Que dur ser a Marrakesh i sabent que demà fan la Marató de la ciutat, on uns 6000 corredors es veuran les cares amb la coneguda distància dels 42.195m, no poder-la córrer.
He dubtat fins a últim moment de fer la inscripció. Poc a poc segurament podria acabar-la ja que el que realment em fa mal és l'impacte i fent les passes curtes i amb molt de compte possiblement arribaria al final i tindria una altra medalla per treure la pols. Sens dubte no faria el meu millor temps, possiblement ho faria amb una hora més del que podria fer-la amb la meva camallada normal, però m'hauria agradat molt la sensació de tornar a ser a una sortida, i com no, a una arribada.
Però què en puc treure apart d'una medalla i aquestes sensacions?
Sens dubte l'asfalt, per molt que tingui precaució amb la trepitjada, és dur i 42 km són molts. Mal comptades, a passa per metre, suposa fer-ne unes 42.000 de les quals 21.000 se les emporta el genoll fotut. Això segur que no em fa cap bé al genoll i només pot agreujar la lesió i a més a més de potser haver de parar en sec una bona temporada ara que puc sortir a córrer un parell de dies per setmana, posar en perill el tractament que mai arriba però que potser que sigui molt aviat. I posant en perill el tractament poso en perill el que més desitjo i que no és precisament fer 42 km d'asfalt, sino fer-ne 200, 300, 400, 600, 1000 km, els que siguin, però que siguin molts. Aquest és l'objectiu. Jo ja fa temps que vaig deixar de ser maratonià. Tinc mentalitat i voluntat d'ultramaratonià, d'ultrafondista. Malalt del tot per aquest esport. Així em sento, i això em fa feliç.
Per tant i que no serveixi de precedent, faig servir una mica del poc seny i sentit comú que tinc i mossegant-me les ungles veuré com passen corrent pel meu costat mentre em prenc un deliciós te a la menta a la seva salut. I a la meva. I a la vostra.
I ja tornaré a venir al Marroc a córrer però no serà per una marató, sinó per moltes de seguides i no serà per trepitjar l'asfalt d'una ciutat, sinó que serà per un lloc on la sorra i les pedres em castigaran els peus i em faran saltar més d'una ungla, on el sol em cremarà la consciència i la pell que quedi al descobert, i on l'aigua que porti als bidons estarà tan calenta que beure-me-la per fer baixar la pols del coll serà un plaer semblant en aquell moment al que tindré dies després a l'assaborir una cervesa ben fresca.
Dit així no us ho creureu però... com ho enyoro.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marató. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marató. Mostrar tots els missatges
21/1/13
16/8/12
UNA NOVA AVENTURA: EL BLOC BILINGUE (CAT)
Sé que em donarà molta més feina i em prendrà un temps del que a vegades no disposo (potser ara, estant de vacances no en sóc del tot conscient) i és que escriure una entrada al bloc que sovint sembla una tonteria -i tants cops ho és- i que no m'hauria d'ocupar més de deu minuts de la meva vida, normalment em té entretingut un temps indefinit que no sempre és el mateix, però que sol sobrepassar l'hora i puc arribar a haver-ne de fer servir moltes més entre escriure, re-escriure, llegir-ho i modificar-ho, esborrar la típica bajanada que no cal o el paràgraf políticament incorrecte o poc adequat, corregir les faltes d'ortografia, treure les redundàncies i algunes repugnàncies i quan n'hi ha, penjar-hi vídeos o fotos, organitzar-les i maquetar-ho tot una miqueta, donar-hi una última ullada i quan em sembla tot correcte, publicar-ho, mirar com ha quedat, tornar-ho a llegir i llavors encara hi acostumo a detectar alguna cosa que he de modificar, o ves a saber el què m'empesco només pel fet de no fer-ho mai més fàcil del que podria ser. (Ufff, agafo aire...)
22/4/12
YO CORRO, EL PAÍS SEMANAL.
Fantàstic reportatge de Borja Vilaseca explicant la seva experiència a la Marató de Barcelona d'aquest any, i acompanyat de 4 entrevistes a corredors de diferents perfils, un d'ells jo.
Fotos de Leila Mendez, sense paraules!
Tot un regal formar part d'aquest reportatge, i a més, la foto és la que marca l'índex i forma part de la portada del diari El País.
Fotos de Leila Mendez, sense paraules!
Tot un regal formar part d'aquest reportatge, i a més, la foto és la que marca l'índex i forma part de la portada del diari El País.
7/11/11
METADONA DEL MONTSENY
Uff, per fi. Diumenge i sona el despertador a les 5 i poc. Plou. Llàstima. Una marató de muntanya amb el terra moll pot ser molt divertida, però plovent queda tot deslluït. Desllueix la feina dels organitzadors, pren vistes als corredors i emprenya els seguidors, amics i familiars que volen veure els seus herois enfrontant-se als desnivells.
Però bé, no ens queixarem ara. La roba és a punt, la bossa amb la de recanvi també. Alguna cosa a la panxa i a fora alguna altra. Cotxe i passant pel Collformic a les 7 i poc a Sant Esteve de Palautordera.
Molta gent, molts amics (no els diré tots que no acabaria), molts que se que hi estan inscrits però que la pluja els haurà fet quedar al llit -ells s'ho perden- nervis tontos, els normals abans d'una cursa d'aquesta mida que et pot tenir un munt d'hores trescant, que et mullarà sense descans, que et glaçarà dalt els colls i els cims, que t'enfangarà fins dintre les ungles, però que et reviurà l'ànima, que justificarà tots els problemes de la setmana passada i algun de la vinent. Tot el que se sent davant d'una cursa que promet, molt a prop de casa, al Montseny.
Tothom a la línia de sortida. Desitjos d'ànims, de sort, d'ara ens veiem...3...2...1....va!!! Tothom surt trotant i llavors m'adono que jo no. Aquest cop no. Encara no.
Em limito a delir-me, a fer caminant un trosset molt petit des de Sant Bernat per animar-los. Una petita dosi de metadona per a un addicte que tornarà a caure, no sé quan, però que algun dia tornarà a fotres un munt de dosis de muntanya pura, de km de vida!
Però bé, no ens queixarem ara. La roba és a punt, la bossa amb la de recanvi també. Alguna cosa a la panxa i a fora alguna altra. Cotxe i passant pel Collformic a les 7 i poc a Sant Esteve de Palautordera.
Molta gent, molts amics (no els diré tots que no acabaria), molts que se que hi estan inscrits però que la pluja els haurà fet quedar al llit -ells s'ho perden- nervis tontos, els normals abans d'una cursa d'aquesta mida que et pot tenir un munt d'hores trescant, que et mullarà sense descans, que et glaçarà dalt els colls i els cims, que t'enfangarà fins dintre les ungles, però que et reviurà l'ànima, que justificarà tots els problemes de la setmana passada i algun de la vinent. Tot el que se sent davant d'una cursa que promet, molt a prop de casa, al Montseny.
Tothom a la línia de sortida. Desitjos d'ànims, de sort, d'ara ens veiem...3...2...1....va!!! Tothom surt trotant i llavors m'adono que jo no. Aquest cop no. Encara no.
Em limito a delir-me, a fer caminant un trosset molt petit des de Sant Bernat per animar-los. Una petita dosi de metadona per a un addicte que tornarà a caure, no sé quan, però que algun dia tornarà a fotres un munt de dosis de muntanya pura, de km de vida!
31/12/10
UN REPÀS DEL 2010.
Dia 31 de desembre. Dia dels resums anuals, dels programes de zàping amb les millors imatges, les millors anècdotes, les caigudes més gracioses, els desastres més impactants...del resum d'un altra any que ja portem a la "xepa".
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.
Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia 6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.
Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.
Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.
Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!
I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.
Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.
La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.
Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...
Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.
43. I 15 de la Júlia.
Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).
Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.
Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.
Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.
Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...
Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu, també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...
Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.
Us desitjo a tots un millor 2011.
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.
Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia 6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.
Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.
Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.
Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!
I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.
Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.
La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.
Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...
Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.
43. I 15 de la Júlia.
Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).
Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.
Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.
Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.
Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...
Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu, també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...
Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.
Us desitjo a tots un millor 2011.
22/5/10
MARATÓ DE MUNTANYA EME DEL VOLTREGANÈS
Diumenge passat es va fer la 1ª edició de la Marató de muntanya EME del voltreganès.
Sóc poc propens a fer gaires curses durant l'any, vaja, exceptuant la mitja de Roda, dubto que se'm vegi en cap altra si no és per algun motiu molt concret com va ser el cas de diumenge passat, que vaig acompanyar a un amic andorrà, en Josep Cancelos, en el seu debut en marató. Si, he dit en marató i no en marató de muntanya, i es que el "molt animal" es va saltar el típic protocol de fer una marató convencional abans de fer el salt a la muntanya i el típic protocol de fer una mitja de muntanya abans de fer el salt a la marató. Però els corredors ja les tenim aquestes coses...
