21/3/13

JA TINC DATES PEL TRACTAMENT

Avui estic content, i quan estic content se'm nota a la cara. Això no vol dir, ni molt menys, que la meva cara avui sigui ni millor ni més maca que ahir, sinó que continua sent igual de mal fotuda i difícil de mirar (potser si que em faria falta que el tractament fos per la cara) Però es nota contenta.

I perquè estic content? Que perquè estic molt i molt content? Doncs perquè si una cosa no anava bé a la meva vida era, vaja és, el meu genoll i amb ell el tractament que tant i tant he esperat i que mai no arribava ni tenia data i que anava passant d'un mes a l'altre, i a l'altre. Doncs estic content perquè finalment ja té dia i hora i aquesta, a més a més, és molt i molt propera:

9 d'abril l'extracció de la medul·la òssia i el 9 de maig la implantació de les cèl·lules mare cultivades al meu estimat genoll esquerre.

Què vol dir això? Senzillament, que a partir d'ara ja puc començar a planificar el meu futur com a corredor de curses d'ultrafons. I davant de la pregunta: Aquest tractament funcionarà? La resposta és clara i contundent: I tant que funcionarà. I és que en tinc tantes ganes! No us podeu imaginar el què suposa estar durant gairebé 2 anys sense poder córrer tot el que hauria volgut córrer. Ningú s'ho pot imaginar. Ni tan sols la gent més propera a mi, la que m'ha hagut de suportar tot aquest temps, no es pot arribar a imaginar fins a quin punt les ganes de córrer i d'anar a no sé quin desert o quina muntanya m'han anat consumint per dintre. Sort, si, que almenys la bici m'ha servit de metadona, la natació de porret, i de tant en tant m'he fotut dosis petites de droga dura a peu. Però només dosis petites.


I això ja cansa, ja tinc ganes de curar aquest genoll, i aquestes ganes ja són el primer pas de la meva segura recuperació. L'altra pas l'hi posaran els metges i l'equip de l'ITRT amb el Dr Robert Soler i el Dr Lluís Orozco al capdavant. Tinc tota la confiança en ells i també en la meva força de voluntat.

Sóc un ionki sense cura i no em conformo amb aquestes petites dosis. Vull droga dura, de la de veritat, la que s'injecta al cos a base d'hores i hores, de molts i molts quilòmetres, de passar gana i son, fred i calor, de tenir butllofes als peus i contractures a l'ànima i tot i això continuar corrent. Ho vull i ho tindré.

Ara si. Aviat. Molt aviat.



YA TENGO FECHAS PARA EL TRATAMIENTO

Hoy estoy contento, y cuando estoy feliz se me nota en la cara. Esto no quiere decir, ni mucho menos, que mi cara hoy sea ni mejor ni más bonita que ayer, sino que sigue siendo igual de fea y difícil de mirar (quizás si que me haría falta que el tratamiento fuera en la cara) pero se nota contenta.

Y porque estoy contento? Que porque estoy muy, muy contento? Pues porque si algo no iba bien en mi vida era, vaya es, mi rodilla y el tratamiento que tanto y tanto he esperado y que nunca llegaba ni tenía fecha y que iba pasando de un mes a otro, y al otro. Pues estoy contento porque finalmente ya tiene fecha y hora y ésta, además, es muy, muy cercana:
9 de abril la extracción de la médula ósea y el 9 de mayo la implantación de las células madre cultivadas a mi querida rodilla izquierda.

¿Qué quiere decir esto? Sencillamente, que a partir de ahora ya puedo empezar a planificar mi futuro como corredor de carreras de ultrafondo. Y ante la pregunta: Este tratamiento funcionará? La respuesta es clara y contundente: Por supuesto que funcionará. Y es que tengo tantas ganas! No os podéis imaginar lo que supone estar durante casi 2 años sin poder correr todo lo que hubiera querido. Nadie se lo puede imaginar. Ni siquiera la gente más cercana a mí, la que me ha tenido que soportar todo este tiempo, no puede llegar a imaginar hasta qué punto las ganas de correr y de ir a no sé qué desierto o qué montaña me han ido consumiendo por dentro. Suerte, si, que al menos la bici me ha servido de metadona, la natación de porrito, y de vez en cuando me he metido dosis pequeñas de droga dura a pie. Pero sólo dosis pequeñas.
Y esto ya cansa, ya tengo ganas de curar esa rodilla, y estas ganas ya son el primer paso de mi segura recuperación. El otro paso lo pondrán los médicos y el equipo de la ITRT con el Dr. Robert Soler y el Dr. Luis Orozco al frente. Tengo toda la confianza en ellos y también en mi fuerza de voluntad.

Soy un ionki perdido y no me conformo con estas pequeñas dosis. Quiero droga dura, de la de verdad, la que se inyecta en el cuerpo a base de horas y horas, de muchos y muchos kilómetros, de pasar hambre y sueño, frío y calor, de tener ampollas en los pies y contracturas en el alma y sin embargo seguir corriendo. Lo quiero y lo tendré.
Ahora sí. Pronto. Muy pronto.

7 comentaris:

Eric Vela ha dit...

A petita escala, entenc pel que estas passant.
Moooolts anims i espero i desitjo llegir que tornes a córrer.
Jo tamné pateixo del genoll (condropatia rotuliana) i ara fa 3 mesos que estic parat, creuant els dits perque el acid hialuronic em permeti tornar a córrer.
Sort!!!

ser13gio ha dit...

Me alegro. Mucho ánimo, a ver si de verdad funciona, por qué no. Ya nos contarás, cobaya.
s

Jaume Tolosa ha dit...

Rotterdam, si el que tens és molt accentuat, el teu futur passa pel tractament que m'han de fer... a veure com va!!

Gracias Sergio, tu si que puedes imaginar lo que siento, has pasado más o menos por lo mismo... Volveremos los dos a dar guerra, prometido!

david ha dit...

Ara si que si. Espero i desitjo que en un futur no molt llunyà podem sortir a córrer junts si el meu genoll encara aguanta...
ànims troç de burro.

Jaume Tolosa ha dit...

Hola burricàs!!!! I es clar que aguantarà el teu genoll, i si no, jo ja hauré fet de conillet d'índies per què te'l puguin curar!!!
Fins aviat

Agafa'm si pots ha dit...

M'en alegro molt Jaume! Curiosament el 9 d'abril jo també tinc una prova mèdica -una més- que espero que sigui la última per solucionar el meu problema d'estómac. Com dius, ara ja pots començar a imaginar plans de futur.
Ànims i sort!

David

Jaume Tolosa ha dit...

Anims David, ja veuràs com tu també te'n surts i deixes enrere els problemes de salut.
Un abraçada