EL SALT 100

Feia 100 salts que esperava aquest moment. El salt 100. I de tant esperar, sembla que no sigui res ara mateix. De fet no m'ha costat massa arribar aquí, però recordo que ara encara no fa un any, quan vaig fer el curs AFF de paracaigudisme, que parlaves amb gent que en tenia 70 i et semblava que parlaves amb super experts de la matèria, i els que en tenien més de 100 ja eren l'hòstia.  Així doncs, a partir d'ara jo ja sóc l'hòstia? No, ni de bon tros. Vist des de dintre i amb la perspectiva cada cop menys esbiaixada m'adono que, com a tots els esports on la tècnica té un paper molt important, al paracaigudisme no n'aprens amb un centenar de salts ni amb dos. Ni amb mil segurament. N'aprens sempre i mai en saps prou, perquè saber-ne vol dir gaudir, volar, desplaçar-te a voluntat i relaxar-te a més de 200 per hora i com tot, això sempre serà millorable, però sobretot, aprendre'n vol dir seguretat, i d'això segur que mai se'n sap prou en un esport on els errors tenen segona oportunitat, però no tercera, i es disposa de pocs segons per no cagar-la. Això sí que és aprendre'n. Aquí sí que cal aprendre'n.

Selfie

Però no ens posem seriosos que estem de celebració, i el dissabte passat, dia 1 de març, després de treballar de 7 a 11, córrer una mica més d'una hora per l'Alta Garrotxa per espolsar-me els nervis, i menjar-me una amanida al bar de l'aeròdrom, amb la companyia de la Carla, el Pàtrick i l'Èric,després d'un salt 99 amb sortida de la Beech ben digne de penjar a "videos de primera" i de resar perquè el vent no ens corqués el dia, vam poder pujar a la Pilatus al voltant de les 4 de la tarda i a prop de 14.000 peus d'alçada ens vàrem deixar caure al buit. No té més. No va ser el millor salt del món ni tan sols el millor que he fet, ni que cap de nosaltres hem fet, però va ser el meu salt 100. I no m'ha costat arribar-hi, tot i que semblava lluny.

I després el vam regar amb una caixa de cerveses a repartir entre tots els que hi érem. Tradicions d'un esport que celebra qualsevol cosa que suposi estar allà, a terra, després d'haver estat allà, al cel.

Pilatus

I ara, després de totes les sensacions subjectives, vull fer un petit repàs de què han sigut aquests 100 salts en números:

He fet més de 400.000 metres de desnivell positiu, i evidentment els mateixos de negatiu. 
He estat caient al buit uns 6.000 segons, que són uns 100 minuts, o una mica més d'una hora i mitja. 
He fet 100 vegades el que mai hauria imaginat, enlairar-me amb un avió i no aterrar-hi. 
Dels 100 salts 12 han sigut a Alp i 88 a Empuriabrava (m'agradaria, no cal dir-ho, saltar a altres llocs, però temps al temps). 
Des del salt 59,  quan ja disposo d'un l'altímetre que enregistra les dades dels salts, puc saber que la vegada que he saltat més amunt (respecte del terra) ho he fet de 14.480 peus (salt 87) i la vegada que ho he fet més alt, evidentment ha sigut a Alp (salt 93), que he saltat a 13.020 peus del terra però uns 1000 metres o aproximadament 3300 peus més amunt que els altres en relació al nivell del mar. 
La vegada que he tingut obert el paracaigudes més baix ha sigut a 2330 peus (salt 92) i quan l'he obert més alt ha sigut durant un Hop & pop del curs de vol amb campana, a 5870 peus (salt 71). 
Vaig començar saltant amb un paracaigudes de 240 peus quadrats i he anat baixant fins al de 170 que faig servir ara. 
La velocitat màxima que he agafat han sigut 272 km/h (salt 75). 
La caiguda lliure més llarga m'ha durat 66 segons (salt 86). 
He utilitzat 6 avions diferents.
He tingut dos twist lines, un de tant petit que ni cal contemplar-lo (salt 91)i l'altra de dos parells de collons (salt 24). Tots dos a Alp. 
He fet 28 salts amb gent (inclosos tàndems, el curs AFF i el títol A) i per tant 72 tot sol. 
No deixa de ser curiós que fins al salt 62 a Empuriabrava (salt 67 en total) no vaig haver de fer un tràfic de nord.

He aterrat 4 cops fora de la zona establerta, però sense cap problema. 
No he comptat els cops de cul, però també n'hi ha hagut. Més d'un...

Companys de caiguda

foto: Carla Taboada

Tot això han sigut aquests 100 salts, 100 moments de viure la vida diferents al què mai m'havia imaginat. 100 dosis de droga dura. I jo, pobre de mi, que em pensava que arribar als 100 salts suposaria una alliberació, que ja hauria arribat on havia d'arribar i aquí em quedaria, m'adono que no, que he de seguir saltant i és que ara estic realment incòmode, ja que no m'agraden gens els números rodons i per tant ja friso per fer el 101, que l'hauré de deixar ràpid perquè no suporto els capicues, i quan en tingui 102 el problema serà que odio a mort els números parells i aniré a buscar el 103, tot i que em crea mal rotllo ja que és una marca de conyac barat, i al 104 no m'hi podré quedar si no vull pensar sempre en el servei d'informació de telefònica a part que torna a ser parell i m'hauré d'afanyar a passar de puntetes pel salt 105 que té una rima massa fàcil, i segur que a cada xifra li trobarem un motiu a un altre per no suportar-lo. I amb l'excusa, aviat seran 200 i algun dia 1000. 

I llavors sí que farem una festa. I estarem vius. I ens sentirem vius si fem el què ens agrada,

I hi haurà birres. Pago jo.