Però anem a la cursa. Matí fresc, molt fresc. Fins i tot ratllant el fred, però que ens varem fer passar de seguida que varem començar a enfilar cap a Sant Martí Xic i ens va començar a tocar el sol, que després d'una setmana de pluges agraíem de tot cor. Ja de bon principi el seny ens va fer quedar enrere i assegurar que en Josep s'endugués unes bones sensacions de la distància i no pas un record agònic i d'haver patit en lloc d'haver disfrutat, i es que la muntanya te això, que la competitivitat pot quedar en un segon pla i aprofitar per gaudir d'unes vistes precioses i un recorregut formidable.
Com que soc partidari de dir el bo i no tant bo de les curses, cal dir que després de reconèixer que és de les curses millor marcades que he fet mai i amb uns avituallaments molt i molt dignes, amb una sensació de cursa entre família i sentint-nos molt bes tractats, també he de dir que no estava gens ben mesurada. A mida que anàvem veient cartells anunciant els km, veiem que cada cop diferien més del que marcava el nostre gps (tots dos en portàvem), i al final en lloc de 42'195 en varem fer 38'100. Així doncs, queda el dubte de si puc incloure-la a la llista de les meves maratons. Fa uns anys enrere aquest problema no hi hauria estat. 42 km al sac. Però avui en dia la tecnologia al canell ens dóna massa informació. El que no entenc és perquè no utilitzen aquesta informació per mesurar-la i marcar-la. L'any vinent estic segur que ho milloraran, i es que a la primera edició de qualsevol cosa se li ha de donar un marge de confiança. Aquest cop els hi donarem un marge d'uns 4 km.
26/10/09
BILBAO NIGHT MARATHON
Realment és necessari patir com un cabronet durant 42km per menjar-te l'endemà un "chuleton" com una casa de pagès?
La veritat és que no ho crec. Vaja, segur que no! Ho demostren la quantitat de “Euskobarrigones” que entre pintxo i pintxo i amb la canya als dits animaven als esforçats gilipolles que ens varem deixar enredar aquest dissabte al vespre per anar en contra de la sabia naturalesa humana: “No esta la noche hecha para correr por las calles”, vaig sentir que canturrejava, entre el públic, un "pajaru" que portava una concentració d’alcohol per litre de sang molt superior a la recomanable per a moltes coses, fins i tot per a parlar.
Però nosaltres som així de dropos, i quan dic nosaltres vull dir en Ramon, jo i 1500 personatges més, i a les 8 del vespre estavem a punt de solfa sota la pluja i darrera l’arc de sortida de la ditxosa marató nocturna de Bilbao, una marató que prometia molt pel fet diferencial que li donava el córrer de nit per dins la ciutat, però que va acabar sent una marató pel costat del riu i els poligons industrials, més que no pas urbana.
A favor de la ciutat diré que és la cursa on més ambient popular he vist. La gent es va bolcar totalment a animar-nos, fins i tot amb la pluja que sense ser molt forta no va parar mai d’emprenyar, mentre varem córrer per llocs habitats, la gent animava i cridava com mai enlloc. Per la propera edició s'han de proposar un canvi urgent de recorregut, la ciutat i els corredors s'ho mereixen, i també cal que cuidin millor els avituallaments si volen una "Gran" cursa, ja que a aquelles hores hi ha gana.
Tenia raó el “devorabirras” de torn? No esta feta la nit per córrer? Pluja, molta humitat i una extranya sensació de xafogor, barrejada amb estar desgastant energies a l’hora de sopar havent berenat poc i malament, ja que un pintxo de pernil i xampinyons, un altra de…cullons, no recordo de que era, i una cervesa o dues i un cafè no són, crec jo, la millor dieta pre-marató. Afegit tot això a la falta de quilòmetres per asfalt i a que tota la tarda ja notava com un cert malestar a la panxa, “lo mezclas todo” i et surt… un fart de patir per a una merda de resultat, bé, no cal ser tant dràstic, per a un resultat discret.
Però no haviem dit que l'important no era el resultat, sinó passar un bon cap de setmana amb amics i els pintxos i el taco de carn de l'endemà?
Doncs "misión cumplida", varem córrer per justificar tot això...però estic segur que molts d'aquests animadors, sense cap justificant, també es varen fotre un kg de carn d’una tacada!
Bon profit!
2/10/09
HITLER NO POT CÓRRER A BILBAO
Hi ha gent a la qual t'agrada llegir o bé perquè t'agrada com escriuen, o per que diuen coses interessants o perquè són divertits.
Hi ha blocs d'amics (als quals es pot accedir des dels links del costat d'aquesta pàgina) que compleixen alguna d'aquestes 3 condicions, o l'una o l'altra. Aquests són molts, per no dir tots.
N'hi ha alguns que en compleixen dues. Això ja costa més, però encara en queden molts d'aquests, i sense anomenar-ne cap per no deixar-me'n ni un i que ningú s'ofengui, només destacaré el del Ser13gio, que s'està convertint en un referent en el món ultrafondista ja que combina la publicació de les seves aventures amb noticies de màxima actualitat, amb recerques per internet curioses i proves de material, tot escrit amb un to molt fresc i alhora rigorós que fa que sigui molt fàcil, interessant i amè de llegir.
N'hi ha un però, el del Luís Arribas "Spanjaard" que a més d'estar ben escrit i a vegades dir coses interessants, a més té algun post divertit. No em vaig poder estar de publicar la seva particular organització de la LPMM, la pitjor marató del món, i ara ens surt amb aquest video on per sort, veiem que Hitler no correrà la Marató nocturna de Bilbao. Potser valdrà la pena anar-la a fer.
Disfruteu-lo.
Hi ha blocs d'amics (als quals es pot accedir des dels links del costat d'aquesta pàgina) que compleixen alguna d'aquestes 3 condicions, o l'una o l'altra. Aquests són molts, per no dir tots.
N'hi ha alguns que en compleixen dues. Això ja costa més, però encara en queden molts d'aquests, i sense anomenar-ne cap per no deixar-me'n ni un i que ningú s'ofengui, només destacaré el del Ser13gio, que s'està convertint en un referent en el món ultrafondista ja que combina la publicació de les seves aventures amb noticies de màxima actualitat, amb recerques per internet curioses i proves de material, tot escrit amb un to molt fresc i alhora rigorós que fa que sigui molt fàcil, interessant i amè de llegir.
N'hi ha un però, el del Luís Arribas "Spanjaard" que a més d'estar ben escrit i a vegades dir coses interessants, a més té algun post divertit. No em vaig poder estar de publicar la seva particular organització de la LPMM, la pitjor marató del món, i ara ens surt amb aquest video on per sort, veiem que Hitler no correrà la Marató nocturna de Bilbao. Potser valdrà la pena anar-la a fer.
Disfruteu-lo.
25/9/09
42, L'EDAT D'UN MARATONIÀ
Des de fa molts dies, que coi dies! Des de fa molt de temps havia plantejat que el dia que fés 42 anys començaria un any que hauria de ser molt especial per a mi, per a un maratonià.
Avui els faig, els 42, i continuo pensant que aquesta xifra té un gran simbolisme per als que ens agrada córrer. Tots, un moment o altra de la nostra vida hem idealitzat la marató, l'hem vist com una distància a vencer, com un enemic que tant ens pot donar gloria com un patiment extrem.
Per sort o per desgràcia (desgràcia per a les meves ungles vull dir...) la meva etapa de maratonià, o millor dit de "com a molt maratonià" ha quedat enrera. Això no vol dir que no pugui tornar, ja que no tota la vida podré estar fent curses de 100, 150, 200 i més quilometres, i això tampoc vol dir que ja no faci entremig cap més marató, però si que possiblement tots els plans que havia fet i als que hi havia donat tantes i tantes voltes de les coses que havia de fer mentre tingués 42 anys, es a dir, entre avui i fins a l'ahir d'aquí un any (quin lio),han estat modificats.
Durant aquest any havia planejat competir en 42 maratons oficials. Aquest projecte s'autodescarta tot sol al considerar-lo més un repte d'aconseguir euros i vacances per voltar pel món 42 caps de setmana, que no pas un repte esportiu.
