13/3/12

BREVET 200 KM DE MANRESA

No diu gaire de la intel·ligència d’algú embolicar-se a fer 200 km de bici de carretera encara no un mes després de tenir la seva primera bici de carretera (que de fet encara no és la seva, sinó que de moment la gent de Fanàtik n’hi deixen una) i encara no cinc mesos després de començar a anar amb bici ja que a l’octubre em vaig comprar la btt (inclòs amb aquest temps el mes que no vaig poder donar ni una pedalada per la caiguda que em va suposar 28 punts al genoll) i amb la que no he acabat de fer bona amistat, i per tant, no gaires quilòmetres (la prova està que no n’he parlat massa, o gens, aquí, al meu confessionari particular)
Però qui ha dit que jo sigui intel·ligent? Bé, la meva mare si que ho diu, però ja se sap que les mares sovint tenen una visió distorsionada de la realitat dels seus fills. També diu que sóc guapo.

Les Brevets, i ara anem al que hem d’anar, són unes marxes en principi no competitives i originàries de França i que tenen com a objectiu principal, a més a més d’anar fent sortides cada cop més llargues fins a arribar a la París-Brest-Paris de 1200 km, que el diumenge al matí et soni el depredador a una hora indecent i que com que has quedat amb altra gent no tinguis més remei que posar els  peus a terra, prendre un cafeolé mentre et prepares uns entrepanets que t’hauran de fer de barreta energètica, vestir-te amb aquesta roba de ciclista pofesioná tan curiosa encoixinada del cul i amb butxaquetes a la ronyonada i agafar el cotxe, bici a dintre des d’ahir al vespre, i a les 5:30 ja ser a Can Pamplona per sortir raudo y veloz cap a Manresa acompanyat de 3 persones més encoixinades del cul i amb butxaques a la ronyonada, en Josep Mª Terradelles, en Martí Quer i en Víctor Cubiñà. He estat a punt de mantindre’ls en l’anonimat i garantir la seva privacitat, però que es fotin, sinó perquè es llevaven tan d’hora tan d’hora...

Un cop inscrit, un riuet al marge, i a sobre la bici. Fa fresca però un cop comencem a pedalar el cos entra en calor i al mig del caliu del grup gairebé diria que s’hi està bé i tot. Anem en peloton i s’hi va bé. Per a mi és una novetat com tot en el món de la bici està sent una novetat dia a dia, ja que mai havia rodat amb més de 3 persones jo inclòs, i experimento el que tant he sentit a dir al meu pare, bon ciclista de jove, de què el grup et porta. Veritat que avanço sense cap mena d’esforç.

Km 17 i sense començar a suar, ni molt menys, però primer contratemps: m’apreta el pipi (es poden dir paraulotes d’aquesta magnitud en públic). No puc més i m’he de parar. Intueixo que és un greu error perdre el grup i més tant al començament, però la bufeta m’està a punt d’explotar i no tinc més remei que posar l’intermitent i peu a terra per fer un stop&go ràpid, molt ràpid, però que va suposar que la meva Brevet a partir d’aleshores fos una recreació, versió esportiva, de la història d’en Marco i a  partir d’allà anar passant els km buscant la mama, en el meu cas, els meus companys de Brevet que continuaven endavant resguardats pel caliu del grup.

En Víctor el vaig atrapar en un grupet al cap de poc i em va recomanar quedar-m’hi enganxat i aprofitar el seu rebuf, però volia enganxar els altres si o si i vaig tirar. Anava atrapant i deixant grupets i llaneros solitarios com jo. Però jo endavant, de los Apeninos a los Andes. Alguns d’aquests grups que deixava a les pujades, em tornaven a atrapar en un pla on a mi em costava mantindre els 40 per hora i ells se’m fotien a sobre sense despentinar-se i llavors pensava si no seria més intel·ligent quedar-m’hi com m’havia dit en Víctor, però ja havia quedat clar el tema i jo anava al meu ritme i si el grup no seguia no seria jo qui els esperaria.

Els senyals de les comarques anaven caient curiosament molt ràpides, o m’ho semblava. Del Bages varem entrar a l’Anoia, Segarra, Noguera, Alt Urgell... i tot i que ja feia estona que tenia clar que seria impossible recuperar el grup de davant que (qui diu que les Brevets no són competitives?) deuria anar a uns ritmes brutals a les rectes llargues i monòtones de la carretera de Pons, on, jo tot sol, xulo i valent, però tot sol, plantava cara al vent i a l’asfalt a tant com donava, conscient que m’estava desgastant moltíssim, però tossut com una mula sense abaixar el ritme, confiat en la meva capacitat de patiment si aquest arribava, que tard o d’hora hauria d’arribar, em serviria per gestionar la situació com he fet sempre: cada cosa al seu temps.

