarà? La resposta és clara i contundent: I tant que funcionarà. I és que en tinc tantes ganes! No us podeu imaginar el què suposa estar durant gairebé 2 anys sense poder córrer tot el que hauria volgut córrer. Ningú s'ho pot imaginar. Ni tan sols la gent més propera a mi, la que m'ha hagut de suportar tot aquest temps, no es pot arribar a imaginar fins a quin punt les ganes de córrer i d'anar a no sé quin desert o quina muntanya m'han anat consumint per dintre. Sort, si, que almenys la bici m'ha servit de metadona, la natació de porret, i de tant en tant m'he fotut dosis petites de droga dura a peu. Però només dosis petites.

I això ja cansa, ja tinc ganes de curar aquest genoll, i aquestes ganes ja són el primer pas de la meva segura recuperació. L'altra pas l'hi posaran els metges i l'equip de l'ITRT amb el Dr Robert Soler i el Dr Lluís Orozco al capdavant. Tinc tota la confiança en ells i també en la meva força de voluntat.

Sóc un ionki sense cura i no em conformo amb aquestes petites dosis. Vull droga dura, de la de veritat, la que s'injecta al cos a base d'hores i hores, de molts i molts quilòmetres, de passar gana i son, fred i calor, de tenir butllofes als peus i contractures a l'ànima i tot i això continuar corrent. Ho vull i ho tindré.

Ara si. Aviat. Molt aviat.



YA TENGO FECHAS PARA EL TRATAMIENTO

Hoy estoy contento, y cuando estoy feliz se me nota en la cara. Esto no quiere decir, ni mucho menos, que mi cara hoy sea ni mejor ni más bonita que ayer, sino que sigue siendo igual de fea y difícil de mirar (quizás si que me haría falta que el tratamiento fuera en la cara) pero se nota contenta.

Y porque estoy contento? Que porque estoy muy, muy contento? Pues porque si algo no iba bien en mi vida era, vaya es, mi rodilla y el tratamiento que tanto y tanto he esperado y que nunca llegaba ni tenía fecha y que iba pasando de un mes a otro, y al otro. Pues estoy contento porque finalmente ya tiene fecha y hora y ésta, además, es muy, muy cercana:
9 de abril la extracción de la médula ósea y el 9 de mayo la implantación de las células madre cultivadas a mi querida rodilla izquierda.

¿Qué quiere decir esto? Sencillamente, que a partir de ahora ya puedo empezar a planificar mi futuro como corredor de carreras de ultrafondo. Y ante la pregunta: Este tratamiento funcionará? La respuesta es clara y contundente: Por supuesto que funcionará. Y es que tengo tantas ganas! No os podéis imaginar lo que supone estar durante casi 2 años sin poder correr todo lo que hubiera querido. Nadie se lo puede imaginar. Ni siquiera la gente más cercana a mí, la que me ha tenido que soportar todo este tiempo, no puede llegar a imaginar hasta qué punto las ganas de correr y de ir a no sé qué desierto o qué montaña me han ido consumiendo por dentro. Suerte, si, que al menos la bici me ha servido de metadona, la natación de porrito, y de vez en cuando me he metido dosis pequeñas de droga dura a pie. Pero sólo dosis pequeñas.
Y esto ya cansa, ya tengo ganas de curar esa rodilla, y estas ganas ya son el primer paso de mi segura recuperación. El otro paso lo pondrán los médicos y el equipo de la ITRT con el Dr. Robert Soler y el Dr. Luis Orozco al frente. Tengo toda la confianza en ellos y también en mi fuerza de voluntad.

Soy un ionki perdido y no me conformo con estas pequeñas dosis. Quiero droga dura, de la de verdad, la que se inyecta en el cuerpo a base de horas y horas, de muchos y muchos kilómetros, de pasar hambre y sueño, frío y calor, de tener ampollas en los pies y contracturas en el alma y sin embargo seguir corriendo. Lo quiero y lo tendré.
Ahora sí. Pronto. Muy pronto.