El que si que continuu pensant és que si demà em toca la primitiva ho reactivo...tot i que també es convertiria en una contradicció amb la manera que veig avui les coses a nivell competitiu. Cada dia em motiva menys penjar-me un pitrall i sortir a deixar-me els pulmons penjant de la boca i l'àcid lactic sortint per les orelles. Ara estic en una etapa on gaudeixo molt més de les sortides llargues i dures per muntanya, sol o en grup d'amics, sense pressa ni controls de pas, i això en una cursa no puc fer-ho. Tantes vegades m'han dit d'anar a fer una cursa xino xano...però, digue'm raro, si pago una inscripció, em lligo a uns horaris establerts i em penjo un numero al pit, és per competir. Ho sento, de moment sóc així, potser demà penso diferent, però avui per avui...
Després de considerar que 42 maratons oficials era inabastable, l'alternativa era fer-ne el màxim possible d'oficials ( les de Catalunya, algunes per Espanya, sud de França i destinacións de Ryanair...) i la resta fer-les a lo Ricardo Abad, es a dir, gps que certifiqui el quilometratge i bloc per fer-ho públic i "oficial". Ara i aquí no descarto fer-ho així, però ja aviso que si ho faig ho faig i si no que ningú em toqui la pera, i a més si ho faig serà molt més amb control de gps que amb marató oficial.
Una altra opció, si vols tu no tant glamurosa ni tant seria és fer les maratons a lo Spanjaard, és a dir, una merda de marató!
Una altra alternativa, ja que em motiva molt més l'ultrafons que la marató en si, era fer en competició 1772.19 km, que és el resultat de multiplicar 42.195 (per a qui no ho sàpiga és la distància oficial d'una marató) per 42 ( que, per si no ha quedat clar, són els anys que faig avui). D'aquesta manera si faig una cursa de 200, una de 160, i tres de 100, per posar un exemple, en 5 caps de setmana em carrego l'equivalent a 15 maratons i així acabem abans, jeje!
Una altra alternativa és fer com si aquest any fós com qualsevol altra any, i en lloc de dissertar sobre el numero 42 com a xifra relacionada amb la marató, senzillament afegeixo un número al 41 de l'any passat i tal com vaig escriure, i no m'en oblido pas, també afegeixo un número al 13 de la Júlia que avui en fa 14. Que gran!
Encara queda una altra opció, que és anar obrint ampolles de cava fins que no recordi quina edat faig, ni tant sols si tinc alguna edat concreta, i que oblidi que un dia em va picar el cuc del córrer molts km seguits i així potser en poc temps aconseguiré que la meva familia no em digui que tant prim no estic guapo, aconseguiré una panxeta de felicitat, unes galtones toves, una papadeta que doni gust de tocar i la carn dels braços es rebutirà dins de les samarretes arrapades.
Resumint. No tinc del tot clar que faré i que no faré. El que si tinc clar és que aquest any durarà un any i que cal aprofitar-lo i disfrutar-lo, per tant, alguna cosa faré, i si no, no, i no passarà res de res.
De moment però, 42 i 14.
Júlia, moltíssimes felicitats!!!!
11/1/09
UNA MARATÓ MÉS AL SAC
No és la primera vegada que mi trobo, i suposo que no serà l'última, però no deixa de ser curiós que una tirada llarga, la qual no he allargat expresament ja que no portava la pantalla que em marca els km a la vista, hagi acabat al jardí de casa amb 42km. Serà que tenim tant mitificada la distància que ja ens surt sola??
No, sens dubte és una casualitat però avui, ha tornat a succeir, 11 dies després de la marató per la sorra del Barcelonès i el Maresme , i així doncs, tot i que no sé si es pot contabilitzar oficialment, i tampoc m'importa massa, ja tinc una altra marató al pot, aquesta amb un temps de 5:05 amb boira de sortida, un sol esplèndid quan he guanyat altura, amb unes vistes de la plana i la zona del pantà amb una capa de boira espectacular i altra cop boira quan he tornat a baixar i visitant (o gairebé) Sta Magdalena, Sant Feliuet, Sant Pere de Casserres, Sant Llorenç dels Munts, Sant Marc i Sant Jordi.
Amb tants Sants pel camí, deu ser impossible prendre mal, oi??
Bones sensacions a 42 dies de la Libyan, em trobo bé, fort i molt motivat per afrontar-la. Tinc ganes ja de que passin els dies, però com sempre ho fan un rera l´altra, i demà 41 i paciència.
No, sens dubte és una casualitat però avui, ha tornat a succeir, 11 dies després de la marató per la sorra del Barcelonès i el Maresme , i així doncs, tot i que no sé si es pot contabilitzar oficialment, i tampoc m'importa massa, ja tinc una altra marató al pot, aquesta amb un temps de 5:05 amb boira de sortida, un sol esplèndid quan he guanyat altura, amb unes vistes de la plana i la zona del pantà amb una capa de boira espectacular i altra cop boira quan he tornat a baixar i visitant (o gairebé) Sta Magdalena, Sant Feliuet, Sant Pere de Casserres, Sant Llorenç dels Munts, Sant Marc i Sant Jordi.
Amb tants Sants pel camí, deu ser impossible prendre mal, oi??
Bones sensacions a 42 dies de la Libyan, em trobo bé, fort i molt motivat per afrontar-la. Tinc ganes ja de que passin els dies, però com sempre ho fan un rera l´altra, i demà 41 i paciència.
4/1/09
5 CONTRA 1
No es tracta de cap baralla, per tant, tot i que jo era l´1, no m'ha tocat el rebre, ni molt menys.
Avui jo era el que portava la veu cantant i ells, els 5 a passar per on jo deia. Mola tenir poder.
5 noms- Marc, Santi, Ernest, Berto i Martí- amb un objectiu comú, la Marató de Barcelona el proper 1 de març, entrenant a diari (o gairebé) les sèries, el ritme, l´agonia, etc, però avui tocava una tirada llarga i entrenar la força, i que a més disfrutessin del paissatge. Solució: portar-los per una zona que ells practicament desconeixien i que per mi és la meva cuina d´entrenar.
A les 8 i cinc surto de casa cap a Tavèrnoles, que era on havia quedat amb ells. Jo ja surto corrent, ja que la meva intenció és fer més de les 2 hores que m´havien dit que volien fer. A les 8:32 els recullo i cap a St. Julià, per agafar el Gr que ens pujarà cap a Sant Llorenç dels Munts, i d´aquí cap al Salt de la minyona, els Munts, Cingleres de Vilanova de Sau, i avall cap al Castell de Savassona, i d´aquí tornada a Tavèrnoles. En total per ells 2 hores i 20 km que em sembla que han disfrutat de valent.
A mi encara em faltava tornar a casa, que a més he allargat cap a Folgueroles i St.Jordi per aconsseguir un total de 3:10 i 35 km.
Un bon entrenament i molt bones sensacions, que al cap i a la fí és el que més necessito a 49 dies de la Libyan.
31/12/08
UNA MARATÓ PER SAN SILVESTRE
Sempre, o al menys ja fa uns quants anys, el dia 31 toca córrer la San Silvestre Manlleuenca. Aquest any tinc el sopar de cap d´any al Toc, a Barcelona, i per tant he hagut de canviar els plans, i he multiplicat per 10 el quilometratge i per molt, el temps empleat en fer-lo.
Com que havia de venir a la capital, doncs ja he vingut al matí i a les 11:40 sortia disfressat de corredor trans-saharià, és a dir, guarnit amb la motxilla de córrer el Sables i si no hi ha res de nou, la Libyan, plena de roba de recanvi i d´abric, menjar, aigua...doncs això, que sortia de l´Arc de Triomf i cap a la platja devant de les torres Mapfre. Aquí he començat el periple pseudo-saharià mirant de fer el màxim de km possibles sobre sorra direcció al Maresme, i així anar travessant platges, ports, vies de tren i tot el que se´m posava per devant he arribat al cap de 5 hores (incloent una parada a un Burger King a Cabrera de Mar a demanar una mega burguer i una coke per emportar) a l´estació de renfe de Caldes d´Estrac just quan el Gps marcava 42,200 km .
Era l´hora de plegar, arribava un tren i m´hi he enfilat brut i suat i de tornada a Arc de Triomf.
42,200, massa exacte per no aprofitar-ho. Ni més ni menys, aquest any la meva San Silvestre ha tingut un format de Marató...una miqueta peculiar.
Bon any 2009 a tots, farcit de km i d´èxits en tot el que us proposeu!!!
