Sigui com sigui, el dissabte 13 de març agafava el tren a Vic, a Sants em recollia en Pep Mayolas i familia per acabar d'arribar a l'aeroport. Un cop sols, aquí varem tenir realment la sensació que començava l'aventura i ja no hi havia marxa enrera.
Al migdia erem a París. Em va fer molta il·lusió retrobar el Cyrus, el Marc i coneixer al Juan Carlos Pradas i a tota la gent amb qui compartiria una setmana molt intensa. Com uneix una setmana així, una setmana sense més del que portes a sobre en un lloc on tot i no tenir gaire res tens molt més del que tenen ells...
Al vespre vol cap a Tamanrasset, tràmits d'aduana i després 4x4 fins al campament on hi arribem vora les 5 de la matinada. Son? una mica, pero per un costat la novetat ens mantenia desperts i per altra banda el saber que erem a 48 hores de començar una cursa que ens tindria 2 nits sense dormir, i ja estavem acumulant son, ens neguitejava i alhora estressava una miqueta. Només arribar, tenda i a dormir, haviem de dormir el màxim d'hores possible.
3. En varem poder dormir 3 com a màxim. A les 8 el sol ja cremava de mala manera i no hi havia qui dormís sota la tenda. Al llarg del dia la temperatura va arribar a ser asfixiant i ens avisava de quines condicions ens trobariem a partir de l'endemà.
Verificacions de material, de certificats mèdics, i un petit passeig fins a un petit rierol que sortia del no res. Curiós.
Briefing, sopar i dormir. La motxila a punt, ja havia d'estar decidit tot el que portariem a sobre, com el que deixariem en una bossa al CP 5 i 9. Si, tot això decidit, però ara a dormir, i demà començarien les autèntiques desicions, les que es prenen sobre el terreny a cada pas, decidir quin ritme portar a cada moment, decidir quan parar, quanta aigua carregar, on, com afrontar la nit, i la calor, i els dolors que aniran apareixent, i com gestionar el cansament i la son. En realitat tot el que fins ara havia decidit no era res. A dormir, que demà começa tot. TOT.
1 comentari:
Más más más, queremos más.
s
Publica un comentari a l'entrada