JUNGLE MARATHON. ETAPA 2: 23,85 Km

4 hores i 25 minuts de la meva vida invertits en pujar, baixar, nedar, travessar pantans fangosos, gaudir com un nen i gravar a la meva memòria un seguit d'imatges que m'han d'acompanyar tota la vida.

La primera etapa de selva, com ja vaig dir, em va decebre una miqueta. No és que no fossin macos els llocs per on varem passar, però tenia la sensació que corria per un bosc, no per la selva, la gran massa forestal que ens venen a les pel·lícules. No li vaig trobar cap al·licient que no fos el competir en unes condicions de calor i humitat molt dures, dins un bosc amb molts obstacles, molt desnivell, molts animals -encara que no es deixin veure se que hi són- i com que a sobre en Xavi i jo varem acabar en segon lloc de la general, doncs tot plegat ja feia que em conformés.

La segona etapa ja va ser diferent.

Varem sortir tranquils, però amb un "tranquil" molt relatiu. El primer dia estàvem convençuts que no ens menjaríem un "rosco" (permeteu-me la traducció directa del castellà) ja que des de la sortida de Alter-do-Chao només veiem tios super forts per tot arreu i ens havíem auto-mentalitzat que ens fotrien un bany, també dit "un rapapolvo". Després de quedar en segona posició el primer dia, el normal era que al segon ja sortíssim amb aquella petita pressió de intentar mantenir aquest lloc.
-És fàcil que algun d'aquests hagi sortit a dosificar a l'etapa de 15 km on les diferències no poden ser molt altes i a partir d'avui comenci a fotre guerra de veritat.
Per altra banda no només ens miràvem el darrera.
-El primer ens ha tret 15 minuts, qui sap si ha anat forçat? Qui sap si el podem fotre nosaltres a la segona?.
Ni una cosa ni l'altra. El segon dia, com he dit, tot i començar tranquils ja varem anar de seguida per feina, potser un pel massa i tot, i després de compartir una estona amb en Youseff, un Palestí afincat a Dinamarca, en Xavi i jo ja varem posar la directa i varem començar a posar clares les coses a tothom:
-Senyors, avui, 2ª etapa, no volem que ningú dels que ahir van quedar per darrera nostre ens toqui les pilotes.- De la mateixa manera que l'Andrew Bock ens les posava clares a nosaltres:
-Xavi i Jaume, catalanets que veniu darrera, a mi no hi ha qui m'atrapi, almenys avui!
I es que com corre el nano. S'ha de dir a favor nostre, però també diu molt a favor d'ell, que l'Andrew va deixar feina i família dos mesos abans de la cursa i es va traslladar de Colorado a Florida per entrenar en condicions de calor i humitat semblants a les de la selva. La aclimatació (no confondre amb climatització) és un punt molt important per afrontar aquesta cursa i ell va apostar fort, molt fort per guanyar-la. I de moment li anava molt i molt bé. Això se'n diu tenir un somni i forçar les coses per fer-lo realitat, sense esperar que la sort et vingui a buscar.

Tot i això, nosaltres anàvem fent i de cop i volta, crack! Tot i portar el tape al turmell, com que amb els passos d'aigua la bena s'estova, cargolada al turmell i guarrasso al terra. Anava tot massa bé! La maledicció dels meus turmells es fa realitat. Crec honestament que amb l'entrenament que portava i les ganes que li tenia a la cursa, l'única cosa que em podia deixar fora era una lesió greu i una torçada de turmell amb el pes que portava a l'esquena es podia convertir en un bon motiu per no poder continuar. Tot i així, adolorit però apretant les dents continuo endavant, li dic al Xavi que passi ell una estona davant per no haver de mirar les marques i poder-me concentrar mirant el terra i continuem.
Primer CP. Hi trobem la Lou, la metge guapa, rosseta ella i quan em veu que em vaig per fer un tape nou al turmell aprofitant els 15 minuts de neutralització, s'ofereix a fer-m'ho ella. S'haurà enamorat de mi? Segur! Tape fet, motxilla a sobre, i temps, som-hi de nou. El control es al costat d'un riuet. El travessem i fresquets i amb el tape moll un altra cop continuem.

