Unes quantes noticies més, aquestes en paper. No cal dir que les agraeixo totes, però cal destacar per la seva repercussió i per la manera com va ser feta, l'entrevista que Carlos Marquez em va fer per a El Periódico, i que també es pot llegir a la web d'aquest diari ( i en este link en castellano)i que va servir de punt de partida per sortir a moltes webs de noticies a nivell estatal i també a molts altres medis. Em va fer especial gràcia el fet de sortir a la contraportada amb una fletxa verda i amunt al costat de les fletxes vermelles i avall del Luís Roldán i la M.Teresa Fernández de la Vega.
Quan dic que la manera de fer l'entrevista va ser, si més no diferent, ( com també és diferent l'estil que té el Carlos per explicar les històries, que em tracta de friki i no m'emprenyo) em refereixo a que quan vaig haver acabat la Transahariana tenia, evidentment, moltíssimes ganes de parlar amb la família i estàvem al mig del desert, envoltats per unes muntanyes de pedra que ens aïllaven de tota possible comunicació amb el "món real". Els nadius de la zona ens varen ensenyar que a alguns punts d'aquestes muntanyes hi havia una espècie de "cabines telefòniques", i que no eren més que uns punts blancs pintats a la roca. Si et situaves sobre aquells punts el telèfon agafava cobertura i podies trucar. Curiós si més no! Amb més ganes de sentir la veu de la família que de caminar muntanyeta amunt, quan queia el sol em carregava de valor i cap a la "cabina" més propera.
El dijous al capvespre en Jaume i el telèfon muntanya amunt. La Marta em diu que en Carlos Marquez, de "El Periodico", un dels diaris de referència a Catalunya, que jo ja coneixia d'haver compartit amb ell el Marathon des Sables, l'havia trucada i que volia fer-me una entrevista. Un cop vaig haver parlat amb les meves filles i tota la família el vaig trucar de seguida. El sol anava caient però no m'en adonava. Vaig estar parlant amb en Carlos molta estona, explicant-li tot el que portava a dins de tantes i tantes hores de cursa. Allà va ser quan ell em va donar la trista noticia de la mort del Fidel Martí, i al cap de poc ens varem acomiadar.
Entre parlar amb tota la família i l'entrevista s'havia fet fosc. Completament fosc. Només veia la llum del campament i els frontals de la gent que hi pul·lulava. Jo, mig coix i sense frontal, a dalt del collons de muntanyeta i amb tres milions de pedres entre la meva posició i les tendes. Calma Jaume, vols dir que et vindrà d'això? Pas a pas, molt lentament aconsegueixo arribar a baix. Tothom està sopant. M'hi afegeixo de seguida. Serà per gana!
Quan dic que la manera de fer l'entrevista va ser, si més no diferent, ( com també és diferent l'estil que té el Carlos per explicar les històries, que em tracta de friki i no m'emprenyo) em refereixo a que quan vaig haver acabat la Transahariana tenia, evidentment, moltíssimes ganes de parlar amb la família i estàvem al mig del desert, envoltats per unes muntanyes de pedra que ens aïllaven de tota possible comunicació amb el "món real". Els nadius de la zona ens varen ensenyar que a alguns punts d'aquestes muntanyes hi havia una espècie de "cabines telefòniques", i que no eren més que uns punts blancs pintats a la roca. Si et situaves sobre aquells punts el telèfon agafava cobertura i podies trucar. Curiós si més no! Amb més ganes de sentir la veu de la família que de caminar muntanyeta amunt, quan queia el sol em carregava de valor i cap a la "cabina" més propera.
El dijous al capvespre en Jaume i el telèfon muntanya amunt. La Marta em diu que en Carlos Marquez, de "El Periodico", un dels diaris de referència a Catalunya, que jo ja coneixia d'haver compartit amb ell el Marathon des Sables, l'havia trucada i que volia fer-me una entrevista. Un cop vaig haver parlat amb les meves filles i tota la família el vaig trucar de seguida. El sol anava caient però no m'en adonava. Vaig estar parlant amb en Carlos molta estona, explicant-li tot el que portava a dins de tantes i tantes hores de cursa. Allà va ser quan ell em va donar la trista noticia de la mort del Fidel Martí, i al cap de poc ens varem acomiadar.
Entre parlar amb tota la família i l'entrevista s'havia fet fosc. Completament fosc. Només veia la llum del campament i els frontals de la gent que hi pul·lulava. Jo, mig coix i sense frontal, a dalt del collons de muntanyeta i amb tres milions de pedres entre la meva posició i les tendes. Calma Jaume, vols dir que et vindrà d'això? Pas a pas, molt lentament aconsegueixo arribar a baix. Tothom està sopant. M'hi afegeixo de seguida. Serà per gana!
El periódico 19 març 2010
EL 9NOU 29març2010
El 9NOU, 19 març 2010
El 9NOU, 26 març 2010
Entrades
3 comentaris:
hosti Jaume, que bé que em va anar aquell glop d'aigua!
res,moltes gràcies i a veure quin dia quedem per anar a fer 50 o 100o 200km, que ja li estem trobant el tranquillo amb en Mia a això de les matxacades...
¿50h de footing? Ay la hostia, me dicen a mí eso y le espero a la salida del trabajo y lo pongo tibio a hostias. Footing dice...
s
No es mereixen David, el dia que vulgueu!
Hombre Sergio, como definición de lo que hacemos quizás no es muy adecuada, pero está hecha con cariño y se admite pulpo como animal de compañia. No?
Publica un comentari a l'entrada