LA TEORIA DELS VASOS COMUNICANTS

Molt científic m'estic tornant. Però només ho sembla, tranquils.

Després de l'acceptació del meu últim post sobre la teoria de l'evolució i fent servir la tàctica que utilitzen grups de música, pintors, escriptors i altres artistes en general de què si una cosa funciona no surtis d'aquí (sinó com s'explica la monotonia sonora i creativa de Jarabe de Palo o Manel entre d'altres, la constant innovació dels guionistes de Rocky per posar un exemple, o les infinitats de publicacions que han aparegut últimament on només surten vampirs glamurosos o dones calentes sotmeses a tios rics, guapos i amb tendències sados) he decidit explotar aquesta via i seguir pel dolç camí de l'èxit i abordar i desenvolupar una altra teoria de sobres coneguda per tots vosaltres: La teoria del vasos comunicants.

Com que sé que sou espavilats, encara que l'altre dia us digués que posava en dubte que hagueu evolucionat endavant, no farà falta entrar en detalls molt profunds i tècnics sobre això dels vasos comunicants ja que tots sabeu allò de què quan dos recipients estan connectats per la part inferior tot el líquid que posem en un es desplaça cap a l'altra fins que s'anivellen, i només us explicaré el que tan complicada teoria té a veure la meva situació actual.

Bé, com tots sabeu el nostre cos està internament comunicat tot amb tot i les ordres de funcionament es desplacen a la velocitat de la llum. El meu, encara que a poc a poc per la manca de neurones que fa que les ordres es desplacin a la velocitat de la llum a les fosques, no n'és una excepció. I aquestes últimes setmanes d'intens no fer res o fer ben poc, he pogut experimentar curiosament que tot el líquid que es va formar al genoll i el va fer inflar de mala manera, al estar moltes i moltes hores en posició horitzontal i en mode "activitat física off", aquest líquid que inflava el genoll s'ha anat desplaçant per complir amb l'esmentada teoria i com més hores m'estic així i més vasos de voll comunico al meu organisme menys inflat està el genoll i més s'infla la zona abdominal, tant que gràcies a la física i a la teoria dels collons aquesta ja començo a lluir una gens menyspreable panxeta.

Com duri gaire aquesta situació i ara que ve l'estiu, al moment que em tiri a la piscina començarem a veure els devastadors efectes d'aquesta teoria i n'experimentarem una altra al veure com marxa l'aigua per dalt per complir amb el Principi d'Arquímedes, aquell que diu allò de què tot cos i més si està gras i panxut desplaça una quantitat de líquid equivalent a lo gros i xixós que està i fa vessar piscines com qui no vol la cosa amb una facilitat d'espant.

Tants anys d'anar a cole sense entendre res d'aquestes coses i resulta que hauria estat molt més fàcil aprovar els exàmens si el meu profe hagués estat fotut d'un genoll i ens hagués fet veure com tot això tant i tant complicat es pot aplicar sense dificultat al dia a dia de les persones.

Estaré molt content si avui he abocat una mica de llum a la també foscor de les vostres neurones.