NURIA-QUERALT-BERGA 08:LA CURSA

Com qualsevol cursa,aquesta també havia de tenir:

Una preparació, uns nervis de les hores prèvies, un desplaçament fins al lloc, una sortida, un desenvolupament, un final i una tornada a casa.

Anem a pams,

*la preparació, si entenem preparació per aquesta cursa els entrenaments a alta muntanya...no hi era gaire.

*els nervis de les hores previes, aquests si que hi eren tots (és el que té la teoria de la compensació, poc d´això, més d´allò).

*El desplaçament, doncs mira, cotxe fins a Manlleu, tren fins a Ribes i cremallera a Núria, i tot sense problemes d´averies de Renfe ni res!! que si, que ara parlo en serio!!

*La sortida, entre espectacular i perillosa, ja que el lloc és preciós. Tota la Vall de Núria, el camí a Fontalba, el Pas dels lladres....espectacular!! i el perill justament li acaben posant els mateixos participants que devant d´una cursa de 94 km, que de promig es fa en més de 18 hores, sembla que uns segons més o menys els primers quilometres tinguin molta importància i 10 hores després penses que tant de bo haguessis començat més "tranki".

*el desenvolupament de la cursa em va donar moltes sorpreses.

Primerament vaig descobrir el "Sherpa friqui del Berguedà" una espècie de ser humà amb aspecte dubtós (no descriuré que vol dir aspecte dubtós per no ferir la teva sensiblitat si de cas t´hi assemblessis) que després d´estar 1 hora explicant les seves aventures en edicions passades de la prova, i després de fer-li notar que feia estona que no veiem cap marca, va i ens venta el comentari de l´any:

-Té cullons, cada any em perdo al mateix tros!!!!

Tros??, tu si que ets un tros!! però d´ase per no dir-la més grossa!!

El fet de no saber on era, ni si haviem d´anar a dreta o esquerra em va desgastar molt, evidentment que a nivell físic, pel tros que vam haver de recular fins a trobar la pista bona però també de cap, ja que aquesta situació se´m va fer una muntanya, mai millor dit.

La part més negativa d´això va ser que vaig anar adelantant gent fins que a l´altura de La Molina em vaig quedar sol i al no atrapar a ningú més durant molta estona l´estressss d´haver d´anar buscant les marques, que ja em costava de dia i de veure que si queia la nit i no trobava un bon guia les passaria canutes, m´anava minant la moral com mai m´havia passat.

De sobte, jo fent una pista i un corredor pujant pel dret. "Aquest ja l´ha feta, miraré si m´hi enganxo" vaig pensar. Mira que el món és petit, però tant.... era en Jordi Muntalat, el meu company de Haima al Sables que feia la seva tercera edició de la NQ. A partir d´aquest moment ens varem convertir en l´ombra mutua l´un de l´altre i ens anavem passant els mals moments, que hi van ser, ara tu ara jo!!!

Després del control del Cobert se´ns va fer fosc. En Jordi portava un frontal justet. Amb el meu es feia de dia, i en moments així t´adones de la importància d´un bon material. Continuava la col·laboració: ell coneixia el camí, jo feia llum.

A la cruilla de Greixa, un altre control de pas, se´ns va ajuntar en Jordi Comas, un autentic boig de la muntanya que es va convertir en el tercer membre d´un equip que funcionava de meravella, entre comentaris del recorregut, experiencies d´altres curses i parides en general ens anavem menjant les hores i els quilòmetres.

La nit realment era molt càlida i amb l´humitat altíssima i era normal trobar algun "pajaru" amb una "pajara" de campionat. S´havia de ser previsor i controlar el ritme i la hidratació.

Ja posats a les sorpreses, al control de Can Cerdanyola ens trobem el Pedro Ligero, l´altra company de Haima que corria aquella nit per aquestes muntanyes. El pobre, més perdut que jo feia unes hores, i a partir d´aquí quart integrant d´aquest peculiar "equipo A".

Després de moltes hores nosaltres quatre, i quan el ritme anava caient i semblava que ens conforméssim amb anar tirant, va i ens atrapa un grup de 8 o 10 corredors, 7 d´ells canaris que portaven a ritme la primera dona de la cursa, i quin ritme, i quina dona. En Jordi estarà molt temps enamorat i no descarto que demani el trasllat a una parc de bombers de Canaries. Ens vam ajuntar a la festa i va semblar que ens donessin aire fresc. En moments com aquest t´adones que no és el cos que està cansat, és el cap que li fa creure.

Arribant al proper control els canaris van sortir pitant i nosaltres vam tenir un moment de dubte:

-si els seguim pot ser que ens fonguin, van molt forts.

-si no els seguim ens tornarem a acomodar i no tirarem ni a empentes.

Els varem seguir, i es que en el fons som uns masclistes i que ens guanyés una dona feia mal i que se´ns en coléssin tants a la classificació final encara més. I no només els vam seguir, sino que els vam deixar. En Jordi va tenir una "autèntica sortida de bomberu" i va començar a tirar de tal manera que en Ligero i jo el vam anar seguint a la distància, però l´altra Jordi(el que haviem conegut allà) es va quedar amb aquell grup.

Finalment ens vam reagrupar els tres del Sables i el repte ja era clar: "si ens atrapen els canaris... ens fem periquitos" i això mai!!!! Estàvem realment molt cansats, passant moments d´autèntica agonia però el veure´ns vestits de blanc i blau podia més. Això si que és motivació.

Al cap de poc ens va atrapar un altre boig, aquest es diu Toni Garcia i amb ell vam arribar al Santuari de Queralt en 13:30h, a les 6 en punt, quan començava a fer-se clar. Allà, com a responsable del control ni més ni menys que l´Enric Llonch, vigatà, recordman de la prova amb 9:50(una autèntica bestiesa) , i aquest any lesionat. Tot un honor que un tipus com ell col·labori amb tanta humilitat portant un control de pas, tot sol, a aquelles hores.

A partir d´aquí l´afegit d´aquesta edició. Baixar de Queralt fins a Berga. Una autèntica putada. Per mi gens acostumat a la muntanya la Núria-queralt se´m va fer molt dura, però aquesta última baixada em va fer molt mal. Les cames estaven al límit, però no era l´hora de queixar-se, tocava baixar com fós. La baixada va ser lenta i això va fer que ens atrapés a l´entrada del Parc del Lledó, on hi havia l´esperada "META" un altre tio i així doncs, vam ser 5 i no 4 els que vam entrar junts. Havien entrat fins aleshores 8 corredors, o sigui, que nosaltres erem els que feiem del 9 al 13.

REPTE SUPERAT I A MÉS AMB MOLT BONES SENSACIONS, JO DIRIA QUE AMB NOTA!!!

"La meva filla gran ha marxat avui de vacances i s´ha emportat les fotos que vaig fer i no vaig descarregar. Quan torni les penjo)