YA ESTAN AQUIIIIIII!!

Les èpoques en que la motivació no abunda acostumen a anar acompanyades d'un estat físic deplorable, o almenys, no massa bo, però també cal reconeixer que com que no et mates gaire ni amb ritmes alts ni amb distàncies llargues, ni tant sols surts a córrer cada dia, a vegades ni cada dos (fa vergonya dir que potser n'han passat tres o més), els dolors no existeixen i per tant, sortir a córrer hauria de ser una delicia, però no ho és tant pel fet de que no en tents tantes ganes i arriba a un punt en que enyores el dolor i no saps com, un dia dius prou, o no dius res però es fa realitat aquest prou i t'apuntes a una cursa llarga del cagar i a partir d'aquell moment la motivació creix, i et sents un altra cop viu, i tens ganes de sortir, de fer km, algún dia fins i tot de córrer ràpid, i pujes muntanyes i corres per la platja i de nit pel poble, amb sol o amb pluja, amb fred, molt fred potser, però tant se val i quan estàs convençut que ets invencible, que tornes a estar al 100%, que creus que res no et pot aturar, quan l'esforç torna a tenir sentit i la cursa que ha motivat tot això s'acosta perillosament...tornen els dolors.