TRANSAHARIANA 2010, ACLARIMENTS I AGRAIMENTS.

Fa dies que he acabat la cursa més dura que he fet mai. Fa més d'una setmana, i tot i que he intentat mil cops començar a escriure tot el que guardo al cap i a les retines, no puc. Massa coses juntes que necessito dies per ordenar i assimilar.

Potser començo la casa per la teulada, però necessito fer un parell de coses abans d'escriure la crònica de la cursa.

La primera, enviar un record per en Fidel Martí, amb qui vaig compartir un Marathon des Sables molt especial per mi, ja que va ser el meu debut al desert i a la ultradistància i que vaig viure amb una intensitat que dificiment podré tornar a viure en cap altra prova. Ell em va ensenyar a ser feliç a qualsevol lloc, i a llençar lluny els problemes amb el seu etern " Que se jodan". Fidel, siguis on siguis, descansa en pau i saps perfectament que serem molts els que estarem al teu costat a la propera sortida del Marathon des sables d'aquest any, i de cada any.

La segona aclarir que no vaig tenir cap problema greu, ni tant sols em van haver de venir a buscar els metges, ni vaig estar mai en perill, tirat al mig del desert amb els voltors fent cercles a sobre el meu cap. Senzillament, per un error dels integrants de l'últim Cp (control de pas) i una gran cagada meva de no verificar-ho amb el Road-book, on ens van dir que quedaven 7 km a meta, quan en realitat eren 27, 20 fins a un poblet i després 7 a meta, no vaig omplir prou aigua ni vaig menjar res i al cap de molts km, al 256, a només 11 del final, quan començava a tenir síntomes clars i severs de deshidratació que em podien portar, en cas de seguir a aquell ritme, greus problemes de salut, vaig ser prou inteligent per decidir que era el moment de parar i no arriscar. És dur, després d'anar al capdevant d'una cursa durant gairebé 200km no poder-la guanyar, però estic content d'haver comprovat en una situació extrema, que tot i que sóc molt competitiu, la meva ambició no arriba tant enllà com per posar la meva salut en perill. A casa m'esperen, i sé perfectament que les meves filles prefereixen tenir un pare abans que un campió.

He volgut aclarar això abans que res, ja que n'he sentit a dir de tots colors.

I finalment agrair.

Agrair i molt a la meva familia, a tota la familia,  la inmensa paciència que han tingut durant els mesos d'entrenament específic per a aquesta bestiesa.

Agrair als amics que han volgut compartir amb mi km i km d'entrenaments al ritme que jo he volgut, per els llocs que jo he cregut convenient, a les hores que jo he decidit.

Agrair també a tots els altres amics que, tot i no ser corredors, m'han recolçat amb tot el que ha fet falta, i m'han empengut minut a minut durant les 50 hores de cursa.

Agrair a Solgironès el fer-me costat incondicionalment, sense posar-me traves en res ni enlloc.
Agrair a Carrosseries Tolosa el donar-me una certa flexibilitat per adaptar els entrenaments.
Agrair a Diedre per aconsellar-me i ajudar-mer a triar el millor material.
Agrair a Tapisseria Vallbona a tunejar la motxila per adaptar-la al meu gust.
Agrair a en Massa el manteniment del bloc.
Agrair a la organització de la cursa amb Cyril al capdavant el preparar una ruta tant dura i tant fascinant al mateix temps
Agrair a tots els companys que em varen acompanyar durant una setmana, alguns ja els coneixia, altres són nous a la meva vida, però amb tots ells formem una gran familia a la qual em sento molt ben integrat i acollit.

I es que el món que m'envolta és meravellós. He tingut la sort de ser sempre al lloc i el moment adequat, però el que és més important, amb la gent adequada!