29/2/12

I QUE FÀCIL QUE ERA...

La roda del davant, plena de tacs, s’hi acostava perillosament. El corriol era estret i no donava opció de maniobra ni al més hàbil, cosa que no feia al cas. L’impacte era inevitable i només era una qüestió de temps - no gaire a la velocitat que baixava- que el neumàtic partís pel mig l’esponjosa massa de color marronós. El contacte va ser suau però contundent i mil esberles del mus herbívor van sortir disparades en totes direccions, incloent la direcció que menava a la cara, de la qual, producte de la sorpresa i l’escatològica tensió del tou moment, no havia pogut acabar de tancar-ne la boca quan el projectil es va convertir en aliment.
Puaghhhhh!

I és que, apart del mal gust, literalment, que té aquest començament, té collons com se m’ha complicat la vida.

No, ni he de tornar a ser pare ni m’he ficat en política, no seré el nou president de la meva escala, bàsicament perquè no visc en cap escala i ni tan sols podria dir que se m’ha complicat degut a què Carrosseries Tolosa hagi sortit de la crisi i ara tingui molta feina, amb el daltabaix que això em portaria, just ara que ens estem acostumant a treballar a batzegades i a cobrar en tres tipus de pagaments: poc, tard i a vegades mai. Però no, no té a veure amb res de tot això. I centrem-nos en el tema, que aquest bloc, sempre ho he dit encara que no sempre ho sembli, va d’esports, i si pot ser de córrer, i si pot ser de córrer molt i lluny, i ara, per uns moments la neurona del qui l’escriu se n’ha anat a córrer, però "por los cerros de Úbeda", cosa també bastant usual en mi.

Deia, que se m’ha complicat la vida, i és que abans tot era molt més fàcil. Al porta paquets del cotxe, altrament conegut com el maletero, sempre hi portava (de fet encara l’hi porto, tot i no poder-la fer servir... gaire) la roba de córrer i les sabatilles, perquè córrer té el gran avantatge que és com una diarrea, no saps mai on t’enganxaran les ganes, o millor dit l’ocasió, i evidentment cal anar previngut. Tot l’equipament, ocupa el que ocupen unes sabatilles, o dues, una motxilleta o ronyonera, la bossa amb roba i tovallola i una garrafa d’aigua per fer una rentada ràpida, estil gat.

Ara, per portar la bici he de plegar els seients, i a més de la roba i tovallola i l’aigua, fa falta casc, ulleres, guants, camals, manxa, eines, grassa, càmeres de recanvi i no porto l’armari mirall perquè no goso, i evidentment, segons on hagis d’anar, la bici fa lleig a dintre el cotxe, o si has de portar algú al darrera ja no t’hi entra, i sobretot, si deixes el cotxe segons a quin lloc pot ser que et trobis dues bicis i els vidres trencats.

A més, abans si tenia una hora lliure em donava per fer un entrenillo de cinquanta minuts. Ara, l’hora la necessito per muntar la paradeta i posar-me en posició de començar, i sense haver fet res, com que necessito una hora més per tornar-ho tot al seu lloc, a sobre arribo tard. Per tant, millor ja ni ho provo.

Abans, podia decidir sobre la marxa si feia asfalt, camins de carro, corriols, o m’emmerdava més muntanya amunt si convenia passant llocs impossibles grimpant o esgarrinxant-me els braços i en una sola sessió - a vegades llarga, això si- podia alternar terrenys i passar de l’un a l’altra com si res. Ara? Només em faltaria portar les dues bicis... i per canviar de terreny sobre la marxa, una d’elles a coll! Per veure-ho...

Corrent, les curves es feien totes amb un sol gir de peu, lleu flexió de genoll i un senzill impuls amb la cama contrària, i si patinaves, una ma al primer arbre o un petit recolzament al terra amb el cul i ja estava, et tornaves a aixecar, una espolsada i som-hi. Amb la bici, com ja vaig dir al seu moment, ja porto 28 punts al genoll i no he fet més que començar.

Es feia fosc i treies el frontal de la motxilla i aquí no havia passat res, i ara, ja hi ha llums potents, però... t’imagines tot el que he comentat abans a les fosques? Si ja és perillós anar per les carreteres de dia..
.
Corrent, les pujades es pujaven amb la relació 1:1, un pas i un altre pas, i les baixades amb la mateixa, tal com els plans. Ara, amb la bici, que si plat gros i pinyó petit, o si el del mig o... i és que l’altre dia, enmig d’una conversa entre dos ciclistes on disparaven a discreció tot de números, que si jo porto un 38, 53 i jo 36, 50, i darrere 12, 25, o millor 11, 23, o perquè no 13, 29... i així una estona, i jo, intentant ser sociable i integrar-me a la conversa, en un atac d’il·luminació cerebral i demostrant el meu domini d’aquest esport, només se’m va ocórrer de dir “bingo!”

I és que corrent, tot era tan fàcil com saltar una merda de vaca, immensa a vegades, pastada al mig del corriol. Un salt amb gràcia, demostrant lleugeresa i una increïble coordinació de moviments i la merda quedava enrere com qui deixa enrere infinitat de problemes. Amb la bici, quan aquesta merda es fica davant teu en un estret corriol que estàs brodant amb la teva coneguda poca traça, prou feina tens a no caure de morros per culpa d’aquesta perillosa barreja de velocitat i estretor. Llavors és inevitable passar-li amb les dues rodes per sobre, i és quan passa el que passa al començament d’aquesta extensa reflexió. I passa.