UN RESUM RÀPID PER POSAR-ME AL DIA

Fem memòria:

Demà fa 5 mesos que vaig entrar a quiròfan per extreure la medul·la òssia que després de ser cultivada durant un mes al laboratori i convertir-la en 40 milions de cèl·lules mare mesenquimals em varen implantar, demà fa 4 mesos, al meu estimat i malmès genoll esquerre.

Diuen els experts que aquestes cèl·lules s'han passat 3 mesos identificant-se, bàsicament per saber què han de ser a partir d'ara, buscant un nou sentit a la seva vida. Vaja, que durant 3 mesos he tingut 40 milions de "Ni Ni's" al genoll. 40 milions de sers vius que no feien ni una cosa ni l'altra, ja que no sabien ben bé ni tan sols què eren. No us sona d'alguna cosa? El meu genoll és com Espanya en petit. No sé quina part d'Europa em deu quedar a l'altura dels pebrots...

I ara, que ja estem al quart mes de "Ninisme", teòricament ja hauria d'haver-ni una bona part que s'haurien d'haver "activat" i estar empleades en la transformació i creació de nou cartílag. Serà cert? Confiem que si. També sabem que serà lent. El més fotut de tot és que tinc la sensació que estic pitjor ara que abans del tractament, i això em preocupa. Clar que moltes vegades per arreglar una cosa s'ha d'acabar d'espatllar, però amb el temps que feia que esperava el tractament, només amb no passar-me de la ratlla, havia aconseguit córrer forces hores per pla o muntanya sense pràcticament gens de dolor i ara si parlem de córrer, no puc ni amb 5 minuts sense haver de prémer les dents, i arribar a fer 20 minuts és una prova de voluntat i ganes. Sort que els recorreguts amb desnivell i tècnics, on no puc córrer tant, em van millor i així, avui he pogut fer una bona volta per la Garrotxa amb en Josep Artigas sortint de Sant Privat de'n Bas, pujant pels Matxos fins a Santa Magdalena, el Puig de Llops, Puigsacalm i baixar per les Olletes.

  Puigsacalm amb Josep artigas

De mica en mica, tot i que el dolor (encara que sigui amb diferents intensitats) estigui present a cada pas, em vaig trobant millor i això m'alegra el dia i em fa ser optimista de cara al futur. Avui, baixant un tram en silenci, gaudint, concentrat en no pensar absolutament en res i oblidant-me per uns instants del meu dolor m'he "despertat" planificant el què faré d'aquí a un temps no molt llunyà i m'he vist en un desert encara sense nom passant calor, sed, gana, brut i suat i amb butllofes als peus. Genial! Moments de felicitat que vull que tornin i que sé que tornaran.

Si, ja sé que també tinc la bici, la natació i sobretot els salts, que em tenen ben enganxat. Però avui he recordat el què se sent corrent. Res comparable.

SAFESPORT ID (CAT)

Imagina que t'agrada, què dic t'agrada, imagina que t'apassiona fer esport a l'aire lliure, que et va prendre riscos com ara córrer per muntanya de dia i de nit o pel desert o per la selva, pedalar per penya-segats o encara pitjor, per la AP7 o la C25, nedar per aigües obertes infectades de taurons o per aigues tancades plenes de pixums, saltar amb paracaigudes, fer windsurf, kitesurf o elquesiguisurf un dia de tramuntana potent, esquiar fora pistes, jugar a golf, patinar sobre rius glaçats quan ja no fa tant fred, fer el menú del dia a alguns bars, fer ponting sense mesurar la corda, fumar en una gasolinera, volar amb Ryanair, o en el pitjor dels casos i com a colmo de la perillositat, barallar-te amb la teva sogra. Doncs si, si tu ets dels que els va alguna d'aquestes activitats, necessites urgentment un SAFESPORT ID.

UNA NOVA AVENTURA: EL BLOC BILINGUE (CAT)

Sé que em donarà molta més feina i em prendrà un temps del que a vegades no disposo (potser ara, estant de vacances no en sóc del tot conscient) i és que escriure una entrada al bloc que sovint sembla una tonteria -i tants cops ho és- i que no m'hauria d'ocupar més de deu minuts de la meva vida, normalment em té entretingut un temps indefinit que no sempre és el mateix, però que sol sobrepassar l'hora i puc arribar a haver-ne de fer servir moltes més entre escriure, re-escriure, llegir-ho i modificar-ho, esborrar la típica bajanada que no cal o el paràgraf políticament incorrecte o poc adequat, corregir les faltes d'ortografia, treure les redundàncies i algunes repugnàncies i quan n'hi ha, penjar-hi vídeos o fotos, organitzar-les i maquetar-ho tot una miqueta, donar-hi una última ullada i quan em sembla tot correcte, publicar-ho, mirar com ha quedat, tornar-ho a llegir i llavors encara hi acostumo a detectar alguna cosa que he de modificar, o ves a saber el què m'empesco només pel fet de no fer-ho mai més fàcil del que podria ser. (Ufff, agafo aire...)

TRÈVOL DE NURIA SENSE PARAULES

Una imatge, tan gran com puguis... i no diguis res més!



foto: Helio López

TRÈVOL DE NURIA

Doncs ja està fet!

Tant parlar-ne i el Trèvol de Núria ja forma part de la història d'un munt de persones, amics i amants de la muntanya. És un recorregut que podria fàcilment convertir-se en cursa oficial (espero que no) per la duresa del recorregut, per la bellesa sense fi de les seves vistes i sobretot per la simplicitat de la seva gestió i organització: Una mica més de 60 km d'alta muntanya, amb 6000 m+ i amb un sol avituallament que et trobes 5 vegades.