Després del segon control, km 86, atrapo un grupet que comença a anar al ritme que vull, o és que jo ja no puc anar a un ritme més alt. Però els deixo al cap de mitja horeta. Em tornen a atrapar abans del tercer control, km +- 110 i llavors penso que potser si que caldria que em conformés i que el més intel·ligent seria quedar-m’hi tranquil·let, però no. Insisteixo en la meva manca de senderi i tiro. M’enganxo a dos que atrapo una mica més enllà i potser els molesto ja que, visca!, es foten a tirar com animals i jo que encara em trobo sorprenentment bé, al seu costat, i ara a davant donant relleus, no fos cas que em diguessin aprofitat.

Gairebé al km 130 atrapem a en Josep Mª. Va sol i s’enganxa al trio maravilles que formem els dos grunyons i jo, el mononeuronal de torn, però a la primera baixada, primer problema important: no puc canviar de plat. Ni amunt, ni avall (la bici que m’han deixat va amb 3 plats) i se’m queda posat el del mig, i ara vacil·laré com si hi entengués, que és un 39...
Hem de parar  i perdem els dos simpàtics. Bon vent.

Els meus dots de mecànic ciclista es posen en evidència quan el primer que aconsegueixo remenant és que se’m posi el plat més petit i d’aquí no pugui sortir-ne. Ara si que estic llest... però de cop i volta canvi de programa, deixo de representar en Marco i em converteixo en McGiver, i amb una pedreta incrustada al mig d’una peça que deu tenir un nom però que desconec aconsegueixo tornar a posar el plat del mig, el 39, i decidim de tirar així. Falten 70 km que hauré de fer com pugui i resant per no perdre la pedreta. Vaig bé a les pujades, amb el pinyó petit suficientment bé als plans i com un molinet boig i estressat a les baixades.

Quan ens preparem per arrencar de nou, problema mig arranjat, ens torna atrapar el grup que havia deixat i tirem amb ells. Els km van passant i el grup es desfà al passar davant d’un bar i quedem 5 o 6 que tot sigui dit, potser per ensumar l’arribada a menys de 50 km, anem a un ritme maco, molt maco i així si que es fa via.
Puja i baixa, i torna a pujar, però ara ja el cos va de memòria i les cames no diuen res, ni es queixen. Tant que patia pel cul, gens acostumat a la bici, estic content que no em fa gens de mal, o molt poc, però les cervicals si que m’estan matant, però ja falta tan poc per Manresa que per l’únic que pateixo és que la bici aguanti i no passi res més, i és per això que no acabo de combregar amb aquest esport, que em pot deixar fora de cursa per una cosa que no puc gestionar jo, com és el cas d’una averia.

I res, mano a mano, com qui no vol la cosa, al cap de 7:12 i 202 km de pedalar, en Josep Mª i jo  arribem a Manresa on ens segellen el comprovant de l’últim control, el de meta, a la cartolina.
Prova superada i molt content, ja que amb el grup hauria anat més ràpid, segur, però sempre les coses són com són i van com van i avui han anat molt bé i estic segur que l’entrenament que he fet avui donarà els seus fruits demà. He après molt. He gaudit d’un dia de sol i fresca i m’he posat a prova, l’he superada i n’he sortit content i molt satisfet. En Martí, l’animal,  ja fa estona que és fora, a punt d’arribar a casa, i en Víctor diu que s’ha parat a dinar a mig camí. Potser el més intel·ligent de tots.

Però finalment, un cop canviats de roba, nosaltres dos ens entaulem i, previ brindis amb unes cerveses ben merescudes, el filet que ens fotem ens compensa i recupera de tot l’esforç.

D’aquí un mes hi ha la de 300km. Qui ha dit mai que jo sigui intel·ligent?



4 comentaris:

ser13gio ha dit...

Pa lo que hemos quedado...

El miércoles pasado empecé a entrenar un poco (poco, ya digo) para una de 150km de mountain bike en Lisboa, dentro de poco más de dos semanas, toma ya, con previsión. Voy a reventar como el lagarto Juancho. Pero algo hay que hacer, ¿no?
s

Jaume Tolosa ha dit...

Si, hijo mio, pa lo que hemos quedao...

Vaya, 150 en btt, no deben ser ninguna broma tampoco, no?

Suerte y tranquilo que tu puedes con eso de sobras, ya lo sabes.

david ha dit...

Enhorabona Jaume, celebro que disfrutis també a cavall d'una bici.
Ara només et falta aprendre a pixar en marxa... ;)

Jaume Tolosa ha dit...

Ostres, pixar en marxa val, però al mig del pilot...? no em diran res els de darrera meu?