COSTA BRAVA XTREM 2011

El cap de setmana passat més de 300 persones varen córrer per la Costa Brava. Totes elles el divendres de Blanes a Tossa. Unes 180 varen seguir pujant amunt, per arribar diumenge a Portbou.

Moltes vegades, jo el primer, anem a buscar reptes esportius lluny, molt lluny, i just quan fas la Costa Brava Xtrem Running (a partir d'ara CBXR) t'adones que tens una de les millors curses que es fan al món al costat de casa. No, no és partidisme pel fet de ser d'aquí o de conèixer qui ho organitza. Sóc plenament objectiu. Tinc a una hora de casa un paisatge meravellós, amb uns camins espectaculars, amb unes vistes que et treuen l'alè i a sobre, ara fa 3 anys, una colla de somniadors varen inventar-se una cursa per aquest entorn (jo vaig ser a la 1ª edició) que ha anat creixent i polint detalls per convertir-se en un cau de bon ambient on et sents molt ben acollit, super mimat i on tothom es desviu per que recordis aquest cap de setmana d'una manera especial.

La CBXR no és una cursa. Els qui la munten no són una empresa. Els qui la corren no són uns competidors, ni són rivals:
La CBXR és Blanes i els nervis de tothom abans de sortir, és en Josep que el primer dia corria els 25 km i a partir d'aquí donava un cop de ma a fer que tot rutllés, en Josep Mª i en Pepe que no varen poder ser-hi tot el cap de setmana però no es varen perdre una mossegada de cursa, La CBXR és la Maite i en Diego, que acompanyaven al Jose en el seu debut en les etapes, són els jardins que travessem, és la Neus que es desviu per tothom i no perd mai el somriure, són totes les persones que carregaven il·lusió i gots d'aigua als punts de control, és la cala Morisca i un Lloret que viu de dia, és la Lourdes, la que té una luxació a l'espatlla de tant tombar la botella de 2 litres de Coca Cola al meu bidó, la Cati, el Salva i tota la família, són tants d'altres de qui (em sap greu) no se o no recordo el nom, són les pujades verticals abans de Tossa, i Tossa i el seu castell, la CBXR són en Cyrus, en Michel i l'Antonio que varen venir expressament des de Suïssa amb la Lola, que va demostrar que qui vol pot, i ella va poder, i tant si va poder, és en Fabio, en Raül, en Felip i tots els altres "escombra", és la cervesa al vespre, després de sopar parlant de tot i parlant de res, i el trasllat amb bus cap a Sant Feliu, en Valentí i la Roser, l'Albert i l'Isabel que m'esperaven a mig passeig o la Montse i en Ramon que eren els que posaven el camí a primera hora, és Palamós i La Fosca, és l'Albert que celebrava arran de mar que fa un any era al cim del món, és Calella, Llafranc i Tamariu, és en Victor...TV3...CBXR, són el Ricardo i la Ana Isabel, que de Madrid a la Costa Brava no hi ha tant, en Joel i l'Opa, és la pujada després d'Aiguaviva, que no s'acabava i em feia venir son, són L'Olga i el Juan, és en Jaume que no para mai i que amb aquesta ja ha fet les 3 CBXR sempre en la versió hardcore, són la calor i la humitat del segon dia, la gent que ens veu passar entaulats a Sa Tuna amb una paella o un peix fresc a la taula i no entén perquè ho fem, o els de les platges nudistes que tampoc ho entenen, però en boles, és en Josep que tot i la lesió (per marrà) m'esperava a la platja de Pals per donar-me una empenta final, són en Josep i en Marc del Tolosa Team, jajaja, em sento una mica responsable del seu mal de cames, és l'arribada a Torroella amb tanta gent coneguda just abans que es posés a diluviar, és en Nil i la seva càmera de fotos, es llevar-se abans de les 5 per sortir a fer els últims 55 km, és l'Helio que corre molt, potser perquè diuen que és més lleuger que l'aire, és el Bulli a Cala Monjoi que està a punt de tancar portes i encara no hi he anat, són els bascos que han vingut a córrer, un d'ells a guanyar, o els iankis, i de tants altres llocs, és Jòncols i el dropo que hi va intentar sabotejar les marques, és la vista llunyana de Cadaqués, o l'Albert o en Carles amb els seus ànims baixant cap al Port de la Selva, són la Marta i la Quima que no paren, son en Gordon, en Jem i la Pernille que a la Jungle varen deixar-se "enredar" i no se'n han penedit, és en Sergio que cada dia em trucava per saber com havia anat, és el Cap Ras i la platja de Garbet, sens dubte són la Joana i la Teresa, donant aigua abans d'arribar a Colera, aguantant un vent de tramuntana de prop de 100 km/h, són les pizzes a l'arribada de cada etapa, són els que s'han inscrit amb tota la il·lusió i que 135 km després encara la tenen, és la pujada final, que és dura però no tant perquè ja és final i l'olor de Portbou, sigui la que sigui ho fa fàcil, és l'Esteban que s'ha convertit en un bon amic, que va compar tir amb mi molts km quan hauria estat seva una plaça al podi, és la baixada final, és entrar al poble i passar l'arc, són els aplaudiments de tothom, i les abraçades que esborren d'un cop tot el que has patit i només et deixen recordar tot el que has gaudit. És en Xavi qui un dia va somniar que aquesta cursa podria ser un somni.

Són unes classificacions que serveixen per veure que em trobo bé, que vaig per molt bon camí  i que arribaré fort al Gobi.

Són fotos que us podem ensenyar, però que no sabreu valorar si no les aneu a fotografiar vosaltres mateixos amb les vostres retines.