TRANSAHARIANA, COMENÇA LA FESTA!

3....2....1....GOOOOOOOO!!!!!!!!!!!!!!!!

L'emoció de les sortides et pot empenyer de tal manera que pots no ser conscient del que et queda per devant. La cursa va sortir molt llançada, però jo vaig decidir fer la meva. El meu objectiu és acabar, i això vol dir anar sempre al meu ritme, aixó doncs, al cap de poca estona ja havia perdut de vista el cap de cursa format per 2 italians, Sergio i Pasquale i 2 catalans, en Marc i en Pep i jo compartint els primers km amb un dels a priori favorits juntament amb el Pasquale i el Pep Mayolas, l'ex ciclista professional belga Thomas Renuart,  a partir d'ara un bon amic.

Al migdia una calor asfixiant, 50ºC, acompanyat d'una humitat més alta del que estic acostumat a trobar en aquests llocs, va començar a provocar estralls entre la gent. Deixo enrera en Thomas, adelanto en Marc que ha hagut d'afluixar el ritme,, igual que en Pep i els 2 italians.

Quan atrapo aquests, veig en Pasquale molt tocat i em comenta que s'ha quedat sense aigua i que abandona. No m'ho penso dos cops i li dono una de les meves botelles d'aigua sense fer cas la dita de " al enemigo, ni agua", aquí no hi ha enemics, i si la cursa perd el principal favorit, la posició final, sigui la que sigui queda descafeinada sens dubte. L'altra italià també va just d'aigua i n´hi dono una miqueta, pensant que el Cp2 és relativament a prop. El cp, però, com anirem comprovant d'ara endevant, no és al lloc que li correspon ni molt menys i quan hi arribem, 3 km més lluny del que tocava, jo també començo a tenir problemes amb la manca d'aigua, que per sort no són greus. Arribem el Sergio i jo, als pocs minuts Pasquale i quan jo estava a punt de sortir de nou, ja amb la panxa plena, arriba en Pep.

Sortir en primera posició és una sensació extranya. Sé perfectament que encara falta molt, moltíssim, uns 220 km, però vaig primer i em trobo molt bé i molt motivat.

Al cap de poc m'atrapa un 4x4 de l'organització amb un càmera a dins. En segueix, m'adelanta, em filma i fotografia de tots costats i fins i tot m'entrevista. Em costa de creure, però és a mi! al lider provisional d'una cursa d'ultrafons al desert. La motivació pels núvols, i les sensacions encara millors!

L'altíssima calor però, fa que hagui de beure molt més del previst i abans del Cp3 em començo a adonar que no em sobrarà l'aigua. Reso per que el Cp estigui bén situat al km 62, però no hi confio massa. 63, 64, tinc sed i no arriba, 65, 66, m'estic emprenyant per moments amb el road-book i el qui la fotut, però no serveix de res, el cp no arriba. Finalment al 67 veig el cp. Realment començava a tenir por. Bec aigua i coca cola calenta fins a fartar-me'n. Estiro una mica i endevant. Proper cp al km 90, 90? No ho crec, a partir d'ara em miraré el road-book amb una certa prespectiva i desconfiança. Comencem bé.

Quan començava a fer-se fosc m'atrapa el Pasquale. Anem una estoneta de costat, però jo passo per un mal moment, un petit sotrac potser degut a la insuficient hidratació i sento sintomes de rampes, que no s'acaben de produir, però que em preoucupen. Li comento i li demano sal, un remei ràpid contra aquestes. No en té, però llavors ens passen uns 4x4 de l'exèrcit Algerià i ell els atura i després de presenciar un estrany procediment de cadena de comandament ens donen un grapat de sal comuna i aigua. Si hi ha sed, al desert val tot, així ens ho va fer saber el Cyril durant el briefing.

El Pasquale tira i jo arribo al Cp4 15 minuts més tard que ell, ja negra nit. Està menjant estirat al terra. Jo faré el mateix. Cal agafar forces per afrontar la primera nit en marxa, i cal beure fort, ja que tots dos estem tocats i al més mínim moviment en falç ens agafen rampes a les cuixes. Ja estem així abans del km 100? Que ens pot passar amb 160km més per devant? Ell ha parat una hora, està a punt i tira. Jo ho faré 15 minuts més tard.

Podriem tirar de tòpics, "Tenim tota la nit per endevant", "La nit és jove!" jajaja, qui es va treure de la maniga aquestes beneiteries? Si aquesta tot just és la primera!!!!!

Canyaaaaaaaaa!!!