JUNGLE MARATHON. EL DIA DE DESCANS

6è dia de cursa, 9è dia a la selva i pels que varem acabar l'etapa en un dia, dia de descans. I merescut descans.
Després de la pallissa d'ahir vaig dormir com un tronc. En Cyrus i l'Albert varen arribar 2 hores i 54 minuts després que nosaltres i varen penjar la seva hamaca i com no, també cap a dormir. Demà ja ens veuríem. Tothom estava baldat i és que 90 km en les condicions en què els vàrem fer no són cap ximpleria.
L'endemà el campament es va anar despertant per torns. No hi havia toc de pito! No hi havia etapa. Quin regal. Estàvem acampats (ara ho vèiem) en una platja al costat del riu Tapajos, però podries dir que eres a la platja d'un petit mar. Preciós. Des de dins l'hamaca es veia preciós. Quan vaig sortir encara es veia més bonic...fins que em va mossegar la primera formiga i em va recordar on era. Les punyeteres formigues que volien fer-me servir de sopar ahir al vespre, ara reclamaven l'esmorzar. Em vaig untar els peus amb gairebé tot el poc repel·lent que em quedava i es va haver acabat el problema.

De mica en mica tothom va anar sortint del niu. Tot eren felicitacions, abraçades, sentiments d'alegria i explicades de les aventures del dia abans. Encara ara recordo molt bé molts detalls de l'etapa llarga, però en aquell moment, quan tothom es refregava les lleganyes mentre es prenia l'esmorzar els records eren tan vius i tan intensos que amb una sola boca no en teníem prou per explicar-ho tot i amb dues orelles no arribàvem a escoltar tot el que els nostres amics tenien per explicar. No se si sóc capaç de transmetre la sensació d'aquells moments, segur que no, però imagineu-vos a vosaltres mateixos un dia que hagueu estat exultants per qualsevol cosa que us hagi colpit molt intensament i que a més estiguéssiu voltats de gent amb la mateixa càrrega emocional. Doncs això multiplicat per mil...i encara no havíem acabat la Jungle. Encara quedaven 32 km de platja, travessar uns quants rius. Encara quedava el millor, arribar a Alter-do-Chao com a finishers...però prou, estic fent el que un català sap que no ha de fer mai..."No es pot dir blat, fins que és al sac i ben lligat".
Collons, si començo a posar frases d'aquest estil al bloc vol dir que m'estic fent gran? Ja xoxejo?

La resta del dia el varem consumir entre anar veient com encara arribaven corredors, banyar-nos al riu, jeure a l'hamaca, curar-nos els peus els uns als altres (bé, en Cyrus als altres. Això li passa per ser farmacèutic, el més semblant a un veterinari que teníem a ma) parlar amb els altres corredors i menjar el poc que ens quedava, i és que varem apostar fort pel poc pes de la motxilla i avui, últim dia d'autosuficiència (demà només havíem de preveure l'esmorzar) venia just com no ens havíem de menjar les ungles, les que no ens havien caigut, es clar...

No ens feia mal res, o gairebé res. Estàvem tots quatre en suficients bones condicions per afrontar l'última etapa. En Xavi i jo teníem assegurada la 2ª posició. En Cyrus gairebé es podia dir que acabaria 5è i l'Albert, si apretava una miqueta podia acabar 6è sense problemes. I sens dubte, primers per equips.
Però això seria demà.
Briefing al vespre, encara no se perquè ja que ningú estava per escoltar-lo, i a dormir. Abans però ens va venir a acomiadar una taràntula XXL. Poc li va durar i ens va durar l'alegria. Un dels "matxete man" en va fer dues meitats perfectes davant la nostra perplexitat. No feia falta, ningú corria perill, però la mentalitat de qui disposa d'una arma acostuma a ser destructiva. Perdoneu, però algú ho havia de dir! 

La nostra última nit a l'hamaca. És una cosa que encara que no us ho cregueu trobaré a faltar, i quan m'estiri a una hamaca a qualsevol altra lloc del món, estic segur que un flashback d'aquests dies em passarà per davant dels ulls i em deliré per tornar-hi, però encara que no ho faci, encara que mai més torni a dormir en una hamaca al mig de la selva, això ja ho he viscut i ningú m'ho podrà prendre.