30/5/09

TRAUMATITZAT, O A LA PARRA?

Aquest bloc està a la parra (a la puta parra), qui o que el desemparrarà?...

Estic llegint un llibre, que per cert no m'acaba d'agradar, en el que el protagonista és un escriptor que després d'un fet traumàtic es queda bloquejat i no pot escriure. És més, obrir l'ordenador li provoca vòmits i mal rollo d'aquest estil.

No és el meu cas, però podria ser-ho. Jo tampoc escric res, només que a mi em falta el fet traumàtic. Però no cridem el mal temps. Fa temps que no corria amb tant bones sensacions, sense cap traumatisme, ni cap articulació traumatitzada per un constant impacte traumàtic.

A més, jo acostumo a disculpar-me senzillament perquè jo no sóc escriptor.

A lu kanem!

Fa dies que torno a trobar aquelles sensacions que tant ens agraden al que correm. No sabria com definir-les, però et sents lliure, o millor dit, alliberat, còmode en els ritmes alts, et sents volar a les baixades i potent a les pujades, i els plans et permeten exprimir-te sense dolor. Tampoc em fan mal els genolls, ni cap muscle en concret, i tant se val que salti una pedra com que em passi de frenada en un corriol, la meva musculatura és capaç de corregir el moviment amb poder i precisió. Una passada, vaja.

Tot això, que durant tant de temps no hauria estat noticia, ara ho és, ja que després de la Libyan, el procés de recuperació ha estat lent. M'en adono ara, que ja em puc començar a considerar recuperat. Tot el que he fet després, entrenaments, Costa Brava Xtrem, tot ha estat sota una sensació extranya de "quieroynopuedo" i curiosament, tot i que havia arribat a pensar que seria el meu estat natural "a partir de", sortosament no ha estat així, i ara, justament ara, tres mesos després m'en adono.

El que també ara sóc capaç de processar, és que, com podia pensar que el meu cos estaria recuperat en un o dos mesos, després d'una tunda com la que li vaig fotre. Gracies que amb tres ja he recuperat el bon rotllo, i potser, alguna extranya supercompensació transformarà el meu cos en una mica millor i més ben preparat per a aquesta extranya passió que és l'ultrafons.

Ara m'adono que m'he posat a escriure per explicar una mica lo bé que m'he sentit avui, Matagalls amunt i avall, de Collformic a a Sant Marçal passant dos cops pel cim i us he acabat fotent un rotllo de cullons.
Una teràpia per a un pseudo escriptor traumatitzat per no escriure res, si no hi ha massa res per escriure, i quan hi ha alguna cosa a dir ho acaba dient tot menys el que vol dir,

Sighhh!

6 comentaris:

Bulderban ha dit...

Tu escribe que nosotros leemos...y tu corre que nosotros corremos. Disfruta de esas sensaciones que no duran siempre...por desgracia. Un abrazo senyor !!

mia ha dit...

precisament he mirat el teu blog perquè et vaig veure pujant i baixant. El què vaig tenir és una mica aquella sensació de "culo veo, culo quiero", com aquell que sempre veu millor les coses dels altres, i és que mentre tu al veure que pujava amb els dos peques de 4 i 6 anys pensaves que bé poder-ho fer amb família, en aquell moment jo desitjava engegar a correr en el teu lloc. I de ben segur que si haguéssim estat l'un elloc de l'altre ens hauria passat també. Ja té collons la cosa, i és que qui no està content és perquè no vol. Anaves suat però s'et veia feliç, amb això que disfruta tant com puguis mentre dura. Fins aviat. mia

Jaume Tolosa ha dit...

Hola Esteban, si por desgracia no duran siempre. Hay que aprovecharlas.

Mia, suposo que vareu arribar a dalt sense problemes. Felicitats!

Xesc ha dit...

M´encanta que tornis a tindre bones sensacions, osti quina enveja (sana pero...)Que portes de cap ara. Ne cuidat molt i força. Ahh al final per la Badwater tinc uns yankis que em fant de suport i casi segur que el meu germà tb vindra.
Gracies per tot i a veure si un dia en veiem, pq al final no podre vindre a la teva xarrada (marxo a LLeida per fer un matxacada per la Badwater).

Sedentaris.cat ha dit...

Vinga, que per escriure a un bloc difícilment ens donaran un premi literari... entenc aquesta sensació de, a vegades, no saber que dir ... però el missatge t'ha sortit ben llarg i carregat de contingut del que agrada als blocaires i lectors ...

Bé, que vagin molt bé els nous reptes ... amb aquestes sensacions tan bones que tens ...

Ferran de Sedentaris.cat

Jaume Tolosa ha dit...

Ei Xesc, m'alegra que estiguis a tope una altra vegada. Sort amb els iankis, però a veure si ens podem veure abans no marxis.

Gracies Ferran, de fet no crec que ens donin cap premi no, però és una bona terapia desembutxacar de tant en tant el que penses, sempre que ho facis sense la pressió d'haver-ho de fer.