19/7/10

POSEM-NOS AL DIA (UN GRAN ROTLLO)

Ara que ja no hi ha marxa enrere, farem una mica de mirada a com porto i com penso preparar la Jungle Marathon. I de pas, penjo unes quantes fotos de passades edicions.

Mai he posat massa el que entreno, ni com entreno, ni on entreno si no es que pel fet de fer-ho amb diferents amics la sortida prengui un caràcter diferent, o el lloc on l'he fet sigui mínimament noticiable, o el quilometratge s'ho valgui, ja que crec que el meu dia a dia esportiu és tirant a monòton. A més, s'ha ajuntat que porto una bona temporada amb el blog una mica abandonat i també em sap greu.

Així a grans trets diríem que porto uns mesos anant bastant a muntanya, però sense fer grans tirades. També és cert que no hi vaig tant com m'agradaria i faig entrenaments plans i aburrits, però ràpids. Tinc la sensació que al tornar a una cursa per etapes m'obliga a entrenar més a ritmes vius, i per tant menys estona, i és l'excusa perfecte per justificar la mandra (o el cansament) que porto a sobre. Si, em sento cansat. Per una banda penso que hauria de fer una parada tècnica d'uns quants dies, però per altra m'agrada aquesta sensació. Cansament. Arribar a casa de la feina arrastrant els peus i calçar-me les sabatilles i sortir a córrer. No gaire estona. Però obligar-me a sortir. Disciplina. Això em fa dur. M'esgota físicament, però em fa dur de cap. També és entrenament. Potser estic massa cansat, però. La calor també hi ajuda.

Hi ha uns quants dies que val al pena que els descrigui.

Una sortida a fer l'olla de Núria amb tota una colla que la volien entrenar de cara a la cursa ( que per cert va ser ahir i va tornar a guanyar en Kilian, quina bèstia) No recordo exactament quin dia era, però era a mitjans de juny i a més d'un tram varem córrer amb la neu fins a mitja cama. El temps està ben boig.

Una sortida pel meu compte per les gorgues entre el Salt del Cabrit i l'Esquirol. No pel camí que les voreja per dalt, no. Per baix la riera amb els peus mullats. Gorgs, pedres, branques, salts...el més semblant a la selva que es pot trobar a prop de casa. No vaig fer gaires km, però tenia una sensació d'aventurer...ja m'hi veia...voltat de serps, de piranyes...també de llaunes de coca-cola i una botella de suavitzant Flor. Quina tallada de rotllo!

Ara que he dit això de entrenar amb els peus mullats, si que és cert que fa molt de temps que quan surto a entrenar ja em rego els peus al jardí de casa i no perdono ni un bassal. És bo acostumar-se a tot, i córrer amb els peus molls serà potser el punt més delicat de la Jungle Marathon. Els amics que m'acompanyen entrenant ja no s'estranyen de res. Ja em coneixen. Ja fa anys que entrenen amb les meves excentricitats. No se si intentar reproduir les situacions que imagino que em trobaré m'ajudarà un cop allà, però si que és cert que em dona molta tranquil·litat ara que sóc aquí. Això ja val la pena.

Aquest cap de setmana, el dissabte, he fet un entrenament "Jungle Total". Camí de ronda de la Costa Brava. Amb camp base a Platja d'Aro de La Fosca a Tamariu ( i tornar, es clar). Motxilla al coll i equipat amb tot com si fos a la cursa. Corrent els camins, nedant les cales, hores i hores completament moll. Xop. La gent em mirava de manera estranya. És normal. Un tio vestit de corredor, amb una motxilla, gorra i ulleres llençant-se a l'aigua entre la gent que es banyava tranquil·lament i travessant cap a l'altra costat, on sortia i seguia corrent. Home, molt normal no és, però jugo amb el favor de l'anonimat...excepte quan de tornada una senyora (molt simpàtica) se m'acosta i em diu:
-Ja te'm vist abans i ens tens intrigats...que estàs fent?
-Entrenant- contesto jo
-Doncs vine cap allà, seu amb nosaltres i explica'ns-ho. (5 persones més que em miren, i no sabria dir si en mi hi veuen un esportista o un friki...)
-Ostres...bé, m'anirà bé un descans i de pas (aprofitant que hi havia un xiringuito)em prenc un Aquarius.
Em trec la gorra i les olleres i perdo l'anonimat. De fet, és igual. Fa molts anys que vaig perdre tota la vergonya...
El món es petit. Xerrant resulta que amb uns tenim coneguts comuns, i el gendre de la que m'ha cridat fa "triatlons i coses d'aquestes".
-No li diguis al Manel (el gendre) que aquest fa això! (no fos cas que s'hi aficionés, deu voler dir el seu marit).
Són realment una colla molt agradable i m'hi hauria quedat més estona, però
10 minuts després m'acomiado i continuu (ah, gracies per l'aquarius). Tinc ganes d'arribar. Estic cansat. L'últim tram nedant se'm fa llarg. Com costa nedar amb 7 kg a l'esquena. Com serà quan la motxilla en pesi 12 o 13? No m'ho vull ni imaginar.

El diumenge estic cansat. Surto a córrer igualment però sense motxilla i retallo molt el temps previst. Estic cansat, molt cansat...però content. Menys de 3 mesos per la Jungle Marathon i em sento cansat, però feliç. Arrossego els peus per arribar a casa, però arribo. Sacrifici. Voluntat. Disciplina. Això no serveix només per córrer.

6 comentaris:

Rotterdam ha dit...

Ànims Jaume, el cansament el veuràs recompensat en escreix el dia que acabis aquesta nova aventura...o hauria de dir malaltia jejeje... que faràs ben aviat.
Salut!!!

ser13gio ha dit...

Háztelo mirar, eso no puede ser sano.

Recuerda entrenar el ataque de la boa, la embestida del cerdo salvaje y persecución de la pantera.
s

Anònim ha dit...

aquest últim entrenament m'ha agradat. Déu ni dó. I les fotografies...quina passada de cursa que faràs.
molts ànims.
joan peke

Jaume Tolosa ha dit...

Gracies Rotterdam, a veure si la podem acabar aquest cop. Aquestes curses no són una ciència exacta.

Sergio, ya sabemos que no puede ser sano, pero no sabes lo que disfruto variando un poco la monotonia del entreno haciendo cosas raras.

Gracies Joan, m'hauràs de fer clases de nedar. Dissabte les vaig passar canutes intentant nedar amb la motxilla a l'esquena...

mia ha dit...

eeeeeiiiiiii el dia que vulguis m'apunto a un entreno friqui d'aquests, on es fan les inscripcions? ho sap la teva família??? un dia d'aquests al sortir de casa sinó ho han fet encara, et posaran un paper a l'esquena que posarà "se vende", i tal com està el pati, són capaços d'apuntar també "en perfecto estado" je,je,je. jo ja fa dies que em miro l'esquena al sortir per si de cas.

Anònim ha dit...

Val mes no llegir res, mirar les fotos i posar el pensament adormit, penso que si podéssim fer-ho és la solució.

v.i.r.