25/9/13

AH SI, TU TAMBÉ FAS ANYS, NO?

Us explicaré una història que potser no ho és però que podria ser real com la vida mateixa:

Hi havia una vegada un tio alt, guapo, atractiu, intel·ligent i moltes qualitats més que ara no venen al cas que molts anys enrere celebrava el seu aniversari colgat de felicitacions i regals i amb unes farres i disbauxes que us en faríeu creus de què això pogués passar en un país civilitzat.

De cop i volta, però, aquest protagonisme del nostre protagonista (valgui la repugnància) es va acabar. O almenys es va veure molt i molt disminuït.

Tot va començar el dia que ell hauria d'haver estat de farra immensa pel seu vintivuitè aniversari i en lloc d'això se'l va passar sencer a l'hospital, ja que la seva dona li va voler regalar una nena petita. Però qui collons regala nenes petites per l'aniversari a un tio de 28 anys? Regala-li una moto, un viatge, un disc de Boniem! El que sigui, però una nena? Doncs si, curiós si més no, però li varen regalar una nena. I per més colmo, petita. Molt maca, també cal dir-ho, però petita.

 I ell en principi va estar molt content (o ho va fer veure) ja que sempre que et regalen alguna cosa estàs content (o ho has de fer veure), i si és un bitxo petit i preciós que es mou (i no és ni un gat ni un gos ni un tamagotxi), encara més. Els primers problemes varen aparèixer de seguida quan es va adonar que aquella nena (molt maca, tot sigui dit) (i petita) no portava llibre d'instruccions i aquell tio tan guapo, atractiu, etc, etc, va estar a punt d'anar a reclamar i/o tornar-la en garantia quan després de buscar i rebuscar com es feia perquè fes coses xules i espectaculars es va adonar que el que en realitat va començar a fer va ser plorar a les nits i a cagar a tothora una merda que sempre li deien que era d'àngel, i que, potser si que ho era, però feia més tuf que la del gat.

I ho va provar, Déu ho sap que ho va provar, però li van dir que sense el tiquet no li podien acceptar la devolució en garantia, i se la va haver de quedar, a ella, i al gat.

Va passar tot un any i aquell bon noi li va anar agafant el "truquillo" a aquella nena. No feia falta llibre d'instruccions. Era molt espavilada i per si sola cada dia feia més i més coses. Anvelivevol!! diria l'Alcaldessa. L'evolució va ser molt més espectacular del que mai s'hauria imaginat i va estar a punt d'estimar-la i tot, però de sobte va arribar el dia de la farra dels 29 anys i quan s'esperava que un cop passada la novetat, tothom hauria oblidat la nena, que al cap i a la fi només feia un any i això no crec que s'hagi de celebrar (ben mirat ell no recorda haver celebrat el seu primer any) i així doncs, el tornarien a colgar a ell de felicitacions i regals, de festes i farres, i va ser llavors i només llavors quan es va adonar que a partir d'aquell moment ell ja mai més no seria ningú. Les felicitacions, regals i atencions varen ser per aquella cosa petita, ara ja no tant, i molt maca (tot sigui dit) que reia quan li deies alguna cosa, que potser ja deia papa i que ja començava a caminar.
Però que continuava cagant i fent tanta o més pudor que el gat.

A última hora, quan ja l'envaïa la més absoluta depressió i gairebé es donava per vençut, algú va trencar per uns breus moments la màgia que envoltava aquella nena que feia un any i va dir parsimoniosament:

-Ah, i felicitats per a tu també. Era el teu aniversari no, avui?

I els altres van distreure un moment l'atenció dels bolquers cagats amb merda d'àngel d'aquella cosa petita i van exclamar un:

- Ai si, felicitats. -  (no hi varen posar ni un signe "!" a la seva expressió facial o en l'entonació vocal) i varen tornar a bavejar amb aquella cosa petita que t'havia anul·lat com a persona només d'aparèixer. Et vas haver de conscienciar que ja mai més series "en". Ara ja eres i per sempre més "el pare de". I mai més tindries aquella dosi d'inflament d'ego cada 25 de setembre que recordaves de quan eres més jove. Mai més.

Així varen anar passant els anys i t'hi vares acabar acostumant. Tampoc era tan greu. Quan arribava aquesta data fatídica i l'havien colgada de petons i de regals, a vegades te'n quedava algun per a tu (de petó vull dir), però ja t'estava bé. Cada dia era una mica més gran i maca. Cada dia superava amb escreix les expecatives que mai hauries posat en ella. Cada dia eres més feliç d'haver perdut la teva gran data a canvi de tenir-la a ella i fins i tot tu mateix vares acabar oblidant a vegades que també era el teu aniversari.

Però arriba el dia que se't fa gran, massa pel teu gust, i els 18 anys ja són aquí. 46 per a tu (encara que això ja no li importa a ningú). I ja hi estàs tan avesat, que avui ja només voldries que la felicitessin a ella. Que gran que és. Que guapa. Avui, que per primera vegada celebrarà els anys una mica lluny de casa, coses de la vida universitària, només penses a felicitar-la a ella.  Perquè si, és una mica lluny, però no tant, i segur que d'alguna manera o altra estarem junts. Com sempre.

Moltes felicitats Júlia.

Ah, i si, i crec que també és el meu aniversari. (encara que només li interessi al gat, que quan caga continua fent la mateixa pudor).
 
 

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Moltes felicitats Jaume, feliços 49, ai, ai, perdona volia dir 46, que siguis molt feliç junt amb la teva preciosa familia, tot i que la Julia comensa a volar sola, tindràs d,anar acceptant el que la vida et porti. Una abraçada.
El pare i la mare

dedoctor.blogspot.com ha dit...

A més de ser un gran corredor ets un gran escriptor, m'he emocionat al llegir el post!
Sàpigues que tens un seguidor pallarés!
Per molts anys a tots dos!
Dedoctor!

Maria Montmany ha dit...

¡Per molts anys!
(molt bo l'escrit)

Jaume Tolosa ha dit...

Moltes gràcies pare i mare, moltes gràcies David (canya al teu bloc també) i moltes gracies Maria.

Que més dir, que moltes gràcies!!!

j

Anònim ha dit...

Feliçitats JAUME per el teu cumple i tambe a la teva filla Julia ,gaudeix de poder veure com va creixen com a persona , encara que als PAPAS no els agradi gaire que les seves nenas es facin grans FELICITATS
Teresa.

Anònim ha dit...

JAUME molt bonic l'escrit , pero no deixis d'escriure al blog, m'encanta.
Teresa.

Jaume Tolosa ha dit...

Gràcies Teresa!

Jaume Tolosa ha dit...

Gràcies Teresa!