AVUI FA UN ANY... I QUE NO ARRIBA! (CAT)

Després de mig any de calvari i desenganys, amb una lesió al genoll fruit del desgast i agreujada pels 250km de la Gobi March 2011 on ja vaig córrer lesionat, després de 6 mesos de buscar i rebuscar alternatives i havent passat per 3 metges que m'asseguraven que s'havia acabat córrer, avui, dia de Reis, fa justament un any que entrava entre il·lusionat i incrèdul a la consulta d'un metge que m'havien dit que treballava investigant amb cèl·lules mare i que potser em podria regenerar el cartílag. No tenia res a perdre i molt a guanyar, però tenia clar que la resposta aniria pel mateix camí que les altres vegades: has de deixar de córrer.

Després d'explicar-li com me l'havia cascat, quants quilòmetres portava, en quines condicions, i d'explicar-li que el que volia era continuar corrent, més lluny si calia, i de fer-me una primera exploració i de veure la ressonància magnètica que portava, el Dr. Robert Soler va ser molt clar dintre de la distància que sempre mantenen els metges:

SOM DIFERENTS I SOM IGUALS

Avui al migdia he arribat tard a casa. Coses de la feina.

Feia un dia preciós, amb un solet de somni que escalfava el just per no tenir fred. Era l'hora de dinar i com que som animals de tradicions i horaris establerts, quedava clar que no era l'hora de res més que de dinar, però no sé si tenia gana. Bé, si que en devia tenir, molta, però fa dies que el meu cos, per una o altra raó no rep les dosis mínimes de càstig físic a què està acostumat, i tot i el rum-rum de la panxa, la meva neurona  necessitava enviar ordres als meus muscles encarregats de pedalar o als de córrer. No n'hi havia prou que fos "l'hora de". No n'hi havia prou que fos tard. El sol era massa poc càlid i el fred terriblement poc intens com per fer que m'assegués a taula i mengés, tot i la gana.

No tenia temps per més, però m'he calçat les sabatilles, unes malles curtes i una trista samarreta i he marxat a fer un tram del camí vora Ter i he tornat pel darrera del Pla Xic. 50 minuts.

No ha sigut molta estona, com tampoc era molt calent el sol ni molt fred l'ambient. I al final, ni tan sols era molta la gana. El que si que han sigut molt grans han sigut les sensacions. Com m'agrada córrer!! Espero poder-ho fer fins al dia abans. Just fins al dia abans, i que aquest sigui molt lluny.

Llavors, com a petit càstig, he hagut de dinar sol. I per no fer-ho tant dur, m'he acompanyat del twiter. Trastejant amunt i avall per la pantalla he vist un vídeo d'Ampans. I dins d'aquest hi he reconegut moltes cares d'amics meus. Els he reconegut de les vegades que abans o després d'una cursa he anat a veure'ls i a explicar-els-hi les meves aventures, i hi he reconegut les cares de complicitat i admiració que feien quan els deia que marxava cap a la selva amazònica i correria al costat dels caimans i les serps, o quan els explicava que al desert havia patit sed corrent a més de 50º de temperatura, i de cop i volta m'he adonat que tinc un motiu més per superar la lesió del genoll. He de tornar a córrer una cursa per poder tornar a Ampans a explicar-ho als meus amics i tornar a portar el lema que tantes vegades i amb tant d'orgull he lluït a la samarreta:

Som diferents i som iguals.

Us deixo el vídeo i creieu-me, si el mireu un dia que el sol no cremi gens però escalfi el just perquè  el fred no sigui intens, que tingueu gana però no tanta i pugueu córrer 50 minuts i ser feliços, us pot canviar la vida.

LA MOTIVACIÓ AL MANS LLIURES

El proper repte, sempre el proper repte, la propera cursa normalment. Això és el que lluïa el meu mans lliures del cotxe quan la meva normalitat passava per sumar uns quants km cada dia del món (menys els dilluns que era el dia de recuperació, el dia de festa) i tenia clar un objectiu esportiu més o menys a curt o mitjà termini. Dia a dia, entre passa i passa, esquivant les pedres del camí o saltant les branques d'un arbre caigut, pujant corriols a tota llet o baixant pistes com les cabres, visualitzava interiorment tots els aspectes relatius a la propera competició. Quan tenia una cursa a la vista els meus entrenaments no eren només un tema físic, no. Barrejada entremig de les meves amples i poc elegants camallades analitzava els rivals que sabia que em trobaria i que ja havia estudiat a casa gràcies al Google primer i al Feisbuc després. Planificava estratègies que segurament mai aplicaria però que em donaven confiança, decidia materials que potser canviaria a l'últim moment però que em feien estar tranquil de saber que de moment ja ho tenia decidit i quan al cap d'unes quantes (moltes) hores de córrer el cansament esdevenia esgotament aprofitava per imaginar-me al km 200, buit, brut i destrossat, amb mals a tot arreu, butllofes als peus i esgarrinxades a la voluntat, però encara amb aquell punt de força amagat que no he sabut mai d'on sortia i que em feia sentir aquella sensació que als que l'hem tingut alguna vegada ens defineix com a ultrafondistes i que ens fa repetir una i altra vegada quilometrades de gran abast, només per tornar a experimentar aquesta extraordinària lliçó de vida.

Doncs semblarà absurd, però una de les maneres de motivar-me a seguir entrenant, a lluitar dia a dia contra els dolors ocasionats per l'entrenament del dia abans era portar el nom de la propera cursa a l'identificador del meu telèfon i així, aquest nom era el que es llegia a la pantalla del meu mans lliures, un vulgar Parrot d'aquells de baratillo que té tothom, mal enganxat al tablier del cotxe i que vulguis o no acabes veient un dia i un altre dia, matí, migdia i vespre i d'aquesta manera et recorda sense descans ni pietat que cada dia en falta un de menys per poder tornar al desert o a on sigui i que cada dia en falta un de menys per tornar a assaborir la buidor a la boca i la plenitud a l'ànima.

No sé, sembla, i suposo que ho és, una tonteria, però ja és com una d'aquelles tradicions que no has sabut  mai com varen començar però que hi són, i les segueixes al peu de la lletra, fidel i convençut de què val la pena mantenir-les amb aquell raonament tan poc profund i poc científic de què com a mínim, mal no en fa cap...

Doncs si, aquesta petita pantalla, després d'haver lluït noms que tant m'han marcat com Jungle Marathon, Transahariana o Gobi March, entre d'altres, ara suporta senzillament 4 lletres: J vs G. Quatre lletres aparentment triades a l'atzar i que com que ningú les relaciona amb cap cursa coneguda tothom em demana què volen dir i que jo explico amb orgull i convençut que, com sempre, el que llegeixo i rellegeixo cada dia, matí, migdia i vespre a la petita i vulgar pantalla del Parrot és el nom del meu proper repte, un repte al qual estic plenament dedicat i que no és a curt ni mitjà termini, un repte que ja és i amb el que estic lluitant. Aquestes lletres senzillament volen dir Jaume versus Genoll.

A veure qui pot més. A veure qui guanya!

Totes les curses que hi han aparegut han acabat formant part del meu historial de "Finisher's". Aquesta  no serà diferent. Segur. I el proper nom que porti al mans lliures implicarà més camallades de les que he hagut de fer mai.

Motivació a cabassades.

CÓDIGO ÚNICO, LA VANGUARDIA

Boníssim reportatge de Rosa M. Bosch al suplement de La Vanguàrdia anomenat Código Único, un suplement que molts de vosaltres no haureu pogut tenir als dits, jo tampoc, ja que es distribueix només a ciutats grans i en zones considerades d'alt poder adquisitiu.

M'agrada molt compartir protagonisme amb dos cracks com el Zigor Iturrieta i la Fernanda Maciel, fa que fins i tot sembli bo! (He dit sembli!!!)

M'agrada molt que en poques paraules resumeix com visc l'ultrafons i la vida en general.

I m'agrada que quedi publicat el que jo ja he repetit fins a ser "cansino": Tornaré a córrer llargues distàncies!!!

Les fotos, "calité",  de Xavier Cervera.

NOVA ETIQUETA: GENOLL

Totes les entrades que faig al bloc les etiqueto per tenir-les una mica, dintre el què es pot, organitzades per seccions fàcilment identificables i així, el dia que en vull recuperar una, hi accedeixo més ràpidament.
Fa mesos, 12 per ser exactes (aquest espai de temps també és conegut amb el nom d'un any) que malauradament parlo massa sovint del meu genoll esquerre, i és que ara fa això, just un any que era al mig del desert del Gobi corrent la Gobi March 2011, una cursa de 250 km en 6 etapes i autosuficiència alimentària de la qual, com totes les curses que he fet, en guardo uns records brutals, intensos, únics i unes imatges inesborrables, precioses i que quan tanco els ulls, són només meves.

