I UN MINUT PER ENDAVANT

Bon dia estimats oients, són les dotze i vint-i-sis minuts i els jugadors estan escalfant a la gespa, concentrats, nerviosos  (?) no, nerviosos no, bé, algun potser si que ho està una miqueta, i és que al partit d'avui els va la pell. De fet, aquest és un esport en què a cada minut de joc els va la pell i per això, tot i que la gent els considera temeraris, en realitat quan ho vius des de dins, t'adones de què són gent conscient d'on són i de què fan i no només es centren i concentren ara que el matx està a punt de començar sinó que saben molt bé que  tècnicament tot comença quan es lleven i preparen el seu material i que segueix fins ara que s'han equipat amb cura de no deixar-se res i de què tot estigui al seu lloc.

-Twin Other 8, boarding intersection, please, boarding intersection Twin Other 8!!- s'escolta per la megafonia de l'aeròdrom.

Estem a punt. Esperant.

L'avió aterra, entra a la zona d'embarcament i després de fer un gir, tots els paracaigudistes es preparen per pujar. Qui més experiència té de tots els que van al vol organitza l'ordre de sortida, i per tant, aquesta serà a l'invers de l'ordre d'entrada: tàndems? grups? solo? Freefly? Belly? how many jumps? Altura d'obertura? Tot compta. Tot s'ha de tenir en compte per garantir la màxima seguretat de tots.

Asseguts a la incòmoda banqueta, atapeïts com sardines, cascs posats, cinturons de seguretat, estrebada i un munt de ferro que s'enlaira enmig d'un soroll de motor cansat però infal·lible (així ho espero).

Anirem pujant donant voltes per sobre d'uns paisatges meravellosos i seguirem unes rutines imprescindibles: 1000 feet, cascs fora i cinturons descordats. 4000 feet, mirades de complicitat, si, també nervioses, estómacs petits, pulsacions a les temples.7000 feet,  adrenalina que comença a filtrar-se dintre de les venes i et dóna aquella sensació que només saps quan te l'has injectada alguna vegada, comentaris que creuen l'aeronau i es perden ofegats pel soroll dels motors, 10000 feet, el pilot canta 2 minuts per la sortida, ulleres a lloc, casc posat, últimes comprovacions de què tot és al seu lloc, altímetre, bola d'obertura, anelles de seguretat. 11000 feet, xoc de mans entre nosaltres, uns xocs de mans especials, suaus, sense força però amb empenta, amb sensació de transmissió de força, desitjos de sort, "good jump" i ens veiem a terra. 13000 feet, llum taronja, s'obre la porta i entra el vent i se t'emporta els nervis, el soroll canvia de cop i volta però no el sents, concentració màxima. Llum verda, surt el primer i veus com van desapareixent els que salten davant teu i encara te'n fas creus de la velocitat amb què els perds de vista, avall, gaudint.

I et toca...

Milions de persones pagarien per no ser al teu lloc en aquell moment i tu no ho canviaries per res del món. Tens el terra a 4000 metres i un minut per sentir-te com un ocell. O com una pedra. Un minut per provar de controlar els teus 80 kg caient a més de 200 km per hora. Un minut per aprendre a no lluitar amb l'aire, per lliscar, per fluir lliure a través d'ell. Un minut que justifica moltes coses, que no es fa ni curt ni llarg, i que equival a tota una vida, intensa, amb riscos i decisions per prendre. Un minut que és difícil d'explicar de la mateixa manera que sempre m'ha sigut difícil que algú que no corre entengui el què se sent quan portes 10, 20, 30 o 50 hores seguides damunt les vambes corrent per la muntanya o un desert, passant gana i set, calor i fred, cansat i brut, destrossat però feliç, realitzat, satisfet de tu mateix. I això no té preu.

No, no estic boig, ni per una cosa ni per l'altra. M'agrada la vida i la vull viure fent el què m'agrada. No és culpa meva que m'agradi fer coses que potser a algú li costin d'entendre, tal com jo no entenc la manera de viure de molts altres. O potser sí. Potser tots som culpables del nostre passat i responsables del nostre futur. Per aquest motiu, ja cal que cuidem el present.