28/4/13

VALVANERADA, 25 ANYS DESPRÉS.

El 30 d'abril del 1988, ja fa algun dia, vaig fer la meva primera prova d'ultrafons: La XI Valvanerada. Una caminada super popular a la Rioja que va de Logroño al Santuari de Valvanera. 63 km amb un desnivell força important al final i que ja al 88 va reunir més de 1800 participants. Entre ells hi era jo fent equip amb amics de mili. No recordo quantes hores varem fer, ni la roba ni les sabatilles que vaig utilitzar tot i que poc adequades segur que ho eren, ni tampoc recordo gaires detalls per poder explicar exceptuant que varem riure molt, que els avituallaments no els varem fer de productes isotònics precisament, que varem patir una miqueta força, que varem arribar a Valvanera corrent els últims km de pujada perquè caminant no podíem ni bellugar-nos i que les agulletes es varen instal·lar a la totalitat de la musculatura del meu cos i em varen durar no sé quants dies. Mai a la vida he tingut tant dolor muscular. Mai. Però si, estic content de poder explicar que ja fa 25 anys de la meva primera prova ultra.


Aquest cap de setmana he estat per la Rioja. Una colla d'aquells que varem fer la "puta mili" a la base d'helicòpters d'Agoncillo ens hem reunit per comprovar la destrossa que els anys han fet a les cares d'uns, als cabells d'uns altres i també a les panxes panxes i papades d'uns quants més. Però tot i que  no tenia cap intenció d'escriure res sobre això aquí al bloc, ja que ha sigut un cap de setmana intens però molt i molt poc esportiu (no valen les moltes sessions de "levantamiento de vidrio en barra fija" i de "tiro al pincho"), el fet d'haver coincidit amb la XXXVI edició de la Valvanerada ha fet que, apart de recordar entre tots els que érem mil i una anècdotes viscudes durant aquell any de la nostra vida i que pel vostre bé no explicaré, jo particularment tingués un bombardeig de records d'aquella nit i una sensació molt especial quan veia a passar els milers de participants d'aquesta edició de la caminada. No sé si em vaig emocionar, diria que no, però ara, al tren de tornada cap a casa, m'he sentit afortunat d'haver pogut ser-hi present i que la meva tornada a la base tingués aquesta recompensa en forma de record d'una prova que, sense saber-ho, suposaria el començament d'una cosa que s'ha convertit en més que una afició o un esport, en una manera d'entendre la vida.