La selva es cada cop més selva. Els desnivells no són tan besties com els d'ahir, però l'ambient és més fosc i profund. No sabria com explicar-ho, però és més "selva". De cop i volta arribem al que estàvem buscant i d'on tantes fotos havíem vist: els "swamps", pantans d'aigua estancada, podrida, fangosa, entre muntanyes plenes de vegetació, on gairebé no entrava ni la llum del dia, i que crec que era el que més ganes tenia de travessar. Dins els rius sabem que hi ha piranyes i caimans, a la selva jaguars, serps... però que hi ha dintre els swamps? Qui ho sap? Però és igual, això és la Jungle Marathon, tirar-te dintre d'un lloc brut i podrit infectat de garrapates i sangoneres i sortir-ne...llavors al campament ja farem net del que sigui, si cal!

Penjo un seguit d'imatges espectaculars d'un fotògraf Danès que seguia la cursa, en Martin Paldan. Moltes gràcies Martin!

foto: Martin Paldan



foto: Martin Paldan



foto:Martin Paldan

Foto: Martin Paldan

Foto: Martin Paldan

D'aquí a meta ja tot m'era igual. La imatge dels swamps la tindré tota la vida amb mi. No em vull fer pesat redundant en aquest fet, en el fet de guardar imatges dins la memòria, però és d'això del que va la vida, de omplir-la de records.

Poc després una altra doblada de turmell. El terreny és complicat, estem tota l'estona saltant troncs, esquivant arrels immenses, pujant muntanyes, baixant-les, i amb un terra ple de fulles i forats. Em fa mal el turmell, he de vigilar de no tornar-hi, ja que això em pot deixar fora. Corro concentrat, repetint-me interiorment "turmell, turmell" això no em deixa córrer relaxat com a mi m'agrada, però a la que em despisto...i de cop i volta torno a pensar en tot i en res i CRACK! Una altra cargolada de turmell. No deixo ni que se'm refredi, coixejant continuo caminant, en Xavi es preocupa per mi, però li dic que tiri, que no pari, no podem parar... continuo repetint-me "turmell, turmell..." mil vegades dins el meu cap, ja arribem, ja veiem un petit poble, la canalla ens ve a rebre, som a meta, l'arribada de la 2ona etapa. Continuem segons. L'Andrew ja fa 10 minuts que ha arribat.



Final 2ª etapa

Muntem la hamaca, avui miro la brúixola per veure cap on anirà el sol, ja que ahir, tot i poder triar lloc, la vaig fotre on va tocar el sol tota la tarda. Hi ha uns pals a la plaça del poble. La col·loco al costat dels brasilers de la zona ( que ja han arribat, però ells fan una cursa apart, ja ho explicaré amb calma) segur que estarem bé. I si, estem bé del sol, però quilsvaparir...no callen ni quels matin!.

Al cap de poc més de mitja hora arriba en Martín, des d'ara un bon amic xilè, i poc després en Cyrus i l'Albert. Estem arrasant a la classificació individual i per tant a la d'equips, però el més important, és que després de 2 dies tots estem encara en cursa i en bones condicions.

La tarda passa relaxada. Més o menys com la d'ahir, amb l'afegit d'un petit ruixat de 10 minuts que ens obliga a muntar el toldo a la hamaca, però sense més novetats. Tothom curant les ferides de guerra, menjar i reposar. La Neus com cada dia, un sac de paciència i bona voluntat, preocupant-se per tothom.  El turmell no em fa mal. Em preocupa que al segon dia ja me l'hagi torçat tres cops, però sóc optimista. Sempre sóc optimista i fins ara m'ha anat prou bé.
Briefing al vespre abans d'anar a dormir per explicar el què ens trobarem demà. Però això...serà demà.