Com que havia de venir a la capital, doncs ja he vingut al matí i a les 11:40 sortia disfressat de corredor trans-saharià, és a dir, guarnit amb la motxilla de córrer el Sables i si no hi ha res de nou, la Libyan, plena de roba de recanvi i d´abric, menjar, aigua...doncs això, que sortia de l´Arc de Triomf i cap a la platja devant de les torres Mapfre. Aquí he començat el periple pseudo-saharià mirant de fer el màxim de km possibles sobre sorra direcció al Maresme, i així anar travessant platges, ports, vies de tren i tot el que se´m posava per devant he arribat al cap de 5 hores (incloent una parada a un Burger King a Cabrera de Mar a demanar una mega burguer i una coke per emportar) a l´estació de renfe de Caldes d´Estrac just quan el Gps marcava 42,200 km .
Era l´hora de plegar, arribava un tren i m´hi he enfilat brut i suat i de tornada a Arc de Triomf.
42,200, massa exacte per no aprofitar-ho. Ni més ni menys, aquest any la meva San Silvestre ha tingut un format de Marató...una miqueta peculiar.
Bon any 2009 a tots, farcit de km i d´èxits en tot el que us proposeu!!!
15/12/08
MARATÓ PER LA MARATÓ DE TV3 A GIRONA
La gent del Club Atletisme Girona amb en Xevi Avellana i en Llorenç al capdevant, van órganitzar i córrer ahir, la 2ª Marató per la Marató de TV3.
Nosaltres, en Ramon en Pep i jo, i a última hora en Ramon Anglada, varem marxar cap a Girona disposats a fer-los costat en el projecte i a passar un matí donant voltes per Girona (66 voltes de 600 i pico metres).
Després d´un entrepanet i un tè, a l´hora en punt més uns minutets i després de la foto de rigor varem començar a córrer per un circuit que seria el nostre company durant 66 voltes. Pot semblar pesat, però anar envoltat d´amics fa que no t´adonis que cada cop és el mateix paissatge, una i altra vegada les mateixes pedres al terra, les mateixes faroles, els mateixos arbres i una pluja suau que ens va acompanyar bona part del recorregut.
Al final, però, quan portava més de 2 hores unes molesties a la part de darrera del cos, entre la cuixa i l´esquena, al cul vaja!! em van començar a minar l´esperit, cada cop més fins que a les 2:24 vaig parar a fer estiraments. Vaig rependre la marxa al cap d´uns minuts, però la prudència i la proximitat de la Libyan em van fer aturar, i com us podeu imaginar els que em coneixeu, molt a contracor, ja que res em sap més greu que abandonar un repte, sigui quin sigui.
Però ara, a corfred, reconec que va ser una decisió intel·ligent i encertada, cosa poc frequent en mi!!
Suposo que aquesta "averia", que a hores d´ara s´ha convertit en un mal impertinent i constant, deu venir per una suma de factors: La tirada llarguíssima de diumenge passat + el circuit adoquinat de la Marató + el fet de girar sempre a dretes + el terra moll que no et deixava correr normalment i havies de vigilar de no relliscar + la mala sort +...
El resum de la diada, però, és que varem passar un dia entre amics, corrent per una bona causa, i que segurament l´any que repetirem amb la intenció d´acabar la feina començada!!!
13/12/08
SOL GIRONÈS, L´APOSTA CONTINUA...
Moltes, moltissimes gràcies una altra vegada al Francesc Mateu i a tota la gent de SOLGIRONÈS, per continuar confiant en mi i apoiant-me en la meva dèria per omplir-me les sabatilles de sorra.Aquest cop a la LIBYAN CHALLENGE 2009
Aquesta empresa empordanenca, de Celrà, com ja va demostrar quan li vaig proposar el Marathon des Sables, té una gran motivació per ser reconeguda ja no només con una empresa puntera, seriosa i responsable en el seu sector, el de les energies renovables, sino també en el sector humà, vinculant una part del seu pressupost a un projecte d´un home contra els seus propis límits, d´un esportista que creu en l´esport net, en el dret que té tothom a competir contra si mateix i contra la natura, superant obstacles tan diversos com la calor, els quilòmetres, la sorra, les hores d´esforç, la gana i la sed, les ganes de seure i dir prou...el mateix tipus de sacrificis que la vida ens demana dia a dia, els mateixos sacrificis que una empresa seriosa ha d´aplicar per satisfer els seus clients i la seva pròpia moral.
Aquest any, SOLGIRONÈS torna a confiar en això, en tot això que he esmentat.
El repte possiblement no és tant mediàtic com el Sables, però això és el de menys, ja que possiblement aquest cop el repte és més dur, més difícil, al cap i a la fi, és més repte.
Quina millor manera de començar a agrair el seu esforç i el seu suport, que lluïr la nova samarreta que m´he fet fer amb el seu logo, demà a la MARATÓ PER LA MARATÓ DE TV3, al centre de Girona.
4/12/08
LPMM, LA PEOR MARATÓN DEL MUNDO
El món està ple de reptes estrafalaris. Molt destacable, però la "LPMM" , també coneguda com a "La peor maraton del mundo", obra del cervell dubtosament centrat del Luis Arribas, alias Spanjaard.
Aquesta proposta va apareixer publicada al seu blog fa uns dies i s´ha guanyat la meva admiració per sempre, i li vull demostrar posant un link aquí al costat amb el seu nom però que porti a una pàgina porca.
Una persona capaç de muntar una prova així es mereix això i molt més, i jo em sento inmensament feliç de saber que el podré coneixer en persona i competir contra ell (tot i que em deixaré guanyar, faltaria más) el dia 20 de desembre a les 6 hores nocturnes de corredors.cat (però això ja sera un altre post).
Aquí deixo el reglament de la prova, a disputar-se ves a saber quan, si es que es fa, per si a algú li interessa anar-hi, o no...
La Peor Maratón del Mundo (LPMM)
CAMBIO: SABADO 10/01/2009. A las 15.00h. INSCRIBETE AHORA O HAZ LO QUE TE DE LA GANA.
Imaginemos todo lo malo de una carrera mal medida, o esa media maratón con un circuito horrendo, esa pesadilla de llegar a un lugar de salida o de punto de encuentro difícil de memorizar, inaccesible a los familiares. También podemos acordarnos de las carreras donde la bolsa del corredor parece de pitorreo, los avituallamientos de esa prueba mal colocados y surtidos a medias. O la página web de tal maratón donde no funcionan las inscripciones en línea,
el calendario bailón de algunos eventos que se cancelan y confirman y desconfirman. La organización voluntariosa pero descoordinada, líos con los dorsales… O todo junto. No sé si se podría empeorar, pero sí se puede poner todo junto. Voy a organizar la peor maratón del mundo. (LPMM). The Worst MArathon in the World, para pedantes y extranjeros. Detalles a considerar (llamadlo reglamento si lo deseáis):
3. Circuito mal medido. Siempre a peor, LPMM tenderá a tener un par de kilómetros más. Ni google earth ni GPS. No habrá kilómetros medidos, sólo la organización los conocerá y de manera muy aproximada. Se dotará al recorrido de peculiaridades contrarias al gusto del corredor habitual. Incluso al buen gusto.
1. Los avituallamientos estarán colocados de manera sumamente inconveniente. No habrá agua ni bebidas isotónicas. Es posible que a última hora se cambie todo y tengáis que llevar todo a la espalda. Algún avituallamiento se deberá hacer en establecimientos comerciales o de restauración fijados secretamente.
5. Habrá un dorsal único, obligatorio y -a ser posible- que induzca a confusión. Deberá despertar verguenza ajena a organizadores y corredores. Descárgatelo aquí por la cara.
3. Las clasificaciones de LPMM no saldrán ni bien cuadradas, ni por tiempos netos o brutos, posiblemente sí en internet pero a destiempo y en un formato complejo de entender. Si así sucediera, habría que convocar una porra/votación para determinar el ganador.
4. La carrera será gratuita, pero no por vocación ni persiguiendo causas solidarias. LPMM será así por propia dejadez. Los fondos necesarios para mal cuidar de los corredores saldrán de donde la providencia disponga. Será obligatorio llevar dinero suelto porque habrá que tomar el transporte público para enlazar algún punto que otro del infame recorrido.
5(sí, de nuevo). Fecha y lugar: 10 de Enero, metro La Granja (Línea 10 Norte) de Madrid. A las 3 de la tarde, para pillaros recien comidos, y coger todo el caos del Sabado tarde en la city, Madrid que, por fin y en su afán olímpico, ya podrá presumir de algo: tendrá la peor maratón del planeta. LPMM coincidirá con el mayor número de maratones y atractivas pruebas del país. Carecerá de permisos por no ser ni una prueba deportiva organizada, ni estar sustentada por organismo alguno. Quizá algún microorganismo.
6. El carácter eminentemente macarra de LPMM hace que servidor de ustedes haga caso omiso a cuantos comentarios, recomendaciones o quejas. Si hubiera cuestiones por empeorar, se organizaría lo más rápido posible una segunda edición, con el objeto de acallar sus críticas. Es más, incumplimos consciente y sistemáticamente el mandato de la RAE sobre el masculino de la palabra ‘maratón’.
