TRANSAHARIANA, COMENÇA LA 2ª NIT. CP9-CP10

Doncs si, només de sortir del cp9 ja ens comencem a adonar de per on "aniran els tiros", tot i que com he dit, no ens ho podem ni imaginar encara.

Comencem a pujar una pista llarguíssima i amb molta pendent que ens ha de portar a una especie de poblet de quatre cases on hi ha el conegut Hermitage del pare Charles de Foucault, punt més alt de la cursa a 2648m.

Quan estem a punt d'arribar a dalt comencen els nostres problemes, que al cap i a la fi ens els creem nosaltres mateixos i que ara amb la ment freda ens fa riure i ens adonem de lo tontos que varem ser:
Veiem 2 corredors començant la pujada i ens comencem a menjar el cap de si són 2 perseguidors, el tercer i quart de la cursa. Però, tant lents hem anat des que hem creuat en Cyrus i el Sergio, com per tenir-los a tocar? No, queda clar que no pòden ser ells, però en aquell moment amb el cervell més preocupat de mantenir el cos en moviment que de pensar amb claredat, no ho varem veure així i aquí va començar una cursa de velocitat que ens va portar, per un costat a fer una despesa d'energies brutal i innecessaria (a cop d'ull, en aquell moment els deviem portar 5 o 6 hores d'avantatge i els que pujaven eren corredors de la cursa curta, però no se'ns va ocorrer pensar en aquesta possibilitat, absurd però cert) però per altra banda, va ser clau perque trituréssim el rècord de la cursa i a més em va servir per veure fins a quin punt el cos, amb una bona motivació pot arribar a treure forces d'on dubto que en puguin quedar gaires. Som al km 200 i comencem a apretar el ritme com si acabessim de començar. Brutal.

La baixada a l'altra costat de l' Ermitage és un pedregar que t'impedeix posar els peus plans en cap moment, i a més no s'acaba mai, avall, avall. No ho havia comentat, però jo porto unes quantes butllofes als peus ja des del primer dia, degut a que les meves sabatilles no eren les adequades per a aquestes temperatures ( que no esperàvem) i fins que amb un ganivet no les vaig obrir una mica de sobre, em van fer bullir els peus per poca transpiració. Tot i haver-me-les curat i embolicat i que en condicions normals no em molesten, ara, baixant aquests pedregars me les trobo totes i he d'apretar les dents a cada pas per seguir el ritme que posa en Pasquale, que va molt fort i ara es troba millor que no s'ha trobat en tota la cursa. Aquí es demostra un bon ultrafondista, s'ha de poder córrer després del 200 com després del 20, o millor, i en Pasquale ho és de bo. Paraula.

A partir d'ara les pujades seràn dures, molt dures, però les pujarem un al costat de l'altra. les baixades però, seràn una autèntica tortura per els meus peus, dures i tècnicament complicades per les pedres que hi arriba a haver, i tenin en comte els meus turmells, sort de decidir fer la cursa amb bastons, sinó, ara estaria amb el peu enlaire curant una trencadissa que no em vull ni imaginar.

S'ens fa fosc. Frontal al cap i continuem. Al ritme que em portat des de la baixada, és impossible que ens segueixi ningú, i ens tornem a relaxar una miqueta. Això fa que, acumulat amb el cansament, ens vingui ja només de començar aquesta segona nit -no són ni les 9 del vespre- una crisi de son increible. En Pasquale comença a cantar per mantenir-se despert i potser és una tàctica per torturar-me a mi! AHHHHHH!!!!! Li dic sense manies:
-Nano, que malament que cantes!- Cantant i xerrant aconsseguim passar una estona, però la son cada cop apreta més. A la meitat d'una pujada, quan començo a fer més tortes que un borratxo, decidim parar a dormir.
-5 minuts- diu en Pasquale.
Primer m'estiro jo, allà mateix sobre les pedres del camí, de costat sense ni tant sols treure'm la motxilla. Que bé que s'hi està. Val més una bona son que un bon llit. Quan crec que començava a desconectar el cervell em toca amb el peu i m'aixeco. El seu torn. 5 minuts de rellotge i tornem-hi, tornem a córrer.

