TORNEM-HI...

Uf, quan una cosa la vas deixant, cada cop fa més mandra tornar-la a agafar. La feina, la falta d'objectius(esportius) a molt curt termini, o si més no, els objectius poc clars i definits, han fet que hagi abandonat el bloc com mai no ho havia fet. I com deia, cada dia que passa costa una miqueta més tornar-s'hi a agafar. Normalment, en èpoques de molta activitat blocaire, cada dia vius o veus mil coses sobre les quals en faries un post. Moltes les acabo escrivint. No totes s'acaben publicant. Moltes perquè no tenen res a veure amb l'esport, i aquest bloc va d'això i no vull confondre a ningú, ni tant sols a mi mateix. Moltes per políticament incorrectes. Puc ser molt irreverent i capullo si m'ho proposo, però ningú n'ha de fer res i no hi ha pitjor censura que la que es fa un mateix. Moltes perquè no valen res...per aquest motiu potser tampoc hauria de publicar les que acaben sortint a la llum. Però en èpoques de sequera...no trobes res a dir, i llavors acabes no dient res. Algú pensarà que millor així...

Però bé, avui he decidit reprendre la meva "sub-vida" d'escriptor no remunerat sobre la meva "sub-vida" d'esportista no remunerat i per això escric (i llegeixo, i rellegeixo) aquest post. I esborro això i potser no cal anar per aquí o hi falta això o allò. És difícil. Però ho intentaré. Som-hi.

Des que vaig acabar la Jungle Marathon, l'última cursa "grossa" que he fet, he anat entrenant. No massa, però no he parat mai. M'agrada. Per això no paro, però no he fet aquells entrenaments tant exigents i tant llargs que precedeixen una cursa "grossa". El temps fa el costum i m'he anat adaptant a "lhoradiaria". Quin gust. una horeta, poc més algun dia, i a casa. Una dutxa i una birra. Algun dia m'he passat i he arribat a les dues. Fins i tot alguna vegada a les tres. No gaire sovint.

Mantinc el pes (be, potser hauria de perdre uns quilets) i la forma, tot i que millorable com sempre, no l'he deixat decaure del tot. Em fa mal alguna cosa, i a qui no?, però res preocupant. Ahir em vaig fer uns anàlisis de sang i d'orina. No, no m'he de controlar el dòping. El dia que els macarrons "marquin" seré culpable. Mentrestant no. M'els faig perquè l'única cosa que em preocupa és que tinc la sensació que tinc els tendons tensats, i algun muscle també. Parlo dels isquiotibials, bàsicament. Com que amb estiraments i massatges (de'n Marc, el meu fisio) no ho solucionem, he pensat que potser tinc dèficit d'alguna cosa: minerals, vitamines, aminoàcids...la manca de neurones ja m'han assegurat no hi te res a veure. En absolut.

Això a nivell físic.

A nivell...a un altra nivell, com que la crisis no la solucionarem aquest any encara, com que el món continuarà girant passi el que passi, ara miro el futur més immediat amb ganes de gresca. Va. Som-hi?

Fa prop d'un mes que em vaig inscriure a la Costa Brava Xtrem. Tota la culpa la te el seu promotor, en Xavi, que després de passar un munt d'hores al meu costat pel mig de la selva em va convèncer per tornar-la a fer. No li va costar gaire. Quin tros de cursa tenim al costat de casa...

Fa dues setmanes vaig fer un entrenament per la Garrotxa amb els reis de la Garrotxa, capitanejats per l'Artigas. 5 hores. Ritme assequible. Paisatge esplèndid. Dinar final, sense ensaladilla russa...

Des d'aquell dia, entreno més fort, més dies, més estona i amb molta més intensitat.

Dimarts, entrevista per la propera temporada de Temps d'Aventura. Això també motiva.

Veig molts amics liats en curses que em fan dentetes. A la Cape Epic aquesta mateixa setmana, al Marathon des Sables la vinent, a la Titan Desert, Ultra trail d'Andorra, UTMB, Outback Race, i altres. Em plantejo molt seriosament què faré a curt termini. Que hi ha després de la Costa Brava? No crec massa en les etapes...però hi ha llocs que cal veure, i corrent és una bona excusa per fer-ho, sigui com sigui.

La propera setmana serà decisiva. Si més no, per prendre una decisió.

Ara, però, me'n vaig a córrer.