7. Lo no ideado en estos 6 puntos anteriores será dejado (a) a la discreccionalidad del organizador o (b) de la mano de Dios. Por no tener, no habría ni inscritos. ¿O sí?
Aquesta proposta va apareixer publicada al seu blog fa uns dies i s´ha guanyat la meva admiració per sempre, i li vull demostrar posant un link aquí al costat amb el seu nom però que porti a una pàgina porca.
Una persona capaç de muntar una prova així es mereix això i molt més, i jo em sento inmensament feliç de saber que el podré coneixer en persona i competir contra ell (tot i que em deixaré guanyar, faltaria más) el dia 20 de desembre a les 6 hores nocturnes de corredors.cat (però això ja sera un altre post).
Aquí deixo el reglament de la prova, a disputar-se ves a saber quan, si es que es fa, per si a algú li interessa anar-hi, o no...
La Peor Maratón del Mundo (LPMM)
CAMBIO: SABADO 10/01/2009. A las 15.00h. INSCRIBETE AHORA O HAZ LO QUE TE DE LA GANA.
Imaginemos todo lo malo de una carrera mal medida, o esa media maratón con un circuito horrendo, esa pesadilla de llegar a un lugar de salida o de punto de encuentro difícil de memorizar, inaccesible a los familiares. También podemos acordarnos de las carreras donde la bolsa del corredor parece de pitorreo, los avituallamientos de esa prueba mal colocados y surtidos a medias. O la página web de tal maratón donde no funcionan las inscripciones en línea,
el calendario bailón de algunos eventos que se cancelan y confirman y desconfirman. La organización voluntariosa pero descoordinada, líos con los dorsales… O todo junto. No sé si se podría empeorar, pero sí se puede poner todo junto. Voy a organizar la peor maratón del mundo. (LPMM). The Worst MArathon in the World, para pedantes y extranjeros. Detalles a considerar (llamadlo reglamento si lo deseáis): 3. Circuito mal medido. Siempre a peor, LPMM tenderá a tener un par de kilómetros más. Ni google earth ni GPS. No habrá kilómetros medidos, sólo la organización los conocerá y de manera muy aproximada. Se dotará al recorrido de peculiaridades contrarias al gusto del corredor habitual. Incluso al buen gusto.
1. Los avituallamientos estarán colocados de manera sumamente inconveniente. No habrá agua ni bebidas isotónicas. Es posible que a última hora se cambie todo y tengáis que llevar todo a la espalda. Algún avituallamiento se deberá hacer en establecimientos comerciales o de restauración fijados secretamente.
5. Habrá un dorsal único, obligatorio y -a ser posible- que induzca a confusión. Deberá despertar verguenza ajena a organizadores y corredores. Descárgatelo aquí por la cara.
3. Las clasificaciones de LPMM no saldrán ni bien cuadradas, ni por tiempos netos o brutos, posiblemente sí en internet pero a destiempo y en un formato complejo de entender. Si así sucediera, habría que convocar una porra/votación para determinar el ganador.
4. La carrera será gratuita, pero no por vocación ni persiguiendo causas solidarias. LPMM será así por propia dejadez. Los fondos necesarios para mal cuidar de los corredores saldrán de donde la providencia disponga. Será obligatorio llevar dinero suelto porque habrá que tomar el transporte público para enlazar algún punto que otro del infame recorrido.
5(sí, de nuevo). Fecha y lugar: 10 de Enero, metro La Granja (Línea 10 Norte) de Madrid. A las 3 de la tarde, para pillaros recien comidos, y coger todo el caos del Sabado tarde en la city, Madrid que, por fin y en su afán olímpico, ya podrá presumir de algo: tendrá la peor maratón del planeta. LPMM coincidirá con el mayor número de maratones y atractivas pruebas del país. Carecerá de permisos por no ser ni una prueba deportiva organizada, ni estar sustentada por organismo alguno. Quizá algún microorganismo.
6. El carácter eminentemente macarra de LPMM hace que servidor de ustedes haga caso omiso a cuantos comentarios, recomendaciones o quejas. Si hubiera cuestiones por empeorar, se organizaría lo más rápido posible una segunda edición, con el objeto de acallar sus críticas. Es más, incumplimos consciente y sistemáticamente el mandato de la RAE sobre el masculino de la palabra ‘maratón’.
7. Lo no ideado en estos 6 puntos anteriores será dejado (a) a la discreccionalidad del organizador o (b) de la mano de Dios. Por no tener, no habría ni inscritos. ¿O sí?
29/9/08
UN ALTRE COP GEBRESSELASIE
I un altre cop a Berlin.
.
Doncs si Haile Gebresselasie acaba de batre el seu propi récord del món de marató, i l´ha deixat en 2:03:59.
No cal afegir-hi gaires paraules, però si que cal perdre uns segons per fer un petit homenatge i fer saber a tothom que, des d´ahir, existeix un home al món capaç de córrer 42,195 km en menys de 124 minuts, i capaç de fer-ho amb un somriure a la boca.
.
Molta gent no em creu quan dic que a aquest ritme jo no sóc capaç de correr ni 1 km. El comentari gairebé sempre és el mateix:
"home 1 km si que ho deus fer, fins i tot jo podria".
.
Els que correm sabem que el que fa aquesta sentència no ha probat mai de córrer 1 km en menys de 3 minuts.
.
Ja no diguem 42!
.
La meva enhorabona Haile !!!
18/8/08
14ª GRENAA MARATHON 2008 (DINAMARCA)
La setmana abans d´una marató se suposa que s´ha de descansar, menjar bé, fer una vida relativament ordenada i tranquila... etc etc,una setmana on recuperar-se de tot l´esforç de setmanes de dedicació, d´entrenaments....
O sigui, que ha de ser una setmana dedicada a l´objectiu final, La Marató.
O sigui, que ha de ser una setmana totalment al revés de la que acabo de passar a Dinamarca.
Caminades a poc a poc visitant ciutats, amb el que matxaca això les cames, quilometres i més quilometres conduint, amb el que matxaca això el cul, 2 dies inacabables de parcs d´atraccions per les nenes, Legoland i Djurs sommerland (de 10 matí a 6 o 7 vespre nonstop) amb els seus "meneos" tipus Dragon kan o com si estiguessis en una coctelera gegant, amb el que matxaca això les cames, les cervicals,l´estomac, els braços i el cervell.
Arribar al vespre a la casa que teniem llogada i a córrer i a explorar els voltants, els parcs, el centre ciutat , el camí que va vorejant la platja de poble a poble, les urbanitzacions, els boscos etc etc, això però, no matxaca les cames, això les allibera de la tranquila tensió de tot el dia , però no sol ser recomanable fer-ho tants dies la setmana abans.
Salmó fumat, salmó marinat, salses de tots tipus, moltes cerveses(sense passar-nos però més de les usuals),milers de Hot-dogs (quan veus el que et donen , no penseu si no podria ser una altra part del dog la que es menja?), i totes les amanides sense oli (ningú els ha explicat lo bo que és l´oli d´oliva??).
O sigui que no pas precisament ni una dieta mediterrànea ni la dieta recomanable per la marató.
Però el més important de tot és que ens em passat una setmaneta llarga divertida i espaterrant en familia , com diria la meva filla pre-adolescent, "Ja veus!!!"(nota:llegir amb tò pre-adolescent, que no us ha de costar gaire que tots ho heu sigut), i com diria la petita repetania de casa "ni parlar-ne de passar-ho bé" encara que hagi disfrutat com mai.
Però anem al que hem d´anar.
Totes les Maratons tenen el seu encant, les multitudinàries això, el munt de gent corrent al teu voltant, les carismàtiques , les encantadores pel paissatge del recorregut o pel final espectacular, i a mi, digue´m raro, em van molt les petitonetes. És fàcil inscriures, és fàcil arribar-hi, aparcar el cotxe, recollir el pitrall, parlar amb l´organitzador, començar a correr des del primer moment, sense empentes, sense nervis i a més et pots permetre el luxe de quedar ben situat a la classificació, au!! ja que si a Grenaa erem 46 corredors, molt malament ha d´anar per quedar el 47, que normalment no és un mal lloc.
Tota la setmana plovisquejant a estones i amb temperatures al migdia voltant els 16-18º C feien preveure una marató mullada però amb una temperatura perfecte per córrer, però ja el dia abans el sol va agafar protagonisme i el dissabte es va llevar amb un dia preciós però calurós i molt humit.
