DIEDRE O L'ATRACCIÓ D'UN BON APARADOR

Una tia buena passeja pel carrer de Gurb de Vic. Pels que no ho coneguin, aclariré que Vic és una ciutat situada a uns 8 km de Roda de Ter. Fet aquest aclariment continuem amb la jamona que passeja pel carrer de Gurb, direcció Mil·lenari. Va per l'acera del costat dret, ja que, tot i que a aquella hora no hi ha gaire trànsit, està bona però és molt responsable. Camina altiva i segura d'ella mateixa perquè està molt bona (no se si us ho he dit) i ho sap. Creua el carrer del Nexus (un té una edat i aquell, es digui com es digui, sempre serà el carrer del Nexus) i ara passa distretament per davant d'una botiga dedicada al trail running - jo encara diria més, per davant de la millor botiga dedicada al trail running del carrer de Gurb de Vic, a prop de Roda- i sense mirar l'aparador, ja que ella està bona i jamona i fa molt esport i per això està bona i jamona, però no sol practicar el trail running, continua endavant mentre se sent el martelleig segur i constant dels talons de pam de les seves sabates sobre l'acera. Dues passes després de la botiga s'adona que alguna cosa la fa aturar en sec -i si se n'adona és perquè justament s'ha atura't en sec, ja que està molt bona i super jamona però sap distingir entre aturar-se i aturar-se en sec- i sense perdre la compostura, això mai, un sisè sentit la fa recular fins davant de l'aparador. Primerament es pensa que no és res més que la típica atracció que sent una dona (sigui o no guapa i jamona) per un aparador d'una botiga, però un cop allà, veu que no, que hi ha alguna cosa més que l'ha fet recular. Hi ha alguna imatge que ha entrat molt a fons en el seu subconscient i la reté a dos dits del vidre mirant cap a dintre amb una barreja de curiositat i estupefacció:

Darrera l'aparador hi ha un maniquí que, com tots els maniquís, està buenorro i va vestit amb roba de córrer i motxilla, i just al costat hi ha una foto d'un tio també buenorro vestit amb la mateixa roba i motxilla, a la línia d'arribada d'una cursa superjevi, o ho sembla ja que de fons es veu un paisatge desèrtic i això sempre vol dir calor i duresa. Per la pancarta diria, sense por d'equivocar-me, que es tracta d'una cursa al Gobi i que el tio està content d'acabar-la ja que aixeca els braços sense manies, arriscant perillosament la seva integritat al deixar les aixelles al descobert. Ha de ser un tio valent i dur. Molt dur. I la tia bona pensa que a més a més està buenorro. I tot i que se'l veu brut i cansat, s'endevina que està feliç. I buenorro (no se si també ho havia dit).

La tia buena i jamona mira una i altra vegada del maniquí a la foto del tio buenorro i de la foto al maniquí i intenta descobrir què és el qui o què l'ha fet recular, si l'un o l'altre. No sap si intenta descobrir qui està més buenorro, o què és el que l'ha impactat tant. Mirant d'un a l'altre comprova que són idèntics: la mateixa samarreta, els mateixos pantalons, el mateix tipus atlètic, les sabatilles, la motxilla, fins i tot el tapping en forma Y del genoll el porten igual. Però  el que la fa estar segura que és el mateix tio és un petit o gran detall: a sobre les espatlles el maniquí no té cap. Cert, ara ja n'està segura.

La tia buena i jamona se sent tan atreta pel buenorro, per tots dos vaja, que sense saber com, entra a la botiga disposada a gastar. Darrera el mostrador hi ha un pelut amb un buff al cap i trastejant per allà  un Terrier, els dos responsables (juasjuas) de la botiga. Hi ha més clients per atendre però tots dos (els responsables....) de cop passen d'ells i flipats per la tia buena li demanen què vol, que en què la poden ajudar. Ella se sent molt ben atesa, i és que allà sempre atenen molt bé a tothom, però si ets una tia bona i jamona molt millor, i al final es compra sabatilles, malles i motxilles, com les que porten el buenorro de la foto i el maniquí i gairebé segur que per culpa d'aquests dos (no pel pelut i el Terrier, si no pels buenorros) ara que té un bon equipament, s'aficionarà al trail running, que per si no us ho he dit, és la manera molona, actual i cool de dir  "córrer per muntanya", i a partir d'aquí farà tant més esport que encara estarà més bona i jamona. I el tio buenorro, allà quiet com un maniquí...o com un gilipolles, depèn de com es miri.

Coses d'un bon aparador.