30/10/10

JUNGLE MARATHON: CAP A TERRES SALVATGES

Aprofito el títol del llibre de Jon Krakauer que justament estava llegint quan vaig marxar cap a Brasil i que em va acompanyar a l'avió i als dies pre i post cursa, per titular la primera de les cròniques que estic escrivint sobre la meva participació a la Jungle Marathon. Home, més adequat no podia ser, i aquest cop si que aprofito el do de l'oportunitat.

Doncs si, el passat 5 d'octubre agafava l'avió al Prat per anar, via Lisboa i juntament amb l'Albert i un Cyrus, cap a Recife (Brasil). Allà fèiem nit i l'endemà un puja i baixa del cel esgotador: Recife-Fortaleza-Sao Luiz- Belen- Santarem. Aquí amb un bus d'època cap a Alter do Chao, que és també el final de la cursa, petit poble, relativament turístic i amb unes vistes sobre el riu Tapajos precioses. L'endemà pujàvem a la barcassa que ens havia de portar uns 200 km riu amunt, que ens havia de portar CAP A TERRES SALVATGES!

Penjar l'hamaca a la coberta de la barcassa ja tenia regust d'aventura. Ja era una cosa diferent. Mai a cap cursa havia viscut això, ni jo ni molts del que érem allà, i estàvem tant excitats que semblàvem nens davant qualsevol de les novetats d'una vida que ho te tot per endavant. Nosaltres també ho teníem tot per endavant, al menys, tot el que havia de ser la nostra vida en els propers dies, una experiència tremenda dintre la selva. La idea ja acollona, la barca era el medi per arribar-hi.
Amb unes hores de retràs, això és la selva, sortim ja negra nit riu amunt. Estem cansats. Dormim a l'hamaca. Demà ens despertem quan ja està sortint el sol, pugem a dalt i respirem a fons el vent que ens pica a la cara. Nervis? Una barreja d'il·lusió i nervis. No arribem mai, però es igual, el viatge s'ho val. No volem arribar, o si, si, volem començar la cursa però alhora estem tant bé que no sabem què si i què no volem.

El sol puja i apreta. Parada a una de les ribes del riu, que en aquest punt deu fer uns 10 km de costat a costat, i la gent comença a saltar a l'aigua. Hora del pati! Nosaltres saltem de dalt de tot. Com canalla. És igual tenir 32 o 43 o 50 anys, tots saltem des de dalt, de tant amunt com podem. Amb la calor trencada, tornem a pujar a la barca i altra cop riu amunt.

No se quantes hores després arribem al campament!. Baixem i pengem les hamaques en uns coberts de fusta a peu de platja, a les portes de la selva, una selva que es presenta davant nostra espessa i inexpugnable. Un luxe vist el que suposo que ens esperarà després. Verificacions (a nosaltres ens controla el material la Neus, la voluntària de l'organització més simpàtica de totes, i de llarg) controls metges i un regal de Cyrus:
-Heu estat mai a la selva? Heu menjat mai una raclette de formatge? Heu menjat mai una raclette de formatge a la selva? Nosaltres si, els Jungle.cat si que ho hem fet!
L'endemà xerrades de seguretat, sobre quines plantes punxen o són verinoses i que fer si et trobes davant d'una serp o un jaguar. Molt útil (?).




Es fa fosc...Abans de que torni a ser de dia ens haurem de llevar, esmorzar, treure la hamaca i posar-ho tot dins la motxilla per començar a córrer. Ara però, dintre la hamaca es crea un microclima absolutament personal. Concentració. Algú ronca. A part d'això domina el silenci. M'adormo. A les 3 i poc em desperto, he begut massa aigua i s'ha de treure. Em sorprèn que el silenci que hi havia quan m'he adormit s'ha canviat per uns crits bestials. Els sorolls que se senten a a selva són esfereïdors, és increïble, com si es barallessin milers d'animals tots contra tots. Mitja horeta després, sense cap explicació el silenci torna a dominar el campament. Tot s'ha calmat.  Dormir. Somniar. Recordo perfectament el meu somni.

1 comentari:

ser13gio ha dit...

Oye tú tocapelotas, ya estás publicando más, pero mucho más, no esta crónica de dos minutos.

Moooooola.
s