Però si es fes la cursa, mai seria tan perfecte com va ser ahir. Democràcia pura i dura i ben entesa que va començar amb uns quants pujant divendres a la tarda cap a Núria carregats de material, menjar i begudes per l'endemà. Uns altres, bastants, sopant a Queralbs. Acabats de sopar ja hi va haver un grup que va començar el recorregut.... i en sentit contrari. Els rebels els dèiem. Hi va haver qui va començar a les 3 de la matinada, qui va sortir a les 6 de Queralbs mateix per ser a quarts de vuit a Núria, amb temps de sobres per començar la segona fulla amb el grup principal o qui va arribar-hi amb el cremallera. Hi va haver qui va fer la tija i les quatre fulles, al dret o al revés, no importa. I qui va fer la primera i prou, o la segona i la tercera, o les tres últimes, o dues no consecutives, o... el que sigui. Qualsevol opció era vàlida sempre i quan poguessis aturar-te una bona estona a l'increïble avituallament farcit de tot, empanades, pa i embotit, coques, fruita, volls, aquàrius, cocacoles, ratafia o fins i tot aigua de la font. Ah, i com no, pastís commemoratiu i cava!

Moltes opcions per una sola regla: Passar-ho bé.

Jo vaig començar pujant al meu aire des de Queralbs i fent només les dues fulles centrals, les més curtes i assequibles. Gaudint de les pujades i les vistes i amb molt de compte a les baixades, trepitjant suau i segur, protegint el meu genoll. Al final, amb la millor de les companyies vaig desfer el camí fins a Queralbs i un cafè a Ribes per arribar a casa sense ensurts després de tantes hores i tan intenses.

Tot va ser increïble. Perfecte. Insuperable. De 10. I tot gràcies a la ment muntanyencament perversa de qui va idear aquest recorregut, i també gràcies a la resta de persones -no diré cap nom per no deixar-me'n ni un- que varem fer que un dia preciós esdevingués un dia genial.

Hi tornarem.

UN RECORD DEL MATAGALLS

Qualsevol muntanya es pot pujar per varis llocs. No hi ha excepció. Per petita, gran, fàcil o complicada que aquesta sigui, almenys fins molt a prop del cim, les diferents opcions per arribar-hi diversifiquen la visió o el record que aquestes poden deixar gravades al nostre interior.


Em va quedar marcat molt endins i enrere de la meva memòria una excursió al Matagalls de quan jo era un nen, incapaç a hores d'ara de concretar com de petit era ja que les imatges que tinc profundament enregistrades d'un bosc misteriós i enigmàtic són d'ulls endavant i la impressió que em va causar aquella pujada al Matagalls es manté increïblement constant ara, més de trenta anys després, i  tot i sentir-me igual que llavors,  però que ja no sóc tan nen.


És indiferent si vinc de Sant Marçal, de Sant Bernat o si començo l'ascensió al Coll de Bordoriol. Ho faig sempre cobert, quan el sol crema, per l'ombra generosa dels boscos de faigs, espaiats, nets, entortolligats en si mateixos, que em recorden aquelles imatges llunyanes que guardo. Però no, no és el mateix. Caldria suposar que el pas dels anys, el fer-me gran, i gros, ha relativitzat les coses i com passa amb tantes coses, la perspectiva de veure-ho des d'un metre i poc i amb la caixa de les experiències buida a fer-ho acostant-se als dos metres i amb molta pluja sobre les espatlles fa canviar la mida real de les percepcions. Sempre ho penso mentre pujo, incapaç d'un dia a l'altre de recordar el què vindrà. 


Però no altra vegada. 


El que tinc i guardo tan endins es fa real, meravellosament real, després del respir que ens dóna la clariana del Coll Pregon, punt d'unió de tots tres camins, quan recomences la marxa cap al cim on a través d'una porta natural formada per les mateixes branques fa que entris amb por, a poc a poc, dintre una fageda especial i diferent que t'abraça, et xucla, que perceps com a ampla i espessa alhora que espaiada, misteriosa, treta d'un llibre d'encanteris, de mags i prínceps desafiant perills, una fageda que et vigila, on et sents espiat per tots costats mentre puges cap al cim respirant feixuc, bategant molt fort, no saps si de l'esforç o fruit d'aquesta estranya sensació, fins que surts al cel i el sol et torna cec per uns moments, però t'allibera.


Quatre gambades i la Creu et regala, des del cim, tota la vista que siguis capaç d'emportar-te.

TRÈVOL DE NURIA

Gran organitzador i amic, però millor gps humà, n'ha muntat molts de pollastres per muntanya. I sempre sense fer pagar entrada. Però de totes les sortides que ha maquinat el seu cervell malalt n'hi ha una, que tot i que fa temps que se'n parla i ja te data però encara està per fer, de la que vull parlar-ne abans d'hora, ja que m'encanta el fet diferencial que l'acompanya, i és que poques vegades el propi recorregut d'una (anava a dir cursa) sortida per muntanya deixa tan clar quin nom se li hauria de posar, com el proper repte Tallaferro, parit (per qui sinó) per el Capi Artigas. Amen!!


Tots els medis especialitzats en muntanya i alta economia del país, des del Runnersuold i el Trail a El Periodico, el 9nou, el Muy Interesante i l'Expansión, passant per l'imprescindible Cuore i l'incombustible SuperPop, estan intentant entendre perquè aquest home, originariament bona persona i humil botiguer, que a base de  participar en ultres i més ultres per totes les serralades conegudes i per conèixer, però sobretot organitzant sortides en versió punk-trail, s'ha convertit en un Gurú que ha aconseguit atreure ingents quantitats de fidels feligresos que canvien, si ell els ho demana i sense protestar el més mínim, la salut dels seus cartìlags i el bon funcionament dels seus turmells per seguir-lo hores, hores i més hores (a vegades encara més hores i tot) per senders i caminets que només ell coneix, probablement perquè ell (que ja té una edat, tot sigui dit) els va inventar i dissenyar quan es varen inventar i dissenyar les muntanyes del nostre país que és tan petit, però que fet a peu ja no ho sembla tant encara que per recorre'l ens llevem molt d'hora, molt d'hora, molt d'hora. Amen altra vegada.


