TANT TEMPS D'ESPERA...

No sé... si em demanes quina és la meva millor virtut, diria que... mmmmm....  fa estona que hi dono voltes i més voltes i no en trobo cap, però després de buscar i rebuscar i entestat a no deixar aquesta pregunta sense resposta, canvio l'enunciat de la mateixa i no diré quina penso que és la meva millor virtut com si n'hagués de tenir més d'una i em limitaré a dir, tot i que no és massa elegant dir coses bones d'un mateix, que si de cas en tinc alguna, sens dubte és la tossuderia.

A veure, aquesta paraula per si mateixa no sona massa a virtut, ser tossut pot no ser bo, però segons com, ben canalitzada, la tossuderia pot ser un do, un regal que fa que no et rendeixis per res, que fa que siguis capaç de clavar les ungles a on sigui fins que esgarrapant mica en mica d'allà on no se'n esperava res en surti el què vols. Mai abans. Mai enrere.

Bé, virtut o defecte, sigui el que sigui, després de tant temps d'espera avui em comencen el famós i tantes vegades citat en aquest bloc tractament al genoll.

Recordo com si fes tota una vida -curiosament tinc la sensació que és una cosa molt i molt més llunyana del que és en realitat- quan després de participar, ja lesionat, a la Gobi March al mes de juny-juliol del passat 2011 (Ja de bon començament volia deixar clar que la prudència i la intel·ligència no eren a la meva llista de virtuts) vaig començar una processó per diferents i reconeguts traumatòlegs que un a un i sense massa tacte en alguna ocasió, em varen provar de fer creure que el meu genoll era irrecuperable, que mai més tornaria a córrer més enllà de fer una horeta suau tres dies a la setmana. No m'ho vaig voler creure. No m'ho podia creure. Qui eren ells per dir que ja no podria tornar a córrer hores i hores? Qui eren ells per decidir el meu futur esportiu? Negar-me això és negar-me més que el simple fet de poder fer esport, és decidir per mi una cosa que no els pertoca. I així doncs, tossut com sóc, tossut com mai, no vaig parar fins que algú em va dir que hi havia una esperança, una possibilitat: les cèl·lules mare.

M'ho havien de fer el passat juny, ja ho sabeu, i del juny al setembre, després l'octubre i així mes a mes varem saltar al 2013. Més d'una vegada vaig pensar que em donaven llargues i que mai arribaria el dia, però vaig treure la tossuderia altra cop i convençut que aquest era el millor camí, l'únic camí,  vaig seguir pas a pas tot el protocol que se m'havia demanat i ara, aquest dimarts 9 d'abril del 2013, a les 9 del matí, ja fa més de mitja horeta que m'espero que m'ingressin a la Teknon per començar a córrer una altra cursa al desert, o la muntanya, o a la selva o on sigui.

Avui em fan l'extracció de la medul·la òssia. Tota cursa comença amb un primer pas. El d'avui és important.