A les 8:45 ens plantem a la zona de sortida, recollida del pitrall i a fer un cafetó per esperar la sortida. A les 9:30 l´ambient es comença a escalfar...relativament. Quatre trotant per aquí, un estirant per allà i es que erem els que erem 42 homes i 4 dones.
Un speaker bramant un munt de coses en Danès, i comença la conta enrera.
Només de sortir se´n van 8 o 10 que tenien pressa i jo els deixo fer. Jo sé que la marató és llarga i cal dosificar.
Al km 1 atrapo un noi que serà el meu company 36 km més, al 2 ja haviem passat a un munt dels nerviosos del començament i sols ens en quedaven 3 per devant que varem tenir controlats a vista fins el km 14. Un d´aquests s´havia anat quedant i al 16 se´ns va ajuntar i ara tots tres anavem cremant km ara tiro jo ara et toca a tu i entremig una conversa distesa però amb el pas dels km cada cop menys frequent.
Tots dos es varen extranyar molt que un catalanet estigués corrent aquella marató tant petiteta sense viure o treballar a Dinamarca, i no seràn els únics.
El recorregut un trenca-cames constant, puja, baixa, asfalt, terra, voreres, boscos, corriols i fins i tot una zona d´obres que implicava passar per entre els palets de material, les piles de sorra i el terra trepitjat per les maquines ple de fang i pedrotes. Una mica de tot vaja. I per si no fós poc senzill el recorregut, al km 21 passes la per la plaça d´on has sortit, saludes la familia i tornem a començar.
Si la primera volta m´havia semblat dura, la segona no en parlem. Els tres que anavem però teniem molt clar que si en teniem dos al devant quedava una plaça al podi i ningu deia res al respecte però tots la voliem. A partir del 22 ja ens varem començar a ensenyar les dents. Jo vaig provar de canviar una miqueta el ritme però ells agafats a mi com paparres. Ens vam tornar a calmar que encara quedava molta cursa. Al cap d´una miqueta ho prova un altre i jo penjat al seu coll. Jo no mirava ni el rellotge, és la primera marató que corro i que durant tants km tinc la sensació de competitivitat a flor de pell, l´esperit olímpic de Beijing s´ha desplaçat a Grenaa, no importa tant el temps, no és una marató per fer un bon registre, el que importa és el podi, la medalla de bronze, l´alegria de la familia que m´espera al km 42, la foto amb la copa per penjar-la al bloc al costat de la foto del podi de la marató de Nordingra on vaig ser 3er d´una cinquantena de corredors. Ho havia d´aconseguir.
Els meus companys de km eren bastant més joves que jo, per tant tenia dues coses bastant clares, a l´esprint em podia donar per vençut, i que de fons i sobretot de cullons havia d´anar jo millor que ells.
Al 32 vaig adoptar la tàctica mental de " falta un deumil" i vaig intentar tornar a tirar una miqueta però va ser en va, aquells 2 anaven forts. Anaven passant els km i ningú es despenjava. És més, em semblava que anaven més forts ells que jo, però hi ha un lema que un company mexicà al Sables, en Luís Guerrero, no parava de repetir i que ara em podia servir " el sufrimiento és momentaneo, el triunfo es para toda la vida". Així doncs al 36 vaig decidir que o tot o res i que no n´hi havia prou amb un lleuger canvi de ritme. Corrent també es pot llençar un farol com al poker i si surt bé, bé i si no et fots. Vaig fotre un canvi brutal i els vaig deixar plantats. Jo sabia que aquell ritme no el podria aguantar 6 km però ells no que ho sabien, i mentalment els va enfonsar. Al cap d´un km ja els havia perdut de vista darrera meu, així que vaig afluixar una miqueta però no massa i el desgast provocat va fer que els 2 últims km fossin un calvari que no semblava que s´hagués d´acabar mai.
Aquest cop la jugada em va sortir bé i vaig entrar a meta el 3er amb un temps de 3:05:03, que tot i no ser un temps brillant si que cal valorar-lo en el conjunt de la setmana i del recorregut.
Al cap d´una horeta, entrega de premis i despres d´escoltar el meu nom o intuir que era el meu nom en un CatalanoDanès molt forçat vaig pujar al podi a recollir la meva copa. Doncs no!!! copes en sortiran més d´una de les dues ampolles de vi "made in spain" que em van donar juntament amb un ramet de flors.
Al baixar del podi una dona de l´organització se´m va acostar i després de demanar-me com carai havia anat a parar a una prova tant petita tant lluny de casa i interessar-se per si voldria tornar-hi l´any vinent em va donar un paquetet, un regalet de part de la Marató de Grenaa com agraïment per la meva participació. Això és el que cal valorar d´aquestes maratons petites, que els organitzadors les senten amb el cor i les viuen a fons.
CLASSIFICACIONS.
Sé que pot semblar una tonteria i que molts direu que quin mèrit té fer podi en una marató tant petita i amb un temps no massa brillant, però jo soc el primer de ser conscient que mai seré medallista olímpic, ni guanyaré a NY, ni tant sols a qualsevol marató d´aquí, però el gust de pujar a un podi en una marató sigui quina sigui i on sigui, si s´ha aconseguit netament i fruit d´un esforç constant i metòdic, de moltes hores entrenant sol per aquests móns traient hores d´on es pot, doncs aquest gust jo ja l´he viscut i recomano a qui vulgui sentir-se Paul Tergat o Gebre per uns moments que agafi un vol barat de Ryan air i cap a Grenaa d´aquí un any. Ara ja saben que els d´aquí tenim un parell de ....sabatilles disposades a córrer 42 km i guanyar.
O sigui, que ha de ser una setmana dedicada a l´objectiu final, La Marató.
O sigui, que ha de ser una setmana totalment al revés de la que acabo de passar a Dinamarca.
Caminades a poc a poc visitant ciutats, amb el que matxaca això les cames, quilometres i més quilometres conduint, amb el que matxaca això el cul, 2 dies inacabables de parcs d´atraccions per les nenes, Legoland i Djurs sommerland (de 10 matí a 6 o 7 vespre nonstop) amb els seus "meneos" tipus Dragon kan o com si estiguessis en una coctelera gegant, amb el que matxaca això les cames, les cervicals,l´estomac, els braços i el cervell.
Arribar al vespre a la casa que teniem llogada i a córrer i a explorar els voltants, els parcs, el centre ciutat , el camí que va vorejant la platja de poble a poble, les urbanitzacions, els boscos etc etc, això però, no matxaca les cames, això les allibera de la tranquila tensió de tot el dia , però no sol ser recomanable fer-ho tants dies la setmana abans.
Salmó fumat, salmó marinat, salses de tots tipus, moltes cerveses(sense passar-nos però més de les usuals),milers de Hot-dogs (quan veus el que et donen , no penseu si no podria ser una altra part del dog la que es menja?), i totes les amanides sense oli (ningú els ha explicat lo bo que és l´oli d´oliva??).
O sigui que no pas precisament ni una dieta mediterrànea ni la dieta recomanable per la marató.
Però el més important de tot és que ens em passat una setmaneta llarga divertida i espaterrant en familia , com diria la meva filla pre-adolescent, "Ja veus!!!"(nota:llegir amb tò pre-adolescent, que no us ha de costar gaire que tots ho heu sigut), i com diria la petita repetania de casa "ni parlar-ne de passar-ho bé" encara que hagi disfrutat com mai.
Però anem al que hem d´anar.
Totes les Maratons tenen el seu encant, les multitudinàries això, el munt de gent corrent al teu voltant, les carismàtiques , les encantadores pel paissatge del recorregut o pel final espectacular, i a mi, digue´m raro, em van molt les petitonetes. És fàcil inscriures, és fàcil arribar-hi, aparcar el cotxe, recollir el pitrall, parlar amb l´organitzador, començar a correr des del primer moment, sense empentes, sense nervis i a més et pots permetre el luxe de quedar ben situat a la classificació, au!! ja que si a Grenaa erem 46 corredors, molt malament ha d´anar per quedar el 47, que normalment no és un mal lloc.
Tota la setmana plovisquejant a estones i amb temperatures al migdia voltant els 16-18º C feien preveure una marató mullada però amb una temperatura perfecte per córrer, però ja el dia abans el sol va agafar protagonisme i el dissabte es va llevar amb un dia preciós però calurós i molt humit.
A les 8:45 ens plantem a la zona de sortida, recollida del pitrall i a fer un cafetó per esperar la sortida. A les 9:30 l´ambient es comença a escalfar...relativament. Quatre trotant per aquí, un estirant per allà i es que erem els que erem 42 homes i 4 dones.
Un speaker bramant un munt de coses en Danès, i comença la conta enrera.