Si hi ha Gurú, hi ha secta. I aquesta, de mica en mica, ha anat guanyant adeptes i actualment la conformen gent de totes les edats (tot i que la mitja és alta), sexes (basicament homes i dones, però també hi ha individus de dubtosa qualificació), procedències geogràfiques (fixa't que hi ha més d'un català occidental i un Andorrà i tot), creences religioses (castellers, pornostars, mossens...) i polítiques (.......) de diferents mons laborals (botiguers rabiuts, comercials, metges, arquitectes, brokers, executius, pornostars altra vegada, funcionaris i aturats, amb una "i" entre les dues paraules, no confonguem), de diferents poders adquisitius (sort que a les volls hi arribem tots i l'accés a la muntanya encara és gratuïta) i de diferents coeficients intel·lectuals, tema que ara mateix millor no valorarem.


Si hi ha Gurú i secta hi ha rituals. Aquests són senzills. Llevar-se de nit, començar a córrer, muntanya amunt corriols avall, de tant en tant avituallar-se, i ja de fosc altra vegada parar al voltant d'un altar (diguem-n'hi altar, diguem-n'hi taula) i honorar el pamtomaquet i elquehihagi, regar-ho tot amb Volls i si el dia ho demana, un raget de ratafia, que fa tirar avall!


Amb aquestes condicions no és gens estrany que cada dia siguin més els que el segueixen i que sacrifiquen els seus genolls i els seus turmells a canvi de la promesa d'una muntanya eterna!!


Des d'aquest humil bloc, tots els membres de l'equip de redacció i investigació, o sigui jo amb mi mateix, ens comprometem a seguir investigant aquest fenomen de molt a prop. No tant com voldríem, però tant com déunostregenoll ens deixi.

I ara si:
Senyores i senyors, els presento un recorregut que parla per si sol..... 4 fulles, 60km, 6000m+

EL TRÈVOL DE NÚRIA!!!

Made by Josep Artigas and Tallaferro Trail Team.

Patrocinat per Voll Damm i Ratafia Russet (patrocinadors que no paguen un duro però ens en fotarem fins al cul, diuen...)

Properament a les nostres muntanyes.

CARRERAS SIN LÍMITE, MAGAZINE DE LA VANGUARDIA

Fantàstic reportatge de Rosa M. Bosch sobre Ultratrails al Magazine de La Vanguardia. Molt content d'haver-hi col·laborat una miqueta.

METADONA DEL MONTSENY

Uff, per fi. Diumenge i sona el despertador a les 5 i poc. Plou. Llàstima. Una marató de muntanya amb el terra moll pot ser molt divertida, però plovent queda tot deslluït. Desllueix la feina dels organitzadors, pren vistes als corredors i emprenya els seguidors, amics i familiars que volen veure els seus herois enfrontant-se als desnivells.

Però bé, no ens queixarem ara. La roba és a punt, la bossa amb la de recanvi també. Alguna cosa a la panxa i a fora alguna altra. Cotxe i passant pel Collformic a les 7 i poc a Sant Esteve de Palautordera.

Molta gent, molts amics (no els diré tots que no acabaria), molts que se que hi estan inscrits però que la pluja els haurà fet quedar al llit -ells s'ho perden- nervis tontos, els normals abans d'una cursa d'aquesta mida que et pot tenir un munt d'hores trescant, que et mullarà sense descans, que et glaçarà dalt els colls i els cims, que t'enfangarà fins dintre les ungles, però que et reviurà l'ànima, que justificarà tots els problemes de la setmana passada i algun de la vinent. Tot el que se sent davant d'una cursa que promet, molt a prop de casa, al Montseny.

Tothom a la línia de sortida. Desitjos d'ànims, de sort, d'ara ens veiem...3...2...1....va!!! Tothom surt trotant i llavors m'adono que jo no. Aquest cop no. Encara no.

Em limito a delir-me, a fer caminant un trosset molt petit des de Sant Bernat per animar-los. Una petita dosi de metadona per a un addicte que tornarà a caure, no sé quan, però que algun dia tornarà a fotres un munt de dosis de muntanya pura, de km de vida!

UN REPÀS DEL 2010.

Dia 31 de desembre. Dia dels resums anuals, dels programes de zàping amb les millors imatges, les millors anècdotes, les caigudes més gracioses, els desastres més impactants...del resum d'un altra any que ja portem a la "xepa".
No vull ser menys, però tampoc vull rellegir-me tot el totxo que he escrit en aquests 365 dies.
S'han publicat 92 posts. 93 amb aquest. Dic "s'han publicat" i no "he publicat" ja que mentre era a les dues curses grosses d'aquest any, Transahariana i Jungle Marathon, en Massa i la Júlia tenien el meu permís i la clau per a poder penjar al bloc les noticies més calentes que s'anessin produint, o les poques coses de què es poguessin anar assabentant i així mantenir a amics i coneguts informats de la meva situació. Però bé, sigui com sigui han estat 93 posts. Alguns curts, cert. Altres autèntics totxos infumables, molt cert.
No és una gran producció com a escriptor, però al cap i a la fi, he publicat el que alguns treballen; un dia si i tres no...ni d'una gran qualitat, però també ha publicat llibres en...i la...callo, millor m'estic calladet...
Aquests 93 posts, inclosos els que no he penjat jo o els que són vídeos o retalls de premsa, formen part de la meva història. Els que he escrit us asseguro que els he disfrutat mentre ho feia. Alguns molt. La veritat és que ha estat reviure sensacions increïbles una i altra vegada. Si no és així no te cap més explicació ja que no hi guanyo res més que una certa satisfacció personal, i el saber que d'aquí uns quants anys, quan sigui un "abuelo Cebolleta" que expliqui les seves aventures als seus nets, els podré documentar amb aquest bloc que el que els dic és cert i que llevat d'alguna exageració que hi pugui colar llavors, fruit del pas dels anys i el creixement de les arrugues, podran veure que el seu avi, el que te els genolls destrossats però encara corre, va ser capaç de somniar uns reptes més enllà dels somnis de molts altres avis, i fer-los realitat. Suposo que per això correm tants km i tantes hores. Suposo que per això ho escric.