La son serà durant molta estona el rival a batre, i no només ara, sinó que serà un problema que anirà venint i marxant tota la nit. Ho explico ara i destacant la lletra per que quedi clar que això no va aquí. Bé, si que va aquí, volia dir que no va només aquí, és una situació que es repetirà varies vegades al llarg de la nit, i us asseguro que no sabria exactament en quins moments encabir-ho, ni valdria la pena anar repetint sobre el mateix tema un i altra cop. La son, doncs, serà un gran problema al llarg de la nit.
En Pasquale porta a sobre una gran experiència en aquest tema, ha fet varies curses nonstop tant i més llargues que aquesta- es guanyador de la trans 555, més de 600km nonstop- i a més és farmaceútic, i quan li toca guardia s'ha de passar alguna nit en blanc. Jo no. Afronto per primera vegada una segona nit en blanc, i absolutament cansat.
El més curiós de tot, és que batallant contra això, intentant mantenir els ulls oberts quan el cervell demana una trègua i quan els ulls estan esgotats completament de veure només el que il·lumina el llum frontal, una rodona al devant teu que trontolla i es belluga, durant hores i hores, de cop i volta començo a tenir al·lucinacions. Si, tal com sona i no m'en amago. No he begut alcohol, no m'he pres cap estupefaent. És una droga completament natural provocada pel cansament, la son i l'efecte òptic de la rotllana del llum, i no són imatges vagues i difuses, no. Us asseguro que les pedres i els arbrets es transformaven en formacions complexes, no en color sino en tons grisosos, del color de les pedres i els arbres que anavem creuant, però realment complexes. Recordo una plaça d'un poble amb els edificis i un grup de gent parlant, unes cases amb els balcons plens de torratxes de les que hi penjaven flors, grups de gossos, i vaques i moltes altres. Increible, de veritat. Jo em deia a mi mateix,
-Jaume, ets un tio adult, minimament intel·ligent, saps perfectament que són visions-  i em refregava els ulls.
Però les formes, les figures, les situacions encara eren allà, eren reals, monocromàtiques però reals.
Recordo especialment una estona que corriem per una llengua de sorra molt llarga i que ens va permetre tancar els ulls en moviment, només obrint-los de tant en tant per assegurar que anavem sobre el bon camí. Vaig arribar a un estat de relax tant gran que estic convençut que dormia a 7 o 8 km per hora. Increible. Quan al cap d'una estona, el cervell va retornar a la realitat, com quan et despertes d'una migdiada al sofà, vaig obrir els ulls i va ser el summum del "xute", totes les pedres eren coses, hi havia moviments i jo era conscient que era un miratge, però alhora era, i sóc, totalment conscient de que jo ho he viscut.
Qui vulgui que s'ho cregui, qui no que pensi el que vulgui. No culparé a ningú. Jo en el vostre cas no se que pensaria, però crec que només per aquests moments ja ha valgut la pena patir totes les hores que la son em va torturar.

Arribem al cp10. No és més que un 4x4 aparcat vora la pista, amb un home dintre amb qui mantenim una conversa molt curiosa que intentaré descriure més o menys ( i traduida al català):
-Bona nit "monsieur", ens podeu dir si el 3º classificat ha sortit fa molt del cp9?
-Mireu, per quí han passat uns quants que fan la cursa curta, son en tal i tal i tal...
-Bé, però el tercer de la cursa llarga, sap si va gaire a prop nostra?
-I crec que els que han passat son tots de la curta, vosaltres sou els primers de la llarga...
-Si ja ho sabem, el que volem saber és si el tercer...
-El proper control és a 6 km, ja que el 10, que sóc jo, es itinerant i l'altra, que no és el 10 sino que es fix és a només...
-Però, podem saber si ens persegueixen??????????
-Veniu, aquí darrera tinc l'aigua, voleu dàtils? Només tinc dàtils. Molt bons...
-Moltes gràcies Monsieur, si són molt bons els dàtils.

I així és com, varem haver de tornar a córrer estressats per si de cas, amb la certesa, de que teniem el cp11 a prop ( allà potser ens aclariran alguna cosa) i que els dàtils són bons. Home, amb això li dono la raó. Que bons que eren, i això ens ho va dir sense demanar-li.