TRANSAHARIANA, LA PRIMERA NIT

Sortir del Cp4 en 2ª posició va ser com un alliberament, i no en vaig ser conscient fins llavors. Mentre anava primer tenia la pressió de veure el Pasquale al darrera, cada cop més a prop, i jo amb un baixón - diriem que "el baixón" que tinc sempre al voltant del km 70- que m'impedia fer més que intentar aguantar un ritme, que ni en aquelles condicions es pot considerar decent. Així doncs, després de l'avituallament on em vaig menjar un sobre liofilitzat de pasta milanesa, un altra de iogurt amb fruit vermells, i on sobretot, vaig beure moltíssim, ben abrigat,ja que la temperatura havia baixat molt, vaig sortir a disfrutar la nit sense més pressió que la de mirar de mantenir el segón lloc, ja que donava per segur que el Pasquale era inabastable.

Però arribo al cp5 i ell encara era allà. Una agradable sorpresa 

-Fa 10 minuts que ha arribat- em diuen.

-Ep! Això vol dir que no només no m'ha tret temps, sinó que sóc jo que n'hi he retallat!

Ell surt i jo ho faig 10 minuts més tard. No em vull agobiar intentant retallar minuts en lloc d'aprofitar per menjar i rehidratar-me bé.

Ara mateix, molts dies després i amb la comoditat del meu sofa i amb el portàtil a la falda, recordo vagament les hores d'aquesta primera  nit com si haguéssin passat mecanicament, minut rera minut, però em queda una sensació de pau, d'alliberament, d'harmonia amb mi mateix, de trobar-me molt bé i haver disfrutat de cada passa que feia, tot sol al mig del desert, sense ningú que entorpís els meus pensaments ni que contaminés les meves sensacions. Només jo, el meu llum i molts km per devant.

Però tornem a la cursa.Aquest cop potser si que em treurà temps, penso. Doncs no, abans d'arribar al Cp6 ja veig el seu llum devant meu, aquest tram fins al control és una pujada trencadora que sembla que no s'acabi mai, però em trobo fort, molt fort i poc a poc l'atrapo, i arribo al control just darrera seu.
-Semblem el gat i la rata, és absurd que ens anem picant, que et sembla si continuem junts?- em proposa.
-Per mi bé- li contesto.
Penso interiorment que ara vaig més fort que ell i per això em diu d'anar junts, però també se que és un tio molt experimentat i fort i que al km 125 és absurd que comencem una guerra, ens anirà bé anar junts.

Amb tot això que he explicat tant ràpid, mitja horeta més tard de sortir del cp6 ja s'ens fa clar. He passat la primera nit molt comodament ( és un dir, es clar) i comença a sortir el sol i per tant comença a apretar la calor un altra cop.

Anem xerrant i ens anem pulint els km amb una certa comoditat. Està clar que no com al principi, però encara ens trobem forts i no ens adonem que el recorregut és un continu puja i baixa, ja que ens anem posant al dia de la vida i miracles de l'altra, sempre en anglès. Que no seria més fàcil ell en italià i jo en català o castellà? Segur que ens entendriem, perè no sé perque ell ha començat a parlar-me en anglès, i com que els dimarts jo vaig a clase de conversa d'anglès, i avui és dimarts, doncs mira que bé, que he canviat en Darren per en Pasquale i no només una horeta, no! Hores i hores de pràctica! ( i gratis).

Él recorregut té forma de ferradura amb una punxa al mig de 35+35 km, per tant, la teòrica meitat està situada al Cp7. Fa calor, el terreny és monòton i ens costa d'arribar-hi, però hi arribem. El lloc on l'han situat és maco, al costat d'un petit estany i una paret de pedra, però arribar-hi ha estat un suplici ja que fins que no l'hem tingut a sobre no l'hem vist i escarmentats com estem amb la situació dels cps....

Un liofilitzat de muesly amb xocolata i un bon capuccino nescafé, i després 70 grams de pernil ibèric es pot considerar un esmorzar de luxe en aquestes condicions, bé aquest pernil és un luxe en qualsevol condició!

Estem tips? Va, som-hi. Ens espera la segona meitat de cursa i el segon dia que ens ha de portar a la temuda segona nit!