Fent una ullada als titulars dels posts publicats el 2010 i només rellegint per sobre els que em fan una certa gràcia veig que he fet força entrenaments amb amics. El primer ja va ser el dia  6 de gener per la Garrotxa, però n'hi va haver molts d'altres, sobretot abans de la Transahariana, i molts entrenaments sol però dels que m'agraden, diferents, divertits, frikis al cap i a la fi.
Estic content perquè veig que, igual que ara, a finals d'any no tenia clar cap objectiu per la primavera i no va ser fins el dia 15 de gener que vaig publicar que anava a la Transahariana i tot i que estava mig acollonit va ser el revulsiu per començar a entrenar un altra cop seriosament i que comencessin a aparèixer tots els mals que apareixen en aquests casos.

Tot i que semblava que quedava molt lluny, la Transahariana va acabar arribant, i de seguida. Com el Cèsar, vaig anar, vaig córrer, vaig acabar (aquesta part la recordo especialment), vaig esperar els amics i vaig tornar a casa. Com sempre. Llavors, mica en mica tocava escriure-ho. El totxo va ser impressionant. No se si hi ha molta gent que hagi tingut el valor de llegir-ho sencer, algun si, i els ho agraeixo. Jo ja ho rellegiré quan sigui gran.

Se'n va fer ressò a la premsa, escrita i parlada. Una mostra.

Vull recordar un cop més al gran Fidel Martí, que mentre jo era a Algèria ens va deixar. Un finisher del Sables, un gran del desert!

I com qui no vol la cosa, el 30 de maig vaig anunciar, bé, jo no directament però els comentaris dels amics ho varen fer "caure", que aniria a la Jungle Marathon. Canvi de xip. Del Nonstop a les etapes. Del desert de sorra a la selva més espessa. Estava realment il·lusionat.

Vaig "ajudar" a debutar en marató a un amic, vaig assistir a la presentació d'una guia escrita per tres amics més. No tot varen ser bones noticies, un bon amic, en Dani va començar a lluitar contra un càncer, i quina millor manera que afrontar-ho com una cursa d'ultrafons de la qual segur que serà finisher. Això és el que desitjo per a tu pel 2011.
El que si han estat bones noticies ha estat que molt amics han col·laborat a augmentar l'índex de natalitat del país. En Marc Jiménez, en Josep Màrquez, l'Àfrica Fernández, la Nayra Subias i cap a finals d'any l'Aran Vilardell asseguren una bona collita de futurs esportistes.

La Jungle s'anava acostant "perillosament". Ens reuníem, per entrenar i veure'ns les cares els 4 catalans que hi anàvem junts i d'allà en sortia el Jungle.cat.

Solgironès tornava a confiar en mi, per enèsima vegada, però com sempre en Francesc em recordava quin és l'únic condicionant que he de tenir present...

Diedre em va ajudar, com sempre, a aconseguir el millor material i realment a un preu molt bo, i el que no va poder trobar ell, m'ho vaig espavilar...com vaig poder.

43. I 15 de la Júlia.

Em vaig fer Amic d'Ampans. Tal com deia al seu moment, val la pena utilitzar totes les forces quan creus que val la pena (valgui la redundància).

Ara si. Com passa sempre, la Jungle, la tan temuda Jungle va arribar. Hi vaig anar, la vaig córrer, una etapa cada dia, i la vaig acabar. Quantes coses n'he explicat i quants milers d'imatges i milions de paraules encara s'han quedat al meu cervell, al meu cor i als meus ulls.

Aquesta segona posició ha tingut la seva "petita" repercussió mediàtica.


Hem canviat el Jose per l'Artur. Espero que serveixi per millorar. Suposo que serà decepcionant com tots els polítics.

Malauradament, hem hagut d'acabar l'any parlant de dòping a l'atletisme. O és que algú en dubtava? Només són els ciclistes els dolents de la pel·lícula? I un ou! On hi ha peles hi ha mandangues. Per sort, l'ultrafons encara no remena premis en metàl·lic i es manté bastant net. Bé, això fins que es va destapar l'últim escàndol...

Doncs si, ha passat un any i n'he format part. L'he viscut i l'he documentat. I tot i sense ser el que més escriu,  també és cert que escric més del que llegiu, senzillament perquè m'autocensuro bastantes vegades. Tinc molts posts escrits que mai no veuran la llum, alguns per frikis, d'altres per absurds (vindria a ser el mateix) i alguns per políticament incorrectes. Intento parlar sempre d'esport i de no opinar de res que no tingui a veure amb mi i les meves curses, però a vegades se'm escalfa la sang i escric sobre temes que m'escalfen...Cap d'aquests posts dels que parlo veuran la llum, al menys dins d'aquest bloc. Potser només un, que si que te a veure amb mi i les meves curses, que vaig rumiar després de la Libyan, vaig estar a punt d'escriure després de la Transahariana i he acabat escrivint després de la Jungle, i pot ser que l'acabi publicant després de la propera si el personatge que l'ha inspirat no deixa de tocar-me allò que no sona i es dedica a viure la seva vida...

