METADONA DEL MONTSENY

Uff, per fi. Diumenge i sona el despertador a les 5 i poc. Plou. Llàstima. Una marató de muntanya amb el terra moll pot ser molt divertida, però plovent queda tot deslluït. Desllueix la feina dels organitzadors, pren vistes als corredors i emprenya els seguidors, amics i familiars que volen veure els seus herois enfrontant-se als desnivells.

Però bé, no ens queixarem ara. La roba és a punt, la bossa amb la de recanvi també. Alguna cosa a la panxa i a fora alguna altra. Cotxe i passant pel Collformic a les 7 i poc a Sant Esteve de Palautordera.

Molta gent, molts amics (no els diré tots que no acabaria), molts que se que hi estan inscrits però que la pluja els haurà fet quedar al llit -ells s'ho perden- nervis tontos, els normals abans d'una cursa d'aquesta mida que et pot tenir un munt d'hores trescant, que et mullarà sense descans, que et glaçarà dalt els colls i els cims, que t'enfangarà fins dintre les ungles, però que et reviurà l'ànima, que justificarà tots els problemes de la setmana passada i algun de la vinent. Tot el que se sent davant d'una cursa que promet, molt a prop de casa, al Montseny.

Tothom a la línia de sortida. Desitjos d'ànims, de sort, d'ara ens veiem...3...2...1....va!!! Tothom surt trotant i llavors m'adono que jo no. Aquest cop no. Encara no.

Em limito a delir-me, a fer caminant un trosset molt petit des de Sant Bernat per animar-los. Una petita dosi de metadona per a un addicte que tornarà a caure, no sé quan, però que algun dia tornarà a fotres un munt de dosis de muntanya pura, de km de vida!