6/4/10

TRANSAHARIANA, FINAL.

Sortim del cp12 amb la moral a tope i les forces al límit. És igual, ens pensem que no ha sortit ningú del Cp11, per tant no tenim el lloc en perill, i a més en 7 km no ens atrapa ningú ni que voli! Ja ens veiem, ara si i possiblement per primer cop, com a guanyadors d'aquesta bestiesa de cursa, i a sobre haurem destrossat el record de 53 hores que l'any passat va posar un belga,Wouter Hammelink, amb un curriculum brutal de curses guanyades al seu país i a França.
Però no tot podia ser tant maco. Passen els 7 km i no veiem cap indici de l'arribada, i 8, i 9, i 13...jo fa estona que m'he quedat sense aigua i començo a flaquejar de veritat. En Pasquale m'espera. Ell es troba molt millor que jo però m'espera. No hem fet cap pacte explícit, pero fa tantes hores que patim de costat que sabem que arribarem de costat, guanyarem la cursa agafats de la ma i ens farem una abraçada. No som rivals, ara ja no. Ara som dos amics que arriben a meta havent compartit molt més que unes hores. Em compartit desert, sed, pedres, calor, gana, son, miratges, m'ha cantat cançons, ens em explicat la nostra vida, conec la seva familia i ell coneix la meva. No ho hem dit en veu alta, però sabem que arribarem junts.
Però passen els km i no arribem enlloc. Tinc sed, molta sed i no em queda aigua, estic esgotat i començo a defallir, abaixo el ritme i ell m'espera.
Mirem el road-book i ens adonem de la gran cagada que hem fet. Del cp12 a meta hi han 27km, 20 fins a un poble i 7 més fins al campament. M'enfonso. N'hem fet 16, els últims 7 o 8 (bastant més d'una hora) sense aigua i començo a tenir problemes greus de deshidratació, i amb aixó m´hi va la salut.
-Tira tu- li dic. És injust que m'esperis. I si ens atrapa el tercer? Almenys un dels dos ha de fer primer.- Ara explicant-ho em sento com el ferit d'una película que li diu a l'altra que es salvi, que èpic!
He comès un greu error no carregant prou aigua i els errors es paguen. En aquell moment em sentia molt orgullós de fins on havia arribat. Si abans de començar em diuen com ha anat la cursa hi firmo allà mateix, amb tot el patiment i tot el que he disfrutat. Ara però, decideixo que no puc, que no he de continuar.
Tinc una molt extranya sensació que no sabria com descriure que em diu que acabaré, i tant que acabaré, però que no vull acabar primer a qualsevol preu. Ell està més fort que jo, i a ell li correspon guanyar, jo seré un digne segon classificat.
Ell diu que no, que no em pot deixar després del que hem passat,  i això el fa gran. Comença a idear sistemes per ajudar-me, alguns absolutament inconexes fruit del cansament. Tallarem dues branques i improvitzem una hamaca per arrastrar-te un tros, dorm una mica i continuem, va que arribem al poble i allà comprarem aigua. És igual. Després de 256 km el meu cos està esgotat, però el meu cap està més clar que mai. Sempre s'ha dit "que guanyi el millor" i ja fa molt que en Pasquale ha abaixat el ritme per posar-se al meu. Fa molt que ell podria anar per devant i jo, per la manca d'aigua, l'estic frenant. Així doncs, si hem vingut a una cursa s'ha de saber competir, per guanyar i per perdre, i jo veig clar, ara més que mai, que no mereixo el primer lloc. Ell es troba més fort que jo. Jo vull ser segon. Em mereixo ser segon. I ser-ho m'omplirà de satisfacció perquè em demostraré dues coses molt importants i que he hagut d'arribar fins aquí per demostrar-me:
-La primera, que sóc molt competitiu i m'agrada guanyar com al que més, però avui em demostro que no a qualsevol preu. No vull passar per sobre la meva salut, aquesta cursa, ni cap altra no s'ho val. Tinc clar que el que més m'estimo m'està esperant a casa i elles volen un pare, els hi és igual si és o no és campió d'una cursa al desert.
-La segona és que fent-ho així em sento net, i tot i que extenuat, no he perdut la claredat de cap. En Pasquale, ho he dit i ho repeteixo, és millor que jo. No tinc cap dret de prendre-li ni una mica de protagonisme. Ell passarà a la petita història de les curses d'ultrafons com el campio de la Transahariana 2010. Del segon, possiblement no s'en parli mai més, però jo sabré tota la vida que aquest segon vaig ser jo, i que ho vaig ser per mèrits propis. No hauria estat així si ell m'hagués hagut d'esperar ni un minut més per guanyar junts.