Bé, tornant a la calma ( no se si esborrar l'últim paràgraf per políticament incorrecte), valoro aquest 2010 a nivell esportiu com un any molt bo, a nivell personal com un any molt bo i a nivell laboral com un any.
Qui dia passa any empeny, no? Doncs qui any passa es fa més vell i això és bo, molt bo, encara que cada dia facin més mal tots els osos.

Us desitjo a tots un millor 2011.

MARATÓ DE MUNTANYA EME DEL VOLTREGANÈS

Diumenge passat es va fer la 1ª edició de la Marató de muntanya EME del voltreganès.

Sóc poc propens a fer gaires curses durant l'any, vaja, exceptuant la mitja de Roda, dubto que se'm vegi en cap altra si no és per algun motiu molt concret com va ser el cas de diumenge passat, que vaig acompanyar a un amic andorrà, en Josep Cancelos, en el seu debut en marató. Si, he dit en marató i no en marató de muntanya, i es que el "molt animal" es va saltar el típic protocol de fer una marató convencional abans de fer el salt a la muntanya i el típic protocol de fer una mitja de muntanya abans de fer el salt a la marató. Però els corredors ja les tenim aquestes coses...

Però anem a la cursa. Matí fresc, molt fresc. Fins i tot ratllant el fred, però que ens varem fer passar de seguida que varem començar a enfilar cap a Sant Martí Xic i ens va començar a tocar el sol, que després d'una setmana de pluges agraíem de tot cor. Ja de bon principi el seny ens va fer quedar enrere i assegurar que en Josep s'endugués unes bones sensacions de la distància i no pas un record agònic i d'haver patit en lloc d'haver disfrutat, i es que la muntanya te això, que la competitivitat pot quedar en un segon pla i aprofitar per gaudir d'unes vistes precioses i un recorregut formidable.

La cursa, molt i molt ben marcada ( alguns trossos excessivament ben marcada) va anar passant amb tranquil·litat, control a control, km a km i com no,pujada a pujada , i en Josep, tot i que cada cop acusava més els km a les cames, aguantava el tipus amb molta categoria i suposo que el fet d'anar xerrant i distraient el cansament l'ajudava a anar avançant i com qui diu sense adonar-nos-en, amb poques empentes varem ser de tornada a Sant Hipòlit on ara ens esperaven les respectives famílies. Aquest cop la classificació el de menys. Prova superada i amb gana per anar a fer tots junts un bon dinar.

Com que soc partidari de dir el bo i no tant bo de les curses, cal dir que després de reconèixer que és de les curses millor marcades que he fet mai i amb uns avituallaments molt i molt dignes, amb una sensació de cursa entre família i sentint-nos molt bes tractats, també he de dir que no estava gens ben mesurada. A mida que anàvem veient cartells anunciant els km, veiem que cada cop diferien més del que marcava el nostre gps (tots dos en portàvem), i al final en lloc de 42'195 en varem fer 38'100. Així doncs, queda el dubte de si puc incloure-la a la llista de les meves maratons. Fa uns anys enrere aquest problema no hi hauria estat. 42 km al sac. Però avui en dia la tecnologia al canell ens dóna massa informació. El que no entenc és perquè no utilitzen aquesta informació per mesurar-la i marcar-la. L'any vinent estic segur que ho milloraran, i es que a la primera edició de qualsevol cosa se li ha de donar un marge de confiança. Aquest cop els hi donarem un marge d'uns 4 km.

GUIA DELS ESTANYS D'ARIEJA

Quan es fa una guia d'excursions pensada per fer en família, s'ha de fer en família.

Tot i que els autors materials d'aquesta guia de l'editorial Alpina són en Pep Bisquert, en Lluís Santanach i l'Oriol Torrents, i són els que l'han dissenyat, plantejat, escrit, fotografiat, ressenyat, gpsat (?), darrera seu hi ha per un costat l'empenta de Muntanya de Llibres i per altra banda moltes hores de caminar amb els autèntics protagonistes de la guia, les seves famílies -la Núria, la Jus, la Montse i tots els fills- per una zona d'enveja, molt propera i que gracies a aquesta guia podrem conèixer una mica millor tots plegats.

A més de la guia en paper, com no podia ser d'altra manera coneixent-los, aquesta incorpora un cd amb tots els tracks i waypoints d'interès per facilitar l'accés a aquests 20 llacs i als colls i cims del seu voltant.

Jo la tinc (i la faré servir). Molt recomanable

foto: Toni Anguera

ULTRA TRAIL ALTA GARROTXA

Aquest Ultra trail és una ruta que va de Oix fins a Besalú (80-90km) i que s'està preparant (basicament la prepara l'Artigas) per fer en versió pirata, és a dir, sense cap organització professional, i per tant sense pagar inscripció, sense avituallaments gratuïts i sense samarreta de Finisher, i que serà una part del Mega Ultra trail Josep Artigas (MUTJA). Però d'aquest ja en parlarem un altra dia.
Que sigui pirata no vol dir que estigui feta a cop d'ull ni que no hi hagi darrera una muntanya d'hores i d'il·lusió. Regularment es fan entrenaments per la zona per delimitar el millor recorregut, tenir-lo clar i evitar problemes d'orientació el dia D.
A mi, d'altra banda se m'acosta (perillosament) la data de la Transahariana. Tot i que es correrà a molta altura i amb un cert desnivell, el recorregut és molt poc tècnic, molt "pistero", per tant, de res em serveix entrenar corriols tècnics i trencacames. Només em pot servir per acabar de trinxar els meus ja prou castigats turmells i a trenta i pocs dies de la cursa això és el que menys falta em fa.