Només de sortir se´n van 8 o 10 que tenien pressa i jo els deixo fer. Jo sé que la marató és llarga i cal dosificar.
Al km 1 atrapo un noi que serà el meu company 36 km més, al 2 ja haviem passat a un munt dels nerviosos del començament i sols ens en quedaven 3 per devant que varem tenir controlats a vista fins el km 14. Un d´aquests s´havia anat quedant i al 16 se´ns va ajuntar i ara tots tres anavem cremant km ara tiro jo ara et toca a tu i entremig una conversa distesa però amb el pas dels km cada cop menys frequent.
Tots dos es varen extranyar molt que un catalanet estigués corrent aquella marató tant petiteta sense viure o treballar a Dinamarca, i no seràn els únics.
El recorregut un trenca-cames constant, puja, baixa, asfalt, terra, voreres, boscos, corriols i fins i tot una zona d´obres que implicava passar per entre els palets de material, les piles de sorra i el terra trepitjat per les maquines ple de fang i pedrotes. Una mica de tot vaja. I per si no fós poc senzill el recorregut, al km 21 passes la per la plaça d´on has sortit, saludes la familia i tornem a començar.
Si la primera volta m´havia semblat dura, la segona no en parlem. Els tres que anavem però teniem molt clar que si en teniem dos al devant quedava una plaça al podi i ningu deia res al respecte però tots la voliem. A partir del 22 ja ens varem començar a ensenyar les dents. Jo vaig provar de canviar una miqueta el ritme però ells agafats a mi com paparres. Ens vam tornar a calmar que encara quedava molta cursa. Al cap d´una miqueta ho prova un altre i jo penjat al seu coll. Jo no mirava ni el rellotge, és la primera marató que corro i que durant tants km tinc la sensació de competitivitat a flor de pell, l´esperit olímpic de Beijing s´ha desplaçat a Grenaa, no importa tant el temps, no és una marató per fer un bon registre, el que importa és el podi, la medalla de bronze, l´alegria de la familia que m´espera al km 42, la foto amb la copa per penjar-la al bloc al costat de la foto del podi de la marató de Nordingra on vaig ser 3er d´una cinquantena de corredors. Ho havia d´aconseguir.
Els meus companys de km eren bastant més joves que jo, per tant tenia dues coses bastant clares, a l´esprint em podia donar per vençut, i que de fons i sobretot de cullons havia d´anar jo millor que ells.
Al 32 vaig adoptar la tàctica mental de " falta un deumil" i vaig intentar tornar a tirar una miqueta però va ser en va, aquells 2 anaven forts. Anaven passant els km i ningú es despenjava. És més, em semblava que anaven més forts ells que jo, però hi ha un lema que un company mexicà al Sables, en Luís Guerrero, no parava de repetir i que ara em podia servir " el sufrimiento és momentaneo, el triunfo es para toda la vida". Així doncs al 36 vaig decidir que o tot o res i que no n´hi havia prou amb un lleuger canvi de ritme. Corrent també es pot llençar un farol com al poker i si surt bé, bé i si no et fots. Vaig fotre un canvi brutal i els vaig deixar plantats. Jo sabia que aquell ritme no el podria aguantar 6 km però ells no que ho sabien, i mentalment els va enfonsar. Al cap d´un km ja els havia perdut de vista darrera meu, així que vaig afluixar una miqueta però no massa i el desgast provocat va fer que els 2 últims km fossin un calvari que no semblava que s´hagués d´acabar mai.
Aquest cop la jugada em va sortir bé i vaig entrar a meta el 3er amb un temps de 3:05:03, que tot i no ser un temps brillant si que cal valorar-lo en el conjunt de la setmana i del recorregut.
Al cap d´una horeta, entrega de premis i despres d´escoltar el meu nom o intuir que era el meu nom en un CatalanoDanès molt forçat vaig pujar al podi a recollir la meva copa. Doncs no!!! copes en sortiran més d´una de les dues ampolles de vi "made in spain" que em van donar juntament amb un ramet de flors.
Al baixar del podi una dona de l´organització se´m va acostar i després de demanar-me com carai havia anat a parar a una prova tant petita tant lluny de casa i interessar-se per si voldria tornar-hi l´any vinent em va donar un paquetet, un regalet de part de la Marató de Grenaa com agraïment per la meva participació. Això és el que cal valorar d´aquestes maratons petites, que els organitzadors les senten amb el cor i les viuen a fons.
CLASSIFICACIONS.
Sé que pot semblar una tonteria i que molts direu que quin mèrit té fer podi en una marató tant petita i amb un temps no massa brillant, però jo soc el primer de ser conscient que mai seré medallista olímpic, ni guanyaré a NY, ni tant sols a qualsevol marató d´aquí, però el gust de pujar a un podi en una marató sigui quina sigui i on sigui, si s´ha aconseguit netament i fruit d´un esforç constant i metòdic, de moltes hores entrenant sol per aquests móns traient hores d´on es pot, doncs aquest gust jo ja l´he viscut i recomano a qui vulgui sentir-se Paul Tergat o Gebre per uns moments que agafi un vol barat de Ryan air i cap a Grenaa d´aquí un any. Ara ja saben que els d´aquí tenim un parell de ....sabatilles disposades a córrer 42 km i guanyar.
17/8/08
GRENAA MARATHON 08 ( DINAMARCA)
La setmana abans d´una marató se suposa que s´ha de descansar, menjar bé, fer una vida relativament ordenada i tranquila... etc etc,una setmana on recuperar-se de tot l´esforç de setmanes de dedicació, d´entrenaments....
Salmó fumat, salmó marinat, salses de tots tipus, moltes cerveses(sense passar-nos però més de les usuals),milers de Hot-dogs (quan veus el que et donen , no penseu si no podria ser una altra part del dog la que es menja?), i totes les amanides sense oli (ningú els ha explicat lo bo que és l´oli d´oliva??).
Només de sortir se´n van 8 o 10 que tenien pressa i jo els deixo fer. Jo sé que la marató és llarga i cal dosificar.
O sigui, que ha de ser una setmana dedicada a l´objectiu final, La Marató.
O sigui, que ha de ser una setmana totalment al revés de la que acabo de passar a Dinamarca.
Caminades a poc a poc visitant ciutats, amb el que matxaca això les cames, quilometres i més quilometres conduint, amb el que matxaca això el cul, 2 dies inacabables de parcs d´atraccions per les nenes, Legoland i Djurs sommerland (de 10 matí a 6 o 7 vespre nonstop) amb els seus "meneos" tipus Dragon kan o com si estiguessis en una coctelera gegant, amb el que matxaca això les cames, les cervicals,l´estomac, els braços i el cervell.
Arribar al vespre a la casa que teniem llogada i a córrer i a explorar els voltants, els parcs, el centre ciutat , el camí que va vorejant la platja de poble a poble, les urbanitzacions, els boscos etc etc, això però, no matxaca les cames, això les allibera de la tranquila tensió de tot el dia , però no sol ser recomanable fer-ho tants dies la setmana abans.
Salmó fumat, salmó marinat, salses de tots tipus, moltes cerveses(sense passar-nos però més de les usuals),milers de Hot-dogs (quan veus el que et donen , no penseu si no podria ser una altra part del dog la que es menja?), i totes les amanides sense oli (ningú els ha explicat lo bo que és l´oli d´oliva??).O sigui que no pas precisament ni una dieta mediterrànea ni la dieta recomanable per la marató.
Però el més important de tot és que ens em passat una setmaneta llarga divertida i espaterrant en familia , com diria la meva filla pre-adolescent, "Ja veus!!!"(nota:llegir amb tò pre-adolescent, que no us ha de costar gaire que tots ho heu sigut), i com diria la petita repetania de casa "ni parlar-ne de passar-ho bé" encara que hagi disfrutat com mai.
Però anem al que hem d´anar.
Totes les Maratons tenen el seu encant, les multitudinàries això, el munt de gent corrent al teu voltant, les carismàtiques , les encantadores pel paissatge del recorregut o pel final espectacular, i a mi, digue´m raro, em van molt les petitonetes.
És fàcil inscriures, és fàcil arribar-hi, aparcar el cotxe, recollir el pitrall, parlar amb l´organitzador, començar a correr des del primer moment, sense empentes, sense nervis i a més et pots permetre el luxe de quedar ben situat a la classificació, au!! ja que si a Grenaa erem 46 corredors, molt malament ha d´anar per quedar el 47, que normalment no és un mal lloc.
Tota la setmana plovisquejant a estones i amb temperatures al migdia voltant els 16-18º C feien preveure una marató mullada però amb una temperatura perfecte per córrer, però ja el dia abans el sol va agafar protagonisme i el dissabte es va llevar amb un dia preciós però calurós i molt humit.
