ENTRENAMENT, REFLEXIONS...

"Només els que entrenem, sabem el que passem i el que sentim els que entrenem."
Jaume Tolosa, ara fa una estona, 2009.

Aquesta frase lapidària, que dita així en fred sembla una tonteria, és evidentment una tonteria, però que té tota la raó que li volgueu donar, o no, però com que el que escric sóc jo i la frase és meva, i voldria que passés a la posteritat al costat de les del Groucho com a mínim, doncs jo li dono una raó d'un 9 sobre 10 i encara em vull quedar curt.

Començar explicant una frase lapidària ja és començar amb mal peu, es dóna per suposat que ella sola ja ho hauria de dir tot. El seu significat ha de ser definitiu. Aquesta no, ja que és meva i jo no sóc filòsof ni res que m´autoritzi a tenir la raó, encara que jo, tot solet, me la doni (9/10).

Senzillament em referia a que quan estic entrenant- i com jo, m´imagino que tothom que es calça unes sabatilles i es lia per camins coneguts o nous, amples o corriols, a totostia o xinoxano- el meu cap és capaç d´alliberar el meu cos i deixar-lo que vagi al seu aire mentre el desordre lògic que hi ha d´haver al cervell d'un desordenat es resitua i ordena (sense passar-se) i fa net de moltes coses.

Quan corro, també m´imagino els meus amics corredors corrent.

Quan pateixo pujant una muntanya per la cara més glaçada, tant glaçada que el baf del meu alè em dificulta la vista de les pedres m´imagino els meus "rivals" a les curses patint igual que jo per estar més forts.

Quan baixo un corriol a totòstia jugant-me els turmells i els genolls, m´imagino com baixen a totòstia al meu costat, o devant meu, jugant-se els seus tormells i genolls.

Quan a la platja, carregat amb la motxilla, els meus peus s´enfonsen a la sorra i em costa d´avançar, m´imagino tots els que tenint en ment una cursa al desert intenten emular les dunes amb el que més s´assembla i que tenen més a mà.

Quan corro de nit, la rotllana que el meu frontal dibuixa al terra, m´imagino que s´ajunta amb les rotllanes dels altres creant ombres i dibuixos misteriosos i en veloç moviment.

I quan l'extasi m'envolta i trobo el meu cos eteri, volant sobre el terreny-sigui quin sigui- i el meu cor bombejant lent la sang, i l'ànima lluny, molt lluny dels problemes del dia a dia, llavors no imagino res...
...Llavors és un moment únic.

I aquest moment únic, el passem quan entrenem, sense la pressió de la competició, i el sentim entre un disfruto-pateixo-evadeixo-m´ofego, tots els que entrenem. Només nosaltres, sigui quin sigui l´objectiu, sigui quina sigui la distància a recórrer, siguin quines siguin les pulsacions que marca el cor o els minuts per quilòmetre.

És nostre, un sentiment ben nostre que dona un 9/10 de raó a la frase lapidària d´un corredor, que no necesita ser filòsof per saber de que parla ni per parlar del que sent.