JUNGLE MARATHON. ETAPA 1, 15,4 km

Ha arribat l'hora de la veritat. De fet, tot i que sempre es veu lluny, sempre acaba arribant. Ens llevem que encara és fosc. Nervis? Qui te nervis! Que aixequi el dit!. No se si definir-los com a nervis, però tothom està molt excitat, com sempre abans d'una cursa, sigui la mitja de no se on o sigui la 1ª etapa de la Jungle. Esmorçar (jo fidel a mi mateix, capuccino nescafe i muesly amb xocolata), evacuar (millor m'estalvio els detalls...), vestir-se amb la roba "Solgironès design 2010", tape al turmell dret, injinji, sabatilles, desfer l'hamaca, tot dins la motxilla, omplir bidons...el ritual de sempre, com l'enyorava. Competeixo tant pocs cops per any, que aquests moments se'm fan intensos.

Sentim la Shirley (la jefa de la cursa) que crida: 10 minuts per la sortida! Falten 10 minuts justos per les 7 del matí. Serem puntuals?
Anem tots cap a la sortida, cap a sota la pancarta. Abraçades, petons, desitjos de bona sort, fotos somrient, més abraçades, més desitjos de retrobar-nos al final d'etapa. Hi serem tots? Davant d'una cursa d'aquestes no ho saps mai (en Cyrus és el que ens fa patir més ja que saltant del vaixell es va fer mal al peu i el té inflat)  però confiem plenament en nosaltres. Sabem que som forts, físicament i de coco. O una lesió greu o no ens para ni Déu!

5...4...3...2...1...........GOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!

La gent surt a fondo. Ja em se aquesta cançó. Jo al meu ritme, en Xavi al meu costat. Que corrin, ja vindran. 500 metres i travessem el primer riuet, aquell que varem fer servir ahir a la tarda per refrescar-nos de la calor, ara ens mulla els peus per primer cop i comença a posar a proba els peus, ben protegits pels meus Injinji, els meus mitjons de dits, que juntament amb l'entreno que he fet als peus, m'han de protegir de butllofes i encetats.

Just després del riu entrem a la selva. Les ganes que tenia d'aquest moment. Aquests primers km em deceben una miqueta. Bé, decepció no és la paraula exacta, ja que què em pensava? Què deu ser la selva si no un bosc. Estem corrent per un bosc, ni més ni menys. Bé, acabem d'entrar-hi, donem-li temps, però de moment és un bosc, tirant a espès, amb molt desnivell, moltes fulles a terra, arbres caiguts...però un bosc.

Amb aquests pensaments arribem al cp1. 15 minuts de neutralització. aquesta norma se l'ha inventada la organització per evitar que la gent amb les presses de la cursa no s'aturi mai a refrescar-se i a beure bé i pensen que evitaran molts problemes de deshidratació i hipertèrmia. Al final d'etapa es veurà que ha estat una bona mesura, ja que no s'haurà d'evacuar a ningú, no com anys anteriors on els problemes se'ls acumulaven. 15 minuts, però es fan llargs. Va! tornem-hi Xavi, pim,pam, altra cop cap a dins la selva. Ara ja sembla que la cosa s'emprenya més. Ritme, còmode, avançant gent i sense adonar-nos-en ja som al cp2, on avui hi ha la Neus. Aquest si que és un lloc maco. El Cp està al costat d'un riuet d'aigua clara que hem de travessar, i 15 minuts més de parada obligatòria. Omplim bidons, mengem una barreta i...de cap a l'aigua. Aprofitem el temps per baixar la temperatura, que ja comença a ser molt alta. Aquest cop els minuts ens passen ràpid. Ens pengem la motxilla i tornem-hi. Un continu de saltar arbres caiguts, de passar per sota d'altres, de pujar uns desnivells brutals i de baixar unes baixades de por.

De cop i volta em trobo una pessigada terrible al coll, una mica darrera l'orella esquerra, crido i al mateix temps caic a terra del mal, em poso la ma al lloc i noto que agafo algun bitxo, al mateix temps em sento una altra pessigada molt forta a l'espatlla, m'aixeco com puc i crido a en Xavi, que em va seguint a pocs metres, "corre xavi, corre, abelles!!!! però el que tinc a la ma i que llenço amb ràbia al terra no és una abella, és un bitxo molt més gros i negre, intento treure'm l'altra però no hi arribo, en Xavi me'l treu. Ell tampoc sap que és, però la pessigada que m'han fotut, sobretot la del coll em fa mal i alhora em preocupa. Em farà alguna reacció? Què collons m'ha pessigat? Quina quantitat de verí m'ha fotut dintre? Això em pot comprometre la cursa i em començo a menjar el cap.

3er Cp, hi ha un metge, li ensenyo la picada que ja està inflamadissima i em diu que tranquil, que no sembla greu. Però la picada la porto jo. 15 minuts. un últim esforç i meta. Després d'una baixada bastant maca, ja veiem la platja del riu Tapajos. Pancarta d'arribada. Primera etapa al pot. 3:55, menys els 45 minuts de parada obligatòria, temps real 3:10. Molta estona per 15,5 km, però la veritat és que hem pencat de valent. No ens hem pas encantat gaire, realment el recorregut a estat dur i la calor intensa, però som a lloc, i sorpresa, som segons, darrera d'un americà, l'Andrew, que ens ha tret 17 minuts. En xavi i jo ens abracem, passem el control de motxilla i anem a penjar l'hamaca, camviar-nos la roba i a esperar en Cyrus i l'Albert, que arriben junts amb 4:02.

La tarda al campament té un gust especial. Ara si que hi som.  Vora el riu, però dins la selva. L'espai que ocupa la nostra hamaca entre dos arbres delimita les nostres posessions.Tenim el que tenim dins la motxilla, ni més ni menys. Aquesta és la gràcia de les curses per etapes en autosuficiència, que tens per viure el que portes a sobre, i els del costat també. Això ens fa igual de rics i igual de pobres, sigui quin sigui el gruix del compte corrent de cadascú, tots vivim amb molt poc. Això també crea uns vincles d'amistat que no es poden viure al voltant d'una taula parada. Anem bruts, estem cansats, no tenim ni gaire menjar, ni el que tenim és gaire bo, un cura els peus d'un altra, i aquest l'ajuda a penjar l'hamaca, tots per a un i un per a tots, un lema molt senzill però a vegades molt utòpic. Aquestes curses enganxen per molts motius. Aquest ne's un.

Primera etapa al sac per a l'equip Jungle.cat. cada dia serà un examen, el d'avui l'hem aprovat amb nota. Tenim tot el dia per reposar i parlar amb uns i altres. Tenim tot el dia per preparar l'examen de demà, que ja sabem que serà més dur. També sabem que podem fer-ho.

Aviat serà fosc. Sopar i dormir. De nit em tornen a despertar els crits de la selva. En podem dir la "Happy hour" ja que no dura pas més d'una hora, però la fressa és eixordadora.
Em sento viu. M'adormo feliç, penso en els de casa.



Penjo video de baixa qualitat de la 1ª etapa, però molt bona l'aparició de'n Cyrus amb un "Visca Catalunya" que ha donat la volta al món!!!!!