A les 8:45 ens plantem a la zona de sortida, recollida del pitrall i a fer un cafetó per esperar la sortida. A les 9:30 l´ambient es comença a escalfar...relativament. Quatre trotant per aquí, un estirant per allà i es que erem els que erem 42 homes i 4 dones.
Un speaker bramant un munt de coses en Danès, i comença la conta enrera.
Només de sortir se´n van 8 o 10 que tenien pressa i jo els deixo fer. Jo sé que la marató és llarga i cal dosificar.Al km 1 atrapo un noi que serà el meu company 36 km més, al 2 ja haviem passat a un munt dels nerviosos del començament i sols ens en quedaven 3 per devant que varem tenir controlats a vista fins el km 14. Un d´aquests s´havia anat quedant i al 16 se´ns va ajuntar i ara tres anavem cremant km ara tiro jo ara et toca a tu i entremig una conversa distesa però amb el pas dels km cada cop menys frequent. Tots dos es varen extranyar molt que un catalanet estigués corrent aquella marató tant petiteta sense viure o treballar a Dinamarca, i no seràn els únics.
El recorregut un trenca-cames constant, puja, baixa, asfalt, terra, voreres, boscos, corriols i fins i tot una zona d´obres que implicava passar per entre els palets de material, les piles de sorra i el terra trepitjat per les maquines ple de fang i pedrotes. Una mica de tot vaja. I per si no fós poc senzill el recorregut, al km 21 passes la per la plaça d´on has sortit, saludes la familia i tornem a començar.
Si la primera volta m´havia semblat dura, la segona no en parlem. Els tres que anavem però teniem molt clar que si en teniem dos al devant quedava una plaça al podi i ningu deia res al respecte però tots la voliem. A partir del 22 ja ens varem començar a ensenyar les dents. Jo vaig provar de canviar una miqueta el ritme però ells agafats a mi com paparres. Ens vam tornar a calmar que encara quedava molta cursa. Al cap d´una miqueta ho prova un altre i jo penjat al seu coll. Jo no mirava ni el rellotge, és la primera marató que corro i que durant tants km tinc la sensació de competitivitat a flor de pell, l´esperit olímpic de Beijing s´ha desplaçat a Grenaa, no importa tant el temps, no és una marató per fer un bon registre, el que importa és el podi, la medalla de bronze, l´alegria de la familia que m´espera al km 42, la foto amb la copa per penjar-la al bloc al costat de la foto del podi de la marató de Nordingra on vaig ser 3er d´una cinquantena de corredors. Ho havia d´aconseguir.
Eren bastant més joves que jo, per tant tenia dues coses bastant clares, a l´esprint em podia donar per vençut, i que de fons i sobretot de cullons havia d´anar jo millor que ells.
Al 32 vaig adoptar la tàctica mental de " falta un deumil" i vaig intentar tornar a tirar una miqueta però va ser en va, aquells 2 anaven forts. Anaven passant els km i ningú es despenjava. És més, em semblava que anaven més forts ells que jo, però hi ha un lema que un company mexicà al Sables, en Luís Guerrero, no parava de repetir i que ara em podia servir " el sufrimiento és momentaneo, el triunfo es para toda la vida". Així doncs al 36 vaig decidir que o tot o res i que no n´hi havia prou amb un lleuger canvi de ritme. Corrent també es pot llençar un farol com al poker i si surt bé, bé i si no et fots. Vaig fotre un canvi brutal i els vaig deixar plantats. Jo sabia que aquell ritme no el podria aguantar 6 km però ells no que ho sabien, i mentalment els va enfonsar. Al cap d´un km ja els havia perdut de vista darrera meu, així que vaig afluixar una miqueta però no massa i el desgast provocat va fer que els 2 últims km fossin un calvari que no semblava que s´hagués d´acabar mai.
Aquest cop la jugada em va sortir bé i vaig entrar a meta el 3er amb un temps de 3:05:03, que tot i no ser un temps brillant si que cal valorar-lo en el conjunt de la setmana i de la duresa del recorregut.
Al cap d´una horeta, entrega de premis i despres d´escoltar el meu nom o intuir que era el meu nom en un CatalanoDanès molt forçat vaig pujar al podi a recollir la meva copa. Doncs no!!! copes en sortiran més d´una de les dues ampolles de vi "made in spain" que em van donar juntament amb un ramet de flors.
Al baixar del podi una dona de l´organització se´m va acostar i després de demanar-me com carai havia anat a parar a una prova tant petita tant lluny de casa i interessar-se per si voldria tornar-hi l´any vinent em va donar un paquetet, un regalet de part de la Marató de Grenaa com agraïment per la meva participació. Això és el que cal valorar d´aquestes maratons petites, que els organitzadors les senten amb el cor i les viuen a fons.
CLASSIFICACIONS.(seleccionar Marathon, overalt i enter)
Sé que pot semblar una tonteria i que molts direu que quin mèrit té fer podi en una marató tant petita i amb un temps no massa brillant, però jo soc el primer de ser conscient que mai seré medallista olímpic, ni guanyaré a NY, ni tant sols a qualsevol marató d´aquí, però el gust de pujar a un podi en una marató sigui quina sigui i on sigui, si s´ha aconseguit netament i fruit d´un esforç constant i metòdic, de moltes hores entrenant sol per aquests móns traient hores d´on es pot, doncs aquest gust jo ja l´he viscut i recomano a qui vulgui sentir-se Paul Tergat o Gebre per uns moments que agafi un vol barat de Ryan air i cap a Grenaa d´aquí un any. Ara ja saben que els d´aquí tenim un parell de ....sabatilles disposades a córrer 42 km i guanyar.
7/8/08
TANCAT PER VACANCES
Doncs si, com que no sé si a Dinamarca tenen internet, posem que tanco la paradeta fins el dia 17 o 18.
Quan torni a obrir tindré un munt de coses per explicar, o no!!
Si home si, com a mínim hauré fet alguna petita ruta "dinamarquesa" entrenant i una Marató, la de Grenaa, que sera la 14ª de la meva llista de proves de 42.195 m.
Així doncs, fins aviat, molta salut i molts quilometres per tothom.
3/8/08
GRENAA MARATHON
Com cada estiu, les meves vacances es redueixen a tancar l´empresa la setmana del 15 d´agost (fora de temporada ja en faig més, ehhh)
Com cada estiu, busquem un "oferton" d´última hora o un vol barat de Ryanair i cap allà de cap.
Com cada estiu, un cop decidit el destí miro si coincideix cap marató a la zona en aquestes dates.
Feia 3 anys que no(l´última ocasió va ser la de Suecia), però aquest any SI!!!!
El destí final és Dinamarca, del 8 al 17 d´agost i el 16 aprofitaré per córrer la GRENAA MARATHON.
És una marató petita de ciutat petita, gairebé de poble com jo vaja, de les que tant m´agraden pel tracte directe amb l´organització i el poble que se´n cuida i que normalment es bolca en col·laborar perque tot surti bé.
Paral·lelament a la marató també es pot córrer una mitja marató, de fet el circuit és de 21 km que s´ha de completar 2 cops per fer els 42, i un 10.000, a més de curses infantils.
L´any passat a la marató eren 45 participants, i aquest anys de moment ja hi ha una trentena d´inscrits, entre ells jo, i un anglès rodejats de danesos o sigui, que quasi m´asseguro el quedar entre els 50 primers, i el 2 en la categoria "guiri" que no està gens malament.
Com cada estiu, busquem un "oferton" d´última hora o un vol barat de Ryanair i cap allà de cap.
Com cada estiu, un cop decidit el destí miro si coincideix cap marató a la zona en aquestes dates.
Feia 3 anys que no(l´última ocasió va ser la de Suecia), però aquest any SI!!!!
El destí final és Dinamarca, del 8 al 17 d´agost i el 16 aprofitaré per córrer la GRENAA MARATHON.
És una marató petita de ciutat petita, gairebé de poble com jo vaja, de les que tant m´agraden pel tracte directe amb l´organització i el poble que se´n cuida i que normalment es bolca en col·laborar perque tot surti bé.
Paral·lelament a la marató també es pot córrer una mitja marató, de fet el circuit és de 21 km que s´ha de completar 2 cops per fer els 42, i un 10.000, a més de curses infantils.
L´any passat a la marató eren 45 participants, i aquest anys de moment ja hi ha una trentena d´inscrits, entre ells jo, i un anglès rodejats de danesos o sigui, que quasi m´asseguro el quedar entre els 50 primers, i el 2 en la categoria "guiri" que no està gens malament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Subscriu-te a
Entrades
Comentaris