Vaig marxar a fer la cursa lesionat i només gràcies a la infiltració que em va fer el meu traumatòleg, no vaig sentir el dolor (o no gaire) que em provocava i això em va permetre fer una cursa intensa i competitiva fins al punt d'arribar al final en segona posició. De luxe. Però... si a un genoll lesionat li fots 250 km amb una motxilla de 10kg (aigua inclosa) a l'esquena, no s'ha de ser molt espavilat per endevinar que acabarà malament, molt malament.

I llavors venen les preguntes:
Va ser una decisió correcta?
Valia la pena fer la cursa i arriscar-me al què ha passat, que ara fa un any que no puc córrer amb normalitat?
Era suficient l'excusa de tenir la inscripció, els vols i hotels pagats, l'entrenament fet i totes les tones d'il·lusió concentrades en aquella prova?
Certament la inconsciència d'algunes de les nostres decisions ens demostren que abans que res hem de viure el dia? Viure el present? Si, però a qualsevol preu? A canvi d'una lesió?

M'ho he demanat mil vegades.

I la resposta sempre ha estat la mateixa: Si. Va valdre la pena.

No només vaig poder gaudir d'una cursa espectacular on vaig aconseguir un resultat boníssim. No només vaig poder conèixer gent molt maca amb qui mantinc contacte amb certa regularitat. No només vaig posar a prova el meu cos i la meva ment una altra vegada, sempre al límit de les forces, a més de 50º C de dia, passant fred de nit. Gana, sed, son i dolors concentrats en sis etapes i un sol cos, el meu. Patiment barrejat amb motivació. Ganes de guanyar, no a ningú, sinó a mi mateix i les meves pròpies limitacions. Posar-les cada dia més amunt i saltar per empènyer-les un pam més enlaire.

Però fins i tot no és només per tot això. Gracies a la lesió, he descobert que puc motivar-me amb altres reptes. Que puc lluitar per recuperar-me i per demostrar als 3 metges que em varen dir que s'havia acabat la meva vida d'ultrafondista que no en tenen ni idea. Que tornaré a córrer lluny, llarg. Molt lluny i molt llarg. Ho sé jo i ho sap el Dr. Robert Soler que és qui m'ha posat dintre del tractament amb cèl·lules mare.

Aquesta lesió m'està donant i encara donarà molt de si mateixa. Tot és positiu si volem que ho sigui.

Per tot això, si ho penso fredament, puc dir en veu alta que si. Si, va valdre la pena.

I per aquest motiu afegeixo una etiqueta que seleccioni totes les entrades al bloc que tinguin a veure amb el genoll i la seva recuperació. Fins ara han sigut unes quantes. A partir d'ara en seran moltes més.

El meu genoll tindrà una etiqueta pròpia. Per bé o per malament, crec que la mereix.

REGENERACIÓ DE CARTÍLAG. LA GRAN ESPERANÇA

De fet, la regeneració del cartílag, si és que acaba sent una realitat no és cert que sigui la gran esperança per al meu genoll. És l'única esperança!


Porto mesos de penitència, ja ho sabeu i no vull fer-me (més) pesat insistint en aquest tema. Tot i que la bici i la natació m'han ajudat a fer-ho més suau, el fet de no poder córrer, que és el que a mi m’agrada, ha sigut física i psicològicament dur, molt dur, i tot i que ara feia unes setmanes que, com vaig dir, canviant la manera de córrer havia pogut començar a trotar amb suavitat, ara 30 minuts, ara 40 i arribant a fer algun dia d'una hora, i tot i que jo feia que no i em volia mentalitzar que no era res de res, el cert és que les molèsties i a estones el dolor al genoll no havien acabat de desaparèixer i això, quan el cervell aconseguia parlar més alt que el cor i les ganes, em feia adonar que estava anant enrere o si més no que no anava endavant i que probablement aquest cop hauria de donar la raó als metges que m’havien avisat del final de la meva vida de corredor i a partir d'ara, aquesta, s'hauria de limitar a una horeta suau dia si dia no i les tirades llargues i extenuants, les que et fan sentir fins a l'últim muscle del teu cos i t'espremen fins al límit la pobra i solitària neurona que composa el meu cervell haurien de fer-se amb bicicleta o a l'aigua. No m'ho volia creure però en els pocs moments de claredat mental veia que realment ho tenia cru. Molt cru.