Així doncs, per aquest motiu jo no seré present a l'Ultra Trail de l' Alta Garrotxa  el proper dia 21, unes tres setmanes abans de marxar cap a Algèria però si que em vaig apuntar aquest diumenge a fer el tram Sadernes- Besalú ja que en Josep em va prometre ( i ho va complir) que era en un gran percentatge per pista. 

Així doncs, el diumenge passat a les 7:30 en Josep, la Montse Cisteré i jo erem a Les Preses on ens varem menjar uns entrepanets per agafar forces ja abans de sortir. Una altra cosa no ho sé, però la gana no la pots perdre mai!

Agafem els cotxes. Un a Besalú i amb l'altra cap a Sadernes. D'aquí comencem a correr, i realment com que el recorregut és facil i poc tècnic, correm i a bon ritme. Molt desnivell i poques pedres. Un bon entrenament per a les cames i els pulmons i que m'anirá molt bé de cara a la Transahariana. Un dia preciós i unes vistes fantàstiques, sobretot a dalt del Santuari del Mont a 1100m i km 25 del recorregut. A partir d'aquí tot avall, i després de 40.8 km i 5:20 h, l'arribada al pont medieval de Besalú no té preu. Dubto que hi hagi un Ultra trail al món amb una arribada més espectacular que aquesta. Bé, potser n'hi ha alguna de millor, però no tant a prop de casa!

Sort a tots/es els que el proper 21 tindran la inmensa sort de poder participar a l'UTAG. Disfruteu-lo.

ENTRENAMENT PER L'ALTA GARROTXA

El dia de Sant Esteve en Ramon em va enviar un sms per quedar per l'endemà per anar a fer un entrenament per la Garrotxa amb ell i l'Artigas. Les festes de Nadal les vaig voler fer sense la companyia de Vodafone, i al tenir el telèfon amagat dins un calaix no el vaig llegir fins el diumenge 27 quan el vaig agafar perquè m'acompanyés a fer uns quants km. Volia fer un parell d'hores, però em va fer rabia haver-me perdut aquesta sortida amb ells i vaig anar tirant cap a Torelló, St, Pere i vaig pujar a Bellmunt. Allà em trobo tota la familia Molist i fem la xerrada mentre em prenc una cola i unes galetes. 2 hores i mitja gairebé i encara he de tornar. Això s'en diu allargar un entrenament. A la tornada cap a Lurdes, em desvio cap a les Gorgues, l'Sporting i cap a Roda. Al final 4:45 amb parada inclosa per fer una mica més de 40 km.

El dimarts rebia un sms d'en Josep Artigas i em deia que quan vulgués repetiem la sortida per l'Alta Garrotxa. Quan vulgui? Ja! Ell proposa dissabte. Ok, dissabte.

Quedem a les 6:45 a Les Preses. Allà m'esperen ell, en Massa i la Mireia Diaz. Agafem un cotxe i després d'un cafè a Olot enfilem cap a L'Hostal de la Vall d'en Bac, on deixem el cotxe. Ja comença a clarejar, i ho agraeixo, ja que no havia pensat a agafar el frontal.
Comencem tranquils cap a Beget on arribem al cap de menys de dues horetes.És un poble de postal, de pessebre. Parada a Can Jeroni a fer un bon entrepà de truita per agafar forces que a partir d'aquí ens queden molts metres de desnivell positiu. Fa un dia preciós, amb un bon sol i prou visió per poder gaudir d'una vista espectacular des del cim del Comanegra. Aquestes vistes et queden grabades al disc dur i sempre pots recorrer a buscar-les quan necesites ser conscient de la preciositat de pais on vivim. A partir d'aquí, carenem fins al Pic de les Bruixes i després baixar i baixar cap a Talaixà, on compartim uns entrepanets d'en Josep, i seguim avall fins a Oix. D'aquí al cotxe ja només ens resta poc més d'una horeta d'un sender molt maco i corredor.

Al final 8 hores d'un recorregut preciós amb una boníssima companyia. Un bon entrenament que em fa anar veient les coses d'un altra color.

Després, a la Cooperativa de Sant Privat d'en Bas, carn a la brasa i pa amb tomaquet, que no solo de correr vive el hombre!

fotos de la Mireia

2ª RONDA DEL MOIANÈS

Ara fa un any que una colla d'amics(bé, amics des d'aleshores,ja que els vaig coneixer allà) varem fer la 1ª Ronda del Moianès, que és una volta complerta al GR-177.
Ara fa un any varem ser 4 corrent i 1 en bici (estan bojos aquests gals) els que la varem fer, i aquest any al final sóm 8, tots a peu, els que ens trobem a les 5 a Castellterçol amb ganes de passar un dia corrent amb amics.
Aquest any, i sempre segons les ordres del "Boss Artigas" la farem en direcció contraria. Descargolarem tot el que varem cargolar. Així doncs, primer objectiu: Granera, 17 km que costen poc de fer. Les òsties ja vindran més tard, quan els km es vagin acumulant a les cames.

De Granera a Monistrol, i d'aquí a Calders on ens entaulem per esmorzar. Se'ns posa de meravella, pero ens tenen més d'una hora a boxes i sense fer cafè toquem el dos que al final se'ns farà tard. A partir d'aquí comencen els problemes físics per a més d'un, i a Moià, km 50, després d'un altra entrepanet i dues cokes ens abandona el 60% de la troup, l'Àngel, la Mireia i l'avi Mena per problemes físics, en Guido per questions d'horari i en Ramon per disconformitat paisatjística.

Així doncs, quedem 3, just els tres que repetim de l'any passat, en Massa, en Josep Artigas i jo.Sap greu haver-nos quedat tant pocs, i a més jo no estic massa motivat per tirar endevant, pero no puc deixar sols a mig camí a aquest parell, així dons, apreto les dents i som-hi.

