EMPORDÀ Vs SAHARA

Tota la meva vida m´he considerat un tio competitiu.

Crec que fins i tot he arribat a competir contra mi mateix, amb la doble sensació que això produeix, ja que d´aquesta manera una part de mi guanya, però una altra perd. I això és dur.

També vull aclarir que competir no vol dir anar a guanyar, ja que en el món de les curses populars ja he après que sempre hi ha qui corre més, sempre, però si a donar el màxim de mi a cada moment sense preocupar-me si al cap d´unes hores estaria o no recuperat, o si l´endemà podria baixar escales o aixecar-me del llit.

Al Marathon des Sables vaig haver de mentalitzar-me que la cursa era de 6 etapes, i per tant no es podia cremar tot de cop. Que calia estar recuperat, que t´havies de poder llevar del llit(bé, del terra) i que l´endemà seria tant o més dur que l´avui. I per sorpresa meva, per una vegada a la vida vaig veure que la prudència i la paciència també poden anar de la ma amb la competitivitat, i a més, que són el secret de l´exit.

Ara, sols falta veure si seré capaç de seguir aquesta doctrina en una marató d´asfalt d´un sol dia.

Diumenge a Empuries tinc la prova de foc.