Ara però, s'ha il·luminat el cel davant meu. A vegades no saps d'on venen les coses i el que sembla una casualitat, si mires enrere detingudament t'adones que potser no ho és, que tot té un sentit, que la nostra vida la fan la gent que et vas trobant i a vegades no saps perquè aquesta gent t'obre portes que enmig d'una tempesta deixen pas a un paisatge clar i assolellat. Ara, després d'una cadena de casualitats i d'enllaçar unes persones i unes situacions amb d'altres i altres, he arribat a un equip de metges del Centre Mèdic Teknon, més concretament de l’Institut de Teràpia Regenerativa Tissular (ITRT), capitanejats pel Dr Robert Soler i el Dr Lluís Orozco, qui, gracies als fons de la Investigación Independiente del Ministerio de Sanidad, em faran un tractament basat en un assaig clínic pilot per determinar la viabilitat i seguretat de les NSU (cèl·lules progenitores mesenquimals de medul·la òssia ontòloga expandides amb procediment GNP del IBGM) criopreservades en el tractament de la gonartrosis. (mes info aquí)
Dit d’altra manera, que si el tractament resulta efectiu em regenerarà parcialment o totalment (ja es veurà) el cartílag articular i el menisc danyat, ja que l’objectiu de les cèl·lules mare és copiar els teixits on les injecten.

A la primera visita amb el Dr soler, aquest ja d'entrada no m'ha dit que he de deixar de córrer i això ja és molt. Això justament és el que jo esperava que m’havia de dir un metge que es volgués involucrar amb el meu mal i no el que m’havia trobat fins ara. No em servia de res que un senyor amb molts anys de carrera i molts coneixements del cos humà em digués que havia de deixar de córrer. Això ja m’ho diu la meva mare sense necessitat d’estudiar medicina. Jo esperava que em diguessin que tenia molt mal al genoll, això ja ho sabia, però que podríem fer... podríem intentar... que d’una manera o altra jo podria tornar a córrer. I mai ningú s’havia mullat ni tan sols per intentar-ho. El Dr.Soler no m’assegura l’èxit, no pot, però creu fermament que el remei al meu mal va per aquí, i m’acompanyarà de la ma. A més, i això m’agrada, tot i ser traumatòleg la seva especialitat o millor dit el seu camí cap a la solució dels mals no és la cirurgia, és la regeneració, i a més, és esportista i aventurer. Psicològicament molt més a prop meu que cap altra metge que hagi vist, i això també em dóna seguretat i confiança.


Em pot regenerar el cartílag? Creu que si. Jo també. I no és només el que jo vulgui creure, sinó que, conscient com sóc que en aquestes coses la ment juga un paper tan important com el cos, no només m'ho vull creure: Ho sé. Sé que serà així. Sé que em regenerarà el cartílag i el menisc. I això serà bo per a mi, serà bo per a molt de vosaltres que potser un dia els km us passaran factura com me l’han passada a mi i serà bo per a ells i el seu equip, ja que podran ensenyar al món que un sonat que només anava a curses si feien més de 200 km, després de tot el que ha passat per culpa d'un genoll que no en volia més, ha pogut tornar a córrer, i ho haurà fet amb majúscules, feliç, ple de vida i de felicitat, com un campió, fent la cursa més llarga que ha fet mai. No se quina, però serà la més llarga que hagi fet mai.


El procés serà llarg. Això ja ho sé. De moment sense córrer fins al juny o juliol per fer net del tot de l’edema ossi. Per sort puc mantenir l’activitat física amb la bici -millor si és de carretera ja que hi ha menys impactes- i la natació. Poder pedalar i nedar em servirà per mantenir a ratlla la forma física, el pes i l’estabilitat mental. No m’imaginava tants mesos d’inactivitat absoluta. Després, entrada a quiròfan per extreure medul·la òssia de la cresta ilíaca, un mes per cultivar-la al laboratori i entrada a quiròfan de nou per injectar-la al genoll. Un parell de mesos, més o menys, d’inactivitat total i després, mica en mica començar de nou a pedalar i nedar i al cap d’uns mesos, sense determinar quants, podré anar tornant a la vida normal, i quan dic vida normal, vull dir que podré tornar a córrer. I d’aquí a travessar un desert ja només serà qüestió de temps i voluntat.


Sigui com sigui, el que tinc clar que estic en un punt i seguit o en un punt i apart. No sabria bé com definir-lo. Però mai com a punt i final.