Vaig tocat, massa tocat pels pocs km que portem i pel ritme que hem portat fins ara, que ha sigut molt suau i assequible, però tinc clar que és perquè no estic en el meu millor moment de forma ni de motivació, com també tinc clar que mica en mica arribaré al final i que n'estaré molt satisfet, i això i els ànims dels meus dos companys de ruta m'empenyen a seguir. Apretar les dents i seguir.

A 2km de Collsuspina s'ens fa fosc, però abans ens regala una posta de sol preciosa. Tot ajuda a no pensar en el cansament, i entre bromes, i converses d'aquelles que arreglen la crisis i el món, com qui no vol ja hem arribat a Castellcir i en quatre gambades més a Castellterçol després de  93,5 km que ja no recordo que se m'han fet durs.

Sabem que ens espera una dutxa a casa la Sara (moltes gràcies) i un bon sopar a La Violeta, però sembla una tonteria que el que més recomforta quan has passat moltes hores patint i gaudint al costat de dos amics és una bona abraçada just al travessar la línea imaginaria de l'arribada.

COLL DE BRACONS-QUERALBS

60,25 quilòmetres, 2600m de desnivell positiu, 1914m el punt més alt, 11 hores nonstop, unes 10 en moviment, fred, vent, sol tímid però amb un dia clar, paissatges de somni, neu, gel, 2 entrepans de pernil, 1 de llonganissa, 1 de truita i 1 de butifarra, fruits secs, 2 barretes,3.5 litres d'aigua, 2 coca cola, 2 woll, 1 cafè amb llet, 4 amics, 5 si contem l'assistencia d'en Massa... un dia esplèndid!

Aquest seria un resum ràpid del que va ser aquest diumenge.

Aquest és el tipus de proves on he d'acabar, a on molts volem acabar. Enmig del boom dels Ultra-trails, de les curses cada cop més dures i més llargues, acabarem descobrint que realment un Ultra-trail no ha de ser forçosament organitzat per ningú que no sigui un bon amic, que si el que es porta és l'autosuficiència, doncs perquè no ens ho muntem d'autosuficients i al nostre aire?, perquè no canviem la samarreta tècnica de regal i la medalla per una abraçada a l'arribada, molt més econòmica i infinitament més gratificant, i els avituallaments, en lloc de barretes i plàtans a peu dret i de pressa i corrent, els convertim en una estona de bar, ben entatulats a prop de l'estufa, i quan estem tots, paguem i tornem-hi.

Així doncs, en Josep Artigues, en Ramon Anglada, l'Àngel Codinachs i jo ens varem convertir en els primers Finishers de l'UTBQ que va sortir a les 6 del mati, encara negra nit i amb molt de fred, del Coll de Bracons  i que després de passar per la Font Tornadissa, Siuret, Sta Magadalena, Coll de Canes, St Joan de les abadeses, Portella d'Ogassa, Pardines i el Serrat va acabar a Queralbs gairebé a les 5 de la tarda.

No renego de les curses "oficials" ni de les curses cada cop més llargues, no! ja ho veureu! Però volia reivindicar una miqueta el gaudir plenament de la muntanya perquè si! Sense més pretensions que això: Gaudir!

Fotos d'en Ramon

AIXÒ I ALLÒ I EL DE MÉS ENLLÀ

Fa uns quinze dies que no publico res al bloc, i no és pas que no tingui res a dir. Bé, potser si que no tinc res a dir, almenys que sigui interessant. O potser no tinc temps. o una barreja de diferents factors.

Ara però, he de fer temps fins a quarts d'onze, que he d'anar a buscar la meva filla gran, la Júlia (avui és el seu sant) al camp de futbol. Avui no juga ella, ahir les van eliminar després de fer una lligueta poc regular però molt respectable tenint en comte que no havien jugat mai a futbol. Avui juguen els "nens" i els toca fer d'espectadores. No m'hi ha volgut, jeje.

Així doncs, tinc una horeta per fer un resum d'aquests últims dies.

El dimarts després de la Nuria-Queralt-Berga vaig agafar una passa d'aquelles de la panxa i em vaig estar tota la setmana buidant-me per dalt i per baix (ecssss) i vaig arribar al cap de setmana tant dèbil que el pes de la roba no em deixava aixecar. Una setmana sense córrer.

El dissabte, aprofitant el meu enfonsament físic, i just després d'assabentar-me per el 9tv que a Muntanya de Llibres havien convocat un concurs literari eròtic de narracions curtes(maxim 4 pàgines de lletra verdana cos 10 i 1,5 interlineat) que havia de tenir relació amb la montanya o els viatge, vaig començar a rumiar i vaig acabar escribint un relat erótico-muntanyenc que em vaig pulir entre aquella tarda i el diumenge al matí.

Després de passar per la ITV, és a dir, revisió i aprovació de la Marta i l'Eli, el vaig deixar reposar fins dilluns, que m'el vaig tornar a llegir i com que no estava del tot malament vaig decidir presentar-lo, esperonat pels 400 euros de premi. Evidentment sota pseudònim, que no revelaré sota cap concepte, a no ser que ho facin des del concurs.

El divendres 24 sabrem el veredicte, però ja adelanto que res de res ja que s'hi han presentat 47 relats, alguns de moltissima qualitat (m'ho ha xivat un ocellet), i no és el cas del meu, suposo. Ja es veurà.