Al final ell tira, i diu que avisarà per que un 4x4 de l'organització em porti aigua.

M'estiro a terra i reposo per fer baixar les meves constants. Descanso mig absent uns 25 minuts. Quan em recupero m'ha passat la sensació de sed i de cansament. Tot i la calor que fa, ben abrigat per evitar el sol, començo a tirar poc a poc per desgastar-me el mínim possible. Al cap d'un km o poc més veig unes obres a la carretera i m'hi acosto. Els demano aigua . D'un camió treuen una garrafa embolicada en un sac negre i greixós i amb el broc del mateix color. L'obren i poso la meva botella sota. En surt un raig transparent. Bec amb avaricia, com un presoner de treballs forçats. Que bona que és. Fins i tot la trobo fresca. Hi afegeixo un sobre de sals que m'hidrataran més rapidament i com si no hagués passat res, començo a trotar i mica en mica arribo al poble. Ara ja només 7 km a meta. Ara si que són 7. 7 i seré finisher de la Transahariana, la cursa més dura que he fet mai.

7 km molt especials que recordaré tota la vida amb una certa complicitat amb mi mateix. Gairebé sempre entreno sol. Venia a aquesta cursa disposat a passar hores i hores tot sol i no va poder ser - i que consti que crec que va ser una sort compartir totes les hores amb un amic com el Pasquale-  però ara, afrontar aquests 7 últims km sol em venia de gust. Només jo, la meva motxila, una mica d'aigua i una calor inhumana, pas a pas sobre la sorra d'un oued, envoltat d'unes roques espectaculars, diferents, meves i prou per una estona, sabent que seria un digne segon classificat d'una cursa que moltíssima gent segurament no s'atreviria ni a plantejar-se. Em sentia invencible. M'imaginava l'arribada, plena de la gent que de veritat estimo i m'estima aplaudint-me, cridant el meu nom, plorant amb mi contents perque havia arribat sa i estalvi i després de creuar la linea de l'arribada ens feiem una abraçada molt forta, tant que gairebé la sentia i em feia mal. I això no era un miratge. això era un sentiment, i contra els sentiments no s'hi pot fer res. Ho sentia i aquest sentiment em va empenyer aquests últims km, us volia veure a tots al final de l'esforç.


I en realitat així va ser la meva arribada. Ningú no m'esperava. Dues banderes devant de les tendes i d'un 4x4 anunciaven que havia acabat. Després de tot l'esforç, de 268km, de 6000 metres de desnivell positiu, de patir calor de dia a 50º i fred a la nit a 6º,  després de 50 hores i 38 minuts d'un patiment inhumà, ningú. Ni una trista foto per demostrar-ho.
Sort en vaig tenir dels aplaudiments i les abraçades de tots els que ni que sigui per un moment vareu pensar en mi mentre corria i que us vareu alegrar de veure'm creuar la linea d'arribada. De tots els que ereu allà.   
Encara que no ho sabessiu, ereu allà amb mi. Moltes gràcies.

15 comentaris:

Jesus Majem ha dit...

Que gran que ets Jaume !!!!!!!!!!!
Molt emocionant !!!!!!!!!

Raül ha dit...

Felicitats Jaume!
He quedat embadalit del teu relat.
Acollonant!
Ets un fenomen ;)

Isma ha dit...

