Obres la revista Marathon del mes de setembre i a la pàgina 20 et veus arribant a meta de la teva última cursa a doble pàgina, com els bons. Gires fulla i tornes a ser tu, i així fins a veure que dediquen 8 pagines "a todo color" al teu immens, apassionant i alhora superminoritari esport.
Content de la petita contribució a explicar que no som "frikis", que som atletes de llarga durada, que córrer 200 o 300 km no és una malaltia sinó una passió, que com a la vida, el poder de la constància de la nostra lluita, la d'un pas rere un altre va molt més enllà de la fogonada d'un curt esprint.
Moltes gràcies a la gent de la revista Marathon.
Avui, enmig del fosc túnel d'una llarga lesió, això ha estat com una alenada d'aire nou. M'ha recorda't què se sent, per si mai ho hagués oblidat...
Tinc moltes ganes de tornar a córrer. Ho faré.
2 comentaris:
Segur que si! Eli
Segur!!!Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada