NASÍO PAL DEPORTE

Diu el refrany que "no hay mal que por bien no venga", tot i que està clar que el primer que ho va dir era un gran conformista. O potser era un gran optimista. O un gilipolles que no sabia com justificar una cagada...
Sigui com sigui, en el meu cas el refrany és aplicable al fet que degut a la lesió al genoll he hagut de canviar el xip i al no poder córrer, cosa que feia a diari, he hagut de posar-me a nedar i a pedalar. I això és el que "por bien no venga"? Suposo que si.

M'ha servit, això si, i ara em poso a parlar en serio, per adonar-me de què sóc una màquina de fer esport, una bèstia parda de l'esforç aeròbic, un...no trobo prous adjectius per definir el que sento de mi mateix ara que he pogut comprovar fins a quin punt la meva relació amb les altres disciplines esportives que componen els "tris" pot arribar a ser de potent i seriosa, canyera i competitiva.

Direu: mira que xulo i insuportable que és aquest tio. Si, teniu tota la raó del món, sóc així i m'ho hauré guanyat a pols,  però doneu-me una oportunitat d'explicar-me abans de jutjar la meva fanfarroneria.

Al haver de deixar de córrer, (cosa que immediatament va alliberar de molta pressió gent com Gebreselasie, Kilian Jornet i Ahansal depenent de quina fos la superficie en la que jo decidís competir) em vaig comprar finalment una bici de btt com Déu mana (aviat caurà la de carretera) i vaig començar a entrenat a fons sobre les dues rodes. No m'hagués anat malament que en tingués quatre de rodes, ja que al cap de dos mesos (una mica menys i tot) la meva progressió amb la bicicleta va ser tan espectacular que vaig aconseguir els meus primers punts UCI. Bé, si he de ser del tot sincer, no va fer falta la UCI, sinó que varen ser en un cubícul de la zona d'urgències de l'Hospital de Vic, però si que varen ser punts. 28 de ben macos i al genoll bo, per ser exactes. Això se'n diu ser un crack, en el sentit més traumàtic de la paraula...

Però l'evolució més espaterrant ha estat en l'esport que més malament pensava que m'havia d'anar: la natació. Tot i que encara estic pendent de les lliçons que m'ha promès l'Amanda Beard, porto ja tantes piscines amunt i avall que ahir vaig aconseguir trencar i superar tots els meus esquemes de gran esportista. Vaig arribar al súmmum de les proeses, al clímax de les endorfines, a l'èxtasi aeròbic. Ahir vaig aconseguir, per primer cop a la meva vida, nedar una hora... en el temps rècord de 57 minuts.

Tremoleu triatletes, que quan pugui tornar a córrer sus vais a enterar...