Ostia quin fenòmen! Impressionant el relat!!! Raül ja l'estàs fitxant pels koales!!!! ;)
No ens coneixem Jaume però moltes felicitats... Joer quina proeça!!!! Realment, amb carinyo, ets un autèntic tarat!!!!
Salut!!!!

Anònim ha dit...

Mes fet emocionar cabr.....!

Felicitats! una vegada mes!

Josep artigas

Luigi ha dit...

Enhorabona Jaume!!!

Jordi ha dit...

Brutal!!
la teva narració és tant bona que és talment com si haguéssim passat amb tu aquella 2ª nit.
La més sincera enhorabona!

Anònim ha dit...

Jaume , no se si te admiro as como pesona o como deportista , eses muy grande.

Paco Robles.

Jaume Tolosa ha dit...

Ostres Jesús, cuanto tiempo!!! Ara que vaig seguin la troup de Sables, m'enrecordo molt de tots nosaltres ara fa dos anys...

Raul i Isma, moltes gracies, agraeixo que us hagi agradat, i ho digueu, i agraeixo que intenteu qualificar-me de tarat. Tots sabem però que els tarats sou els Koalas, i punto!

Josepppppp!!!! va prepara una sortideta que ens hem d'explicar moltes coses, que tu tampoc t'has estat quiet, no????

Luigi, moltes gracies.

Jordi, t'ho agraeixo, i et recomano que la passis una segona nit com aquesta, paraula.

Paco, un tio com tu que fa més ultres al cap de l'any que ultres hi ha al calendari si que és d'admirar, i els que et coneixem sabem que també com a persona. Però gracies de totes maneres.

ser13gio ha dit...

Enhorabuena por la carrera, por seguir pensando durante la misma, por tomar las decisiones que creías y crees que son las mejores, y por contárnoslo. Gran relato, muy sincero, de los que inspiran.

Tío grande este Jaume.
s

Jaume Tolosa ha dit...

Gracias Sergio, pero con lo de "tio grande" acabas de ganarte definitivamente un lugar en la caseta del perro!

jordi ha dit...

MOLTES FELICITATS JAUME, ÉS INCREIBLE COM ET PODEN SORTIR FORCES PER FER UNA CURSA AIXÍ, N'HEM ESTAT PARLANT PERÒ ENCARA NO HEM TROBAT D'ON....
SEGUINT EL RELAT DE LA CURSA ENS HAS FET PASSAR UNA MOLT BONA ESTONA.
DES DE MUNTANYOLA, UNA FORTA ABRAÇADA (LA DE L'ARRIBADA),ELS TEUS EX-VEINS
RECORDS A LA MARTA I LES NENES.

mia ha dit...

gracies a tu per compartir-ho d'aquesta forma. No hi havia ningú, ningú, a l'arribada? tela amb l'organització. Per la foto rai, l'important és viure-ho, i per recordar-ho no tindràs problemes, aquesta no s'oblida. Moltes felicitats i a disfrutar d'un nou repte.

juan ha dit...

Se deja uno emocionar con relatos de esta categoria.
Te lo has ganado Jaume PoderosOoOoOO.
Una carrera que seguro, te seguira en cualquier otras pisadas que iras dando por el mundo.

Un aplauso, digo aplausoooOOOOoOOooSSSSS

Maestro

Juan Carlos

Jaume Tolosa ha dit...

Home jordi( i familia) les forces surten dels sopars a la terrassa, encara duren!!!
Una abraçada a tots i a veure quin dia muntem un altra sopar, que algun dia s'acabaràn les forces si no les anem recarregant!!!

Hola Mia, les curses petites tenen aquestes coses. La organització fa el que pot amb els recursos que tenen. Gracies per tot!!!!

Hola Juan Carlos, muchas gracias pero tengo mucho que aprender de ti, muchisimo!

Hasta pronto.

massaguer ha dit...

Mira que quedar-te sense aigua,carallot.

L'animal es fot més de 250 km. i va i no carrega d'aigua al darrer C.P.,collons d'home.....,bé fer segon no està malament del tot....

Una abraçada campió .