El dimecres, que ja em trobava millor vaig anar al gimnàs per començar a posar-me en marxa, però les sensacions no van ser bones. El dijous al vespre a córrer tranqil amb en Pep en Ramon i en Toni, caminant molts cops i amb mal rotllo general, no amb ells sino amb les meves sensacions físiques, i el divendres la putadeta que tant feia que no em visitava i que un dia o altra havia de tornar. La lesió. Vaig acabar caminant per culpa del genoll, i tot i que ja tenia bastant clar de què anava, després de visitar en Marc Codina, el meu fisio, ja sé oficialment que el cartíleg, ara del genoll esquerra, em tindra parat uns quants dies.

Espero que no molts, ja que avui ja m'enfilo per les parets (és un dir), i el que em queda...

Ui, dos quarts d'onze, ara torno!

NURIA-QUERALT-BERGA, premsa

Publicat a El9nou, divendres 10-7-09

Publicat a Osona Comarca, dijous 9-7-09

Publicat a corrercorrer.com

Publicat a Osonacorre.cat

NURIA-QUERALT-BERGA 09

Cada cursa és diferent, cada cursa et deixa uns records molt seus i que fan que la puguis identificar clarament dins del garbuix de vivències amagatzemades al cervell, un disc dur personal amb una capacitat il·limitada i amb un poderós sistema de classificació basant-se amb diferents paràmetres i un encara millor sistema de "papelera de reciclaje" per esborrar-ne els mals records.

Aquesta edició de la NQ la tindré per sempre classificada com un seguit d'esdeveniments que no deixaven de sorprendre'm, fins i tot un cop acabada la cursa.

La sortida ja em va agafar desprevingut, ja que es feia esglaonada, un per un, amb un lector de codi de barres que havia d'assegurar un temps final real i alliberava de les empentes de les sortides dels anys anteriors. Jo esperant el tret i algú ja era a mig camí de Fontalba.

Pujant al Pas dels lladres, una tempesta brutal va posar a prova a tothom, i molts ho acabarien pagant. Bé, en realitat ho pagarem una mica tots mes aviat o més tard. Aigua a cabassades, llamps i trons i pedra, molta pedra. Una calamarsada de la mida d'un pèsol que et feia mal a la cara si gosaves mirar enlaire i fessis el que fessis, et catigava les cuixes(m'han quedat plenes de petits blaus).

La hipotèrmia estava servida. Tothom hauria d'haver portat un bon impermeable, però no era així. El meu dubte d'última hora entre això o un simple paravent em va fer decantar per aquest, ja que confiava en que n'hi hauria suficient. Vaig passar una estona de fred, molt fred, on les mans havien perdut tota la sensibilitat, però baixant cap a la collada va tornar a sortir el sol, un sol molt tímid, però suficient per recuperar la calor corporal. Entre aquesta estona, i el correr les 13 hores seguents moll, sense tenir fred però moll, m'han portat dos dies després a tenir una galipàndria i un malestar general digne de consideració.

A La Molina un bon avituallament a base d'amanida de patata i gaspatxo, Coll de Pal, Rebost, amanida de pasta, i baixant a Greixer se'm fa de nit.

Ara ja tot sol des de fa una estona, i així fins a Berga, començo a disfrutar d'un puja i baixa constant, dur i molt tècnic, però em trobo bé, molt fort i no m'acollona res.

Alguna perdua de les marques que em fa perdre una mica els nervis, però amb precaució de recular de seguida i refer el camí, mentalment et desgasta una miqueta, però suposa un petit percentatge en el temps final.

Vaig passant controls. Tothom molt amable, oferint-se a ajudar-te. Gent anònima per a mi, o no tant anònima, ja que també li tocava pencar a en Quico Soler i a l'Enric Llonch.

No sé a partir de quin control em diuen que vaig quart. És igual, jo continuu al meu ritme, encara queden com 50 km i forçar pot portar-me a patir o fins i tot a no acabar. Abans de Saldes atrapo al 3er, intenta seguir-me però va petat i jo com una moto.

Baixant cap a Espinalbet se'm fa clar. Ja oloro l'arribada. Em trobo bé, però ja en tinc ganes. Últim control, pujar a Queralt i baixada final cap a Berga.

Travesso l'arribada amb 15 hores i 18 minuts en 3ª posició.

Estic content, no sempre es pot fer un podi en un Ultra d'aquestes característiques, però no valoro tant la posició, que només depèn de si hi ha més o menys gent que corre més que tu, com el fet d'haver acabat en un bon temps una cursa on, per un motiu o altra, sigui la climatologia o el recorregut, hi ha hagut un 75% d'abandonaments. Brutal!

NURIA-QUERAL-BERGA 09

No acostumo a repetir curses, però com diu la paraula, només "no acostumo". Aquest any (el proper dissabte) repeteixo a la Nuria-Queralt-Berga.

En part ho faig perque s'ha modificat el recorregut de 94km per arrodonir-lo i fer que la NQ sigui des d'ara una cursa de muntanya de 100 km i en part perquè entre en Jordi i en Xico, amics de MDS ens hem liat i ja hi tornem a ser. A més, aquest any hi trobaré en Mark Fernandez, també company de fatigues al desert, i al que no he vist de fa més d'un any. En tinc ganes. Hi haurà en Josep Mª Collell, bon amic de Manlleu. També el Paco Robles amb qui he compartit un munt de km preparant la Libyan i a la CBXR, i tindré ocasió de saludar al Karim del Centre excursionista de Xerta, al que conec via bloc però que mai ens em vist les cares i suposo que apart d'aquests hi haurà moltes altres cares conegudes.

Objectiu?

Com sempre, acabar el més dignament possible, acumular km, disfrutar d'una cursa molt de casa i d'un recorregut dur, però molt agradable, millorar si es pot la 9ª plaça ex de l'any passat i com no, disfrutar d'una nit de dissabte de "farra" amb amics.

Això serà el proper dissabte, si no passa res, ja que ahir em vaig fotre una doblada de turmell que pot complicar les coses. Ja veurem!